Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

Companyies: Tehkan / Tecmo

Les companyies desenvolupadores de videojocs petites, o relativament petites, tenen alguna cosa que em resulta entranyable. Parlo, sobretot, d'aquelles que ja no existeixen, o que si encara funcionen estan integrades dins d'alguna altra, o es dediquen bàsicament a supervisar el que s'està fent amb les seves IP, etc.

Avui parlaré d'una empresa que va tenir un canvi de nom, per això el títol de l'entrada, i amb la qual particularment no he creuat camins gaires vegades, però que sens dubte em crida l'atenció i no m'estranyaria que alguna dia la considerés de les que em fan més gràcia. 

Fundada per Yoshihito Kakihara el 31 de juliol de 1967, data molt específica proporcionada per la Wikipedia, Tehkan, com tantes altres companyies de videojocs va començar la seva activitat dedicant-se a una altra cosa, però en aquest cas no hi estava ni remotament relacionada: feia dispositius de neteja. Dos anys després, això sí, va passar a fabricar aparells d'entreteniment, que ja estan més emparentats amb el que ens interessa aquí.

Però espereu, que la història de tot plegat va ser una mica enrevessada, i voldria reescriure-la i simplificar-la de manera que sigui com menys avorrida millor, perquè una miqueta sí que ho és. 

Ens hem de remuntar a l'any 1964, en què es va fundar la Imperial Trustee Corporation, en japonès Teikoku Kanzai (d'aquí el futur nom de Tehkan), que era una companyia especialitzada en la gestió de neteja d'edificis. L'any 1969 va començar a vendre equips d'entreteniment i el 1970 va obrir un centre d'entreteniment a la prefectura de Chiba, però quina mena de lloc o local era no m'ho pregunteu. 

Paral·lelament, existia una empresa de 1967 anomenada Nippon Yacht Co. Ltd., que es dedicava a això, els vaixells. I en algun moment que no he trobat, ja em perdonareu la imprecisió, l'antiga Imperial Trustee Corporation, que el 1977 s'havia rebatejat com a Tehkan Ltd., la va comprar, i el 1982 es va rebatejar, la dels vaixells, com a Tehkan Electronics Corporation. 

Soc conscient que aquesta història té forats, però no l'he trobat més ben explicada... El cas és que ja ens acostem al que ens interessa, perquè el 1981 s'havia establert una subsidiària estatunidenca de la companyia, anomenada U.S. Tehkan, Inc., a Los Angeles (Califòrnia), i molt poc després al Japó es va desenvolupar el primer videojoc de Tehkan, aquest Pleiads, un joc de naus de pantalla fixa, gènere de moda a l'època. Val a dir que prèviament li havia distribuït a Sega el Head-On, de 1979, però el primer joc pròpiament de Tehkan va ser aquest.

El 1986, Tehkan Ltd. va passar a ser Tecmo, Ltd., nom que segurament ens resulta més familiar, coincidint amb el salt a les consoles, que va començar amb la versió per a Famicom del Mighty Bomb Jack, un joc mític de les recreatives fet per la pròpia Tecmo també originalment.

En aquest punt teníem la Tecmo i la Tehkan Electronics Corporation (la que abans feia vaixells), que es van fusionar en una de sola el 1987, i tot i que l'empresa supervivent va ser la segona, el nom oficial va passar a ser el de la primera. 

Durant la primera meitat dels anys 80 va anar desenvolupant jocs per a recreatives, amb el primer Bomb Jack, llançat per al món arcade el 1984, com a èxit més destacat d'aquella primera meitat de dècada, i que no s'ha de confondre amb el Mighty Bomb Jack, que és posterior. Després tenim jocs com l'Star Force, el Pinball Action o un altre dels més coneguts de la companyia, el Tehkan World Cup, joc de futbol recordat amb afecte i, com veiem, amb el nom antic al propi títol.
 

Un altre dels seus jocs més emblemàtics, ara ja amb el nom de Tecmo perquè va ser de 1986, va ser el Rygar, portat després a múltiples sistemes, però aquell any també va arribar el Solomon's Key, El 1987 va tornar als esports amb el Tecmo Bowl, de futbol americà.

