Videojocs i animació: Doug

Jo de petit mirava la tele molt, com tothom, i tenia les meves sèries preferides i d'altres que potser no ho eren tant, però que mirava amb freqüència. D'altres m'agradaven en la seva justa mesura i les veia amb un nivell de compromís inferior, i en aquest grup n'hi ha una que la Wikipedia ens diu que va tenir 117 episodis repartits en 7 temporades de 1991 a 1994 i de 1996 a 1999, i que va emetre als Estats Units la cadena Nickelodeon, però que jo vaig veure en català, al Super 3, on es va emetre des del 8 de gener de 1995, com em confirmava a Twitter en Xerinola.

Doug és una sitcom animada -almenys així és com es descriu a l'esmentada enciclopèdia online gratuïta- que protagonitza un nano d'11 anys, el Doug del títol, de cognom Funnie, i on veiem la seva vida quotidiana entre casa i l'institut.

Ens explica el seu dia a dia barrejant fets reals amb altres d'imaginaris, i toca temes habituals en aquest tipus d'ambientacions com ara les relacions sentimentals, la relació amb els companys, l'autoestima, l'assetjament escolar, etc. Tot plegat basant-se en les experiències personals del seu creador, Jim Jinkins, que va intentar donar-li vida com a col·lecció de llibres infantils, sense èxit, fins que a la tele li van fer cas i es va convertir en aquesta sèrie que va tenir molt d'èxit, amb una bona colla de premis i nominacions, es va passar múltiples vegades i va tenir també el seu musical i un llargmetratge que servia com a tancament de la història.   

Però això no és Cementiri de Pneumàtics, sinó 3 Botons i START, i aquí parlem de videojocs, així que si escric aquesta entrada és perquè se'n va fer un videojoc, anomenat Disney's Doug: Doug's Big Game, que va sortir l'any 2000 en exclusiva per a la Game Boy Color als Estats Units i el 2001 a Europa.

Desenvolupat per ImaginEngine (companyia que el 2003 es fusionaria amb Digital Eclipse i esdevindria Backbone Entertainment, responsable de rellançar clàssics en plataformes modernes), i amb el paraigua de Disney, que havia adquirit la productora original, Jumbo Pictures, i havia fet possible la segona tongada d'episodis, es tracta d'una aventura en què en Doug va a la recerca de la noia que li agrada, la Patti Mayonnaise, que ha desaparegut.

Com podem veure al vídeo, és una aventura amb càmera semizenital en què anem, acompanyats pel nostre gos, parlant amb personatges per obtenir pistes i resolent trencaclosques, i també hi ha segments en què fem d'Home Guatlla, el superheroi imaginari que el protagonista s'imagina que és, i que donen una mica d'acció al joc, en forma de shoot'em up.

No hi ha gaires ressenyes d'aquest joc, però sembla que no és gaire bo, amb un nivell de dificultat excessivament baix i unes tasques en forma d'encàrrecs per part dels NPC que es fan avorrides. Jo no hi he jugat mai, amb prou feines he sabut fa poc que existia aquest videojoc, i vosaltres?

 

 

Videojocs animats: Hammerin' Harry

Suposo que recordeu el Hammerin' Harry, el clàssic de recreativa de 1990 desenvolupat per Irem. Quantes tardes i setmanades gastades en aquesta màquina, "la de monedas que le eché", eh? Doncs jo no, no vaig conèixer la seva existència fins fa poc, i malauradament encara no ha estat emulat en cap sistema que jo tingui, almenys legalment.

En fi, a més de la versió original arcade va tenir un port a la Famicom (i després la NES) l'any 1991, una seqüela per a la Game Boy anomenada Hammerin' Harry: Ghost Building Company el 1992, una segona entrega per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo amb el títol japonès -perquè no es va localitzar- de Daiku no Gen-san 2: Akage no dan no gyakushô el 1993, una incursió a la Super Famicom amb el Ganbare! Daiku no Gen-san, també el 1993; repetia a la Game Boy el 1994 amb el Daiku no Gen-san: Robot teikoku no yabô, ja l'any 2000 la saga debutaria a la Game Boy Color amb el Daiku no Gen-san: Kachikachi no tonkachi ga kachi, i finalment el 2008 arribava a la PSP l'última entrega de la franquícia, Hammerin' Hero, o GenSan a Europa. 

Tot aquest rotllo ha estat per dir que n'existeix una adaptació a anime, però com que es basa en el darrer joc de la saga, el de la PSP, i amb el mateix nom al Japó, Ikuze! Gen-san ("Som-hi, Gen!") -encara que el del videojoc, sencer, era Ikuze! Gen-san: Yûyake daiku monogatari-, primer havia de donar el context de la sèrie.

