No és la sèrie de dibuixos més coneguda de la història, encara menys al nostre territori, però potser us sonarà perquè l'any 2000 en van fer una pel·lícula d'imatge real on sortia també en Robert DeNiro.
Bé, el cas és que The Rocky and Bullwinkle Show va ser un producte animat que es va emetre originalment als Estats Units de 1959 a 1964 amb un total de 163 episodis (llançats en diversos formats domèstics dècades després) i va generar piles de productes derivats com ara l'esmentada pel·lícula i altres també d'imatge real, còmics, gravacions musicals, una òpera infantil i marxandatge divers, així com un parell de videojocs.
El primer, The Adventures of Rocky and Bullwinkle and Friends, va sortir el 1992 per a la NES, la Gameboy, la Super Nintendo (1993) i la Mega Drive (1994), versions que si ens hem de refiar de la Wikipedia —i també tenint en compte la popularitat del producte original en si— només van aparèixer als Estats Units.
Com ja us podeu imaginar, aquesta és la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, que consistia en 7 nivells diferents, només 3 a la Gameboy —encara que aparentment dividits en més parts— que pertanyen bàsicament al gènere de les plataformes, però que s'alternen amb minijocs protagonitzats pels personatges secundaris de la sèrie.
Aquesta és la fila de la versió de la Gameboy, que igual que la de la NES (i les altres) no va ser gaire ben rebuda, principalment per problemes amb els controls que feien el títol més aviat injugable, si ens guiem pels comentaris dels vídeos a Youtube.
De tota manera no està malament veure l'aspecte del videojoc en consoles de 16 bits, com en aquest exemple que és el de la Mega Drive. I ara sí, passem a l'altre joc que existeix basat en la franquícia, perquè quan més amunt he dit que hi havia un parell de títols ho deia literalment.
Haurien de passar uns 15 anys, perquè el 2008 sortia el Rocky & Bullwinkle, només per a Xbox Live Arcade (per tant descarregable). Aquesta vegada s'apostava pels minijocs orientats a les partides multijugador.
El resultat, potser com era d'esperar, va ser nefast, i la crítica el va destrossar de manera gairebé unànime, ja que es tractava d'un videojoc que destil·lava deixadesa, sensació de feina a mig fer i, pel que era, valia massa diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada