Portades: Especial Double Dragon

Ja sabeu, o hauríeu de saber, que en aquesta secció comparo les portades d'un mateix joc en les diferents regions principals de llançament mundial, és a dir el Japó, els Estats Units i Europa. Són entrades que puc fer perquè de tant en tant descobreixo alguna diferència notable que m'inspira a escriure un nou post, però aquesta vegada he pensat fer un especial no sobre un joc, sinó sobre una saga emblemàtica, a través de les seves portades.

I no és una saga qualsevol, sinó la que va impulsar el gènere dels beat'em ups amb la introducció de l'ús d'objectes i armes i la modalitat cooperativa, Double Dragon. 

Un èxit absolut a les recreatives des que el va presentar Technôs Japan al món el 1987, era previsible que se'n fessin ports per a tota mena de sistemes de l'època i en diferents mercats. Al japonès, sobretot en aquells temps, era obvi que s'havia de dur a la seva NES, la Famicom, i es va fer amb aquesta portada d'estil manga que ens recorda el traç que podem veure en obres com El puny de l'Estel del Nord -d'on es diu que el joc agafa alguna inspiració- o fins i tot Saint Seiya. De fet, ja seguia en la línia del flyer dels arcades, que era pur manga vuitanter d'acció i testosterona.

A Occident es va veure una altra cosa, una portada també emblemàtica però que apostava més per una estètica estil Karate Kid, comprensible per altra banda. A Europa vam tenir si fa no fa la mateixa portada, i és la que es va emprar igualment per als molts ports que van rebre els microordinadors, així com la Mega Drive (només als Estats Units) i la Game Gear (Estats Units i Europa).

Tampoc se'n va escapar la versió de la Game Boy, que va adaptar la imatge al format quadrat de les seves capses occidentals. Però ens hi aturem una mica més perquè val la pena comparar-la amb la versió japonesa del mateix joc a la mateixa consola:

Francament més elaborat que el que ens va arribar, aquest disseny detallat i d'estil més de còmic americà que japonès, potser, es combinava amb un títol totalment en japonès -fixeu-vos que en el cas de la Famicom sí que es mostrava el títol en anglès, amb alfabet romà-, tant en forma de kanji com en els katakana que en mostren la pronunciació per a qui no domini la nostra escriptura, segurament pensant en el públic més jove del país.

La Master System també va tenir un port del joc, una portada que segurament tenim força vista si ens hem interessat alguna vegada per comprar versions d'aquest videojoc als mercats de segona mà. Així és la portada europea i americana, molt millor del que estàvem acostumats a veure al catàleg de la 8 bits de sobretaula de Sega. Bé, he dit "americana", però en un país d'Amèrica, concretament el Brasil, el Double Dragon va tenir una presentació força més modesta:

El dibuix és el mateix, però el que fa un bon logo, eh? Doncs, tot i que al país sud-americà de parla portuguesa la consola és adorada i encara belluga, sembla que a l'hora de dissenyar portades no s'hi mataven gaire. Podrien haver-la deixat tal com era a la resta d'Occident, però, oi?

Malgrat que al Japó la Master System va tenir molt poc catàleg, atès que va ser un fracàs comercial, sí que va arribar a tenir el seu Double Dragon, en aquest cas amb una portada molt diferent de la resta, però que precisament per això val la pena mostrar aquí.

 

Sabíeu que el Double Dragon va arribar a sortir per a l'MSX? Jo no. Es va comercialitzar el 1988 amb una caràtula com aquesta, va ser una creació espanyola, ignoro si amb llicència, i sembla que no va sortir gaire bé, però aquí la tenim per a la secció de portades.

 

Acabem el repàs de portades del primer joc de la saga amb la meva portada preferida, una cosa únicament americana que és la versió per a l'Atari 2600, molt pobra però amb una caràtula espectacular, digna de qualsevol còmic de superherois dels 70 i els 80. Per cert, també es va fer servir per a la versió 7800.

