Tornem a tocar una secció que ara feia un temps -un any gairebé clavat- que estava una mica abandonada, per parlar d'un videojoc que, com correspon a tots els que passen per aquesta categoria d'entrades, i amb alguna feliç excepció que es produeix després d'haver-ne parlat, no es va arribar a publicar.
No n'hi ha gaire informació, de fet, així que l'entrada serà breu, però des del punt de vista de l'arqueologia dels videojocs de què parlava fa poc, aquestes coses a mi em fascinen, i m'agrada compartir-les.
La incombustible Taito, una companyia a la qual li tinc cada cop més afecte, especialment des que tinc l'Egret II Mini, a principis dels anys 90 encara bellugava, i havia de presentar meravelles com la saga Puzzle Bobble, però com deveu saber, no estava especialitzada en res concret, sinó que tocava molts gèneres.
Un d'ells era el de les curses de cotxes, en diferents variants com ara el mític Chase H.Q., i en aquest sentit, per al 1993 la companyia dels invasors espacials i els dragonets llançabombolles ens tenia preparat un títol que es deia Vertexer i que, amb la tècnica de l'sprite scaling, vista en jocs com els també mítics Out Run, Power Drift o Night Striker, els dos primers de Sega i aquest últim de la pròpia Taito, pretenia transmetre una sensació de velocitat tridimensional.
Com podem veure a les imatges, que s'han alliberat fa poc (abans hi ha via un attract mode), es tracta d'una aproximació d'ambientació espacial i futurista que recorda més la saga F-Zero de Nintendo, però en tot cas estem parlant d'un videojoc que no va veure la llum.
Almenys oficialment, perquè diuen que van arribar a circular unes 20 plaques que estan en mans de col·leccionistes. O sigui que sí que va veure la llum, tècnicament, però segurament no la llum natural. I ja m'enteneu: oficialment va ser cancel·lat.
Veurem algun dia Taito esforçant-se per recuperar-ne alguna, acabar de polir el Vertexer i donar-li una oportunitat?
És difícil, però segurament seria apreciat pel públic -de nínxol, això sí-, ara que han passat les dècades i ens mirem els jocs basats en sprites amb més bons ulls, d'una manera que no hauria estat possible l'any en què van aparèixer meravelles poligonals del mateix gènere com el Daytona USA o el Ridge Racer.
La màquina recreativa immersiva en què estava previst que entrés el jugador, i la inversió econòmica en la qual segurament no va ajudar a donar el pas de publicar el joc oficialment, entenc que és demanar massa.
Si parlem de Sega i ens limitem als salons arcade, on es diu, segons el tòpic -encertat o no-, que era la reina, trobem sens dubte un munt de videojocs de velocitat emblemàtics, i d'altres que potser no ho van ser tant perquè van tenir pocs ports per a consoles o, directament, no en van tenir cap.
Això va passar, per exemple, amb l'Scud Race o el Harley-Davidson & L.A. Riders -en aquest segon cas segurament per problemes de llicències-, però també amb altres títols potser no tan coneguts, com el que avui ens ocupa.
És l'A. B. Cop, un videojoc de velocitat futurista que Sega va llançar per a recreativa l'any 1990, desenvolupat per Aicom, companyia que ja havia fet per a Sega el també exclusiu de recreativa Racing Hero l'any anterior, i que en el futur seria responsable de títols com el Pulstar (1995) o, amb el nou nom de Yumekobo, el Blazing Star (1998) o el Prehistoric Isle 2 (1999).
Tornant al videojoc de què toca parlar avui, i abans de perdre'm per la Wikipedia clicant hipertextos -són un dels meus punts febles-, l'A.B. Cop s'ha comparat amb el Chase H.Q., el clàssic de Taito, perquè el nostre protagonista és un policia que persegueix delinqüents per la carretera, en aquest cas muntat en una moto aèria, l'air bike a què fan referència les sigles "A. B.".
