Jocs que no van veure la llum: Especial Kunio-kun

Avui, en aquesta secció dedicada a videojocs que no van arribar a néixer, faré una cosa diferent en més d'un sentit: normalment parlo de títols dels quals hi ha una mica de material visual, si pot ser vídeos, que facin més interessant l'entrada, però aquest cop el que faig és un repàs de diversos videojocs d'una saga que no van arribar a sortir, i espero que això compensi l'escàs o fins i tot inexistent material documental que hi ha al respecte.

Com potser ja sabeu, la saga Kunio-kun em fascina, i això que encara no he jugat ni a la meitat dels seus jocs. Aquesta mancança personal es deu al temps limitat, la dispersió i que té un munt de títols, al capdavall és una saga ben viva que encara ara va augmentant. No ens ha d'estranyar, doncs, que tingui també una pila de projectes no materialitzats, que són els que veurem aquí. 

Malgrat aquesta imatge d'entrada, a la qual ja arribarem més avall, començarem el repàs dels projectes nonats d'en Kunio amb un RPG de la saga que es va "prometre" al final d'una guia per al Super Dodge Ball el 1988, una publicació per al públic japonès, per tant estrictament una guia per al Nekketsu kôkô Dodgeball bu.

Pel que podem llegir al corresponent article de la web Unseen64, no va arribar a tenir títol, però segurament hauria estat un RPG de combats per torns amb l'ambientació d'institut que coneixem de la saga, atesa la implicació del guionista Masaki Wachi, que va escriure alguns Shining Force per una banda, i la imatge d'un parell d'enemics que podeu veure a la imatge de sota, extreta de l'esmentada web.

El 1990 es va començar a planificar un altre joc esportiu dels molts que tindria la saga, i l'esport escollit va ser el més popular del país, el beisbol. El títol provisional d'aquell joc era Nekketsu yakyû kozô ("Nanos del beisbol de sang calenta"), després es va revisar com a Nekketsu taiman jûban shôbu ("L'enfrontament de sang calenta dels números 10"), i quan el director va passar a ser Hiroyuki Sekimoto, el responsable, entre altres, del River City Ransom i el Double Dragon II de la NES, el projecte es va refer com a joc de Super Nintendo, amb el títol de Downtown River City Baseball Story - Play Ball, Kunio!-, que és el nom que des de 2025 té aquest joc fins llavors no localitzat en què en Kunio i els seus amics i rivals proven aquest meravellós esport.

El mateix any i per part del mateix director hi havia plans de fer un joc totalment diferent. Amb el nom de Nekketsu sensei bôken katsugeki - Mamiya no densetsu, s'hauria tractat d'un joc d'acció amb un protagonista totalment diferent: era el professor Shinji Chiba, tutor d'en Kunio i professor d'història, que s'embarca en una aventura per rescatar la professora d'art, desapareguda en un viatge. 

Malauradament, que no tirés endavant va significa que no arribéssim a veure mai el personatge, que només s'esmenta al joc de beisbol (el que sí que va sortir) i en una novel·la de 2014.  

Aquest és un cas especial, perquè no és que no veiés la llum. Posem-nos en situació: malgrat que els pocs jocs de la saga Kunio-kun que van arribar a Occident en el seu dia ho van fer amb diferents noms tant de jocs com de personatges, desmembrant una saga que ens arribava només parcialment i seguint costums de l'època, excepcionalment el títol Crash'n the Boys havia de tenir una nova entrega, el Crash'n the Boys: Ice Challenge, que havia de ser la localització del Go-go! Nekketsu Hockey Club Slip-and-Slide Madness, títol que puc dir en anglès perquè fa pocs anys que s'ha localitzat per primer cop, i del qual ja havia parlat en una entrada quan me'l vaig passar.

Però als anys 90 aquesta localització no es va arribar a produir. El problema és que al final del Crash'n the Boys: Street Challenge es feia un teaser d'aquest altre joc, i la cosa no es va arribar a materialitzar, però devia estar-hi força a punt perquè s'esmentés al final d'un altre joc i se'n fes fins i tot publicitat. De fet, hi havia disseny de portada i tot: 

Per tant, aquest sí que va sortir i no encaixaria en aquesta secció del blog, però ho acceptareu (?) perquè va passar tres dècades després i perquè es va fer, com amb tots els altres jocs de la saga, amb una localització respectuosa amb el material original, així que res de Crash ni dels nois.

Recordeu quan parlàvem del joc de beisbol, que al final va sortir però no per a la NES, sinó per a la Super Nintendo? (bé, Famicom i Super Famicom, hauríem de dir) Doncs a la fira CES de Las Vegas de 1992, en un llistat de futurs jocs de la Super Nintendo, es parlava del Crash'n the Boys Baseball. Per tant, estava previst que es localitzés per a la 16 bits de Nintendo occidental... però, novament, ens hauríem d'esperar al recopilatori Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, de 2020.

