Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

El personatge: Ryû Hayabusa

Ara feia molt de temps que no homenatjava un personatge de la història dels videojocs, i he pensat que estaria bé convertir en protagonista un que potser no és tan obvi com la mascota d'una companyia o un secundari poderós, però que ha estat igualment la cara (normalment coberta) que ens ha acompanyat en molts títols aclamats d'un parell de sagues històriques del mitjà.

Tal com està plantejada l'entrada podria haver estat perfectament dedicada a la saga principal en si, perquè no és un personatge d'aquells que després veiem en jocs de karts ni d'esports, però tampoc no es pot dir que la seva sigui una de les Grans Sagues de la Història dels Videojocs que acostumen a formar part de la secció.

En Ryû Hayabusa, del clan del mateix nom, és un ninja que va debutar el 1988 al Ninja Gaiden de recreativa i des de llavors ha protagonitzat la saga, tant l'antiga com el rellançament dels anys 2000 en endavant, a més d'aparèixer com un dels personatges jugables en tots els Dead or Alive com un dels diversos ninges que hi surten.

Acabem de veure un vídeo del primer títol on va sortir, que curiosament no ens n'explicava la història, present a partir del Ninja Gaiden de la NES (Shadow Warriors a Europa, on va arribar el 1991, i Ninja Ryûkenden al Japó, on va debutar el mateix any que la recreativa). El 1992 se'n va llançar una versió per a PC Engine només al Japó.

El cas és que té la missió d'anar a trobar el seu pare, que ha desaparegut tot deixant-li una carta. A partir d'aquí comença una trama d'acció en plataformes i beat'em up plena de ninges i éssers malvats i poders màgics que tindria diverses entregues durant els anys 90.

Havia de posar el vídeo del primer Ninja Gaiden de la NES, sens dubte considerat un dels imprescindibles del seu catàleg gràcies a la seva qualitat i el llegat que va deixar, però també hem de veure les seqüeles:

La primera seqüela seria el Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos, de 1990 tant al Japó com als Estats Units i el 1994 (sí) a Europa, encara amb el nom de Shadow Warriors a la primera part del títol. En territori nord-americà va tenir també versió per a PC el 1991. Va agradar més que l'anterior, amb els seus afegits pel que fa a poders i millores gràfiques, i la continuació argumental de la història.

El 1991 arribaria la tercera part, segons les crítiques amb més i millor de tot allò que havia convençut el públic amb les dues anteriors entregues, amb el Ninja Gaiden III: The Ancient Ship of Doom. Com es va dir a Europa? Doncs de cap manera, perquè no ens va arribar, almenys en la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, ni tampoc en el remake anomenat Ninja Gaiden Trilogy de la Super Nintendo. Sí que ho va fer per a la Lynx, la portàtil d'Atari, el 1993. I curiosament també se'n va fer una màquina LCD de la marca Tiger. El de la NES sí que el tenim, però, a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS des de gener de 2014. 

Tot i que s'ha associat sempre a la NES, perquè hi han sortit tots els jocs clàssics, també hi ha haver altres versions destacables, com la de la Gameboy:

Amb el nom de Ninja Gaiden Shadow, i solucionant doncs el petit problema de la confusió de noms, va sortir el 1991 (l'any següent al Vell Continent) i va tenir una acollida més aviat bona, al capdavall era una versió simplificada del que s'havia vist a la germana gran.

I això que veiem és el Ninja Gaiden de la Master System, perquè Sega va desenvolupar amb llicència de Tecmo Koei versions d'aquella saga per a les seves consoles. Deia abans que sempre s'havia associat a la NES, i de fet sembla que no pugui ser, un títol de la saga clàssica en una consola que no sigui de Nintendo, però sí. 

