En aquesta secció comparo portades d'un mateix joc per a diferents mercats, i sovint -i és més divertit així- podem riure d'algunes males decisions, segons com lamentar-les, però de tant en tant hi ha exemples que no presenten cap problema, i tots estan bé.
Tanmateix, trobo interessant veure què es va decidir en cada cas i apreciar l'art d'aquestes il·lustracions amb què ens venen els videojocs, i que especialment fa unes dècades canviaven gairebé sempre segons el territori on es distribuïssin.
Avui parlarem del Disney's Magical Quest 3: Starring Mickey & Donald, un joc de 1995 desenvolupat per Capcom per a la Super Famicom, i que no va sortir del Japó malgrat que les dues entregues anteriors sí que ho havien fet, si bé amb títols que pretenien "desmembrar" la saga, així que el 2 tampoc el coneixíem com a 2.
Per què apareix en aquesta secció, doncs? La raó és que sí que va tenir versions per als tres mercats principals, però en una altra consola: va ser la Game Boy Advance la que va rebre els tres jocs de la trilogia per primera vegada sencera i ben identificada i numerada.
La tercera entrega, el joc que avui ens ocupa, va sortir al Japó el 2003 i es va dir Disney's Mickey to Donald no magical adventure 3, i presentava l'habitual format apaïsat de les caixes dels jocs de la portàtil de Nintendo allà, amb en Mickey brandant un dels artefactes del joc i en Donald picant a terra amb una maça, però a la part de la dreta veiem una franja vertical força gruixuda que és una massa de color que sobta una mica, trobo.
Curiosament, sembla un homenatge a la portada de la versió de sobretaula, però captant un moment diferent de l'escena.
Als Estats Units va sortir l'any següent, el 2004, i hi veiem semblances, però també diferències, amb l'original: en Mickey duu la mateixa indumentària -recordem que en aquesta saga van canviant de roba i habilitats-, però en Donald s'ha canviat la roba per una d'inspiració aràbiga, acompanyada per una llàntia d'Aladí. Al fons, l'amenaça d'en Pete, que té segrestats els nebots de l'ànec blanc més famós de la història dels dibuixos animats.
La disposició quadrada fa que no hi hagi espais desaprofitats, també, però en Mickey fa una cara una mica estranya, que sembla lleugerament fora de l'estàndard de Disney i remet a aquells productes de dubtosa oficialitat que podem trobar en qualsevol mercat o basar.
Finalment, la versió europea va sortir el 2005 i conserva la forma quadrada de la caixa i la il·lustració, però recicla el disseny japonès i es limita a carregar-se els laterals, que són la part de la dreta, que deia més amunt que trobava desaprofitada, però també l'esquerra, cosa que implica el sacrifici d'enemics que queden fora de la imatge o, pitjor, insinuats com el corb de la part superior esquerra.
No sé vosaltres, però a mi m'agrada més l'americana, aquest cop, amb la japonesa en segon lloc, i l'europea, sense estar gens malament, aquesta vegada perd perquè, per a mi, és un pèl barroera per culpa de les retallades que esmentava.
Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada.
Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar.
L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.
Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any.
Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.
Enguany només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.
Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.
Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.
Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.
Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.
La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.
També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.
Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.
Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.
Capcom és una de les grans third-parties de la història dels videojocs, un dels noms més emblemàtics de la indústria, encara que hagi tingut, com tothom, mals moments i decisions polèmiques. El més important, però, és que moltes de les seves obres han estat grans èxits, i entre les coses que se li han aclamat hi ha diversos videojocs basats en llicències Disney per a consoles de Nintendo que van tenir una gran acollida entre el públic i la crítica.
Però el binomi Capcom-Disney a la casa del lampista italoamericà no sempre va obtenir bons resultats, i aquesta entrada estarà dedicada a veure els productes més fluixos que van sorgir al respecte. No necessàriament són videojocs dolentíssims -que són els que solen nodrir aquesta secció-, sinó que, d'aquella època i amb la gent que hi havia implicada, són els pitjors.
És a dir, que d'un grup de jocs en què es donava una coincidència entre un desenvolupador i una companyia fabricant de consoles, i que va donar lloc a títols celebrats i estimats, també en trobem que no van arribar al 5 o que el van aconseguir amb penes i treballs.
Seguint un ordre cronològic, el primer fracàs seria el del Mickey Mousecapade, un joc per a la NES de 1987 (1988 als Estats Units, però a Europa ni tan sols va arribar), tot i que tècnicament va ser desenvolupat per Hudson Soft -que no era ni és pas desconeguda- i Capcom es va limitar a publicar-lo.
Es tracta d'un títol de plataformes en què controlem en Mickey Mouse, mentre que la Minnie ens segueix, per un conjunt d'escenaris típics com un oceà, un vaixell pirata, un bosc o un castell, per tal de rescatar una amiga que resulta que és l'Alícia d'Alícia al País de les Meravelles.
Com a primer joc de Capcom amb llicència Disney, va tenir una acollida no gaire càlida. No és horrible, però sí que va ser un pas en fals en el que després seria un feliç seguit de bons (o excel·lents, en alguns casos) usos de les llicències de la companyia per part de Capcom.
El problema: principalment la seva extremament curta durada i una dificultat massa baixa, a més de la música massa repetitiva i el desaprofitament de l'ocasió d'incloure-hi una modalitat cooperativa, ja que hi hem de jugar amb la Minnie al darrere tant sí com no, i això de vegades ens dona més d'un problema quan ho hem de fer nosaltres sols.
Saltem al 1990 (als Estats Units, perquè en territori PAL va sortir el 1992) però ens quedem a la NES, i el segon títol oblidat pel temps, ara ja sí desenvolupat per la pròpia Capcom, de Disney per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo és l'Adventures In The Magic Kingdom.
Segons la Wikipedia, en realitat va sortir no tant als Estats Units i la zona PAL (normalment Europa i Austràlia), sinó concretament la Gran Bretanya, Nord-Amèrica, França, Escandinàvia i Australàsia, així que és poc probable que cap de nosaltres hi jugués quan érem petits.
En aquesta ocasió controlem un nen que explora cinc escenaris basats en atraccions de Disneyland (Anaheim, Califòrnia), Magic Kingdom (Bay Lake, Florida) i Tokyo Disneyland (Urayasu, Chiba, Japó).
Un cop haguem posat nom al personatge haurem de superar aquestes pantalles i una de final amb preguntes sobre Disney, amb l'objectiu final de recuperar una clau daurada que en Goofy s'ha deixat dins del castell.