El 1988 va ser un altre any destacable gràcies a l'inici de la saga de jocs de futbol amb tocs d'RPG basats en Captain Tsubasa, que va començar a la Famicom el 1988, però també a l'arribada d'un arcade anomenat Ninja Gaiden, avui hiperconegut, que en la seva primera aparició en recreativa no tenia gaire a veure amb la famosa saga de la NES, ni se'l mira amb gaire bons ulls avui dia.

La saga més famosa amb aquest nom començaria el 1989 a la NES, i la resta és història. Però també tindríem jocs com el Tecmo Knight, diversos jocs d'esports amb "Tecmo" al títol per a consoles, i com a últim joc per a recreativa amb aquest nom, el Tokidenshô Angel Eyes, de lluita, de 1996.

Tirem un pèl enrere, perquè el 1995 hi va haver un equip de Tecmo que va crear un estudi propi dins de la companyia, i que es va anomenar Team Ninja, amb Tomonobu Itagaki com a líder. El 1996 llançaria el primer joc de lluita tridimensional de la companyia, que esdevindria una saga amb molt d'èxit no sempre pels motius més confessables, però que encara ara és reconeguda: Dead or Alive. 

Des de llavors, i amb una llegenda pròpia que donava prestigi a Tecmo, sobretot ha fet jocs d'aquesta franquícia i els Ninja Gaiden tridimensionals, que van començar a la primera Xbox i que enguany tindran una quarta entrega numerada. 

Actualment ja no fa aquells videojocs pixelats per a recreatives i consoles amb què la gent la recorda amb afecte, però encara existeix, no només gestionant el seu propi llegat i les seves IP, que es rellancen en sistemes moderns, sinó també explotant els seus productes actuals.

Ja no es diu Tecmo, sinó Koei Tecmo, perquè després d'uns anys convulsos amb canvis de presidents, demandes internes (en Tomonobu Itagaki, del Team Ninja, va partir peres amb Tecmo, per exemple), i després que Square Enix intentés comprar-la, la companyia es va fusionar amb Koei, una altra mítica empresa que va aportar al catàleg conjunt sagues com Nobunaga's Ambition, Samurai Warriors o Dynasty Warriors. 

Però espereu: Després de la fusió, que va resultar el 2009 en la companyia Tecmo Koei Holdings, el nom de Tecmo va sobreviure un temps com a marca, però el 2010 va ser oficialment eliminada i les seves propietats intel·lectuals més rellevants van passar a ser gestionades per Koei Tecmo Games. Heu vist el canvi d'ordre del nom, per cert?

Per acabar d'embolicar la troca, després de la desaparició de Tecmo com a tal, una petita companyia subsidiària de Tecmo Koei va funcionar com a Tecmo un temps, i el mateix va passar amb una altra d'anomenada Koei, però al final van ser integrades a la companyia mare, ara Koei Tecmo, el 2011.

Com a marca, "Tecmo" a seques es va tornar a fer servir en alguns videojocs com el Dead or Alive 5, però el 2016 va ser, ara sí, arxivada del tot per part de la companyia en l'enèsima reorganització interna.

Tehkan, o Tecmo, doncs, formen part de la història dels videojocs i els seus títols continuen existint i són llicenciables, però ara pertanyen a una empresa molt més gran i podríem dir que aquella identitat vuitantera i norantera que evoca la nostra nostàlgia s'ha perdut una mica pel camí. 

He intentat repassar-ne la història de la manera més planera possible, també entenent-la jo, així que espero que el text us hagi resultat d'un mínim interès. 

 

Els primers jocs de la Wii U (primera part)

Ara que acaba de sortir la Switch i és el centre d'atenció tant per part dels fans de Nintendo com dels seus detractors, trobo que és un moment ideal per a reivindicar la Wii U, una consola que comercialment no ha sortit bé -de fet ha estat un dels fracassos més sonats de la història de la Gran N-, però que espero que amb els anys se li reconegui la vàlua, com ha passat per exemple amb la Saturn, deixant de banda decisions empresarials equivocades que sens dubte n'han provocat la prematura defunció i centrant-se en el producte. Tard, sí, però val més això que mai.

