Exclusius de recreativa: Hachoo!

Així com Twitter (o X, si us agrada dir les coses pel seu nou nom) és un lloc fantàstic per discutir-se i posar-se de mala llet, també, si es fa servir correctament, pot ser una font d'informació i gaudi incomparable, i una de les coses que més m'agrada fer-hi, amb el compte d'aquest blog, és descobrir coses noves. 

En molts casos, un vídeo curt, o fins i tot un gif animat, em permet conèixer l'existència de videojocs dels quals no tenia ni idea, i l'últim cop que m'ha passat això ha suposat el germen d'aquesta entrada sobre un videojoc que es va quedar a les recreatives.

Hachoo! (gràcies), és el mucós títol d'aquest arcade de la meva estimada Jaleco que va arribar als salons japonesos el 1989 amb una curiosa proposta dins del llavors ja molt poblat gènere dels beat'em ups, i no només perquè el seu protagonista fos un artista marcial xinès en comptes d'un paio amb roba moderna que va estomacant membres de bandes urbanes pels carrers.

Crida l'atenció, per exemple, que a la primera pantalla ens movem per núvols amb la Gran Muralla xinesa de fons, però és millor que ho veiem en moviment:

De fet, som damunt d'un gran núvol i són els enemics els que se'ns van acostant, de manera que ni tan sols hem de caminar gaire. Una decisió de disseny estranya, però sens dubte original.

Al llarg del nostre viatge per l'antiga Xina haurem de desempallegar-nos d'uns enemics que, pel que en diuen els que han jugat al joc -malauradament, no és el meu cas-, ens poden fer les mateixes coses que nosaltres a ells, tot augmentant la dificultat, cosa que es compensa amb el fet que abans d'atacar-nos passegen una mica per l'escenari, de manera que no se'ns acumulen.

Sembla que els controls no són precisament suaus, i el sistema de lluita és molt primitiu, fins al punt que no existeix el salt amb cop de peu ni cop de puny, sinó que només serveix per esquivar enemics o obstacles. 

Sí que hi ha la possibilitat de llançar els enemics després d'agafar-los, i igual que al mític Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time i l'Arabian Fight, que sortirien pocs anys després, es poden llançar contra la pantalla, tot mostrant uns dissenys detallats i uns gestos diferents per a cadascun del tipus d'enemic, un bon detall que és el punt fort d'un joc que en altres aspectes justeja. De fet, si torneu al flyer de dalt de tot surt fins i tot allà.

Jugablement rudimentari fins i tot per als estàndards de l'època, que recordem que aquell mateix any veuria néixer el Final Fight, el Hachoo! com a mínim té uns gràfics atractius i aquests efectes de càmera a favor seu. 

A més, es tracta del primer beat'em up de Jaleco, que després faria el 64th Street: A Detective Story i, a la Super Nintendo, la saga Rushing Beat. Per tant, el perdono, i no ens enganyem: m'encanten els beat'em ups, la seva història i descobrir-ne de nous, especialment si són toscos. Són un dels meus plaers culpables. Per tant, friso perquè algun dia a l'Evercade hi arribi un segon cartutx arcade de Jaleco que inclogui aquest títol.

Exclusius de recreativa: Guardians

M'agrada descobrir, gràcies a les xarxes socials, videojocs que en el seu moment no és que els veiés per les revistes i no els fes gaire cas, potser perquè em deixava influir per una nota no gaire positiva, sinó títols que directament no sabia ni que existien.

Jocs que ara, amb els mitjans que tenim, puc provar fàcilment, i que no són els títols tan suats de què sempre es parla, independentment que siguin bons o no. Doncs bé, un d'aquests, encara pendent de provar, és el Ghost Chaser Densei, o Denjin makai al Japó, un beat'em up de 1994 de Banpresto per a recreatives i la Super Famicom que va tenir una seqüela només per a arcades, i és per això que en parlo aquí.

El 1995 ens arribava aquest Guardians, que al Japó també es coneix com a Denjin makai II, encara que com podem veure a l'indiscutiblement japonès flyer, destaca el nom internacional.

Com que no se'n troba gaire informació, he de recórrer a la pàgina de la Wikipedia de la primera entrega per situar-lo: és l'any 2079 i ens trobem en un país de l'Extrem Orient en què un superordinador ho controla tot, amb l'avantatge de mantenir també el crim a ratlla. Però hi ha criminals que passen desapercebuts, els ghosts, i per això el govern ha creat una unitat especial de policia per caçar-los, que són els ghost chasers.  

