Reflexions: Quina versió comprar?

Quan érem petits segur que somiàvem amb tenir més consoles de les que ja teníem. Guerra de consoles a banda -i això depèn de cadascú, perquè jo no vaig veure ni viure mai discussions sobre Sega i Nintendo a l'escola-, si teníem una màquina probablement somiàvem amb tenir també la de la competència, i alguns molt afortunats fins i tot feien realitat el somni.

També calculàvem que, quan fóssim grans, tindríem diners per poder-nos comprar tants videojocs i consoles com volguéssim. No tant, però en aquest sentit sí que la situació ens ha millorat força. Un altre tema és el temps que tenim per gaudir-ne. Però aquest no és el tema d'avui, sinó el fet que ara, com a videojugadors adults, és ben possible que tinguem més d'una consola, i coneixem prou gent que té totes les d'aquella generació, i quan hi ha un llançament hem de decidir quina versió ens comprem. 

En aquest dilema (o "trilema") del primer món intervenen, segons la persona, diversos factors, que poden anar des del preu del joc fins a la disponibilitat, passant per la manera de jugar a cadascuna de les plataformes candidates. 

En el meu cas, és un problema que em trobo sovint i que ha empitjorat des que m'he comprat la PlayStation 5 i, per fi, tinc accés també al catàleg de la PS4, consola que no tinc, gràcies a la retrocompatibilitat de l'última consola de Sony. 

I dic que el problema ha empitjorat perquè, fins fa poc, hi havia casos en què, tenint una Switch i una Xbox One, si un joc sortia en físic només per a la Switch i la PS4 (que, repeteixo, no tinc), la decisió estava clara. I, malauradament, és una cosa que em passava sovint, especialment en el cas dels jocs sense grans pretensions ni tirades.

Ara que "tinc" la PS4, però, com que molt sovint jugo als jocs mesos o fins i tot anys després de comprar-me'ls, hi ha alguna decisió que si pogués tornar enrere no hauria pres, perquè hi ha títols que tinc en Switch que potser m'estimaria més jugar a la màquina de Sony. 

Per què penses això, us demanareu, si als jocs de la Switch també s'hi pot jugar al televisor, ja que la gràcia de la consola de Nintendo és la seva naturalesa híbrida?

Doncs perquè, a banda del fet que normalment els jocs tenen més bon rendiment i resolució a les màquines de la competència, hi ha la qüestió dels assoliments, a PlayStation trofeus, que a mi m'agrada i pot condicionar, si són interessants, la meva compra, com ho ha fet més d'un cop si la decisió ha estat entre la versió Switch i la versió Xbox One.

Hi ha un cas en què sí que parteix amb avantatge la Switch, però: els jocs clàssics rellançats actualment. 

Encara que es llancin també a les altres màquines, tots aquells píxels es veuen millor en una pantalla ideal com la de la Switch, precisament perquè és prou gran per veure les coses bé però no tant com els monitors a què endollem les Playstations i les Xboxs, i els jocs pixelats, com més gran és la pantalla, pitjor. Ara bé, en els jocs de naus o trets en general, que tenen molts elements en pantalla, potser és més discutible perquè afecta la visibilitat.

Un altre cas, però ja és una circumstància personal, és el dels videojocs llargs. Un RPG, per exemple. Tinc més ocasions de jugar fora de casa que dins, i si he de tirar endavant un joc de llarga durada el més habitual és que me'l compri per a la Switch.

És l'anomenat "factor portàtil", el gran i potser únic avantatge de la consola respecte a la competència, que en aquest cas per a mi és cabdal, però que en d'altres, com el típic argument de "el joc va i es veu pitjor a la Switch, però te'l pots endur fora de casa", a mi no em serveix.

I ara una mania meva: si surt el remake d'un joc clàssic que ja tinc en una consola, o una segona part que sembla més aviat un remake de la primera (cas Windjammers 2), em sembla millor comprar-lo per a una consola diferent, per reduir la sensació de comprar un producte pràcticament repetit. Per posar un exemple concret del que dic, hi ha el New Joe & Mac, que és el mateix que el de recreativa però amb un estil gràfic totalment diferent. Com que l'original el tinc en Switch, i la Xbox no en rebrà edició física (ho veieu? Encara passen aquestes coses, tot i l'augment de la popularitat de la màquina de Microsoft), la nova versió serà per a la PS5.

És un cas diferent de quan compro conscientment un joc que ja tenia, que és quan per exemple m'agrada molt, surt molt barat en format digital i em ve de gust tenir-lo també en un altre sistema, sobretot si són arcades de mecàniques senzilles i addictives i ideals per a partides curtes. O el tinc per a un sistema retro però el rellancen en digital i vull tornar-hi a jugar de manera còmoda i amb assoliments o trofeus.