És per aquest motiu que aprofito l'avinentesa per a repassar els videojocs que la van acompanyar en la seva sortida, en una secció que feia temps que no tocava però que, per la seva naturalesa, no pot tenir gaires entregues.

Comencem, que hi ha feina: la Wii U va sortir primer als Estats Units, un 18 de novembre de 2012, amb una pila de jocs. Va ser el mercat on es va llançar amb més títols, i en molts casos coincideixen amb els del llançament europeu i el japonès, però ja especificaré quan no va ser així. Vèiem l'Assassin's Creed III, un dels que sí que van agradar de la saga. 

La versió de la Wii U del Batman: Arkham City, segurament el preferit de la saga, tenia el cognom d'Armored Edition i presentava característiques pròpies pensades per al GamePad, com es pot veure al vídeo.

La franquícia de sèries de dibuixos animats i videojocs Ben 10 ja havia tingut unes quantes entregues, però s'estrenava a la Wii U amb el Ben 10: Omniverse, basat en la sèrie del mateix nom, que era la quarta de la saga.

El Call of Duty: Black Ops II és un dels jocs que demostren que al catàleg de les consoles de Nintendo no només hi ha títols per a nens petits o famílies amb ganes i temps d'aplegar-se davant d'una consola. També hi ha lloc per als trets, la violència i la sang.

En aquesta versió, la més ben valorada per cert, es fa l'esperat ús del GamePad i una de les possibilitats més interessants és el multijugador local amb un jugador a la pantalla del televisor i l'altre al del comandament. Al Japó no va arribar a sortir en Wii U.

L'eShop de Nintendo, el sistema de distribució digital de la companyia per a la Nintendo 3DS i la Wii U, s'estrenava en aquesta última amb el Chasing Aurora, un senzill joc però visualment preciós. Els japonesos també es van quedar sense aquest joc.

Que la Wii U podia tenir els mateixos jocs que la competència tecnològica real (és a dir, la Xbox 360 i la Ps3) ho demostraven jocs com el gran Darksiders II, que no va agradar pas menys que a les altres consoles i el PC, ans al contrari: va tenir un pèl de millor nota. Un altre que els japonesos no van poder provar a la consola de Nintendo.

Malgrat les reserves, el primer Epic Mickey, només per a la Wii, va tenir cert èxit, però la seqüela va anar molt pitjor. Tanmateix, l'Epic Mickey 2: The Power of Two va ser un dels videojocs de llançament de la Wii U. Al Japó no va sortir, ni per a la Wii U ni per a cap altre sistema.

Fa temps vaig parlar, i no només jo, del primer videojoc per a consola de sobretaula en català, gràcies a que l'estudi que el va desenvolupar va ser la divisió barcelonina d'Ubisoft. Per desgràcia va ser un desastre de joc, però l'Sports Connection va ser títol de llançament i als Estats Units es va dir ESPN Sports Connection. Ho endevineu? Al Japó, ni rastre.

El futbol és un esport menor als Estats Units, però van tenir el seu FIFA Soccer 13, a Europa FIFA 13, que curiosament va ser l'únic de la saga per a la Wii U: el FIFA 14 i el 15 van sortir per a la Wii, la seva predecessora, però no per a la llavors actual consola de Nintendo, companyia que, de fet, no ha tingut ni el 16 ni el 17 en cap de les seves consoles.

Un altre per al públic més jove: el Funky Barn era un simulador de granja que sens dubte apel·lava als fans de les ovelles Shaun i Timmy, al seu torn spin-offs de Wallace i Groomit, però no va acabar d'alçar el vol. Altre cop, sense llançament al Japó.

Molt pitjor, però, li va anar al Game Party Champions, l'enèsima proposa esportiva per a jugar en colla. Els japonesos se'l van estalviar.

Els Just Dance no falten a les consoles de Nintendo, el de 2017 ha estat l'últim joc de la Wii, per exemple, i el Just Dance 4 va ser un dels que van acompanyar la Wii U, tot i que no va tenir l'èxit de les versions per a d'altres consoles, inclosa la de l'esmentada predecessora. Pel Japó la saga no va arribar a passar.

