Una vegada més, i sembla que l'anterior hagués estat fa poc -és el que té fer-se gran-, ha arribat una edició de RetroBarcelona, la fira del videojoc clàssic de referència a Barcelona, una setena edició emmarcada, aquest cop, dins la NiceOne Barcelona, el que abans s'havia dit Barcelona Games World.
Se celebrava del 28 de novembre a l'1 de desembre i vaig poder anar-hi una tarda i tot un dia, que és al màxim que puc aspirar per circumstàncies personals, i ja trobo que abuso una mica. Però és un esdeveniment que no em vull perdre, com altres als que temporalment renuncio, i toca parlar de com va anar.
Amb aquest pòster que era un homenatge al 50è aniversari de la fundació de Konami, la llegendària companyia desenvolupadora de videojocs, es presentava, com deia, la setena edició de la gran festa del retro de la capital catalana.
Era la quarta des que va perdre la independència, però tots plegats ho hem assumit i normalitzat, i en general el públic que s'acosta a aquesta zona del pavelló -i que no és el públic que hi ve expressament, és clar- es comporta de manera correcta i simplement satisfà la seva curiositat per allò que li sona tan llunyà en el temps, sovint tant que fins i tot no havia nascut quan el que s'hi exposa eren màquines i jocs del present.
Hi anava, com sempre des de fa unes quantes edicions, com a membre de Retroscroll, que posem estand amb moltíssimes consoles i ordinadors i els respectius monitors i televisors, tots de les col·leccions personals dels seus membres, la majoria dels quals molt sacrificats, gastant dies de vacances i venint de lluny carregats com rucs. Ara parlo físicament, és clar. No entro en altres qüestions.
Allà posem l'estand, doncs, perquè la gent hi vingui i tingui tantes opcions com li puguem proporcionar a l'hora de refrescar vells records videojoquístics, tocar per primer cop una consola de la qual només havia sentit a parlar, o directament descobrir coses l'existència de les quals ni sospitava.
La idea és que es pugui fer en màquines originals, encara que els jocs de vegades no ho siguin per una qüestió pràctica d'agilitat i disponibilitat, i també s'hi poden veure coses curioses com aquesta pantalla girada en vertical per acollir un shoot'em up vertical com és el mític Ikaruga, controlat amb un comandament arcade i funcionant en un ordinador que era a la part interior de l'estand.
Jo no vaig jugar gaire, la veritat. És una mena d'esdeveniment que, al contrari del que passa a la Targalan, té tanta afluència de públic que, naturalment, fa que donem prioritat a les persones per a les quals muntem la parada.
Però vaig fer partides curtes a jocs com el Pang a l'Amstrad GX4000, el Bonk's Adventure, l'Alien Crush i el Parodius a la Turbografx, el Doom a la Jaguar, l'Street Fighter II Turbo a la Super Nintendo, i un torneig entre quatre membres de Retroscroll al J-League Pro Striker Final Stage de la Mega Drive, però el joc que em va enganxar, sorprenentment, va ser el Circus Atari, molt senzillet en la seva presentació (com és d'esperar a l'Atari 2600) però fluid i divertit. Em podeu veure jugant-hi a la foto, amb el company Molsupo (que en té el rècord de punts, 1.814) al costat.
És agradable i emocionant veure que s'hi acosta gent de totes les edats, com aquest petit Mario, que es va posar a jugar al Super Mario Bros. precisament, i no sentia rebuig, o no ho semblava, per uns gràfics i una jugabilitat que, per edat, li podrien haver semblat massa durs.
Això és emocionant, però també ho és quan algú veu que en alguna màquina hi ha posat un joc que recorda de la seva infantesa i, tot eufòric, agafa el comandament i intenta transmetre els seus acompanyants aquella passió retrobada.
Són aquestes situacions les que fan que valgui la pena muntar estand, i la intenció és que estigui ple de gent i no tinguem gaires oportunitats de jugar-hi nosaltres. La tarda de diumenge, la recta final de l'esdeveniment, es va buidant i és llavors quan podem jugar una mica més nosaltres, però com sempre passa amb els videojocs, mai no en tenim prou, i la sensació que el temps vola és més present que mai.
RetroBarcelona, així com la fira general que en aquest cas era Nice One Barcelona, tenen, evidentment, altres coses: botigues de marxandatge, de videojocs, consoles i perifèrics de segona mà (això només a RetroBarcelona, és clar), espais on es presenten novetats, projectes independents, llocs per menjar...
