Compres: abril de 2017

Aquest mes ha estat una mica boig, hi ha hagut les ofertes de primavera d'Xbox i les he aprofitat una mica, però també he agafat una oferta d'un mes d'Xbox Live Gold per 1 €, cosa que com sempre m'ha permès descarregar gratuïtament algun joc, a més de fer les rebaixes encara més interessants.

Però també ha estat un mes en què he comprat retro, i més d'un joc. Precisament això és el que m'ha sortit més car, però, si ho comparem amb els títols digitals.

La primera compra del mes ha estat precisament la d'un joc retro, que sempre em fa il·lusió, però a més en aquest cas es tractava d'un joc espina, el Quackshot (1991), mític títol de l'ànec Donald exclusiu de la Mega Drive.

Feia temps que li anava al darrere, de fet el buscava en el cartutx en què també hi ha el Castle of Illusion -joc que queda pendent-, per una qüestió d'espai i perquè pensava que em sortiria més barat. Però resulta que la gent que el ven en demana massa calés o, si no, viu massa lluny i no fa enviaments, de manera que per separat i llestos. Primera part aconseguida, per 10 €.

Continuem amb el retro, perquè feia temps que el volia i per fi he guanyat en una subhasta i a un preu raonable (21,80 € en total) el Detana Twinbee Yahho! Deluxe Pack de la Saturn, un recopilatori de 1995 que conté els shoot'em up de recreativa Detana!! Twinbee (1991) i Twinbee Yahho!! (1995).

El cert és que volia un altre recopilatori, el de dos Parodius, persentat de la mateixa manera i també per a la Saturn, però aquell de moment no l'he aconseguit, la saga Twinbee també m'agrada i, de fet, el primer Twinbee va ser un dels meus títols preferits de l'MSX, més per l'originalitat del seu plantejament (mítiques campanes que canviaven de colors i proporcionaven diversos efectes) que per estona que li vaig dedicar.

Cada cop costa més aconseguir videojocs complets, és a dir amb capsa i instruccions, per a la Game Boy, i el Metroid II: Return of Samus (1991) no és precisament dels més assequibles, de manera que l'he hagut d'aconseguir en subhasta per més diners dels que personalment voldria pagar per un joc sense capsa (fregant els 25, incloent enviament exagerat des del Japó), però pel que he vist encara em va sortir bé i tot.

Ara tocarà posar-me de debò amb el primer Metroid, que tinc a la NES Mini, i quan acabi el de la Game Boy passaré al Super Metroid, de la Super Nintendo, que tinc a la Consola Virtual de la Wii U. Serà la meva entrada en una saga de la qual només he fet tastets i, a sobre, en les seves entregues més modernes, les de gènere FPS.

Acabem l'apartat retro, que no ha estat gens malament aquest mes, amb el Mischief Makers (1997), una petita joia que vaig descobrir fa uns mesos en fer aquesta entrada per al blog, i que val a dir que no és dels més cars d'aconseguir complets per a la Nintendo 64, però igualment s'escapa una mica massa de la meva idea. Per tant, només el cartutx però baratet: 8,48 € amb enviament inclòs des d'Alemanya.

Passem a sistemes més moderns i al format digital, perquè gràcies a la subscripció temporal a Xbox Live Gold he pogut descarregar de franc a la Xbox 360 el Darksiders, una barreja d'RPG d'acció i hack and slash que no vaig conèixer en el seu moment, i que per tant volia comprar en la versió remasteritzada per a la Xbox One, però sembla que no hi ha tanta diferència i, per 0 euros, no he dubtat gaire.

La setmana següent van posar rebaixadíssima la seva seqüela, el Darksiders II, que a sobre sembla que remasteritzada per a la Xbox One funciona pitjor que a la 360. Per 1,99 € tampoc no calia dubtar gaire, i posats a fer també he aprofitat l'oferta del passi de temporada (amb contingut addicional), que estava a 0,84 €.

Un dels videojocs de gènere RPG d'acció més aclamats de la passada generació, el The Witcher 2: Assassins of Kings, exclusiu de la Xbox 360 i PC, sí que el coneixia, però en el seu moment no el vaig buscar.

Més endavant el van arribar a regalar digital per a la Xbox 360, però llavors no tenia un disc dur de gaire capacitat i el vaig deixar escapar. No sabia que el podia posar a la cua i que es descarregués més endavant. Però no passa res, al final m'ha costat només 4,49 €.

Ja a la Xbox One he descarregat per 5 € l'Unravel, un joc de plataformes preciós des del punt de vista visual i argumental, un títol indie que vaig conèixer per casualitat. De moment hi he jugat força i m'ha enganxat.