Principalment se li va criticar la irregularitat causada per la barreja de gèneres, que depenien de l'atracció en qüestió, així com una detecció de col·lisions defectuosa i, altre cop, la baixa dificultat. Com a cosa positiva, això, sí, va tenir banda sonora de la llegendària Yôko Shimomura.
Una dècada després, el 2002 -i no és que Capcom deixés de fer jocs de Disney, sinó que els que va fer en el període que ens saltem es van considerar prou bons i no tenen lloc en aquesta entrada-, va sortir, ara ja per a la GameCube, el Disney's Magical Mirror Starring Mickey Mouse.
Es tractava d'una aventura point-and-click, un canvi radical respecte al que Capcom havia fet fins llavors amb Disney, en què havíem de donar ordres a en Mickey Mouse amb aquest sistema clàssic de les aventures gràfiques, tot i que també hi ha minijocs.
Argumentalment situa la mascota de la companyia en un món de somni a l'altra banda d'un mirall per culpa d'un fantasma trapella, que a més trenca el mirall. Hem de recuperar-ne, doncs, els bocins per tal de tornar a la nostra realitat.
Encara que inclou uns quants curts clàssics del personatge, no va acabar de convèncer la crítica, que en aquest cas estava força dividida i en algun cas li va donar bona nota. Altre cop, les queixes són més aviat sobre la facilitat, la curta durada i una orientació marcadament infantil, tot i que no veig per què hauria de ser un problema que hi hagi videojocs pensats sobretot per a la canalla.
Acabo amb el quart protagonista de l'entrada d'avui, novament a la GameCube, de 2003 al Japó i 2004 a Europa, anomenat Disney's Hide & Sneak, i últim títol de Capcom amb la llicència Disney si no hi comptem que el 2013 va publicar (no desenvolupar) el DuckTales: Remastered.
En la línia de l'anterior i amb el mateix sistema de joc d'apuntar i clicar, ara podem controlar-hi també la Minnie, encara que a la introducció és segrestada per un bolet de l'espai al qual s'acosta empesa per la curiositat durant un pícnic amb el seu xicot.
Aquesta vegada els personatges es podien controlar fins a cert punt, però les accions es duien a terme sobretot amb el cursor. Va tenir una acollida inferior i de manera generalitzada que no pas el Magic Mirror, per culpa novament del poc interès per als adults per la seva facilitat, però també per uns minijocs llargs i avorrits o un excés de tutorials de text que a sobre és massa petit, i per acabar-ho de rematar no hi havia diferències jugables a l'hora de triar un personatge o l'altre.
Afortunadament Capcom va saber crear jocs molt i molt populars amb les llicències de Disney, i més o menys tots els coneixem. Els que hem vist en aquesta entrada, però, són les ovelles negres de la família, no necessàriament dolents en tots els casos, però sens dubte lluny de l'estàndard marcat per tots els altres.
Fa uns mesos parlava d'un títol de Kemco que havia patit un canvi de look més que notable per una qüestió de drets. En aquella entrada, en la qual parlava del joc de l'Snoopy que en realitat hauria d'haver estat de l'ànec Donald (i que, de fet, al Japó ho era), vaig acabar avançant que veuríem un cas més exagerat de llicències en una futura entrada, i que hi estaria involucrada la mateixa companyia.
Doncs bé, ha arribat el moment. I ha trigat, però és que era una entrada que volia escriure tenint temps, perquè és un cas embolicat i val més explicar les coses de manera entenedora. Som-hi:
Era l'any 1989 i Kemco llançava per al Famicom Disk System, el lector de discs magnètics per al qual sortien alguns dels jocs de la NES japonesa, el Roger Rabbit, un títol naturalment basat en la mítica pel·lícula de 1988, encara que el personatge, en realitat, havia nascut en una novel·la de 1981.
Curiosament, l'any anterior Kemco havia llançat el Donald Duck per a la Famicom, però perquè en aquell moment no tenia, temporalment, els drets de la llebre més famosa de la història del cinema, però el 1989 sí que va poder llançar aquest joc.
A l'hora d'exportar-lo, però, la companyia es va trobar que en aquell moment als Estats Units els drets per als videojocs del personatge els tenia una altra companyia, LJN, que va publicar el Who Framed Roger Rabbit?, desenvolupat per Rare, a la NES, i en exclusiva per al mercat estatunidenc. La solució que va trobar va ser, com havia passat amb el joc d'en Donald, canviar-li els sprites dels personatges per treure profit de l'atractiu d'una altra franquícia, i en aquest cas el resultat va ser...
Sí, el Bugs Bunny Crazy Castle, del mateix 1989 i només per a les NES estatunidenques. No el vam arribar a veure a Europa, vaja. I al Japó ja tenien el Roger Rabbit. Fins aquí trobo que s'entén força bé, però ara comença a venir el més interessant i enrevessat.
Quan va acabar el període de promoció de Roger Rabbit al Japó, Kemco va perdre els drets del personatge, que eren de Touchstone Pictures. Aquesta companyia en realitat pertanyia a The Walt Disney Company, que va permetre a Kemco continuar amb la saga, però basant-se en personatges directament de Disney. Així, el 1989 sortia aquest joc al Japó:
Era el Mickey Mouse, així, a seques, un títol gens confús que tot i així seguia l'esquema dels Crazy Castle, és a dir pantalles de plataformes laberíntiques en què s'han d'aplegar ítems mentre s'eviten els enemics i en què el personatge no pot saltar per si mateix.
Doncs bé, aquell joc va sortir a Occident -aquest cop també a Europa- com a The Bugs Bunny Crazy Castle, però per a la Game Boy. De fet, a partir d'aquest títol, inclòs, la saga va continuar sobretot en portàtils de Nintendo, amb una petita excepció que veurem una mica més avall.
No posaré vídeo de la versió amb el conill de la Warner, tampoc cal omplir l'entrada de vídeos incrustats (ja n'hi haurà prou), però sí que vull comentar que sembla que aquesta decisió va ser de la pròpia Kemco, que volia mantenir en Bugs Bunny com a personatge fora de les fronteres japoneses, encara que podria haver fet la mateixa versió del joc per a tot el món.
Em permetreu, però, que torni a fer aparèixer la mascota de Disney per mostrar el Mickey Mouse II, que polia una mica més la fórmula i al qual tinc una estima especial perquè era un dels videojocs que tenia la meva germana per a la seva Game Boy. Jo també hi vaig jugar força, i fa un temps per fi me'n vaig comprar una còpia per a mi.