El de la Master System, de 1992 i per als mercats europeu, australià i brasiler, va tenir molt bona acollida. En realitat millorava en tots els aspectes els de la NES (no oblidem que la 8 bits de sobretaula de Sega supera la de Nintendo com a mínim en l'apartat tècnic), i es va presentar a Occident amb el nom original, però argumentalment anava per una altra banda. L'any abans, i per als tres mercats principals, sortia per a la Game Gear també amb un argument diferent i, aquest cop, una jugabilitat més propera als Shinobi i rebaixant el vessant de les plataformes.

I aquest hauria estat el de la Mega Drive, que també estava en desenvolupament però va ser cancel·lat i molts anys després filtrat en versió beta a la xarxa. Com podem veure optava per una presentació més arcade, encara que no tenia la intenció de ser-ne una conversió. Les diferències en la jugabilitat són evidents, amb el clar exemple de la perspectiva isomètrica que permet moure's per l'escenari amb certa profunditat, efecte conegut també com a belt-scroll.

Després de tots aquells Ninja Gaiden tornaríem a veure en Ryû el 1996 a la recreativa del primer Dead or Alive, juntament amb altres personatges entre els quals les noies que han fet polèmicament famosa aquesta saga de lluita. El 1997 va sortir per a la Saturn (només al Japó) i el 1998 per a la Playstation (versió del vídeo). L'havia desenvolupat el Team Ninja, un estudi subsidiari de Tecmo Koei que s'encarregaria de les dues sagues des de llavors.

Posteriorment apareixeria al Dead or Alive 2 (el 1999 a recreatives i el 2000 a Dreamcast i Playstation 2), el Dead or Alive 3 (només per a Xbox, 2001-2002), el Dead or Alive 4 (Xbox 360, 2005-2006), el Dead or Alive: Dimensions (Nintendo 3DS, 2011) i el Dead or Alive 5 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), amb versions actualitzades on es pugui aplicar. I sí, a la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, òbviament molt centrada en el repartiment femení.

Haurien de passar 13 anys fins a la represa de la saga Ninja Gaiden, i seria amb el Ninja Gaiden de la Xbox, el 2004, que després va veure una edició encara més difícil i anomenada Ninja Gaiden Black, i el 2007 una altra versió, Ninja Gaiden Sigma, per a Playstation 3, que arribaria a la PS Vita el 2012. Concebut inicialment com un remake de la saga original amb influències dels Dead or Alive per tal de lligar els dos universos creats per Tecmo, els seus responsables consideren la nova saga una preqüela de l'original. El 2009, el primer any del bloc, ja vaig fer una comparativa per tal de veure els canvis entre la saga original i la nova, per tant no cal repassar amb vídeos totes les entregues, ni ho vaig fer llavors.

El cas és que les noves entregues van ser el Ninja Gaiden: Dragon Sword (Nintendo DS, 2008), el Ninja Gaiden II (Xbox 360, 2008, i com a Ninja Gaiden Sigma 2 el 2009 per a Playstation 3 i el 2013 per a PS Vita), el Ninja Gaiden 3 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), que va tenir una acollida mediocre però força millorada en l'actualització Ninja Gaiden 3: Razor's Edge (Wii U, 2012, i el 2013 en les consoles on havia sortit primer la tercera part), i més aviat com a spin-off tenim l'ara sí destrossat sense miraments Yaiba: Ninja Gaiden Z (Xbox 360, Playstation i PC, 2014), on en Ryû és un personatge secundari.

Aquests són, doncs, els videojocs protagonitzats per un dels ninges més populars de la història dels videojocs (una enquesta d'IGN va demostrar la preferència aclaparadora del públic per en Ryû per sobre d'en Joe Musashi de Shinobi), que també va provar fortuna en forma de dibuixos animats. Això no vol dir que siguin les seves úniques aparicions, però.

Al Warriors Orochi 3 (disponible per a Playstation 3, Xbox 360 i Wii U des de 2012 i a partir de 2014 també per a Playstation 4 i Xbox One) hi fa un paper de col·laborador, mentre que el 2009 havia estat un convidat especial del Dynasty Warriors: Strikeforce (PSP, Playstation 3 i Xbox 360) i el 2012 també va aparèixer al Dynasty Warriors VS de la Nintendo 3DS, només al Japó.