A la segona part no sé quant de temps ha passat, però ens podem imaginar que el context argumental és similar, i de fet hi tornen, amb canvis estètics, 4 dels 6 personatges que tenia la primera part, que ja eren molts. Però és que a la segona part hi ha 8 lluitadors!

Això és una animalada pel que fa als beat'em ups, i de fet és el joc del gènere amb més personatges que s'havien fet fins a l'arribada de l'Streets of Rage 4, que en té 11. Però vaja, aquest va tenir el rècord durant 25 anys i, de fet, en recreativa no va ser mai superat.

Seguint la tònica de la seva primera entrega, el Guardians té unes mecàniques de combat amb certa profunditat, amb els cops i els combos típics d'aquesta mena de jocs i també moviments especials -que depenen d'una barra que veiem en pantalla- i en equip amb un altre jugador, tot i que curiosament, malgrat que en aquella època no eren rars els títols del gènere que permetien més de dos jugadors simultanis, en aquest cas només hi poden jugar fins a dues persones, cosa que contrasta amb l'extraordinària plantilla de personatges.

Amb sprites força grans, gràfics detallats i en general un apartat audiovisual d'allò més cuidat, es tracta d'un joc que naixia en una època en què els polígons ja s'estaven establint als mercats domèstics, potser no va tenir gaire èxit als salons recreatius i, sigui com sigui, no es va considerar oportú fer-ne una versió domèstica com sí que havia passat amb la primera part.

Actualment, però, està considerat un dels millors beat'em ups que s'han fet mai, si bé no se l'acostuma a esmentar perquè és una mena de joc que té molts representants de gran qualitat i que van tenir més recorregut, cosa que contribueix a la seva popularitat. El rellançarà algú per a sistemes moderns perquè en puguem gaudir de manera legal? Tant de bo.

 

Jocs que no van sortir del Japó: Nekketsu Oyako

No us passa, de vegades, que voleu comprar un joc i els resultats que us surten inclouen coses que només hi coincideixen parcialment en el nom, però que no són el que busqueu? Resultats sovint molestos que obliguen a emprar tècniques booleanes com afegir un símbol de menys, de restar, davant d'un nom que no interessa, per tal que no aparegui, però que no funcionen en gaires llocs més que Google. 

En fi, "per culpa" d'això, mentre buscava coses del meu estimat Kunio-kun amb una paraula recurrent a la saga que protagonitza, "nekketsu", vaig descobrir l'existència d'un joc que primer era això, una molèstia, però que després em va acabar interessant i al qual hauré de jugar, si vull, per vies malauradament no oficials a causa del seu preu al mercat de segona mà.

Es tracta del Nekketsu Oyako, que significa "pare i fills de sang calenta", perquè els seus protagonistes són això, un pare, el seu fill i la seva filla. 

Es tracta d'un beat'em up que va aparèixer per a la PlayStation al desembre de 1994 i per a la Saturn al juliol de 1995, com a mostra que la llavors nova generació no només era la dels videojocs poligonals, sinó que també es podien fer coses remarcables en 2D.

Desenvolupat per Technosoft -aquí estilitzada com a Tecno Soft-, companyia prou coneguda sobretot per la saga Thunder Force, ens proposa la premissa d'una pare i la seva descendència que surten al carrer per combatre la malvada organització Big Black Corporation, de nom prometedor, que ha segrestat la mare dels nanos i dona del senyor amb bigoti.

Malgrat aquest punt de partida tan extremament original en el gènere, el joc té un to més aviat humorístic, amb detalls com ara el fet que una pantalla té lloc a l'interior d'una balena o que les begudes alcohòliques permeten recuperar energia al pare, però no als fills, que encara no tenen l'edat japonesa per prendre alcohol, 20 anys, i els surt un missatge avisant que són només per a adults.

Pel que fa a la jugabilitat, ens trobem amb el tòpic que el pare, físicament més corpulent, és el personatge fort, però lent, la filla és àgil però fa menys mal i el noi és el lluitador equilibrat. Es poden controlar dos personatges alhora si hi juguem amb una altra persona. A banda d'això, destaca per l'ús d'un botó per deixar anar l'arma i l'existència d'inputs de l'estil dels jocs de lluita 1 contra 1 per fer atacs especials.

Com deia més amunt, va tenir versió per a Saturn, i estan documentades una sèrie de diferències entre totes dues versions. 