El que podria semblar un desastre anunciat és el Little Inferno, un altre del qual no he trobat proves que sortís en físic als Estats Units però sí a la Nintendo eShop, només a les occidentals, però. Malgrat els prejudicis, però, sembla que aquest joc de cremar coses en una llar de foc va agradar molt, i també sortirà per a la Switch.

El futbol americà és un dels quatre grans esports dels Estats Units, de manera que no ens ha de sorprendre que un dels jocs de llançament de la Wii U fos aquest Madden NFL 13, també optimitzat per al GamePad. Aquesta versió es va quedar als Estats Units.

Un altre dels grans de la generació passada, el Mass Effect 3, va rebre una Special Edition per a la Wii U, al nivell de les versions per a Xbox 360 i PlayStation 3 (una mica per sobre d'aquesta, que sembla que tenia problemes de rendiment en comparació amb la màquina de Microsoft amb aquest joc). Però igualtat a banda, com era d'esperar fa ús del GamePad per a algunes funcions.

Mighty Switch Force! Hyper Drive Edition és una remasterització aplaudida d'un títol de la Nintendo 3DS, el Mighty Switch Force!, que al seu torn era el tercer de la saga Mighty. Va sortir només per a l'eShop (no he trobat proves d'una versió física ni tan sols als Estats Units), i a Europa va arribar al desembre.

També digital és el Nano Assault Neo, un shoot'em up que va agradar molt i que ens permet controlar una nau que lluita contra un virus. No va sortir mai en territori japonès.

El bàsquet estava ben representat al llançament de la Wii U amb l'NBA 2K13, la proposta basquetbolística de 2K Sports, competència d'Electronic Arts. Aquest va sortir més tard, a Europa, i no va ser títol de llançament, mentre que al Japó no va sortir.

Per anar bé, totes les consoles de Nintendo s'haurien de llançar amb un títol protagonitzat per la mascota de la companyia, però no sempre ha estat així, ni tampoc l'absència d'en Mario al llançament d'una màquina s'ha traduït en un fracàs (tenim el cas de la Wii, per exemple) o, al contrari, la seva presència no sempre salva els sistemes, com és el cas que ens ocupa.

A la Wii U el Mario de sortida va ser el New Super Mario Bros. U, la quarta part del reboot, amb possibilitat de multijugador fins a 5 persones, però potser va deixar fred un públic que esperava el Super Mario Galaxy 3, que no va arribar a existir.

Després que el Ninja Gaiden 3 no acabés de funcionar en PlayStation 3 i Xbox 360, la Wii U va rebre'n una versió millorada, el Ninja Gaiden 3: Razor's Edge, que al seu torn també es va llançar posteriorment per a les consoles originals.

El Nintendo Land era el Wii Sports de la Wii U, és a dir el joc amb què es demostraven les possibilitats de la consola. Un d'aquells jocs pensats sobretot per a gaudir en grup, però que val la pena tenir encara que sigui com a clàssic de la consola.

I després de tots aquests vídeos, per no cansar tant ni posar a prova la paciència de la gent pel que fa a la capacitat de l'explorador de carregar la pàgina, i sense haver acabat el repàs dels jocs nord-americans, acabo aquesta primera part on podem veure que va arribar ben farcida, amb jocs per a tots els gustos, al contrari del que ha passat amb la Switch. D'aquí a uns dies, la resta.

Jocs que no van veure la llum: Ninja Gaiden (Mega Drive)

En aquest blog parlo de moltes coses que no he provat personalment, més aviat és un lloc des d'on intento divulgar coneixements que adquireixo sobre la marxa. Dic això perquè la saga de què parlo avui ja ha estat protagonista de diverses entrades a 3 Botons i START, i la veritat és que només he jugat a un dels seus jocs i, tenir-ne, només en tinc dos. 

Ara que podré gaudir de la primera entrega amb el llançament de la NES Classic Edition, popularment "NES Mini", torno a parlar de Ninja Gaiden després d'haver fet una comparativa de versions de la seva primera entrega en una de les primeríssimes entrades del blog, fa més de 7 anys i mig, haver parlat del seu títol més difícil, les seves adaptacions animades i el seu protagonista. 