Com es pot veure, el joc fa ús del famóssprite scalingvist en títols anteriors de Sega, com l'Out Run, per crear l'efecte tridimensional i la sensació de velocitat que, al vídeo, és innegable.
El protagonista ha de derrotar delinqüents a cops de moto, i els ha de perseguir fent ús també dels turbos i de la capacitat limitada -però recuperable gràcies a uns orbs blaus que es trobarà- de fer salts per esquivar el trànsit, però que també serveixen per fer més mal als enemics.
Destaca, entre propostes semblants de velocitat, el fet que després de derrotar un nombre determinat de dolents ens trobem amb un enemic de final de pantalla, força gran i amb la capacitat de fer-nos mal amb la seva arma, i el qual haurem de vèncer, també, a cops. Un mal, tot sigui dit, que consisteix a fer-nos anar més lents. No podem morir, però sí que se'ns pot acabar el temps assignat per passar-nos la pantalla, per culpa d'això.
Trobo que és una llàstima, després de veure els resultats del Power Drift als Sega 3D Classics de la Nintendo 3DS, que l'A.B. Cop no tingués ni tan sols un port per a l'última portàtil pura de Nintendo. Hauria estat molt bé. El veurem mai, encara que sigui sense 3D -i, per tant, en la seva forma original-, rellançat en alguna consola moderna? Tant de bo.
Em passa sovint, que la portada d'un videojoc ha entrat al meu camp visual i ha quedat a la meva memòria durant anys, sobretot a l'època en què comprava revistes de videojocs d'actualitat, als anys 90, i em quedava amb el seu nom i/o la seva imatge al fons del meu cervell, fins que amb el pas del temps vaig acabar creant aquest blog i vaig descobrir que podien servir per tirar endavant aquesta secció de petits clàssics.
En molts casos ni tan sols els he provat, aquests videojocs de què parlo, i el d'avui n'és un exemple extrem: ni tan sols n'havia vist vídeos. Un videojoc la portada del qual he vist moltes vegades, també perquè amb el nom que té sol aparèixer quan cerques "Street Fighter" als mercats de segona mà, però que per alguna raó havia considerat que no valia la pena, i he volgut informar-me'n, conèixer-lo millor i dedicar-li una entrada.
Street Racer és un títol de Vivid Image que va ser publicat per Ubisoft l'any 1994, al novembre a Europa i al desembre als Estats Units, i que posteriorment tindria ports a Mega Drive (1995, només en territori PAL), Saturn (al Japó i Europa), PlayStation i Game Boy (1996, només als Estats Units) i PC i Amiga (1997, a Europa la versió d'Amiga i als Estats Units la de PC).
Com podem veure, hi va haver diverses versions i no totes van arribar a tot arreu, però el que és comú en totes elles és que es tracta d'un videojoc de curses de karts en què la violència juga un paper important:
A banda d'haver de guanyar les curses i els campionats en qüestió (24 pistes repartides en 4 copes, tot i que també podem configurar-nos un campionat a mida) quedant primers, o més ben dit, per aconseguir-ho, els pilots que triem (entre els 8 disponibles) han de fer ús dels seus punys per perjudicar els seus oponents, a més d'esquivar les bombes que es troben als circuits, i també tenen a la seva disposició una sèrie d'atacs especials proporcionats per les característiques i les habilitats de cadascun d'ells, no pas per objectes que agafem de la pista.
A més, hi ha les modalitats Rumble, que ens convida a expulsar els nostres rivals d'una arena, i Soccer, que és un predecessor del Rocket League en fer que juguem a futbol conduint la pilota gegant a la porteria dels contraris amb el cotxe.
He aprofitat l'avinentesa d'haver de mostrar-ne un vídeo per triar-ne un d'una comparativa entre les versions de Super Nintendo, la primigènia, i la de la seva rival de l'època, la Mega Drive. Així tampoc no cal que mirem els vídeos un per un. I en aquesta primera comparativa veiem com la versió de la SNES recorda el Super Mario Kart i l'F-Zero pel que fa a l'ús del famós Mode 7 del Cervell de la Bèstia per recrear la sensació de curses en 3D, i té uns gràfics netament superiors (i més detallats) als de la versió de la 16 bits de Sega, que tot i així fa la impressió que podria haver mogut un joc tipus Mario Kart amb personatges de l'univers Sonic prou competent. Un Sonic Drift de 16 bits, vaja.
