Exclusius de recreativa: Round Up 5 - Super Delta Force

De videojocs de cotxes per a recreativa n'hi ha un fotimer, i les fórmules d'èxit de cada moment provocaven el naixement de competència més o menys descarada pel que fa a grau de semblança amb els productes que la inspiraven.

Suposo que tots plegats coneixem el mític Chase H.Q. de Taito, però com que va tenir un munt de ports per a sistemes domèstics no és aquest el lloc on parlaré d'ell, si és que algun dia ho faig -el tinc a la Master System, però tant de bo algú s'animi a rellançar-ne la versió arcade, perquè de manera incomprensible no hi és en Switch, Evercade ni la mateixa Egret II Mini tot i que al març de 2027 ja tindrà 100 títols al seu catàleg-. Doncs bé, avui us porto un joc que s'hi inspirava clarament.

El protagonista d'avui és el Round Up 5: Super Delta Force, un joc de Tatsumi Electronics de 1989 que ja us dic que no havia sentit anomenar ni n'havia llegit el nom mai de la vida, fins que algú a Twitter, com em passa amb tants altres jocs que porto a aquesta secció, en va parlar.

Igual que al mític joc abans esmentat, conduïm un cotxe, en aquest cas no de policia, sinó esportiu, amb què hem d'empaitar dolents i fer-los fora de la carretera a cops, amb l'ajuda dels nostres propulsors, mentre viatgem per una versió força particular i desordenada dels Estats Units d'Amèrica, amb un sistema de bifurcacions que ve de l'altre gran títol de cotxes arcade de l'època, l'Out Run.

Bé, com es por veure a les imatges, en el moment que trobem el dolent ens surt una sirena d'aquestes que es posen els cotxes de la policia secreta, així que sí que és policia, però en comptes de fer servir un turisme discret va cridant l'atenció amb un vehicle esportiu amb aleró i tot. 

També podem apreciar que l'estil gràfic té un to de còmic pronunciat, amb línies negres gruixudes que recorden una mica l'aspecte dels sprites, per exemple, del Ninja Baseball Bat Man. En qualsevol cas, per derrotar l'enemic de cada pantalla primer ens hem de desfer dels seus esbirros motoristes, i és llavors quan podem començar a colpejar el cotxe que és el nostre objectiu principal. 

Però no es deixen empènyer fàcilment, sinó que ens ataquen de diferents maneres. Si se'ns escapen per culpa d'aquesta resistència i se'ns acaben els 60 segons que tenim per derrotar l'enemic, qualsevol d'ells que hàgim fet desaparèixer torna i hem de desfer-nos de tots els motoristes altre cop. I anem fent fins que arribem a l'enemic final, més complicat que tots els altres -que fan exactament el mateix- en portar un tràiler i llançar-nos, rodes que hem d'esquivar.

Pel que fa a la màquina recreativa original, sembla que hi havia una versió normal i una com la que veiem a la imatge, amb sostre i triple pantalla, a més del volant i els pedals, evidentment.

Malauradament, a més de no portar-se a cap consola ni ordinador -raó per la qual en puc parlar aquí-, la versió arcade no ha estat rellançada tampoc en cap sistema recent, i llegeixo que l'emulació a MAME tampoc és del tot bona. Tornarà algun dia? A mi em faria gràcia.
 

 

Jocs que no van veure la llum: Super Battletoads

Si esteu pensant que el Battletoads de la Super Nintendo sí que va sortir, sí, teniu raó. De fet, n'hi ha dos, que són el Battletoads in Battlemaniacs i el Battletoads & Double Dragon, però no, el joc que no va veure la llum de què vull parlar avui és un altre, i malgrat el títol havia de sortir per a la Game Boy.

Probablement esteu familiaritzats amb la saga i sabeu que va passar per diverses consoles, però també que hi ha haver un joc per a recreatives que en èpoques recents s'ha recuperat oficialment dins dels recopilatoris Rare Replay de la Xbox One i Rare Collection 1 de l'Evercade.

El que potser no sabíeu -jo mateix me n'acabo d'assabentar tot buscant un candidat per a una nova entrega de la secció- és que aquell joc de 1994 havia de tenir un port per a consola, però per més sorprenent que sembli, no hauria estat la Super Nintendo, l'opció més lògica si es volia fer una versió tècnicament propera a l'arcade, sinó que es va fer per a la Game Boy, amb el nom de Super Battletoads, i havia de sortir el mateix 1994. 

En realitat sí que estava prevista una versió per a la 16 bits de Nintendo, però no va arribar gaire lluny en el seu desenvolupament, mentre que la de la portàtil sí que s'havia completat i testejat i tot.

Pel que he trobat, el joc es va desenvolupar i completar en poc temps, però la distribuïdora, Tradewest, no va voler que es distribuís. Per què? Doncs perquè l'arcade, que també es coneixia com a Super Battletoads encara que tècnicament es deia Battletoads -i encara el trobareu a la Wikipedia com a "Battletoads Arcade"-, va fracassar estrepitosament en termes econòmics. 

