Els pitjors: Amy

Ja he dit diverses vegades que per tal de nodrir aquesta secció dedicada als pitjors videojocs acostumo a recórrer a la web GameRankings, que és una base de dades de videojocs per diversos criteris però sobretot un agregador amb les notes mitjanes de la crítica. Doncs bé, avui n'he trobat un que deixen molt, però que molt malament.

Parlem d'Amy, que va sortir el 2012 per a Xbox Live Arcade i Playstation Network i va esdevenir, per tant, un títol descarregable respectivament per a Xbox 360 i Playstation 3. 

És un survival horror signat per la companyia VectorCell que ens proposa posar-nos a la pell d'una dona anomenada Lana i escortar una nena autista de 8 anys, que dóna nom al joc, i treure-la d'una ciutat plena de zombies transformats per culpa d'una malaltia a la qual només la nena és immune. Sí, només la nena.

Amb aquesta interessant premissa i veient-ne el tràiler de llançament ens agafen ganes de provar-lo, no ho podem negar, i el truc de les cites dels mitjans especialitzats funciona, però si tenim en compte les notes que finalment va obtenir queda clar que o bé són cites inventades o bé són declaracions fetes després de provar una versió molt primitiva del joc. 

Fent un resum de les crítiques que va rebre (en el millor dels casos una nota de 33%), entre els seus problemes trobaríem un frustrant sistema de joc per culpa dels controls, combats inevitables i on el personatge no respon com tocaria, poques armes disponibles quan són molt necessàries (i a sobre només se'n pot dur una a sobre, que per a acabar-ho d'adobar es trenca en ple combat), trencaclosques de pa sucat amb oli, molt pocs punts per a desar partides (mai no es pot fer al mig d'un capítol), problemes de programació...

Els gràfics, tampoc res de l'altre món, serien el millor que té Amy, de manera que ja us podeu fer una idea de la qualitat del producte, que a l'abril de 2012 va rebre un pedaç que solucionava el problema dels punts de desar partida. Malgrat això i algunes idees interessants que té el joc, la majoria de crítics recomana no comprar-lo de cap de les maneres i coincideix a considerar-lo un dels pitjors videojocs de la història.

Còmics i videojocs: Scott Pilgrim

Avui he fet una entrada a Cementiri de Pneumàtics sobre el còmic i la pel·lícula d'Scott Pilgrim, una història amb una forta influència dels videojocs que el 2010 es va fer més popular que mai en acabar el còmic, llançar-se la pel·lícula i aparèixer també un videojoc, com no podia ser d'una altra manera:

Com podem veure l'Scott Pilgrim vs. The World: The Game és un títol de gran regust clàssic, un beat'em up com els d'abans, amb referències a alguns videojocs i amb gràfics intencionadament 8 bits, coherents amb l'ambientació dels còmics (i el disseny de personatges del seu autor Bryan Lee O'Malley) i la pel·lícula, i una banda sonora perfecta per a l'ocasió que és obra del grup Anamanaguchi, que precisament es dedica a fer música amb sons de la NES. 

Va sortir a l'estiu de 2010 per a Playstation Network i Xbox Live Arcade i va tenir una gran acollida, fins al punt que diversos mitjans el van considerar com el millor joc descarregable d'aquell any. Si voleu provar-lo ho podeu fer descarregant-vos la demo, que ens ofereix el primer nivell complet i que us farà gaudir de valent i tornar a aquells anys en què els videojocs d'anar fument cleques pel carrer eren més habituals que no pas ara.

Un dels seus punts forts és la possibilitat de jugar-hi amb amics i posar en pantalla una colla de fins a 4 jugadors que ens facilitaran la feina. A més, tot i que no és excessivament llarg podrem desbloquejar personatges cada cop que l'acabem i tornar-hi a jugar amb ells.

Ni el còmic ni la pel·lícula són d'acció i lluites constants com el videojoc, però trobo que és una magnífica adaptació de Scott Pilgrim i un dels, per desgràcia, pocs jocs bons basats en còmics i/o pel·lícules. S'ha fet amb cura i esdevé un complement perfecte per a una història que al seu torn té nombroses referències i recursos dels videojocs.