Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

Companyies: Tehkan / Tecmo

Les companyies desenvolupadores de videojocs petites, o relativament petites, tenen alguna cosa que em resulta entranyable. Parlo, sobretot, d'aquelles que ja no existeixen, o que si encara funcionen estan integrades dins d'alguna altra, o es dediquen bàsicament a supervisar el que s'està fent amb les seves IP, etc.

Avui parlaré d'una empresa que va tenir un canvi de nom, per això el títol de l'entrada, i amb la qual particularment no he creuat camins gaires vegades, però que sens dubte em crida l'atenció i no m'estranyaria que alguna dia la considerés de les que em fan més gràcia. 

Fundada per Yoshihito Kakihara el 31 de juliol de 1967, data molt específica proporcionada per la Wikipedia, Tehkan, com tantes altres companyies de videojocs va començar la seva activitat dedicant-se a una altra cosa, però en aquest cas no hi estava ni remotament relacionada: feia dispositius de neteja. Dos anys després, això sí, va passar a fabricar aparells d'entreteniment, que ja estan més emparentats amb el que ens interessa aquí.

Però espereu, que la història de tot plegat va ser una mica enrevessada, i voldria reescriure-la i simplificar-la de manera que sigui com menys avorrida millor, perquè una miqueta sí que ho és. 

Ens hem de remuntar a l'any 1964, en què es va fundar la Imperial Trustee Corporation, en japonès Teikoku Kanzai (d'aquí el futur nom de Tehkan), que era una companyia especialitzada en la gestió de neteja d'edificis. L'any 1969 va començar a vendre equips d'entreteniment i el 1970 va obrir un centre d'entreteniment a la prefectura de Chiba, però quina mena de lloc o local era no m'ho pregunteu. 

Paral·lelament, existia una empresa de 1967 anomenada Nippon Yacht Co. Ltd., que es dedicava a això, els vaixells. I en algun moment que no he trobat, ja em perdonareu la imprecisió, l'antiga Imperial Trustee Corporation, que el 1977 s'havia rebatejat com a Tehkan Ltd., la va comprar, i el 1982 es va rebatejar, la dels vaixells, com a Tehkan Electronics Corporation. 

Soc conscient que aquesta història té forats, però no l'he trobat més ben explicada... El cas és que ja ens acostem al que ens interessa, perquè el 1981 s'havia establert una subsidiària estatunidenca de la companyia, anomenada U.S. Tehkan, Inc., a Los Angeles (Califòrnia), i molt poc després al Japó es va desenvolupar el primer videojoc de Tehkan, aquest Pleiads, un joc de naus de pantalla fixa, gènere de moda a l'època. Val a dir que prèviament li havia distribuït a Sega el Head-On, de 1979, però el primer joc pròpiament de Tehkan va ser aquest.

El 1986, Tehkan Ltd. va passar a ser Tecmo, Ltd., nom que segurament ens resulta més familiar, coincidint amb el salt a les consoles, que va començar amb la versió per a Famicom del Mighty Bomb Jack, un joc mític de les recreatives fet per la pròpia Tecmo també originalment.

En aquest punt teníem la Tecmo i la Tehkan Electronics Corporation (la que abans feia vaixells), que es van fusionar en una de sola el 1987, i tot i que l'empresa supervivent va ser la segona, el nom oficial va passar a ser el de la primera. 

Durant la primera meitat dels anys 80 va anar desenvolupant jocs per a recreatives, amb el primer Bomb Jack, llançat per al món arcade el 1984, com a èxit més destacat d'aquella primera meitat de dècada, i que no s'ha de confondre amb el Mighty Bomb Jack, que és posterior. Després tenim jocs com l'Star Force, el Pinball Action o un altre dels més coneguts de la companyia, el Tehkan World Cup, joc de futbol recordat amb afecte i, com veiem, amb el nom antic al propi títol.
 

Un altre dels seus jocs més emblemàtics, ara ja amb el nom de Tecmo perquè va ser de 1986, va ser el Rygar, portat després a múltiples sistemes, però aquell any també va arribar el Solomon's Key, El 1987 va tornar als esports amb el Tecmo Bowl, de futbol americà.