El que no es va arribar a revelar -i, de fet, ho coneixem perquè un dissenyador gràfic de Technos en va parlar a Twitter el 2020, va ser el Nekketsu Kunio-kun zukan, un projecte de 1993 que més que un joc era una mena d'enciclopèdia visual en què podíem llegir informació de tots els personatges de la franquícia, a més d'un apartat de jukebox amb bandes sonores de tota la saga fins llavors.

Menys informació encara es té del Downtown Kyapikapi Monogatari, que hauria tingut com a protagonistes els personatges femenins de la Satomi Momozono, la Kazumi Hasebe i la Misako. Fins que no en va aparèixer una imatge conceptual a la galeria d'extres del recopilatori de jocs de NES de la saga per a la 3DS, el Kunio-kun Nekketsu Complete: Famicom hen, de 2016, no se sabia ni que havia estat una idea. 

I ara sí, tornem a la imatge del principi. No, no era aquesta, però hi ha una motiu: Explicava el recentment desaparegut Yoshihisa Kishimoto, el pare d'aquesta saga i de Double Dragon, que després de l'èxit rotund del Super Mario Kart van començar a pensar en un joc similar protagonitzat per en Kunio i companyia, al capdavall havien practicat i practicarien múltiples disciplines competitives. 

En aquella entrevista el va anomenar Nekketsu Kart, però la idea va evolucionar en una mena de joc de polo en què els personatges haurien cavalcat porcs en comptes de cavalls. Malauradament, mai va entrar en fase de producció, així que només en tenim imatges que va penjar el mestre Kishimoto a la seva web.

Encara més interessant em sembla -i per tant més mal em fa que no esdevingués una realitat- un altre projecte cancel·lat que es va revelar de la mateixa manera: el Nekketsu kôha Kunio-kun: Kowloon no tsume, que havia de ser una continuació del que ara es coneix com a River City Girls Zero, originalment Shin Nekketsu kôha: Kunio-tachi no banka, l'aclamat joc protagonitzat per en Kunio, en Riki, la Misako y la Kyôko -aquestes últimes protagonistes dels moderns River City Girls 1 i 2-, que hauria tingut lloc a la zona de Kowloon, al nord de Hong Kong.

El joc hauria suposat un crossover entre aquests personatges i els germans Lee de Double Dragon. Estava previst que sortís el 1996 per a la PlayStation, però no va veure la llum i es va quedar en un esborrany de l'argument i la jugabilitat. 

Tirem una mica enrere, perquè el 1994 va sorgir una altra idea amb els personatges de la saga, i era col·locar-los en una aventura de ciència-ficció per a la Super Famicom que s'hauria dit Kunio-kun no SF dayo! Zen'in shûgô!, al qual pertany la imatge conceptual que veiem aquí dalt i que sembla de manga de lluita.

A la wiki d'en Kunio figuren dos títols més que no tenen cap explicació, Kunio no bike racing: Nekketsu bari bari kouttotai i Downtown Nekketsu Monogatari 2. I, finalment, tenim això:

River City Nightmares havia de ser una continuació amb ambientació de terror per al River City Girls, amb monstres i espectres lliures per River City, però allò va quedar reduït a una petita part del River City Girls 2, la seqüela més continuista que va preferir WayForward.

Em sembla fascinant la quantitat d'idees que han donat forma a aquesta longeva i productiva saga, però encara més totes les que s'han anat descartant al llarg de les dècades. Però, si fos per mi, que no se'n descartin més i que totes les idees acabin fructificant. Si es pot rescatar algun projecte antic, ja seria increïble.
 

El personatge: Riki

L'univers Kunio-kun és un dels que més m'agraden de l'àmbit dels videojocs, i tot i que reconec que és de nínxol, m'agrada parlar-ne. Ara fa temps que el tinc una mica abandonat, però tinc intenció de tornar-hi i anar-vos portant més jocs d'aquesta franquícia tan longeva i multigènere. 

De moment, la reprenem una mica amb la intenció també de fer revifar la secció de personatges, perquè parlaré d'un que és important dins d'aquest univers i que no és el seu protagonista, sinó el seu rival i alhora amic. 

En Riki, que va debutar al mateix joc que en Kunio, és el brètol més conegut de l'institut Hanazono, i el veiem ja el 1986 al Nekketsu Renegade Kunio-kun (el nom ja oficialment localitzat del Nekketsu Kôha Kunio-kun, atès que la versió originalment localitzada i maquillada del joc es coneix com a Renegade), fent de líder de la banda de l'esmentat institut que forma el primer grup d'enemics que en Kunio ha de derrotar a la seva primera aventura. 

El veiem a la imatge observant els progressos dels seus esbirros amb un pentinat pompadour característic, però encara no del color blau que seria establert més endavant, després de diverses proves.