Es tracta del que es coneix com a ONA, o "Original Net Animation", perquè es va publicar a la web de GyaO l'any 2008. I el primer episodi era així (em sap greu, no n'he trobat amb subtítols en cap idioma):

En total són 24 episodis, cadascun amb 9 minuts de durada, que l'any següent, tot i que només al Japó, es van posar a la venda també en DVD. Hi veiem en Genzô Tamura, un treballador de la construcció de 19 anys que protegeix, amb el seu martell gegant, el seu barri, Beranme, de qualsevol amenaça, sobretot la del Grup Kuromoku.

Si busquem vídeos del joc en si, que no compartiré per no carregar tant l'article, per altra banda no gaire llarg de text, veurem com les noies que apareixen a la sèrie hi surten també, i que té una estètica anime reforçada per la tècnica del cel shading, i la coincidència temporal fa pensar, sense que sigui cap fita de la història de la investigació, que tots dos productes van ser creats en paral·lel, en allò que anomenen sinergia.

Així doncs, si teniu bons records d'aquest clàssic dels videojocs, o sobretot si us agrada l'entrega per a PSP, i sabeu japonès, ara també sabeu que existeix una sèrie animada basada en les aventures del seu protagonista.

Videojocs animats: Sakura Wars

De totes les franquícies de Sega n'hi ha algunes que, en aparèixer més tard, en els anys de decadència de la companyia, i sobretot per ser pràcticament només productes per al mercat japonès, no han arribat a ser conegudes pel gran públic i, quan els aficionats als videojocs les han conegut, ha estat de nom i poca cosa més. 

És el cas de la saga Sakura Wars, o Sakura Taisen en japonès, que combinant elements d'RPG, novel·la visual i simulador de cites va fer fortuna al Japó i va generar una franquícia multimèdia que va començar a la Saturn el 1996 i, de moment, l'últim que se n'ha fet ha estat un reboot amb el mateix nom per a la PlayStation 4, ara sí de llançament internacional.

Creada per Oji Hiroi i ambientada en una era Taishô (1912-1926, i concretament 1923 com a punt de partida) amb elements ficticis i gènere steampunk, en què grups de dones amb poders màgics s'enfronten a dimonis tot controlant mechas que funcionen amb vapor, la saga va aparèixer en 6 videojocs de la sèrie principal i diversos spin-offs, però també còmics, novel·les lleugeres, CD de bandes sonores -i concerts!-, obres de teatre, marxandatge o, és clar -per això en parlo aquí- adaptacions animades. 

La primera, representada a la imatge de dalt, va ser l'OVA de 4 episodis entre 1997 i 1998 Sakura Wars: The Gorgeous Blooming Cherry Blossoms, que podem anomenar així perquè va arribar el mateix 1998 als Estats Units. Explicava històries preqüela respecte al primer videojoc.

Entre 1999 i 2000 se'n va fer una segona tongada d'OVA, aquest cop de 6 episodis, que es va anomenar, als Estats Units, Sakura Wars: Return of the Spirit Warriors, on es va publicar l'any 2002. Argumentalment se situava entre el primer joc, l'esmentada estrena de la franquícia a la Saturn, i el segon, també per a la 32 bits de Sega, almenys originalment.

L'any 2000 es va emetre al Japó la que seria la primera sèrie de televisió de la saga, amb direcció de Ryûtarô Nakamura, responsable de l'aclamada Serial Experiments Lain, amb un total de 25 episodis i publicada també als Estats Units en DVD el 2003. 

En aquest cas tornava a agafar com a base el primer videojoc, tot i que amb força elements nous, de collita pròpia. 

El 2001 arribaria el primer llargmetratge de Sakura Wars, conegut com a Sakura Wars: The Movie i responsabilitat de la prestigiosa Production I.G, que ja havia treballat a les escenes animades dels jocs des de la segona part. 

En principi serveix per lligar els esdeveniments de la tercera i la quarta entregues dels videojocs, però sembla que és una història de la qual es pot gaudir individualment. 

L'any 2002, a càrrec de Radix, es va fer una OVA d'una sola entrega, anomenada Sakura Taisen: Sumire, en què s'acomiadava per jubilació l'actriu de veu del personatge de la Sumire, cosa que va propiciar aquest bonic homenatge.  

Un any més tard apareixia una altra OVA, aquesta vegada de 3 episodis, anomenada Sakura Taisen: École de Paris, ambientada a la capital francesa i amb uns altres personatges, del tercer videojoc, el rerefons els quals s'explica en aquests episodis. 

Aquests nous personatges tornaven a sortir a l'OVA també de 3 episodis de 2004-2005, Sakura Taisen: Le Nouveau Paris, però si l'OVA anterior era una preqüela del tercer joc, aquesta n'era una seqüela, a més de l'última de les tres produccions de Radix.

Tot i que el quart videojoc estava ambientat novament al Japó, el cinquè -que sí que va sortir a Occident- va traslladar l'acció a Nova York, amb un nou grup de noies, i el 2007 es va llançar una OVA de 6 episodis que li feia de seqüela, amb el nom de Sakura Taisen New York NY. Aquest cop, l'estudi encarregat de fer-la realitat va ser la veterana AIC. 

