Cinema i videojocs: The Evil Dead

Avui, a la secció de videojocs basats en pel·lícules, que feia molt de temps que no tocava, veurem les adaptacions no d'un film, sinó d'una saga de llargmetratges de terror que va tenir, al seu torn, una saga de jocs que l'adaptaven.

Una saga que va començar amb una pel·lícula de culte de 1981 anomenada Possessió infernal en la seva versió catalana, però que en anglès es va conèixer com a The Evil Dead, i que va ser adaptada als videojocs en dues etapes diferenciades.

Dirigida per Sam Raimi, el responsable molts anys després de la primera trilogia cinematogràfica de l'Spider-man i recentment de Doctor Strange in the Multiverse of Madness, és una pel·lícula de terror sobrenatural en què una colla d'universitaris inicien unes vacances en una cabana rústica, però després d'escoltar una misteriosa cinta de casset comencen a patir possessions infernals.

Producte dels tòpics del cinema de terror de l'època, va ser un èxit comercial, i com no podia ser d'una altra manera -o sí, però aquesta frase sempre queda bé- va tenir una adaptació en forma de videojoc per als sistemes més populars de l'època, tot i que va trigar uns anys i va ser llançat el 1984.

Amb el mateix nom que la pel·lícula (en anglès) va sortir per a Commodore 64 (versió del vídeo), BBC Micro i, per al ZX Spectrum, només a la cara B del Cauldron, segons la Wikipedia.

Com podem veure, és un títol de perspectiva zenital en què controlem un personatge que ha d'anar tancant finestres de la cabana perquè no hi entrin monstres, i matar els que ja hi són amb els objectes que pugui fer servir com a armes, concretament destrals, escopetes i, si cal, pales. Curiosament, hem d'anar aplegant armes, perquè el seu ús també disminuirà la nostre energia i trobar-ne de noves ens l'emplenarà. En acabar amb tots els monstres, a més, hem de destruir el Llibre dels Morts perquè no n'arribin més.   

16 anys més tard, el 2000, arribava l'Evil Dead: Hail to the King, un joc per a PlayStation, Dreamcast i Windows que es basava en la pel·lícula Army of Darkness, la tercera de la saga cinematogràfica, estrenada als cinemes el 1992. 

Situat 8 anys després dels fets del film, és un joc que recorda inevitablement el Resident Evil pel que fa a perspectiva, moviment "de tanc" del protagonista i càmeres fixes en un entorn tridimensional, i naturalment el gènere de terror. La seva acollida, però, va ser molt pitjor que la de la saga de Capcom, amb notes mitjanes de 5 pelat en els millors dels casos.

Una mica millor, però no gaire, li va anar a l'Evil Dead: A Fistful of Boomstick, per a PlayStation 2 i Xbox, que se situava 3 anys després dels fets del segon joc i passava al gènere del hack and slash.

Al mateix gènere pertanyia el quart videojoc de la saga, l'Evil Dead: Regeneration, de 2005 i per als mateixos sistemes a més de Windows, que aquest cop no pretenia ser una continuació del joc anterior tot i la coincidència de gènere, sinó que va per lliure i se situa en una línia temporal alternativa en què els fets del film Army of Darkness no han succeït.

Aquest ja va agradar una mica més, amb notes dins del rang de la seixantena sobre cent punts, però malgrat això va trigar 17 anys en tornar a tenir un videojoc.

 

Ha estat ara, el 2022, que ha aparegut l'Evil Dead: The Game, per a Xbox One i Series, PlayStation 4 i 5 i PC -amb la versió de Switch encara sense data-, basant-se en la saga en general i amb una proposta multijugador asimètrica -és a dir, que ens dona una funció diferent de la dels companys- que permet la col·laboració però també jugar contra un altre jugador, amb diversos personatges, armes, un sistema de nivells i d'arbres d'habilitats. 