De fet, fins al 2020 la saga no va tornar. No és que el joc fos dolent, en absolut, i quan va reaparèixer a l'esmentat Rare Replay va tenir una acollida molt bona, però en aquell moment, el 1994, no va provocar gens d'interès -la gent estava més interessada en els jocs 3D, el beat'em up ja no estava de moda i els Battletoads tampoc- i es va decidir donar carpetada a la saga, incloent-hi aquest port per a la Game Boy que es va valorar que seria un fracàs en vendes i es va preferir oblidar tot i la inversió que hi havia hagut. Mai sabrem si tenien raó o no. 

Sembla que d'aquest joc no se'n va parlar a l'època, i és que, com podem llegir en aquest article de Kotaku, el desenvolupador Paul Machacek, de Rare, es va trobar l'any 2015, quan la companyia treballava en el Rare Replay, que ningú més que ell recordava que aquell port existia, i el va poder trobar i els el va ensenyar, tot i que, malauradament, no es va distribuir de cap manera, ni tan sols ara.

Això sí, si el voleu veure en moviment, ho podeu fer en aquest vídeo oficial de la pròpia companyia, no inclòs al recopilatori malgrat la seva gran quantitat de material documental, on parla el propi Machacek, que ja insereixo perquè comenci al punt que ens interessa: 

És una llàstima, i almenys a mi m'agradaria que es recuperés d'alguna manera, tal com s'ha fet amb alguns jocs cancel·lats o inacabats amb els anys, sobretot ara que l'original de recreativa sí que és apreciat. Tant de bo! 

 

Logos: SNK

Ara feia temps que no tocava aquesta secció en què repasso la història dels logos de companyies que han deixat la seva empremta a la indústria dels videojocs, i una que no podia faltar i que no sé com no hi havia pensat abans és la mare de la Neo Geo, que també té una història prèvia al naixement de la desitjada consola.

Fundada el 1973 pel senyor Ekichi Kawasaki, al principi la companyia es deia Shin Nihon Kikaku, que vol dir "Nou Projecte Japó", i que si mirem les inicials ens dona la protagonista d'avui, SNK. 

Ja em perdonareu la mala qualitat de la imatge, però és l'única que he trobat del que va ser el primer logo de la companyia, que el 1978 es va convertir en Shin Nihon Kikaku Corporation i va passar a ser una societat anònima.

Com podem veure, aquest primer logo té el nom sencer, una mena de cinta tricolor en forma d'essa i, ara ja en japonès, les paraules "leisure system", que són en anglès, però ja m'enteneu: estan escrites en el sil·labari katakana, que en japonès fa servir, entre altres coses, per transcriure paraules estrangeres.

1978 va ser l'any en què es va especialitzar en la fabricació de màquines i videojocs per a salons recreatius -ignoro, de debò que no ho he sabut trobar en cap idioma, què va fer els cinc primers anys de la seva existència- i s'hi va posar de ple. El seu primer joc va ser el Micon Kit, de 1978, un clon del Breakout, i l'any 1981 va canviar el seu logo per aquest que veieu aquí dalt, també de mala qualitat.

Com es pot observar, conserva el logo original a l'esquerra, ara amb "leisure system" en alfabet llatí, i abraça les inicials amb què es faria famosa per sempre, però amb el recordatori, a sota, del nom sencer, a més del "Corp." abreujat. Potser sí que era un logo massa carregat. 

Si teniu curiositat, la pantalla de títol del Micon Kit no mostrava cap logo, però podem veure-hi un intent de donar-li estil artístic al nom SNK amb l'allargament de a part de dalt de la lletra essa. Al costat, però, tenim "Shin Nihon Kikaku" en l'esmentat sil·labari katakana. 

Almenys és millor que el que es veu a la pantalla de títol de l'Ozma Wars, sovint mal acreditat com el primer joc de la companyia. Però aquest és de 1979.

El cas és que torna a ser "Shin Nihon Kikaku", sense inicials, i el nom no destaca de cap manera en una pantalla de títol on tot el text té la mateixa font i la mateixa mida. Els asteriscs, potser, són l'únic i pobre intent de cridar l'atenció sobre el nom de la companyia. 

Ens hem d'esperar al 1981, a la pantalla de títol del Satan of Saturn, o Zarzon al Japó, per veure un nom diferent: SNK Corporation, que ja comença a fer-nos posar la pell de gallina si ens agrada la història dels videojocs.

Aquell mateix any el logo tornaria a canviar, amb la mateix estructura i distribució, però amb uns altres colors, sobretot els de les inicials SNK, ara en vermell i amb una font que sí que apareixeria a les pantalles de títol d'alguns jocs.

Per tant, el que hem vist més amunt va durar només uns mesos. Com de costum, quan una marca és jove experimenta amb la imatge corporativa, i aquella primera meitat dels 80 va ser convulsa, en aquest sentit, a can SNK.

De fet, hi ha variants que se solapen, perquè si bé el logo vermell en teoria va durar de 1981 a 1983, el 1982 va aparèixer aquesta versió amb la mateixa font, però en blau, i el logo antic de l'esquerra altre cop amb el fons blanc, però ara sense "leisure system".