A la mateixa consola, i per 3,21 € aprofitant en aquest cas la combinació de rebaixa i millor preu al basar rus, he adquirit el pack complet del videojoc episòdic Life is Strange, una compra feta per les boníssimes opinions que en trobava.

En aquest cas, però, m'ha fet una mica de mal el format digital, perquè n'existeix una edició física de col·leccionista força barata. Tanmateix, per aquest preu ha caigut digital.

Per trencar una mica aquesta tendència digital, que com ja vaig explicar abraço per les seves virtuts i per necessitat, però que no serà l'única manera d'adquirir videojocs per a mi, per fi he comprat un clàssic de la passada generació, guanyant-lo en subhasta per 11,92 €, sempre amb enviament inclòs.

El Fallout 3 de la Xbox 360, en edició Game of the Year i per tant tots els continguts addicionals. Diuen que és molt llarg i segurament no tindré temps d'acabar-me'l per causes de força major, però l'havia de tenir.

I finalment un nou "DLC físic", una nova incorporació del Lego Dimensions, que vaig enganxar un sol dia que va estar d'oferta més que temptadora, perquè no ens enganyem: Lego és car en general, i els packs del Lego Dimensions també... llevat d'ofertes.

En aquest cas és el meu primer Fun Pack, que és un ninot amb un vehicle o objecte per fer servir dins el joc, però sense nivell extra. Ara bé, és el mític Doc Brown de Back to the Future!

Els primers jocs de la Wii U (primera part)

Ara que acaba de sortir la Switch i és el centre d'atenció tant per part dels fans de Nintendo com dels seus detractors, trobo que és un moment ideal per a reivindicar la Wii U, una consola que comercialment no ha sortit bé -de fet ha estat un dels fracassos més sonats de la història de la Gran N-, però que espero que amb els anys se li reconegui la vàlua, com ha passat per exemple amb la Saturn, deixant de banda decisions empresarials equivocades que sens dubte n'han provocat la prematura defunció i centrant-se en el producte. Tard, sí, però val més això que mai.

És per aquest motiu que aprofito l'avinentesa per a repassar els videojocs que la van acompanyar en la seva sortida, en una secció que feia temps que no tocava però que, per la seva naturalesa, no pot tenir gaires entregues.

Comencem, que hi ha feina: la Wii U va sortir primer als Estats Units, un 18 de novembre de 2012, amb una pila de jocs. Va ser el mercat on es va llançar amb més títols, i en molts casos coincideixen amb els del llançament europeu i el japonès, però ja especificaré quan no va ser així. Vèiem l'Assassin's Creed III, un dels que sí que van agradar de la saga. 

La versió de la Wii U del Batman: Arkham City, segurament el preferit de la saga, tenia el cognom d'Armored Edition i presentava característiques pròpies pensades per al GamePad, com es pot veure al vídeo.

La franquícia de sèries de dibuixos animats i videojocs Ben 10 ja havia tingut unes quantes entregues, però s'estrenava a la Wii U amb el Ben 10: Omniverse, basat en la sèrie del mateix nom, que era la quarta de la saga.

El Call of Duty: Black Ops II és un dels jocs que demostren que al catàleg de les consoles de Nintendo no només hi ha títols per a nens petits o famílies amb ganes i temps d'aplegar-se davant d'una consola. També hi ha lloc per als trets, la violència i la sang.

En aquesta versió, la més ben valorada per cert, es fa l'esperat ús del GamePad i una de les possibilitats més interessants és el multijugador local amb un jugador a la pantalla del televisor i l'altre al del comandament. Al Japó no va arribar a sortir en Wii U.

L'eShop de Nintendo, el sistema de distribució digital de la companyia per a la Nintendo 3DS i la Wii U, s'estrenava en aquesta última amb el Chasing Aurora, un senzill joc però visualment preciós. Els japonesos també es van quedar sense aquest joc.

Que la Wii U podia tenir els mateixos jocs que la competència tecnològica real (és a dir, la Xbox 360 i la Ps3) ho demostraven jocs com el gran Darksiders II, que no va agradar pas menys que a les altres consoles i el PC, ans al contrari: va tenir un pèl de millor nota. Un altre que els japonesos no van poder provar a la consola de Nintendo.

Malgrat les reserves, el primer Epic Mickey, només per a la Wii, va tenir cert èxit, però la seqüela va anar molt pitjor. Tanmateix, l'Epic Mickey 2: The Power of Two va ser un dels videojocs de llançament de la Wii U. Al Japó no va sortir, ni per a la Wii U ni per a cap altre sistema.

Fa temps vaig parlar, i no només jo, del primer videojoc per a consola de sobretaula en català, gràcies a que l'estudi que el va desenvolupar va ser la divisió barcelonina d'Ubisoft. Per desgràcia va ser un desastre de joc, però l'Sports Connection va ser títol de llançament i als Estats Units es va dir ESPN Sports Connection. Ho endevineu? Al Japó, ni rastre.

