Reflexions: remasters/remakes, sí o no?

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de les meves converses amb mi mateix "en veu alta" i en públic per posar en ordre les idees. Aquesta vegada he decidit parlar d'un tema tan típic, també, com el dels remakes i remasters. 

Els uns són recreacions de videojocs ja existents aprofitant l'evolució de la tecnologia i la major potència de les màquines actuals i els altres són els rentats de cara, més o menys meritoris, respectant l'apartat gràfic del producte original en comptes de fer-ne una nova versió radicalment diferent. Dit amb les meves paraules, espero no haver-me equivocat en les definicions, però ni soc capaç de posar-me tècnic ni ho pretenc.

El tema està novament d'actualitat pel recent llançament del Metroid Prime Remastered, que després de néixer a la GameCube i reeditar-se en Wii ha fet el salt a la Switch, on brilla per primera vegada en alta definició, però Retro Studios, que és qui se n'ha encarregat, no s'ha limitat a això, sinó que ha millorat els gràfics, les textures, la il·luminació i fins i tot el control. De fet, en casos així hi ha debat sobre si es tracta d'un remaster o un remake.

No és la manera habitual de procedir amb els jocs de Nintendo, que normalment tornen polits i prou, com és el cas, per exemple, del Super Mario 64 al recopilatori Super Mario 3D All-Stars de la Switch.

Que no és, tampoc, una mala cosa. Per exemple, pots voler tornar a jugar a un joc en un sistema modern i veure'l tal com era, o gairebé. Potser t'agradava aquell estil gràfic. Cobrar-ne el preu complet, encara més en casos com els ports de Wii U a Switch, HD a HD, amb petits afegits, ja són figues d'un altre paner.

Després tenim els remakes, que refan des de zero un joc amb un aspecte molt canviat, també en qüestió de càmeres, controls i fins i tot de vegades contingut argumental nou, com per exemple el Final Fantasy VII Remake o el Mafia Definitive Edition. 

Són maneres diferents de reviure videojocs estimats o, de vegades, que van tenir poc abast per les circumstàncies que siguin i que s'ha decidit que han de tenir una nova oportunitat, no pas per altruisme, és clar, sinó per aprofitar l'avinentesa per guanyar-hi diners, que és normal i comprensible. I quan directament no havien arribat a tots els territoris, que aquest cop sí que ho facin, sigui d'una manera o d'una altra, sempre serà una bona notícia, com ha passat amb el  Live A Live. 

Hi ha maneres i maneres de fer-ho, l'esmentada Nintendo és especialista en explotar el seu catàleg històric a cada generació, i aquí és on vull llançar la pregunta: us agraden, els remakes/remasters? En preferiu cap per damunt de l'altre?

Us ho pregunto perquè jo tinc un problema amb aquestes coses. Bé, tinc molts problemes amb moltes coses. Manies. Maneres de pensar que sé que no són les dels meus iguals.

I com a videojugador angoixat per no poder jugar no ja a tot el que hi ha -que tampoc ho voldria-, sinó a tot el que m'interessa, exploro les generacions anteriors i quan, amb paciència i esforç, aconsegueixo videojocs retro a un bon preu, em fot que se n'anunciï el rellançament. És com si, de cop, aquell preu raonable que em vaig enorgullir de pagar fos el més car del món. 

Em passa relativament sovint, i el cas més recent és el del Kirby's Return to Dream Land Deluxe, que és el remaster d'un joc de la Wii que vaig perseguir durant força temps. I aquest és dels que surten a preu de joc nou, que fa encara més ràbia.

Quan dic que aquell bon preu em sembla el més car del món no ho dic perquè pretengués especular amb aquella compra ni vendre el joc més endavant, un cop espremut, al preu que en aquell moment tingués al mercat (que són coses diferents), sinó perquè em trobo que aquell producte ha quedat obsolet i, malgrat la meva natural inclinació per jugar als videojocs a la seva màquina original, la vida m'ha fet veure que aquesta opció, quan n'hi ha d'altres (que no sempre passa), normalment és la menys pràctica.

I sabent-ho he obert la meva ment en els darrers anys i he abraçat noves versions de videojocs que ja tenia si les he pogut aconseguir barates, però en alguns casos dubto, i el temps va en contra meva: és el que passa amb els dos Zelda que Nintendo va portar a la Wii U en alta definició, el Twilight Princess i el Wind Waker: tinc els originals, quan es van anunciar les versions HD feia massa poc que era així i tampoc van baixar pas de preu, les noves. En cap moment. És una característica de la saga. Doncs bé, ara que veig que jugar-hi amb una resolució digna em vindria de gust, estic convençut que si me'ls compro apareixeran també a la Switch, amb alguna coseta extra i el factor portàtil.