Per tant, coneixem en Riki des que vam conèixer el protagonista de la franquícia, en aquell joc que es podria considerar, o almenys jo el qualifico com a tal, "l'avi dels beat'em ups". Però no va trigar en tornar a sortir, i de fet consta que és el segon personatge que més apareix a la saga per darrere només d'en Kunio.

Perquè a la complexa cronologia d'aquests videojocs hi ha títols de diferents gèneres, i el beat'em up no és el majoritari: dominen els d'esports, entenent-se com a versions humorístiques i exagerades d'aquestes disciplines físiques. I el segon joc de la franquícia ho era: 

El Nekketsu High School Dodgeball Club, de 1987, presentava el Hanazono com un dels equips rivals, tot i que a la versió localitzada originalment, el Super Dodgeball, aquest lore desapareix i en Riki amb ell.

Però la seva representació com a enemic com a tal acabaria amb aquest joc i no tornaria fins al cap de molts anys, perquè després ja el vam veure com a brètol aliat d'en Kunio, ja des del cèlebre Downtown Nekketsu Story, de 1989, altrament conegut com a River City Ransom o, a Europa, Street Gangs.

En aquest joc, que tornava al gènere del beat'em up, però amb elements d'RPG i una estètica chibi propera al Super Dodgeball, en Riki (Ryan a Occident) demana ajuda al seu rival Kunio (Alex a la versió localitzada originalment) per rescatar la seva xicota Mami, que ha estat segrestada.

A banda de ser un dels jocs més populars de la franquícia, va ser el primer on en Riki va col·laborar amb en Kunio, i a partir de llavors va passar a ser amic seu, al més pur estil Bola de Drac. Un amic i aliat que té un caràcter més discret, més seriós i tranquil que el d'en Kunio, encara que a l'hora de combatre no s'estigui de res. És per tot això que l'he destacat, però no patiu, que no faré un repàs exhaustiu de tots els videojocs on apareix el nostre personatge d'avui, sinó només aquells en què consideri que hi ha alguna cosa interessant per dir.

Es pot veure, al llarg dels anys 80 i 90, com a capità de l'equip del Hanazono d'esports com el futbol, el bàsquet, el beisbol, l'hoquei sobre gel, el voleibol o d'altres fets d'esbojarrades proves, però també col·laborant de nou amb en Kunio en beat'em ups com el River City Renegade (en japonès Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun), de 1992, o el més emblemàtic Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka, de 1994.

Aquest títol, que va quedar fora del recopilatori de la saga on es van localitzar per primer cop els jocs que faltaven per traduir -i es va millorar la traducció dels que ja havien arribat a Occident-, ha estat explotat per separat com a River City Girls Zero, ja que argumentalment és l'origen i la inspiració dels moderns River City Girls. 

Aquí, en Riki i en Kunio han estat empresonats per un crim que no han comès i s'embarquen en una aventura per netejar el seu nom. Una història més complexa i treballada del que era habitual a la saga, i que fa que encara ara el joc sigui dels més destacats d'una franquícia amb desenes d'entregues. Curiosament, la xicota d'en Riki aquí és la Kyôko, no pas la Mami, que era la del Nekketsu Downtown Story.

Després continuarien els videojocs de caire esportiu, i també hi hauria un fotimer de remakes i reboots del Nekketsu Renegade Kunio-kun, i del Nekketsu Downtown Story, per a portàtils de Nintendo, amb algunes localitzacions (però no totes) a la Nintendo 3DS. 

Allà va sortir també, val la pena explicar-ho, el Riki densetsu (La llegenda d'en Riki), de 2012, una preqüela de la versió actualitzada per a la 3DS del Nekketsu Renegade Kunio-kun. En aquest joc, és en Riki l'únic personatge que controlem, el protagonista absolut, en una aventura molt de l'estil de les que fins llavors havia protagonitzat en Kunio, de venjances i malentesos. 

El 2020 també va tenir protagonisme amb el reskin del Nekketsu High School Dodgeball Club anomenat Hanazono kôkô dodgeball bu, que només es podia obtenir amb la reserva del Kunio-kun: The World Classics Collection de la Switch. 

El 2019 el veuríem aparèixer, amb una renovada estètica anime, a l'anteriorment esmentat River City Girls, en què tant ell com en Kunio fan, aquest cop, el paper de segrestats, i han de ser les seves xicotes Kyôko i Misako -recordem, del Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka o ara River City Girls Zero- les que protagonitzen aquest beat'em up per mirar de rescatar-los, i quan ho aconsegueixen ells passen a ser personatges utilitzables en noves partides. A la seqüela, de 2022, tant en Kunio com en Riki estan disponibles des del principi.