Va conviure un temps amb l'altre, que com dic es va fer servir fins al 1983, i després va "regnar" en solitari fins a l'any 1986. Pel mig, però, entre 1983 i 1984, es va fer servir un logo força diferent per als Estats Units: 

Aquí no hi ha cap referència japonesa, simplement "SNK", amb la lletra ca desproveïda de la meitat del seu cos, però encara reconeixible. En podem veure un exemple en aquest flyer americà del Marvin's Maze, de 1984:

Doncs bé, el 1986 es va produir un altre canvi de logo, que bàsicament és el mateix de 1982, però canviant les paraules en negre de sota d'"SNK", i feia així: 

Les lletres blaves d'"SNK", amb les discretes però visibles, van continuar apareixent a les pantalles de títol dels jocs de la companyia fins al gener de 1988, any en què hi va haver un altre canvi de logo. I puc especificar tant perquè m'he mirat les pantalles de títol dels llançaments de la companyia d'aquell any i només hi ha un joc que hi mostrés el logo que havia de ser substituït, i va ser un que m'agrada especialment:

Doncs sí, el 1988 va ser un any important per a l'empresa, que va començar a desenvolupar un moble de recreativa que permetria inserir-hi diversos cartutxos perquè s'hi pogués triar el joc, i que veuria la llum el 1990.

Potser veient que era un any important pels canvis que s'acostaven per l'horitzó, va fer l'enèsim redisseny del logo, que va quedar així, sense floritures, noms explicatius ni herències del passat. Com diu el lema de la companyia, també d'aquell 1988, The Future is Now: 

Si ens resulta més familiar que els altres és perquè aquest és el que es va quedar durant moltíssims anys i el que es va poder veure en els seus llançaments més exitosos durant els anys 90, ja centrada en la màquina que seria la Neo Geo, MVS a les recreatives i AES a les cases dels més afortunats i benestants. 

 

El primer joc que va lluir el nou logo va ser el Touch Down Fever II, però després en van venir molts més, els més populars i importants ja sota la marca Neo Geo, llegendària recreativa amb versió domèstica que sí que era tenir l'arcade a casa i a la qual SNK deu el fet d'haver passat a la història com una de les grans, i no ser simplement una petita companyia recordada amb afecte però desapareguda molts anys enrere.

 

Però no tot són flors i violes: aquell logo va durar moltíssim, però la companyia es va declarar en fallida l'any 2001, i el logo es va veure afectat pel terrabastall. 

 

 

Els seus actius i les seves propietats intel·lectuals es van subhastar i la companyia que va guanyar la licitació va ser Playmore, que ja feia un temps que era afiliada d'SNK, per a la qual feia ports de jocs seus a consoles com la Dreamcast i la PlayStation 2, i que havia establert el mateix 2001 un tal Ekichi Kasawaki, que va recontractar la majoria de treballadors i va continuar la seva activitat.

 

 

Aquella situació en què no vam tenir logo d'SNK va durar dos anys, perquè la nova empresa va recuperar els drets del nom d'SNK -en un complicat procés que en tot cas tocaria en una entrada sobre la companyia, però aquí estem parlant del logo i l'estem contextualitzant breument- i el va voler posar fusionar amb el seu logo, de manera que va quedar així:

 

SNK Playmore era el nou nom de la companyia, i també va coincidir amb un període en què la Neo Geo ja s'acabava i la companyia faria jocs per a altres plaques arcade i consoles domèstiques, a més d'obrir el negoci a jocs per a mòbil i pachislot. En qualsevol cas, aquest logo que veiem aquí damunt va ser vigent de 2003 a 2016.  

 

Va ser llavors quan es va centrar en recuperar el seu llegat per a consoles modernes i els seus propis productes de hardware d'emulació, i va eliminar el nom de "Playmore", de manera que el nom oficial de la companyia va passar a ser SNK Corporation. 

En qualsevol cas, ja fa 10 anys que tornem a tenir el logo de la seva època més popular, i que també té una variant amb el lema incorporat. SNK torna a estar de moda perquè podem veure'n jocs llicenciats per a consoles actuals, incloent-hi l'Evercade, i al novembre d'aquest 2026 torna la Neo Geo, amb el model Neo Geo AES+, per replicar l'experiència original amb la màxima fidelitat possible, cartutxos inclosos, però amb comoditats modernes opcionals.

SNK, doncs, després d'uns anys a segona divisió, encara belluga i ho fa amb força, i amb la curiositat de parlar del futur, dient que el futur és ara però amb un logo de finals dels 80. 

Fonts: Logos, Avid i Wikipedia

 

Descobriments: Ghox

Avui us porto un altre descobriment d'aquells que conec gràcies a Evercade, un dels motius pels quals m'agrada tant aquest sistema, i aquesta vegada no és que conegués de nom el joc i no hagués tingut l'oportunitat de jugar-hi fins ara, és que senzillament no l'havia sentit mai ni anomenar, abans de tenir-lo al corresponent cartutx, el Toaplan Arcade 3.

En una companyia coneguda per ser especialista en shmups (i quins shmups!) com és Toaplan, sorprèn una mica veure altres gèneres que no siguin de disparar, com els també emblemàtics Snow Bros. o aquesta "joia oculta" que és el Ghox.

La fórmula i la mecànica no són pas innovadores: és el que s'anomena "un Arkanoid" (o un Breakout, com vulgueu), però amb unes particularitats per les quals destaca i que el fan també divertit i addictiu, raó per la qual us en parlo avui aquí.

Llançat per a recreatives el 1991 arreu del món, aquest joc ens posa, segons la història oficial, a la pell d'un home (o dos, si hi juguem dues persones) d'un país oriental que, convocats pel rei Gitane (sí) de l'imperi d'Akuria, han de destruir amb un aparell i les boles que dispara tots els maons de cada pantalla, eliminar els obstacles i derrotar els enemics finals cada set pantalles, amb l'objectiu d'acabar amb els plans del malvat mag Jagula i rescatar la deessa Lucia.