El futbol és un esport menor als Estats Units, però van tenir el seu FIFA Soccer 13, a Europa FIFA 13, que curiosament va ser l'únic de la saga per a la Wii U: el FIFA 14 i el 15 van sortir per a la Wii, la seva predecessora, però no per a la llavors actual consola de Nintendo, companyia que, de fet, no ha tingut ni el 16 ni el 17 en cap de les seves consoles.

Un altre per al públic més jove: el Funky Barn era un simulador de granja que sens dubte apel·lava als fans de les ovelles Shaun i Timmy, al seu torn spin-offs de Wallace i Groomit, però no va acabar d'alçar el vol. Altre cop, sense llançament al Japó.

Molt pitjor, però, li va anar al Game Party Champions, l'enèsima proposa esportiva per a jugar en colla. Els japonesos se'l van estalviar.

Els Just Dance no falten a les consoles de Nintendo, el de 2017 ha estat l'últim joc de la Wii, per exemple, i el Just Dance 4 va ser un dels que van acompanyar la Wii U, tot i que no va tenir l'èxit de les versions per a d'altres consoles, inclosa la de l'esmentada predecessora. Pel Japó la saga no va arribar a passar.

El que podria semblar un desastre anunciat és el Little Inferno, un altre del qual no he trobat proves que sortís en físic als Estats Units però sí a la Nintendo eShop, només a les occidentals, però. Malgrat els prejudicis, però, sembla que aquest joc de cremar coses en una llar de foc va agradar molt, i també sortirà per a la Switch.

El futbol americà és un dels quatre grans esports dels Estats Units, de manera que no ens ha de sorprendre que un dels jocs de llançament de la Wii U fos aquest Madden NFL 13, també optimitzat per al GamePad. Aquesta versió es va quedar als Estats Units.

Un altre dels grans de la generació passada, el Mass Effect 3, va rebre una Special Edition per a la Wii U, al nivell de les versions per a Xbox 360 i PlayStation 3 (una mica per sobre d'aquesta, que sembla que tenia problemes de rendiment en comparació amb la màquina de Microsoft amb aquest joc). Però igualtat a banda, com era d'esperar fa ús del GamePad per a algunes funcions.

Mighty Switch Force! Hyper Drive Edition és una remasterització aplaudida d'un títol de la Nintendo 3DS, el Mighty Switch Force!, que al seu torn era el tercer de la saga Mighty. Va sortir només per a l'eShop (no he trobat proves d'una versió física ni tan sols als Estats Units), i a Europa va arribar al desembre.

També digital és el Nano Assault Neo, un shoot'em up que va agradar molt i que ens permet controlar una nau que lluita contra un virus. No va sortir mai en territori japonès.

El bàsquet estava ben representat al llançament de la Wii U amb l'NBA 2K13, la proposta basquetbolística de 2K Sports, competència d'Electronic Arts. Aquest va sortir més tard, a Europa, i no va ser títol de llançament, mentre que al Japó no va sortir.

Per anar bé, totes les consoles de Nintendo s'haurien de llançar amb un títol protagonitzat per la mascota de la companyia, però no sempre ha estat així, ni tampoc l'absència d'en Mario al llançament d'una màquina s'ha traduït en un fracàs (tenim el cas de la Wii, per exemple) o, al contrari, la seva presència no sempre salva els sistemes, com és el cas que ens ocupa.

A la Wii U el Mario de sortida va ser el New Super Mario Bros. U, la quarta part del reboot, amb possibilitat de multijugador fins a 5 persones, però potser va deixar fred un públic que esperava el Super Mario Galaxy 3, que no va arribar a existir.

Després que el Ninja Gaiden 3 no acabés de funcionar en PlayStation 3 i Xbox 360, la Wii U va rebre'n una versió millorada, el Ninja Gaiden 3: Razor's Edge, que al seu torn també es va llançar posteriorment per a les consoles originals.

El Nintendo Land era el Wii Sports de la Wii U, és a dir el joc amb què es demostraven les possibilitats de la consola. Un d'aquells jocs pensats sobretot per a gaudir en grup, però que val la pena tenir encara que sigui com a clàssic de la consola.

I després de tots aquests vídeos, per no cansar tant ni posar a prova la paciència de la gent pel que fa a la capacitat de l'explorador de carregar la pàgina, i sense haver acabat el repàs dels jocs nord-americans, acabo aquesta primera part on podem veure que va arribar ben farcida, amb jocs per a tots els gustos, al contrari del que ha passat amb la Switch. D'aquí a uns dies, la resta.