Per exemple, allà on en PlayStation hi ha transparències la Saturn no les té, i a la consola de Sony es pot tenir més del 100% de vida, mentre que a la de Sega no. La música a la Saturn és remesclada i es reinicia cada cop que tornem d'una pausa, hi ha un enemic calb que a la PlayStation té cabells, i hi ha algunes animacions que es van refer per a la Saturn, a més que es van afegir moviments, cosa que podem considerar que al capdavall la situa en millor posició que la de la PlayStation malgrat altres aspectes en què queda per sota. 

En qualsevol cas, en aquella època el gènere no estava de moda com ho torna a estar ara, i era massa aviat per a la nostàlgia, de manera que va passar força desapercebut, no se'n va fer tampoc cap reedició i no va sortir del Japó. Va arribar al PlayStation Network l'any 2017, però altre cop només al seu país d'origen. Una llàstima, tot plegat, perquè amb el revival que hi ha dels beat'em ups almenys a mi m'agradaria que estigués disponible per a consoles modernes i a l'abast de tothom. 

Exclusius de recreativa: Tough Turf

Ja fa temps que els beat'em ups em fascinen, em desperten molt d'interès, independentment de la meva habilitat a l'hora de jugar-hi, que és molt baixa. Tanmateix, tot i que sí que n'havia provat alguns, ha estat ara que m'hi he posat seriosament i he acabat títols emblemàtics com el Renegade o l'Streets of Rage.

Com que ara sí que hi estic jugant seriosament, i ho faig amb una perspectiva més o menys de repàs històric, vaig coneixent videojocs que van néixer a l'època del boom del gènere, a finals dels anys 80, alguns dels quals han passat per la història sense deixar empremta, i entre ells n'hi ha que no coneixia ni pel nom, a més que -o potser precisament per això- no se'n va fer cap conversió domèstica.  

Parlo del Tough Turf (que vindria a significar "territori dur"), un nom que li escau molt, a un videojoc del gènere, però que haurem de veure si és tan potent com vol transmetre el seu títol, i és que es tracta d'un beat'em up de Sega de 1989, any en què també sortia un tal Final Fight, del mateix gènere, que va deixar pàl·lids tots els seus competidors del moment amb una proposta molt millor, en tots els sentits, que cap de les que s'havien vist fins llavors, ni tan sols en els anys immediatament anteriors.

Aquell salt de gegant va fer ombra a altres brawlers del mercat i li'n faria també a més d'un dels que encara havien de sortir, però bé, centrem-nos en un d'aquests títols que no van veure el sol per donar-li una mica de protagonisme, ja que el títol de Capcom es va endur tot el d'aquell any.

Desenvolupat entre Sega i Sunsoft, ens posa a la pell d'un paio (o dos, si triem jugar amb una altra persona) d'aspecte totalment normal, amb camisa i pantalons de treballar en una oficina, que sense cap preàmbul han de sortir al carrer a estomacar membres de bandes de delinqüents.

Ho farem amb l'ús d'un cop de puny, un cop de peu i el salt, i d'algunes armes (no gaires) que podrem agafar, concretament canonades, ampolles trencades i ganivets, tot molt típic del gènere i heretat directament del fins llavors gran referent que era el Double Dragon, així com la seva seqüela, el Double Dragon II: The Revenge.

Com podem veure al vídeo, malgrat que n'agafa una inspiració clara -també en els moviments, com el de fer el salt amb cop de peu prement els botons de salt i cop de peu alhora-, no té alguna cosa important de títols esmentats com el Double Dragon o el Renegade, com ara la possibilitat d'agafar i llançar els enemics, que facilitaria molt les coses i faria el joc més divertit. En canvi, aporta el moviment d'ajupir-se, que ens ajudarà a esquivar més d'un cop.

Tampoc els escenaris són gaire variats ni colorits, i cauen en els tòpics dins dels tòpics (en anys posteriors els beat'em ups presentarien altres menes d'escenaris, que també esdevindrien tòpics), com podem comprovar amb aquests paisatges industrials i urbans.

Malgrat que el Tough Turf és clarament un beat'em up més, que no té cap mena d'argument (ni tan sols un de curtet i farcit de clixés que ens ajudi a implicar-nos emocionalment amb el joc) i que va quedar eclipsat ràpidament per la gairebé injusta superioritat del Final Fight, té alguna cosa que em crida l'atenció, i tant de bo que en algun moment s'hi pugui jugar de manera legal en algun sistema modern, perquè m'agradaria poder-ho fer.

