Pel·lícules de videojocs: Rampage

Malgrat que no tinc un passat de nano que anava a les recreatives, i me n'he lamentat un munt de vegades perquè veig la nostàlgia amb què la gent recorda aquella època ja irrecuperable i em sap greu no haver-m'hi interessat llavors, hi ha molts clàssics dels videojocs de saló que conec de nom, o que ja llavors em sonaven, encara que fos per les seves conversions domèstiques.

Tanmateix, n'hi ha que realment no coneixia fins fa poc, i un d'ells és el Rampage, un títol de Bally Midway de 1986 que presentava l'original premissa de permetre'ns destruir ciutats i, en definitiva, provocar el caos i la destrucció generalitzats, tot controlant uns monstres. Doncs bé, a més de ser un clàssic de les recreatives i tenir conversions domèstiques per a múltiples sistemes, i seqüeles, també va tenir una adaptació cinematogràfica.

Amb el títol de Rampage als Estats Units i Proyecto Rampage a l'estat espanyol (per si la voleu buscar per veure-la), el més sorprenent és que això es dugués a terme l'any 2018. No recordo haver-ne vist publicitat i reconec que pel títol -encara que hagués arribat tal qual- dubto que l'hagués associat a un videojoc, però el cas és que neix d'aquell clàssic.

Dirigida per Brad Peyton i amb un repartiment encapçalat per en Dwayne "The Rock" Johnson, el seu protagonista és un primatòleg que fa equip amb en George, una mena de floquet de neu que s'ha fet gegant per culpa d'un experiment que ha sortit malament, per tal de fer front a dos altres animals gegantins que estan destruint Chicago.

La resposta a per què es va fer tan tard, aquesta pel·lícula, la trobem en què Warner Bros. va comprar Midway Games l'any 2009, i el desenvolupament del film va començar el 2011. Com de costum, mentre l'estudi valorava les propostes de guió i es decidia per una o l'altra i feia tot el casting i es preparava per filmar, van passar els anys i el rodatge va començar el 2017, amb l'equip Brad Peyton-Dwayne Johnson repetint després d'haver fet junts Journey 2 (2012) i San Andreas (2015). 

Amb la idea de ser tant un homenatge al videojoc original com a les pel·lícules de monstres -que al seu torn havien inspirat el videojoc de 1986-, l'acollida que va tenir no va ser, sorprenentment, desastrosa, sinó que hi va haver força divisió. Al capdavall, és una pel·lícula per veure al cinema mentre es mengen crispetes, i no intenta ser res més. 

A més, es van fer tres videojocs per promoure el film: un joc de navegador anomenat Rampage: City Smash, un de realitat virtual conegut com a Project Rampage VR i un beat'em up per a recreativa simplement anomenat Rampage que es va poder provar a la cadena de restaurants Dave & Buster's, que es caracteritzen perquè tenen un racó arcade. 

Tot i que argumentalment la pel·lícula va per una altra banda -i és normal, perquè amb alguna cosa s'havia d'omplir, la base purament arcade del videojoc-, hi ha força referències al material original, començant pels tres monstres que hi apareixen, que són el goril·la George, el llop Ralph -del qual va sorgir el nom del protagonista d'En Ralph el destructor- i la Lizzie, la cocodrila (una mena de llangardaix al videojoc). 

També hi ha diversos "ous de Pasqua" repartits per la pel·lícula, cosa que trobo que és un detall d'amor pel producte que va inspirar aquesta superproducció, un reflex de l'afició que tenien pel Rampage un dels productors, John Rickard, i el mateix protagonista, i que segur que els fans del videojoc sabran apreciar. El cert és que ara, a mi, m'han agafat ganes de provar tant una cosa com l'altra. 

Videojocs animats: Earthworm Jim

He hagut de repassar a l'història d'aquest blog, amb més de 1.100 entrades publicades, si n'havia dedicat alguna a aquesta adaptació, i sorprenentment no, de manera que ja tinc l'excusa per fer una nova entrega dels videojocs que han passat pel format dels dibuixos animats.