És curiós que una saga amb aquestes característiques, podem dir que de nínxol, hagi tingut tants videojocs, encara més que un hagi sortit ara, independentment del fet que cap de tots aquests títols sembla que sigui especialment bo, però potser és el mateix que li passa a la saga de pel·lícules en si. Són, doncs, bones adaptacions del material original precisament per això? Deixo la pregunta a l'aire.

Literatura i videojocs: The Ring - Terror's Realm

L'última vegada que vaig fer una entrada sobre un videojoc que adaptava una pel·lícula va ser, casualment, també del gènere de terror. En aquella ocasió es tractava de Ju-on: The Grudge, un videojoc dolent que va sortir per a la Wii en exclusiva. 

L'entrada d'avui té com a protagonista un títol que coincideix en diverses coses amb aquell: no és l'adaptació d'una pel·lícula -però gairebé, perquè primer va ser la novel·la i el joc va sortir quan ja se n'havia fet el film-, també és considerat dolent -he estat a punt d'assignar-lo a la secció Els Pitjors-, el material d'origen és asiàtic i va sortir només en una consola.

En aquest cas va ser la Dreamcast, i el títol del joc en qüestió, The Ring: Terror's Realm, que va sortir només al Japó (on es deia senzillament Ring) i els Estats Units l'any 2000. La novel·la s'havia publicat el 1991 i el 1998 s'havia estrenat Ring, probablement la pel·lícula japonesa de terror més coneguda, almenys a Occident, amb un remake estatunidenc el 2002, però que naturalment encara no s'havia fet quan va sortir aquest videojoc.

Però aquella coneguda llegenda del vídeo de la Sadako, la noia que sortia d'un pou arrossegant-se i amb uns cabells llarguíssims que li tapaven la cara, no té res a veure amb el que ens trobaríem en aquest títol: 

Aquesta vegada l'acció ens porta als Estats Units, on una dona anomenada Meg Rainman entra a treballar en un centre de control de malalties per tal d'investigar les circumstàncies de la misteriosa i sobtada mort del seu xicot i 3 treballadors més. 

Allà descobreix que tot té relació amb un programa d'ordinador que fa que a la pantalla aparegui la paraula "RING", i que fa que les persones que la veuen morin al cap d'uns dies, de la mateixa manera que a la pel·lícula això passava en veure el vídeo de la Sadako i, a la novel·la, amb un altre vídeo. És l'única connexió argumental que hi ha entre els tres productes, per tant no ho considero una adaptació del film, tot i que com deia més amunt en reconec l'oportunitat.

No ha estat fàcil trobar vídeos en què la veu de qui els ha gravat i pujat no sortís, i com podeu sentir no ho he aconseguit, però ens haurem de conformar amb això. 

Per què és tan dolent, però? Doncs per diversos motius: es considera una mala còpia -controls complicats i inventaris inclosos- del Resident Evil, més enllà de coincidir en el gènere dels survival horror, amb una història mediocre i absurda, jugabilitat pobra, un doblatge dolent fins a roçar el ridícul (almenys a la versió americana, de la qual sí que he trobat anàlisis) i un disseny d'escenaris que fa que l'exploració, pràcticament l'única acció que es duu a terme, sigui confusa i desesperant, a més dels problemes tècnics que acaben de rematar el producte. 

A més, sembla que ni tan sols fa bé la seva principal funció, que és divertir els jugadors tot fent-los passar por. El que fa més por, aparentment, és que arribés a sortir a la venda.

Cinema i videojocs: Ju-on - The Grudge

Confesso que les pel·lícules asiàtiques de terror no m'agraden. No és que sigui un cagueta, és que no els veig la gràcia. A mi m'agrada que els films de terror vagin més enllà de fer-me fer un bot involuntari, vull que em facin témer el dolent, em deixin amb mal cos i em provoquin una mala nit, cosa que em passava amb la saga Malson a Elm Street. 

Al Japó (i entenc que a l'Àsia en general) fan allò que es coneix com a "terror psicològic", que consisteix en tenir-nos en tensió sense acabar de mostrar ben bé res que faci realment por. No ho sé, no espanten de debò. És una apreciació personal, però és un subgènere que no m'agrada. Tanmateix sé que algunes d'aquestes pel·lícules han ajudat a popularitzar el cinema asiàtic a casa nostra, i gràcies a la seva existència han arribat llargmetratges orientals d'altres gèneres. 