Alguns dels jocs de la franquícia han mostrat els personatges de l'univers Kunio-kun en històries ambientades en altres èpoques, com el Downtown Special Kunio-kun's Historical Period Drama (1991) o el River City: Knights of Justice (2014), i fa poc ha tornat a passar amb el romanç xinès dels Tres Regnes, al River City Saga: Three Kingdoms (2021) i la seva seqüela de 2024.

No hi ha dubte de la importància d'en Riki a la saga, tant se val els noms que se li hagin posat a les barroeres localitzacions del passat. El seu nom real, per cert, i segons el creador d'en Kunio i el Double Dragon, en Yoshihisa Kishimoto, ve d'un yakuza que ell mateix, que també havia estat involucrat en bandes juvenils, va conèixer a la seva època. 

També ha estat convidat en altres jocs fora de la seva saga, com ara el Code Shifter, un títol de plataformes i acció que acull personatges d'Arc System Works, el Baseball Superstars 2020, un RPG de beisbol per a mòbils, el Super Smash Bros. Ultimate, on apareix com a esperit, o en un DLC del Mighty Fight Federation juntament amb en Kunio. 

I encara que sembli mentida perquè fora del Japó no és una saga tan immensament popular, al contrari, al Japó ha tingut marxandatge i adaptacions de tota mena, entre les quals diversos manga i també una sèrie d'imatge real, que com no podia ser d'una altra manera té una versió de carn i ossos del nostre Riki.

 

Jocs que no van sortir del Japó: Nekketsu Oyako

No us passa, de vegades, que voleu comprar un joc i els resultats que us surten inclouen coses que només hi coincideixen parcialment en el nom, però que no són el que busqueu? Resultats sovint molestos que obliguen a emprar tècniques booleanes com afegir un símbol de menys, de restar, davant d'un nom que no interessa, per tal que no aparegui, però que no funcionen en gaires llocs més que Google. 

En fi, "per culpa" d'això, mentre buscava coses del meu estimat Kunio-kun amb una paraula recurrent a la saga que protagonitza, "nekketsu", vaig descobrir l'existència d'un joc que primer era això, una molèstia, però que després em va acabar interessant i al qual hauré de jugar, si vull, per vies malauradament no oficials a causa del seu preu al mercat de segona mà.

Es tracta del Nekketsu Oyako, que significa "pare i fills de sang calenta", perquè els seus protagonistes són això, un pare, el seu fill i la seva filla. 

Es tracta d'un beat'em up que va aparèixer per a la PlayStation al desembre de 1994 i per a la Saturn al juliol de 1995, com a mostra que la llavors nova generació no només era la dels videojocs poligonals, sinó que també es podien fer coses remarcables en 2D.

Desenvolupat per Technosoft -aquí estilitzada com a Tecno Soft-, companyia prou coneguda sobretot per la saga Thunder Force, ens proposa la premissa d'una pare i la seva descendència que surten al carrer per combatre la malvada organització Big Black Corporation, de nom prometedor, que ha segrestat la mare dels nanos i dona del senyor amb bigoti.

Malgrat aquest punt de partida tan extremament original en el gènere, el joc té un to més aviat humorístic, amb detalls com ara el fet que una pantalla té lloc a l'interior d'una balena o que les begudes alcohòliques permeten recuperar energia al pare, però no als fills, que encara no tenen l'edat japonesa per prendre alcohol, 20 anys, i els surt un missatge avisant que són només per a adults.

Pel que fa a la jugabilitat, ens trobem amb el tòpic que el pare, físicament més corpulent, és el personatge fort, però lent, la filla és àgil però fa menys mal i el noi és el lluitador equilibrat. Es poden controlar dos personatges alhora si hi juguem amb una altra persona. A banda d'això, destaca per l'ús d'un botó per deixar anar l'arma i l'existència d'inputs de l'estil dels jocs de lluita 1 contra 1 per fer atacs especials.

Com deia més amunt, va tenir versió per a Saturn, i estan documentades una sèrie de diferències entre totes dues versions. 

Per exemple, allà on en PlayStation hi ha transparències la Saturn no les té, i a la consola de Sony es pot tenir més del 100% de vida, mentre que a la de Sega no. La música a la Saturn és remesclada i es reinicia cada cop que tornem d'una pausa, hi ha un enemic calb que a la PlayStation té cabells, i hi ha algunes animacions que es van refer per a la Saturn, a més que es van afegir moviments, cosa que podem considerar que al capdavall la situa en millor posició que la de la PlayStation malgrat altres aspectes en què queda per sota. 