El joc es juga com els esmentats trencamaons i tots els que els han copiat o s'hi han inspirat, però amb algunes característiques pròpies: podem moure la "nau" una mica en vertical, a banda de l'obligatori moviment horitzontal, per si ens va millor tocar abans la bola que rebota -i sí, si passa pel nostre costat sense que la toquem i va al forat perdem una vida-, comencem llançant dues boles (és fàcil perdre'n una ben de pressa si no tenim uns reflexos felins) i a cada vida tenim la possibilitat d'activar, amb el botó secundari, una bomba de boles que inunden la pantalla i ens fan la neteja més fàcil, però passarà el mateix: és fàcil que en perdem unes quantes de seguida.

A la pantalla, com podem veure, hi ha enemics i també cofres, a més dels blocs que s'han de destruir. Els enemics no ens ataquen activament, ni aquests ni uns de més grossos -només faltaria, amb la quantitat d'atenció que hem de dedicar a la bola-, però les boles hi reboten i ens poden fer la punyeta. Això sí: quan els toquem amb una bola desapareixen i ens donen punts.

Quan toquem els cofres ens proporcionen el seu contingut, que pot ser punts, una esfera de colors (cada cinc del mateix, obtenim una millora permanent), una vida extra, unes fades que ens provoquen un efecte temporal com ara fer més ample el nostre vehicle o donar-nos unes boles que eliminen els maons en una sola passada en comptes de rebotar i requerir-ne dues...

Tot plegat amb una ambientació fantàstica i acompanyada d'una banda sonora malrotllera que combinen molt bé amb la proposta del joc. He de dir que, com que hi vaig jugar per una competició, no vaig fer servir més d'un crèdit a cada partida, i no he vist encara cap dels seus enemics de final de zona, però em va atrapar prou per tornar-hi en un futur. Si no el coneixíeu i us agraden els Arkanoid (o Breakout, sí), us recomano que el proveu.
 

 

Descobriments: Magician Lord

Quan el primer cartutx de Neo Geo va arribar al catàleg de l'Evercade, estava clar que el Metal Slug seria un dels escollits per a la competició mensual del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que ja vaig esmentar en parlar del 10-Yard Fight.

El que no m'esperava era que l'altre títol triat de la màquina d'SNK m'agradaria tant, tot i que el tenia comprat per a la Switch -sense haver-hi jugat- i en recordava imatges de l'època i tenir-lo a la inacabable llista de pendents. 

La competició em va brindar l'oportunitat de posar-m'hi una mica seriosament, i me'n vaig enamorar prou com per dedicar-li una entrada en aquesta secció en què parlo de videojocs que m'han sorprès i als quals no havia jugat mai, tot i que en molts casos els coneixia de nom.

Magician Lord és un videojoc d'Alpha Denshi -second-party d'SNK, com vaig explicar aquí- llançat el 1990 per a les recreatives Neo Geo MVS, el 1991 per a la domèstica Neo Geo AES i el 1994 per a la Neo Geo CD, tot i que la versió que he provat jo, atès que es troba a la línia arcade d'Evercade, la primera de totes.

Un dels títols de llançament de la consola, es tracta d'un plataformes d'acció a l'estil Shinobi, per entendre'ns, que ens posa a la pell d'un jove però talentós mag que és l'última esperança del país de Cadacis per fer front a l'exèrcit de monstres del malvat bruixot Gal Agiese. Bé, més que Shinobi, el podríem comparar amb el Ghouls 'n Ghosts, perquè la seva dificultat és molt alta, si més no per al comú dels mortals. 

Hi ha qui, en retrospectiva, no valora d'una manera excessivament positiva aquest joc des del punt de vista tècnic, dient que es nota que és dels primers de la Neo Geo, però si ens posem en la pell dels jugadors de 1990, i no en la dels que anys després veurien de què era capaç aquella màquina, estarem d'acord que una sola captura d'imatge ja permet veure que això estava per sobre d'una Super Nintendo o una Mega Drive. És cert que no massa per sobre, si més no del que aquelles consoles podrien fer més endavant, però per sobre ho estava.

Jo només l'havia vist així, en fotos de revistes, i ni tan sols l'havia provat en emuladors, tot i tenir-lo, com he dit al principi, comprat per a la Switch des de feia temps. Ha estat a l'Evercade, i concretament al model Alpha, que és una recreativa bartop, quan m'hi he estrenat. I m'ha al·lucinat.

Els escenaris i els colors són ben vius, també les criatures malvades que els poblen, i l'acció és pràcticament constant. Caminarem poques passes abans que ens aparegui alguna amenaça, i a còpia d'assaig i error anirem trobant el seu punt feble o la manera més òptima d'encarregar-nos-en... si és que n'hi ha.

Perquè, per exemple, hi ha una mena de pterodàctils petits amb patró de ratpenats que són tremendament empipadors, i que tot i derrotats reapareixen per poc que moguem l'scroll sense pensar. Fins ara, per restriccions de la competició, només hi he jugat amb un crèdit, cosa que vol dir que no he arribat gaire lluny, però si la primera i la segona pantalla són tan fumudes com les he vist, ja em puc preparar per posar-hi moltes monedes virtuals de cara a la resta d'escenaris.