 

I ara continuarem amb alguns jocs més de la franquícia, però no patiu, perquè ni seran tots, ni veurem totes les versions, sinó que compararem algunes cosetes i prou. Si us ho estàveu passant bé, però, quedeu-vos, perquè encara hem de gaudir una mica més. 

El 1988 va arribar als salons recreatius el Double Dragon II: The Revenge, que va resultar que més que una seqüela era, en realitat, una versió millorada del primer joc, si més no en termes generals. Però va originar nous ports, que també van passar per un munt de màquines, com la NES, que tant al Japó com a Occident va tenir la mateixa genial il·lustració de portada, i que presentava una proposta de joc diferent de la versió arcade, amb prou encert com per ser considerada, per la majoria del públic, el millor Double Dragon II que existeix.

Aquest disseny, amb els lògics canvis de logos i altres textos, es va fer servir per a la no tan reeixida versió per a la Mega Drive, aquest cop sí al Japó, i només allà, que jugablement era més fidel a la recreativa. 

Era una imatge molt atractiva, novament d'estil còmic americà, que per als microordinadors es va agafar... com a inspiració, gairebé, perquè el resultat, com veieu aquí a sobre, sembla una còpia xinesa de basar.

I ara entrem en un tema més interessant, i és que aquest joc va sortir per a la Game Boy, també, amb aquesta emblemàtica portada que m'agrada especialment:

Però el Double Dragon II de la Game Boy no només no té gaire relació amb el de NES, i no és perquè fos més fidel a la recreativa. De fet, no és ben bé un Double Dragon, sinó la localització a Occident d'un altre joc japonès de la mateixa família Technôs.

Efectivament, en realitat era la versió occidental del Nekketsu Kôha Kunio-kun: Bangai Rantô-hen, però en comptes de limitar-se a canviar els noms dels personatges del seu ric lore per uns altres de més digeribles per al públic no japonès, en aquest cas concret es van canviar sprites i tot, de manera que hi controlàvem en Billy (i en Jimmy, amb el cable Link) en versió Game Boy.

El Double Dragon III: The Rosetta Stone va debutar a les recreatives el 1990 amb desenvolupament subcontractat, aquest cop, d'East Technology, cosa que va ser una mala decisió perquè el joc està considerat l'ovella negra de la franquícia per les decisions que es van prendre respecte al seu disseny, en especial la seva mecànica d'introduir monedes per obtenir millores i personatges, en el que serien alguns dels primers exemples de micropagaments en videojocs.

Però tot això no va impedir que es dugués a les consoles i ordinadors de l'època, al capdavall no deixava de ser un Double Dragon, i novament la Famicom i la NES van tenir un Double Dragon III diferent, de subtítol The Sacred Stones, més ben considerat tot i no arribar als nivells del segon. La portada de la versió japonesa, com veiem, és horitzontal i manté d'estil manga, ara més net. I l'occidental...

...doncs resulta que també és una de les meves portades preferides, òbviament, perquè agafa l'atapeïda il·lustració amb espectacular logo del segon de la Game Boy, el que no era ni un Double Dragon, i li afegeix un pal per convertir el 2 en números romans en un 3.

 

Novament, els ports a altres sistemes van ser més fidels a l'arcade, que en aquest cas no semblava el més assenyat, però és com ho va decidir Tradewest, que els va encarregar a The Sales Curve en el cas dels ordinadors i la Game Boy i a Software Creations en el de la Mega Drive. 

En aquest últim cas la portada triada va ser aquesta, en què els suposats protagonistes, els germans Lee, fan més aviat por, perquè semblen directament esbirros sortits d'una pel·lícula postapocalíptica vuitantera. N'he posat la versió estatunidenca, perquè l'europea és igual, però amb els marcs tapant més imatge que no pas aquesta de la Genesis, al revés del que acostumava a passar.

