Què estàs buscant?

dissabte, 7 de març de 2015

M'he acabat el Resident Evil: Revelations!

L'ordre amb què juguem als Resident Evil no té, en realitat, gaire importància. Cada entrega té una bona quantitat d'informació que segurament oblidarem de cara a la propera, i alguna fins i tot trenca l'ordre cronològic, com el Resident Evil Zero, que se situa abans del mític primer títol de la franquícia. O potser sóc jo que trobo que no té importància perquè tinc mala memòria, però per als que la teniu bona us puc dir que cada joc és gairebé independent i per tal de gaudir-ne no cal ser un coneixedor enciclopèdic de les entregues prèvies de la saga.

És clar que si els hem anat comprant a mesura que sortien segurament hi hem jugat en ordre numèricament creixent, però en el meu cas, si bé vaig començar pel primer, em vaig saltar tota la generació següent (Resident Evil 2, Resident Evil 3: Nemesis, Resident Evil: Code Veronica...) i al 4, que tinc per a Wii, no li he fet gaire cas. Sí que vaig acabar quan tocava el 5, i ha estat després d'aquest que he completat el Resident Evil: Revelations.


Situat cronològicament entre el 4 i el 5, va ser un dels primers videojocs potents de la Nintendo 3DS, tècnicament prop del nivell que oferien les consoles de sobretaula de l'època i sens dubte el millor Resident Evil portàtil que havia sortit fins llavors, l'any 2012.

Es va distribuir tant de manera independent com, exclusivament a Europa, en un pack amb el perifèric Circle Pad Pro, que afegia a la nova portàtil de Nintendo una palanca analògica addicional. És opcional i segurament facilita els moviments, i no fa gaire es va liquidar en diverses cadenes a un preu ridícul, però quan era nou aquest pack costava molt de trobar i, en cas de poder-ho fer, valia 60 euros. Jo em vaig estimar més pagar-ne 20, enviament inclòs, per només el joc (amb la capsa i les instruccions, evidentment) de segona mà, i el cert és que no he trobat a faltar pas l'accessori.



Aquí teníem un tràiler estès on es reflecteix l'atmosfera del videojoc, que ens proposa una trama més aviat complexa al voltant de dues organitzacions teòricament antibioterroristes, la BSAA i la FBC, unes criatures anomenades BOW (de "Bio Organic Weapon"), una ciutat destruïda i uns vaixells on, en ple Mediterrani, han desaparegut els agents de la BSAA Jessica Sherawat i un tal Chris Redfield, tot un clàssic de la franquícia.

De fet, al Resident Evil: Revelations tenim, a més de veterans com l'esmentat Chris Redfield i la també veterana Jill Valentine, una colla de personatges que apareixen i podem (i hem de) controlar per primera vegada, encara que els seus papers tenen diferents graus d'importància i durada, com és el cas de la també esmentada Jessica Sherawat, en Parker Luciani, en Keith Lumley o en Quint Cetcham.



Com que aquest vídeo del gameplay és fet amb una càmera sobre la pròpia consola potser no és tan atractiu com altres imatges, però permet veure la qualitat dels gràfics d'aquest títol que el 2013, sí, seria convertit a Xbox 360, Playstation 3, Wii U i PC en alta definició, però que el 2012, i encara ara, és una mostra de les possibilitats tècniques de la petita de Nintendo. No fa la sensació de versió rebaixada per a portàtil que hom podria esperar. És un Resident Evil de ple dret.

No només pels gràfics, però, sinó també perquè la generalment criticada i progressiva tendència de la saga a deixar de banda el gènere del terror, el survival horror, en favor de l'acció, amb el súmmum al més recent Resident Evil 6, queda interrompuda al Resident Evil: Revelations amb un sistema que barreja amb encert la innovació i l'essència clàssica del terror que definia les primeres entregues.



En aquest títol ens tornem a angoixar en habitacions tancades on se'ns acosten monstres de manera lenta però implacable, ens apareixen de sobte des del sostre o de dins d'un armari i ens regalen ensurts sincers, comptem amb munició limitada (si bé caldria arribar a fer-ho molt malament perquè ens passés com en aquelles entregues de la saga en què realment ens podíem arribar a quedar sense eines per a sobreviure) i hem d'investigar tots els racons dels escenaris per tal de conèixer el context de la història però també per a resoldre trencaclosques que ens permetran accedir a parts del mapa que inicialment tenim vedats. Tot això, és clar, a més dels enemics de final d'episodi i l'inevitable enemic final que recordarem durant anys per tot el que ens ha fet patir per a eliminar-lo.

No m'ha semblat especialment difícil, el joc, però en aquest cas no és perquè estigui excessivament orientat a l'acció, sinó perquè la modalitat més difícil amb què podem jugar d'entrada és la normal. La difícil s'activa després, un cop ens l'acabem. També tenim la Modalitat Assalt, en què hem de fer front a diversos escenaris i reptes i, a mesura que guanyem habilitats i armes, n'anirem completant de més difícils. Per tant, el Resident Evil: Revelations té un important component rejugable després de les com a màxim 20 hores que haurem d'invertir en completar-lo per primera vegada. A més, les opcions de personalització no estan gens malament, com ara els graus diversos de l'efecte 3D de la consola o bé els idiomes, que permeten jugar, com ho he fet jo, amb àudio japonès i subtítols en castellà.

Si teniu la Nintendo 3DS i us interessa mínimament la saga ja teniu o voleu tenir aquest joc. Si no posseïu la portàtil actual de Nintendo i descartàveu el Revelations perquè el consideràveu un videojoc menor, cometeu un error. Compreu-lo almenys per a una de les consoles de sobretaula per a les quals està disponible, o per a PC, tot i que les crítiques d'aquesta conversió no han estat tan bones com a la portàtil. Per cert, enguany es llança, primer per parts i després en una edició completa, el Resident Evil: Revelations 2 per a Xbox 360, Xbox One, Playstation 3, Playstation 4 i PS Vita. Llàstima que s'hagin deixat la 3DS.




2 comentaris:

  1. El joc es una pasada tecnicament eh? De lo millor que hi ha per a 3ds. Jo el tinc amb el circle pro, encara que ara tinc la new 3ds. I no he tingut paciencia per a acabar-lo. Al final s'em va fer una micaa avorrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que va arribar un moment que em feia mandra, però era pel clàssic problema d'arribar a l'enemic final i no saber ben bé com guanyar-lo. Al final m'hi vaig dedicar i ja va estar. També vaig tenir la sensació més d'una vegada que no sabia si estava arribant al final o no. No sempre es nota XD

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...