Però l'Astro City Mini no el va incloure, així que de moment em queda tenir-lo a la Raspberry, i haver-li dedicat aquesta entrada perquè vull conèixer (i donar a conèixer) la història dels videojocs d'aquest gènere dels mastegots de carrer i perquè dins d'aquest, amb el segell de Sega, hi ha vida més enllà de Streets of Rage i Golden Axe. 

Anàlisi: Double Dragon

En el meu afany de jugar, per fi, a videojocs considerats clàssics imprescindibles, i més en un gènere que m'atrau tant -tot i que no soc gaire bo jugant-hi- com el dels beat'em ups, després del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun, l'avi d'aquesta mena de jocs (en vaig parlar a Retroscroll), tocava endinsar-me en l'univers del seu fill, a més de la mateixa companyia, i aquesta és l'entrada en què en parlo.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquí parlo de la versió recreativa, que tinc a la Switch a través de la línia Arcade Archives, i que soc conscient que té millors i pitjors adaptacions a sistemes domèstics, però encara no les he tocat. 

És el Double Dragon, un dels beat'em ups més importants de la història, per la influència que va tenir a l'hora de definir els elements bàsics del gènere, i també un dels videojocs més populars de tots els temps, tot s'ha de dir.

Desenvolupat per Technôs Japan, igual que el seu "pare" Renegade, i amb direcció de Yoshihisa Kishimoto (creador de la saga Kunio-kun, i amb entrada dedicada aquí) i Shin'ichi Saitô, va ser publicat per Taito a les recreatives el 1987 amb la intenció de repetir l'èxit del seu "pare", però amb una ambientació més occidental i, segons el mateix Kishimoto, inspirada en part en la saga Mad Max i el manga Hokuto no ken, publicat en castellà com a El puño de la estrella del norte.   

Com el seu predecessor espiritual, és un beat'em up amb profunditat, que ens permet moure'ns cap als costats i també cap al fons o cap al jugador, però presentava dues diferències principals respecte al Renegade, i van ser tan importants que després el gènere no s'entendria sense elles.

La primera en importància és la possibilitat que dues persones hi juguessin alhora, cadascuna controlant un personatge entre els germans Billy i Jimmy Lee. L'opció cooperativa és, sense dubte -i si no ho podem preguntar a qualsevol aficionat a aquesta mena de videojocs-, el que els fa més atractius. 

L'altra novetat també és cabdal i característica del gènere des que es va estrenar en aquest títol, però afecta tant la modalitat individual com la cooperativa, i és la capacitat de prendre les armes als enemics i fer-les servir nosaltres. Al Double Dragon tenim bats de beisbol, fuets, ganivets i també caixes, bidons i roques que trobem pels escenaris.

A més de tot això, el Double Dragon presentava pantalles d'scroll continu, no arenes tancades com el Renegade, i de fet entre fase i fase la transició és molt suau, sense que aparegui cap mapa ni text explicatiu. Cal destacar, també, que podem pujar a diferents nivells tot fent servir escales i caixes apilades, cosa que dona al joc un petit toc de plataformes.

Pel que fa a l'estructura de les pantalles, tenim 4 fases, que són uns carrers, una zona industrial, un bosc amb muntanya i el quarter general de l'enemic, que estan "habitades" per enemics que estomaquem i que en precedeixen uns de més forts i resistents, generalment també més grossos, com el ja llegendari Abobo, que es va repetint durant el joc, que fan d'enemics finals de pantalla o de mitja pantalla.

Nosaltres comptem amb una barra de vida formada per quadrats o cèl·lules que es va buidant d'una manera força generosa amb el jugador, com passava al Renegade, però només tenim dues vides, que són la 1 i la 0, i en podem aconseguir una altra en arribar als 30.000 punts. 

Des del punt de vista de l'argument, representa que segresten la Marian, la noia que estimen els protagonistes, després de clavar-li un cop de puny i deixar-la inconscient, sense cap motiu explícit, i l'hem d'anar a rescatar tot derrotant petites onades d'enemics -perquè aviat veurem que si n'hi ha gaires en pantalla es produeixen uns ralentiments brutals- fins que arribem a l'enfrontament final.

No és una trama gaire elaborada, però tampoc seria just exigir-li gaire més, pel gènere i per l'època de què es tracta. Qualsevol excusa és bona per sortir a clavar mastegots pel carrer. 