En aquest cas es tracta d'un personatge i un univers molt susceptibles de funcionar bé a la petita pantalla, i resulta que hi va estar força temps, pel que acostuma a passar amb aquestes adaptacions.

Ja ho deveu haver endevinat pel títol, però parlo de l'Earthworm Jim, el simpàtic cuc de terra convertit en superheroi gràcies a un uniforme que va protagonitzar un divertit plataformes d'acció, amb seqüeles i versions per a diversos sistemes però que es va estrenar en termes absoluts a la Mega Drive.

Amb el protagonista ja n'hi podria haver prou, però aquell joc -bé, els dos primers, els més populars- tenia un humor esbojarrat que el feia digne d'aparèixer en d'altres mitjans, i sí, va tenir aquesta sèrie de televisió de 2 temporades entre 1995 i 1996 a la cadena Kids' WB dels Estats Units.

Aquí en podem veure la seqüència d'entrada, que ens permet fer-nos una idea de la mena d'aventures que ens trobarem al llarg dels seus 23 episodis en què trobem tant el protagonista com altres personatges de l'Earthworm Jim i l'Earthworm Jim 2, com per exemple en Peter Puppy, el gos ajudant d'en Jim, o la princesa What's-Her-Name.

Són històries autoconclusives amb els típics dolents que volen dominar l'univers o prendre-li a en Jim l'uniforme que el fa tan especial, i com a curiositat, normalment hi ha una història extra protagonitzada per algun dels seus enemics però sense la presència del cuc. 

Aquí en tenim el primer episodi, modificat per tal d'evitar la censura de Youtube pel que fa al copyright, i si ens hi fixem, la veu del protagonista és la d'en Dan Castellaneta, que és la veu d'un tal Homer Simpson en anglès, la llengua original tant d'Earthworm Jim com dels dibuixos d'Springfield. 

Normalment les adaptacions animades de videojocs no duren gaire perquè no són gaire bones, però en aquest cas va tenir molt bones crítiques, i es va emetre tant als Estats Units com al Regne Unit i Irlanda. A Austràlia i Nova Zelanda va arribar quan es va editar en DVD. 

Potser aquest matrimoni feliç l'hauríem d'atribuir al fet que el creador, guionista i productor executiu de la sèrie era en Doug TenNapel, que a més d'estar ficat al món de la televisió també és dibuixant de còmics i va participar en la creació de diversos videojocs, entre els quals, sí, els dos primers Earthworm Jim, dels quals va ser el creador. Per tant, va ser el responsable d'uns videojocs d'èxit i ell mateix els va adaptar a la televisió, i la jugada li va sortir rodona.

Jocs que no van veure la llum: Tiny Toon Adventures - Defenders of the Looniverse

Els Tiny Toons, les entranyables contrapartides infantils dels popularíssims personatges de dibuixos animats de la Warner Bros., ja han aparegut en entrades d'aquest blog altres vegades. 

No els he dedicat una entrada completa, cosa que quedarà per a una altra ocasió, però sí que he parlat d'un dels jocs de la meva infantesa i d'un altre que, com el d'avui, no va veure la llum.

El Tiny Toon Adventures: Defenders of the Looniverse -també conegut com a Defenders of the Universe- era un joc desenvolupat per la mítica i aclamada Treasure que havia de sortir el 2004 per a la PlayStation 2 i, segons Unseen 64, possiblement també per a la Gamecube. 

Es tractava d'un joc de plataformes en què els protagonistes de la ja llegendària sèrie animada s'embrancarien en una aventura en què haurien d'ajudar uns éssers espacials, i aquí el tenim en moviment:

No se saben exactament les causes de la seva cancel·lació, però una de les teories és que Conspiracy Entertainment, que era la companyia que l'havia de publicar, estava passant per un mal moment econòmic i això va provocar algunes cancel·lacions. Tanmateix, durant un temps es va mantenir que acabaria sortint, però la cosa es va aturar i, amb l'arribada de la nova generació, encapçalada per la Xbox 360, es va acabar deixant córrer el projecte.

Estava prou avançat, però, perquè als mitjans especialitzats ja se'n parlava i havia rebut fins i tot la qualificació per edats de l'organisme nord-americà ESRB, per tant sembla que va anar de ben poc que no sortís a la venda. Una llàstima.