Però, tornant al que més ens interessa, l'oasi atemporal dins d'un esdeveniment englobador que pretén anar a l'última, un altre dels espais destacats de RetroBarcelona és el de les màquines recreatives -i els billars i els futbolins-, que atrauen força gent i generen algunes cues, i on veiem tant petits com ganàpies jugant, els uns descobrint una nova manera de jugar, amb palanca i botons gruixuts, i els altres comprovant si conserven la memòria (també la muscular) adquirida quan freqüentaven els salons arcade que, per desgràcia, ara són testimonials i no s'assemblen gaire als de l'època daurada dels 80 i els 90.
També hi ha, és clar, la zona de museu, que exposa en vitrines consoles de tota mena, algunes de les quals jo ni coneixia -almenys la primera vegada que les van posar en exposició, és clar-, i aquest cop tenia un apartat destacat la ja esmentada Konami, amb un repàs dels seus títols més emblemàtics des de l'MSX fins a la generació PS3 - Xbox 360.
El desaparegut Gunpei Yokoi, creador de la Game Boy (no pretenia que hi hagués un rodolí, però hi és) entre altres contribucions essencials per a la història del videojoc, també tenia el seu racó al museu.
Com a curiositat, hi havia una reproducció de la famosa Game Boy cremada a la Guerra del Golf, que diuen que encara funciona malgrat els anys que han passat i, naturalment, els danys que va patir per la calor després d'una explosió.
Acabo, és clar, esmentant el més gran al·licient d'aquestes fires i trobades, que és tornar a veure en persona els companys de Retroscroll que hi poden anar, en aquest cas, d'esquerra a dreta i de dalt a baix -i sense comptar-me a mi, el segon per l'esquerra-, en Dani "Salore", en Jaume "Molsupo", en Roger "Scroll" i la Vicky "Rokuso".
Amb ells, com sempre, vam compartir rialles, anècdotes, alguna partideta i dònuts (que un any més ens donava l'organització, que ens cuida i que personifiquem en la figura d'en Carles "Clark" Garcia, i vam recarregar les piles dels nostres lligams, que la major part de l'any es forgen al grup de WhatsApp i durant els podcasts que gravem. Gràcies a tots i espero veure-us tan aviat com sigui possible!
Se celebrava del 28 de novembre a l'1 de desembre i vaig poder anar-hi una tarda i tot un dia, que és al màxim que puc aspirar per circumstàncies personals, i ja trobo que abuso una mica. Però és un esdeveniment que no em vull perdre, com altres als que temporalment renuncio, i toca parlar de com va anar.
Amb aquest pòster que era un homenatge al 50è aniversari de la fundació de Konami, la llegendària companyia desenvolupadora de videojocs, es presentava, com deia, la setena edició de la gran festa del retro de la capital catalana.
Era la quarta des que va perdre la independència, però tots plegats ho hem assumit i normalitzat, i en general el públic que s'acosta a aquesta zona del pavelló -i que no és el públic que hi ve expressament, és clar- es comporta de manera correcta i simplement satisfà la seva curiositat per allò que li sona tan llunyà en el temps, sovint tant que fins i tot no havia nascut quan el que s'hi exposa eren màquines i jocs del present.
Hi anava, com sempre des de fa unes quantes edicions, com a membre de Retroscroll, que posem estand amb moltíssimes consoles i ordinadors i els respectius monitors i televisors, tots de les col·leccions personals dels seus membres, la majoria dels quals molt sacrificats, gastant dies de vacances i venint de lluny carregats com rucs. Ara parlo físicament, és clar. No entro en altres qüestions.
Allà posem l'estand, doncs, perquè la gent hi vingui i tingui tantes opcions com li puguem proporcionar a l'hora de refrescar vells records videojoquístics, tocar per primer cop una consola de la qual només havia sentit a parlar, o directament descobrir coses l'existència de les quals ni sospitava.
La idea és que es pugui fer en màquines originals, encara que els jocs de vegades no ho siguin per una qüestió pràctica d'agilitat i disponibilitat, i també s'hi poden veure coses curioses com aquesta pantalla girada en vertical per acollir un shoot'em up vertical com és el mític Ikaruga, controlat amb un comandament arcade i funcionant en un ordinador que era a la part interior de l'estand.
