Anàlisi: Downtown Special - Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shūgō!

He dit més d'una vegada que soc fan de la saga Kunio-kun, i n'he provat alguns jocs, que comencen a ser uns quants, però que comparats amb el conjunt de la saga són només una petita part. Sigui com sigui, hi tinc certa obsessió i intento seguir-ne el lore, també per poder-me posar amb els dos River City Girls amb coneixement de causa. 

En realitat, aquesta rica saga té moltes contradiccions i elements canònics i no canònics, i els esmentats jocs moderns protagonitzats per dues de les noies que hi surten contradiuen, al seu torn, més coses, però sí que hi ha picades d'ullet constants i m'agradaria arribar-hi havent fet els deures. És per això que vaig jugant a tants jocs com puc d'aquest univers de nínxol, i ara li ha tocat el torn a un títol que he de dir que em feia una mica de mandra, però que ja he acabat i vull repassar.

Downtown Special: Kunio-kun no jidakgeki da yo zen'in shûgô! és un joc de Technôs Japan per a la Famicom que va sortir originalment el 1991, amb versió per a la Game Boy el 1993 i seqüela per a la Nintendo 3DS el 2015. Les dues entregues portàtils, per cert, es van quedar al Japó.

El cas és que aquest joc va arribar a Switch, PlayStation 4, Xbox One i PC el 2018 al Kunio-kun: The World Classics Collection, que recopilava tots els jocs de la saga per a la Famicom, amb les localitzacions occidentals dels jocs que en el seu dia havien sortit als Estats Units i Europa de regal -amb l'excepció del Nintendo World Cup, que en versió occidental pertany a Nintendo-. El 2020 sortia fora del Japó dins del Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, on per primera vegada apareixien traduïts a l'anglès tots els títols d'en Kunio per a la NES japonesa, inclosos els que ja havien estat localitzats, tot respectant el guió i els sprites originals.

Faig aquesta introducció no només per afany divulgador, sinó també perquè trobo important remarcar que el joc que avui ens ocupa ja es pot gaudir en un idioma més amable que el japonès, i és que per la seva naturalesa no esportiva va una mica més enllà d'empescar-se-les per navegar pels menús, atès que és un beat'em up amb elements d'RPG on els personatges xerren una mica, i encara que al final es tracta de clavar mastegots i anar amunt i avall, sempre és agradable assabentar-se de la història, així que si adquiriu el recopilatori occidental esmentat, heu de buscar el Downtown Special: Kunio-kun's Historical Period Drama!

Perquè, tal com diu el títol, aquest joc se suposa que és una representació teatral per part de diferents instituts de la ciutat, ambientada a l'època feudal japonesa però que serveix, a aquests adolescents de sang calenta, com a excusa per estomacar-se mútuament segons les rivalitats que arrosseguen d'abans.

Per dir-ho ràpidament, en termes jugables és un River City Ransom medieval japonès. I així s'hi juga: recorrem diversos escenaris, ens enfrontem als enemics i, quan els hem estabornit tots, ens apareix el seu líder. A la franja inferior de la pantalla van sortint els seus diàlegs, i afortunadament per als que sabem poc japonès i necessitem llegir lentament, la configuració del joc permet ajustar-ne la velocitat. 

Tot i així, es fa servir un japonès antic, cosa que contribueix a dificultar-ne la comprensió si ja de per si anàvem justets. Ara bé, en general no són diàlegs cabdals, perquè es tracta de lluitar i anar avançant. Són coses com ara "busques brega?" o "nosaltres no hem segrestat la noia, deu haver estat aquest altre clan", com a mínim les que jo he entès. 

He dit que s'hi juga com al River City Ransom, també conegut com a Street Gangs a Europa, com a Downtown Nekketsu Monogatari en japonès i com a Downtown Nekketsu Story a la versió retraduïda que deia abans. No és pas mentida, però hi ha algunes diferències notables: l'element RPG d'ambdós títols consisteix en uns paràmetres com els que podeu veure a la imatge -que poso en versió anglesa per facilitar-ne la comprensió-, que fan que el nostre personatge es vagi enfortint en diversos aspectes. 

