Portades: Super Soccer

Em venia de gust escriure una entrada d'aquesta secció en què comparo portades de videojocs segons les diferències regionals, de vegades també entre diferents sistemes. I no sabia de quin joc parlar, però se m'ha acudit que un dels clàssics de la Super Nintendo, amb un títol difícilment més bàsic, ha estat de relativa actualitat últimament perquè ha creat un precedent, en el sentit que ha estat el primer videojoc retirat del servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online.

És un videojoc que tothom coneix, hi hagi jugat o no, perquè n'hem vist la portada moltíssimes vegades. No és un d'aquells títols rars que valen una milionada perquè van tenir una tirada limitada o van sortir en un mercat molt petit i específic.

Parlem del Super Soccer, un dels videojocs de llançament de la Super Nintendo a Europa, i que estava desenvolupat per Human Entertainment, coneguda per aquest joc però també pel Clock Tower o el The Firemen. Aquí el vam poder veure des d'abril de 1992, i llavors potser no, però des de fa uns anys es fan conyes amb la semblança entre el porter que hi veiem i cert president megalòman dels Estats Units, que ja abans era famós com a ric home de negocis i "personalitat televisiva". 

És curiós que a la portada d'un videojoc de futbol el protagonista sigui un porter, cosa que trenca amb el que estem acostumats a veure, però que ja va bé per reconèixer la feina, segurament no tan mediàtica, que fan els jugadors que ocupen aquesta demarcació. 

El joc havia sortit al desembre de 1991 al Japó, i allà es deia Super Formation Soccer. Com veiem, té una portada totalment diferent, i no només pel format vertical, sinó per què directament s'hi fa servir una fotografia, ignoro de si d'un porter real o un simple model. 

Ara bé, coincideix amb l'occidental (incloent-hi l'estatunidenca, l'última que va sortir, al maig de 1992, que és la mateixa que l'europea) en què el protagonista és precisament un porter. També en què no sabem si acabarà atrapant la pilota, cosa que ens té amb l'ai al cor encara ara, més de 30 anys després. Curiós.

Aquí ens n'anem una mica de l'objectiu de la secció, però per contextualitzar, potser no sabíeu -jo, sens dubte, no en tenia ni idea- que el joc forma part d'una saga anomenada Formation Soccer, que va néixer el 1990 per a la PC Engine amb el Formation Soccer: Human Cup '90, en preparació per al Mundial d'Itàlia d'aquell any.

Després va fer el salt a la Super Nintendo que hem comentat i va tenir seqüeles, en tots els casos només per al mercat japonès: dues per a la PC Engine, tres entregues per a la PlayStation amb el nom de Hyper Formation Soccer, un Formation Soccer 2002 per a la Game Boy Advance i, a la 16 bits de Nintendo, la cosa no es va aturar al Super Soccer, sinó que hi va haver el Super Formation Soccer II (1993), el Super Formation Soccer 94 (1994), el Super Formation Soccer 95: Della Serie A (un joc basat en les llicències de la primera divisió italiana, tot i que no va sortir del Japó) i el Super Formation Soccer 96: World Club Edition (1996), l'últim de la saga.  

Com sempre, us he de preguntar quina portada us agrada més. A mi, potser pel costum, i perquè és gairebé llegendària, m'agrada l'occidental.
 

Jocs que no van sortir del Japó: Fastest 1

De videojocs de curses de cotxes n'hi ha molts, tant d'estil realista com còmic, purament arcade, exagerat o futurista, i dins el gènere n'hi ha també un fotimer que es basen en l'esport de la Fórmula 1. Potser (segur) us sonen títols com el Super Monaco GP, i evidentment des de fa uns quants anys hi ha videojocs que porten el nom oficial d'aquesta franquícia a més de l'any que representa que cobreixen, però entre els molts exemples que podríem citar n'hi va haver un de destacat que es va quedar al Japó.

Es tracta del Fastest 1 (que evidentment juga amb la paraula F1), un títol que Human Entertainment —responsable per exemple del F1 Pole Position de la Nintendo 64— va llançar el 1991 només per a les Mega Drive japoneses, precisament perquè en aquella època aquest subgènere tenia força èxit gràcies al citat Super Monaco GP.

I el cas és que va destacar perquè, almenys segons la Wikipedia, es considerava un dels videojocs de fórmula 1 que reproduïen amb més realisme aquesta competició, lluny d'altres títols més populars però alhora menys aconseguits en aquest sentit. Evidentment hem de pensar que era 1991 i en quin moment es trobava la història dels videojocs.

O això és el que diu, perquè veient aquest vídeo a mi em fa l'efecte que no té res de diferent de tants altres videojocs de cotxes, ja no només de fórmula 1 —i fins i tot podríem parlar de motos—, on tenim rectes exageradament llargues, una ciutat a l'horitzó i cap graderia. Potser la "fidelitat" vers l'esport representat consisteix en una altra dada que trobem: la conducció està feta de manera que s'assembli a la de la fórmula 1, més que no pas a la típica de les recreatives.

