Reflexions: remasters/remakes, sí o no?

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de les meves converses amb mi mateix "en veu alta" i en públic per posar en ordre les idees. Aquesta vegada he decidit parlar d'un tema tan típic, també, com el dels remakes i remasters. 

Els uns són recreacions de videojocs ja existents aprofitant l'evolució de la tecnologia i la major potència de les màquines actuals i els altres són els rentats de cara, més o menys meritoris, respectant l'apartat gràfic del producte original en comptes de fer-ne una nova versió radicalment diferent. Dit amb les meves paraules, espero no haver-me equivocat en les definicions, però ni soc capaç de posar-me tècnic ni ho pretenc.

El tema està novament d'actualitat pel recent llançament del Metroid Prime Remastered, que després de néixer a la GameCube i reeditar-se en Wii ha fet el salt a la Switch, on brilla per primera vegada en alta definició, però Retro Studios, que és qui se n'ha encarregat, no s'ha limitat a això, sinó que ha millorat els gràfics, les textures, la il·luminació i fins i tot el control. De fet, en casos així hi ha debat sobre si es tracta d'un remaster o un remake.

No és la manera habitual de procedir amb els jocs de Nintendo, que normalment tornen polits i prou, com és el cas, per exemple, del Super Mario 64 al recopilatori Super Mario 3D All-Stars de la Switch.

Que no és, tampoc, una mala cosa. Per exemple, pots voler tornar a jugar a un joc en un sistema modern i veure'l tal com era, o gairebé. Potser t'agradava aquell estil gràfic. Cobrar-ne el preu complet, encara més en casos com els ports de Wii U a Switch, HD a HD, amb petits afegits, ja són figues d'un altre paner.

Després tenim els remakes, que refan des de zero un joc amb un aspecte molt canviat, també en qüestió de càmeres, controls i fins i tot de vegades contingut argumental nou, com per exemple el Final Fantasy VII Remake o el Mafia Definitive Edition. 

Són maneres diferents de reviure videojocs estimats o, de vegades, que van tenir poc abast per les circumstàncies que siguin i que s'ha decidit que han de tenir una nova oportunitat, no pas per altruisme, és clar, sinó per aprofitar l'avinentesa per guanyar-hi diners, que és normal i comprensible. I quan directament no havien arribat a tots els territoris, que aquest cop sí que ho facin, sigui d'una manera o d'una altra, sempre serà una bona notícia, com ha passat amb el  Live A Live. 

Hi ha maneres i maneres de fer-ho, l'esmentada Nintendo és especialista en explotar el seu catàleg històric a cada generació, i aquí és on vull llançar la pregunta: us agraden, els remakes/remasters? En preferiu cap per damunt de l'altre?

Us ho pregunto perquè jo tinc un problema amb aquestes coses. Bé, tinc molts problemes amb moltes coses. Manies. Maneres de pensar que sé que no són les dels meus iguals.

I com a videojugador angoixat per no poder jugar no ja a tot el que hi ha -que tampoc ho voldria-, sinó a tot el que m'interessa, exploro les generacions anteriors i quan, amb paciència i esforç, aconsegueixo videojocs retro a un bon preu, em fot que se n'anunciï el rellançament. És com si, de cop, aquell preu raonable que em vaig enorgullir de pagar fos el més car del món. 

Em passa relativament sovint, i el cas més recent és el del Kirby's Return to Dream Land Deluxe, que és el remaster d'un joc de la Wii que vaig perseguir durant força temps. I aquest és dels que surten a preu de joc nou, que fa encara més ràbia.

Quan dic que aquell bon preu em sembla el més car del món no ho dic perquè pretengués especular amb aquella compra ni vendre el joc més endavant, un cop espremut, al preu que en aquell moment tingués al mercat (que són coses diferents), sinó perquè em trobo que aquell producte ha quedat obsolet i, malgrat la meva natural inclinació per jugar als videojocs a la seva màquina original, la vida m'ha fet veure que aquesta opció, quan n'hi ha d'altres (que no sempre passa), normalment és la menys pràctica.