Relacionat amb el tema dels jocs repetits, fa poc ha passat una cosa que m'ha matat. Bé, me l'esperava, però m'ha matat igualment.

Abans de tenir la Xbox One vaig conèixer el desenvolupament del Cuphead, que em va enamorar i va contribuir a que triés aquella consola, per a la qual sortia en exclusiva, per sobre de la PS4. La meva decepció va ser majúscula quan es va saber que era només digital -encara era "jove" en aquest sentit i em va sorprendre aquell moviment tan habitual des de fa anys-, però es va dir que més endavant sortiria en físic atès l'èxit que havia tingut i vaig esperar. Anys. 

Un dia em vaig cansar de no poder gaudir del joc i me'l vaig comprar digital en una rebaixa i aprofitant uns punts que em van permetre aconseguir-lo de franc. Poc després s'anunciava que l'edició física -a aquestes altures ja també per a PlayStation 4 i Switch- arribaria en uns mesos, i això està a punt de passar. 

He jugat poc a la versió digital, però no passa res perquè no m'hi vaig gastar ni un cèntim. El problema és que ara no sé per a quina consola comprar-me la física: en Xbox ja el tinc, encara que sigui digital, i tindria sentit comprar l'edició física en Switch per si el vull treure de casa, el Cuphead. La de la PS4 no, és clar. No m'ofereix res diferent de la d'Xbox.

Visceralment, però, l'hauria de comprar en Xbox. És com hauria d'haver sortit el 2017, sense entrar en temes d'exclusivitats que van deixar de ser-ho quan Microsoft va decidir fer amics i treure importància a les vendes de les seves màquines en favor dels jocs. I és de disparar i l'he de veure bé. Però comprar-lo així sí que seria tenir-lo repetit, a sobre a la mateixa consola. Quan tinc un joc digital i després surt en físic m'emprenyo, però no me'l compro un altre cop. Què faig? Ajudeu-me!

Valoració personal de l'Xbox Game Pass

Tot i que és poc habitual que publiqui una entrada que no se circumscrigui a les seccions d'un blog que, per altra banda, continua viu perquè en van sortint de noves, de tant en tant sí que em permeto escriure alguna cosa que pertany a l'àmbit de les reflexions.

Avui ho vull fer sobre un servei de la família Xbox que ha aconseguit prestigi o, com a mínim, ésser conegut, fins i tot entre els fans més acèrrims de la marca PlayStation, pocs dies després que em caduqués la subscripció que m'ha permès fer-lo servir durant més d'un any.

Popularment conegut, de vegades, com "el Netflix dels videojocs", Xbox Game Pass és un servei de Microsoft que permet descarregar i jugar a un munt de videojocs entre els que estan inclosos al servei mentre tinguem activa la subscripció en qüestió. 

Actualment el pla té un preu oficial de 9,99 € al mes, mentre que si el combinem amb el clàssic Xbox Live Gold, que a més de proporcionar la possibilitat de jugar en línia regala dos jocs al mes de la Xbox o la Xbox 360 per sempre i dos de la Xbox One mentre estiguem pagant, el que tenim és el que es coneix com a Xbox Game Pass Ultimate i el total surt per 12,99 € al mes. 

Entre els jocs disponibles n'hi ha de tota mena de gèneres i distribuïdors, i la permanència al catàleg depèn del cas: els del estudis de la pròpia Microsoft hi són "per sempre" -entenent que algun dia el Game Pass no existirà-, mentre que els d'altres companyies s'hi estan un temps m'imagino que acordat entre les dues parts. Sigui com sigui, hi ha moviment tant pel que fa a incorporacions com en sortides.

A tots els efectes, però, mentre paguem la subscripció és com si tinguéssim aquests jocs, després de descarregar-los a la consola mitjançant una interfície molt senzilla de fer servir, amb tot el contingut, els assoliments i el progrés, a més que si en comprem els DLC -en cas d'existir- els podrem aplicar sense cap problema. I, cosa molt important, no es tracta només de títols llançats fa temps o de títols menors, sinó que les principals novetats, els videojocs més esperats de la plataforma i els anomenats "AAA", formen part del Game Pass des del primer dia. Poca broma.