Per acabar, he dit al principi que el 2019 havia sortit un reboot de la franquícia, i l'adaptació animada no es va fer esperar gaire: amb 12 episodis se'n va emetre fa uns mesos la sèrie televisiva, llicenciada als Estats Units com a Sakura Wars: The Animation, però en japonès anomenada Shin Sakura Taisen ("shin" significa "nou" o "nova"), que recupera alguns personatges coneguts en una nova versió i fa net respecte a les entregues anteriors, per tal d'arribar al gran públic després de tants anys sense adaptacions.

Ignoro fins a quin punt es pot seguir la història d'aquest univers veient-ne només els animes, però sembla que força, i amb una saga que principalment s'ha quedat al Japó és quelcom que podem agrair. 

Videojocs animats: Donkey Kong Jr.

El fill del Donkey Kong original és un personatge que es mereixeria una reivindicació. Ja vaig parlar de la línia genealògica dels Kong en una entrada dedicada al realment genèric nom de Donkey Kong, i allà vaig explicar que era, segons una de les versions, el pare del Donkey Kong actual, mentre que en d'altres era el Donkey Kong que protagonitzava el joc de la Game Boy de 1994 (on en realitat sortia un Donkey Kong petit) i la saga Donkey Kong Country. 

En qualsevol cas, després de controlar-lo com a protagonista al Donkey Kong Jr. (recreativa, 1982, i NES el 1983), el vam poder veure al Super Mario Kart (1992) tot i que d'esquenes, i també va ser un personatge jugable al Mario's Tennis de la Virtual Boy i al Mario Tennis de la Nintendo 64, a més de sortir fent cameos en múltiples jocs de Nintendo. 

Fet aquest petit homenatge, després d'haver parlat fa temps de la de Donkey Kong Country, que segons la teoria que preferim també seria d'ell, aquesta entrada és en realitat per parlar de la sèrie de dibuixos d'en Donkey Kong Jr., que no va ser ben bé una sèrie pròpia, sinó que era un segment protagonitzat per ell en el contenidor anomenat Saturday Supercade, als Estats Units.

Van ser 13 episodis d'uns 12 minuts que es van emetre per primer cop entre setembre i desembre de 1983, i que compartien espai, entre altres dibuixos animats, amb els protagonitzats pel seu pare. 

Pel que fa a l'argument, si a la sèrie d'en Donkey Kong la premissa era que s'escapava del circ i era perseguit per en Mario, a la d'en Donkey Kong Jr. el petit simi segueix els passos del seu pare per ajudar-lo i salvar-lo, i ho fa acompanyat d'un adolescent d'estètica cinquantera que l'ajuda i li dona consells quan fa coses esbojarrades.

Alguns dels segments de Saturday Supercade van arribar a diverses cadenes de televisió de l'estat espanyol, per exemple el d'en Q*bert, que es va poder veure en català, i també va tenir aquesta sort la d'en Donkey Kong Jr., i tot i que no he estat capaç de trobar informació que concreti en quines cadenes es va poder veure, em diu en Parufito a Twitter que la recorda vagament en català.

Videojocs i animació: Zillion

Potser ja ho sabeu, potser no us hi heu fixat, però en aquest blog hi ha dues seccions de noms molt similars. Una és la de Videojocs i animació, en què parlo de dibuixos animats que han estat adaptats a videojocs, i l'altra és Videojocs animats, que està dedicada a les adaptacions animades que es fan dels videojocs. 

He trobat un cas, però, en què no és tan fàcil veure si es tracta d'una cosa o de l'altra, però com que m'he de mullar i tampoc no vull crear una secció expressament per a aquest cas, em decanto per la primera opció.

Es tracta de Zillion, o Akai Kôdan Zillion, una sèrie animada japonesa que es va emetre el 1987 en només 31 episodis i que signava la mítica Tatsunoko Production, uns estudis que a molts videojugadors ens sonen pel genial joc de lluita de la Wii Tatsunoko vs. Capcom, però que el Japó són una llegenda per moltíssimes produccions i que després van tenir una escissió coneguda com a I.G Tatsunoko, finalment Production I.G, responsable de coses com la franquícia Ghost in the Shell, per exemple. 

El que vull dir és que els creadors d'aquesta sèrie no eren pas uns arreplegats, però com passa moltes vegades la sèrie malgrat tot no és recordada per tothom com una de les obres cabdals de l'animació japonesa. Ara bé, tot i que als Estats Units va fer llufa, amb només els 5 primers episodis, també he trobat informacions que se va arribar a emetre a l'estat espanyol, el Brasil i Polònia.

Aquest era el primer episodi sencer, en japonès amb subtítols en anglès, d'aquesta història tan vuitantera -la música és deliciosa-, ambientada al planeta Maris l'any 2387 i protagonitzada per tres adolescents que han d'enfrontar-se a una raça que vol eliminar tots els humans i substituir-los. 