L'enciclopèdia lliure ens diu també que el joc, tot i ser japonès, està completament en anglès i que hi podem trobar 18 cotxes diferents i equips i pilots amb noms semblants als d'aquella època, que correspondria a la temporada 1990 de la competició. A mesura que aconseguim millors o pitjors resultats també anirem progressant o retrocedint en fitxar per aquests equips, de prestigi diferent.

El Fastest 1 permet jugar fins a 2 jugadors, i també cap, o sigui zero: si no ens qualifiquem per a córrer ens tocarà fer d'espectadors. De fet la modalitat batalla, que és l'única que permet 2 jugadors (que s'han d'enfrontar a dos que controla la màquina), també ens dóna l'opció de veure com la màquina fa competir 4 cotxes entre si, sense que puguem fer res més que observar-ho. Curiós. Per cert, sembla que estava previst que arribés a Occident, on s'hauria anomenat Speedway Pro Challenge i hauria tingut aquesta caràtula que es va acabar filtrant.

Ens quedem amb el dubte de saber si era gaire bo. Bé, tenim dues opcions (legals) per tal d'aclarir-ho: o ens fem amb el joc d'importació, o ens refiem de l'única valoració que he trobat, i que apareix a la Wikipedia: la revista britànica Megatech li va donar un 29 sobre 100.

 

Jocs que no van sortir del Japó: Clock Tower

És possible, si sou molt entesos en el tema i coneixeu bé els catàlegs de les diverses consoles que han existit, sobretot les més populars, que el nom de Clock Tower us soni i fins i tot considereu que no hauria de sortir en aquesta secció dedicada als videojocs que es van quedar al Japó.

Us hauré de dir que sí i no: hi va haver un Clock Tower el 1996 per a la Playstation que a Europa va arribar el 1998 (als EUA el 1997), un Clock Tower: The Struggle Within també per a la PSX el 1999 als EUA (l'any abans al Japó amb el nom de Clock Tower Ghost Head) i finalment un Clock Tower 3 per a les PS2 de tots els mercats el 2002-2003.

Però el primer de tots, el Clock Tower de debò (l'altre era en realitat la segona part i al Japó es deia Clock Tower 2), el que va iniciar la saga, va aparèixer el 1995 només al Japó i per a la Super Nintendo (la Super Famicom allà), amb conversions i retocs durant els anys següents per a Playstation (on es va dir Clock Tower: The First Fear), WonderSwan i PC, a més d'un port per a la Consola Virtual de la Wii el 2010. 

Lleugerament basat en la pel·lícula Phenomena (1985), de Dario Argento i amb una joveníssima Jennifer Connelly de protagonista, Clock Tower és un títol que barreja els gèneres del survival horror i les aventures gràfiques que en aquella època s'estilaven tant als ordinadors. Hi controlarem amb un cursor la Jennifer Simpson, una òrfena que juntament amb algunes companyes de l'orfenat ha estat adoptada i conduïda a una enorme mansió on de sobte es queda aïllada i és perseguida per algú.

Com passa en tots els jocs del gènere, haurem de resoldre trencaclosques i trobar objectes, però com hem dit també és un survival horror i això vol dir que passarem por, perquè mentre intentem fer progressar la història ens trobarem l'assetjador que esmentava abans.

En Bobby, un ésser deformat que duu unes tisores gegants, anirà apareixent al llarg del joc, de vegades segons quins objectes toquem i d'altres perquè sí, però sempre per sorpresa, i la nostra protagonista s'espantarà (a la part inferior de la pantalla es mostra la seva cara i diversos colors que reflecteixen el seu estat d'ànim) i haurà de córrer i no ensopegar o ja ha begut oli.

Sembla que el Clock Tower es considera un dels videojocs més terrorífics de la història, i el fet que tingui fins a 9 finals diferents (de més bo a més dolent), que depenen d'algunes decisions que hem d'anar prenent durant la història i de si les nostres amigues sobreviuen o no (i quantes), és un al·licient més per si el joc no cridava prou l'atenció. L'haurem de provar.

No podia acabar l'entrada sense mostrar com era aquest joc en els altres sistemes que el van rebre, com el cas de la WonderSwan, una versió inequívoca per les seves característiques de color.

I així era a la Playstation, amb gràfics lleugerament millorats i textos en japonès, com totes les versions que existeixen, encara que al vídeo de la versió SNES els vegem en anglès perquè segurament es tracta d'una ROM traduïda de manera no oficial. 

En qualsevol cas es tracta d'un videojoc pensat per a provocar por, però amb gràfics senzillets i una durada més aviat escassa: hi ha diversos finals, com hem dit abans, i també els anomenats "dead ends", on morim per culpa de paranys mortals que hi ha en algunes sales, però encara que per una banda obtinguem un final o un altre de vegades per casualitat, per l'altra és igualment cert que quan sabem què hem de fer i què no anem per feina i tot plegat dura bastant poc. Tot i així sembla un joc que cal provar, perquè és força diferent de l'habitual.