En qualsevol cas, en aquella època el gènere no estava de moda com ho torna a estar ara, i era massa aviat per a la nostàlgia, de manera que va passar força desapercebut, no se'n va fer tampoc cap reedició i no va sortir del Japó. Va arribar al PlayStation Network l'any 2017, però altre cop només al seu país d'origen. Una llàstima, tot plegat, perquè amb el revival que hi ha dels beat'em ups almenys a mi m'agradaria que estigués disponible per a consoles modernes i a l'abast de tothom. 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de beat'em ups

No hi ha dubte que el beat'em up va ser un gènere tremendament popular a les recreatives, i també a les cases, durant molts anys. Després va ser substituït espiritualment pels jocs de lluita 1 contra 1, i ja fa uns anys que ha revifat amb notables exemples, però sigui com sigui mai ha abandonat els cors dels videojugadors.

Són títols recordats amb nostàlgia, encara ara són divertits de jugar i algunes sagues han envellit perfectament, mentre que d'altres no tant. Sigui com sigui, trobem gent que no només les duu al cor, sinó també a la pell -quantes vegades dec haver fet servir aquesta expressió en aquesta secció?-, així que farem una ullada a alguns exemples de tatuatges de beat'em ups. 

Si hi ha un beat'em up que va revolucionar el gènere va ser el Double Dragon, el primer que va permetre que dos jugadors compartissin aventura de manera simultània i fer servir armes per colpejar els enemics, uns ingredients que van esdevenir exigència per a aquesta mena de videojocs.

Va generar una estimadíssima saga amb alts i baixos, però no hi ha dubte que en Jimmy Lee havia d'aparèixer en algun tatuatge, i en aquest cas el tenim en versió NES. 

Si el Double Dragon va néixer com a adaptació més occidental del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun amb els afegits esmentats i revolucionaris, després es va fer el camí invers per crear el Downtown Nekketsu Monogatari o River City Ransom (o Street Gangs a Europa), directament per a la NES, amb en Kunio altre cop com a protagonista (Alex a l'estranger) i aquesta vegada amb la possibilitat de jugar amb un company.

És el que devien fer aquests dos germans o amics que es devien pasar la infantesa lluitant colze a colze controlant en Kunio i en Riki i ho van voler immortalitzar duent-ho a la pell i, suposo, anant a tot arreu junts per sempre més per poder-ho ensenyar.

No podem parlar de beat'em ups tampoc sense esmentar la saga Streets of Rage, de la qual tenim un parell d'exemples molt similars amb l'Axel com a protagonista, que són del seu famós atac Grand Upper. 

Quin us agrada més? El més artístic de la primera imatge o el pixelat de la segona, encara que des del punt de vista del disseny no sembli que estigui extret de cap videojoc concret de la saga?

Però Streets of Rage no acabaria la representació en aquesta entrada sobre tatuatges amb els dos exemples que hem vist, sinó que veurem també un altre dels seus emblemàtics protagonistes.

La mítica Blaze Fielding, que acompanya la Tyris Flare, protagonista femenina de Golden Axe -joc que no he trobat en cap tatuatge d'una altra manera, per desgràcia-, en un tatuatge amb missatge feminista. 

Després d'aquesta col·laboració seguera de somni, potser us esteu preguntant si no hi ha tatuatges de l'Altered Beast, que hi ha qui no considera un beat'em up perquè és d'aquells que no tenen profunditat de moviments en l'escenari, però jo sí, així que n'he buscat i... malauradament, només he trobat aquest.

Sortint de Sega, un altre joc que és un beat'em up però amb un fort component plataformer és el Battletoads, que aquí tenim representat per un dels seus membres amb un pixel art que és tan emblemàtic de la NES.

Reconec que el Captain Commando el tinc en un recopilatori, però no l'he provat mai. De ganes no me'n falten. El que em falta és temps. Doncs bé, un dels seus personatges, en Ginzu, apareix en aquest senguinari tatuatge.

I us estareu demanant com pot ser que parli de beat'em ups, concretament de Capcom, i no hagi esmentat el seu títol més famós del gènere. Doncs bé, perquè me l'estava reservant per al final...

Sí, és un tatuatge d'en Mike Haggar del Final Fight, fent-li un piledriver a un tauró, una imatge que es podria dir que ja és un mem i que va néixer, pel que he trobat, d'un anunci per al llançament del recopilatori digital Final Fight Double Impact. 

No he trobat tatuatges de cap més personatge de la saga, cosa que em decep, així com també em decep no haver trobat més tatuatges de beat'em ups en general. Aquest cop confesso que no he hagut de fer una selecció per a l'entrada. Ho he posat tot.

En tot cas, quin us agrada més? Quin us hauria agradat veure en aquesta entrada? Quin us faríeu (si no us l'heu fet ja)?

Anàlisi: Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô

Avui tinc l'honor de portar-vos l'anàlisi d'un títol gens suat, que per més que em consideri a mi mateix un arqueòleg aficionat dels videojocs, quan n'analitzo algun amb profunditat sol ser prou conegut. Doncs bé, en aquest cas, si bé la seva saga és prou coneguda, o com a mínim alguns dels seus títols, el videojoc concret que analitzo és més de nínxol.