Aquí és on la cosa es complica encara més: llançat el 1991, aquell joc es va conèixer als Estats Units com a The Bugs Bunny Crazy Castle 2 però, en arribar a Europa, va tenir dues versions: una protagonitzada pel mateix Mickey Mouse, amb el títol de Mickey Mouse (recordeu que més amunt he dit que el Mickey Mouse era un títol senzill, gens confús? Doncs per culpa del fet que el II a Europa té nom de primera part sense ser-ho, ara s'ha d'especificar quan es parla del "Mickey Mouse de la Game Boy" -que, a més, també protagonitza el Mickey's Dangerous Chase, que no té res a veure amb aquesta saga-. Per tant, aquesta entrega a Europa es va veure igual que al Japó, llevat de la petita diferència del títol. A tota Europa? No.
Aquest és l'Hugo, el popular personatge d'aquell joc telefònic del Telecupón de Telecinco, que va tenir diversos videojocs, com vaig explicar en aquesta entrada. Doncs bé, el que vèiem fa un moment era una versió també Europea que es va fer del Mickey Mouse II. Sembla que va ser la versió del joc que es va distribuir el 1996 als països del nord del continent, atès que el personatge protagonitzava una franquícia danesa.
Bé, ja hem superat el punt més complex de la curiosa història d'aquesta saga, i ara arriba la breu tornada a la sobretaula amb el Mickey Mouse III: Yûme Fusen, de 1992 i per a la Famicom, que a les NES estatunidenques es va canviar per aquesta versió:
Era el 1993 i el Kid Klown in Night Mayor World va ser la presentació del personatge, creat per la mateixa Kemco, en un joc que tenia una mecànica plataformera més clàssica, amb un protagonista que saltava sense cap problema, també a l'original japonès protagonitzat per en Mickey. Com que el ratolí tornaria a la saga més endavant, no crec que fos un problema de drets. En tot cas, el nou personatge quedava presentat al públic i continuaria vivint aventures a la seva pròpia saga posteriorment.
L'habilitat del salt es mantindria a la tornada de la saga a les portàtils, d'on ja no es mouria més, i ho podem veure al següent vídeo, que és de la versió estatunidenca del Mickey Mouse IV: Mahô no Labyrinth:
Es deia The Real Ghostbusters, com el joc de Data East per a recreatives de 1987 i com la sèrie de dibuixos animats emesa de 1986 a 1991 i que segur que vosaltres també vèieu en català. Però era un altre reskin, que a Europa es va dir Garfield Labyrinth i que tenia com a protagonista el gat més mandrós de la història del còmic.
Aquell mateix any sortia al Japó el Mickey Mouse V: Mahô no stick, també per a la Game Boy, que trigaria cinc anys a arribar a Occident, on apareixeria el 1998. Malgrat que Kemco tenia tantes llicències que no sabia què fer amb elles, aquest cop va optar per una cosa que no havia fet fins llavors, que va ser mantenir en Mickey Mouse a tots tres territoris:
Mickey Mouse: Magic Wands! és com es va dir als Estats Units, i al Vell Continent es va traduir segons cada idioma local (dels principals, és clar). Era el primer cop que sortia el mateix joc a tot arreu, però és clar, fora del Japó es va eliminar la referència numèrica... bé, no a Europa, on curiosament es va respectar el V, encara que en teoria no s'estava seguint cap numeració.
Com hem pogut observar, això de "Crazy Castle" com a nom de la saga ve del fet que als Estats Units els dos primers jocs ho van incloure al títol, però al Japó no era un concepte arrelat. Tot i així, a la següent entrega de la saga es va acabar adoptant amb el Bugs Bunny: Crazy Castle 3, per a la Game Boy Color el 1999.
Com podem veure, la jugabilitat recuperava força els orígens de la saga, i per fi arribava la tranquil·litat i l'harmonia, amb el mateix títol i el mateix videojoc a tot arreu... O no? En realitat no, perquè aquest joc era un remake d'un de 1997 per a la Game Boy clàssica que es va quedar al Japó i que es va anomenar Soreyuke!! Kid: Go! Go! Kid, i que era la quarta entrega de la saga que abans he dit que s'havia iniciat amb el Kid Klown in Night Mayor World. Hem cantat victòria massa aviat.
Però ja ha passat, ja podeu respirar, perquè l'any 2000 les Game Boy Color de tot el planeta rebien el Bugs Bunny: Crazy Castle 4 (bé, fora del Japó "in Crazy Castle 4"...), de mecànica molt similar, i com que no hi ha res a comparar, en aquest cas no afegiré vídeo. Sí que ho faré per a la següent entrega, però perquè hi ha un canvi de personatge:
És el Woody Woodpecker: Crazy Castle 5, per a la Game Boy Advance, de 2002, que durant aquell any i el següent va anar sortint a Occident, als Estats Units també amb el petit canvi "in Crazy Castle 5" però aquest cop, a Europa, respectant al 100% la proposta japonesa.
Aquella entrega estava protagonitzada per la mascota de Port Aventura, en realitat dels Universal Studios, llicència que Kemco havia adquirit perquè, què coi, mai no en sobren. De la saga només se'n tornaria a veure un joc, simplement anomenat Crazy Castle i per a mòbils, de 2004. Tanmateix, queda prou clar que va ser tot un embolic de llicències, comparada amb el qual la saga Monster World / Wonder Boy fa riure. I si explicat així no ha quedat gaire entenedor, o es vol veure d'una manera més esquemàtica i resumida, enllaço l'article de la Wikipedia, que inclou un quadre ben maco.
Com hem vist, al principi sí que hi havia un ball de drets aconseguits i perduts, i segons el territori, per part de Kemco, però després sembla que van ser decisions de la pròpia companyia, que va demostrar que tenia sempre un o dos asos a la màniga pel que fa a aquesta franquícia. Teniu cap d'aquests jocs i/o hi heu jugat?
Si la primera entrada de l'any l'empro per repassar com ha anat l'anterior pel que fa a videojocs, a la segona tinc la tradició (no gaire antiga, però tradició) de fer-me propòsits en el mateix àmbit, després de veure quins van ser els de l'any anterior i si els vaig complir.
Perquè la cosa tingui més emoció són uns propòsits que no em torno a mirar en tot l'any, de manera que potser hi ha coses que no recordava que havia decidit fer, o no, però en tot cas m'agrada aquest component de relativa sorpresa. Si us sembla bé, comencem, i si no, com que és un mitjà escrit sense interacció en directe amb el públic, em sap greu, però la decisió de començar és meva.
Un repte que arrossegava des de feia anys, i del qual vaig parlar a la darrera entrada, així que no m'hi estendré, era acabar el Super Mario Bros., i l'any passat vaig dir que el prorrogava perquè en tot 2019 no l'havia tocat. Doncs bé, finalment el puc considerar aconseguit.