I sabent-ho he obert la meva ment en els darrers anys i he abraçat noves versions de videojocs que ja tenia si les he pogut aconseguir barates, però en alguns casos dubto, i el temps va en contra meva: és el que passa amb els dos Zelda que Nintendo va portar a la Wii U en alta definició, el Twilight Princess i el Wind Waker: tinc els originals, quan es van anunciar les versions HD feia massa poc que era així i tampoc van baixar pas de preu, les noves. En cap moment. És una característica de la saga. Doncs bé, ara que veig que jugar-hi amb una resolució digna em vindria de gust, estic convençut que si me'ls compro apareixeran també a la Switch, amb alguna coseta extra i el factor portàtil.

Seré sincer: penso això i ho aplico segons el cas i com m'afecta. Per exemple, voldré el Metroid Prime Remastered, perquè tot i que em resta motius per jugar a la GameCube (i això és una cosa que em sol molestar dels remasters), reconec que el salt a HD és determinant i en Switch podré jugar-hi més, i parteix d'un preu excepcionalment raonable venint de qui ve. 

També em va molt bé quan es tracta de videojocs que encara no tenia, com el recopilatori Klonoa Phantasy Reverie Series. Posats a triar versió, sobretot quan l'original estigui massa disparada de preu, em compraré la moderna. Millor definició, sistemes de desat més generosos, possiblement assoliments o trofeus... I els remakes, en allunyar-se més dels originals, també em cauen més simpàtics.

En canvi, ja he dit que m'empipen els ports mandrosos de Wii U a Switch a 60 euros, tot i entendre que Nintendo els necessita per rendibilitzar títols que ja eren meravellosos, però que pertanyien a una consola que va fracassar comercialment. I en part és per això que deia de restar motius per emprar una màquina: m'agrada que les consoles tinguin jocs pels quals val la pena engegar-les. Si arriben a consoles posteriors, de la mateixa companyia o no, les converteixen a poc a poc en objectes que fan nosa. 

Però sobretot és perquè hi ha un argument per part dels que se'ls compren que no puc compartir, i sé que és un problema meu: "reviure experiències". Com que no jugo als jocs per l'ordre que entren a casa, quan s'anuncia un rellançament així... jo encara no he tocat l'original que em vaig comprar tot content!

En fi, vosaltres què en penseu?

14è aniversari de 3 Botons i START!

Quan un blog arriba a l'edat que té el meu, després de 14 anys i 1.413 entrades publicades -comptant aquesta-, i amb un compte d'Instagram i, des de fa gairebé un any, un de Twitter dedicat exclusivament al blog, sempre és un moment de reflexionar, mirar enrere i també endavant.

Cal veure si queden coses per dir, si la feina feta fins ara ha estat satisfactòria, i sigui quin sigui el resultat d'aquestes reflexions cal arribar a la conclusió, de vegades, que la mort és una cosa que pot venir de moltes maneres, algunes millors que altres. 

Com tot en aquest món, hem d'encarar el final, acceptar-lo, i trobo que el fet que un blog arribi als 14 anys és un bon moment per repassar algunes maneres de morir que ens podem trobar als videojocs. Concretament en veurem

Si us estàveu fregant les mans pensant que havia decidit plegar, em sap greu avisar-vos que continuo tenint ganes de tirar endavant el blog i les idees, per ara, no se m'han acabat, així que espero poder arribar a celebrar el 15è aniversari amb la mateixa regularitat que fins ara.

Però tornem al tema que ens ocupa, que és el d'alguns dels nostres personatges preferits de la història dels videojocs rebent la visita de la Parca, cosa que per a ells, afortunadament, és només temporal.

Comencem amb la que, probablement, la més emblemàtica de totes. La del Super Mario Bros., amb el protagonista quedant-se paralitzat breument amb un efecte de so que segur que ens ve al cap quan veiem aquestes imatges i, just després, elevant-se una mica en l'aire per acabar caient "per davant" del terra, com si en realitat hagués estat corrent per una bastida, recordant els seus orígens. 

És una animació de mort típica als videojocs, que té una pàgina dedicada i tot, i que podem veure tant a la saga -no a les entregues 3D- com en molts altres títols que no tenen res a veure amb la mascota de Nintendo.

Repetim protagonista, perquè hem esmentat els seus videojocs 3D i el primer de tots ells, el llegendari Super Mario 64, va ser una explosió tan bèstia de possibilitats que també van augmentar les maneres de morir, i a banda de quedar-se sense energia en rebre cops, caure per un precipici o ofegar-se nedant, també hi ha el perill que morim asfixiats, com podem veure en aquesta pertorbadora escena.

