Crònica de RetroBarcelona 2026: 11a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més us porto les meves impressions i experiències relacionades amb el nostre esdeveniment retro preferit, RetroBarcelona, que enguany ha celebrat l'onzena edició, la primera en uns quants anys en què tinc l'oportunitat d'anar-hi tots dos dies, en aquest cas el 16 i el 17 de maig, atès que no coincidia, per fi, amb cap compromís familiar ineludible, si bé m'he perdut algunes coses a les quals en circumstàncies normals hauria assistit.

Però per una vegada que vaig a alguna cosa pel meu compte, trobo que ho havia de fer com cal, i estic content d'haver pogut compartir aquests dos dies amb els companys a l'estand de Retroscroll, un cop més, en una de les poques ocasions en què ens veiem en persona, amb inevitables absències, això sí. 

RetroBarcelona 2026 és el nom d'aquest esdeveniment que, un cop més, s'ha celebrat a La Farga de L'Hospitalet de Llobregat, i he de dir que l'aventura va començar amb mal peu per part meva, perquè a diferència d'altres anys, vaig tenir molts problemes per aparcar el cotxe, i vaig estar fent voltes ben bé una hora i mitja.

Després d'estar a punt d'abandonar, tornar a Mataró i tornar-ho a intentar al migdia, ja amb les zones verdes i blaves desactivades, al final vaig trobar un lloc una mica lluny el recinte i vaig carregar les pesades bosses amb les meves humils aportacions per a l'estand i em vaig retrobar amb els meus estimats companys Dani "Salore", Javi, Vicky i Jaume "Molsupo".  

A l'estand, com cada any, hi teníem un munt de sistemes de les nostres col·leccions particulars, a disposició del públic visitant per tal que hi jugui i rememori títols de la seva infantesa, en descobreixi de nous o posi a prova el seu domini d'uns altres.

És una de les zones on poden asseure's i gaudir d'aquesta afició que tots plegats compartim, i nosaltres anem solucionant incidències, canviant els jocs quan veiem que no estan acabant de triomfar o substituint màquines perquè, al capdavall, són aparells amb unes quantes dècades a l'esquena i no volem que s'escalfin en excés, i sempre n'hi ha alguna que tot i provar-la a casa un cop allà ha deixat de funcionar, com m'ha passat alguna altra vegada i aquest cop no ha estat l'excepció, per desgràcia.

Parlant de consoles que no funcionen, fa unes quantes edicions de RetroBarcelona hi vaig comprar una Game Gear amb els condensadors suposadament canviats, una operació que se'ls ha de fer a totes tard o d'hora, però fa un temps va deixar de funcionar i vaig descobrir, gràcies al company Suso, que m'havien entabanat: no estaven tots substituïts. 

Per sort, la Vicky és una manetes i ha estudiat electrònica i va arreglar, almenys parcialment, el desastre que vaig fer jo fa uns mesos intentant canviar-li els condensadors per mi mateix. Mentre escric aquestes línies no sé si la podrem salvar, però com a mínim s'engega i es manté engegada, que ja és més del que feia quan l'hi vaig portar. Passi el que passi, molt agraït per les hores que li va dedicar.  

Una altra cosa que m'agrada fer en aquest esdeveniment és saludar en persona gent del sector que ens seguim a les xarxes i interactuem, però que no ens havíem "desvirtualitzat" encara, i evidentment tornar a saludar aquelles persones que en algun moment sí que ens hem acabat veient. 

He aprofitat un Ràdio Baku Baku en directe per presentar-me al Xavi PSX i al Patrick Urbano -els Víctors els he conegut per fi en aquesta edició però un parell d'hores abans del pòdcast-, i malauradament, com que estava ocupada, al final no he pogut parlar amb la Simmer Valenciana. També he tornat a saludar en Javi "Spectrumero" Ortiz i en Víctor "Sr. Mayor", amb qui compartim canal de Telegram de l'Everpocast SP i que un any més portaven l'estand d'Evercade, s'han acostat a l'estand els companys de Pixelats.cat i en Paul Lager, i en Parufito, també hi he vist per primer cop en molts anys, però molts, en Josep Maria i en Jalabop del Multivers, al torneig del Windjammers vaig coincidir amb -i vaig desvirtualitzar- en Joe Beltza i, com no podia ser d'una altra manera, hem compartit una estona amb en Renner, en Murshus i en Sikus de Game Museum. Menció especial a la visita sorpresa i breu, un any més, de l'esmentat company Suso, i també l'habitual de l'Altaïr.