Fixeu-vos en què les dues versions de consola tenien un subtítol propi, The Arcade Game, que tenint en compte les circumstàncies, repeteixo, potser no era la millor opció ni basar-s'hi ni, encara menys, publicitar-ho tant, però en fi, coses dels encarregats de màrqueting d'aquella època.

A la portàtil de Nintendo ens trobem el que representa que són els germans Lee amb un aspecte igualment ianqui, però ara sí que fan cara de ser els bons de la pel·lícula. Les referències als dracs, però, desapareixen.

Acabem el repàs de les portades de la tercera entrega amb aquesta altra versió, més impersonal impossible -però amb dracs enormes-, que es va emprar per al port d'ordinadors com l'Spectrum, l'Amstrad CPC, l'Amiga, l'Atari ST o l'IBM PC.

La saga no s'acabaria amb la quarta entrega, ni de bon tros, però jo sí que acabaré aquí la meva entrada, que ja ha estat prou llarga, perquè de tota manera en els jocs més moderns no té gaire sentit comparar portades, quan són iguals o, en el cas dels jocs digitals, ni tan sols hi ha res per comparar.

Així doncs, el 1992 va sortir per a la Super Famicom el Return of Double Dragon, amb aquesta portada vertical, com era costum a la versió japonesa de la consola, i novament amb estètica manga.

La versió occidental, Super Double Dragon, era més desangelada tant en el títol com en la il·lustració i, de fet, el joc en si tenia força diferències jugables respecte a la versió japonesa.

Sigui com sigui, hem vist moltes portades, avui. Em pensava que seria una entrada interessant, però ràpida d'escriure, i ja us puc dir que en això últim anava equivocat. Suposo que per això és un especial, i per tant no en veurem gaire sovint, però espero que us hagi agradat. Com sempre, quines són les vostres preferides?
 

Anàlisi: Double Dragon

En el meu afany de jugar, per fi, a videojocs considerats clàssics imprescindibles, i més en un gènere que m'atrau tant -tot i que no soc gaire bo jugant-hi- com el dels beat'em ups, després del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun, l'avi d'aquesta mena de jocs (en vaig parlar a Retroscroll), tocava endinsar-me en l'univers del seu fill, a més de la mateixa companyia, i aquesta és l'entrada en què en parlo.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquí parlo de la versió recreativa, que tinc a la Switch a través de la línia Arcade Archives, i que soc conscient que té millors i pitjors adaptacions a sistemes domèstics, però encara no les he tocat. 

És el Double Dragon, un dels beat'em ups més importants de la història, per la influència que va tenir a l'hora de definir els elements bàsics del gènere, i també un dels videojocs més populars de tots els temps, tot s'ha de dir.

Desenvolupat per Technôs Japan, igual que el seu "pare" Renegade, i amb direcció de Yoshihisa Kishimoto (creador de la saga Kunio-kun, i amb entrada dedicada aquí) i Shin'ichi Saitô, va ser publicat per Taito a les recreatives el 1987 amb la intenció de repetir l'èxit del seu "pare", però amb una ambientació més occidental i, segons el mateix Kishimoto, inspirada en part en la saga Mad Max i el manga Hokuto no ken, publicat en castellà com a El puño de la estrella del norte.   

Com el seu predecessor espiritual, és un beat'em up amb profunditat, que ens permet moure'ns cap als costats i també cap al fons o cap al jugador, però presentava dues diferències principals respecte al Renegade, i van ser tan importants que després el gènere no s'entendria sense elles.

La primera en importància és la possibilitat que dues persones hi juguessin alhora, cadascuna controlant un personatge entre els germans Billy i Jimmy Lee. L'opció cooperativa és, sense dubte -i si no ho podem preguntar a qualsevol aficionat a aquesta mena de videojocs-, el que els fa més atractius. 