El 1988 va ser un altre any destacable gràcies a l'inici de la saga de jocs de futbol amb tocs d'RPG basats en Captain Tsubasa, que va començar a la Famicom el 1988, però també a l'arribada d'un arcade anomenat Ninja Gaiden, avui hiperconegut, que en la seva primera aparició en recreativa no tenia gaire a veure amb la famosa saga de la NES, ni se'l mira amb gaire bons ulls avui dia.

La saga més famosa amb aquest nom començaria el 1989 a la NES, i la resta és història. Però també tindríem jocs com el Tecmo Knight, diversos jocs d'esports amb "Tecmo" al títol per a consoles, i com a últim joc per a recreativa amb aquest nom, el Tokidenshô Angel Eyes, de lluita, de 1996.

Tirem un pèl enrere, perquè el 1995 hi va haver un equip de Tecmo que va crear un estudi propi dins de la companyia, i que es va anomenar Team Ninja, amb Tomonobu Itagaki com a líder. El 1996 llançaria el primer joc de lluita tridimensional de la companyia, que esdevindria una saga amb molt d'èxit no sempre pels motius més confessables, però que encara ara és reconeguda: Dead or Alive. 

Des de llavors, i amb una llegenda pròpia que donava prestigi a Tecmo, sobretot ha fet jocs d'aquesta franquícia i els Ninja Gaiden tridimensionals, que van començar a la primera Xbox i que enguany tindran una quarta entrega numerada. 

Actualment ja no fa aquells videojocs pixelats per a recreatives i consoles amb què la gent la recorda amb afecte, però encara existeix, no només gestionant el seu propi llegat i les seves IP, que es rellancen en sistemes moderns, sinó també explotant els seus productes actuals.

Ja no es diu Tecmo, sinó Koei Tecmo, perquè després d'uns anys convulsos amb canvis de presidents, demandes internes (en Tomonobu Itagaki, del Team Ninja, va partir peres amb Tecmo, per exemple), i després que Square Enix intentés comprar-la, la companyia es va fusionar amb Koei, una altra mítica empresa que va aportar al catàleg conjunt sagues com Nobunaga's Ambition, Samurai Warriors o Dynasty Warriors. 

Però espereu: Després de la fusió, que va resultar el 2009 en la companyia Tecmo Koei Holdings, el nom de Tecmo va sobreviure un temps com a marca, però el 2010 va ser oficialment eliminada i les seves propietats intel·lectuals més rellevants van passar a ser gestionades per Koei Tecmo Games. Heu vist el canvi d'ordre del nom, per cert?

Per acabar d'embolicar la troca, després de la desaparició de Tecmo com a tal, una petita companyia subsidiària de Tecmo Koei va funcionar com a Tecmo un temps, i el mateix va passar amb una altra d'anomenada Koei, però al final van ser integrades a la companyia mare, ara Koei Tecmo, el 2011.

Com a marca, "Tecmo" a seques es va tornar a fer servir en alguns videojocs com el Dead or Alive 5, però el 2016 va ser, ara sí, arxivada del tot per part de la companyia en l'enèsima reorganització interna.

Tehkan, o Tecmo, doncs, formen part de la història dels videojocs i els seus títols continuen existint i són llicenciables, però ara pertanyen a una empresa molt més gran i podríem dir que aquella identitat vuitantera i norantera que evoca la nostra nostàlgia s'ha perdut una mica pel camí. 

He intentat repassar-ne la història de la manera més planera possible, també entenent-la jo, així que espero que el text us hagi resultat d'un mínim interès. 

 

Jocs maquillats: Tecmo Cup

L'any 1988 les Famicom japoneses van rebre al seu catàleg un videojoc de futbol amb la particularitat jugable que tenia elements que recordaven els RPG, concretament la decisió de les accions a partir d'un menú d'opcions, però també que es desenvolupava a través de cinemàtiques.

No era, doncs, la més àgil de les possibilitats dins d'un gènere, el del futbol, que permet presentacions i possibilitats diferent dins d'un rang limitat. D'original n'era, però, i tenia el seu encant.

Aquell joc va arribar als Estats Units i Europa força tard, el 1992, i amb el nom de Tecmo Cup Soccer Game a Amèrica i Tecmo Cup Football Game al Vell Continent, evidentment per a la versió occidental de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, la NES. 

Veient-lo en moviment, i suposant que formeu part del grup de persones que no saben per on vaig -i per a les quals aquesta entrada no aportarà res de nou-, és possible que els dissenys i les animacions en si us sonin d'alguna cosa.