Avui toca parlar d'una entrega de la franquícia que no va veure la llum, ja es podia esperar pel nom de l'entrada. Recordem que el primer Ninja Gaiden, desenvolupat per Tecmo per a recreatives, va sortir el 1988. Llavors el seu protagonista era un ninja sense nom, i no es va dir Ryû Hayabusa fins que va arribar, aquell mateix any, la versió domèstica de la NES, que a Europa es va conèixer com a Shadow Warrior.

Va ser el primer d'una trilogia recopilada després per a la Super Nintendo, i hi va haver també una entrega per a la Game Boy, altre cop Shadow Warriors en territori PAL. No tornaré a parlar del Ninja Gaiden de la Xbox, la seva segona part per a la Xbox 360 i altres entregues i versions que n'han sortit, però sí que cal dir que, encara que semblés el contrari, Ninja Gaiden no era una saga exclusiva de Nintendo. Sega va desenvolupar -amb llicència de Tecmo- un joc per a la Game Gear i un altre per a la Master System, que ja vam veure a l'entrada que he enllaçat més amunt. 

La Mega Drive, la seva consola estrella, havia de tenir també un Ninja Gaiden, però encara que acabem de veure metratge d'aquella versió en realitat es tracta d'una beta, perquè el joc no va veure mai la llum per a la consola de 16 bits de Sega.

S'anunciava com un títol totalment nou, que no pretenia ser una conversió de la recreativa ni de les versions de 8 bits, i el que feia era presentar l'aventura en forma de beat'em up en comptes de les plataformes d'acció que caracteritzaven la saga fins llavors. 

Quan el text d'aquesta imatge amb marca d'aigua d'una web espanyola diu "this October" es refereix al de 1992, any en què s'havia de llançar al Japó el que aquí s'anomena Ninja Gaiden IV, cosa que estaria en consonància amb l'afirmació que no era un remake ni un port. 

A la Wikipedia ens expliquen que la trama hauria dut en Ryû als Estats Units, on seguiria dos ninges fugitius, i que gràcies a la beta que es va acabar filtrant a internet com a ROM podem jugar en 7 nivells -alguns sí que sembla que reciclats del primer títol per a recreativa-, amb enemics finals i tot. 

A Unseen 64, que és la web on he descobert el videojoc que no va ser, s'afirma que és lògic que no es posés a la venda, perquè era dolent en diversos sentits fins i tot per als estàndards de 1992, però probablement molts dels seus defectes, que tenen a veure amb els controls, el disseny de pantalles i les tècniques, s'haurien polit de cara a la versió definitiva.

Ara bé, com a mínim gràficament sí que és veritat que no destaca gaire, i en un catàleg farcit de genials beat'em ups com el de la Mega Drive li hauria calgut presentar una proposta molt potent per no quedar esclafat de seguida i condemnat a l'oblit. Per tant, és possible que deixessin que el Ninja Gaiden IV es retirés amb dignitat abans de fer el ridícul.

 

El personatge: Ryû Hayabusa

Ara feia molt de temps que no homenatjava un personatge de la història dels videojocs, i he pensat que estaria bé convertir en protagonista un que potser no és tan obvi com la mascota d'una companyia o un secundari poderós, però que ha estat igualment la cara (normalment coberta) que ens ha acompanyat en molts títols aclamats d'un parell de sagues històriques del mitjà.

Tal com està plantejada l'entrada podria haver estat perfectament dedicada a la saga principal en si, perquè no és un personatge d'aquells que després veiem en jocs de karts ni d'esports, però tampoc no es pot dir que la seva sigui una de les Grans Sagues de la Història dels Videojocs que acostumen a formar part de la secció.

En Ryû Hayabusa, del clan del mateix nom, és un ninja que va debutar el 1988 al Ninja Gaiden de recreativa i des de llavors ha protagonitzat la saga, tant l'antiga com el rellançament dels anys 2000 en endavant, a més d'aparèixer com un dels personatges jugables en tots els Dead or Alive com un dels diversos ninges que hi surten.