L'altra novetat també és cabdal i característica del gènere des que es va estrenar en aquest títol, però afecta tant la modalitat individual com la cooperativa, i és la capacitat de prendre les armes als enemics i fer-les servir nosaltres. Al Double Dragon tenim bats de beisbol, fuets, ganivets i també caixes, bidons i roques que trobem pels escenaris.

A més de tot això, el Double Dragon presentava pantalles d'scroll continu, no arenes tancades com el Renegade, i de fet entre fase i fase la transició és molt suau, sense que aparegui cap mapa ni text explicatiu. Cal destacar, també, que podem pujar a diferents nivells tot fent servir escales i caixes apilades, cosa que dona al joc un petit toc de plataformes.

Pel que fa a l'estructura de les pantalles, tenim 4 fases, que són uns carrers, una zona industrial, un bosc amb muntanya i el quarter general de l'enemic, que estan "habitades" per enemics que estomaquem i que en precedeixen uns de més forts i resistents, generalment també més grossos, com el ja llegendari Abobo, que es va repetint durant el joc, que fan d'enemics finals de pantalla o de mitja pantalla.

Nosaltres comptem amb una barra de vida formada per quadrats o cèl·lules que es va buidant d'una manera força generosa amb el jugador, com passava al Renegade, però només tenim dues vides, que són la 1 i la 0, i en podem aconseguir una altra en arribar als 30.000 punts. 

Des del punt de vista de l'argument, representa que segresten la Marian, la noia que estimen els protagonistes, després de clavar-li un cop de puny i deixar-la inconscient, sense cap motiu explícit, i l'hem d'anar a rescatar tot derrotant petites onades d'enemics -perquè aviat veurem que si n'hi ha gaires en pantalla es produeixen uns ralentiments brutals- fins que arribem a l'enfrontament final.

No és una trama gaire elaborada, però tampoc seria just exigir-li gaire més, pel gènere i per l'època de què es tracta. Qualsevol excusa és bona per sortir a clavar mastegots pel carrer. 

A diferència del que passa amb el Renegade, aquest joc no presenta diferències amb la versió original japonesa -que fins i tot tenia el mateix títol, tot i que estilitzat amb kanji-, així que no hi trobarem contingut retallat que ens expliqui res més. La manca d'alteracions arriba a l'extrem que a la primera pantalla, quan pugem les primeres escales que trobem, podem veure la meitat inferior d'un cartell del Nekketsu Kôha Kunio-kun, i no es va canviar per un de la seva fortament adaptada versió occidental.

Personalment he de dir que em va agradar, i m'agrada més, el Renegade. No nego la importància que té aquest joc, i encara no sé si la segona part i les versions domèstiques em semblaran meravelloses, que pot ser. Tampoc no em puc fer el càrrec de l'impacte que va tenir a les recreatives i a la vida de molts videojugadors, perquè jo no ho vaig viure en aquella època, però del Renegade he gaudit ara i m'ha agradat molt.

M'explico: malgrat les novetats, l'ambientació i el repertori de cops que té (cops de puny, de peu, salts amb cop de peu, salts amb cop de peu enrere, combos de puny i de peu, preses...), trobo que té uns controls una mica més difícils i imprecisos, és fàcil perdre una o dues de les poques vides que tenim amb una caiguda al buit, i la dificultat dels enfrontaments fa que aviat descobrim que l'aposta segura és recórrer al cop de colze enrere, una qüestió per la qual el joc és també famós, i un cop hi recorrem no costa gaires intents passar-se el joc amb un sol crèdit, cosa que fa l'experiència més aviat avorrida.  

Això no vol dir que no m'agradi ni que doni per acabada la meva relació amb el joc. Hi vull tornar a jugar, vull millorar com a jugador i emprar menys a aquesta tècnica, a més de gaudir de la molt bona i encomanadissa banda sonora que té (amb especial menció a la dels crèdits, que és molt bonica i trista). Simplement me n'esperava més. I em faig creus que només dos anys després Capcom presentés una proposta tan netament superior a aquesta com és el Final Fight.