Què estàs buscant?

dilluns, 8 de febrer de 2021

Anàlisi: Double Dragon

En el meu afany de jugar, per fi, a videojocs considerats clàssics imprescindibles, i més en un gènere que m'atrau tant -tot i que no soc gaire bo jugant-hi- com el dels beat'em ups, després del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun, l'avi d'aquesta mena de jocs (en vaig parlar a Retroscroll), tocava endinsar-me en l'univers del seu fill, a més de la mateixa companyia, i aquesta és l'entrada en què en parlo.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquí parlo de la versió recreativa, que tinc a la Switch a través de la línia Arcade Archives, i que soc conscient que té millors i pitjors adaptacions a sistemes domèstics, però encara no les he tocat. 

És el Double Dragon, un dels beat'em ups més importants de la història, per la influència que va tenir a l'hora de definir els elements bàsics del gènere, i també un dels videojocs més populars de tots els temps, tot s'ha de dir.

Desenvolupat per Technôs Japan, igual que el seu "pare" Renegade, i amb direcció de Yoshihisa Kishimoto (creador de la saga Kunio-kun, i amb entrada dedicada aquí) i Shin'ichi Saitô, va ser publicat per Taito a les recreatives el 1987 amb la intenció de repetir l'èxit del seu "pare", però amb una ambientació més occidental i, segons el mateix Kishimoto, inspirada en part en la saga Mad Max i el manga Hokuto no ken, publicat en castellà com a El puño de la estrella del norte.   

Com el seu predecessor espiritual, és un beat'em up amb profunditat, que ens permet moure'ns cap als costats i també cap al fons o cap al jugador, però presentava dues diferències principals respecte al Renegade, i van ser tan importants que després el gènere no s'entendria sense elles.

La primera en importància és la possibilitat que dues persones hi juguessin alhora, cadascuna controlant un personatge entre els germans Billy i Jimmy Lee. L'opció cooperativa és, sense dubte -i si no ho podem preguntar a qualsevol aficionat a aquesta mena de videojocs-, el que els fa més atractius. 

L'altra novetat també és cabdal i característica del gènere des que es va estrenar en aquest títol, però afecta tant la modalitat individual com la cooperativa, i és la capacitat de prendre les armes als enemics i fer-les servir nosaltres. Al Double Dragon tenim bats de beisbol, fuets, ganivets i també caixes, bidons i roques que trobem pels escenaris.

A més de tot això, el Double Dragon presentava pantalles d'scroll continu, no arenes tancades com el Renegade, i de fet entre fase i fase la transició és molt suau, sense que aparegui cap mapa ni text explicatiu. Cal destacar, també, que podem pujar a diferents nivells tot fent servir escales i caixes apilades, cosa que dona al joc un petit toc de plataformes.

Pel que fa a l'estructura de les pantalles, tenim 4 fases, que són uns carrers, una zona industrial, un bosc amb muntanya i el quarter general de l'enemic, que estan "habitades" per enemics que estomaquem i que en precedeixen uns de més forts i resistents, generalment també més grossos, com el ja llegendari Abobo, que es va repetint durant el joc, que fan d'enemics finals de pantalla o de mitja pantalla.

Nosaltres comptem amb una barra de vida formada per quadrats o cèl·lules que es va buidant d'una manera força generosa amb el jugador, com passava al Renegade, però només tenim dues vides, que són la 1 i la 0, i en podem aconseguir una altra en arribar als 30.000 punts. 

Des del punt de vista de l'argument, representa que segresten la Marian, la noia que estimen els protagonistes, després de clavar-li un cop de puny i deixar-la inconscient, sense cap motiu explícit, i l'hem d'anar a rescatar tot derrotant petites onades d'enemics -perquè aviat veurem que si n'hi ha gaires en pantalla es produeixen uns ralentiments brutals- fins que arribem a l'enfrontament final.

