Sèries i videojocs: Rocky & Bullwinkle

No és la sèrie de dibuixos més coneguda de la història, encara menys al nostre territori, però potser us sonarà perquè l'any 2000 en van fer una pel·lícula d'imatge real on sortia també en Robert DeNiro. 

Bé, el cas és que The Rocky and Bullwinkle Show va ser un producte animat que es va emetre originalment als Estats Units de 1959 a 1964 amb un total de 163 episodis (llançats en diversos formats domèstics dècades després) i va generar piles de productes derivats com ara l'esmentada pel·lícula i altres també d'imatge real, còmics, gravacions musicals, una òpera infantil i marxandatge divers, així com un parell de videojocs.

El primer, The Adventures of Rocky and Bullwinkle and Friends, va sortir el 1992 per a la NES, la Gameboy, la Super Nintendo (1993) i la Mega Drive (1994), versions que si ens hem de refiar de la Wikipedia —i també tenint en compte la popularitat del producte original en si— només van aparèixer als Estats Units.

Com ja us podeu imaginar, aquesta és la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, que consistia en 7 nivells diferents, només 3 a la Gameboy —encara que aparentment dividits en més parts— que pertanyen bàsicament al gènere de les plataformes, però que s'alternen amb minijocs protagonitzats pels personatges secundaris de la sèrie.

Aquesta és la fila de la versió de la Gameboy, que igual que la de la NES (i les altres) no va ser gaire ben rebuda, principalment per problemes amb els controls que feien el títol més aviat injugable, si ens guiem pels comentaris dels vídeos a Youtube.

De tota manera no està malament veure l'aspecte del videojoc en consoles de 16 bits, com en aquest exemple que és el de la Mega Drive. I ara sí, passem a l'altre joc que existeix basat en la franquícia, perquè quan més amunt he dit que hi havia un parell de títols ho deia literalment.

Haurien de passar uns 15 anys, perquè el 2008 sortia el Rocky & Bullwinkle, només per a Xbox Live Arcade (per tant descarregable). Aquesta vegada s'apostava pels minijocs orientats a les partides multijugador.

El resultat, potser com era d'esperar, va ser nefast, i la crítica el va destrossar de manera gairebé unànime, ja que es tractava d'un videojoc que destil·lava deixadesa, sensació de feina a mig fer i, pel que era, valia massa diners.

Els pitjors: Amy

Ja he dit diverses vegades que per tal de nodrir aquesta secció dedicada als pitjors videojocs acostumo a recórrer a la web GameRankings, que és una base de dades de videojocs per diversos criteris però sobretot un agregador amb les notes mitjanes de la crítica. Doncs bé, avui n'he trobat un que deixen molt, però que molt malament.

Parlem d'Amy, que va sortir el 2012 per a Xbox Live Arcade i Playstation Network i va esdevenir, per tant, un títol descarregable respectivament per a Xbox 360 i Playstation 3. 

És un survival horror signat per la companyia VectorCell que ens proposa posar-nos a la pell d'una dona anomenada Lana i escortar una nena autista de 8 anys, que dóna nom al joc, i treure-la d'una ciutat plena de zombies transformats per culpa d'una malaltia a la qual només la nena és immune. Sí, només la nena.

Amb aquesta interessant premissa i veient-ne el tràiler de llançament ens agafen ganes de provar-lo, no ho podem negar, i el truc de les cites dels mitjans especialitzats funciona, però si tenim en compte les notes que finalment va obtenir queda clar que o bé són cites inventades o bé són declaracions fetes després de provar una versió molt primitiva del joc. 

Fent un resum de les crítiques que va rebre (en el millor dels casos una nota de 33%), entre els seus problemes trobaríem un frustrant sistema de joc per culpa dels controls, combats inevitables i on el personatge no respon com tocaria, poques armes disponibles quan són molt necessàries (i a sobre només se'n pot dur una a sobre, que per a acabar-ho d'adobar es trenca en ple combat), trencaclosques de pa sucat amb oli, molt pocs punts per a desar partides (mai no es pot fer al mig d'un capítol), problemes de programació...

Els gràfics, tampoc res de l'altre món, serien el millor que té Amy, de manera que ja us podeu fer una idea de la qualitat del producte, que a l'abril de 2012 va rebre un pedaç que solucionava el problema dels punts de desar partida. Malgrat això i algunes idees interessants que té el joc, la majoria de crítics recomana no comprar-lo de cap de les maneres i coincideix a considerar-lo un dels pitjors videojocs de la història.