Ho fan armats amb unes curioses pistoles que s'assemblen terriblement a la Light Phaser de la Master System, com ja vaig esmentar breument fa 5 anys en parlar de la pistola de la Master System. I no és casualitat: la pistola de la 8 bits de sobretaula de Sega, curiosament no llançada mai al Japó, va sortir als Estats Units el 1986 i a Europa el 1987, i la sèrie va venir després. A més, no només hi estava ficada la Tatsunoko, sinó també Sega, que això no ho havia dit. 

Aquests fets, però, són objecte de debat, perquè en algunes bandes diuen que l'anime va agafar el disseny de la Light Phaser per a la pistola i en d'altres s'assegura que tot plegat té l'origen en una pistola de llum que es va comercialitzar com a joguina a principis dels anys 90, i que per a explotar-la es va fer l'anime. 

Sembla que, sigui com sigui, més endavant el disseny de les pistoles de Zillion va canviar, i també ho van fer les de joguina, que per cert diuen que Tectoy va portar al Brasil, cosa que seria l'inici de les fructíferes relacions amb Sega que culminarien amb les curioses versions brasileres de les seves consoles i fins i tot les conversions a la Master System de títols que a la resta de països no van sortir mai per a aquesta consola.

Tota aquesta sinergia fa que no sigui estrany que el mateix 1987 sortís per a la Master System l'adaptació a videojoc d'aquella sèrie, amb el nom de Zillion i les plataformes d'acció com a gènere. Com es pot veure al vídeo, o més aviat sentir, la música hi tornava.

A banda d'això es veu que era un títol molt complet, llarg, profund i divertidíssim, de manera que si mai el trobeu agafeu-lo. No s'hi fa servir, curiosament, la Light Phaser. 

Tampoc a la seqüela, el Zillion II: The Tri-Formation Cycle, que va sortir al Japó al desembre de 1987 i a Occident ja el 1988 i que igual que la primera part té molt bon aspecte, però aquest cop amb un ritme de joc més elevat. 

Si us heu saltat aquest vídeo torneu enrere i abans que passin 30 segons veureu una altra connexió entre Sega i la sèrie, i és que l'Opa-Opa, el robot amb forma d'ou alat que protagonitza els Fantasy Zone i que per a alguns és la primera mascota de Sega, hi apareix fent un petit paper. 

Al debat sobre l'origen de les pistoles s'hi afegeixen les teories sobre que els Fantasy Zone eren spin-offs d'aquesta sèrie, però aquestes s'acaben ràpid: el primer Fantasy Zone és de 1986 i, la sèrie, de l'any següent. 

Suposo que després d'això ja enteneu per què dubtava de la secció en què havia de parlar d'aquests videojocs: no queda immediatament clar què va ser primer, són coses gairebé simultànies, Sega recolzava la sèrie i hi apareixia un personatge que havia debutat l'any abans. Déu n'hi do.

Videojocs animats: Ninja Gaiden

Ninja Gaiden és una de les sagues més conegudes de la història dels videojocs, encara que no podríem dir creient-ho de debò que es tracta d'una de les 5 o 10 més populars. Però sens dubte tothom n'ha sentit el nom almenys una vegada, encara que sigui per la seva gran dificultat, i és que estem parlant d'una franquícia d'èxit que va començar el 1988 en recreativa (però es va popularitzar el mateix any a la NES) i que es va revitalitzar el 2004 amb un títol per a Xbox que ha generat més productes durant la darrera dècada.

No és sorprenent, doncs, que amb la importància que ha tingut com a franquícia —una importància que ha dut el seu protagonista, en Ryû Hayabusa, a aparèixer com a personatge jugable des del principi de la saga de lluita Dead or Alive, també de Tecmo— Ninja Gaiden també hagi tingut una adaptació en forma de dibuixos animats o, més concretament, anime.

Es tracta de Ninja Ryûkenden, el títol original de la saga al Japó, que va sortir el 1991 només en aquell país en forma d'OVA o vídeo per a la venda directa, en aquest cas de prop de 50 minuts. Argumentalment, tot i que se prenia llicències, se situava després dels esdeveniments del Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos (1990), amb en Ryû vivint a Nova York i encarregat de rescatar la seva amiga Irene.

No va tenir cap seqüela ni es va exportar, de manera que aquest vídeo amb els subtítols en anglès deu ser una de les millors maneres que tenim de consumir la versió animada de Ninja Gaiden, especialment quan només va sortir en VHS. Pel que fa a la seva qualitat, no hi ha gaires opinions a la xarxa, i les que hi ha no s'acaben de posar d'acord. Aquí en tenim una d'extensa que troba l'adaptació força bona, sobretot comparada amb els resultats habitualment mediocres d'aquesta mena de productes.

El renaixement de la saga als anys 2000, que va suposar una gran revitalització del personatge, no devia impactar prou al Japó, perquè l'absència de la saga al món de l'animació, comprensible entre aquell 1991 i 2004, ha continuat i encara ara és una realitat.

