Jocs estranys: Chô Aniki

Avui, en comptes d'un joc estrany, parlaré d'una saga estranya, molt coneguda al Japó i que ha passat per diverses consoles des de la seva inauguració el 1992. Humor absurd i bromes homosexuals serien les dues característiques que definirien millor aquesta franquícia, reverenciada a Occident. 

El Chô Aniki ("Super Germà Gran") era el primer de tots, i va sortir per a la PC-Engine el 1992, però des de 2008 el tenim disponible també americans i europeus a la Consola Virtual de la Wii. No acostumo a comentar els arguments dels videojocs, però aquest cop faré una excepció: en aquest títol, el deu vegades (consecutives) campió del Gran Concurs de Culturisme de les Galàxies s'està quedant sense proteïnes i decideix envair sistemes solars veïns per tal d'aconseguir-ne, i el Reialme Celestial envia dos dels seus lluitadors per evitar-ho. 

Ei, em vénen ganes de tenir-lo! És un shoot'em up molt interessant, i la música és espectacular. No és estrany que comencessin a arribar les seqüeles, i la primera d'elles va ser l'Ai Chô Aniki ("ai" és "amor" en japonès), llançat el 1995 també per a la PC-Engine. 

En aquesta entrega la idea era bàsicament la mateixa, però controlem un personatge diferent i en comptes de prémer botons indiscriminadament com s'acostuma a fer en els videojocs d'aquest gènere, s'han de fer combinacions tipus Street Fighter.

El mateix any apareixia la tercera part, aquest cop per a la Super Nintendo (Super Famicom, en realitat, ja que no va sortir del Japó) i amb el títol de Chô Aniki Bakuretsu Rantôden.

Com es pot veure, aquest cop el gènere passava a ser el de la lluita 1 contra 1, però amb els personatges més característics de les anteriors entregues, concepte que sempre és interessant. Per tant, estem davant d'un spin-off, en realitat, que a més va ser l'última aportació dels creadors de la franquícia, els de Masaya. 

Sense moure'ns de 1995, però tornant al gènere de les "naus", arribem al Chô Aniki: Kyûkyoku Muteki Ginga Saikyô Otoko (que vindria a significar "L'home més poderós i invencible de la galàxia", traduït barroerament), que significava el debut de la sèrie a la Saturn i la Playstation.

L'aspecte gràfic és diferent, ja que es fan servir fotografies digitalitzades, però el que destaca més d'aquest joc, per desgràcia, és que es considera el pitjor de la franquícia per la seva dificultat i els seus controls complicats. 

Després de tres llançaments diferents el mateix any, la saga faria un descans i no tornaria a treure el nas fins el 2000, per a la Wonderswan, amb el títol Chô Aniki: Otoko no Tamafuda, un nom molt complicat de traduir perquè és un joc de paraules en japonès que fa referència a un famós joc de cartes d'aquell país. I és que representa que és un RPG, però els combats es resolen amb cartes.

I saltem al 2002, any en què la sèrie va debutar a la Playstation 2 amb el Chô Aniki: Seinaru Protein Densetsu ("La llegenda de la Sagrada Proteïna"). No trobo que aprofiti gaire el potencial de la Ps2, intenta barrejar 2D i 3D i el resultat em sembla gràficament fluixet, però bé, és una entrega més i això sempre és una bona notícia.

I aquest era l'últim fins que el 2009 (i el 2010 als Estats Units —per descàrrega—, i no sé si arribarà a Europa) va aparèixer per a la PSP el Chô Aniki Zero, que feia així (poseu-lo una mica abans de la meitat):

Aquí s'acabaria, doncs, aquesta franquícia que té dues coses que m'atrauen especialment, com són el gènere del shoot'em up i l'humor boig i absurd. La llàstima és que necessitaré una PC-Engine, que de tota manera volia tenir algun dia, però no serà fàcil.