A diferència del que passa amb el Renegade, aquest joc no presenta diferències amb la versió original japonesa -que fins i tot tenia el mateix títol, tot i que estilitzat amb kanji-, així que no hi trobarem contingut retallat que ens expliqui res més. La manca d'alteracions arriba a l'extrem que a la primera pantalla, quan pugem les primeres escales que trobem, podem veure la meitat inferior d'un cartell del Nekketsu Kôha Kunio-kun, i no es va canviar per un de la seva fortament adaptada versió occidental.

Personalment he de dir que em va agradar, i m'agrada més, el Renegade. No nego la importància que té aquest joc, i encara no sé si la segona part i les versions domèstiques em semblaran meravelloses, que pot ser. Tampoc no em puc fer el càrrec de l'impacte que va tenir a les recreatives i a la vida de molts videojugadors, perquè jo no ho vaig viure en aquella època, però del Renegade he gaudit ara i m'ha agradat molt.

M'explico: malgrat les novetats, l'ambientació i el repertori de cops que té (cops de puny, de peu, salts amb cop de peu, salts amb cop de peu enrere, combos de puny i de peu, preses...), trobo que té uns controls una mica més difícils i imprecisos, és fàcil perdre una o dues de les poques vides que tenim amb una caiguda al buit, i la dificultat dels enfrontaments fa que aviat descobrim que l'aposta segura és recórrer al cop de colze enrere, una qüestió per la qual el joc és també famós, i un cop hi recorrem no costa gaires intents passar-se el joc amb un sol crèdit, cosa que fa l'experiència més aviat avorrida.  

Això no vol dir que no m'agradi ni que doni per acabada la meva relació amb el joc. Hi vull tornar a jugar, vull millorar com a jugador i emprar menys a aquesta tècnica, a més de gaudir de la molt bona i encomanadissa banda sonora que té (amb especial menció a la dels crèdits, que és molt bonica i trista). Simplement me n'esperava més. I em faig creus que només dos anys després Capcom presentés una proposta tan netament superior a aquesta com és el Final Fight.

Exclusius de recreativa: 64th Street - A Detective Story

Benvingudes i benvinguts a la segona entrega d'aquesta secció que vaig estrenar no fa gaire, i que es dedica a parlar de videojocs que per un motiu o un altre només van passar per les recreatives, sense que hi hagués l'interès o la possibilitat de fer-ne posteriors adaptacions domèstiques. 

A l'entrada d'avui el protagonista és un beat'em up que no sé per què no va arribar a cap sistema, però que sí que va tenir uns hereus espirituals, la saga Rushing Beat, de la qual parlaré en una futura entrada i per un altre motiu.

És el 64th Street - A Detective Story, un títol de la japonesa Jaleco que va arribar als arcades el 1991 i que té com a protagonistes un detectiu privat, de nom Rick Anderson, i el seu aprenent, l'exdelinqüent juvenil Allen Tombs, ambientat l'any 1939 i, a mesura que avança el joc, amb elements steampunk. 

Un dia un home ric els encarrega que rescatin la seva filla, segrestada per la malvada organització Legacy, i aquesta és l'excusa per oferir-nos l'enèsim videojoc de lluita d'un (o dos) contra molts, de l'estil dels Final Fight o els Streets of Rage, amb elements destructibles als escenaris, armes improvisades i desplaçament tant lateral com en profunditat. 

Com es pot veure, tant els dissenys com les animacions semblen ara una mica passats de moda, potser més propis de finals dels 80 que de principis dels 90, i els escenaris no destaquen especialment, llevat de la pantalla del tren i la del dirigible, al final, però què voleu que us digui? A mi em sembla que fa bona pinta igualment. 

A més, té la gràcia que en realitat els detectius (podem triar qualsevol dels dos quan comencem la partida, o bé jugar-hi amb algú en modalitat cooperativa) investiguen la desaparició de la noia i obtenen pistes -en forma de textos en pantalla- en acabar cada secció. I l'ambientació d'època, és clar. 

Sense haver-lo provat, em fa l'efecte que és un bon joc que senzillament tenia una competència massa bona, encapçalada pels dos títols esmentats més amunt. En tot cas, no es va portar a la Super Nintendo ni la Mega Drive, ni a cap altra màquina, però es va poder gaudir en sistemes iOS a partir de 2011, i Hamster Corporation ha anunciat que el durà, en la seva línia Arcade Archives, a la Switch, cosa que fa que automàticament passi a la meva llista de desitjos.