15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).

Anàlisi: Double Dragon

En el meu afany de jugar, per fi, a videojocs considerats clàssics imprescindibles, i més en un gènere que m'atrau tant -tot i que no soc gaire bo jugant-hi- com el dels beat'em ups, després del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun, l'avi d'aquesta mena de jocs (en vaig parlar a Retroscroll), tocava endinsar-me en l'univers del seu fill, a més de la mateixa companyia, i aquesta és l'entrada en què en parlo.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquí parlo de la versió recreativa, que tinc a la Switch a través de la línia Arcade Archives, i que soc conscient que té millors i pitjors adaptacions a sistemes domèstics, però encara no les he tocat. 

És el Double Dragon, un dels beat'em ups més importants de la història, per la influència que va tenir a l'hora de definir els elements bàsics del gènere, i també un dels videojocs més populars de tots els temps, tot s'ha de dir.

Desenvolupat per Technôs Japan, igual que el seu "pare" Renegade, i amb direcció de Yoshihisa Kishimoto (creador de la saga Kunio-kun, i amb entrada dedicada aquí) i Shin'ichi Saitô, va ser publicat per Taito a les recreatives el 1987 amb la intenció de repetir l'èxit del seu "pare", però amb una ambientació més occidental i, segons el mateix Kishimoto, inspirada en part en la saga Mad Max i el manga Hokuto no ken, publicat en castellà com a El puño de la estrella del norte.   

Com el seu predecessor espiritual, és un beat'em up amb profunditat, que ens permet moure'ns cap als costats i també cap al fons o cap al jugador, però presentava dues diferències principals respecte al Renegade, i van ser tan importants que després el gènere no s'entendria sense elles.

La primera en importància és la possibilitat que dues persones hi juguessin alhora, cadascuna controlant un personatge entre els germans Billy i Jimmy Lee. L'opció cooperativa és, sense dubte -i si no ho podem preguntar a qualsevol aficionat a aquesta mena de videojocs-, el que els fa més atractius. 

L'altra novetat també és cabdal i característica del gènere des que es va estrenar en aquest títol, però afecta tant la modalitat individual com la cooperativa, i és la capacitat de prendre les armes als enemics i fer-les servir nosaltres. Al Double Dragon tenim bats de beisbol, fuets, ganivets i també caixes, bidons i roques que trobem pels escenaris.

A més de tot això, el Double Dragon presentava pantalles d'scroll continu, no arenes tancades com el Renegade, i de fet entre fase i fase la transició és molt suau, sense que aparegui cap mapa ni text explicatiu. Cal destacar, també, que podem pujar a diferents nivells tot fent servir escales i caixes apilades, cosa que dona al joc un petit toc de plataformes.

Pel que fa a l'estructura de les pantalles, tenim 4 fases, que són uns carrers, una zona industrial, un bosc amb muntanya i el quarter general de l'enemic, que estan "habitades" per enemics que estomaquem i que en precedeixen uns de més forts i resistents, generalment també més grossos, com el ja llegendari Abobo, que es va repetint durant el joc, que fan d'enemics finals de pantalla o de mitja pantalla.

Nosaltres comptem amb una barra de vida formada per quadrats o cèl·lules que es va buidant d'una manera força generosa amb el jugador, com passava al Renegade, però només tenim dues vides, que són la 1 i la 0, i en podem aconseguir una altra en arribar als 30.000 punts. 

Des del punt de vista de l'argument, representa que segresten la Marian, la noia que estimen els protagonistes, després de clavar-li un cop de puny i deixar-la inconscient, sense cap motiu explícit, i l'hem d'anar a rescatar tot derrotant petites onades d'enemics -perquè aviat veurem que si n'hi ha gaires en pantalla es produeixen uns ralentiments brutals- fins que arribem a l'enfrontament final.

No és una trama gaire elaborada, però tampoc seria just exigir-li gaire més, pel gènere i per l'època de què es tracta. Qualsevol excusa és bona per sortir a clavar mastegots pel carrer. 

A diferència del que passa amb el Renegade, aquest joc no presenta diferències amb la versió original japonesa -que fins i tot tenia el mateix títol, tot i que estilitzat amb kanji-, així que no hi trobarem contingut retallat que ens expliqui res més. La manca d'alteracions arriba a l'extrem que a la primera pantalla, quan pugem les primeres escales que trobem, podem veure la meitat inferior d'un cartell del Nekketsu Kôha Kunio-kun, i no es va canviar per un de la seva fortament adaptada versió occidental.

Personalment he de dir que em va agradar, i m'agrada més, el Renegade. No nego la importància que té aquest joc, i encara no sé si la segona part i les versions domèstiques em semblaran meravelloses, que pot ser. Tampoc no em puc fer el càrrec de l'impacte que va tenir a les recreatives i a la vida de molts videojugadors, perquè jo no ho vaig viure en aquella època, però del Renegade he gaudit ara i m'ha agradat molt.

M'explico: malgrat les novetats, l'ambientació i el repertori de cops que té (cops de puny, de peu, salts amb cop de peu, salts amb cop de peu enrere, combos de puny i de peu, preses...), trobo que té uns controls una mica més difícils i imprecisos, és fàcil perdre una o dues de les poques vides que tenim amb una caiguda al buit, i la dificultat dels enfrontaments fa que aviat descobrim que l'aposta segura és recórrer al cop de colze enrere, una qüestió per la qual el joc és també famós, i un cop hi recorrem no costa gaires intents passar-se el joc amb un sol crèdit, cosa que fa l'experiència més aviat avorrida.  

Això no vol dir que no m'agradi ni que doni per acabada la meva relació amb el joc. Hi vull tornar a jugar, vull millorar com a jugador i emprar menys a aquesta tècnica, a més de gaudir de la molt bona i encomanadissa banda sonora que té (amb especial menció a la dels crèdits, que és molt bonica i trista). Simplement me n'esperava més. I em faig creus que només dos anys després Capcom presentés una proposta tan netament superior a aquesta com és el Final Fight.