Acabem de veure un vídeo del primer títol on va sortir, que curiosament no ens n'explicava la història, present a partir del Ninja Gaiden de la NES (Shadow Warriors a Europa, on va arribar el 1991, i Ninja Ryûkenden al Japó, on va debutar el mateix any que la recreativa). El 1992 se'n va llançar una versió per a PC Engine només al Japó.

El cas és que té la missió d'anar a trobar el seu pare, que ha desaparegut tot deixant-li una carta. A partir d'aquí comença una trama d'acció en plataformes i beat'em up plena de ninges i éssers malvats i poders màgics que tindria diverses entregues durant els anys 90.

Havia de posar el vídeo del primer Ninja Gaiden de la NES, sens dubte considerat un dels imprescindibles del seu catàleg gràcies a la seva qualitat i el llegat que va deixar, però també hem de veure les seqüeles:

La primera seqüela seria el Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos, de 1990 tant al Japó com als Estats Units i el 1994 (sí) a Europa, encara amb el nom de Shadow Warriors a la primera part del títol. En territori nord-americà va tenir també versió per a PC el 1991. Va agradar més que l'anterior, amb els seus afegits pel que fa a poders i millores gràfiques, i la continuació argumental de la història.

El 1991 arribaria la tercera part, segons les crítiques amb més i millor de tot allò que havia convençut el públic amb les dues anteriors entregues, amb el Ninja Gaiden III: The Ancient Ship of Doom. Com es va dir a Europa? Doncs de cap manera, perquè no ens va arribar, almenys en la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, ni tampoc en el remake anomenat Ninja Gaiden Trilogy de la Super Nintendo. Sí que ho va fer per a la Lynx, la portàtil d'Atari, el 1993. I curiosament també se'n va fer una màquina LCD de la marca Tiger. El de la NES sí que el tenim, però, a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS des de gener de 2014. 

Tot i que s'ha associat sempre a la NES, perquè hi han sortit tots els jocs clàssics, també hi ha haver altres versions destacables, com la de la Gameboy:

Amb el nom de Ninja Gaiden Shadow, i solucionant doncs el petit problema de la confusió de noms, va sortir el 1991 (l'any següent al Vell Continent) i va tenir una acollida més aviat bona, al capdavall era una versió simplificada del que s'havia vist a la germana gran.

I això que veiem és el Ninja Gaiden de la Master System, perquè Sega va desenvolupar amb llicència de Tecmo Koei versions d'aquella saga per a les seves consoles. Deia abans que sempre s'havia associat a la NES, i de fet sembla que no pugui ser, un títol de la saga clàssica en una consola que no sigui de Nintendo, però sí. 

El de la Master System, de 1992 i per als mercats europeu, australià i brasiler, va tenir molt bona acollida. En realitat millorava en tots els aspectes els de la NES (no oblidem que la 8 bits de sobretaula de Sega supera la de Nintendo com a mínim en l'apartat tècnic), i es va presentar a Occident amb el nom original, però argumentalment anava per una altra banda. L'any abans, i per als tres mercats principals, sortia per a la Game Gear també amb un argument diferent i, aquest cop, una jugabilitat més propera als Shinobi i rebaixant el vessant de les plataformes.

I aquest hauria estat el de la Mega Drive, que també estava en desenvolupament però va ser cancel·lat i molts anys després filtrat en versió beta a la xarxa. Com podem veure optava per una presentació més arcade, encara que no tenia la intenció de ser-ne una conversió. Les diferències en la jugabilitat són evidents, amb el clar exemple de la perspectiva isomètrica que permet moure's per l'escenari amb certa profunditat, efecte conegut també com a belt-scroll.

Després de tots aquells Ninja Gaiden tornaríem a veure en Ryû el 1996 a la recreativa del primer Dead or Alive, juntament amb altres personatges entre els quals les noies que han fet polèmicament famosa aquesta saga de lluita. El 1997 va sortir per a la Saturn (només al Japó) i el 1998 per a la Playstation (versió del vídeo). L'havia desenvolupat el Team Ninja, un estudi subsidiari de Tecmo Koei que s'encarregaria de les dues sagues des de llavors.