Explicat com funciona, és hora de fer honor al títol de l'entrada i donar-ne la meva valoració. Perquè hi  ha diversos perfils de jugador, i per al meu és un servei que val la pena només si es donen algunes circumstàncies, sobretot la del preu: n'he gaudit en períodes breus, aprofitant promocions d'un mes per un euro i coses així, l'última convertint 3 mesos en 14 en combinar-ho amb el Gold, que tampoc acostumo a tenir vigent, i això no m'ha permès aprofundir tant com hauria volgut en el seu catàleg, havent de deixar per a alguna altra ocasió títols que sabia que m'ocuparien temps.

Això vol dir que per a algú que hi entri de manera esporàdica, per veure què hi ha i provar coses, pot valer la pena -com m'ha passat a mi- només si li surt molt barat. Per exemple, jo no pagaria els 12,99 ni els 9,99 mensuals. Perquè no tinc, per circumstàncies personals, constància pel que fa a temps lliure, i un joc de 60 hores em suposa una dedicació de mesos, com el Yakuza Kiwami, del que em vaig enamorar, tot s'ha de dir. Sí que va bé, i celebro haver-ho pogut fer, per descobrir títols que passen més desapercebuts perquè són indies o perquè pel títol o la caràtula no ens haurien cridat mai l'atenció fins al punt de comprar-los. Així he pogut jugar a jocs com Untitled Goose Game, Old Man's Journey, What Remains of Edith Finch o Touhou Luna Nights, experiències que m'han agradat però que confirmo que no tinc necessitat de repetir ni, per tant, de tenir per sempre passant per caixa. També m'ha ajudat a esquivar alguna bala, les coses com són.

En canvi, si algú té pocs jocs comprats -o no, però no té cap pressa per posar-s'hi- i juga sobretot a la Xbox, és un servei d'allò més recomanable. Si no és així, jo que tinc massa títols meus pendents i reparteixo el meu temps lliure entre la Xbox One i altres sistemes, reconec que trobava a faltar dedicar-me a aquests videojocs que se m'acumulen, i que ara, en la part positiva de no pertànyer al club del Game Pass, podré reprendre o estrenar. Perquè també és això: la sensació d'haver de jugar a jocs del servei i no dels que tens a la prestatgeria -física o digital- per aprofitar-lo, per amortitzar-lo. Si pagués el que val realment cada mes, això hauria estat encara més angoixant i a mi no m'hauria sortit a compte. 

En tot cas, trobo que és una característica excel·lent, una gran idea, i suposo que Microsoft sap el que fa en permetre accedir-hi des de PC i fins i tot des de mòbils amb l'anomenat Project xCloud, en comptes d'enfortir la seva consola del moment amb exclusius de debò i de fer que la gent compri els jocs i no "regalar-los" dins d'un servei que, pel que ofereix, és baratíssim. Si treuen beneficis de les subscripcions, els deu sortir a compte. Si esperen que la gent s'enganxi als jocs i els compri quan se li acabi la subscripció, amb els preus ridículs que arriben a tenir a les ofertes setmanals, no ho veig tan clar. Però qui soc, jo? Ni l'usuari ideal de Game Pass, ni un analista de cap mena que no sigui la dels de pa sucat amb oli.

Replantejaments necessaris

Fa molts anys, des que vaig tornar al món dels videojocs després d'una llarga absència i, en fer-ho, vaig descobrir el "retro", que em defineixo com un jugador purista, és a dir, que intento jugar als videojocs de manera legal, havent-los adquirit (o rebut com a regals) i en el seu format original per a la seva consola original.

M'agrada gaudir d'aquest mitjà d'entreteniment de la manera que va ser concebut, i en la mesura del que m'ha estat possible ho he anat fent, malgrat els problemes d'espai i de diners que suposa tenir aquest encaparrament.

Això no vol dir que no m'hagi obert a reconsideracions, a flexibilitzar les normes que sempre m'he autoimposat, i amb el pas del temps també trobo que és sa revisar les conviccions i admetre algunes esmenes. Perquè madurem, reflexionem i som més conscients de la realitat i del fet que hi ha somnis que no són gaire possibles. Per exemple, tenir recreatives a casa.

És per això que ja fa molt temps que em declaro purista "raonable", puntualització amb què vull especificar que intento mantenir els meus principis, gaudir de l'experiència original i sense entrar en pirateria, però quan una consola antiga (o un joc d'una generació anterior) té un preu massa elevat actualment, m'obro a la possibilitat de jugar a determinats videojocs a través de recopilatoris com el Rare Replay (a la imatge de dalt) -una joia-, conversions o fins i tot remakes per a sistemes posteriors, o a emulació oficial com en el cas de la NES Mini i els seus 30 clàssics, dels quals la majoria són massa cars actualment i els descarto tot i tenir també la consola original.