Seré sincer: penso això i ho aplico segons el cas i com m'afecta. Per exemple, voldré el Metroid Prime Remastered, perquè tot i que em resta motius per jugar a la GameCube (i això és una cosa que em sol molestar dels remasters), reconec que el salt a HD és determinant i en Switch podré jugar-hi més, i parteix d'un preu excepcionalment raonable venint de qui ve. 

També em va molt bé quan es tracta de videojocs que encara no tenia, com el recopilatori Klonoa Phantasy Reverie Series. Posats a triar versió, sobretot quan l'original estigui massa disparada de preu, em compraré la moderna. Millor definició, sistemes de desat més generosos, possiblement assoliments o trofeus... I els remakes, en allunyar-se més dels originals, també em cauen més simpàtics.

En canvi, ja he dit que m'empipen els ports mandrosos de Wii U a Switch a 60 euros, tot i entendre que Nintendo els necessita per rendibilitzar títols que ja eren meravellosos, però que pertanyien a una consola que va fracassar comercialment. I en part és per això que deia de restar motius per emprar una màquina: m'agrada que les consoles tinguin jocs pels quals val la pena engegar-les. Si arriben a consoles posteriors, de la mateixa companyia o no, les converteixen a poc a poc en objectes que fan nosa. 

Però sobretot és perquè hi ha un argument per part dels que se'ls compren que no puc compartir, i sé que és un problema meu: "reviure experiències". Com que no jugo als jocs per l'ordre que entren a casa, quan s'anuncia un rellançament així... jo encara no he tocat l'original que em vaig comprar tot content!

En fi, vosaltres què en penseu?

Petits clàssics: Klonoa

És possible que aquest personatge us soni, o potser heu provat algun dels seus jocs. Personalment el coneixia de vista, com aquell qui diu, però fins ara no m'havia interessat per la seva història i és per això que li dedico una entrada, com a petit (i modern) clàssic dels videojocs que és la saga que protagonitza.

En Klonoa va néixer el 1997 i tenia tot l'aspecte d'una mascota, però Namco ja en té una, el poderós Pac-man, i en Klonoa no va arribar a prendre-li el lloc. De fet, si us hi fixeu duu en Pac-man a la gorra. En fi, el primer joc de la saga va ser el Klonoa: Door to Phantomile i feia així:

Sortia, com deveu haver deduït en veure la caràtula, per a la Playstation, i és un plataformes en 2D però amb fons 3D, el que es coneix com a "2,5D", un dels primers de la consola en emprar aquesta tècnica.  

Aquell joc seria remasteritzat, com es pot apreciar perfectament en aquest vídeo, i llançat també per a la Wii el 2008, que potser és la versió que coneixen molts dels joves videojugadors europeus. 

L'any 1999 va tenir lloc la segona aparició del personatge, al títol exclusivament japonès Kaze no Klonoa: Moonlight Museum, per a l'aquí desconeguda Wonderswan. A diferència del primer títol, que va agradar molt, la primera incursió portàtil de la franquícia es va considerar més aviat normaleta. 

Més va agradar el Klonoa: Empire of Dreams, que va sortir per a la Gameboy Advance el 2001, el mateix any del primer i únic títol per a la Playstation 2:

Al Klonoa 2: Lunatea's Veil, seqüela directa del primer joc, tornava l'aspecte 2,5D que havia caracteritzat la primera entrega, i la sèrie no mostrava símptomes de cansament, perquè aquesta entrega també va ser molt ben rebuda. Sembla, però, que se'n va cancel·lar la conversió a la Gamecube, que estava planejada inicialment.

Però també hi va haver un Klonoa 2 portàtil, que és aquest Klonoa 2: Dream Champ Tournament, que no tenia relació argumental amb els títols per a consoles de sobretaula, sinó que seguia la línia portàtil. Malauradament, tot i que va ser ben rebut només va arribar als Estats Units, on a sobre ho va fer 3 anys més tard que al Japó, on s'havia llançat el 2002. 

També aquell any sortia per a la Playstation el Klonoa Beach Volleyball, un títol que si ens hagués fet témer el pitjor hauria estat perquè tenia molt mala pinta, però no va ser el cas: afortunadament per a la saga va ser un spin-off respectable, i en aquest cas va arribar a Europa, però no als Estats Units.

L'última entrega de la franquícia va ser el Klonoa Heroes: Densetsu no Star Medal, que tornava a sortir del gènere de les plataformes i oferia un RPG d'acció a finals de 2002 que va agradar, sí, però que en aquest cas no va sortir del Japó. 

Allà es quedaria, doncs, aquesta petita saga clàssica, però el seu protagonista ha protagonitzat cameos en d'altres jocs de Namco, i és un personatge jugable del Namco x Capcom. A més, el 2002 sortia al Japó un manga de dos volums protagonitzat pel personatge i anomenat Shippû Tengoku Kaze no Klonoa, que enguany, 10 anys després, estarà acompanyat per un webcomic de producció nord-americana que es podrà llegir aquí.