Posteriorment apareixeria al Dead or Alive 2 (el 1999 a recreatives i el 2000 a Dreamcast i Playstation 2), el Dead or Alive 3 (només per a Xbox, 2001-2002), el Dead or Alive 4 (Xbox 360, 2005-2006), el Dead or Alive: Dimensions (Nintendo 3DS, 2011) i el Dead or Alive 5 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), amb versions actualitzades on es pugui aplicar. I sí, a la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, òbviament molt centrada en el repartiment femení.

Haurien de passar 13 anys fins a la represa de la saga Ninja Gaiden, i seria amb el Ninja Gaiden de la Xbox, el 2004, que després va veure una edició encara més difícil i anomenada Ninja Gaiden Black, i el 2007 una altra versió, Ninja Gaiden Sigma, per a Playstation 3, que arribaria a la PS Vita el 2012. Concebut inicialment com un remake de la saga original amb influències dels Dead or Alive per tal de lligar els dos universos creats per Tecmo, els seus responsables consideren la nova saga una preqüela de l'original. El 2009, el primer any del bloc, ja vaig fer una comparativa per tal de veure els canvis entre la saga original i la nova, per tant no cal repassar amb vídeos totes les entregues, ni ho vaig fer llavors.

El cas és que les noves entregues van ser el Ninja Gaiden: Dragon Sword (Nintendo DS, 2008), el Ninja Gaiden II (Xbox 360, 2008, i com a Ninja Gaiden Sigma 2 el 2009 per a Playstation 3 i el 2013 per a PS Vita), el Ninja Gaiden 3 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), que va tenir una acollida mediocre però força millorada en l'actualització Ninja Gaiden 3: Razor's Edge (Wii U, 2012, i el 2013 en les consoles on havia sortit primer la tercera part), i més aviat com a spin-off tenim l'ara sí destrossat sense miraments Yaiba: Ninja Gaiden Z (Xbox 360, Playstation i PC, 2014), on en Ryû és un personatge secundari.

Aquests són, doncs, els videojocs protagonitzats per un dels ninges més populars de la història dels videojocs (una enquesta d'IGN va demostrar la preferència aclaparadora del públic per en Ryû per sobre d'en Joe Musashi de Shinobi), que també va provar fortuna en forma de dibuixos animats. Això no vol dir que siguin les seves úniques aparicions, però.

Al Warriors Orochi 3 (disponible per a Playstation 3, Xbox 360 i Wii U des de 2012 i a partir de 2014 també per a Playstation 4 i Xbox One) hi fa un paper de col·laborador, mentre que el 2009 havia estat un convidat especial del Dynasty Warriors: Strikeforce (PSP, Playstation 3 i Xbox 360) i el 2012 també va aparèixer al Dynasty Warriors VS de la Nintendo 3DS, només al Japó.

També trobem altres homenatges, com l'armadura anomenada Hayabusa, del Halo 3 (Xbox 360, 2007) o la indumentària alternativa del personatge Max del Super Swing Golf: Season 2 (Wii, 2007).

Videojocs animats: Ninja Gaiden

Ninja Gaiden és una de les sagues més conegudes de la història dels videojocs, encara que no podríem dir creient-ho de debò que es tracta d'una de les 5 o 10 més populars. Però sens dubte tothom n'ha sentit el nom almenys una vegada, encara que sigui per la seva gran dificultat, i és que estem parlant d'una franquícia d'èxit que va començar el 1988 en recreativa (però es va popularitzar el mateix any a la NES) i que es va revitalitzar el 2004 amb un títol per a Xbox que ha generat més productes durant la darrera dècada.

No és sorprenent, doncs, que amb la importància que ha tingut com a franquícia —una importància que ha dut el seu protagonista, en Ryû Hayabusa, a aparèixer com a personatge jugable des del principi de la saga de lluita Dead or Alive, també de Tecmo— Ninja Gaiden també hagi tingut una adaptació en forma de dibuixos animats o, més concretament, anime.

Es tracta de Ninja Ryûkenden, el títol original de la saga al Japó, que va sortir el 1991 només en aquell país en forma d'OVA o vídeo per a la venda directa, en aquest cas de prop de 50 minuts. Argumentalment, tot i que se prenia llicències, se situava després dels esdeveniments del Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos (1990), amb en Ryû vivint a Nova York i encarregat de rescatar la seva amiga Irene.