El mateix passava amb el Metroid, que no l'havia tocat en tot 2019. Doncs bé, el 2020 sí que hi vaig jugar un dia, però no més -i per això no apareix al vídeo resum dels videojocs als que vaig jugar l'any passat-, i vaig avançar ben poc. Aquest any sí que me'l penso acabar, però ja per treure-me'l de sobre, que és feixuc, i passar a entregues més amables i populars de la saga.
No em fa gaire vergonya dir que ho faig amb un mapa, i és que aquest laberíntic joc no disposa de cap guia en aquest sentit, i prou difícil és. En tot cas, repte no superat.
El 2019 tampoc havia tocat el Castlevania, però perquè l'havia deixat aparcat expressament. El 2020 hi vaig tornar i, per fi, me'l vaig passar. I em va costar molt. Aquí en parlava. Aconseguit.
Em vaig proposar també jugar al Dragon Quest XI, ni tan sols vaig dir res d'acabar-me'l, i la veritat és que hi vaig jugar uns dies, però ho vaig fer perquè em feia vergonya haver estat desitjant que sortís aquest joc durant tant de temps i que hagués passat un any des de la seva sortida i no l'hagués tocat.
No aspirava a acabar-me'l, però sí que hi volia jugar molt més, així que considero el repte no superat, i el motiu pel qual no hi he jugat gaire és que tenia la intenció de no hipotecar-me amb títols RPG, que m'ocupen mesos, cosa que també ha contribuït a què pogués acabar 26 jocs durant 2020. Ja veurem què faig el 2021, però sí que m'hi vull posar seriosament, així que prorrogat.
Ara un de superat, però que requereix explicació: havia dit que volia jugar a un altre joc de la saga The Legend of Zelda, i concretament havia dit que tenia pensat que fos l'Ocarina of Time, a la Nintendo 3DS, però tampoc havia promès que seria aquest.
En tot cas, al final vaig jugar al The Legend of Zelda: A Link to the Past, a través del servei online de la Switch -tot i que també el tinc a la SNES Mini-, i me'l vaig acabar. Aquest any, però, sí que em penso posar amb l'Ocarina.
Entre els propòsits que arrossego hi ha el de jugar més a la Wii U, que concreto dient que me'n vull acabar 3 jocs. Doncs bé, continuo sense aconseguir-ho, però sí que per fi me n'he acabat un joc, que ha estat el Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut. Així, prorrogo el repte, i espero dur-lo a terme aquest 2021.
Ara en torna a tocar un de superat, i em fa especial il·lusió, perquè l'havia arrossegat durant molt de temps i m'havia fet patir molt: el mod de la Super Nintendo perquè pugui llegir jocs japonesos.
Li vaig dedicar una entrada fa poc, allà explico tot el calvari, però el cas és que per fi puc dir que m'he tret de sobre aquesta tasca que havia d'acabar tant sí com no.
Encara que en tinc ganes, no he pogut superar el repte d'acabar-me el Donkey Kong Country i, tot i que no ho havia dit, continuar amb la saga. Reconec que hi vaig jugar poc, l'any passat, i sense posar-m'hi gaire seriosament.
A més, no m'està resultant gaire fàcil, no acumulo vides i em costa avançar sense desar partida -gràcies a la SNES Mini- després d'acabar cada pantalla. El joc té previst que es pugui fer en un punt concret de cada món, però amb les poques vides que tinc, cada game over em suposaria repetir unes quantes pantalles, i no en tinc ganes. En fi, prorrogo el repte i aquest any sí, i si puc em faré també la segona part.
En una nota més positiva, vaig dir que volia continuar amb la saga Mega Man, i ho he fet, però no acabant-me la primera entrega en versió Mega Drive, com m'havia proposat, sinó jugant al Mega Man 3 i al Mega Man 4, de NES. Superat, doncs, però això ha fet que el cuquet d'acabar-me els de Mega Drive continuï, i ho vull fer.
2020 també era l'any que havia decidit jugar més i comprar menys, i ho he aconseguit. Encara he de reduir més les despeses, però 2019 havia estat un any molt boig i he millorat molt aquest aspecte, amb la immensa majoria de mesos amb pressupost "sobrant". 2021 hauria de ser una mica millor, però ja ho veurem. Com a mínim, no tornar enrere.
Jugar més ha estat possible retallant d'altres camps del meu oci, però també m'he centrat més en acabar jocs i no provar tantes coses perquè sí. Això no m'ho havia proposat a l'entrada de reptes per a 2020, però poc després vaig decidir fer una llista de títols als que volia jugar, i l'he seguit força, amb prou opcions per tenir marge de decisió. 2021 també té una llista, i ja veurem fins a quin punt la segueixo.
La llista és ambiciosa, i més encara si hi sumem els de 2020 que no vaig poder ratllar, però se n'extreuen reptes temàtics, com ara el de posar-me al dia amb la saga Streets of Rage, el primer joc de la qual per fi vaig acabar el 2020, ara que n'existeix una aclamada quarta entrega, i sentint amb mi mateix el deute de gaudir d'una saga tan estimada dels anys 90.
Hi ha la voluntat de jugar a més jocs d'en Mario, si pot ser la saga principal, començant pel Super Mario Bros. 2, tant l'autèntic com el que va arribar a Occident en el seu moment.
I, és clar, serà el 30è aniversarid'en Sonic, per la qual cosa em proposo jugar a bastants jocs de la saga, incloent-hi per fi els de Master System / Game Gear, que els tinc, però no els he tocat pràcticament mai.
No posaré imatges de tot, i sé que la llista és massa ambiciosa, però també, entre altres coses, vull jugar a la saga Illusion d'en Mickey Mouse, a la de Gears of War, continuar amb la de Castlevania i la de Mega Man, i la d'en Kirby, i la d'en Kunio-kun. A veure fins on arribo, però no m'angoixo tot i saber que moltes coses quedaran per fer, perquè tindré la satisfacció d'haver-ne aconseguit espero que moltes.
Ara que acaba de sortir la Switch i és el centre d'atenció tant per part dels fans de Nintendo com dels seus detractors, trobo que és un moment ideal per a reivindicar la Wii U, una consola que comercialment no ha sortit bé -de fet ha estat un dels fracassos més sonats de la història de la Gran N-, però que espero que amb els anys se li reconegui la vàlua, com ha passat per exemple amb la Saturn, deixant de banda decisions empresarials equivocades que sens dubte n'han provocat la prematura defunció i centrant-se en el producte. Tard, sí, però val més això que mai.
És per aquest motiu que aprofito l'avinentesa per a repassar els videojocs que la van acompanyar en la seva sortida, en una secció que feia temps que no tocava però que, per la seva naturalesa, no pot tenir gaires entregues.