Si hi ha una manera de morir pertorbadora, almenys per a mi, i ho he dit més d'una vegada, és la d'en Sonic quan s'ofega sota l'aigua, cosa que es va poder veure per primer cop al Sonic the Hedgehog, concretament a la Labyrinth Zone. 

Aquestes imatges també tenen una banda sonora inesborrable, i és, sens dubte, el que ens fa passar més tensió de tot el joc, molt més que als no gaire difícils combats contra en Robotnik. Per descomptat, la manera estàndard de morir d'en Sonic és com la d'en Mario, amb la curiositat que també "salta" quan cau directament en un buit i hi rebota abans de desaparèixer del tot. 

La defunció de l'Alex Kidd, vista per primer cop a l'Alex Kidd in Miracle World, és més esperançadora: passi el que passi, fins i tot si perdem un combat de pedra-paper-tisores com és el cas de l'animació que he compartit, el protagonista es torna transparent i se'n va al Cel.

No sabem si és el que li passa a la Samus quan mor al Metroid, on esclata en trossets, cosa força violenta per ser un joc de Nintendo, ara que hi penso. I no ho sabem perquè, com que va per l'espai, no queda clar quina deïtat té jurisdicció sobre aquest més aviat extens territori.

Segurament en Mega Man sí que hi va, tot i que es transformi en partícules d'energia quan el pelen (també quan cau sobre punxes), perquè suposem que viu a la Terra, encara que en un llunyaníssim any 200X. I és una animació que ens farem un tip de veure, jugant a aquesta saga.

El Crash Bandicoot no era un Super Mario 64, però també tenia -i encara té- molt d'encant com a joc de plataformes tridimensional, si bé mancat de llibertat gairebé absoluta per moure's com la proposta de Nintendo. 

El que sí que té són moltes maneres de morir i animacions d'acord amb aquestes, i una de les més curioses és aquesta que té lloc quan morim per una explosió, en què el personatge surt volant i en cauen alguns trossets, amb els ulls com a element destacat.

Al The Legend of Zelda original, i en algunes de les seves continuacions, el protagonista moria quan se li acabava l'energia, i llavors es posava a giravoltar sobre si mateix. No és pas una de les maneres més desagradables de morir que hem vist, oi? 

La saga Kirby és una de les coses més bufones amb què ens podem trobar a la història dels videojocs, però el seu protagonista no està exempt de passar comptes amb la mort, i al llarg de l'extensa llista de títols en què ha aparegut ha mostrat força coherència a l'hora de finar: es queda un moment paralitzat, salta una mica i cau com en Mario als jocs bidimensionals, però a més desprèn estrelles, cosa que recorda vagament el que fa en Mega Man.

Hem vist diversos exemples de jocs, en general, més aviat plataformers, però n'hi ha alguns en què no veiem morir el personatge perquè la vista és en primera persona, que és el que passa als first person shooters o FPS.

Això passa, per exemple, al Doom i tots els seus parents, un d'ells el Goldeneye, que en una referència també a la mítica intro de la saga cinematogràfica basada en els llibres d'Ian Fleming ens mostra una cortina de sang que llisca per la nostra visió.

També en jocs d'acció més seriosa podem trobar moltes maneres de morir, com per exemple li passa a la Lara Croft en aquest salt imprudent al buit en una de les seves aventures de la saga Tomb Raider. Com podem veure, es trenca la crisma perquè, de tan amunt que salta, el personatge adopta la posició de capbussar-se en un lloc que no és precisament líquid.

L'exemple més modern que trobarem avui és aquest del Grand Theft Auto V, l'última entrega (tot i que enguany farà 10 anys) d'una saga on, des que va adoptar els gràfics tridimensionals amb la tercera part numerada, ofereix moltíssimes maneres de matar i també de morir, com aquesta accidental -o que normalment ho seria- en xocar amb un avió supersònic mentre anem en moto, per més estrany que soni.

Ens n'anem a l'altra banda de l'espectre, perquè es diu que el primer personatge dels videojocs va ser en Pac-man, que al seu videojoc original, de 1980, es moria d'aquesta estranya manera, com si es pansís, cada cop que el tocava un dels fantasmes que el persegueixen pels llegendaris laberints que són les seves pantalles.