Darrerament, en aquesta obertura de mires sens dubte propiciada per la NES Mini i els seus avantatges com a recopilatori em forma de hardware, ha entrat la qüestió dels videojocs digitals. És el cas, per exemple, del Castlevania: Symphony of the Night per a la Xbox 360, que em va costar molt pocs diners mentre que les versions originals de PlayStation i Saturn són caríssimes fins i tot al Japó. Sempre m'he mirat els jocs digitals arrufant el nas, perquè considerava -i considero- que tenir un producte digital, no tangible, sens capsa ni instruccions, era a la pràctica el mateix que tenir-lo pirata. 

Tanmateix, sempre hi he estat obert quan es tractava d'un títol que senzillament només existia en aquest format, i en els darrers mesos, arrel de l'adquisició de la Xbox One i la possibilitat de comprar títols digitals en basars online estrangers, molt més barats, he començat a comprar-me coses digitals sense gaires escrúpols. Continuo pensant que no tenen el valor afegit que té un videojoc físic -i en el cas del llibre electrònic m'aferro al tradicional paper, com tantíssima gent, en part per purisme i en part perquè la qüestió dels preus no s'ha plantejat bé-, però hi ha casos en què la diferència de preu és abismal, o que, en tractar-se de regals promocionals (Xbox Live Gold), l'argument del purisme s'afebleix.

Queda tocat de mort, però, quan hom descobreix que l'última consola que s'ha comprat (sigui la Xbox One, en el meu cas, o la PlayStation 4) obliga a instal·lar els jocs tant si són digitals com en disc, de manera que al final l'espai d'emmagatzematge de la consola disminueix igual en un cas i en l'altre, amb la diferència que els jocs físics s'han d'introduir al sistema cada cop per tal que aquest ens en reconegui la propietat. Per tant, a l'hora de canviar de joc, acaba sent una qüestió d'aixecar-se del sofà o no, segons si els títols són en disc o digitals.

A banda d'això, una altra conclusió a què he arribat últimament és que el temps de què disposo és cada cop més limitat i sempre em serà més fàcil jugar en sistemes portàtils que "segrestar" el televisor del menjador. A més, com que seré pare en els propers mesos tinc bastant clar que el meu espai per als videojocs passarà a ser, durant una bona temporada, gairebé exclusivament el seient del bus amb què em desplaço de casa a la feina i de la feina a casa.

Si fins ara aquest trajectes han estat el que m'ha permès dedicar unes 5 o 6 hores setmanals a les consoles portàtils, aviat seran els únics moments en què podré jugar a videojocs. Així, el que jo anomeno "factor portàtil", que és el que m'ha fet obrir a la idea de comprar versions de determinats videojocs per a la Nintendo 3DS encara que en alguns casos ja els tingués -o els pogués comprar sense grans problemes- per a d'altres consoles (com ara els jocs que conté el Sega 3D Classics Collection, per exemple), agafarà encara més pes.

Relacionat amb tot plegat hi ha la idea dels remakes o les remasteritzacions en alta definició. En general, com a "purista", m'agrada gaudir dels jocs en la seva versió original, però també he començat a preferir, amb l'actual generació de consoles, aficionada a la remasterització de títols de la generació anterior, les versions millorades de videojocs que potser ja tenia, però no havia tocat. No em trauria de sobre un videojoc que ja havia començat per jugar-hi amb els gràfics millorats al màxim, però si el tenia sense tocar i ja tinc la següent consola... per què no? Sempre i quan me'n pugui vendre la versió vella, és clar.

Agafant la frase d'en Groucho Marx i canviant-la una mica, jo tenia uns principis, però si no funcionen, en tinc d'altres. Adaptats a cada cas, és clar. Tot es pot estudiar i les decisions poden ser diferents cada vegada per diversos motius.

Compres: Octubre de 2016

Seguint la tradició iniciada el mes passat amb les compres de setembre, i esperant que hi hagi algun mes de bondat, ara toca parlar de les adquisicions en matèria de videojocs que he fet durant el mes d'octubre.

S'inverteix la tendència de l'última entrada i aquest cop tenim molt més físic que digital. Concretament, 75% físic i 25% digital. Comencem:

La primera compra del mes va ser doble, un pack de dos videojocs que venien d'eBay i que inclou dos clàssics de la Game Boy que no tenia, però que tampoc no vaig trobar quan vaig ser al País del Sol Naixent.

Es tracta del Kirby's Dream Land 2 (Hoshi no Kirby 2 en japonès), títol al que no he jugat mai tot i que la meva germana tenia la primera entrega -al seu torn el primer videojoc de l'emblemàtica saga de Nintendo-, i que aporta animals que ajuden en Kirby...