Malgrat que sovint se'l titlla de clon del Super Mario Kart, i la inspiració és òbvia, l'Street Racer és un joc diferent i en alguns aspectes va voler anar més enllà, com per exemple en la modalitat multijugador, que permet fins a 4 participants alhora (també 3), cosa que soluciona, tanmateix, amb una decisió allunyada del que es faria després en qualsevol títol que funcioni amb la pantalla partida: col·locar els segments en horitzontal.
Les versions per a Saturn i PlayStation, que ara veurem comparades, feien ús de la molt superior potència de les màquines en qüestió i, a banda d'altres salts tecnològics, permetien que hi juguessin fins a 8 jugadors, gràcies als corresponents adaptadors multijugador.
Com podem veure, per una vegada la versió de la Saturn és superior, amb uns gràfics més detallats i, tot i que no s'aprecia al vídeo, una imatge de més alta resolució que no pas la de la PlayStation. Sembla, doncs, que la versió per a la 32 bits de Sega seria la millor de totes, pel que fa a aquest videojoc.
Però no marxeu encara, perquè ja que hi som, veurem també com quedava a la Game Boy:
Segurament penseu el mateix que jo: la pista es veu molt fosca, i deu ser difícil de jugar. No ho sé, però per altra banda es veu prou fluid i fa pensar, altre cop, que un Mario Kart hauria estat possible a la portàtil de Nintendo, encara que amb les lògiques retallades respecte a l'original de SNES.
Per no posar més vídeos, només afegiré que la versió d'Amiga es veu millor que la de la Mega Drive, mentre que la de PC s'acosta prou a les superiors de Saturn i PlayStation.
En investigar aquest joc, com m'acostuma a passar, m'han agafat moltes ganes de tenir-lo, naturalment en Saturn, perquè és una mena de videojoc que m'agrada, i lamento haver-lo ignorat deliberadament fins ara. Espero haver-me redimit una mica en dedicar-li una entrada com a petit clàssic que és.
No sempre que parlo de videojocs que em van marcar a la infantesa i l'adolescència són necessàriament títols que jo mateix posseïa. Tanmateix, he de dir que no tenia costum d'intercanviar jocs amb els amics, però hi ha algun cas que recordo amb afecte, com el d'avui.
N'hi va haver un que vaig provar en un cartutx de múltiples videojocs i contrastada il·legalitat que tenia un amic meu per a la seva Game Boy, i era dels que més tocava quan me'l deixava o anava a casa seva.
Es tracta del Motocross Maniacs, un joc que va sortir el 1989, el mateix any que la Game Boy, i que havia desenvolupat Konami com un dels primers videojocs que faria per a la portàtil de Nintendo.
Veient-lo en acció, i també jugant-hi, recorda el mític Excitebike de la NES, amb rampes, zones de fang, etc. Però el Motocross Maniacs és molt més vertical, atès que, si volem, podem accedir a parts del circuit que suren a l'aire. És recomanable fer-ho, ja que així tindrem l'oportunitat d'aconseguir objectes com ara bombones d'òxid nitrós -que possibiliten els turbos, sovint necessaris per tirar endavant-, més benzina -que equival al temps que ens queda per completar el circuit-, millor tracció i més velocitat.
El joc està format per 8 pistes de dificultat creixent, i ja de petit-adolescent no me les vaig acabar mai, segurament per culpa de la mala gestió que feia dels objectes, però fa poc vaig poder comprar el joc complet -en japonès, això sí- i fent-hi una partida plena de nostàlgia no vaig poder passar de la tercera pista. No hi ha més modalitats, però el repte és prou interessant, i si no sempre queda el de batre els propis temps.