Videojocs i animació: l'ànec Daffy

Fa molt de temps, durant el segon any del bloc, vaig dedicar un article als videojocs on apareixia l'ànec Donald, sens dubte l'ànec de dibuixos animats més conegut i popular de la història... amb el permís de l'ànec negre de la competència, en Daffy Duck, que homenatjaré avui amb la corresponent entrada.

Amb aquesta imatge tan representativa del seu caràcter (no ha estat mai pas l'ànima de la festa, com tampoc en Donald), en Daffy Duck va debutar el 1937 al curt d'en Porky Porky's Duck Hunt, i des de llavors és un dels personates més coneguts de la Warner Brothers i el meu preferit d'aquella factoria. 

Naturalment la seva imatge ha estat present, des de fa tantes dècades, no només en centenars de dibuixos animats, sinó també en productes de tota mena, entre els quals els videojocs. Com passa sempre en els casos de personatges que funcionen tant en solitari com en grup, n'hi ha que tenen en Daffy com a clar protagonista i d'altres en què és un membre més del repartiment. D'ell en companyia els vam veure fa temps en una entrada sobre els Looney Tunes, però en solitari són aquests.

El primer, d'evident caire educatiu, va ser el Daffy Duck, P.I.: The Case of the Missing Letters, de 1991 i per a PC, que anava adreçat, com és lògic, als més menuts de la casa.

Aquest, molt més conegut i el primer en videoconsoles pròpiament dites, és el Daffy Duck: The Marvin Missions i va sortir per a la Super Nintendo i la Gameboy entre 1993 i 1995, segons la versió i el territori. És probablement un dels videojocs més coneguts de la Warner i, pel que fa a la crítica, l'he vist molt dividida, per tant l'hauria de provar cadascú pel seu compte i emetre'n un veredicte.

El 1994 (1995 segons altres fonts) va aparèixer per a la Mega Drive (versió del vídeo, tot i que d'emulador) i la Master System el Daffy Duck in Hollywood, joc del qual no es troba gaire informació, sobretot perquè va ser exclusiu del territori PAL. 

Saltem uns anys i ens n'anem al 1999, any de llançament del Daffy Duck: Fowl Play, que va sortir per a la Gameboy Color i mantenia el gènere de les plataformes on s'havia establert, amb l'excepció del primer joc esmentat, l'ànec de la Warner.

L'any següent el personatge debutava a la Nintendo 64 a través del seu alter ego, en Duck Dodgers (clara paròdia d'en Buck Rogers), al Duck Dodgers starring Daffy Duck, basat en les aventures espacials en què en Daffy va conèixer el marcià Marvin. Un altre títol en què veiem força divisió dels analistes, però destaca almenys per ser el primer en 3D.

Passarien set anys fins que el tornaríem a veure, aquest cop a la Nintendo DS i amb l'últim videojoc en solitari que es coneix d'aquest personatge. Era el Looney Tunes: Duck Amuck i estava format per més de 50 minijocs que feien ús de les capacitats tàctils de la pantalla inferior de la portàtil.

Pel que fa al resultat obtingut, va tenir una acollida moderadament bona, res de l'altre món, però està basat en el curt Duck Amuck, de 1953, considerat el segon millor dibuix animat de la història. Poca broma.

Recomanació personal: Batman - Arkham City

Quan em vaig acabar el Batman: Arkham Asylum, o més ben dit força abans d'acabar-me'l, ja veia que era el millor videojoc del meu superheroi favorit que s'havia fet mai, i així va ser reconegut el 2009 quan va sortir. De fet, es considerava el millor videojoc que s'havia fet mai sobre un superheroi. El llistó, doncs, estava molt alt, i les expectatives creades per l'anunci de la seva seqüela encara més.

Després de mesos de veure imatges, llegir sobre les millores i en definitiva anar acumulant salivera, per Nadal em vaig fer regalar l'edició col·leccionista del Batman: Arkham City, el joc que avui ens ocupa i que recomano amb totes les meves forces no només a qualsevol que hagi gaudit amb la primera part de les aventures d'en Batman segons Rocksteady, sinó també a qui vulgui provar-lo directament perquè, al cap i a la fi, no és imprescindible haver jugat abans a l'Arkham City. 