Videojocs i animació: l'ànec Daffy

Fa molt de temps, durant el segon any del bloc, vaig dedicar un article als videojocs on apareixia l'ànec Donald, sens dubte l'ànec de dibuixos animats més conegut i popular de la història... amb el permís de l'ànec negre de la competència, en Daffy Duck, que homenatjaré avui amb la corresponent entrada.

Amb aquesta imatge tan representativa del seu caràcter (no ha estat mai pas l'ànima de la festa, com tampoc en Donald), en Daffy Duck va debutar el 1937 al curt d'en Porky Porky's Duck Hunt, i des de llavors és un dels personates més coneguts de la Warner Brothers i el meu preferit d'aquella factoria. 

Naturalment la seva imatge ha estat present, des de fa tantes dècades, no només en centenars de dibuixos animats, sinó també en productes de tota mena, entre els quals els videojocs. Com passa sempre en els casos de personatges que funcionen tant en solitari com en grup, n'hi ha que tenen en Daffy com a clar protagonista i d'altres en què és un membre més del repartiment. D'ell en companyia els vam veure fa temps en una entrada sobre els Looney Tunes, però en solitari són aquests.

El primer, d'evident caire educatiu, va ser el Daffy Duck, P.I.: The Case of the Missing Letters, de 1991 i per a PC, que anava adreçat, com és lògic, als més menuts de la casa.

Aquest, molt més conegut i el primer en videoconsoles pròpiament dites, és el Daffy Duck: The Marvin Missions i va sortir per a la Super Nintendo i la Gameboy entre 1993 i 1995, segons la versió i el territori. És probablement un dels videojocs més coneguts de la Warner i, pel que fa a la crítica, l'he vist molt dividida, per tant l'hauria de provar cadascú pel seu compte i emetre'n un veredicte.

El 1994 (1995 segons altres fonts) va aparèixer per a la Mega Drive (versió del vídeo, tot i que d'emulador) i la Master System el Daffy Duck in Hollywood, joc del qual no es troba gaire informació, sobretot perquè va ser exclusiu del territori PAL. 

Saltem uns anys i ens n'anem al 1999, any de llançament del Daffy Duck: Fowl Play, que va sortir per a la Gameboy Color i mantenia el gènere de les plataformes on s'havia establert, amb l'excepció del primer joc esmentat, l'ànec de la Warner.

L'any següent el personatge debutava a la Nintendo 64 a través del seu alter ego, en Duck Dodgers (clara paròdia d'en Buck Rogers), al Duck Dodgers starring Daffy Duck, basat en les aventures espacials en què en Daffy va conèixer el marcià Marvin. Un altre títol en què veiem força divisió dels analistes, però destaca almenys per ser el primer en 3D.

Passarien set anys fins que el tornaríem a veure, aquest cop a la Nintendo DS i amb l'últim videojoc en solitari que es coneix d'aquest personatge. Era el Looney Tunes: Duck Amuck i estava format per més de 50 minijocs que feien ús de les capacitats tàctils de la pantalla inferior de la portàtil.

Pel que fa al resultat obtingut, va tenir una acollida moderadament bona, res de l'altre món, però està basat en el curt Duck Amuck, de 1953, considerat el segon millor dibuix animat de la història. Poca broma.

Videojocs animats: Rayman

No és el primer cop que em passa, que m'oblido d'alguna de les seccions. En d'altres casos senzillament se m'acaben els temes, però no, en el cas dels dibuixos animats basats en videojocs passa que me n'havia oblidat, i em sap greu.

Sigui com sigui la rescato perquè, mentre buscava candidats, m'he trobat un cas que m'ha cridat l'atenció, i és el d'en Rayman, un personatge —i també el nom de la franquícia que protagonitza— que, en un discret segon pla, resulta que porta entre nosaltres 19 anyets, que es diu aviat, i sovint a través de jocs força bons. Com que en els darrers anys torna a estar de moda gràcies als excel·lents Rayman Origins i Rayman Legends, parlem de la sèrie d'animació que se'n va fer.

Amb el nom de Rayman TV Series, o també Rayman: The Animated Series, en realitat Rayman a seques al seu país d'origen, França, que és igualment el d'Ubisoft, companyia que va crear el personatge, la sèrie es presentava com una producció en 3D, que no són les 3D d'ara, sinó les imatges poligonals amb què en aquella època, finals els anys 90 (la sèrie va començar el 1999 i va acabar el 2000) s'entenia l'animació en tres dimensions. De fet, fa temps vaig parlar de l'adaptació animada de Donkey Kong Country, que també emprava aquesta tecnologia.

Argumentalment la sèrie ens presenta un circ galàctic els treballadors del qual viuen en règim d'esclavitud i han d'aguantar maltractaments de tota mena, fins que l'amo del circ contracta en Rayman gràcies a les habilitats que li coneixem dels videojocs i aquest, evidentment, esdevé l'heroi que els alliberarà tots, si bé és cert que a partir de llavors viuran en llibertat però mirant enrere contínuament. A la sèrie hi ha personatges que apareixen en alguns dels videojocs i d'altres de completament originals, però inspirats igualment per cares conegudes de la saga.