Ju-on és una franquícia de 7 pel·lícules que va començar el 1998, que fins a la tercera, Ju-on: The Grudge, no es va poder veure als cinemes d'arreu del món. Segurament és per això que quan el 2009 se'n va fer un videojoc d'homenatge va agafar el nom de l'entrega més popular de la saga.

Poso també la portada europea perquè pugueu apreciar la diferència respecte a l'americana. D'una imatge que pot fer una mica de por a una que gairebé fa riure, i fins i tot el subtítol canvia: el primer joc representa que és un Haunted House Simulator, o un simulador de casa encantada, mentre que el segon és un Fright Simulator, o simulador d'ensurts, que sembla que seria més encertat.

Es tracta d'anar explorant diversos escenaris, cadascun amb un personatge diferent de la família protagonista, i no estar-se quiet gaire estona, o apareixerà el temut fantasma. De tota manera, passi el que passi hem d'intentar evitar els moviments sobtats provocats pels ensurts, perquè si no la puntuació final se'n ressentirà.

A diferència d'un survival horror típic, aquí no hem de combatre enemics, només fer el que se'ns demana mentre intentem evitar-los. 

Si mirem aquest tràiler certament ens pensem que el Ju-on: The Grudge, dirigit pel director de les pel·lícules, en Takashi Shimizu, és un títol interessant -hi ha coses curioses, com ara la possibilitat que un segon jugador vagi provocant situacions que ens espantin-, però la crítica no hi va estar d'acord. Hi ha certa unanimitat a l'hora de considerar-lo, en el millor dels casos, mediocre, i en d'altres no hi va haver pietat. 

Els seus principals problemes serien uns gràfics pobres, la linealitat de les pantalles i la poca durada que té, però suposo que aquells que van gaudir dels films -que d'altra banda no van tenir una resposta gaire càlida per part dels crítics- tampoc no consideraran horrorós aquest joc, si bé hi ha alternatives molt millors dins el gènere.

M'he acabat el Resident Evil: Revelations!

L'ordre amb què juguem als Resident Evil no té, en realitat, gaire importància. Cada entrega té una bona quantitat d'informació que segurament oblidarem de cara a la propera, i alguna fins i tot trenca l'ordre cronològic, com el Resident Evil Zero, que se situa abans del mític primer títol de la franquícia. O potser sóc jo que trobo que no té importància perquè tinc mala memòria, però per als que la teniu bona us puc dir que cada joc és gairebé independent i per tal de gaudir-ne no cal ser un coneixedor enciclopèdic de les entregues prèvies de la saga.

És clar que si els hem anat comprant a mesura que sortien segurament hi hem jugat en ordre numèricament creixent, però en el meu cas, si bé vaig començar pel primer, em vaig saltar tota la generació següent (Resident Evil 2, Resident Evil 3: Nemesis, Resident Evil: Code Veronica...) i al 4, que tinc per a Wii, no li he fet gaire cas. Sí que vaig acabar quan tocava el 5, i ha estat després d'aquest que he completat el Resident Evil: Revelations.

Situat cronològicament entre el 4 i el 5, va ser un dels primers videojocs potents de la Nintendo 3DS, tècnicament prop del nivell que oferien les consoles de sobretaula de l'època i sens dubte el millor Resident Evil portàtil que havia sortit fins llavors, l'any 2012.

Es va distribuir tant de manera independent com, exclusivament a Europa, en un pack amb el perifèric Circle Pad Pro, que afegia a la nova portàtil de Nintendo una palanca analògica addicional. És opcional i segurament facilita els moviments, i no fa gaire es va liquidar en diverses cadenes a un preu ridícul, però quan era nou aquest pack costava molt de trobar i, en cas de poder-ho fer, valia 60 euros. Jo em vaig estimar més pagar-ne 20, enviament inclòs, per només el joc (amb la capsa i les instruccions, evidentment) de segona mà, i el cert és que no he trobat a faltar pas l'accessori.