Al RCR augmentaven quan menjàvem i bevíem productes que compràvem a les botigues, mentre que aquí van pujant a mesura que derrotem enemics, però amb la interessant particularitat que podem distribuir amb quin percentatge ho farà cada paràmetre, segons uns punts que tindrem per repartir. Per exemple, podem fer que el que més ens pugi sigui la força del puny, la velocitat o la defensa, o bé optar per repartir-ho tot de manera equilibrada (la meva aproximació, que soc un ensopit). 

Això no vol dir que al Jidaigeki no hi hagi botigues per gastar-nos-hi els diners que aconseguim en derrotar enemics. I tant, que n'hi ha. Moltes. Algunes, fins i tot, de secretes. Allà hi podrem adquirir medicaments i menjar per guarir-nos o recuperar resistència -surt més barat, però, pagar 100 monedes per dormir en una fonda i recuperar-nos al màxim-, roba i accessoris que sí que ens milloraran els paràmetres (però, com al River City Ransom, el seu efecte no el sabrem abans de comprar-los, si bé podem suposar que com més cars, millor la pujada), tècniques de lluita i també hi ha cases d'apostes per arriscar-nos a multiplicar o perdre els nostres diners de manera ràpida.

Aquí sí que he agraït tenir coneixements de japonès per poder navegar pels menús, però bé, jugant a la versió localitzada no cal ni pensar-hi. Tot plegat, doncs, és terreny familiar per al jugador que coneix la saga, malgrat les diferències. Una de força important, també, és que sempre ens acompanyarà un aliat, que pot ser controlat per un segon jugador o per la pròpia màquina. En el segon cas, com a jugador solitari que soc em va anar molt bé tenir un ajudant, i a més se li pot marcar una estratègia a la configuració, amb coses com ser més o menys proactiu, fer servir armes o no, atacar el rival que estigui més fumut, o el mateix que tu, o un de diferent, etc. Molt ben trobat. 

Si bé, per gustos personals, l'ambientació m'agrada una mica menys que la del Downtown Nekketsu Monogatari -i en dic el nom japonès perquè prefereixo el rotllo dels instituts japonesos que el localitzat estatunidenc-, el meu principal problema amb aquest joc és la repetició de situacions, que ja passava a l'esmentat joc, però em fa la sensació que no tant. 

M'explico: com a novetat, hi ha un mapa on veiem els noms dels pobles i uns ninotets que representen els líders dels clans que hem de derrotar, i això està molt bé, perquè ja sabem més o menys cap a on ens dirigim quan sortim de les 2 o 3 pantalles d'amplada que solen tenir els pobles i podem anar expressament a buscar-los -coincidint en el mateix punt del mapa, com si fossin els germans Martell del Super Mario Bros. 3- o evitar-los i explorar el territori amb més calma, tot gaudint de la diversitat d'escenaris.

El que passa és que, al capdavall, tot i que anem aprenent tècniques i els enemics no es comportin exactament igual que els dels altres clans, al final tot és avançar, derrotar uns quants esbirros, lluitar contra el seu cap -que en el seu discurs final ens pot oferir unir-se a nosaltres i, si diem que sí, serà un dels nostres possibles aliats, entre els quals podem triar dins la zona inicial- i buscar el següent. I n'hi ha un de concret que, per algun motiu, es repeteix molt quan ens acostem al final de la història, i això que no és l'enemic final. Aneu amb compte, però, si esteu lluitant contra algú i sense voler sortiu de la pantalla, perquè en tornar-hi haureu de començar a lluitar contra aquell clan des de zero.

Tot i així, el joc és tan divertit com podríem esperar si coneixem aquests personatges -que aquí, per cert, i per afegir confusió al lore, tenen noms lleugerament modificats per donar-los un aire més arcaic, com en Kunio, que ara és en Kunimasa-, amb les ganyotes de dolor quan reben cops, cossos estesos quan reben uns quants cops, corredisses, salts, atacs amb les armes més inversemblants, etc. 

A més, aquest cop podem veure numerets flotant que indiquen el dany que provoquem o ens provoquen, i tenim una barra d'energia i una de resistència amb les quals podem calcular riscos. Si morim, tornarem a la zona inicial, i perdrem només part dels diners, però no el progrés. Si mor el nostre aliat, automàticament, quan sortim d'aquella pantalla, se'ns unirà un suplent. 