La mascota de Namco potser sí que va ser el primer personatge de la història dels videojocs... amb nom. Sense tenir-ne podem trobar, de 1975, el protagonista del Gun Fight (originalment Western Gun), un joc que mostra per primera vegada la mort d'un personatge, en aquest cas per ferida d'arma de foc, tot i que podem suposar que les explosions dels jocs de naus anteriors impliquen la defunció d'algú. 

Què us ha semblat, aquest repàs? En recordeu altres exemples? Hi ha cap animació de mort o manera de morir que us agradi? Expliqueu-m'ho als comentaris!

 

Reptes per a 2022

Des de fa uns anys, amb cada canvi d'any, tinc la tradició de fer un repàs videojoquístic, però també, en una entrada immediatament posterior, un seguit de propòsits o reptes per al nou any en aquest àmbit.

Dins d'aquesta tradició, el que acostumo a fer és tornar-me a mirar aquella entrada, per veure, al cap d'un any, si he recordat el que m'havia proposat (i ho he seguit) o no. Aquest cop no serà diferent, i avui el que faré serà veure què em vaig proposar fa un any i, com sempre, fer nous propòsits/reptes per al que acabem d'estrenar.

He decidit que aquest cop començo amb les "males notícies": m'havia proposat una sèrie de coses i la majoria no les he aconseguit. Per exemple, continuar amb la saga Metroid, que passa per acabar-me el primer joc, molt dens i dur actualment, i anar jugant als posteriors. Doncs bé, resulta que aquella primera entrega de NES la vaig posar només un dia, per això no apareix al meu resum anual de videojocs jugats.

Queda prorrogat, perquè no ho penso deixar estar. També prorrogo el de jugar a més jocs d'en Mario, cosa que no he fet. Concretament volia posar-me amb el Super Mario Bros. 2 japonès, però ni vaig fer això, ni vaig acabar el Super Mario 64 (tot i que vaig avançar una mica), ni tan sols vaig fer més llunes del Super Mario Odyssey. Sí que li vaig acabar fument força canya al Mario Kart 8 Deluxe a finals d'any, aconseguint diversos objectius. 

Després de no estrenar-lo el 2019, quan va sortir, i d'haver-lo tocat molt poques hores el 2020, l'any passat havia de ser l'any en què em posaria seriosament amb el Dragon Quest IX, però no el vaig engegar ni una vegada. I això que era el joc més esperat per mi d'aquell ja llunyà 2019! Soc un cas. A veure si el 2022 és, per fi, el moment.

Per enèsima vegada em proposava acabar 3 jocs de la Wii U, però no en vaig acabar cap, i diria que només la vaig engegar perquè la meva filla jugués un parell de cops al Super Mario Maker. Veurem si el 2022 la cosa s'anima.

I el Donkey Kong Country, que sembla que no vulgui acabar mai, ni tan sols el vaig tocar. Queda prorrogat, això sí, perquè és un deute pendent amb mi mateix, aquest i tota la saga. Igual que queda prorrogat, perquè realment em ve de gust, i més ara que m'ha agafat fort amb els beat'em ups, continuar la saga Streets of Rage, que no vaig tocar el 2021.

I ara anem amb les bones notícies: volia jugar a més jocs de la saga Mega Man i a principis d'any em vaig acabar la seva cinquena entrega de la NES. No és gaire, però el cas és que la cosa ha tirat endavant, i ja sento el cuquet de jugar a dos o tres jocs més enguany.

També m'havia proposat continuar la saga Castlevania, de la qual vaig acabar la segona entrega fa un temps. Espero jugar al III i al Super Castlevania IV durant 2022. 

Normalment vull jugar a almenys un joc de la saga The Legend of Zelda cada any, i el 2020 vaig posposar l'Ocarina of Time 3D perquè amb els companys de Retroscroll vam jugar a l'A Link to the Past per al podcast corresponent, però el 2021 va ser l'any en què, per fi, em vaig posar a jugar seriosament a aquest clàssic entre clàssics, i tot i que no me'l vaig acabar, ja va quedant menys i espero poder fer-ho properament.