El 1999, en el 10è aniversari del joc va sortir el Motocross Maniacs 2, en aquest cas per a la Game Boy Color. Bàsicament és l'original acolorit i amb l'afegit d'una modalitat que ens permet jugar contra la màquina.
Finalment, l'any 2002 va sortir, per a la següent consola portàtil de Nintendo, el Motocross Maniacs Advance, que ara sí era un remake sense cap mena de dubte, amb dissenys renovats, més modalitats de joc, més objectes -alguns dels quals armes per atacar els rivals- i diversos personatges amb les seves característiques per triar.
De tota manera jo em quedo amb l'original, que tan bons records em porta i del qual ara podré gaudir sempre que vulgui, més encara quan amb aquella primera partida per comprovar que funcionava bé vaig veure que la nostàlgia no m'havia jugat una mala passada i que em continuava agradant molt.
Fa molts i molts anys, però molts, concretament a principis dels 70, Televisió Espanyola va començar a emetre tímidament algunes sèries d'animació japonesa, i encara que hi ha qui pensa que la primera va ser Mazinger Z, en realitat el 1971 ja havia estrenat la versió en castellà una producció sobre curses de cotxes de 52 episodis que duia el nom de Meteoro -així és com la deuen recordar els més vells, més fins i tot que no pas jo, que vaig néixer i em vaig criar pràcticament amb TV3-, que esdevindria el primer anime emès a l'estat espanyol.
En realitat aquella sèrie es deia Speed Racer internacionalment, però Mach GoGoGo en japonès, i el seu origen era un breu manga de 2 volums publicats originalment entre 1966 i 1968, de manera que tot va néixer en un còmic i puc tractar en aquesta secció els videojocs que se'n van fer.
Tot i que aquest clàssic dels anys 70 (finals dels 60 al Japó) protagonitzat per un jove entestat en esdevenir un gran pilot de curses ja havia passat l'època del cim de la seva popularitat, curiosament no va ser fins als anys 90 que se'n van començar a fer videojocs, i el primer que es va fer basat en aquesta llicència seria per a MS-DOS:
Era l'Speed Racer in The Challenge of Racer X, que Accolade presentava el 1992. L'objectiu del joc era tan senzill com guanyar el rival en diversos enfrontaments. La mateixa companyia, el 1994, va publicar un altre títol de la saga:
En aquest cas era per a la Super Nintendo, i per tant el primer joc de Speed Racer per a una consola, i s'anomenava Speed Racer in My Most Dangerous Adventures, que combinava pantalles de conducció amb altres de plataformes, sembla que aquestes no gaire reeixides.
El 1995 i signat per Namco arribava l'Speed Racer de recreativa, que començava a fer ús de polígons però mantenia l'estètica original dels dibuixos dels anys 70, que també havien respectat els altres dos videojocs esmentats.
I també la respectaria, a la seva particular manera, el Mach GoGoGo de la Game Boy, de 1997 i exclusiu del Japó, del qual malauradament no he trobat cap vídeo. Se li faria un petit rentat de cara al joc que veurem ara, que va aparèixer tant als Estats Units com al Japó el 1996:
L'Speed Racer de la PlayStation, que als Estats Units va sortir el 1998, se centrava molt més en la conducció i pràcticament podríem dir que la llicència és una excusa per a aconseguir vendes, perquè al capdavall és una mena de Daytona USA, títol amb què se'l compara, disfressar dels cotxes, els personatges i els objectes de la sèrie.
I van passar uns quants anys sense que se'n tinguessin notícies, dels videojocs d'aquesta franquícia. El 2006 sortia la versió en Shockwave, però, amb el títol de Speed Racer: The Great Plan, i la cosa acabaria amb el següent:
Perquè el 2008 s'estrenava la pel·lícula real de Speed Racer als Estats Units, una superproducció de Hollywood amb què es demostrava l'acollida que havia tigut en aquell país la sèrie de dibuixos -recordem: basada en un còmic-, però va ser un fracàs comercial i de crítica.