Eren episodis de poca durada, de fet si no vaig errat aquest és l'episodi 2 sencer, i Ubisoft, que la produïa, n'havia planificat 13 per començar, però la cosa no va anar bé, el producte no tenia prou qualitat i, segons la Wikipedia, va fallar el finançament, que curiosament venia del govern del Quebec. 

El cas és que només se'n van emetre quatre episodis, amb un cinquè inèdit quan estava a punt d'acabar la seva producció, i així es va veure a França, Alemanya i els Països Baixos. El pitjor és que a diferència del que acostuma a passar amb aquesta mena de dibuixos animats, Rayman tenia una història en marxa que va quedar inacabada. També va sortir en format domèstic, concretament en VHS, que és l'únic suport en què va arribar en anglès als Estats Units (allà no es va arribar a emetre), i curiosament al repartiment de veus trobem en Billy West, un clàssic que entre altres coses va fer en Fry de Futurama. 

Sembla que també està disponible en DVD, només a França i Bèlgica tot i així amb els àudios en francès, anglès i alemany. No puc comprovar si s'inclou o no, però ja que es va vendre a Bèlgica i s'havia emès a Holanda, per què no hi ha l'àudio en holandès, llengua tant dels Països Baixos com de Flandes? En qualsevol cas és un producte molt difícil de trobar, perquè la tirada que se'n va fer va ser molt limitada.

Literatura i videojocs: Casper, el fantasmet

Coneixeu en Casper, el fantasmet, oi? El seu origen, potser no ho sabíeu (jo no, ho confesso) el trobem en un llibre infantil de 1939, i per això he decidit —no sense abans dubtar una mica— parlar-ne en aquesta secció, encara que es va fer famós a partir de les seves adaptacions animades, la primera de les quals amb el mateix nom que el llibre, The Friendly Ghost, però de 1945.

El simpàtic fantasma infantil va anar apareixent en sèries animades, curts cinematogràfics i còmics durant les dècades següents, i no recordo quina va ser la que ens va arribar com a Casper, el fantasmet, però sí que en vam poder veure al menys una. El boom de la seva popularitat, però, es va produir amb la pel·lícula d'imatge real de 1995, un gran èxit comercial però no tant de crítica. 

Entre tots els productes que ha generat el personatge, però, el que ens interessa ara són els videojocs, altrament en parlaria a Cementiri de Pneumàtics. I aquest va ser el primer dels seus jocs:

El Casper de la Gameboy (1996), format per minijocs, va ser el primer dels títols de la franquícia que es basaven —en aquest cas molt lliurement— en la pel·lícula, un moviment comercial molt típic i comprensible.

Aquí tenim un dels que van sortir per a la Super Nintendo. Sí, ho he dit bé: per a la 16 bits de sobretaula de Nintendo hi va haver dos Casper, i el segon el va desenvolupar Natsume, la mateixa companyia que havia distribuït el que acabem de veure (per llogar-hi cadires!):

Aquest altre Casper va ser llançat, això sí, només al Japó, i a més de canviar completament la perspectiva de la càmera hi controlem la Kat Harvey, que a l'altre videojoc era la noia que havíem de protegir controlant en Casper.

Però espereu, que en el període 1996-1997 una tercera companyia, Interplay, hi va dir la seva amb les versions per a Playstation (al vídeo), Saturn i Panasonic 3DO. 

I no només això, sinó que el 2000 també en van treure una versió per a la Gameboy Color, òbviament sense els gràfics renderitzats ni un àudio beneficiat del suport CD que sí que tenien les versions per a les consoles de 32 bits.

La primera Playstation va tenir també un altre joc el 2000, aquest cop de Sound Source Interactive, sense res a veure amb els altres a banda de la pròpia franquícia, que es va dir Casper: Friends Around the World.

En canvi el 2001 serien consoles de la nova generació, la Gamecube (al vídeo) i la Playstation 2, les que rebrien una entrega de les aventures videojoquístiques d'en Casper amb el títol Casper: Spirit Dimensions. 

L'he trobat per casualitat, perquè no surt ni a la Wikipedia ni a Moby Games, però la Gameboy Advance va tenir també, però el 2003, el seu propi videojoc del fantasmet, amb el títol de Casper a seques. Però espereu, que encara n'hi ha més:

El 2006 es va llançar la pel·lícula d'animació per ordinador Casper's Scare School, que va generar una sèrie animada el 2009, i un any abans en territori europeu va sortir un videojoc del mateix nom per a Playstation 2 i Nintendo DS (al vídeo), aquest últim amb el nom complet de Casper's Scare School: Classroom Capers i llançat als Estats Units el 2010. 

Aquell mateix any seria el del llançament del (de moment) últim títol de la saga, el Casper's Scare School: Spooky Sports Day, altre cop per a la Nintendo DS i canviant la PS2 per la Wii, que és la versió que hem vist al vídeo.