Aquí teníem un tràiler estès on es reflecteix l'atmosfera del videojoc, que ens proposa una trama més aviat complexa al voltant de dues organitzacions teòricament antibioterroristes, la BSAA i la FBC, unes criatures anomenades BOW (de "Bio Organic Weapon"), una ciutat destruïda i uns vaixells on, en ple Mediterrani, han desaparegut els agents de la BSAA Jessica Sherawat i un tal Chris Redfield, tot un clàssic de la franquícia.

De fet, al Resident Evil: Revelations tenim, a més de veterans com l'esmentat Chris Redfield i la també veterana Jill Valentine, una colla de personatges que apareixen i podem (i hem de) controlar per primera vegada, encara que els seus papers tenen diferents graus d'importància i durada, com és el cas de la també esmentada Jessica Sherawat, en Parker Luciani, en Keith Lumley o en Quint Cetcham.



Com que aquest vídeo del gameplay és fet amb una càmera sobre la pròpia consola potser no és tan atractiu com altres imatges, però permet veure la qualitat dels gràfics d'aquest títol que el 2013, sí, seria convertit a Xbox 360, Playstation 3, Wii U i PC en alta definició, però que el 2012, i encara ara, és una mostra de les possibilitats tècniques de la petita de Nintendo. No fa la sensació de versió rebaixada per a portàtil que hom podria esperar. És un Resident Evil de ple dret.

No només pels gràfics, però, sinó també perquè la generalment criticada i progressiva tendència de la saga a deixar de banda el gènere del terror, el survival horror, en favor de l'acció, amb el súmmum al més recent Resident Evil 6, queda interrompuda al Resident Evil: Revelations amb un sistema que barreja amb encert la innovació i l'essència clàssica del terror que definia les primeres entregues.



En aquest títol ens tornem a angoixar en habitacions tancades on se'ns acosten monstres de manera lenta però implacable, ens apareixen de sobte des del sostre o de dins d'un armari i ens regalen ensurts sincers, comptem amb munició limitada (si bé caldria arribar a fer-ho molt malament perquè ens passés com en aquelles entregues de la saga en què realment ens podíem arribar a quedar sense eines per a sobreviure) i hem d'investigar tots els racons dels escenaris per tal de conèixer el context de la història però també per a resoldre trencaclosques que ens permetran accedir a parts del mapa que inicialment tenim vedats. Tot això, és clar, a més dels enemics de final d'episodi i l'inevitable enemic final que recordarem durant anys per tot el que ens ha fet patir per a eliminar-lo.

No m'ha semblat especialment difícil, el joc, però en aquest cas no és perquè estigui excessivament orientat a l'acció, sinó perquè la modalitat més difícil amb què podem jugar d'entrada és la normal. La difícil s'activa després, un cop ens l'acabem. També tenim la Modalitat Assalt, en què hem de fer front a diversos escenaris i reptes i, a mesura que guanyem habilitats i armes, n'anirem completant de més difícils. Per tant, el Resident Evil: Revelations té un important component rejugable després de les com a màxim 20 hores que haurem d'invertir en completar-lo per primera vegada. A més, les opcions de personalització no estan gens malament, com ara els graus diversos de l'efecte 3D de la consola o bé els idiomes, que permeten jugar, com ho he fet jo, amb àudio japonès i subtítols en castellà.

Si teniu la Nintendo 3DS i us interessa mínimament la saga ja teniu o voleu tenir aquest joc. Si no posseïu la portàtil actual de Nintendo i descartàveu el Revelations perquè el consideràveu un videojoc menor, cometeu un error. Compreu-lo almenys per a una de les consoles de sobretaula per a les quals està disponible, o per a PC, tot i que les crítiques d'aquesta conversió no han estat tan bones com a la portàtil. Per cert, enguany es llança, primer per parts i després en una edició completa, el Resident Evil: Revelations 2 per a Xbox 360, Xbox One, Playstation 3, Playstation 4 i PS Vita. Llàstima que s'hagin deixat la 3DS.