Comencem, que hi ha feina: la Wii U va sortir primer als Estats Units, un 18 de novembre de 2012, amb una pila de jocs. Va ser el mercat on es va llançar amb més títols, i en molts casos coincideixen amb els del llançament europeu i el japonès, però ja especificaré quan no va ser així. Vèiem l'Assassin's Creed III, un dels que sí que van agradar de la saga.
La versió de la Wii U del Batman: Arkham City, segurament el preferit de la saga, tenia el cognom d'Armored Edition i presentava característiques pròpies pensades per al GamePad, com es pot veure al vídeo.
La franquícia de sèries de dibuixos animats i videojocs Ben 10 ja havia tingut unes quantes entregues, però s'estrenava a la Wii U amb el Ben 10: Omniverse, basat en la sèrie del mateix nom, que era la quarta de la saga.
El Call of Duty: Black Ops IIés un dels jocs que demostren que al catàleg de les consoles de Nintendo no només hi ha títols per a nens petits o famílies amb ganes i temps d'aplegar-se davant d'una consola. També hi ha lloc per als trets, la violència i la sang.
En aquesta versió, la més ben valorada per cert, es fa l'esperat ús del GamePad i una de les possibilitats més interessants és el multijugador local amb un jugador a la pantalla del televisor i l'altre al del comandament. Al Japó no va arribar a sortir en Wii U.
L'eShop de Nintendo, el sistema de distribució digital de la companyia per a la Nintendo 3DS i la Wii U, s'estrenava en aquesta última amb el Chasing Aurora, un senzill joc però visualment preciós. Els japonesos també es van quedar sense aquest joc.
Que la Wii U podia tenir els mateixos jocs que la competència tecnològica real (és a dir, la Xbox 360 i la Ps3) ho demostraven jocs com el gran Darksiders II, que no va agradar pas menys que a les altres consoles i el PC, ans al contrari: va tenir un pèl de millor nota. Un altre que els japonesos no van poder provar a la consola de Nintendo.
Malgrat les reserves, el primer Epic Mickey, només per a la Wii, va tenir cert èxit, però la seqüela va anar molt pitjor. Tanmateix, l'Epic Mickey 2: The Power of Twova ser un dels videojocs de llançament de la Wii U. Al Japó no va sortir, ni per a la Wii U ni per a cap altre sistema.
Fa temps vaig parlar, i no només jo, del primer videojoc per a consola de sobretaula en català, gràcies a que l'estudi que el va desenvolupar va ser la divisió barcelonina d'Ubisoft. Per desgràcia va ser un desastre de joc, però l'Sports Connection va ser títol de llançament i als Estats Units es va dir ESPN Sports Connection. Ho endevineu? Al Japó, ni rastre.
El futbol és un esport menor als Estats Units, però van tenir el seu FIFA Soccer 13, a Europa FIFA 13, que curiosament va ser l'únic de la saga per a la Wii U: el FIFA 14 i el 15 van sortir per a la Wii, la seva predecessora, però no per a la llavors actual consola de Nintendo, companyia que, de fet, no ha tingut ni el 16 ni el 17 en cap de les seves consoles.
Un altre per al públic més jove: el Funky Barn era un simulador de granja que sens dubte apel·lava als fans de les ovelles Shaun i Timmy, al seu torn spin-offs de Wallace i Groomit, però no va acabar d'alçar el vol. Altre cop, sense llançament al Japó.
Molt pitjor, però, li va anar al Game Party Champions, l'enèsima proposa esportiva per a jugar en colla. Els japonesos se'l van estalviar.
Els Just Dance no falten a les consoles de Nintendo, el de 2017 ha estat l'últim joc de la Wii, per exemple, i el Just Dance 4 va ser un dels que van acompanyar la Wii U, tot i que no va tenir l'èxit de les versions per a d'altres consoles, inclosa la de l'esmentada predecessora. Pel Japó la saga no va arribar a passar.
El que podria semblar un desastre anunciat és el Little Inferno, un altre del qual no he trobat proves que sortís en físic als Estats Units però sí a la Nintendo eShop, només a les occidentals, però. Malgrat els prejudicis, però, sembla que aquest joc de cremar coses en una llar de foc va agradar molt, i també sortirà per a la Switch.
El futbol americà és un dels quatre grans esports dels Estats Units, de manera que no ens ha de sorprendre que un dels jocs de llançament de la Wii U fos aquest Madden NFL 13, també optimitzat per al GamePad. Aquesta versió es va quedar als Estats Units.
Un altre dels grans de la generació passada, el Mass Effect 3, va rebre una Special Edition per a la Wii U, al nivell de les versions per a Xbox 360 i PlayStation 3 (una mica per sobre d'aquesta, que sembla que tenia problemes de rendiment en comparació amb la màquina de Microsoft amb aquest joc). Però igualtat a banda, com era d'esperar fa ús del GamePad per a algunes funcions.
Mighty Switch Force! Hyper Drive Edition és una remasterització aplaudida d'un títol de la Nintendo 3DS, el Mighty Switch Force!, que al seu torn era el tercer de la saga Mighty. Va sortir només per a l'eShop (no he trobat proves d'una versió física ni tan sols als Estats Units), i a Europa va arribar al desembre.
També digital és el Nano Assault Neo, un shoot'em up que va agradar molt i que ens permet controlar una nau que lluita contra un virus. No va sortir mai en territori japonès.
El bàsquet estava ben representat al llançament de la Wii U amb l'NBA 2K13, la proposta basquetbolística de 2K Sports, competència d'Electronic Arts. Aquest va sortir més tard, a Europa, i no va ser títol de llançament, mentre que al Japó no va sortir.
Per anar bé, totes les consoles de Nintendo s'haurien de llançar amb un títol protagonitzat per la mascota de la companyia, però no sempre ha estat així, ni tampoc l'absència d'en Mario al llançament d'una màquina s'ha traduït en un fracàs (tenim el cas de la Wii, per exemple) o, al contrari, la seva presència no sempre salva els sistemes, com és el cas que ens ocupa.
A la Wii U el Mario de sortida va ser el New Super Mario Bros. U, la quarta part del reboot, amb possibilitat de multijugador fins a 5 persones, però potser va deixar fred un públic que esperava el Super Mario Galaxy 3, que no va arribar a existir.
Després que el Ninja Gaiden 3 no acabés de funcionar en PlayStation 3 i Xbox 360, la Wii U va rebre'n una versió millorada, el Ninja Gaiden 3: Razor's Edge, que al seu torn també es va llançar posteriorment per a les consoles originals.