Còmics i videojocs: Scott Pilgrim

Avui he fet una entrada a Cementiri de Pneumàtics sobre el còmic i la pel·lícula d'Scott Pilgrim, una història amb una forta influència dels videojocs que el 2010 es va fer més popular que mai en acabar el còmic, llançar-se la pel·lícula i aparèixer també un videojoc, com no podia ser d'una altra manera:

Com podem veure l'Scott Pilgrim vs. The World: The Game és un títol de gran regust clàssic, un beat'em up com els d'abans, amb referències a alguns videojocs i amb gràfics intencionadament 8 bits, coherents amb l'ambientació dels còmics (i el disseny de personatges del seu autor Bryan Lee O'Malley) i la pel·lícula, i una banda sonora perfecta per a l'ocasió que és obra del grup Anamanaguchi, que precisament es dedica a fer música amb sons de la NES. 

Va sortir a l'estiu de 2010 per a Playstation Network i Xbox Live Arcade i va tenir una gran acollida, fins al punt que diversos mitjans el van considerar com el millor joc descarregable d'aquell any. Si voleu provar-lo ho podeu fer descarregant-vos la demo, que ens ofereix el primer nivell complet i que us farà gaudir de valent i tornar a aquells anys en què els videojocs d'anar fument cleques pel carrer eren més habituals que no pas ara.

Un dels seus punts forts és la possibilitat de jugar-hi amb amics i posar en pantalla una colla de fins a 4 jugadors que ens facilitaran la feina. A més, tot i que no és excessivament llarg podrem desbloquejar personatges cada cop que l'acabem i tornar-hi a jugar amb ells.

Ni el còmic ni la pel·lícula són d'acció i lluites constants com el videojoc, però trobo que és una magnífica adaptació de Scott Pilgrim i un dels, per desgràcia, pocs jocs bons basats en còmics i/o pel·lícules. S'ha fet amb cura i esdevé un complement perfecte per a una història que al seu torn té nombroses referències i recursos dels videojocs. 

Ahir i avui: Qix

Si heu llegit les entrades d'aquest bloc alguna vegada potser sabreu que m'agrada recuperar seccions que tenia abandonades, i avui és un dels casos en què ho podré fer. Em fa una il·lusió especial perquè, pel que veig, no la tocava des de 2009, aquesta, o sigui que no ens entretinguem més i comencem de seguida.



El Qix va sortir per a recreatives el 1981 i era una creació de Taito força original. El joc consisteix, ho veurem si mirem el vídeo una estona, en anar guanyant terreny a l'abstracte enemic sense que ens toqui, i va ser versionat per a diverses plataformes durant el període 1982-1991: Atari 5200, Atari 400/800, Apple II, Commodore 64, MS-DOS, Amiga, Apple IIGS, Gameboy, NES i Atari Lynx, per ordre cronològic. A més, l'any 2000 la Gameboy Color en tindria una versió amb novetats a Qix Adventure. 

El títol original també passaria per plataformes de dues dècades després gràcies a recopilatoris com Taito Legends 2 o Taito Legends Power-Up, i tindria les seves pròpies seqüeles, exclusives de les recreatives, que van ser el Qix-II Tournament (1982) i el Super Qix (1987), fins i tot una que no va veure la llum (Twin Qix, de 1995).



Això que vèiem era el Volfied, de la pròpia Taito, una actualització que va llançar el 1989 per a recreatives i que es va conèixer com a Ultimate Qix en la seva versió per a la Mega Drive de 1991 (molt ben valorada, per cert) i com a Qix Neo quan va sortir per a la Playstation el 2003. Això ja seria en si mateix una comparació de les que nodreixen aquesta secció Ahir i avui, però la cosa no es va acabar aquí:



El 2009 sortia per a Xbox Live Arcade el Qix++, una millora en tots els sentits de la fórmula original... o aquesta era la intenció, perquè la crítica no va veure amb massa bons ulls la seva durada extremadament curta i les poques aportacions que feia en una plataforma, XBLA, on es poden obtenir molt bons resultats si els clàssics de les recreatives es recuperen com cal. Suposo que la versió per a la PSP, de 2010 i exclusiva del Japó, tampoc no va acabar d'agradar.