Jo no vaig jugar gaire, la veritat. És una mena d'esdeveniment que, al contrari del que passa a la Targalan, té tanta afluència de públic que, naturalment, fa que donem prioritat a les persones per a les quals muntem la parada.
Però vaig fer partides curtes a jocs com el Pang a l'Amstrad GX4000, el Bonk's Adventure, l'Alien Crush i el Parodius a la Turbografx, el Doom a la Jaguar, l'Street Fighter II Turbo a la Super Nintendo, i un torneig entre quatre membres de Retroscroll al J-League Pro Striker Final Stage de la Mega Drive, però el joc que em va enganxar, sorprenentment, va ser el Circus Atari, molt senzillet en la seva presentació (com és d'esperar a l'Atari 2600) però fluid i divertit. Em podeu veure jugant-hi a la foto, amb el company Molsupo (que en té el rècord de punts, 1.814) al costat.
És agradable i emocionant veure que s'hi acosta gent de totes les edats, com aquest petit Mario, que es va posar a jugar al Super Mario Bros. precisament, i no sentia rebuig, o no ho semblava, per uns gràfics i una jugabilitat que, per edat, li podrien haver semblat massa durs.
Això és emocionant, però també ho és quan algú veu que en alguna màquina hi ha posat un joc que recorda de la seva infantesa i, tot eufòric, agafa el comandament i intenta transmetre els seus acompanyants aquella passió retrobada.
Són aquestes situacions les que fan que valgui la pena muntar estand, i la intenció és que estigui ple de gent i no tinguem gaires oportunitats de jugar-hi nosaltres. La tarda de diumenge, la recta final de l'esdeveniment, es va buidant i és llavors quan podem jugar una mica més nosaltres, però com sempre passa amb els videojocs, mai no en tenim prou, i la sensació que el temps vola és més present que mai.
RetroBarcelona, així com la fira general que en aquest cas era Nice One Barcelona, tenen, evidentment, altres coses: botigues de marxandatge, de videojocs, consoles i perifèrics de segona mà (això només a RetroBarcelona, és clar), espais on es presenten novetats, projectes independents, llocs per menjar...
Però, tornant al que més ens interessa, l'oasi atemporal dins d'un esdeveniment englobador que pretén anar a l'última, un altre dels espais destacats de RetroBarcelona és el de les màquines recreatives -i els billars i els futbolins-, que atrauen força gent i generen algunes cues, i on veiem tant petits com ganàpies jugant, els uns descobrint una nova manera de jugar, amb palanca i botons gruixuts, i els altres comprovant si conserven la memòria (també la muscular) adquirida quan freqüentaven els salons arcade que, per desgràcia, ara són testimonials i no s'assemblen gaire als de l'època daurada dels 80 i els 90.
També hi ha, és clar, la zona de museu, que exposa en vitrines consoles de tota mena, algunes de les quals jo ni coneixia -almenys la primera vegada que les van posar en exposició, és clar-, i aquest cop tenia un apartat destacat la ja esmentada Konami, amb un repàs dels seus títols més emblemàtics des de l'MSX fins a la generació PS3 - Xbox 360.
El desaparegut Gunpei Yokoi, creador de la Game Boy (no pretenia que hi hagués un rodolí, però hi és) entre altres contribucions essencials per a la història del videojoc, també tenia el seu racó al museu.
Com a curiositat, hi havia una reproducció de la famosa Game Boy cremada a la Guerra del Golf, que diuen que encara funciona malgrat els anys que han passat i, naturalment, els danys que va patir per la calor després d'una explosió.
Acabo, és clar, esmentant el més gran al·licient d'aquestes fires i trobades, que és tornar a veure en persona els companys de Retroscroll que hi poden anar, en aquest cas, d'esquerra a dreta i de dalt a baix -i sense comptar-me a mi, el segon per l'esquerra-, en Dani "Salore", en Jaume "Molsupo", en Roger "Scroll" i la Vicky "Rokuso".
Amb ells, com sempre, vam compartir rialles, anècdotes, alguna partideta i dònuts (que un any més ens donava l'organització, que ens cuida i que personifiquem en la figura d'en Carles "Clark" Garcia, i vam recarregar les piles dels nostres lligams, que la major part de l'any es forgen al grup de WhatsApp i durant els podcasts que gravem. Gràcies a tots i espero veure-us tan aviat com sigui possible!
enguany no hi he anat, trobo a faltar la independència..
ResponEliminaperò que hi farem. Potser l'any vinent sí :)