El Nintendo Landera el Wii Sports de la Wii U, és a dir el joc amb què es demostraven les possibilitats de la consola. Un d'aquells jocs pensats sobretot per a gaudir en grup, però que val la pena tenir encara que sigui com a clàssic de la consola.
I després de tots aquests vídeos, per no cansar tant ni posar a prova la paciència de la gent pel que fa a la capacitat de l'explorador de carregar la pàgina, i sense haver acabat el repàs dels jocs nord-americans, acabo aquesta primera part on podem veure que va arribar ben farcida, amb jocs per a tots els gustos, al contrari del que ha passat amb la Switch. D'aquí a uns dies, la resta.
Vaig estrenar aquesta secció amb molta il·lusió l'any 2009, quan es va obrir el blog, pensant que en faria molt d'ús, però no ha estat així. Aquesta serà la cinquena entrada quan ens encaminem als 7 anys de 3 Botons i START, i l'última va ser de 2012.
És complicat tenir tantes seccions obertes i recordar-les totes, però d'altres senzillament no tenen tant de suc com m'esperava al principi. En aquest cas els protagonistes haurien de ser videojocs clàssics que han tingut algun remake -independentment de si és una nova versió més fidel o menys-, però fugint si és possible del repàs a una saga amb diverses entregues, cosa que aniria a una altra secció. Doncs bé, ressuscito Ahir i avui amb un títol que compleix els requisits.
És el Castle of Illusion Starring Mickey Mouse, o el Castle of Illusion de tota la vida, que sí, que forma part d'una saga o una saga espiritual, tema una mica complicat d'explicar ara, però que tots recordem de la Mega Drive el 1990 i un any després de la Master System i la Game Gear. De quan Sega anava traient jocs excel·lents basats en franquícies Disney.
Un clàssic imprescindible de l'època dels 16 bits -i els 8-, que falta a la meva col·lecció de la Mega Drive (i sí, podríem dir que també em falta en Master System i/o Game Gear) perquè no el vaig arribar a tenir en el seu moment i ara estic intentant trobar-lo a preu raonable, però coneixia el Quackshot de l'ànec Donald i posteriorment he tingut el World of Illusion, en què es poden controlar en Mickey i en Donald, dos jocs que formen part de la mateixa família -en què també trobem el Land of Illusion, que sí que tinc- i que em van fer adonar que les meravelles que diuen del Castle of Illusion, en japonès I love Mickey Mouse: Fushigi no o-shiro daibôken, sembla que són certes, per tant el desitjo, i molt.
Els que hi han jugat molt i el coneixen bé i l'estimen parlen de preciosos gràfics, mons i enemics molt diversos i inspirats en els contes de fades, llibertat per a triar l'ordre de les pantalles i un videojoc de plataformes excel·lent. Podeu veure-ho, per exemple, a l'entrada que li van dedicar a Game Museum.
Però la meva entrada és per a comparar-lo amb el seu remake, ja que altrament estaria analitzant un videojoc que no tinc, a més que en Mickey Mouse ja va protagonitzar dues entrades del blog, que podeu llegir aquí i aquí. Així doncs, ara el que veurem és aquesta nova versió:
Com podem veure el Castle of Illusion de 2013, que va sortir únicament en versió digital per a Playstation Network, Xbox Live, PC i iOS, és un rentat de cara, amb dissenys en 3D però desenvolupament en el que sempre s'havia anomenat "2,5D", i algunes pantalles en què veiem el personatge des del darrere, en tercera persona, com als Crash Bandicoot per posar un exemple del mateix gènere.
En aquest vídeo de comparativa veurem com s'alternen imatges de la versió de Mega Drive amb les del remake, val la pena i no és gaire llarg:
Què li va semblar, a la gent? Doncs resulta que, tot i tenir en compte que l'original, tan estimat, li havia de fer ombra per força i que era molt difícil que tingués la mateixa acollida, no va acabar de sortir bé: va tenir notes mitjanes de menys de 70 sobre 100, en alguns casos fins i tot de suspens alt, perquè van agradar els gràfics, el redisseny en general, el so i l'efecte nostàlgia, però no que tingués una dificultat tan baixa -i que, a sobre, contrastés tant amb un últim combat molt difícil-, uns controls imprecisos, una durada tan curta i pràcticament cap al·licient per a la rejugabilitat.
Podríem debatre sobre si s'han d'afegir en una fórmula original segons quins ingredients que ara es consideren imprescindibles, d'altra banda en aquella època tornàvem a jugar als videojocs amb l'objectiu de repetir l'experiència, no de fer missions secundàries i opcionals. Però m'imagino que tot això ja s'ha tingut en compte i que tenen raó els que consideren que només val la pena com a curiositat... i si el trobem a preu molt rebaixat. Jo, de moment, continuo volent l'original.
Com que aquesta setmana en Mickey Mouse ha fet 85 anys (no se li noten) i no podia deixar escapar l'ocasió de fer un petit homenatge a una de les icones més importants de la història de la Humanitat, perquè encara que sembli exagerat és així, l'altre dia vaig fer una primera entrada amb els videojocs de la mascota de Disney, però ja és hora de veure'n la segona, i aquí la tenim.
L'altre dia ens vam quedar a la primera meitat dels anys 90, i certament aquell primer període entre els 80 i la primera meitat dels 90 del segle passat va ser el millor pel que fa als videojocs d'en Mickey Mouse. El que veurem avui és una etapa no tan bona, amb l'excepció d'una saga que vaig deixar expressament per a aquesta segona i última entrada i que, de fet, també pertany a la primera meitat dels 90, com és The Magical Quest.
La saga començava el 1992-1993 amb el The Magical Quest Starring Mickey Mouse, per a la Super Nintendo, que qualsevol persona que conegui bé els videojocs protagonitzats per aquest personatge us citarà juntament amb la saga Illusion, que vam veure l'altre dia.
El Magical Quest, tal com es coneix popularment, destaca pel sistema de vestits que porporcionen diferents habilitats a en Mickey i també per la seva alta qualitat gràfica, encara que se li va criticar la durada, excessivament curta, així com la facilitat amb què es podia acabar tenint en compte que les continuacions eren il·limitades. S'havia de convertir a la Mega Drive, per cert, però al final es va deixar córrer. El 2002, però, es va portar a la Gameboy Advance, encara que no va tenir una rebuda tan bona com l'original perquè tècnicament quedava una mica per sota.
La seva segona part, de 1994, va sortir també per a la Mega Drive (no pas a l'europea, per desgràcia). De fet, va ser l'única entrega de la saga que va trepitjar una consola de Sega. Aquest cop el joc era similar a l'anterior, però amb la possibilitat de controlar la Minnie (sembla que per primera vegada a la història) tant escollint-la en la modalitat d'un jugador com en col·laboració en la de dos jugadors simultanis.