Un propòsit relativament aconseguit: volia jugar a diversos jocs d'en Sonic, atès que 2021 va marcar el seu 30è aniversari, però al final només vaig acabar jugant al primer de tots, precisament el que feia les tres dècades. El mateix puc dir de continuar amb la saga Kirby: vaig jugar a l'entrega de la NES, però a cap més. I sobre fer el mateix amb la d'en Kunio-kun, bé, vaig tornar a jugar al River City Ransom (hi havia jugat en la versió japonesa) i vaig jugar per primer cop a l'esbojarrat títol d'hoquei sobre gel Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô. Aconseguit, doncs. I en tots dos casos espero jugar a més jocs durant l'any en curs.

I ara ve un moment de reflexió. 2021 va ser un any en què em vaig adonar que havia canviat com a videojugador, que hi havia coses aparentment immutables en les quals em basava per prendre decisions que ja representaven més un llast que una altra cosa. En parlava no fa gaire a Retroscroll. 

El 2020 em vaig fer una llista de videojocs als que volia jugar per anar reduint la "feina pendent", l'anomenat backlog, i això em va ajudar a centrar-me. Vaig cometre l'error de, sense haver pogut guixar tots els seus elements, sumar-ne de cara al 2021. Això ha fet la bola encara més grossa, i el que és pitjor, m'ha fet estressar i encarar els videojocs com si fossin deures. I això no pot ser. Hi jugo per passar-m'ho bé, i com que de tota manera en gaudeixo siguin de l'època que siguin, quin sentit té que tingui pressa per jugar a tal o qual joc? No hi fa res que jugui a un títol de 2014 l'any 2022, oi? Arriba un punt que ja no ve d'aquí.

Reconec que m'influeix molt veure gent del món del retro parlant de jocs imprescindibles amb els quals va passar incomptables hores a la seva infantesa o en què va gastar infinites monedes de la seva setmanada, i llavors m'agafa l'ànsia i penso que m'he de "posar al dia" per no quedar fora de les converses. Doncs no, el retro m'encanta, però no tinc temps, diners ni logística per transformar-me en un expert de manera accelerada i compensar tots els anys en què per una raó o una altra no vaig jugar a tal joc ni vaig tenir tal consola. El temps passat és perdut. 

Així que he decidit que jugaré al que em vingui de gust en cada moment, deixant de banda aquella llista que m'havia d'ajudar a centrar-me (m'hi puc continuar inspirant i ja he dit més amunt que prorrogava algun repte, però sense obligacions), perquè el que vull ara és passar-m'ho bé, no jugar pensant en terminis ni en si un joc va abans que un altre. Això, creieu-me, és un gran canvi en mi. De vegades em vindria de gust jugar a un títol, però llavors penso que no, perquè abans he de jugar a un grapat més per saber d'on ve tot plegat. Em continua agradant fer aquesta arqueologia, però puc fer alguna excepció i gaudir d'entregues anteriors com si fossin preqüeles. Per què no? 

No crec que la dispersió sigui bona, i és un mal que jo patia i que encara no he resolt del tot, però he volgut exigir-me a mi mateix una disciplina massa fèrria i al final ha acabat sent contraproduent, de manera que m'ho prendré tot amb més calma, i jugaré per divertir-me, perquè passi el que passi sé que sempre em quedaré fora de determinades converses, o sigui que val més no lluitar a cops de puny contra les onades i seure a la vora del mar tranquil·lament. 

I això sovint vol dir poder fer unes partides, o dedicar les hores que calguin, a algun títol arcade que gràcies als sistemes actuals puc esprémer sense haver-me de gastar monedes reals, però que no tenen final -o jo no seré capaç d'arribar-hi- i, per tant, no són d'una llista on els pugui guixar un cop acabats. M'agraden, m'ho passo bé jugant-hi i ho continuaré fent, independentment de l'any de llançament o de si representa que tothom se'ls va poder passar quan tenia 10 anys i jo, amb gairebé 40, no passo de la tercera pantalla. Tant se val. I el mateix amb els títols més moderns: si hi jugo al cap de 5 o 6 anys del seu llançament m'ho passaré tan bé com si ho hagués fet quan "tocava", i fins i tot és possible que deixant-los reposar, alguns jocs que no van ser ben rebuts en aquell moment ara siguin més apreciats per la gent. No seria el primer cop.