Tràilers com aquest, i les contínues informacions que proporcionaven dades sobre els nous reptes a què s'hauria d'enfrontar en Batman en passar de l'illa d'Arkham a la ciutat d'Arkham, una mena de districte correccional dins la ciutat de Gotham, van fer l'espera molt llarga, però per fi el vaig poder tenir i l'he espremut, i encara l'espremo de tant en tant per tal de treure-li tot el suc. 

Si al primer joc el Cavaller Fosc havia de posar ordre a l'illa que era la seu del famós hospital psiquiàtric per a criminals que coneixem dels seus còmics, en aquesta seqüela el projecte s'ha estès a un districte sencer de la ciutat i, naturalment, els seus presoners-pacients han acabat escapant i inundant els carrers de Gotham d'actes criminals, que en Batman haurà d'impedir tot repartint la seva atenció entre els dolents comuns i els grans enemics de tota la vida que tenen els primers a les seves ordres. 

Com podem veure en aquest vídeo, la mecànica és com la del primer joc, però tot està millorat, i no només la mida del mapa, la durada del joc o les possibilitats de combat, sinó també el repartiment, que s'incrementa per part dels dolents (a en Joker se sumen enemics que no sortien a la primera part, com en Dues Cares, l'Hugo Strange o el mateix Ra's al Ghul, entre molts altres) i també per part dels bons, amb l'aparició estel·lar de la Catwoman, que podem controlar en alguns segments de la campanya i també als desafiaments de combat, on tenim com a convidats en Robin i en Nightwing si ens els descarreguem pagant. 

La trama del joc, a banda d'aturar els complots criminals de tots els enemics d'en Batman, ens demana que salvem en Joker de l'enverinament causat per la substància que al primer títol l'havia convertit en una mola musculosa, però a més ens hem de salvar també nosaltres mateixos perquè el malparit ens enverinarà per tal d'endur-se'ns a la tomba amb ell. 

Un altre element destacat de l'Arkham City és el retorn d'en Riddler, l'Enigma, que aquest cop no ens obligarà només a recollir els seus trofeus repartits per tota la ciutat, alguns de més amagats que altres, sinó que també agafarà hostatges que haurem de rescatar fent servir el nostre enginy i l'experiència que adquirirem a base de completar les altres missions del joc, que es poden fer o no i que a més ens permeten triar l'ordre amb què les duem a terme, característica habitual en els títols anomenats "de món obert".

Un dels afegits del videojoc, evidentment pensat per a treure'ns encara més calés, són els uniformes alternatius tant del protagonista com dels seus aliats, que s'aconsegueixen amb un codi que va proporcionar la mateixa Rocksteady o bé acabant la modalitat història. Qualsevol fan del personatge agrairà aquesta possibilitat si vol aprofundir en el joc, perquè entre l'esmentada història, les missions secundàries i la modalitat de desafiaments de combat començarem moltíssimes partides i hi dedicarem moltes hores. I fa uns mesos, per si tot el que ofereix el joc era poc, va aparèixer com a contingut descarregable de pagament una nova aventura que allarga la història unes hores més i que protagonitza la Harley Quinn.

No em vull estendre més: el Batman Arkham City és un grandíssim joc, una obra mestra que supera fins i tot l'anterior, i que naturalment farà estremir de plaer els batmanòfils (per l'univers que s'hi representa però també pel retorn, a la versió original, de les veus d'en Kevin Conroy i en Mark Hamill, que interpretaven respectivament en Batman i en Joker a l'aclamada serie d'animació), i no agradarà gaire menys als que no siguin especialment fans del personatge, perquè ofereix grans quantitats de diversió a aquells que senzillament vulguin gaudir d'un excel·lent títol d'acció amb elements de beat'em up i infiltració. Un imprescindible per a qualsevol propietari d'una Xbox 360, una Playstation 3 o un PC, i en els propers mesos una Wii U, que tindrà també la seva versió del joc. 