No va tenir cap seqüela ni es va exportar, de manera que aquest vídeo amb els subtítols en anglès deu ser una de les millors maneres que tenim de consumir la versió animada de Ninja Gaiden, especialment quan només va sortir en VHS. Pel que fa a la seva qualitat, no hi ha gaires opinions a la xarxa, i les que hi ha no s'acaben de posar d'acord. Aquí en tenim una d'extensa que troba l'adaptació força bona, sobretot comparada amb els resultats habitualment mediocres d'aquesta mena de productes.

El renaixement de la saga als anys 2000, que va suposar una gran revitalització del personatge, no devia impactar prou al Japó, perquè l'absència de la saga al món de l'animació, comprensible entre aquell 1991 i 2004, ha continuat i encara ara és una realitat.

Els més difícils: Ninja Gaiden Black

Abans de començar vull avisar: no sóc a l'ordinador de casa, que té el problema de la pantalla blava de Windows Vista i en aquests moments no té accés a internet. Per tant, després d'aquesta entrada que faig des del portàtil dels meus pares no sé quan tornaré a poder-vos-en oferir una de nova. Si diumenge ja la veieu voldrà dir que he recuperat feliçment el meu ordinador. Si no, si d'aquí a dos dies encara no tinc el problema solucionat, us asseguro que jo seré el primer afectat per aquesta crisi que causa estralls especialment a aquells que som simples usuaris normalets dels ordinadors i que no tenim ni coneixements tècnics ni costum de formatejar el PC i perdre tot el que hi tenim. 

Així que començaré el cap de setmana amb una entrada que en el pitjor dels casos serà l'última en uns quants dies. I ja que la situació és difícil, parlaré d'un dels videojocs més difícils que hi ha: Ninja Gaiden Black.

Aquest joc era en realitat l'expansió de 2005 del Ninja Gaiden de l'any anterior, exclusiu de la primera Xbox (però disponible per a la Playstation 3 com a Ninja Gaiden Sigma des de 2007). I consistia en el joc original més nous enemics (com els rat-penats explosius del vídeo, molt simpàtics), una modalitat de missions, els packs descarregables inclosos i dos nous nivells de dificultat: un per sota, anomenat Ninja Dog i que naixia de les queixes per la dificultat del joc, i un per sobre, el Ninja Master, que diuen que és impossible i que molt poca gent ha aconseguit acabar-lo. 

El Ninja Dog, pel que sembla (ho comprovaré quan pugui comprar-me aquest títol, que malgrat tot no em desanima), es mofa del jugador fent, per exemple, que la seva enamorada el tracti com a un inferior. Però l'altre, el Ninja Master, fa que els enemics siguin encara més hàbils i més difícils de derrotar, per si no n'hi havia prou. 

Vaja, jo no he jugat a aquest joc i per tant no he fet aquesta missió en cap dels seus nivells de dificultat, però puc percebre la tensió que deu sentir el jugador que va fer el vídeo, i el crit que devia clavar en derrotar l'enemic a l'últim sospir, a un toc de la mort.

He de reconèixer que si bé sé de què em parlen quan em diuen "Ninja Gaiden", l'únic títol que tinc de la saga és el Ninja Gaiden II, exclusiu de la Xbox 360, i ja em sembla molt difícil. No m'ho semblava al principi, però ara estic encallat al final boss de la segona pantalla i és desesperant. El pitjor de tot és que hi jugo en el nivell de dificultat mitjà, però sé que en acabar el joc se'n destapen com a mínim tres més. Què hi podria fer, jo, al Ninja Gaiden Black?

Tot i així, tinc ganes de tornar-ho a intentar, perquè al marge de la seva excessiva dificultat aquests jocs són molt divertits i tenen unes característiques tècniques impressionants. Cap amant dels videojocs d'acció no s'hauria de perdre almenys l'oportunitat de provar aquest títol d'acció i aventures, més concretament (tot i que aquest nom ja no es fa servir gaire) un beat'em up com una casa de pagès. Tant el Ninja Gaiden Black (o Sigma) com el Ninja Gaiden II.