Ja havia parlat del Nekketsu Kôha Kunio-kun (també conegut com a Renegade), del Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu (també conegut com a Super Dodgeball), del Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen (també conegut com a Nintendo World Cup) i del Downtown Nekketsu Monogatari (també conegut com a River City Ransom i Street Gangs), prou coneguts perquè van ser portats a Occident a la seva època, però avui li toca a una entrega basada -molt lliurement- en el trepidant esport de l'hoquei sobre gel que, fins fa poc, no tenia localització.   

Es tracta de l'Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô, llançat el 7 de febrer de 1992 per a la Famicom al Japó i per poc no portat als Estats Units com a Crash'n the Boys: Ice Challenge, però va ser finalment cancel·lat.

Ha format part de diversos recopilatoris de la saga d'en Kunio-kun i fa molt poc, el 2020, el recopilatori inicialment per a la Switch (japonesa) Kunio-kun: The World Classics Collection va arribar a Occident, en aquest cas només en suport digital, per a la Switch però també per a la PlayStation 4 i la Xbox One. 

És important, aquest detall, perquè es van agafar els títols japonesos i, per primera vegada i d'una manera sorprenent tenint en compte el reduït sector del públic a què apel·len aquests recopilatoris, es van traduir tots, llevat dels que ja de per si s'havien inclòs com a localitzacions occidentals, que ara podem trobar-hi tant en la versió localitzada a l'època com en la japonesa traduïda per primer cop, amb les diferències que hi ha pel que fa a escenes entre partits que s'havien perdut a la localització. En tot cas, això significa que des de 2020 tenim traducció oficial del títol d'aquest joc, no gaire més curta: Go-Go! Nekketsu Hockey Club Slip-and-Slide Madness. 

Com és habitual als jocs de la saga, aquest títol també té una història (a banda d'una modalitat per a dos jugadors i una altra per a quatre) que contribueix al lore, i en aquest cas comença quan en Kunio i un company del club de dodgeball estan practicant llançaments i, sense voler, la pilota pica al cap d'un estudiant que s'amagava darrere d'un arbre. És en Yôichi, el pusil·lànime capità del club d'hoquei sobre gel, que volia parlar amb en Kunio per demanar-li un favor.

Resulta que el seu equip és tan dolent que, si no guanya un partit classificatori per al torneig entre instituts, serà desmantellat. Com que en Kunio i els seus amics ja havien ajudat un altre club, en aquell cas el de futbol, i el protagonista té una tendència natural a ajudar els altres -que no és incompatible amb les seves ganes de gresca-, accepta encantat i prepara un seguit de partits per reforçar tant l'equip d'hoquei com l'esperit d'en Yôichi.

Ja ens podem imaginar que serà una cosa similar al que aquí coneixem com a Nintendo World Cup, però amb discs i estics d'aquesta altra disciplina, que per naturalesa, almenys en la seva variant gelada, inclou cops i força violència, cosa que va perfecta per a la saga. Era, doncs, una bona idea.

Per descomptat, hi trobarem llançaments especials, personatges que surten volant en rebre un impacte del disc o que queden estesos a terra durant uns segons, així com molta acció (esportiva) i desenllaços trepidants i gairebé èpics en molts partits si, com jo, no som capaços de golejar gaire. Res que no coneguéssim del joc de futbol, igual que el fet que si empatem es considera derrota nostra.

La jugabilitat, però, no és excessivament profunda, no hi ha gaire lloc per a l'estratègia. Tampoc és que la saga hi convidi. Al final acaba sent una qüestió de fer tot el possible per fer que el disc entri a la porteria contrària, fent el que calgcontiui i arriscant-se a les arbitràries expulsions temporals, que se suposa que es produeixen quan un jugador empipat en colpeja un altre, però que per alguna raó li passa moltíssim més a la CPU que a nosaltres. 

Faig un matís sobre la profunditat: representa que cada personatge té els seus paràmetres, que fan que sigui més o menys adequat per a una posició concreta -al camp només en tindrem quatre, comptant el porter, i només podrem fer canvis en els dos descansos que hi ha entre els tres períodes-, però el joc no ens els dirà (cal recórrer a una wiki si es volen conèixer), i a mesura que avancem partits se'ns uniran alguns dels membres de l'equip original d'hoquei sobre gel més enllà d'en Yôichi, cosa que dona vida al joc, però això no és quelcom que depengui de nosaltres. Posar-los sobre la pista, però, és opcional.

Continuem. Malgrat un primer partit que, de tan fàcil, pot resultar avorrit fins al punt de desitjar que hi hagi un selector de dificultat, després se succeeixen enfrontaments que, almenys per a mi, són prou difícils. Tant, que en els millors casos he guanyat amb poc marge, mai amb la porteria a zero, i en els pitjors ho he hagut d'intentar un munt de vegades, amb les continuacions infinites que ofereix el joc. 