Videojocs i animació: Bugs Bunny

El darrer cop que vaig agafar un personatge llegendari dels dibuixos animats, però sense capçalera concreta, protagonista de videojocs, vaig triar Disney i concretament l'ànec Donald. Avui, en canvi, em decanto per Warner Bros., que sempre m'ha agradat més, i en concret pel seu personatge insígnia. 

El més antic que he trobat, tot fent arqueologia dels videojocs com m'agrada a mi, és el The Bugs Bunny Crazy Castle, de 1989, que va sortir per a la NES però també per a la Gameboy, que feia així:

És possible que us soni, i jo el vaig provar fa molts anys no sé on, però el que sí que sé és per què em sona. Mireu això: 

Malauradament he hagut de posar un vídeo amb un filtre de color i comentaris en àudio, però vaja, la idea s'entén, oi? Doncs bé, això són els Crazy Castle, una sèrie de jocs pastats però amb diferents personatges de dibuixos animats que depenien del territori. N'hi havia d'en Mickey Mouse, d'en Bugs Bunny, d'en Woody Woodpecker i fins i tot d'en Roger Rabbit. La meva germana té el d'en Mickey Mouse, que correspon al The Bugs Bunny Crazy Castle 2.

De fet, a l'entrada sobre els videojocs dels Caçafantasmes vaig ensenyar un títol que tenia una versió amb aquests personatges i una altra amb en Garfield, i el cas és que he descobert que formaven part dels Crazy Castle.

El The Bugs Bunny Birthday Blowout, de 1990 i només per a la NES, també pertanyia a aquella franquícia, però és clarament diferent i un plataformes més convencional. 

També de 1990 tenim aquest The Bugs Bunny: Hare-Brained Adventure, per a MS-DOS, que com veiem és una cosa completament diferent.

Passem al 1991, any del The Bugs Bunny Crazy Castle 2, per a la Gameboy, que he esmentat abans i que ma germana tenia però protagonitzat per en Mickey Mouse perquè, a resultes de comprar els jocs a les botigues del port de Barcelona, alguns els teníem en edició japonesa, cosa que sovint explicava que als nostres pares els costessin menys diners que a les botigues habituals. Evidentment no en sabíem res, de l'embolic dels Crazy Castle.

El conill es prendria un temps per descansar i tornaria el 1994 amb el Bugs Bunny: Rabbit Rampage, per a la Super Nintendo, consola on debutava. Dos anys més tard, el 1996, ho faria en dues consoles més:

És el Bugs Bunny in Double Trouble, que encara que no us digués per a quina consola va sortir ho sabríeu només pel so. Va, per si de cas ho diré: la Mega Drive. Però el mateix títol també va tenir una versió per a la Game Gear, la germana petita de la família Sega:

No cal que ho digueu, que és força inferior en tots els aspectes, però no us penseu que la versió de la Mega Drive va agradar gaire més.

El 1996 arribava a les cartelleres la pel·lícula Space Jam, amb què en Bugs Bunny i els seus companys de la WB coneixien en Michael Jordan, i com no podia ser d'una altra manera se'n va fer un videojoc. Va sortir per a la Playstation (versió del vídeo), la Saturn i PC. S'estrenava així, doncs, a les consoles de 32 bits. Ara, va fracassar estrepitosament en termes de crítica.

La mascota de la Warner va debutar a la Gameboy Color amb aquest joc, el Bugs Bunny & Lola Bunny: Operation Carrot Patch, que als Estats Units es deia Looney Tunes: Carrot Crazy.

I com que sabien que la trobàvem a faltar el 1999 va arribar el Bugs Bunny Crazy Castle 3, aquest cop per a la Gameboy Color, tot i que la versió japonesa és de 1997. 

També el 1999 sortia el Bugs Bunny: Lost in Time, per a la Playstation i PC, que va agradar més en PSX que en ordinador. Tindria una seqüela l'any 2000 per als mateixos sistemes:

Era el Bugs Bunny & Taz: Time Busters, que com podeu veure al vídeo i també al nom del joc aquest cop incorporava en Taz com a personatge jugable.