Un altre repte, perquè coneixent-me és més un repte que un propòsit, i no és pas nou i hi ha marge de millora, és el de comprar menys i jugar més. Vaig gastar més en videojocs el 2021 que el 2020, tot i que de manera més eficient, més intel·ligent. Però això no ajuda a reduir la despesa ni a solucionar problemes logístics ni d'angoixa pel que fa al consum d'aquestes adquisicions, sobretot quan es té poc temps, i enguany en tindré menys, a partir de maig, quan arribi el meu fill i passi a ser pare de dues criatures.

Reptes per a 2021

Si la primera entrada de l'any l'empro per repassar com ha anat l'anterior pel que fa a videojocs, a la segona tinc la tradició (no gaire antiga, però tradició) de fer-me propòsits en el mateix àmbit, després de veure quins van ser els de l'any anterior i si els vaig complir.

Perquè la cosa tingui més emoció són uns propòsits que no em torno a mirar en tot l'any, de manera que potser hi ha coses que no recordava que havia decidit fer, o no, però en tot cas m'agrada aquest component de relativa sorpresa. Si us sembla bé, comencem, i si no, com que és un mitjà escrit sense interacció en directe amb el públic, em sap greu, però la decisió de començar és meva.

Un repte que arrossegava des de feia anys, i del qual vaig parlar a la darrera entrada, així que no m'hi estendré, era acabar el Super Mario Bros., i l'any passat vaig dir que el prorrogava perquè en tot 2019 no l'havia tocat. Doncs bé, finalment el puc considerar aconseguit.

El mateix passava amb el Metroid, que no l'havia tocat en tot 2019. Doncs bé, el 2020 sí que hi vaig jugar un dia, però no més -i per això no apareix al vídeo resum dels videojocs als que vaig jugar l'any passat-, i vaig avançar ben poc. Aquest any sí que me'l penso acabar, però ja per treure-me'l de sobre, que és feixuc, i passar a entregues més amables i populars de la saga. 

No em fa gaire vergonya dir que ho faig amb un mapa, i és que aquest laberíntic joc no disposa de cap guia en aquest sentit, i prou difícil és. En tot cas, repte no superat.

El 2019 tampoc havia tocat el Castlevania, però perquè l'havia deixat aparcat expressament. El 2020 hi vaig tornar i, per fi, me'l vaig passar. I em va costar molt. Aquí en parlava. Aconseguit.

Em vaig proposar també jugar al Dragon Quest XI, ni tan sols vaig dir res d'acabar-me'l, i la veritat és que hi vaig jugar uns dies, però ho vaig fer perquè em feia vergonya haver estat desitjant que sortís aquest joc durant tant de temps i que hagués passat un any des de la seva sortida i no l'hagués tocat. 

No aspirava a acabar-me'l, però sí que hi volia jugar molt més, així que considero el repte no superat, i el motiu pel qual no hi he jugat gaire és que tenia la intenció de no hipotecar-me amb títols RPG, que m'ocupen mesos, cosa que també ha contribuït a què pogués acabar 26 jocs durant 2020. Ja veurem què faig el 2021, però sí que m'hi vull posar seriosament, així que prorrogat.

Ara un de superat, però que requereix explicació: havia dit que volia jugar a un altre joc de la saga The Legend of Zelda, i concretament havia dit que tenia pensat que fos l'Ocarina of Time, a la Nintendo 3DS, però tampoc havia promès que seria aquest.

En tot cas, al final vaig jugar al The Legend of Zelda: A Link to the Past, a través del servei online de la Switch -tot i que també el tinc a la SNES Mini-, i me'l vaig acabar. Aquest any, però, sí que em penso posar amb l'Ocarina.

Entre els propòsits que arrossego hi ha el de jugar més a la Wii U, que concreto dient que me'n vull acabar 3 jocs. Doncs bé, continuo sense aconseguir-ho, però sí que per fi me n'he acabat un joc, que ha estat el Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut. Així, prorrogo el repte, i espero dur-lo a terme aquest 2021.

Ara en torna a tocar un de superat, i em fa especial il·lusió, perquè l'havia arrossegat durant molt de temps i m'havia fet patir molt: el mod de la Super Nintendo perquè pugui llegir jocs japonesos.

Li vaig dedicar una entrada fa poc, allà explico tot el calvari, però el cas és que per fi puc dir que m'he tret de sobre aquesta tasca que havia d'acabar tant sí com no.