I això és així no només per la meva manca d'habilitat, sinó perquè el joc pot ser injust, de vegades. Sí, està molt bé que en la bogeria del seu argument els partits d'entrenament siguin contra equips que no són especialistes en hoquei, sinó en esports com el beisbol, el futbol americà o el patinatge -tot i que arriba un punt que sí que juguem el campionat nacional d'hoquei sobre gel i no hi apareixen disciplines estranyes-, i que hi hagi diverses pistes amb obstacles divertits en alguns casos, i que puguem adoptar els uniformes dels equips vençuts, com ara el de l'esmentat beisbol, el de kendo o el de noia d'un equip femení, cosa que implica uns paràmetres diferents i de vegades canvi de l'estic per bats o espases de bambú. Curiosament, n'hi ha que van pitjor que l'anterior que havíem aconseguit, de manera que tot és qüestió de provar què ens va millor.

A l'hora de la veritat, però, i com que els llançaments especials depenen d'un timing molt precís (sovint surten quan contrarestem llançaments dels rivals i tot) i d'una barra d'energia que es buida fàcilment, al final se'ns acaben molt ràpid, i hi ha equips contra els quals no serveixen de res perquè tenen un porter que ho atura tot, de manera que acabarem fent bona part dels gols amb llançaments força normals, tot buscant el millor angle, el punt feble de cada porter, o pitjant el botó corresponent com bojos quan siguem dins d'un embolic de jugadors. 

Ja m'agrada que no sempre es pugui resoldre un partit amb els xuts especials, i que de vegades costi, però quan la màquina t'ho atura tot i, en canvi, li surt tot el que prova i els seus llançaments especials són millors que els teus, fa força ràbia. 

Sigui com sigui, m'ha semblat un joc divertit, potser no el millor de la saga, que al capdavall vaig descobrint poc a poc, però li he dedicat força hores i, si vull, encara podria tornar-m'hi a enfrontar amb passwords com el que permet jugar a tot el joc amb l'equip de dodgeball. O per la satisfacció personal de passar-me'l sense continuar. Però vaja, tinc molta feina pendent, també dins la saga.

Noms: Yoshihisa Kishimoto

D'un temps ençà m'he interessat molt pel gènere dels beat'em up, els videojocs de lluita en què controlem personatges que caminen per un territori, generalment -però no només- urbà i es van desfent dels enemics que se'ls acosten, amb una premissa argumental d'allò més senzilla, habitualment relacionada amb rescatar una noia.

Però també m'interessen molt els orígens de les coses, i en aquest tema en concret, alguns dels primers jocs, o almenys els que van marcar les pautes de com hauria de ser el gènere en els anys següents, són el Renegade (o Nekketsu Kôha Kunio-kun) i el Double Dragon, i malgrat que no serà avui el dia que dediqui una entrada al gènere -ho faré en el futur-, sí que volia parlar d'un home a qui devem que aquest tipus de videojocs siguin com són, i que tinguin les característiques que els van fer triomfar a les recreatives i a les conversions domèstiques als anys 80 i principis dels 90.

És el senyor Yoshihisa Kishimoto (1961), desenvolupador de videojocs que va començar la seva carrera en el sector com a empleat de la llegendària Data East, on va debutar com a subdirector -ens diu la Wikipedia- en un joc esportiu:



Era el Pro Soccer, de 1983, i per les seves característiques és evident que no podem detectar-hi cap estil personal amb què es pugui identificar la feina del senyor Kishimoto.

Poc després, el 1984, el teníem dirigint, aquest cop en solitari, el Cobra Command, pel·lícula interactiva en suport Laserdisc, un format que el 1985 seria també el del joc que veurem ara:



Era el Road Blaster, amb animació a càrrec de la llegendària Tôei Animation (Bola de Drac, Dr. Slump, Saint Seiya, One Piece...), que deu ser un dels pocs jocs que van fer fortuna en Laserdisc, perquè es va portar a diversos sistemes amb els anys, en versions algunes llicenciades i d'altres no. La més famosa, però, és la del Mega-CD, que va sortir entre 1992 i 1993 segons el mercat, i que sí que va arribar fora del Japó, amb el nom de Road Avenger.

Doncs bé, aquests dos jocs en LaserDisc naixien de l'èxit del Dragon's Lair, i van tenir un èxit moderat, però prou per cridar l'atenció de Technos Japan, que va voler conèixer el jove Kishimoto perquè fes jocs d'aquest tipus per a ells. En canvi, l'home tenia una altra cosa pensada.



Volia, d'acord amb aquesta entrevista, fer un videojoc amb elements autobiogràfics, basant-se en el seu passat de busca-raons d'institut, i en va sortir aquest Nekketsu Kôha Kunio-kun, de 1986, fortament localitzat a Occident com a Renegade.