Com es pot veure al vídeo, i si us el voleu estalviar ja us ho explico -tot i que no us ho recomano, perquè hi podreu veure el joc en moviment i sentir-hi l'excel·lent banda sonora-, la particularitat del nostre protagonista és que, tocant uns orbs que apareixen en punts concrets de l'escenari, assoleix diverses transformacions, com ara la d'un drac que llança foc, però val a dir que algunes no donen gaire avantatge, ans al contrari, cosa que també recorda l'esmentat Ghouls 'n Ghosts. 

L'ambientació fantàstica i demoníaca, si és el nostre rotllo, és estupenda, i a mi em fa venir ganes de continuar jugant a aquest joc que ja sé que no podré completar mai amb un crèdit, però que pel que he vist fins ara m'ha agradat molt. I és per això que, més enllà d'una anàlisi o una descripció detallada del joc, el que faig en aquestes entrades de descobriments és parlar de les meves experiències inicials amb obres que, per una raó o una altra, en el seu moment no havia tocat. Sort que mai és tard, per descobrir bons jocs retro.

 

Anàlisi: Silver Bullet

Ja fa un temps que estic tenint la sort i l'honor de rebre codis per analitzar videojocs indie, la gran majoria de la distribuïdora Flynn's Arcade, que s'especialitza -però no únicament- en jocs d'estil recreativa vuitantera, de jugabilitat directa i no excessivament complexa, i estic content de tenir aquesta oportunitat.

No sempre disposo de temps i n'he hagut de deixar escapar algun, però quan vaig descobrir aquest vaig veure de seguida que valia la pena trobar temps com fos, i ara que l'he provat a fons ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves impressions. 

Silver Bullet, que surt el dia 30 d'octubre de 2025 per a Steam i Switch (la versió analitzada), és el nom d'aquest títol d'1CC Games que es presenta com un videojoc de galeria de tir, o un gallery shooter (pensem en un Wild Guns, un Cabal...) amb gràfics estil 16 bits i de tema gòtic en què nosaltres controlem una simpàtica versió del llegendari Van Helsing, que surt a enfrontar-se a tota mena d'enemics basats en els tòpics del terror per tal d'enfrontar-se, si hi arriba, al vampir Reggie, que ha segrestat uns innocents cadells.

El nostre protagonista dispara contra tota mena d'enemics (fantasmes, zombis, pallassos paracaigudistes, bruixes, aranyes i fins i tot meteorits) en escenaris com una casa encantada, l'interior d'una piràmide, un museu prehistòric, una fira o un cementiri, cadascuna amb els seus perills però també els seus objectius de bonificació, i lluita contra bosses i midbosses d'allò més espectaculars, variats i satisfactoris de vèncer. 

La pantalla és plena d'elements amb els quals haurem de tenir molt de compte, perquè a banda de la punteria per derrotar els perills haurem de ser prou àgils per esquivar tot allò que se'ns acosti, cosa que dona lloc a partides frenètiques i divertidíssimes que al principi ens semblaran aclaparadores, però que a còpia de tornar-ho a intentar veurem com acabem dominant i, al cap de no gaire temps, començarem a somiar amb passar-nos el joc.

Hi ha moltes coses per comentar i m'agradaria fer-ho d'una manera que fluís al millor possible, de manera que en aquest punt he de dir que el joc proposa que te l'acabis amb un màxim de tres crèdits, sembla que la quantitat comunament acceptada per considerar un arcade superat, i així és com jo ho he aconseguit, però evidentment també premia la compleció amb una sola "moneda" amb el corresponent assoliment. Perquè sí, una de les moltes coses que té aquest títol és una petita llista d'assoliments interns en el cas de la Switch (i "ensenyables" en el de Steam), que sempre és un al·licient per intentar arribar una mica més lluny.

La taula de puntuacions online n'és un altre. Aquí em veieu quan, fa uns dies, era el quart a tot el món, que és un orgull relatiu perquè quan hi entri més gent que els que n'hem rebut el codi baixaré un munt, no cal dubtar-ho, però picar-se amb un mateix i amb els altres per figurar en aquesta llista en el lloc més destacat possible ens porta a una manera de jugar i una actitud de superació personal pròpies dels 80 i els 90, època que el Silver Bullet evoca amb la seva proposta, tant jugable com gràfica i fins i tot sonora, amb una música que fa ús de les limitacions del xip de la Mega Drive, el YM2612 de Yamaha.

Parlant de puntuacions, aquí ve un altre punt molt important, i és el de les mecàniques del joc. Perquè no es tracta només de derrotar tants enemics com puguis, també l'enemic de final de pantalla i passar al següent repte. El joc té un sistema de recompenses molt ben trobat i que convida a buscar la perfecció.

Si ens fixem en la imatge, hi ha una apartat que és "accuracy", que és la punteria. En què consisteix? Doncs és un marcador que va pujant a mesura que encertem els trets. Si disparem al no res, va baixant. Si sempre toquem algun enemic, va pujant. Si morim, ens baixa força. A sobre d'això hi ha un aliment destacat, que és la recompensa que ens donen si disparem el gosset que ens acompanya, que és l'atac especial que tenim, i que podem fer servir de tant en tant, quan se'ns ha omplert la corresponent barra, tan fàcil com anar disparant.