Els pitjors: Amy

Ja he dit diverses vegades que per tal de nodrir aquesta secció dedicada als pitjors videojocs acostumo a recórrer a la web GameRankings, que és una base de dades de videojocs per diversos criteris però sobretot un agregador amb les notes mitjanes de la crítica. Doncs bé, avui n'he trobat un que deixen molt, però que molt malament.

Parlem d'Amy, que va sortir el 2012 per a Xbox Live Arcade i Playstation Network i va esdevenir, per tant, un títol descarregable respectivament per a Xbox 360 i Playstation 3. 

És un survival horror signat per la companyia VectorCell que ens proposa posar-nos a la pell d'una dona anomenada Lana i escortar una nena autista de 8 anys, que dóna nom al joc, i treure-la d'una ciutat plena de zombies transformats per culpa d'una malaltia a la qual només la nena és immune. Sí, només la nena.

Amb aquesta interessant premissa i veient-ne el tràiler de llançament ens agafen ganes de provar-lo, no ho podem negar, i el truc de les cites dels mitjans especialitzats funciona, però si tenim en compte les notes que finalment va obtenir queda clar que o bé són cites inventades o bé són declaracions fetes després de provar una versió molt primitiva del joc. 

Fent un resum de les crítiques que va rebre (en el millor dels casos una nota de 33%), entre els seus problemes trobaríem un frustrant sistema de joc per culpa dels controls, combats inevitables i on el personatge no respon com tocaria, poques armes disponibles quan són molt necessàries (i a sobre només se'n pot dur una a sobre, que per a acabar-ho d'adobar es trenca en ple combat), trencaclosques de pa sucat amb oli, molt pocs punts per a desar partides (mai no es pot fer al mig d'un capítol), problemes de programació...

Els gràfics, tampoc res de l'altre món, serien el millor que té Amy, de manera que ja us podeu fer una idea de la qualitat del producte, que a l'abril de 2012 va rebre un pedaç que solucionava el problema dels punts de desar partida. Malgrat això i algunes idees interessants que té el joc, la majoria de crítics recomana no comprar-lo de cap de les maneres i coincideix a considerar-lo un dels pitjors videojocs de la història.

Jocs que no van sortir del Japó: Clock Tower

És possible, si sou molt entesos en el tema i coneixeu bé els catàlegs de les diverses consoles que han existit, sobretot les més populars, que el nom de Clock Tower us soni i fins i tot considereu que no hauria de sortir en aquesta secció dedicada als videojocs que es van quedar al Japó.

Us hauré de dir que sí i no: hi va haver un Clock Tower el 1996 per a la Playstation que a Europa va arribar el 1998 (als EUA el 1997), un Clock Tower: The Struggle Within també per a la PSX el 1999 als EUA (l'any abans al Japó amb el nom de Clock Tower Ghost Head) i finalment un Clock Tower 3 per a les PS2 de tots els mercats el 2002-2003.

Però el primer de tots, el Clock Tower de debò (l'altre era en realitat la segona part i al Japó es deia Clock Tower 2), el que va iniciar la saga, va aparèixer el 1995 només al Japó i per a la Super Nintendo (la Super Famicom allà), amb conversions i retocs durant els anys següents per a Playstation (on es va dir Clock Tower: The First Fear), WonderSwan i PC, a més d'un port per a la Consola Virtual de la Wii el 2010. 

Lleugerament basat en la pel·lícula Phenomena (1985), de Dario Argento i amb una joveníssima Jennifer Connelly de protagonista, Clock Tower és un títol que barreja els gèneres del survival horror i les aventures gràfiques que en aquella època s'estilaven tant als ordinadors. Hi controlarem amb un cursor la Jennifer Simpson, una òrfena que juntament amb algunes companyes de l'orfenat ha estat adoptada i conduïda a una enorme mansió on de sobte es queda aïllada i és perseguida per algú.