Encara que en tinc ganes, no he pogut superar el repte d'acabar-me el Donkey Kong Country i, tot i que no ho havia dit, continuar amb la saga. Reconec que hi vaig jugar poc, l'any passat, i sense posar-m'hi gaire seriosament.

A més, no m'està resultant gaire fàcil, no acumulo vides i em costa avançar sense desar partida -gràcies a la SNES Mini- després d'acabar cada pantalla. El joc té previst que es pugui fer en un punt concret de cada món, però amb les poques vides que tinc, cada game over em suposaria repetir unes quantes pantalles, i no en tinc ganes. En fi, prorrogo el repte i aquest any sí, i si puc em faré també la segona part.

En una nota més positiva, vaig dir que volia continuar amb la saga Mega Man, i ho he fet, però no acabant-me la primera entrega en versió Mega Drive, com m'havia proposat, sinó jugant al Mega Man 3 i al Mega Man 4, de NES. Superat, doncs, però això ha fet que el cuquet d'acabar-me els de Mega Drive continuï, i ho vull fer.

2020 també era l'any que havia decidit jugar més i comprar menys, i ho he aconseguit. Encara he de reduir més les despeses, però 2019 havia estat un any molt boig i he millorat molt aquest aspecte, amb la immensa majoria de mesos amb pressupost "sobrant". 2021 hauria de ser una mica millor, però ja ho veurem. Com a mínim, no tornar enrere. 

Jugar més ha estat possible retallant d'altres camps del meu oci, però també m'he centrat més en acabar jocs i no provar tantes coses perquè sí. Això no m'ho havia proposat a l'entrada de reptes per a 2020, però poc després vaig decidir fer una llista de títols als que volia jugar, i l'he seguit força, amb prou opcions per tenir marge de decisió. 2021 també té una llista, i ja veurem fins a quin punt la segueixo.

La llista és ambiciosa, i més encara si hi sumem els de 2020 que no vaig poder ratllar, però se n'extreuen reptes temàtics, com ara el de posar-me al dia amb la saga Streets of Rage, el primer joc de la qual per fi vaig acabar el 2020, ara que n'existeix una aclamada quarta entrega, i sentint amb mi mateix el deute de gaudir d'una saga tan estimada dels anys 90.

Hi ha la voluntat de jugar a més jocs d'en Mario, si pot ser la saga principal, començant pel Super Mario Bros. 2, tant l'autèntic com el que va arribar a Occident en el seu moment. 

I, és clar, serà el 30è aniversari d'en Sonic, per la qual cosa em proposo jugar a bastants jocs de la saga, incloent-hi per fi els de Master System / Game Gear, que els tinc, però no els he tocat pràcticament mai.

No posaré imatges de tot, i sé que la llista és massa ambiciosa, però també, entre altres coses, vull jugar a la saga Illusion d'en Mickey Mouse, a la de Gears of War, continuar amb la de Castlevania i la de Mega Man, i la d'en Kirby, i la d'en Kunio-kun. A veure fins on arribo, però no m'angoixo tot i saber que moltes coses quedaran per fer, perquè tindré la satisfacció d'haver-ne aconseguit espero que moltes.

Reptes per a 2020

L'any passat (i l'altre) dedicava una entrada a veure quins plans tenia, pel que fa a videojocs, per a tot l'any, i si havia fet realitat els anteriors o no. Ja vam veure que més aviat no, però això no em va impedir fer-me nous propòsits d'Any Nou videojoquístics. 

Ara és el torn de veure si aquells nous reptes i la recuperació d'alguns dels anteriors s'han complert (ho miro mentre escric l'entrada, per tant és una mica sorpresa, perquè no me'n recordo), i al final exposaré el que vull fer aquest 2020.

Em vaig proposar veure aquesta pantalla, la del final del Super Mario Bros., i el repte venia de 2018, però continuo sense fer-ho. Ni a la NES Mini ni enlloc. Directament no vaig jugar a aquest classiquíssim en tot 2019. I em toca tornar-lo a prorrogar.

També m'havia proposat acabar el Metroid, que el 2018 havia avançat força, però va passar tot 2019 i no me'l vaig posar ni una vegada. El mateix que amb el Super Mario Bros., i el mateix propòsit: acabar-lo d'una vegada.