Els seus problemes eren els mateixos que els del Magical Quest, i també se'n va fer un remake amb alguns afegits per a la Gameboy Advance, el 2003 i amb resultats semblants. Aquesta versió també va arribar a Europa.
El que no hi va arribar (sí en el remake de la Gameboy, el 2005), va ser el Disney's Magical Quest 3 Starring Mickey & Donald, de 1995, que en la mateixa línia canviava la Minnie per en Donald i oferia una mena de World of Illusion però per a la Super Nintendo, encara que aquesta vegada només al Japó.
Repassada la saga, que en conjunt no va tenir tant d'èxit com Illusion, fem un petit salt enrere per tal de veure un títol de 1994, el Mickey's Ultimate Challenge, que no hi tenia res a veure, més enllà del personatge, naturalment.
Aquest títol pertany al gènere dels trencaclosques, estava adreçat al públic més jove i va sortir per a la Mega Drive, la Master System (que hi ha qui diu que va ser el darrer títol llançat per a la consola, però no és això el que vaig trobar jo quan vaig fer una entrada sobre el tema), la Game Gear, la Super Nintendo i la Gameboy. No és un títol gaire important, però és una llàstima que no passés dels Estats Units.
Ens n'hem d'anar a 1998-1999 per a tornar-lo a veure a Europa, amb el Magical Tetris Challenge, que de fet no era un joc pròpiament d'en Mickey Mouse, sinó un Tetris amb personatges de Disney, que va sortir per a recreatives, Gameboy Color (al vídeo), Nintendo 64 i Playstation.
A partir de llavors van començar uns anys no gaire bons per als videojocs d'en Mickey o amb en Mickey, però no va ser el cas del Mickey's Racing Adventure, per a la Gameboy Color i de 1999. Sorprenentment es va endur molt bones crítiques i combinava elements d'aventura amb conducció de l'estil dels videojocs dels Micro Machines i va agradar.
Una mica pitjor, però gens malament, li va anar al Mickey's Speedway USA, per a la Nintendo 64 el 2000 i la Gameboy Color el 2001, que va desenvolupar Rare i que aprofitava el motor del Diddy Kong Racing però canviant els seus personatges pels de Disney i evidentment també n'alterava els circuits.
El 2002 i només per a la Playstation 2 (el 2005 a Europa) sortia el també respectable Disney Golf, on sorprenentment en Mickey no era un personatge jugable, tot i que el veurem donant-nos consells a la gespa.
No obstant això, aquell mateix any el vam poder tornar a controlar al Disney's Magical Mirror Starring Mickey Mouse, una aventura de point-and-click, el que abans es coneixia com a aventura gràfica, que només va sortir per a la Gamecube i que va rebre unes notes molt baixes, d'aprovat pelat en el millor dels casos, amb l'adjectiu d'avorrit compartit per diverses ressenyes.
La seva seqüela espiritual, de 2003-2004 i també per a la Gamecube, va ser el Disney's Hide and Sneak, que va fracassar de la mateixa manera tot i algunes lleugeres millores gràfiques: era un títol pensat per al públic més jove però estava mal dissenyat, de manera que resultava frustrant. I seria l'últim títol protagonitzat per en Mickey (que estava acompanyat per la Minnie, l'altre personatge que podíem escollir) durant una bona temporada.
La cosa no va millorar, ans al contrari, amb el Disney's Party, que va aparèixer per a la Gamecube i la Gameboy Advance durant aquells mateixos anys. Com podeu veure es tracta d'un títol de minijocs pensat per a jugar-hi en grup, com els Mario Party, però les poques diferències entre els minijocs i uns estàndards de qualitat indignes de Disney el van fer estavellar.
Passarien 4 anys fins que no es va tornar a fer un videojoc on apareixia en Mickey. El 2008, doncs, es va llançar el Disney Think Fast, un clon del Trivial i els jocs d'aquest estil però amb personatges i pel·lícules de Disney, adreçat al públic molt jove, això sí. Va tenir més bona acollida per a Playstation 2 que per a Wii.
Però senyores i senyors, el 2010 i després d'uns anys de tendència a la baixa, en Mickey tornava a ser protagonista d'un videojoc que va agradar, un plataformes exclusiu de la Wii que es va anomenar Epic Mickey.
L'original ús del pinzell, que permet dibuixar objectes que ens falten, així com esborrar-ne d'altres, i el seu atractiu disseny, el van fer mereixedor de bones crítiques, tot i que també es va endur clatellots pels problemes amb la càmera que li impedien ser considerat excel·lent.
Malauradament de cara a la seqüela, l'Epic Mickey 2: The Power of Two, de 2012 i aquest cop per a Wii, Xbox 360, Playstation 3, Wii U i Playstation Vita (aquesta el 2013), no es van solucionar els problemes del primer títol, i se n'hi van afegir de nous com ara una intel·ligència artificial defectuosa, de manera que les notes mitjanes les trobarem més baixes, essent la de la Wii —la menys potent de les consoles que el tenen al catàleg— la més alta, sense arribar al 70 sobre 100. El més destacable és, però, que s'afegeix com a personatge de suport l'Oswald, el primer personatge de Disney tal com vaig explicar en aquesta entrada.
El mateix any i acompanyant l'Epic Mickey 2 va sortir per a la Nintendo 3DS l'Epic Mickey: Power of Illusion, que mantenia la mecànica del pinzell però en termes estètics feia una proposta totalment diferent: recuperava l'estil de joc dels mítics títols de la saga Illusion i esdevenia un videojoc divertit i preciós amb el regust dels clàssics i amb homenatges a un bon nombre de pel·lícules i personatges de la companyia. Llàstima que el van fer tan, però tan curt, que va perdre uns quants punts per culpa d'això.
I amb aquest acabem el repàs als videojocs d'en Mickey Mouse, que van tenir sens dubte la seva època de més esplendor durant la primera meitat dels anys 90, però que recentment han fet un tímid intent de ressorgir i que esperem que aviat tornin i ens proporcionin una nova entrega de les aventures electròniques de la mascota de Disney, aquest cop digna del personatge i la seva importància cultural.
Recentment, de fet el 18 de novembre d'aquest 2013, en Mickey Mouse ha fet 85 anys, que es compten des de la seva primera aparició al mític curt animat Steamboat Willie. I aprofitant l'efemèride duc a terme una idea que tenia des de feia temps, que no és altra que repassar els videojocs que ha protagonitzat un dels personatges de ficció més reconeixibles (per no dir el que més) de la història de la Humanitat.