Curiosament, al contrari del que passa gairebé sempre, el videojoc, Speed Racer: The Video Game, que va sortir per a Wii (al vídeo), PlayStation 2 i Nintendo DS i aquesta vegada també a Europa, va agradar més que el film, i representa una opció moderadament bona per als amants dels videojocs de velocitat futurista.
Tot i que es tracta d'un clàssic veteraníssim del manga i l'animació japoneses, no es pot dir que sigui una obra tan impactant com per a justificar gaires videojocs més, de manera que podem dir que, malgrat que va trigar a ser adaptada a videojoc, no va tenir poca presència en aquest mitjà. En tornarem a veure cap altre títol, però?
En comptes de preguntar si recordeu un videojoc el que faré és preguntar si recordeu uns dibuixos animats, que fins avui no sabia que es basaven en un títol de Namco de 1982, però sí que sabia que els havien fet als anys 90 en algun canal de Televisió de Catalunya i que la melodia de la tornada del seu opening encara està enganxada al meu cervell.
El nom de Pole Position només em fa pensar en el món de la velocitat esportiva, però d'aquella sèrie només recordo el que deia, la música. La protagonitzaven dos germans, un noi i una noia, que lluitaven contra el mal des de les seves posicions de pilots especialistes que treballaven en secret per al Govern, i ho feien amb cotxes d'alta tecnologia, equipats amb tota mena de gadgets.
La sèrie va tenir un total de 13 episodis i es va emetre per primera vegada a la nord-americana CBS el 1984. Era, doncs, una producció dels Estats Units (i pel seu estil no n'hi ha cap mena de dubte), però el seu origen el trobem dos anys abans, en un popular videojoc de Namco.
El Pole Position va sortir, com deia, el 1982, i va triomfar espectacularment a les recreatives. Argumentalment no tenia la complexitat dels dibuixos animats, que de fet no hi tenien res a veure més enllà del nom.
El que va passar és que els productors de la sèrie van veure una oportunitat d'aprofitar-se de l'èxit d'un títol que no només es considera l'arcade de cotxes més popular d'aquella època, sinó que a més va passar a la història com el primer videojoc en mostrar un circuit real (el de Fuji, al Japó) i també el primer en requerir una prova de qualificació per part del jugador abans d'accedir a disputar un Gran Premi.
Va ser, també, un dels primers videojocs en incloure publicitat, product placement, en forma de cartells que ens trobem al circuit i que representen marques com Pepsi i Canon al Japó o 7-Eleven, Centipede o Dentyne a Nord-Amèrica, mentre que d'altres sortien a les dues versions i un altre grup va ser eliminat als EUA perquè es va considerar que l'alcohol i el tabac no eren marques adequades per a un producte adreçat al públic jove.
Curiosament el trobem a la pel·lícula D.A.R.Y.L., de 1985, protagonitzada per un nen que en realitat és un androide i que és una màquina (mai més ben dit) del Pole Position.
Tot un clàssic dels anys 80 que s'ha pogut veure, en forma de port, en diversos sistemes al llarg dels anys, començant per les plataformes de l'època, és a dir els microordinadors, i arribant el 2008 versionat per a sistemes iOS, després de formar part del recopilatori Namco Museum de manera que es va poder jugar en consoles com la Xbox, la Playstation 2, la Gamecube o la Gameboy Advance.
Abans d'això, el 1983 va sortir el Pole Position II, que aparentment s'assembla molt al primer però que hi afegeix nous circuits, una millora gràfica i nous efectes de col·lisió. Va sortir per a alguns sistemes domèstics de l'època, no gaires, i es considera que el Final Lap, inici al seu torn d'una nova saga de Fórmula 1, és un Pole Position III no oficial.
Déu n'hi do, el que dóna de si una melodia que recordem al cap de 20 anys, oi? Com a mínim m'ha servit per a descobrir un videojoc que, si mai em trobo en un recopilatori de clàssics, estic segur que provaré.
.jpg)