Continuem amb la NES, perquè el 2018 m'havia proposat acabar el primer Castlevania i no el vaig tocar en tot aquell any. El 2019 vaig decidir no prorrogar-ho i deixar-ho per a més endavant, i ara que és 2020 em torno a marcar l'objectiu d'aconseguir-ho, i d'endinsar-me més en aquesta saga en què soc tan ignorant. A més, ara tinc el recopilatori digital Castlevania Anniversary Collection, que conté diverses entregues de 8 i 16 bits de la sèrie.

Pel que fa al propòsit que fa temps que arrossego d'acabar-me un shoot'em up o videojoc de naus, ja no l'R-Type (a la foto), sinó qualsevol, de moment el deixo córrer sine die, i és que he anat sent conscient que això és una tasca per als més dedicats, els experts que s'hi passen hores i els dominen.

Això no vol dir, però, que deixi de jugar-hi, perquè ho continuaré fent i en voldré conèixer més.

Millors notícies tinc pel que fa a la saga Dragon Quest: vaig dir que em volia acabar el Dragon Quest III d'una vegada i després jugar al VIII. Doncs bé, la primera part la vaig complir, però la segona... no m'he acabat la vuitena entrega, però sí que vaig jugar al Dragon Quest IX, i me'l vaig acabar pel que fa la història (queden algunes missions secundàries i ja el deixaré).

Sobre la saga en si, el pla per a 2020 és jugar al Dragon Quest XI, de la Switch, i l'entrega més recent, i al Dragon Quest Builders 2, però el Dragon Quest VIII se'n va a 2021, suposo.

També m'havia proposat jugar a un altre títol de la saga The Legend of Zelda, i concretament havia parlat de l'Ocarina of Time 3D, el magnífic remake per a la Nintendo 3DS, però finalment un cop em vaig acabar el Breath of the Wild al gener ja no vaig tornar a tocar la saga.

Ho vull fer, tinc diverses entregues per estrenar o reprendre, però només puc dir que intentaré que sigui aquest 2020.

Torna a ser un objectiu fallit i prorrogat acabar-me 3 jocs de la Wii U, però en el fons era una excusa per tocar més la consola, que m'estimo i que té jocs que m'agraden molt. I el que prorrogo és això, jugar més a la Wii U, perquè el 2019 només vaig jugar al NES Remix, i tampoc me'l vaig acabar.

També m'havia proposat acabar el mod de la Super Nintendo, que se'm complicava... i en realitat és feina d'unes hores, però costa trobar moments. Les complicacions que he tingut han fet que no hagi acabat encara, però em queda molt poquet i espero poder-ne fer una entrada aviat. De moment, però, ha estat un infern.

En el mateix àmbit volia modificar una Saturn i restaurar una Game Boy. Doncs bé, la Saturn res, però vaig restaurar amb èxit la Game Boy de la meva germana, i m'hi vaig animar i vaig fer també la meva i una per encàrrec. Content d'aquesta part.

Un repte de 2019 pròpiament era continuar amb la saga Mega Man, reenganxant-la des de la tercera entrega i fins on arribés. Bé, no ho vaig fer, però sí que amb l'arribada de la Mega Drive Mini i la presència del Mega Man: The Wily Wars, que conté la versió Mega Drive dels tres primers títols de la saga, vaig estar jugant al primer, i el tenia força avançat. Em proposo acabar aquesta versió del primer i, després, ja veurem.

També volia acabar el Donkey Kong Country, a la SNES Mini, però tot i que a l'estiu vaig avançar no el vaig acabar, així que queda prorrogat.

Acomplert l'objectiu de jugar més amb les meves portàtils més antigues, tot i que una mica agafat pels pèls perquè només va ser la Nintendo DS amb l'excusa del Dragon Quest IX, un de més genèric que era jugar més i comprar menys ha estat un fracàs en la segona part del propòsit: he comprat encara més.

Així que com que pel que fa a jugar a videojocs ja he hagut de prorrogar prou coses, no en sumo més, però em proposo -i ja ho he començat a fer- comprar moltíssim menys, ara sí, perquè és una situació insostenible per calés, però sobretot per espai i temps per gaudir-ne. Això és una realitat des de fa temps, i no soc l'únic que té aquest problema, ni l'únic que es proposa això mateix, però de debò: ara m'hi esforçaré moltíssim.