Tot i que els videojocs van començar a arribar a les llars als anys 70 del segle passat, en realitat el boom de la indústria es va produir durant els 80, i va ser llavors quan es va estrenar en Mickey Mouse en aquest sector on, naturalment, ha tingut un bon nombre d'aparicions que veurem en aquesta entrada. El seu primer videojoc, doncs, va ser aquest:
Era el Mickey's Space Adventure, que va sortir el 1984 per a Commodore 64, TRS-80, Apple II, MacIntosh i MS-DOS i que, com podeu veure, era una aventura gràfica o més aviat de text. El sistema de joc, si teniu prou paciència com per aguantar un minut del vídeo, consisteix en seleccionar paraules del text de manera que esdevinguin ordres.
No sembla gaire interessant, però és històricament important perquè va ser el primer videojoc protagonitzat per aquesta icona de la cultura occidental.
El 1987 al Japó (1988 als Estats Units) arribava el primer títol per a consoles, o més aviat consola, perquè va sortir només per a la NES. En aquest cas era un plataformes on controlàvem en Mickey i la Minnie, i l'objectiu era rescatar una amiga que a la versió japonesa no s'amagava que era l'Alícia d'Alícia al país de les meravelles, però que en canvi a l'americana es mantenia en secret fins el final.
A més, per motius que no s'acaben d'entendre, els dolents d'un i altre joc eren totalment diferents: tots eren de Disney, però cap d'ells no apareixia a les dues versions.
Passem a parlar d'una saga curiosa, la que es coneix com a Crazy Castle. El joc que acabem de veure és el Mickey Mouse de la Gameboy japonesa, de 1989, desenvolupat per Kemco, que com que no tenia els drets de Disney als Estats Units (eren de Capcom) va arribar a Occident reemplaçat, segons l'entrega, per en Bugs Bunny o en Garfield, entre altres personatges.
Eren jocs força divertits i aquest del Mickey a casa el teníem, perquè ens acostumaven a comprar els títols de la Gameboy a les botigues del port de Barcelona, on abans hi havia preus que eren com anar a Andorra, però de tant en tant ens en queia un en versió japonesa sense que els nostres pares se n'adonessin ("només" es notava per la mida i l'idioma de la capsa). Els jocs estaven en anglès igualment, però en aquest cas vam poder gaudir de la versió original, sense que la mascota de Disney fos substituïda per la de Warner Bros.
Després van sortir el Mickey Mouse II(Gameboy, 1991), el Mickey Mouse III: Yume Fûsen (NES, 1992), al vídeo, el Mickey Mouse IV: Mahô no Labyrinth(Gameboy, 1993) i el Mickey Mouse V: Mahô no Stick(Gameboy, 1993), l'últim dels quals sí que va arribar als Estats Units amb llicència Disney, tot i que 5 anys més tard.
Tot i que formen part de l'esmentada saga Crazy Castle, en realitat no s'assemblen gaire pel que fa a jugabilitat. Cal destacar que el Mickey Mouse II sí que va arribar a Europa com a tal, però es veu que depenia del país: en alguns territoris va sortir reconvertit en el primer videojoc de l'Hugo per a la portàtil de Nintendo.
Però si per una saga és famós el pas d'en Mickey Mouse pels videojocs és la saga Illusion, encetada el 1990 amb el magnífic i aclamat Castle of Illusion de la Mega Drive (i després la Master System i la Game Gear), un dels seus títols imprescindibles i que, de fet, aquest mateix 2013 ha tingut un remake per a Xbox Live Arcade, Playstation Network i PC.
El va seguir el Land of Illusion, un joc exclusiu de la Master System (1992, només a Europa) i la Game Gear (1993), que va esdevenir immediatament un dels imprescindibles dels seus respectius sistemes.
El mateix 1992 la Mega Drive "contraatacava" amb el World of Illusion, que tenia el gran al·licient de la presència tant d'en Mickey com de l'ànec Donald, que després d'haver protagonitzat alguns videojocs (i més que en protagonitzaria) s'associava al seu amic ratolí per a oferir-nos un gran plataformes la baixa dificultat del qual es va criticar, però que en canvi tenia un gran punt a favor: podíem controlar tant un personatge com l'altre si jugàvem en solitari, però també teníem la possibilitat de col·laborar amb un altre jugador i, així, passar-nos les pantalles en tàndem, cadascun amb un dels personatges.
Aprofitant l'èxit de la saga, el 1995 la Game Gear va rebre en exclusiva (tot i que el 1998 se'n faria una conversió per a la Master System al Brasil) el Legend of Illusion, que va tenir una acollida força bona.
Repassada aquesta sèrie tornem a fer un petit salt enrere per tal de veure quins altres títols individuals (és a dir, independents d'Illusion) van aparèixer en aquella època, i amb això acabarem la primera part dels videojocs d'en Mickey Mouse.
El 1991 als Estats Units i l'any següent a la resta de territoris arribava el Mickey's Dangerous Chase, que per als usuaris europeus de la Gameboy era el seu joc d'en Mickey, i era un plataformes normal (als Crazy Castle no es podia saltar).
També el 1991 va sortir el Fantasia, basat lleugerament en la pel·lícula de 1940 del mateix nom i amb una banda sonora magnífica formada per peces molt reconeixibles de la música clàssica, que no van aconseguir salvar un videojoc destrossat per la crítica per culpa dels seus controls, però que jo recordo amb afecte.
El 1993 i només per a les NES dels Estats Units es va llançar un títol educatiu, orientat doncs al públic més jove, anomenat Mickey's Safari in Letterland, on es tractava de viatjar pel món tot recollint lletres de l'abecedari.
En la mateixa línia, el mateix equip va crear, també per a la Nintendo nord-americana, el Mickey's Adventure in Numberland, que canviava les lletres pels números.
El desembre de 1994, i només per a la Super Famicom, és a dir la Super Nintendo japonesa, va veure la llum el Mickey no Tôkyô Disneyland Daibôken, on el protagonista havia de superar pantalles basades en les zones de la seu japonesa dels parcs temàtics de la companyia.
Acabem amb el Mickey Mania, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo, el Mega-CD i el 1996 per a la Playstation i que es basava en alguns dels curts clàssics del personatge, amb la primera pantalla inspirada en el curt Steamboat Willie, on va néixer en Mickey Mouse ara fa 85 anys. Aquest joc va ser protagonista d'una entrada del bloc, també, fa més de 4 anys.
Ho deixem aquí, perquè l'article ja ha estat prou llarg, sé que aquesta mena d'entrada provoca problemes de càrrega als ordinadors i és millor que deixi el que queda per explicar, que no és poc, per a la segona part que publicaré d'aquí a uns dies.
.jpg)
.jpg)