També trobem altres homenatges, com l'armadura anomenada Hayabusa, del Halo 3 (Xbox 360, 2007) o la indumentària alternativa del personatge Max del Super Swing Golf: Season 2 (Wii, 2007).

Videojocs animats: Ninja Gaiden

Ninja Gaiden és una de les sagues més conegudes de la història dels videojocs, encara que no podríem dir creient-ho de debò que es tracta d'una de les 5 o 10 més populars. Però sens dubte tothom n'ha sentit el nom almenys una vegada, encara que sigui per la seva gran dificultat, i és que estem parlant d'una franquícia d'èxit que va començar el 1988 en recreativa (però es va popularitzar el mateix any a la NES) i que es va revitalitzar el 2004 amb un títol per a Xbox que ha generat més productes durant la darrera dècada.

No és sorprenent, doncs, que amb la importància que ha tingut com a franquícia —una importància que ha dut el seu protagonista, en Ryû Hayabusa, a aparèixer com a personatge jugable des del principi de la saga de lluita Dead or Alive, també de Tecmo— Ninja Gaiden també hagi tingut una adaptació en forma de dibuixos animats o, més concretament, anime.

Es tracta de Ninja Ryûkenden, el títol original de la saga al Japó, que va sortir el 1991 només en aquell país en forma d'OVA o vídeo per a la venda directa, en aquest cas de prop de 50 minuts. Argumentalment, tot i que se prenia llicències, se situava després dels esdeveniments del Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos (1990), amb en Ryû vivint a Nova York i encarregat de rescatar la seva amiga Irene.

No va tenir cap seqüela ni es va exportar, de manera que aquest vídeo amb els subtítols en anglès deu ser una de les millors maneres que tenim de consumir la versió animada de Ninja Gaiden, especialment quan només va sortir en VHS. Pel que fa a la seva qualitat, no hi ha gaires opinions a la xarxa, i les que hi ha no s'acaben de posar d'acord. Aquí en tenim una d'extensa que troba l'adaptació força bona, sobretot comparada amb els resultats habitualment mediocres d'aquesta mena de productes.

El renaixement de la saga als anys 2000, que va suposar una gran revitalització del personatge, no devia impactar prou al Japó, perquè l'absència de la saga al món de l'animació, comprensible entre aquell 1991 i 2004, ha continuat i encara ara és una realitat.

Recomanació personal: Dead or Alive 4 (Xbox 360)

Feia temps que no recomanava cap joc, i he d'admetre que m'ha costat trobar-ne un de la meva col·lecció que tingués ganes de recomanar als meus fidels i nombrosos lectors, però avui se m'ha acudit aconsellar-vos que proveu el Dead or Alive 4, exclusiu de la Xbox 360.

El Dead or Alive 4 és, com diu el seu nom, la quarta part d'una saga, Dead or Alive, que va començar a les recreatives el 1996 amb un primer títol que després passaria a la Saturn el 1997 i a la Playstation el 1998, essent aquesta última una versió millorada, fins i tot amb dos personatges nous. El Dead or Alive 2 arribava als salons arcade el 1999 i el 2000 sortia el primer port per a la Dreamcast, però successivament se'n van fer actualitzacions, algunes de les quals van sortir només per a recreatives i d'altres, el mateix 2000, per a Dreamcast i Playstation 2.



Aquest és del primer joc, versió de la Saturn.



I aquest del segon, versió Dreamcast.

La tercera part, el Dead or Alive 3, iniciaria la relació d'exclusivitat entre aquesta coneguda franquícia de la companyia Tecmo i les consoles de Microsoft, ja que es va llançar el 2001 únicament per a la Xbox, que també va tenir el Dead or Alive Ultimate (recopilatori de 2004 que incloïa el primer joc tal i com es veia a la Saturn i una versió millorada del Dead or Alive 2) i el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball (2003), un producte per al gaudi del públic masculí, fet de minijocs protagonitzats pels personatges femenins del la sèrie, que representa que passen uns dies de vacances a la platja.



