Videojocs i animació: l'ànec Daffy

Fa molt de temps, durant el segon any del bloc, vaig dedicar un article als videojocs on apareixia l'ànec Donald, sens dubte l'ànec de dibuixos animats més conegut i popular de la història... amb el permís de l'ànec negre de la competència, en Daffy Duck, que homenatjaré avui amb la corresponent entrada.

Amb aquesta imatge tan representativa del seu caràcter (no ha estat mai pas l'ànima de la festa, com tampoc en Donald), en Daffy Duck va debutar el 1937 al curt d'en Porky Porky's Duck Hunt, i des de llavors és un dels personates més coneguts de la Warner Brothers i el meu preferit d'aquella factoria. 

Naturalment la seva imatge ha estat present, des de fa tantes dècades, no només en centenars de dibuixos animats, sinó també en productes de tota mena, entre els quals els videojocs. Com passa sempre en els casos de personatges que funcionen tant en solitari com en grup, n'hi ha que tenen en Daffy com a clar protagonista i d'altres en què és un membre més del repartiment. D'ell en companyia els vam veure fa temps en una entrada sobre els Looney Tunes, però en solitari són aquests.

El primer, d'evident caire educatiu, va ser el Daffy Duck, P.I.: The Case of the Missing Letters, de 1991 i per a PC, que anava adreçat, com és lògic, als més menuts de la casa.

Aquest, molt més conegut i el primer en videoconsoles pròpiament dites, és el Daffy Duck: The Marvin Missions i va sortir per a la Super Nintendo i la Gameboy entre 1993 i 1995, segons la versió i el territori. És probablement un dels videojocs més coneguts de la Warner i, pel que fa a la crítica, l'he vist molt dividida, per tant l'hauria de provar cadascú pel seu compte i emetre'n un veredicte.

El 1994 (1995 segons altres fonts) va aparèixer per a la Mega Drive (versió del vídeo, tot i que d'emulador) i la Master System el Daffy Duck in Hollywood, joc del qual no es troba gaire informació, sobretot perquè va ser exclusiu del territori PAL. 

Saltem uns anys i ens n'anem al 1999, any de llançament del Daffy Duck: Fowl Play, que va sortir per a la Gameboy Color i mantenia el gènere de les plataformes on s'havia establert, amb l'excepció del primer joc esmentat, l'ànec de la Warner.

L'any següent el personatge debutava a la Nintendo 64 a través del seu alter ego, en Duck Dodgers (clara paròdia d'en Buck Rogers), al Duck Dodgers starring Daffy Duck, basat en les aventures espacials en què en Daffy va conèixer el marcià Marvin. Un altre títol en què veiem força divisió dels analistes, però destaca almenys per ser el primer en 3D.

Passarien set anys fins que el tornaríem a veure, aquest cop a la Nintendo DS i amb l'últim videojoc en solitari que es coneix d'aquest personatge. Era el Looney Tunes: Duck Amuck i estava format per més de 50 minijocs que feien ús de les capacitats tàctils de la pantalla inferior de la portàtil.

Pel que fa al resultat obtingut, va tenir una acollida moderadament bona, res de l'altre món, però està basat en el curt Duck Amuck, de 1953, considerat el segon millor dibuix animat de la història. Poca broma.