Gràficament té força detall tenint en compte el sistema per al qual es va dissenyar i l'estil gràfic de la saga, i els escenaris són prou variats, amb una menció especial als que contenen rius i salts d'aigua. Si us agraden les pel·lis (o els còmics, o l'anime) de samurais, hi reconeixereu tòpics del gènere.

No és, per cert, un joc gaire difícil. No cal que ens pugin gaire els paràmetres per avançar sense problemes, un cop veiem quines tàctiques van millor per derrotar els enemics, i les veurem ràpidament, com per exemple aprofitar quan són a terra per continuar clavant-los cops, cosa que els sol eliminar ben de pressa. Al River City Ransom sí que és més important anar ben preparat per no perdre i haver de repetir combats, però aquí rarament serà per això que haguem de fer-ho, sinó pels motius que he descrit més amunt.

Si sentiu curiositat per en Kunio-kun i les seves esbojarrades aventures, deixeu de banda la mandra que jo sentia tot i estimar la saga i proveu el joc, que val força la pena. 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de beat'em ups

No hi ha dubte que el beat'em up va ser un gènere tremendament popular a les recreatives, i també a les cases, durant molts anys. Després va ser substituït espiritualment pels jocs de lluita 1 contra 1, i ja fa uns anys que ha revifat amb notables exemples, però sigui com sigui mai ha abandonat els cors dels videojugadors.

Són títols recordats amb nostàlgia, encara ara són divertits de jugar i algunes sagues han envellit perfectament, mentre que d'altres no tant. Sigui com sigui, trobem gent que no només les duu al cor, sinó també a la pell -quantes vegades dec haver fet servir aquesta expressió en aquesta secció?-, així que farem una ullada a alguns exemples de tatuatges de beat'em ups. 

Si hi ha un beat'em up que va revolucionar el gènere va ser el Double Dragon, el primer que va permetre que dos jugadors compartissin aventura de manera simultània i fer servir armes per colpejar els enemics, uns ingredients que van esdevenir exigència per a aquesta mena de videojocs.

Va generar una estimadíssima saga amb alts i baixos, però no hi ha dubte que en Jimmy Lee havia d'aparèixer en algun tatuatge, i en aquest cas el tenim en versió NES. 

Si el Double Dragon va néixer com a adaptació més occidental del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun amb els afegits esmentats i revolucionaris, després es va fer el camí invers per crear el Downtown Nekketsu Monogatari o River City Ransom (o Street Gangs a Europa), directament per a la NES, amb en Kunio altre cop com a protagonista (Alex a l'estranger) i aquesta vegada amb la possibilitat de jugar amb un company.

És el que devien fer aquests dos germans o amics que es devien pasar la infantesa lluitant colze a colze controlant en Kunio i en Riki i ho van voler immortalitzar duent-ho a la pell i, suposo, anant a tot arreu junts per sempre més per poder-ho ensenyar.

No podem parlar de beat'em ups tampoc sense esmentar la saga Streets of Rage, de la qual tenim un parell d'exemples molt similars amb l'Axel com a protagonista, que són del seu famós atac Grand Upper. 

Quin us agrada més? El més artístic de la primera imatge o el pixelat de la segona, encara que des del punt de vista del disseny no sembli que estigui extret de cap videojoc concret de la saga?

Però Streets of Rage no acabaria la representació en aquesta entrada sobre tatuatges amb els dos exemples que hem vist, sinó que veurem també un altre dels seus emblemàtics protagonistes.

La mítica Blaze Fielding, que acompanya la Tyris Flare, protagonista femenina de Golden Axe -joc que no he trobat en cap tatuatge d'una altra manera, per desgràcia-, en un tatuatge amb missatge feminista. 

Després d'aquesta col·laboració seguera de somni, potser us esteu preguntant si no hi ha tatuatges de l'Altered Beast, que hi ha qui no considera un beat'em up perquè és d'aquells que no tenen profunditat de moviments en l'escenari, però jo sí, així que n'he buscat i... malauradament, només he trobat aquest.

Sortint de Sega, un altre joc que és un beat'em up però amb un fort component plataformer és el Battletoads, que aquí tenim representat per un dels seus membres amb un pixel art que és tan emblemàtic de la NES.

Reconec que el Captain Commando el tinc en un recopilatori, però no l'he provat mai. De ganes no me'n falten. El que em falta és temps. Doncs bé, un dels seus personatges, en Ginzu, apareix en aquest senguinari tatuatge.