No és una trama gaire elaborada, però tampoc seria just exigir-li gaire més, pel gènere i per l'època de què es tracta. Qualsevol excusa és bona per sortir a clavar mastegots pel carrer. 

A diferència del que passa amb el Renegade, aquest joc no presenta diferències amb la versió original japonesa -que fins i tot tenia el mateix títol, tot i que estilitzat amb kanji-, així que no hi trobarem contingut retallat que ens expliqui res més. La manca d'alteracions arriba a l'extrem que a la primera pantalla, quan pugem les primeres escales que trobem, podem veure la meitat inferior d'un cartell del Nekketsu Kôha Kunio-kun, i no es va canviar per un de la seva fortament adaptada versió occidental.

Personalment he de dir que em va agradar, i m'agrada més, el Renegade. No nego la importància que té aquest joc, i encara no sé si la segona part i les versions domèstiques em semblaran meravelloses, que pot ser. Tampoc no em puc fer el càrrec de l'impacte que va tenir a les recreatives i a la vida de molts videojugadors, perquè jo no ho vaig viure en aquella època, però del Renegade he gaudit ara i m'ha agradat molt.

M'explico: malgrat les novetats, l'ambientació i el repertori de cops que té (cops de puny, de peu, salts amb cop de peu, salts amb cop de peu enrere, combos de puny i de peu, preses...), trobo que té uns controls una mica més difícils i imprecisos, és fàcil perdre una o dues de les poques vides que tenim amb una caiguda al buit, i la dificultat dels enfrontaments fa que aviat descobrim que l'aposta segura és recórrer al cop de colze enrere, una qüestió per la qual el joc és també famós, i un cop hi recorrem no costa gaires intents passar-se el joc amb un sol crèdit, cosa que fa l'experiència més aviat avorrida.  

Això no vol dir que no m'agradi ni que doni per acabada la meva relació amb el joc. Hi vull tornar a jugar, vull millorar com a jugador i emprar menys a aquesta tècnica, a més de gaudir de la molt bona i encomanadissa banda sonora que té (amb especial menció a la dels crèdits, que és molt bonica i trista). Simplement me n'esperava més. I em faig creus que només dos anys després Capcom presentés una proposta tan netament superior a aquesta com és el Final Fight.






3 comentaris:

  1. Què fort, un altre Moroboshi. Durant anys el meu nick a qualsevol RRSS era Moroboshi. I ara el torno a utilitzar. Respecte a Double Dragon, a mi sí que em agafar de nen. I com érem dos a casa, va arreglar d'una vegada les baralles amb la meva germana pel mando. I l'ambientació tant 80s barreja de underground americà i asiàtic (com tot lo d'aquella època) va marcar per sempre el meu imaginari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! A Twitter deus haver vist que faig servir l'avatar d'en Tatsuya Uesugi de Touch, però el nom de Moroboshi m'agrada molt i per això ha estat sempre el meu nick. El personatge no m'agrada especialment ni l'obra que protagonitza és la meva preferida de la Rumiko Takahashi, així que és un tema de sonoritat xD

      Respecte al Double Dragon, suposo que parles de la versió de NES, oi? Perquè abans això de jugar a arcade emulat no s'estilava. El tinc pendent, en NES. A veure si m'agrada més aquella versió, que tinc entès que té més coses.

      Elimina
  2. Fa uns mesos vaig decidir ficar-me "en serio" amb aquesta saga.
    Jo he tingut la sort de gaudir-la en el seu moment a la recreativa i el que més em va sobtar de tot al rejugar aquesta rom, és que aquestes ralentitzacions bestials que té el joc en el seu moment no li donàvem la més mínima importància. Avui dia seria intolerable, als 90's no te n'adonaves, o inclus en trenes rèdit en shooters.
    Per cert, la segona part també està bé però és massa continuista i la tercera és infumable. La quarta ja no opino, a mi aquestes "posades al dia" de sagues clàssiques no em van.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...