Què estàs buscant?

dilluns, 17 d’abril de 2017

Replantejaments necessaris

Fa molts anys, des que vaig tornar al món dels videojocs després d'una llarga absència i, en fer-ho, vaig descobrir el "retro", que em defineixo com un jugador purista, és a dir, que intento jugar als videojocs de manera legal, havent-los adquirit (o rebut com a regals) i en el seu format original per a la seva consola original.

M'agrada gaudir d'aquest mitjà d'entreteniment de la manera que va ser concebut, i en la mesura del que m'ha estat possible ho he anat fent, malgrat els problemes d'espai i de diners que suposa tenir aquest encaparrament.


Això no vol dir que no m'hagi obert a reconsideracions, a flexibilitzar les normes que sempre m'he autoimposat, i amb el pas del temps també trobo que és sa revisar les conviccions i admetre algunes esmenes. Perquè madurem, reflexionem i som més conscients de la realitat i del fet que hi ha somnis que no són gaire possibles. Per exemple, tenir recreatives a casa.

És per això que ja fa molt temps que em declaro purista "raonable", puntualització amb què vull especificar que intento mantenir els meus principis, gaudir de l'experiència original i sense entrar en pirateria, però quan una consola antiga (o un joc d'una generació anterior) té un preu massa elevat actualment, m'obro a la possibilitat de jugar a determinats videojocs a través de recopilatoris com el Rare Replay (a la imatge de dalt) -una joia-, conversions o fins i tot remakes per a sistemes posteriors, o a emulació oficial com en el cas de la NES Mini i els seus 30 clàssics, dels quals la majoria són massa cars actualment i els descarto tot i tenir també la consola original.


Darrerament, en aquesta obertura de mires sens dubte propiciada per la NES Mini i els seus avantatges com a recopilatori em forma de hardware, ha entrat la qüestió dels videojocs digitals. És el cas, per exemple, del Castlevania: Symphony of the Night per a la Xbox 360, que em va costar molt pocs diners mentre que les versions originals de PlayStation i Saturn són caríssimes fins i tot al Japó. Sempre m'he mirat els jocs digitals arrufant el nas, perquè considerava -i considero- que tenir un producte digital, no tangible, sens capsa ni instruccions, era a la pràctica el mateix que tenir-lo pirata

Tanmateix, sempre hi he estat obert quan es tractava d'un títol que senzillament només existia en aquest format, i en els darrers mesos, arrel de l'adquisició de la Xbox One i la possibilitat de comprar títols digitals en basars online estrangers, molt més barats, he començat a comprar-me coses digitals sense gaires escrúpols. Continuo pensant que no tenen el valor afegit que té un videojoc físic -i en el cas del llibre electrònic m'aferro al tradicional paper, com tantíssima gent, en part per purisme i en part perquè la qüestió dels preus no s'ha plantejat bé-, però hi ha casos en què la diferència de preu és abismal, o que, en tractar-se de regals promocionals (Xbox Live Gold), l'argument del purisme s'afebleix.


Queda tocat de mort, però, quan hom descobreix que l'última consola que s'ha comprat (sigui la Xbox One, en el meu cas, o la PlayStation 4) obliga a instal·lar els jocs tant si són digitals com en disc, de manera que al final l'espai d'emmagatzematge de la consola disminueix igual en un cas i en l'altre, amb la diferència que els jocs físics s'han d'introduir al sistema cada cop per tal que aquest ens en reconegui la propietat. Per tant, a l'hora de canviar de joc, acaba sent una qüestió d'aixecar-se del sofà o no, segons si els títols són en disc o digitals.

A banda d'això, una altra conclusió a què he arribat últimament és que el temps de què disposo és cada cop més limitat i sempre em serà més fàcil jugar en sistemes portàtils que "segrestar" el televisor del menjador. A més, com que seré pare en els propers mesos tinc bastant clar que el meu espai per als videojocs passarà a ser, durant una bona temporada, gairebé exclusivament el seient del bus amb què em desplaço de casa a la feina i de la feina a casa.

Si fins ara aquest trajectes han estat el que m'ha permès dedicar unes 5 o 6 hores setmanals a les consoles portàtils, aviat seran els únics moments en què podré jugar a videojocs. Així, el que jo anomeno "factor portàtil", que és el que m'ha fet obrir a la idea de comprar versions de determinats videojocs per a la Nintendo 3DS encara que en alguns casos ja els tingués -o els pogués comprar sense grans problemes- per a d'altres consoles (com ara els jocs que conté el Sega 3D Classics Collection, per exemple), agafarà encara més pes.


Relacionat amb tot plegat hi ha la idea dels remakes o les remasteritzacions en alta definició. En general, com a "purista", m'agrada gaudir dels jocs en la seva versió original, però també he començat a preferir, amb l'actual generació de consoles, aficionada a la remasterització de títols de la generació anterior, les versions millorades de videojocs que potser ja tenia, però no havia tocat. No em trauria de sobre un videojoc que ja havia començat per jugar-hi amb els gràfics millorats al màxim, però si el tenia sense tocar i ja tinc la següent consola... per què no? Sempre i quan me'n pugui vendre la versió vella, és clar.

Agafant la frase d'en Groucho Marx i canviant-la una mica, jo tenia uns principis, però si no funcionen, en tinc d'altres. Adaptats a cada cas, és clar. Tot es pot estudiar i les decisions poden ser diferents cada vegada per diversos motius.







3 comentaris:

  1. Coincideixo en molts dels teus plantejaments, excepte quan dius que t'estimes més jugar a les "versions millorades".
    En la meva opinió la experiència jugable ha de ser aquella que el/s programador/s van intentar transmetre originalment. És cert que hi ha exemples concrets (RE1) que surten guanyant molt amb el remake, però per norma general crec que s'ha de gaudir del joc tal i com va ser concebut. Sinó arribariem a "perversions" extranyes com dir que un remake de "Asteroids" o "Galaga" és millor perquè te gràfics HD i textures de 32 bits o que el nou "Ghosts & goblins" és millor perquè li han fet una nova banda sonora.
    No vull ser massa snob però crec que per norma general els jocs s'han de "degustar" tal i com el/s programador/s ens els varen voler fer arribar; altrament és una falta de respecte cap a la seva obra.

    Per cert, felicitats per la teva propera paternitat ; )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!

      Doncs sí, en realitat tens raó. Ara bé, vull matisar que estudio cada cas. No em referia tant a remakes homenatge fets per tercers amb el consentiment dels creadors originals, sinó a rentats de cara duts a terme per la mateixa gent, i mirant què és el que canvia. De vegades, passa també amb altres mitjans com els còmics, la nova versió amb retocs és la que l'autor hauria volgut si l'hagués pogut fer així des del principi.

      Per exemple, temps de càrrega infernals, bugs, etc. que no crec que els programadors quedessin gaire satisfets d'haver deixat al seu joc, si s'han solucionat a la remasterització, guanya punts.

      Un altre cas, aquest cop econòmic: recopilació de diversos jocs amb tots els DLC i, de pas, millora gràfica, que per separat i en versió original em costarien més diners i a sobre hauria d'adquirir els DLC a banda.

      Elimina
  2. Clar que si, s’ha de ser pràctic, i si pots estalviar calers ja ni et dic

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...