El Dead or Alive 3, de la Xbox. Es nota la superioritat tècnica de la consola sobre qualsevol altra màquina domèstica de l'època, tot i que era de la mateixa generació que la Dreamcast, la Ps2 i la Gamecube.

Però és el quart títol, el Dead or Alive 4, de 2005 i ja per a l'actual generació, concretament per a la Xbox 360, el que recomano aquí. No és una saga desconeguda, en absolut, però sempre ha viscut a l'ombra de les més conegudes de les tres dimensions, Virtua Fighter i Tekken. A la generació actual encara falta un Tekken, que és a punt d'arribar a la Xbox 360 i a la Ps3 en forma de sisena entrega de la sèrie, però ja hem vist un Virtua Fighter, el 5, que és espectacular.

Que el DOA 4 fos el primer joc de lluita en 3D que va sortir en l'era actual no l'afavoreix respecte a la competència, però jo vull defensar-lo com a títol molt i molt recomanable, amb uns gràfics espaterrants (ho eren abans, quan no s'havia vist res de semblant, i ho són ara, que ja hem vist què poden fer les 3D de les consoles modernes) i uns combats d'alta tensió, amb molta acció i velocitat. I recomano el quart perquè és l'únic que tinc, però també perquè trobo que és en els nostres temps on els jocs de lluita en tres dimensions es poden lluir més i el clàssic moviment encarcarat que ha definit el subgènere es nota menys.



Ja ha quedat clar quan he esmentat l'spin-off de voleibol, però ho diré per si no s'ha notat: una part dels esforços dels programadors, els veterans Tecmo, s'ha dedicat a l'aspecte de les noies, sempre voluptuoses, disposades a ensenyar la roba interior i amb una gràcia a l'hora de moure's, especialment la part superior del tronc, que han donat a la saga una fama segurament merescuda, però que obvia les autèntiques virtuts d'aquests jocs de lluita tan divertits. Però per si no havia quedat clar que amb la tecnologia actual l'espectacularitat de les protagonistes femenines brillava més, també es va fer la seqüela del —videojoquísticament parlant— lamentable Xtreme Beach Volleyball.




El Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball 2, que amb aquest vídeo també representa la primera part que he comentat abans, ens permet fer coses tan interessants com batalles de culs o fotografies de les noies mentre passegen pel bosc. Un parell de jocs molt enfocats cap al públic masculí, com deia, i amb poc interès jugable. En aquest sentit també es va estrenar una pel·lícula al cinema, DOA: Dead or Alive, el 2007 i amb un repartiment ple de noies (que en algun moment també juguen a voleibol), però el film va passar sense excessiu èxit per les cartelleres.

En fi, crec que cap aficionat al gènere de la lluita no s'hauria de perdre el Dead or Alive 4, per les raons que ja he exposat. Ja té gairebé 4 anys i es podria pensar que ha quedat obsolet, però no és així de cap manera. L'únic que passa és que si volem fer-hi combats en línia, amb l'edat que té és difícil trobar-hi gaire gent connectada, però també té aquest problema el Virtua Fighter 5, que va sortir un any després.



Un dels alicients del joc, ja per acabar, és la presència d'en Ryû Hayabusa, el protagonista de la saga Ninja Gaiden. Sens dubte, molt atractiu per als fans del sanguinari ninja.

Per tancar l'article i mirant cap al futur, hi ha en preparació un Dead or Alive 5, així com el Dead or Alive Online per a PC, però mentre aquest últim no està acabat, el cinquè de la línia principal està, de moment, aturat per diferències entre el creador de la saga, el senyor Itagaki, i la gent de Tecmo.