Va ser un èxit, i es va portar a múltiples sistemes domèstics, però quan ell en volia fer una seqüela, Technos li va demanar que fes un beat'em up amb dos jugadors en comptes d'un, i amb un estil més atractiu per al públic Occidental. El resultat:



El Double Dragon (1987) necessita poca presentació, si és que en necessita cap, però és un dels beat'em ups primigenis més influents en l'evolució del gènere. Per primer cop s'hi podien controlar dos personatges de manera simultània i es podien recollir i fer servir les armes dels rivals vençuts, elements que es donen per suposats al gènere, però en els quals el Double Dragon va ser pioner i revolucionari.

Millor que el Renegade i amb un èxit tremend, va ser un fenomen que va continuar amb seqüeles (i adaptacions a dibuixos animats i cinema) al llarg dels anys, amb més o menys fortuna segons l'entrega i la plataforma. Tenim, és clar, el Double Dragon II: The Revenge (1988) i el Double Dragon 3: The Rosetta Stone (1990, però 1991 en versió NES, que és la que va dirigir ell, no pas la de recreativa), el Super Double Dragon (SNES, 1992, on va fer tasques de suport a la direcció) i el fallit Double Dragon IV (PS4, Switch i PC, 2017), l'últim videojoc que ha dirigit en general, a més de l'homenatge Double Dragon Neon (Xbox 360, PS3 el 2012 i PC el 2014), on feia de consultor creatiu.



Paral·lelament a tot això, les aventures d'en Kunio també van continuar, en el que és la saga "cosina", com a mi m'agrada anomenar-la, de Double Dragon. Però amb la diferència que no totes les entregues són beat'em ups, de fet diria que no són d'aquest gènere ni la meitat, començant per aquest Super Dodge Ball (1987), amb un disseny de personatges que els occidentals reconeixem -especialment a la versió NES- del mític Nintendo World Cup, que efectivament forma part de la saga en la seva versió sense localitzar.

Corro el perill d'emmerdar-me en una entrada sobre la saga Kunio-kun, que vull fer algun dia, així que em tornaré a centrar en el mestre Kishimoto, que de la saga del brètol d'institut també va produir el Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun (Super Famicom, 1992) i dirigir el Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no Banka (Super Famicom, 1994), a més de ser consultor creatiu al River City Ransom: Underground (ordinadors, 2014).



Aquelles dues sagues són les més importants en què s'ha implicat, encara que hagin crescut tant, sobretot Kunio-kun, que moltíssimes entregues no hagin comptat amb la seva participació, però a la seva trajectòria veiem altres videojocs dirigits per ell, com aquest títol de plataformes, China Gate (arcade, 1988), els jocs de voleibol U.S. Championship V'Ball (arcade, 1988) i Super Spike V'Ball (NES, 1989, on va fer de mànager de producció) i el de wrestling amb llicència WWF Superstars (1989), que tindria una seqüela el 1991 amb el WWF Wrestlefest, tots dos per a recreatives.

Després, va començar a fer de productor i aquesta va ser la seva principal funció en diversos videojocs, començant pel Double Dragon II de NES el 1989 i, que consti a la Wikipedia, acabant l'any 2000 amb el Bau Nyâ Chû de PC, passant pel ja esmentat Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun, el Blockout (arcade, 1990), el The Combatribes (SNES, 1992), i ja com a freelance fora de Technos i amb la marca Plophet -que després esdevindria una empresa desenvolupadora de videojocs però amb un perfil més baix-, un títol de la saga de shoot'em ups d'ambientació gai Chô Aniki, concretament el Chô Aniki: Kyûkyoku muteki ginga saikyô otoko (PlayStation, 1995), anomenat Chô Aniki: Kyûkyoku... otoko no gyakushû a la Saturn (1996), o l'adaptació el 1998 i per a PlayStation de Cowboy Bebop, com a títols més coneguts en aquest apartat.

Un jove de sang calenta, com en Kunio, que podria haver acabat mort o a la Yakuza, però que va poder desenvolupar la seva passió per les pel·lícules d'en Bruce Lee i els combats als carrers en forma de videojocs, i que malgrat la innegable influència que va tenir en el gènere -que, sens dubte, no hauria estat el mateix sense les seves aportacions o directament hauria estat efímer- no és un dels noms més esmentats quan es repassen els més importants del sector, potser perquè aquesta mena de videojocs van tenir el seu punt àlgid als anys 90 i només ara, tímidament, ressorgeixen una mica.

És per això que volia veure l'home que hi havia al darrere de dues sagues tan populars, encara que en fos bàsicament l'iniciador i després quedés gairebé com el creador original i prou. Com l'avi que respectem, però a qui no li fem gaire cas. Al capdavall, sembla que ell mateix s'anomena "l'avi del beat'em up".