Com passa en tots els jocs del gènere, haurem de resoldre trencaclosques i trobar objectes, però com hem dit també és un survival horror i això vol dir que passarem por, perquè mentre intentem fer progressar la història ens trobarem l'assetjador que esmentava abans.

En Bobby, un ésser deformat que duu unes tisores gegants, anirà apareixent al llarg del joc, de vegades segons quins objectes toquem i d'altres perquè sí, però sempre per sorpresa, i la nostra protagonista s'espantarà (a la part inferior de la pantalla es mostra la seva cara i diversos colors que reflecteixen el seu estat d'ànim) i haurà de córrer i no ensopegar o ja ha begut oli.

Sembla que el Clock Tower es considera un dels videojocs més terrorífics de la història, i el fet que tingui fins a 9 finals diferents (de més bo a més dolent), que depenen d'algunes decisions que hem d'anar prenent durant la història i de si les nostres amigues sobreviuen o no (i quantes), és un al·licient més per si el joc no cridava prou l'atenció. L'haurem de provar.

No podia acabar l'entrada sense mostrar com era aquest joc en els altres sistemes que el van rebre, com el cas de la WonderSwan, una versió inequívoca per les seves característiques de color.

I així era a la Playstation, amb gràfics lleugerament millorats i textos en japonès, com totes les versions que existeixen, encara que al vídeo de la versió SNES els vegem en anglès perquè segurament es tracta d'una ROM traduïda de manera no oficial. 

En qualsevol cas es tracta d'un videojoc pensat per a provocar por, però amb gràfics senzillets i una durada més aviat escassa: hi ha diversos finals, com hem dit abans, i també els anomenats "dead ends", on morim per culpa de paranys mortals que hi ha en algunes sales, però encara que per una banda obtinguem un final o un altre de vegades per casualitat, per l'altra és igualment cert que quan sabem què hem de fer i què no anem per feina i tot plegat dura bastant poc. Tot i així sembla un joc que cal provar, perquè és força diferent de l'habitual.

 

Jocs que no van sortir del Japó: Zero - Tsukihami no Kamen

No és cap secret que alguns dels videojocs de Grasshopper Manufacture, responsables de títols tan interessants com la saga No More Heroes, el Killer 7 o els més recents Sine Mora i Lollipop Chainsaw, s'han quedat al Japó, i un d'aquests casos és especialment estrany.

Estem parlant del Zero: Tsukihami no Kamen ("Zero: la Màscara de l'Eclipsi Lunar"), un survival horror que podia ser un més dels molts títols d'aquest i altres gèneres que no han sortit de les fronteres japoneses, però és especialment dolorós quan resulta que és la quarta part d'una saga que a Occident es coneix com a Fatal Frame, les tres primeres entregues de la qual sí que es van dur als Estats Units i Europa, territori on s'anomena Project Zero, i se'n van encarregar tant Grasshopper com Tecmo.

Aquells títols van sortir per a Playstation 2 i Xbox en els dos primers casos i només per a la PS2 en el tercer, i el segon joc fins i tot va tenir una versió per a Wii que va arribar a les botigues dels tres mercats principals l'any 2012, però la quarta part, de 2008 i creada per Grasshopper i Nintendo, s'ha quedat al Japó.

El Zero: Tsukihami no Kamen, que es presentava amb aquest tràiler a l'únic país on ha sortit, continuava amb la mecànica de la saga i ens convidava a lluitar contra els esperits amb la cambra obscura habitual, a més d'afegir-hi una llanterna especial per a detectar aquests éssers.

S'havia dit que sortiria a Europa el 2009, però després Nintendo, que n'era la distribuïdora, va anunciar que no era cert i que havia cancel·lat la localització d'aquest videojoc.

Si us interessa, però, sembla que el 2010 en va sortir un pedaç que permet jugar-hi amb textos en anglès combinant una còpia original del joc amb el fitxer en una targeta SD que, naturalment, s'insereix a la ranura corresponent de la Wii.