Aquests aliments que apareixen de qualsevol enemic derrotat pel nostre atac especial de gosset sumen punts, i a mesura que anem desbloquejant aquests aliments cada cop ens en donen més. Per tant, més punts per a nosaltres. 

A sobre, hi ha unes dianes i altres elements de les pantalles que proporcionen monedes d'or, que ens serviran per comprar coses a les botigues que hi ha entre pantalla i pantalla, com ara escuts d'un sol ús, un segon gosset per a atacs especials o un imant d'ítems, però personalment sempre he preferit comprar una vida extra i tenir, per tant, una oportunitat més de puntuar o passar-me el joc.

Més temes de puntuació, ja veieu que tot va lligat: entre pantalles, a més de la botiga, tenim fases de bonus, que són diferents cada cop, molt variades i molt divertides, i on la mort no ens resta cap vida, sinó que fa que s'acabin i punt, però no és sobrer intentar fer-les perfectes per obtenir punts i monedes d'or.

Si us agraden, heu de saber que arribat un moment s'hi pot jugar a la modalitat score attack, sense passar per l'aventura, així que fins i tot modalitats extra, té aquest completíssim joc.

Pel que fa a opcions, Silver Bullet en té un fotimer: podem tocar diversos paràmetres de visualització (scanlines, filtres, curvatura de la pantalla per emular una CRT...) i també triar el sistema de control, cosa important perquè és un joc on hem de moure el nostre personatge però alhora la mira amb què disparem. Es pot fer amb un sistema de doble stick, amb un altre en què disparem alhora que movem el cursor -i és més benèvol, per aquest motiu, a l'hora de comptar els trets encertats en objectiu-, i també es pot personalitzar. 

A més, hem de comptar amb el botó d'atac especial i amb el dash que pot fer en Van Helsing, així que hi ha moltes coses per controlar alhora, però no cal patir, perquè us asseguro que aviat se li agafa el truc. 

Tampoc cal patir si veieu imatges com aquesta: sí, el Silver Bullet té enfrontaments dignes del subgènere bullet hell dels shoot'em ups, al capdavall la gent d'1CC Games havia fet docs jocs d'aquest estil, l'Star Hunter DX i l'Space Moth: Lunar Edition, però aprenem a superar-los sense ser experts en els jocs de naus, i em podeu creure, perquè és el que he experimentat. 

Això, de per si, és una mena de picada d'ullet a un gènere dels videojocs, però també en veiem d'altres, com als Pang i el Tetris, però ho anireu descobrint a mesura que hi jugueu. De debò, és una meravella de joc. Divertidíssim, variadíssim i addictiu com pocs. No tinc cap dubte que és un dels millors videojocs als que he jugat aquest any. De debò, no se m'acut res dolent per dir-ne.

 

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a un codi proporcionat per Flynn's Arcade  
 

Jocs que no van veure la llum: Vertexer

Tornem a tocar una secció que ara feia un temps -un any gairebé clavat- que estava una mica abandonada, per parlar d'un videojoc que, com correspon a tots els que passen per aquesta categoria d'entrades, i amb alguna feliç excepció que es produeix després d'haver-ne parlat, no es va arribar a publicar.

No n'hi ha gaire informació, de fet, així que l'entrada serà breu, però des del punt de vista de l'arqueologia dels videojocs de què parlava fa poc, aquestes coses a mi em fascinen, i m'agrada compartir-les. 

La incombustible Taito, una companyia a la qual li tinc cada cop més afecte, especialment des que tinc l'Egret II Mini, a principis dels anys 90 encara bellugava, i havia de presentar meravelles com la saga Puzzle Bobble, però com deveu saber, no estava especialitzada en res concret, sinó que tocava molts gèneres.

Un d'ells era el de les curses de cotxes, en diferents variants com ara el mític Chase H.Q., i en aquest sentit, per al 1993 la companyia dels invasors espacials i els dragonets llançabombolles ens tenia preparat un títol que es deia Vertexer i que, amb la tècnica de l'sprite scaling, vista en jocs com els també mítics Out Run, Power Drift o Night Striker, els dos primers de Sega i aquest últim de la pròpia Taito, pretenia transmetre una sensació de velocitat tridimensional.

Com podem veure a les imatges, que s'han alliberat fa poc (abans hi ha via un attract mode), es tracta d'una aproximació d'ambientació espacial i futurista que recorda més la saga F-Zero de Nintendo, però en tot cas estem parlant d'un videojoc que no va veure la llum.

Almenys oficialment, perquè diuen que van arribar a circular unes 20 plaques que estan en mans de col·leccionistes. O sigui que sí que va veure la llum, tècnicament, però segurament no la llum natural. I ja m'enteneu: oficialment va ser cancel·lat.

Veurem algun dia Taito esforçant-se per recuperar-ne alguna, acabar de polir el Vertexer i donar-li una oportunitat?

És difícil, però segurament seria apreciat pel públic -de nínxol, això sí-, ara que han passat les dècades i ens mirem els jocs basats en sprites amb més bons ulls, d'una manera que no hauria estat possible l'any en què van aparèixer meravelles poligonals del mateix gènere com el Daytona USA o el Ridge Racer. 