És normal, perquè es tracta d'un d'aquells jocs que abans de sortir del Japó eren alterats de manera notable per adaptar-los als gustos occidentals o evitar problemes de llicències, i en aquest cas ens trobem davant del segon motiu.

Efectivament, el Tecmo Cup al Japó es deia Captain Tsubasa i, desenvolupat per Tecmo, era el primer videojoc que es va fer basat en la franquícia nascuda al manga de Yôichi Takahashi i que aquí ens va arribar directament com a sèrie animada, amb el nom de Campeones inicialment, a Telecinco, a principis dels cada cop més llunyans anys 90.

Temps després arribarien noves versions de la història, i també el còmic original, que actualment s'està reeditant en un nou format, però el cas és que va donar lloc a uns quants videojocs, la majoria dels quals amb aquest estil de "futbol cinemàtic". 

Com que a Occident -llevat d'Europa- no era una obra coneguda, per què pagar la llicència, oi? Doncs no la van pagar, i el que van fer va ser canviar sprites, noms de tots els personatges i equips, també dels llançaments especials i la música -que, curiosament, a Europa va arribar en versió japonesa- i, fins i tot,  es va crear una introducció nova, com podem veure a la comparativa, on queda clar que el protagonista només podria haver patit un canvi de gènere per ser més diferent del nostre Oliver.

El desenvolupament del joc és el mateix, amb petits retocs a la jugabilitat com ara més velocitat del joc o uns porters més bons, de manera que si ens agrada el que ens ofereix no hauria de ser un problema, però si s'hagués pogut jugar llavors a una versió localitzada oficialment d'una història que ens agradava tant, l'al·licient hauria estat molt gran. 

Tecmo encara llançaria unes quantes entregues més de la saga amb el mateix estil, però aquestes ja no van arribar a Occident localitzades de cap manera. Vosaltres hi heu jugat? Què us sembla?

Jocs que no van sortir del Japó: Solomon's Key (Master System)

Hi ha títols que conec de nom des que era ben petit i l'existència dels quals soc ben conscient, però que no he tingut mai l'ocasió de jugar. Avui, buscant un nou candidat per recuperar aquesta secció que tenia abandonada des de feia més de dos anys, precisament m'he topat amb un d'ells, un clàssic que no sabia que tenia també aquesta versió, i no ho sabia perquè... no va sortir del Japó.

El Solomon no kagi: ôjo Rihita no namida va sortir el 1988 per a la Master System japonesa, un any abans de la prematura discontinuació de la consola al seu país d'origen, on va néixer amb el nom de Mark III abans del rebranding pensat per a l'exterior.

Com es pot veure -o més ben dit comprovar, si algú ho vol fer-, aquesta versió del Solomon's Key, joc que inicialment havia sortit per a recreatives el 1986 i que s'havia convertit a diversos sistemes, amb la versió més coneguda -i infame per la seva extrema dificultat- a la NES, té un subtítol que no apareix a les altres versions, aquestes "llàgrimes de la reina Rihita" (traducció temptativa).



Ignoro si aquesta versió del joc de Tecmo és igual de difícil que la de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, o que d'altres per a microordinadors, però com a mínim té bon aspecte. Per exemple té uns colors més vius que els de la versió més coneguda, però això no és pas cap sorpresa. Independentment del fracàs de la Master System, si més no al Japó, on mai no li va arribar a fer ombra a la proposta de Nintendo ni hi va competir amb dignitat com sí que passaria a Europa, no admet discussió el fet que tècnicament està per sobre.

Suposo que no va sortir del Japó perquè les circumstàncies de la seva aparició ja van ser complicades: aquesta versió la va llançar Salio, una companyia "testaferro" creada per Tecmo per tal de poder publicar jocs en sistemes que no fossin de Nintendo, i és que la Gran N abans no era tan gran, almenys moralment, i obligava les third-parties o companyies externes a llançar jocs per a la NES en exclusiva, cosa que va ser cabdal en el fracàs de la competència de la màquina, és clar.

Llavors, Tecmo va crear Salio, podríem dir que va tenir els pebrots de fer-ho, i va arribar a publicar dos jocs a través d'aquesta companyia, que van ser les versions del Solomon's Key i del Rygar per a la Master System. Per cert, eren cartutxos coneguts com a Silver Cartridge, com podem veure a la imatge.