 

http://en.wikipedia.org/wiki/Category:Casper_video_games

Sèries i videojocs: Rocky & Bullwinkle

No és la sèrie de dibuixos més coneguda de la història, encara menys al nostre territori, però potser us sonarà perquè l'any 2000 en van fer una pel·lícula d'imatge real on sortia també en Robert DeNiro. 

Bé, el cas és que The Rocky and Bullwinkle Show va ser un producte animat que es va emetre originalment als Estats Units de 1959 a 1964 amb un total de 163 episodis (llançats en diversos formats domèstics dècades després) i va generar piles de productes derivats com ara l'esmentada pel·lícula i altres també d'imatge real, còmics, gravacions musicals, una òpera infantil i marxandatge divers, així com un parell de videojocs.

El primer, The Adventures of Rocky and Bullwinkle and Friends, va sortir el 1992 per a la NES, la Gameboy, la Super Nintendo (1993) i la Mega Drive (1994), versions que si ens hem de refiar de la Wikipedia —i també tenint en compte la popularitat del producte original en si— només van aparèixer als Estats Units.

Com ja us podeu imaginar, aquesta és la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, que consistia en 7 nivells diferents, només 3 a la Gameboy —encara que aparentment dividits en més parts— que pertanyen bàsicament al gènere de les plataformes, però que s'alternen amb minijocs protagonitzats pels personatges secundaris de la sèrie.

Aquesta és la fila de la versió de la Gameboy, que igual que la de la NES (i les altres) no va ser gaire ben rebuda, principalment per problemes amb els controls que feien el títol més aviat injugable, si ens guiem pels comentaris dels vídeos a Youtube.

De tota manera no està malament veure l'aspecte del videojoc en consoles de 16 bits, com en aquest exemple que és el de la Mega Drive. I ara sí, passem a l'altre joc que existeix basat en la franquícia, perquè quan més amunt he dit que hi havia un parell de títols ho deia literalment.

Haurien de passar uns 15 anys, perquè el 2008 sortia el Rocky & Bullwinkle, només per a Xbox Live Arcade (per tant descarregable). Aquesta vegada s'apostava pels minijocs orientats a les partides multijugador.

El resultat, potser com era d'esperar, va ser nefast, i la crítica el va destrossar de manera gairebé unànime, ja que es tractava d'un videojoc que destil·lava deixadesa, sensació de feina a mig fer i, pel que era, valia massa diners.

Videojocs animats: Pole Position

En comptes de preguntar si recordeu un videojoc el que faré és preguntar si recordeu uns dibuixos animats, que fins avui no sabia que es basaven en un títol de Namco de 1982, però sí que sabia que els havien fet als anys 90 en algun canal de Televisió de Catalunya i que la melodia de la tornada del seu opening encara està enganxada al meu cervell.

El nom de Pole Position només em fa pensar en el món de la velocitat esportiva, però d'aquella sèrie només recordo el que deia, la música. La protagonitzaven dos germans, un noi i una noia, que lluitaven contra el mal des de les seves posicions de pilots especialistes que treballaven en secret per al Govern, i ho feien amb cotxes d'alta tecnologia, equipats amb tota mena de gadgets. 

La sèrie va tenir un total de 13 episodis i es va emetre per primera vegada a la nord-americana CBS el 1984. Era, doncs, una producció dels Estats Units (i pel seu estil no n'hi ha cap mena de dubte), però el seu origen el trobem dos anys abans, en un popular videojoc de Namco.

El Pole Position va sortir, com deia, el 1982, i va triomfar espectacularment a les recreatives. Argumentalment no tenia la complexitat dels dibuixos animats, que de fet no hi tenien res a veure més enllà del nom.

El que va passar és que els productors de la sèrie van veure una oportunitat d'aprofitar-se de l'èxit d'un títol que no només es considera l'arcade de cotxes més popular d'aquella època, sinó que a més va passar a la història com el primer videojoc en mostrar un circuit real (el de Fuji, al Japó) i també el primer en requerir una prova de qualificació per part del jugador abans d'accedir a disputar un Gran Premi. 

Va ser, també, un dels primers videojocs en incloure publicitat, product placement, en forma de cartells que ens trobem al circuit i que representen marques com Pepsi i Canon al Japó o 7-Eleven, Centipede o Dentyne a Nord-Amèrica, mentre que d'altres sortien a les dues versions i un altre grup va ser eliminat als EUA perquè es va considerar que l'alcohol i el tabac no eren marques adequades per a un producte adreçat al públic jove.

Curiosament el trobem a la pel·lícula D.A.R.Y.L., de 1985, protagonitzada per un nen que en realitat és un androide i que és una màquina (mai més ben dit) del Pole Position. 

Tot un clàssic dels anys 80 que s'ha pogut veure, en forma de port, en diversos sistemes al llarg dels anys, començant per les plataformes de l'època, és a dir els microordinadors, i arribant el 2008 versionat per a sistemes iOS, després de formar part del recopilatori Namco Museum de manera que es va poder jugar en consoles com la Xbox, la Playstation 2, la Gamecube o la Gameboy Advance.