 

...i el Kirby's Pinball Land (Kirby no Pinball en japonès), que sincerament no era un dels jocs de la meva llista de desitjos, però formava part del lot i tinc entès que no està malament. Com que el personatge em resulta simpàtic i vaig comprant poc a poc els seus jocs, sobretot els recents perquè són més barats, no em va preocupar gaire.

Ha sortit aquest mes i aprofitant un cupó de descompte d'una reserva anterior el vaig comprar per sota dels 30 euros. Es tracta del Paper Mario Color Splash, la nova entrega de la saga Paper Mario que va començar amb el caríssim -actualment- títol inaugural per a la Nintendo 64 i ha anat apareixent esporàdicament. 

En tinc l'entrega de la Game Cube, Paper Mario: The Thousand-Year Door, comprada de segona mà l'any passat i encara no jugada, i el crossover per a la Nintendo 3DS Mario & Luigi Paper Jam Bros., que s'uneix a la saga d'RPG dels germans lampistes. Tampoc no hi he jugat, encara.

Aquest joc arriba després d'un altre de la Nintendo 3DS, el Paper Mario Sticker Star, que no va agradar especialment -i que no tinc-, i sembla que és una millora notable, a més d'aportar noves mecàniques de joc, principalment la pintura, que han fet que el Paper Mario Color Splash hagi tingut una acollida força bona. Ja el provaré, perquè de moment encara el tinc amb el precinte que es veu a la foto.

Acabo amb el Gunman Clive 2, un joc digital per a la Nintendo 3DS (ara també disponible juntament amb el primer en format HD per a la Wii U) que és la seqüela del Gunman Clive, que també tinc des de fa temps però que tot just vaig estrenar la setmana passada.

Amb un preu rebaixat d'1,49 € (el primer em va costar 0,99€), era una compra indiscutible, i és que la proposta de videojoc d'acció i plataformes ambientat a l'Oest, amb un apartat artístic bellíssim i múltiples referències a jocs clàssics, era massa atractiva per deixar-la passar. 

Això és tot, de moment, però ja avanço que el mes que ve hi haurà teca, perquè tinc reserves fetes i alguna compra ja executada que m'arribarà llavors.

Accessoris: Dreameye, la càmera de la Dreamcast

Darrerament estic fent entrades d'una secció que va néixer el 2009, com aquest bloc, perquè quan em pensava que ja no em quedaven accessoris per a repassar vaig descobrir els que no van sortir del Japó, de manera que encara tindrem uns quants articles més protagonitzats pels perifèrics de les consoles.

En aquest cas parlarem de la Dreameye, la càmera de la Dreamcast, perquè la Playstation 2 no era l'única consola que va tenir una càmera per a fer servir amb els seus jocs.

La va fabricar la mateixa Sega, i només va sortir, com hem dit, al mercat japonès. Allò va passar l'any 2000 i la càmera anava acompanyada d'uns auriculars amb micròfon, un programari d'edició d'imatges anomenat Visual Park amb què es podien visualitzar i enviar les imatges i una targeta per a l'ús del micròfon.

La resolució d'aquella càmera, de 0,3 megapíxels (640x480), no era gaire elevada i si volíem transferir-les per e-mail gràcies a la connexió de la Dreamcast, després de passar-les a la Visual Memory Unit, perdien la meitat d'aquesta resolució.



En aquest vídeo un paio ens ho explica (en anglès), però per les imatges ja podem veure que actualment no val gaire la pena més enllà del col·leccionisme. De fet, com la resta de servidors de la Dreamcast el de la Dreameye ja fa temps que va tancar.

Tot i així, la Dreameye permetia tant les funcions de webcam, amb la llavors pionera connexió a internet, com les de càmera de fotografies. De fet, va ser la primera càmera digital per a una videoconsola, ja que l'Eyetoy de Sony va arribar el 2003. Sega, per enèsima vegada, s'avançava a la resta de companyies i presentava un aparell innovador.



Hem vist un vídeo promocional japonès sobre aquest aparell, però no s'hi explica que estava previst que la càmera es pogués fer servir amb els videojocs, projecte que va quedar cancel·lat quan l'any següent es va descontinuar la consola.

Tot i així, el mític Jet Set Radio permetia pujar fotografies i convertir-les en graffiti a través de l'editor de graffiti d'aquest joc, i compartir-les amb els altres. Ara els servidors ja no funcionen, però sembla que encara es poden introduir imatges preses amb la càmera a l'editori de graffiti del joc i gaudir-ne de manera privada.