Els jocs de la mateixa Sega eren Gold Cartridge, i al Japó eren immensíssima majoria, perquè només els dos títols esmentats de Salio formen part del catàleg third-party de la Mark III / Master System al País del Sol Naixent.

Així doncs, la història del Solomon's Key de la Master System és ben curiosa, i podem aventurar que a Nintendo la jugada no li va fer cap gràcia, raó per la qual no s'hi va atrevir ningú més i segurament no va donar l'oportunitat a aquest joc de tenir una versió occidental. Qui sap.

Jocs que no van veure la llum: Ninja Gaiden (Mega Drive)

En aquest blog parlo de moltes coses que no he provat personalment, més aviat és un lloc des d'on intento divulgar coneixements que adquireixo sobre la marxa. Dic això perquè la saga de què parlo avui ja ha estat protagonista de diverses entrades a 3 Botons i START, i la veritat és que només he jugat a un dels seus jocs i, tenir-ne, només en tinc dos. 

Ara que podré gaudir de la primera entrega amb el llançament de la NES Classic Edition, popularment "NES Mini", torno a parlar de Ninja Gaiden després d'haver fet una comparativa de versions de la seva primera entrega en una de les primeríssimes entrades del blog, fa més de 7 anys i mig, haver parlat del seu títol més difícil, les seves adaptacions animades i el seu protagonista. 

Avui toca parlar d'una entrega de la franquícia que no va veure la llum, ja es podia esperar pel nom de l'entrada. Recordem que el primer Ninja Gaiden, desenvolupat per Tecmo per a recreatives, va sortir el 1988. Llavors el seu protagonista era un ninja sense nom, i no es va dir Ryû Hayabusa fins que va arribar, aquell mateix any, la versió domèstica de la NES, que a Europa es va conèixer com a Shadow Warrior.

Va ser el primer d'una trilogia recopilada després per a la Super Nintendo, i hi va haver també una entrega per a la Game Boy, altre cop Shadow Warriors en territori PAL. No tornaré a parlar del Ninja Gaiden de la Xbox, la seva segona part per a la Xbox 360 i altres entregues i versions que n'han sortit, però sí que cal dir que, encara que semblés el contrari, Ninja Gaiden no era una saga exclusiva de Nintendo. Sega va desenvolupar -amb llicència de Tecmo- un joc per a la Game Gear i un altre per a la Master System, que ja vam veure a l'entrada que he enllaçat més amunt. 

La Mega Drive, la seva consola estrella, havia de tenir també un Ninja Gaiden, però encara que acabem de veure metratge d'aquella versió en realitat es tracta d'una beta, perquè el joc no va veure mai la llum per a la consola de 16 bits de Sega.

S'anunciava com un títol totalment nou, que no pretenia ser una conversió de la recreativa ni de les versions de 8 bits, i el que feia era presentar l'aventura en forma de beat'em up en comptes de les plataformes d'acció que caracteritzaven la saga fins llavors. 

Quan el text d'aquesta imatge amb marca d'aigua d'una web espanyola diu "this October" es refereix al de 1992, any en què s'havia de llançar al Japó el que aquí s'anomena Ninja Gaiden IV, cosa que estaria en consonància amb l'afirmació que no era un remake ni un port. 

A la Wikipedia ens expliquen que la trama hauria dut en Ryû als Estats Units, on seguiria dos ninges fugitius, i que gràcies a la beta que es va acabar filtrant a internet com a ROM podem jugar en 7 nivells -alguns sí que sembla que reciclats del primer títol per a recreativa-, amb enemics finals i tot. 

A Unseen 64, que és la web on he descobert el videojoc que no va ser, s'afirma que és lògic que no es posés a la venda, perquè era dolent en diversos sentits fins i tot per als estàndards de 1992, però probablement molts dels seus defectes, que tenen a veure amb els controls, el disseny de pantalles i les tècniques, s'haurien polit de cara a la versió definitiva.

Ara bé, com a mínim gràficament sí que és veritat que no destaca gaire, i en un catàleg farcit de genials beat'em ups com el de la Mega Drive li hauria calgut presentar una proposta molt potent per no quedar esclafat de seguida i condemnat a l'oblit. Per tant, és possible que deixessin que el Ninja Gaiden IV es retirés amb dignitat abans de fer el ridícul.