Abans d'això, el 1983 va sortir el Pole Position II, que aparentment s'assembla molt al primer però que hi afegeix nous circuits, una millora gràfica i nous efectes de col·lisió. Va sortir per a alguns sistemes domèstics de l'època, no gaires, i es considera que el Final Lap, inici al seu torn d'una nova saga de Fórmula 1, és un Pole Position III no oficial. 

Déu n'hi do, el que dóna de si una melodia que recordem al cap de 20 anys, oi? Com a mínim m'ha servit per a descobrir un videojoc que, si mai em trobo en un recopilatori de clàssics, estic segur que provaré. 

Videojocs animats: Super Mario

Des que vaig inaugurar aquesta secció de dibuixos animats basats en videojocs, he volgut evitar els casos més obvis, els més coneguts, i he estat parlant d'altres que en aquest sentit eren més interessants, però és clar, els previsibles també havien de tenir una entrada, com és el cas dels dibuixos animats de la franquícia Super Mario, que verem avui.

Els primers dibuixos que va protagonitzar la parella més famosa del món de la lampisteria videojoquística van ser The Super Mario Bros. Super Show!, emesos per primera vegada de setembre a desembre de 1989. A l'estat espanyol es va arribar a emetre, segons la Wikipedia, a Canal+ i, el 2012, al canal també de pagament KidsCo.

El programa, que va tenir 65 episodis, consistia en una primera part amb actors reals i amb to de sitcom que donava pas als dibuixos animats i finalment s'acabava amb un segment més de sitcom.



Així va començar aquell primer episodi de la primera producció animada (i en part live action) dels germans Mario, que girava al voltant dels jocs Super Mario Bros. i Super Mario Bros. 2 (versió occidental, no pas l'autèntica). Però això passava de dilluns a dijous, perquè els divendres els dibuixos eren uns altres, encara que també de Nintendo:



En aquest vídeo on hem pogut veure, també, la introducció, queda clar que els dibuixos animats en qüestió eren els de The Legend of Zelda, dels quals ja vaig parlar en el seu moment. Però The Super Mario Bros. Super Show! no va ser la primera adaptació animada de l'Univers Mario:



El 1986, i només al Japó, es va llançar la pel·lícula de 60 minuts Super Mario Bros: Peach-hime kyûshutsu daisakusen, que a més va ser la primera pel·lícula de la història que es basava en un videojoc.



Saltem endavant i anem al 1990, any en què es va emetre per primera vegada als Estats Units la sèrie The Adventures of Super Mario Bros. 3, que recollia el testimoni de la sèrie anterior i es basava en el següent títol numerat de la saga.

Formava part del programa Captain N: The Game Master, però en aquest cas no hi havia parts d'imatge real, i va durar 26 episodis que es van poder veure a l'estat espanyol a La 2 i el 2010 a KidsCo.



En aquell mateix programa contenidor es va estrenar el 1991 la continuació de la història, Super Mario World (recordem que també coneguda com a Super Mario Bros. 4, almenys al Japó), però com que van cancel·lar Captain N: The Game Master, aquella sèrie es va quedar en només 13 episodis, que també es van poder veure a l'estat espanyol a La 2 i després KidsCo.

Sèries i videojocs: James Bond Jr.

L'altre dia un conegut de Twitter afirmava que la gent recordava les Tortugues Ninja, però no els dibuixos animats d'en James Bond, Jr. Doncs bé, jo sí que me'n recordo, si més no de la cançó d'inici o opening, que és aquesta: 

No n'he trobat cap vídeo pròpiament dit, sinó només aquest muntatge de so dels discs de les bandes sonores del Club Super 3 i imatges estàtiques, però per a despertar la nostàlgia n'hi ha més que prou, oi que sí? Doncs bé, a partir d'aquí vaig pensar "se'n van fer videojocs?", i la resposta és que sí.

Abans, però, una mica d'història: la sèrie de dibuixos que va arribar en català té l'origen en la versió nord-americana, que es va allargar 65 episodis entre 1991 i 1992, però el concepte d'un nebot del llegendari James Bond ja s'havia emprat el 1967 en una novel·la que no va tenir gaire èxit i que s'anomenava The Adventures of James Bond Junior 003½. I ara sí, vegem el videojoc:

Aquest seria el James Bond Jr. de la Nintendo, de 1991, com veiem el típic joc de plataformes i acció que ha de tenir una franquícia com aquesta. Però també va sortir-ne, el mateix any, una versió per a la Super Nintendo:

Suposo que voleu saber si és un bon joc o no, i no sé ben bé què us puc dir. Massa bo no deu ser, perquè he trobat opinions que el destrossen i d'altres, normalment d'usuaris, que troben que no està pas tan malament, però en cap cas se li ha donat, a cap de les dues versions, una nota massa alta. 

Ara, pel que hem pogut veure a les imatges, i si ens hem de refiar de les relativament contradictòries puntuacions que hi ha per internet, sembla que la versió petita, la de la NES, seria la millor en aquest cas.