La màquina recreativa immersiva en què estava previst que entrés el jugador, i la inversió econòmica en la qual segurament no va ajudar a donar el pas de publicar el joc oficialment, entenc que és demanar massa.
 

Reflexions: Els shmups i jo

Avui, a la secció de Divagacions Reflexions, tractaré un tema que no està tan suat com els altres amb què us he donat la tabarra altres vegades, ja que adoptaré una perspectiva encara més personal que de costum per parlar d'una cosa que no té cabuda en altres seccions del blog.

Parlaré de la meva relació amb els videojocs de naus, els matamarcians, els shoot'em ups, els shmups, els shooters, els STG... com els vulgueu anomenar. 

La meva vida videojoquística va començar amb un MSX que encara tinc (i funciona), i entre els primers jocs que venen a la meva memòria hi ha el port del llegendari Galaga, un títol al que vaig dedicar moltes hores quan era petit, i recordo que progressava i que havia arribat força lluny, cosa que actualment, quan hi jugo, almenys en versió arcade o NES, em resulta difícil de creure perquè, amb els anys, he perdut força reflexos i, també, capacitat de concentració i dedicació a tasques repetitives que impliquen certa frustració.

Aquesta informació és rellevant per a la reflexió d'avui, perquè són capacitats necessàries per gaudir dels videojocs d'aquest gènere, i com que va quedar relegat en els meus interessos durant dècades, ara que de gran m'hi he tornat a interessar fins a un punt gairebé obsessiu, m'adono que soc molt dolent, que em costa massa progressar i arribar gaire lluny, i no me'ls passo, excepte en casos molt puntuals de videojocs fàcils, per generositat de vides i continuacions o pel repte que presenten, com el Magic Girl i el GG Aleste.

A hores d'ara, tothom que em coneix ja deu saber, perquè ho explico sovint, que vaig estar uns anys totalment desconnectat del que llavors era l'actualitat del món dels videojocs -també dels que havia acumulat des de petit-, i quan hi vaig tornar em vaig voler posar al dia tant de les coses modernes com de les que m'havia saltat, a més de buscar un munt de títols que quan era petit i adolescent havia ignorat expressament o no. Com era d'esperar, era una tasca impossible, encara que els preus del retro d'aquella època, aproximadament el 2005, permetien aconseguir coses que ara serien impossibles de pagar amb butxaques modestes.

El cas és que, pel camí, va arribar la meva fascinació per l'"arqueologia videojoquística", vaig descobrir molts videojocs i, és clar, també shmups, alguns dels quals només coneixia de nom i d'altres ni tan sols em sonaven. Però se'm va plantar una llavor que ha germinat en els darrers anys, en què me n'he comprat tants com he pogut, estic atent a les notícies de llançaments de nous títols i rellançaments dels vells i, tan sovint com puc, llegeixo gent que escriu sobre ells i escolto pòdcasts que en parlen.

Sobretot els rellançaments digitals en sistemes moderns, les consoles i les recreatives mini i els cartutxos de l'Evercade m'han permès tastar moltíssims videojocs d'aquesta mena, però malauradament no n'hi ha prou amb tastar, en aquest cas.

Amb els jocs de naus, per jugar-hi bé, i segons el cas, s'han de memoritzar els atacs dels enemics, els patrons de les bales o fins i tot les característiques de l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, els que en saben juguen a maximitzar la puntuació amb estratègies que de vegades són d'allò més complexes, i sé que jo mai seré capaç de dur-les a terme, ja que amb prou feines puc sobreviure i m'alegro d'arribar a la tercera o la quarta pantalla sense haver afegit cap crèdit (ni gastat continues en els de consola).

Aquests cracs dels shoot'em ups sempre aconsellen el mateix, i tenen tota la raó: és una qüestió de pràctica, repetició, assaig i error... el famós git gud. També diuen, però, que el millor que pots fer és començar per un joc que t'agradi, sigui per l'ambientació, el tipus d'arma de la nau, els enemics, la música... el que sigui.

Evidentment, n'hi ha de més difícils que altres, tant per l'agressivitat dels enemics com per la freqüència i la potència dels seus atacs, o també el sistema de represa de la partida un cop perduda una vida, que de vegades implica repetir tota la pantalla o que, en cas contrari, ens permet continuar des d'on érem, però sense les millores que havíem aconseguit, cosa que ens deixa venuts. 

Els videojocs de naus, però, en general ens demanen precisió a tots els nivells, que juguem partides perfectes, i que ens oblidem de l'amable mà que ens ofereixen altres menes de jocs pel que fa a punts de desament, vides extres i continuacions.

Però a mi m'interessen, i hi jugo -no tan sovint ni amb tanta concentració com voldria- perquè em fascinen, els trobo bells, espectaculars. M'atrapen tot i saber que no me'ls passaré, cosa que podria dir també de qualsevol arcade clàssic, d'aquests que estan fets amb mala llet perquè no ens els puguem passar fàcilment amb poques monedes, encara menys amb una. Tenen un component addictiu, amb l'orgull d'arribar una mica més lluny cada vegada -si hem après alguna cosa, és clar-, que combina perfectament amb aquesta dificultat endimoniada per satisfer el legítim afany de lucre que tenen les màquines recreatives.