 

Videojocs animats: Ninja Gaiden

Ninja Gaiden és una de les sagues més conegudes de la història dels videojocs, encara que no podríem dir creient-ho de debò que es tracta d'una de les 5 o 10 més populars. Però sens dubte tothom n'ha sentit el nom almenys una vegada, encara que sigui per la seva gran dificultat, i és que estem parlant d'una franquícia d'èxit que va començar el 1988 en recreativa (però es va popularitzar el mateix any a la NES) i que es va revitalitzar el 2004 amb un títol per a Xbox que ha generat més productes durant la darrera dècada.

No és sorprenent, doncs, que amb la importància que ha tingut com a franquícia —una importància que ha dut el seu protagonista, en Ryû Hayabusa, a aparèixer com a personatge jugable des del principi de la saga de lluita Dead or Alive, també de Tecmo— Ninja Gaiden també hagi tingut una adaptació en forma de dibuixos animats o, més concretament, anime.

Es tracta de Ninja Ryûkenden, el títol original de la saga al Japó, que va sortir el 1991 només en aquell país en forma d'OVA o vídeo per a la venda directa, en aquest cas de prop de 50 minuts. Argumentalment, tot i que se prenia llicències, se situava després dels esdeveniments del Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos (1990), amb en Ryû vivint a Nova York i encarregat de rescatar la seva amiga Irene.

No va tenir cap seqüela ni es va exportar, de manera que aquest vídeo amb els subtítols en anglès deu ser una de les millors maneres que tenim de consumir la versió animada de Ninja Gaiden, especialment quan només va sortir en VHS. Pel que fa a la seva qualitat, no hi ha gaires opinions a la xarxa, i les que hi ha no s'acaben de posar d'acord. Aquí en tenim una d'extensa que troba l'adaptació força bona, sobretot comparada amb els resultats habitualment mediocres d'aquesta mena de productes.

El renaixement de la saga als anys 2000, que va suposar una gran revitalització del personatge, no devia impactar prou al Japó, perquè l'absència de la saga al món de l'animació, comprensible entre aquell 1991 i 2004, ha continuat i encara ara és una realitat.

Els més difícils: Solomon's Key

Repassant les entrades que he publicat en aquesta categoria m'adono que ja fa anys que existeix, però en tot aquest temps només li havia dedicat 10 entrades, només dues l'any passat i, en el que duem de 2014, encara cap.

Mai no és tard per a solucionar segons què, i avui torno a parlar d'un videojoc difícil amb aquest clàssic de la NES (no era només de la NES, però la seva versió és la més coneguda) que els que l'han provat consideren malintencionat.

El Solomon's Key va sortir el 1986 per a recreatives gràcies a Tecmo i va ser convertit després a diversos sistemes domèstics, com l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'Atari ST, la Master System o el Famicom Disk System, que a Occident seria directament per a la NES. La Gameboy també el va tenir, el 1991, amb el nom de Solomon's Club.

Hi controlem el bruixot (o mag) Dana i ens hem d'enfrontar a enemics de tota mena, i els més retorçats dissenys de pantalla, amb pocs recursos i amb un temps que se'ns tira a sobre i la impossibilitat de sobreviure qualsevol contacte físic amb l'enemic.

Veient-lo en moviment em recorda el King's Valley de l'MSX, i també per un dels elements que el fan tan difícil segons totes les opinions: segons el que fem podem cavar-nos la pròpia tomba, perquè ens podem quedar aïllats a la pantalla.

Un altre dels problemes, o més ben dit una altra de les coses que el fan tan temut entre els videojugadors, és la contínua aparició dels enemics (al King's Valley, per exemple, hi havia un nombre limitat de mòmies) i tot plegat és agreujat per l'absència de la funció de desar partida, de manera que si morim amb el joc avançat hem de tornar a començar. Es veu que hi ha un truc per poder continuar des d'on érem, però que més enllà de la pantalla número 41 no funciona, o sigui que com a màxim ens deixaran continuar des de la 41. En total n'hi ha 50, si us serveix d'alguna cosa.

Aquí el podem veure en versió Master System, o més ben dit Sega Mark III, perquè només va sortir al Japó, on per cert es deia Solomon no Kagi, que vol dir el mateix.