El 2000 també va sortir una altra seqüela, que és aquest Bugs Bunny Crazy Castle 4, altra vegada per a la Gameboy Color, que seria l'última aparició del personatge a la saga, i també l'últim títol protagonitzat per en Bugs Bunny en solitari...

...Si no comptem el Bugs Bunny: Rabbit Rescue, que va sortir el 2009 per a mòbils. Naturalment hi ha diversos títols protagonitzats pels Looney Tunes, que són la colla de Warner Bros., però els deixarem per a un altre dia.

Cinema i videojocs: Harry el Brut

Qui no coneix en Harry el Brut, el mític personatge de la saga cinematogràfica del mateix nom encarnat per en Clint Eastwood? Si algú respon "jo", que vagi corrent a veure almenys la primera pel·lícula. Jo reconec que només he vist la primera, de 1971, i no sé si les altres són bones, però com a mínim la que dóna el tret de sortida a la saga està molt i molt bé. 

Sens dubte, el personatge d'en Harry Callahan és des de fa dècades una icona del cinema d'acció i dels antiherois que es prenen la justícia pel seu compte i/o forcen les lleis, per dir-ho d'alguna manera, per una bona causa. Un puto crack, vaja. Se n'ha fet cap videojoc? Naturalment:

El Dirty Harry de la NES va sortir, òbviament, molts anys després que la pel·lícula (el 1990, per ser més concrets), i no va ser gaire ben rebut pel públic, que segons el que podem veure per la mitjana de puntuacions de 31 usuaris a la web Gamespot, li van donar un 5,7 sobre 10. 

No és el primer cop que un videojoc basat en una pel·lícula surt mediocre, ho hem vist desenes de vegades en aquest bloc. I no sabrem si s'hauria pogut millorar amb una altra entrega, perquè se n'estava programant un per a la Xbox 360 y la Playstation 3, però va ser cancel·lat.

Estava previst per a 2007 i en principi se situava entre els fets de la primera pel·lícula i la segona, amb la participació del ja ancià i molt evolucionat cinematogràficament parlant Clint Eastwood. El tràiler, per cert, no és del joc en sí, sinó d'una simulació que es va fer a partir d'il·lustracions. Per tant, no és metratge in-game ni d'escenes cinemàtiques. 

Se sap que la idea era poder moure's lliurement per San Francisco, seguint la tendència d'aquesta mena de jocs en els nostres dies, i que hauríem hagut de trobar l'equilibri a l'hora de tractar amb els delinqüents de manera que ens prenguessin seriosament però alhora els nostres caps no ens anessin al darrere. Però... el seu desenvolupament es va cancel·lar quan The Collective, qui se n'encarregava després d'haver-se responsabilitzat de diverses adaptacions de pel·lícules a videojocs, va plegar. Una autèntica llàstima. 

Recomanació personal: Tiny Toon Adventures: Bab's Big Break (Game Boy)

Com que estem a la primera setmana del bloc, cada dia toca una nova inauguració d'una secció. En aquest cas és la de les recomanacions personals de jocs, alguns d'ells molt coneguts i d'altres no tant, que crec que val la pena provar.

Té l'honor de ser el primer joc recomanat el Tiny Toon Adventures: Bab's Big Break de la Game Boy (1992), un títol que jo, personalment, no tinc, però sí la meva germana, tot i que hi vaig jugar jo més que ella. De fet, aquesta primera vegada, com que el joc forma part d'una franquícia, també hi haurà una mica de repàs a la història de la mateixa.



Com es pot començar a apreciar al vídeo, és un joc de plataformes molt interessant, si bé no gaire difícil, que permet controlar no només el protagonista masculí de la història, en Buster Bunny, sinó també els seus companys Plucky Duck i Hamton, versions infantils d'en Daffy Duck i en Porky respectivament. Durant tot el joc apareixen els personatges que conformen el microunivers Tiny Toon dins l'univers que són els personatges animats de la Warner Bros., i trobo que és una opció molt a tenir en compte dins el catàleg de la Game Boy. Posteriorment es van editar jocs molt semblants per a d'altres consoles, molt interessants també i del mateix estil, alhora que també hi ha títols basats en Tiny Toon que no són de plataformes, sinó d'esports. Repassem la llista dels que hi ha, començant pel de la NES, el Tiny Toon Adventures, de 1991:



-També de la NES, de 1992, Tiny Toon Adventures: Cartoon Workshop, un joc estrany i no gaire recomanable.