I us estareu demanant com pot ser que parli de beat'em ups, concretament de Capcom, i no hagi esmentat el seu títol més famós del gènere. Doncs bé, perquè me l'estava reservant per al final...

Sí, és un tatuatge d'en Mike Haggar del Final Fight, fent-li un piledriver a un tauró, una imatge que es podria dir que ja és un mem i que va néixer, pel que he trobat, d'un anunci per al llançament del recopilatori digital Final Fight Double Impact. 

No he trobat tatuatges de cap més personatge de la saga, cosa que em decep, així com també em decep no haver trobat més tatuatges de beat'em ups en general. Aquest cop confesso que no he hagut de fer una selecció per a l'entrada. Ho he posat tot.

En tot cas, quin us agrada més? Quin us hauria agradat veure en aquesta entrada? Quin us faríeu (si no us l'heu fet ja)?

Repàs videojoquístic de 2019

Un any més començo l'any amb una entrada dedicada a repassar com va anar, des del punt de vista dels videojocs, l'anterior. Com em va anar a mi, vaja. Què vaig fer en aquest àmbit, a què vaig jugar... I la propera serà, altre cop, sobre els propòsits videojoquístics: què m'havia proposat, si ho he aconseguit o no i què em proposo per al nou any.

Però això ja arribarà. Ara toca veure com va ser el 2019 en aquest sentit, i novament començo esmentant els videojocs que em vaig acabar.

El primer que vaig acabar, i va ser perquè no vaig aconseguir l'objectiu de fer-ho abans que acabés 2018, va ser el The Legend of Zelda: Breath of the Wild, en versió Switch, un dels millors jocs dels últims temps, i recordo que el vaig donar per acabat el 10 de gener, així que va ser el 2019 per ben poc.

Em queda l'objectiu personal d'aconseguir totes les llavors korok, però la història, les missions principals i secundàries i els continguts addicionals descarregables de pagament estan tots acabats.

Un altre que portava arrossegant des de feia temps, però no tant, perquè va sortir a la Switch el febrer de 2018, era el Dragon Quest Builders, una proposta que barrejava el concepte del Minecraft amb l'univers Dragon Quest, que tant m'agrada, amb resultats excel·lents, i amb una seqüela que ara també tinc, però a la qual voldré jugar més endavant.

De la mateixa franquícia, però ja entrega principal, tenim el Dragon Quest III, en versió Android en aquest cas, que va resultar força més llarg que les dues primeres entregues i que completa l'anomenada "trilogia d'Erdrick".

A continuació vaig completar l'Ori and the Blind Forest, un bellíssim videojoc per a la Xbox One, tant audiovisualment com pel que fa a la història, i que em va fer créixer l'interès pels videojocs indie o d'estètica indie, cosa que vull explotar aquest 2020.

Per la seva banda, The Bridge, en versió Xbox One tot i que hi és en diverses plataformes, és un tranquil títol de trencaclosques que requereix calma i pensar força, coses que no sempre aconsegueixo i encara menys combinades, però m'ho vaig passar bé jugant-hi, té un apartat gràfic com si fos dibuixat a llapis i acostuma a estar d'oferta en totes les plataformes on es pot adquirir, així que difícilment es podria considerar un malbaratament dels diners.

No em va agradar tant, ja ho vaig explicar, el Never Alone, un joc també de la Xbox One que és dels pocs que he espremut entre els que es poden jugar gratuïtament amb la subscripció a Xbox Live Gold, però el tenia vist, es va poder descarregar durant uns dies i hi vaig jugar i me'l vaig acabar.

Sí que em va agradar, i més que no em pensava, el Crash Bandicoot, que tot i que el tinc per a la PlayStation no hi he jugat allà, i la meva primera experiència amb aquest clàssic, doncs, va ser l'any passat, en la versió remasteritzada que trobem al recopilatori Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, que en el meu cas he gaudit en versió Switch.

A continuació em vaig posar amb el Downtown Nekketsu Monogatari, un clàssic de la NES que a Occident es coneix com a River City Ransom, perquè em vaig comprar, també per a la Switch, el recopilatori Kunio-kun: The World Classics Collection, que inclou tots els títols de la franquícia que van sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

I l'últim videojoc que vaig acabar va ser el Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, exclusiu de la Nintendo DS.