En fi, el Solomon's Key és un repte que ens obliga a passar les pantalles sense cometre ni un error, però no n'hi ha prou amb això, sinó que també hi ha 15 nivells secrets que, segons quants en trobem i superem (i segons si els trobem i els superem o no) ens permetran veure un final o un altre. Una cosa no treu l'altra: es cosidera un dels jocs més difícils de la NES (i segurament de les altres plataformes que el tenen al seu catàleg), però també un clàssic força popular.

Aquest que vèiem al vídeo és el Solomon's Key 2 (Fire 'n Ice als Estats Units), que Tecmo va llançar el 1992 com a preqüela del Solomon's Key, atès que se situa als inicis de la carrera d'en Dana, i aquest cop es tracta d'apagar focs. 

El 1999-2000 la mateixa Tecmo llançava per a la Gameboy Color el Monster Rancher Explorer, un títol clarament inspirat en el Solomon's Key que, de fet, al Japó va rebre el nom de Solomon. En realitat és un remake que va tenir força bona acollida, però que curiosament emprava el nom d'una popular franquícia, Monster Rancher, que no hi tenia res a veure.

Els més difícils: Ninja Gaiden Black

Abans de començar vull avisar: no sóc a l'ordinador de casa, que té el problema de la pantalla blava de Windows Vista i en aquests moments no té accés a internet. Per tant, després d'aquesta entrada que faig des del portàtil dels meus pares no sé quan tornaré a poder-vos-en oferir una de nova. Si diumenge ja la veieu voldrà dir que he recuperat feliçment el meu ordinador. Si no, si d'aquí a dos dies encara no tinc el problema solucionat, us asseguro que jo seré el primer afectat per aquesta crisi que causa estralls especialment a aquells que som simples usuaris normalets dels ordinadors i que no tenim ni coneixements tècnics ni costum de formatejar el PC i perdre tot el que hi tenim. 

Així que començaré el cap de setmana amb una entrada que en el pitjor dels casos serà l'última en uns quants dies. I ja que la situació és difícil, parlaré d'un dels videojocs més difícils que hi ha: Ninja Gaiden Black.

Aquest joc era en realitat l'expansió de 2005 del Ninja Gaiden de l'any anterior, exclusiu de la primera Xbox (però disponible per a la Playstation 3 com a Ninja Gaiden Sigma des de 2007). I consistia en el joc original més nous enemics (com els rat-penats explosius del vídeo, molt simpàtics), una modalitat de missions, els packs descarregables inclosos i dos nous nivells de dificultat: un per sota, anomenat Ninja Dog i que naixia de les queixes per la dificultat del joc, i un per sobre, el Ninja Master, que diuen que és impossible i que molt poca gent ha aconseguit acabar-lo. 

El Ninja Dog, pel que sembla (ho comprovaré quan pugui comprar-me aquest títol, que malgrat tot no em desanima), es mofa del jugador fent, per exemple, que la seva enamorada el tracti com a un inferior. Però l'altre, el Ninja Master, fa que els enemics siguin encara més hàbils i més difícils de derrotar, per si no n'hi havia prou. 

Vaja, jo no he jugat a aquest joc i per tant no he fet aquesta missió en cap dels seus nivells de dificultat, però puc percebre la tensió que deu sentir el jugador que va fer el vídeo, i el crit que devia clavar en derrotar l'enemic a l'últim sospir, a un toc de la mort.

He de reconèixer que si bé sé de què em parlen quan em diuen "Ninja Gaiden", l'únic títol que tinc de la saga és el Ninja Gaiden II, exclusiu de la Xbox 360, i ja em sembla molt difícil. No m'ho semblava al principi, però ara estic encallat al final boss de la segona pantalla i és desesperant. El pitjor de tot és que hi jugo en el nivell de dificultat mitjà, però sé que en acabar el joc se'n destapen com a mínim tres més. Què hi podria fer, jo, al Ninja Gaiden Black?

Tot i així, tinc ganes de tornar-ho a intentar, perquè al marge de la seva excessiva dificultat aquests jocs són molt divertits i tenen unes característiques tècniques impressionants. Cap amant dels videojocs d'acció no s'hauria de perdre almenys l'oportunitat de provar aquest títol d'acció i aventures, més concretament (tot i que aquest nom ja no es fa servir gaire) un beat'em up com una casa de pagès. Tant el Ninja Gaiden Black (o Sigma) com el Ninja Gaiden II.