Els pitjors: Double Dragon II - Wander of the Dragons

De la saga Double Dragon, una de les més emblemàtiques del gènere dels beat'em up, m'adono que encara no n'he parlat com cal. Tampoc no la conec gaire com a usuari, ho confesso. Però n'havia parlat en fer entrades sobre els dibuixos animats i la pel·lícula d'imatge real que va originar, a més de les necessàries referències a l'entrada especial sobre crossovers. 

Avui tampoc no li acabaré de fer justícia, perquè el que toca és ressuscitar la secció on repasso els pitjors videojocs i li ha tocat el torn a una entrega de la franquícia, la més recent precisament.

Del Double Dragon II original, que va sortir a les recreatives el 1988 amb el cognom The Revenge, se'n van fer diverses versions domèstiques, algunes més fidels a l'arcade i d'altres més lliures, però va ser un joc popular i ben fet. 

No es pot dir el mateix del Double Dragon II: Wander of The Dragons, un remake per a Xbox Live Arcade (i per tant Xbox 360) que es va posar a la venda el 2013 i que de seguida es va guanyar un lloc entre els pitjors videojocs de la història.

Basat molt lliurement en el Double Dragon II original, ara amb gràfics 3D, es presentava com la segona entrega d'una franquícia ressuscitada l'any anterior amb el Double Dragon Neon, que havia agradat i havia sortit també per a Playstation Network i Windows. 

Però aquesta segona entrega va ser totalment destrossada per la crítica, amb notes mitjanes que no arriben ni tan sols al 2 sobre 10, o 20 sobre 100, i diversos analistes el recomanen com a curiositat, de tan dolent que és. No deixa de ser una fita històrica, encara que poc honorable, que es tracti del pitjor videojoc de la Xbox 360. En podem donar les "gràcies" als coreans Gravity Corporation i Cyberfront.

Perquè falla en tots els seus aspectes: les crítiques coincideixen a considerar que fa l'efecte que no està acabat per culpa dels errors de programació que se li detecten, la dificultat mal ajustada i frustrant i uns controls que no hi ajuden, els gràfics i el so gens a l'altura de la màquina (els primers, amb un motor dolent entre altres problemes, i els segons amb música gens memorable i efectes de so amb retards, entre altres coses), l'avorriment que provoca el seu desenvolupament repetitiu i sobretot l'absència de l'esperit dels jocs originals, als quals només s'assembla en el nom.

Sèries i videojocs: Rocky & Bullwinkle

No és la sèrie de dibuixos més coneguda de la història, encara menys al nostre territori, però potser us sonarà perquè l'any 2000 en van fer una pel·lícula d'imatge real on sortia també en Robert DeNiro. 

Bé, el cas és que The Rocky and Bullwinkle Show va ser un producte animat que es va emetre originalment als Estats Units de 1959 a 1964 amb un total de 163 episodis (llançats en diversos formats domèstics dècades després) i va generar piles de productes derivats com ara l'esmentada pel·lícula i altres també d'imatge real, còmics, gravacions musicals, una òpera infantil i marxandatge divers, així com un parell de videojocs.

El primer, The Adventures of Rocky and Bullwinkle and Friends, va sortir el 1992 per a la NES, la Gameboy, la Super Nintendo (1993) i la Mega Drive (1994), versions que si ens hem de refiar de la Wikipedia —i també tenint en compte la popularitat del producte original en si— només van aparèixer als Estats Units.

Com ja us podeu imaginar, aquesta és la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, que consistia en 7 nivells diferents, només 3 a la Gameboy —encara que aparentment dividits en més parts— que pertanyen bàsicament al gènere de les plataformes, però que s'alternen amb minijocs protagonitzats pels personatges secundaris de la sèrie.

Aquesta és la fila de la versió de la Gameboy, que igual que la de la NES (i les altres) no va ser gaire ben rebuda, principalment per problemes amb els controls que feien el títol més aviat injugable, si ens guiem pels comentaris dels vídeos a Youtube.

De tota manera no està malament veure l'aspecte del videojoc en consoles de 16 bits, com en aquest exemple que és el de la Mega Drive. I ara sí, passem a l'altre joc que existeix basat en la franquícia, perquè quan més amunt he dit que hi havia un parell de títols ho deia literalment.

Haurien de passar uns 15 anys, perquè el 2008 sortia el Rocky & Bullwinkle, només per a Xbox Live Arcade (per tant descarregable). Aquesta vegada s'apostava pels minijocs orientats a les partides multijugador.

El resultat, potser com era d'esperar, va ser nefast, i la crítica el va destrossar de manera gairebé unànime, ja que es tractava d'un videojoc que destil·lava deixadesa, sensació de feina a mig fer i, pel que era, valia massa diners.

Els pitjors: Amy

Ja he dit diverses vegades que per tal de nodrir aquesta secció dedicada als pitjors videojocs acostumo a recórrer a la web GameRankings, que és una base de dades de videojocs per diversos criteris però sobretot un agregador amb les notes mitjanes de la crítica. Doncs bé, avui n'he trobat un que deixen molt, però que molt malament.

Parlem d'Amy, que va sortir el 2012 per a Xbox Live Arcade i Playstation Network i va esdevenir, per tant, un títol descarregable respectivament per a Xbox 360 i Playstation 3. 

És un survival horror signat per la companyia VectorCell que ens proposa posar-nos a la pell d'una dona anomenada Lana i escortar una nena autista de 8 anys, que dóna nom al joc, i treure-la d'una ciutat plena de zombies transformats per culpa d'una malaltia a la qual només la nena és immune. Sí, només la nena.

Amb aquesta interessant premissa i veient-ne el tràiler de llançament ens agafen ganes de provar-lo, no ho podem negar, i el truc de les cites dels mitjans especialitzats funciona, però si tenim en compte les notes que finalment va obtenir queda clar que o bé són cites inventades o bé són declaracions fetes després de provar una versió molt primitiva del joc. 

Fent un resum de les crítiques que va rebre (en el millor dels casos una nota de 33%), entre els seus problemes trobaríem un frustrant sistema de joc per culpa dels controls, combats inevitables i on el personatge no respon com tocaria, poques armes disponibles quan són molt necessàries (i a sobre només se'n pot dur una a sobre, que per a acabar-ho d'adobar es trenca en ple combat), trencaclosques de pa sucat amb oli, molt pocs punts per a desar partides (mai no es pot fer al mig d'un capítol), problemes de programació...

Els gràfics, tampoc res de l'altre món, serien el millor que té Amy, de manera que ja us podeu fer una idea de la qualitat del producte, que a l'abril de 2012 va rebre un pedaç que solucionava el problema dels punts de desar partida. Malgrat això i algunes idees interessants que té el joc, la majoria de crítics recomana no comprar-lo de cap de les maneres i coincideix a considerar-lo un dels pitjors videojocs de la història.