En realitat encara em queden missions opcionals post-joc, i en faré algunes més abans d'abandonar-lo del tot, però el joc en si, la història, ja està finalitzat, i d'aquest no en poso enllaç perquè en publicaré l'entrada aquí, al blog, properament.

És clar que jo, sent com soc un tastaolletes, no he jugat només a aquests jocs. Hem vist, com ja havia avisat, els que he finalitzat, però he jugat a molts més i, com ja és tradició també, en poso un muntatge en vídeo que he fet. Si teniu l'amabilitat d'aguantar els 8 minuts i escaig que dura podreu saber a què vaig estar jugant durant el 2019 i dormir més tranquils aquesta nit.



Com es pot veure hi ha de tot, alguns títols ja havien sortit en vídeos anteriors i d'altres són nous, però la proporció entre jocs acabats i simplement tocats és massa lamentable, cosa que espero poder equilibrar més enguany.

A tot això s'han de sumar les experiències viscudes en l'àmbit dels videojocs amb els companys de Retroscroll a la Targalan, a l'estiu, i la passada tardor a la setena edició de RetroBarcelona. I, ara sí, m'acomiado i a la propera entrada veurem si he fet els deures i quins em poso per al nou any.

Anàlisi: Downtown Nekketsu Monogatari / River City Ransom

Quan era petit i em vaig topar amb el Nintendo World Cup a la NES d'un amic i posteriorment vaig tenir la versió per a la Game Boy, poc m'imaginava que allò formava part d'una saga, una franquícia, un univers fins i tot, que es coneix com a Kunio-kun a partir del nom del seu protagonista.

Però després, quan em vaig fer arqueòleg (aficionat) del retro -i tinc molta feina en aquest sentit perquè de petit no coneixia ni la punta de l'iceberg del que existia en aquest meravellós món- sí que vaig descobrir aquesta saga, i fa uns mesos em vaig comprar un recopilatori de totes les seves entregues de la Famicom/NES, el Kunio-kun: The World Classics Collection, per a la Switch. 

Doncs bé, un dels títols que inclou el recopilatori, i no podia ser d'una altra manera, és el Downtown Nekketsu Monogatari, conegut a Occident pel nom que li van posar als Estats Units, River City Ransom, però que a Europa es va dir Street Gangs. 

Va sortir el 1989 al Japó, el 1990 als Estats Units i el 1991 a la zona PAL, és a dir Europa i Austràlia, i és un dels títols més citats del catàleg d'imprescindibles de la NES, i ara que per fi hi he jugat entenc per què.

El Downtown Nekketsu Monogatari -l'anomenaré així perquè he jugat a la versió japonesa, tot i que el recopilatori inclou tots els títols japonesos i també les seves adaptacions occidentals quan n'hi va haver, que va ser molt poques vegades- és un beat'em up de caràcter humorístic, però amb l'èpica pròpia d'un manga de bandes d'institut, amb els líders (banchô), les converses amenaçadores i grandiloqüents i els tòpics del gènere, vaja.

En aquest cas representa que uns brètols bessons -picada d'ullet a Double Dragon- controlen l'acadèmia Reihô i han començat a conquerir els altres instituts, fins al punt que han segrestat la xicota d'en Riki, banchô de l'institut Hanazono i rival del protagonista, en Kunio -que és, al seu torn, el banchô de l'institut Nekketsu-. 

En un gir d'aquells tan típic dels còmics japonesos, en Kunio s'ofereix a ajudar el seu fins ara rival a rescatar la noia i fer front a l'enemic comú, i és així com comença aquest joc que es pot jugar de manera individual, però que, com és habitual als beat'em ups, sempre serà millor compartir amb una altra persona, i si ho fem el segon jugador controlarà l'esmentat Riki.

Un dels trets que defineixen aquest joc és el toc d'RPG que té, i és que en diverses zones comercials, on no ens atacarà ningú, podrem entrar en botigues de tota mena, i segons el que hi comprem (menjar de diversos tipus -de restaurant, de pastisseria, fins i tot llaminadures...-, beguda, i també joguines o discs de música) augmentaran els nostres paràmetres de combat, que són força, defensa, capacitat de llançament, destresa amb les armes, cop de puny, puntada de peu, agilitat, resistència, força de voluntat i capacitat màxima d'energia vital. 