I observar una partida d'algú que hi sap jugar, sigui en vídeo o, encara millor, en persona, és quelcom que em produeix una immensa satisfacció. Suposo que seria més gran si fos jo qui aconsegueix els desitjats 1cc o les victòries amb un sol crèdit, però a aquest punt ja hi arribarem algun dia. Espero.

Anàlisi: Goliath Depot

M'encanta que surtin ara videojocs que recorden, per la jugabilitat, títols del passat. Sobretot els que són tipus arcade, encara que en sistemes moderns ja no sigui necessari introduir monedes reals. Però tenen aquell component addictiu, d'"una partida més", que ens esperona a fer-ho cada cop millor, i aconseguir això amb un videojoc dels nostres temps, quan estem acostumats als checkpoints i les vides infinites, significa que s'ha reproduït la manera de fer clàssica a la perfecció.

És el que passa amb el videojoc de què us parlo avui, fet per Vidvad Games i distribuït per Flynn's Arcade, que evidentment té les característiques de configuració que esperem en els jocs moderns, o si més no en els clàssics rellançats d'una manera o una altra, i que té uns gràfics pixelats i uns efectes audiovisuals impensables en un joc de l'època que agafa com a referència, però que tal com es juga i amb la proposta senzilla que fa ens porta, més o menys, a l'era de les recreatives dels 80.

Parlem del Goliath Depot, un indie de plataformes de pantalla única en què portem un noi, en George (o la Georgette si decidim portar una noia), que vol acabar amb la revolta d'uns robots a base de tancar totes les portes que hi ha a cada pantalla per tal d'evitar que s'escapin del magatzem Goliath del títol.

Quan hem tancat totes les portes de la pantalla se'ns n'obrirà una de més gran per on sortirem, i anirem a la següent. Així, durant 9 nivells, i al desè trobarem l'enemic final d'aquell món. En total hi ha 4 mons, per tant 40 pantalles diferents.

En aquest gif podem veure una mica les mecàniques principals del joc: amb un botó tanquem les portes que anem trobant, cosa que genera una ona expansiva que atordeix els enemics que toca, que passen a estar de color blau durant uns segons, i si els toquem en aquest estat els matem (tot i que al cap d'una estona es regeneren). 

Als escenaris hi ha també uns elements col·leccionables que són les monedes, que a més tenen una altra important funció: a cada món podrem continuar, quan ens quedem sense vides, a canvi d'una quantitat de diners, però n'haurem d'haver acumulat uns quants per poder-ho fer, de manera que si ens pelen a les primeres pantalles no podrem continuar.

Cal tenir en compte, també, que les pantalles estan dissenyades de manera que si sortim per un costat tornem a aparèixer pel contrari, cosa que de vegades serà necessària tant per poder arribar a certes portes com per esquivar determinats perills, per exemple. O senzillament per anar més de pressa, cabdal per als reptes de speedrun. 

Als escenaris trobem perills diversos, com ara punxes al terra, elements que ens electrocuten o els propis enemics, que tenen comportaments més o menys actius a l'hora d'atacar-nos. Ens hi mourem per escales, molles i fins i tot ascensors, un petit homenatge al clàssic Elevator Action, que no és l'única llegenda de les recreatives a la qual hi ha referències, però no en diré res més, m'estimo més que us ho trobeu.

A mesura que ens endinsem en els altres mons no és que la dificultat en si creixi per aquest motiu, però hi trobarem nous enemics, obstacles i fins i tot mecàniques, com per exemple les finestres, que també haurem de tancar per completar les pantalles, o alguna pantalla en què la gravetat invertida juga un paper clau que, fins que no li trobem el truc, ens marejarà una mica.

Com tots els jocs de l'estil en què s'inspira, el Goliath Depot demana pràctica, insistència, i aviat veurem com aconseguim arribar al final de cada món sense morir, però aquí hi ha una de les coses més interessants, que a més li donen molta rejugabilitat: hi ha diferents nivells de dificultat representats tant de manera explícita (amb un nivell normal i un de difícil a cada món) com amb el sistema de medalles, que ens demanen 5 coses a cada món: passar-nos-el sense morir (no sense continuar, no, sinó sense que ens toquin ni un cop), aconseguir totes les monedes (és a dir, no fer-ne servir per continuar), no matar cap enemic -llevat del final-, aconseguir un mínim de punts i superar el temps suggerit per als speedrunners. 

Aquestes medalles fan la funció d'assoliments interns del joc (per als usuaris de la Switch, versió que analitzo), però també ens permeten desbloquejar personatges nous, poca broma.

I sí, a les pantalles dels enemics de final de món -que ens ofereixen combats no especialment difícils, per cert- també hi ha monedes, i enemics que ens pot interessar no matar, i evidentment hem d'evitar que ens toquin ni un sol cop si desitgem la corresponent medalla. I aquí rau la rejugabilitat que deia: haurem de provar-ho diverses vegades per anar-ho aconseguint tot. Si volem, és clar, perquè també podem quedar-nos satisfets amb veure els crèdits i prou, i se'ns desbloquejaran igualment interessants noves modalitats de joc que no revelaré. 

Goliath Depot és un joc rodó, que enganxa, que es controla de meravella i que, a sobre, té una banda sonora chiptune que hi encaixa perfectament. No és dels 80, i es nota, però... com si ho fos.

 

Aquesta anàlisi s'ha pogut fer gràcies a la clau proporcionada per Flynn's Arcade

 
 

15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).