-El mateix any i per a la mateixa consola, el Tiny Toon Adventures 2: Trouble in Wackyland, novament de plataformes, tot i que no tan bo com el primer.

-L'any següent, el 1993, sortiria per a la Game Boy una segona entrega: Tiny Toon Adventures 2: Montana's Movie Madness, també de plataformes.

-I també el 1993, una meravella, Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, un altre joc que recomano amb força. Genial. N'hi havia per a la Super Nintendo, sí, però els que teníem la Mega Drive vam al·lucinar. I jo me'l vaig comprar de segona mà en un vídeoclub el 1999 per 900 pessetes (5,40 euros).



Quines ganes de tornar-hi a jugar! Continuem:

-Tiny Toon Adventures: Buster Busts Loose, de la Super Nintendo, també el 1993 (L'Any Tiny Toon?), tot i que al Japó havia sortir el 1992.

-Tiny Toon Adventures: Wacky Sports Challenge, de la SNES, de 1994 però que va trigar dos anys a aparèixer a Europa, estava basat en minijocs esportius amb el to humorístic que caracteritza els personatges.

-Tiny Toon Adventures: Wacky Sports, de la Game Boy, el mateix joc de la Super Nintendo però que va arribar quan tocava, el 1994.

-Tiny Toon Adventures: ACME All-Stars, per a la Mega Drive, del 1994. Bé, hauríem de dir "Genesis", perquè no va passar dels Estats Units. El joc era un recull d'esports que practicaven els protagonistes de Tiny Toon, com si fos un Mario Strikers Charged Football de la Wii però molt abans, amb uns altres personatges i en una altra consola.

I fins aquí els jocs fets per Konami, la cèlebre companyia third party japonesa. Però també hi va haver altres programadors que van tenir el valor de donar la seva pròpia versió. Terraglyph ens va dur Tiny Toon Adventures: Buster and the Beanstalk, per a PC, el 1996, l'adaptació Tiny Toon Adventures: The Great Beanstalk (Playstation, 1998 al Japó i 1999 a Europa) i Tiny Toon Adventures: Toonenstein - Dare to Scare, també per a la PSX, de 1999 i, com els altres dos d'aquesta third party, no gaire memorable.

No ho va fer gaire millor Warthog amb els seus Tiny Toon Adventures: Plucky's Big Adventure (PSX, 2001), Tiny Toon Adventures: Buster Saves the Day (Game Boy Color, 2001... Bé, aquest sí que es veu que està bé) i Tiny Toon Adventures: Wacky Stackers (Game Boy Advance, 2001), que era un joc de puzzles.

El 2001 també va aparèixer, de la mà de Conspiracy Games i per a la Game Boy Color, Tiny Toon Adventures: Dizzy's Candy Quest. Més tard, el 2002 (2006 a Europa) va sortir per a la Game Boy Advance la visió particular de Treasure d'aquest univers, el Tiny Toon Adventures: Buster's Bad Dream (anomenat també als Estats Units Scary Dream). Finalment, el 2001 havia de veure la llum Tiny Toon Adventures: Defenders of the Looniverse, però va ser cancel·lat abans de confirmar-se per a quina de les consoles del moment (Ps2, Game Cube i Xbox) sortiria.

En resum, hi ha una bona pila de jocs basats en Tiny Toon, i el més curiós és que la majoria d'ells són únics. És a dir, llevat d'un parell de casos en què hi ha versions del mateix joc per a dues consoles (o per a PC i per a consola), la resta són plataformes diferenciats, amb arguments propis, de manera que es poden tenir tots perfectament i no tenir res de repetit. No és fascinant? No sol passar, això. Bé, sí, n'hi ha un altre cas, però no tan clar com aquest: el dels jocs de The Simpsons.