No ens diran què millora cada cosa que comprem abans que ens hi gastem els diners -ho sabrem immediatament després-, si ho volem saber ho hem de memoritzar o consultar guies, però l'ideal és anar-ho veient una mica per no llençar els diners. 

A més, i això no és menys important, hi ha llibreries en què podem comprar llibres que ens faran aprendre noves tècniques de lluita. I necessitarem millorar el nostre personatge amb tot això per tal d'afrontar el joc amb garanties.

Pel que fa al desenvolupament del joc en si, a diferència dels beat'em ups a què estem acostumats no hi ha pantalles, sinó zones que podem visitar lliurement i on ens anirem topant amb membres de bandes d'instituts rivals, cadascuna amb la seva indumentària i unes característiques diferents pel que fa a poder i habilitats o patrons de comportament. 

A mesura que atonyinem els enemics els cauran diners, que haurem de recollir per tal de comprar coses a les zones comercials, i quan ens carreguem un nombre no gaire elevat d'ells apareixerà el seu líder, que lògicament és més difícil de vèncer. 

Podem fúmer el camp sense fer aparèixer aquest líder, però perdrem l'ocasió d'acumular diners i ens arrisquem a no trobar els quatre grans líders que són necessaris per desbloquejar l'entrada a l'acadèmia Reihô, on tindrem els nostres últims enfrontaments abans que el joc s'acabi.

Si sabem exactament el que hem de fer, per molta llibertat de moviments que ens doni, el Downtown Nekketsu Monogatari no és un joc gaire llarg, ans al contrari, però té un encant innegable i va ser tot un èxit de Technos Japan, responsables del Nekketsu Kôha Kunio-kun (on en Riki clavava una pallissa al millor amic d'en Kunio) i el Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu, coneguts respectivament a Occident com a Renegade i Super Dodge Ball. 

Aquells jocs que eren un dels pioners dels beat'em ups el primer i un títol que reproduïa l'esport que a Catalunya es coneix com a "joc de matar" el segon, tenien argumentalment la seva continuació en aquest Downtown Nekketsu Monogatari, i a partir d'aquí van sorgir múltiples títols de diferents gèneres, spin-offs i un lore creixent que forma la llegenda d'en Kunio. 

Tot això es perd en el seu trasllat fora del Japó, perquè la localització dels pocs títols que hi van arribar va ignorar deliberadament la connexió entre aquests videojocs en rebatejar no només els noms dels mateixos jocs, sinó també els dels personatges, i en aquest cas de manera cada cop diferent. Només en els darrers anys s'ha volgut donar una mica de coherència a les entregues més modernes amb el nom comú de "River City", que ve precisament d'aquest River City Ransom, un títol que a Occident és tan divertit com la versió japonesa que he comentat, però amb tots els noms canviats, així com els sprites per tal de substituir els uniformes d'institut per roba de simples vàndals de carrer.

Com a avantatge per a nosaltres d'aquesta versió localitzada hi ha la possibilitat de seguir la història, malgrat els canvis i les omissions pel que fa a referències a jocs anteriors, en anglès, que sempre va bé. A mi, per exemple, m'ha costat molt seguir-la en japonès, malgrat que en tinc alguns coneixements, perquè els textos aquí no esperen, sinó que van corrent, una característica que lamento de molts títols japonesos que no implementen la possibilitat de controlar, com sí que es pot fer als RPG -o en molts d'ells-, el moment en què volem que aparegui la continuació d'un text.

Val a dir que la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo és la més coneguda, però es va portar també al Sharp X68000 (1990) i a PC Engine Super CD-ROM 2 (1993), amb millores i elements afegits aprofitant la potència superior d'aquelles màquines. L'any 2004 en va sortir un remake per a la Game Boy Advance, Downtown Nekketsu Monogatari EX, que poc després arribaria als Estats Units com a River City Ransom EX.

En tot cas, és un joc que m'ha agradat molt, que voldré tornar a gaudir -aquest cop en anglès, per comparar bé les versions i per veure quina sensació transmet la versió localitzada- i que és un dels màxims exponents d'aquesta saga coneguda per uns dissenys molt característics super deformed i molt d'humor que va néixer amb la intenció d'oferir a la gent un Double Dragon -saga nascuda precisament arrel del Nekketsu Kôha Kunio-kun / Renegade, per tant tot queda interconnectat- per a tots els públics. Molt recomanable.