Evidentment, també m'agrada aprofitar qualsevol ocasió per jugar jo també, i a banda de fer-ho al nostre mateix estand, intento arreplegar alguna recreativa per gaudir del sentir màxim, i he de dir que aquest any, sobretot el segon dia, hi he pogut jugar força, entenent-se que com que no soc gaire bo i a sobre acostumo a triar jocs als que no he jugat mai perquè prefereixo la novetat, sempre han estat partides curtes, així que he provat molts videojocs, però en cap m'hi he estat gaire estona. 

Passo a llistar-los, com ja he fet alguna vegada (me'ls vaig apuntant al mòbil), i ja aviso que no tots són de recreativa, també n'hi ha del nostre estand, però aquest cop la proporció d'arcades ha pujat:

• Super C
• Windjammers
• 19XX
• Pang
• Scud Race
• Mushihimesama
• Dariusburst Chronicle Saviours
• Ketsui
• Guwange
• Battle Garegga
• Pulstar
• Esp.ra.de
• Ninja Warriors (Commodore 64)
• Bomb Jack
• Batsugun Special Version
• Dodonpachi
• Super Mario Strikers
• Dodonpachi Saidaioujou
• Double Dragon (Master System)

No els comentaré un per un, ja veieu que hi ha molts shoot'em ups, però sí que vull destacar alguns casos: tenia ganes especialment de l'Scud Race, arcade mític de Sega que té una aura de llegenda en part perquè mai es va portar a cap consola ni s'ha emulat oficialment, i ha estat bé, molt tipus Daytona USA. 

El Dariusburst Chronicle Saviours és un dels videojocs preferits de la Vicky, i la màquina és espectacular, amb una pantalla allargada, un banc per a quatre jugadors i una marquesina, i ens hi hem assegut ella, en Dani, en Javi i jo a fer-hi una partida on la Vicky ens ha guiat a cada pas amb els coneixements adquirits després d'haver-hi dedicat centenars d'hores. Tota una experiència.

I el Windjammers és un joc que m'encanta, encara que no soc gaire bo. El cas és que em vaig apuntar al torneig que hi organitzava l'Associació A.R.C.A.D.E. i, per practicar, a banda d'entrenar a casa amb l'Evercade Alpha i el cartutx on ve aquest joc, a RetroBarcelona he fet partides esporàdiques amb gent que no coneixia, i les he perdut totes. 

A l'hora del torneig em conformava amb guanyar un partit i marxar amb aquest record, però els astres s'han alineat i he arribat a les punyeteres semifinals! He perdut el partit pel tercer i quart lloc, però quedar quart amb el nivell que he vist em fa sentir molt content.  

Em sembla que no em queda res més per explicar. Una passada un any més, i sobretot, i no és per fer la pilota, tornar a veure en persona els amics de Retroscroll, encara que aquest any el seu fundador, en Roger, no hi ha pogut ser. 

Moltes gràcies a tots per fer-ho possible, aportant màquines, televisors, coneixements, el que fos, i també per la seva generositat amb mi, en alguns casos material i tot, perquè he tornat a casa amb fundes per a jocs de Famicom, un còmic i un Earthworm Jim de Mega Drive. No m'ho mereixo.

 

 

   

Crònica de RetroBarcelona 2025: 10a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més, i creuem els dits perquè la cosa no s'aturi, s'ha celebrat l'esdeveniment més important sobre videojocs retro, o clàssics, o com se'n vulgui dir, del nostre país. I un any més vaig poder anar-hi, encara que, malauradament, el mes de maig és un mes de compromisos familiars per a mi, i ja van dues edicions que justament se celebren en un dels dos caps de setmana que em van malament, i fins i tot podrien ser-ne tres. De fet, només el primer cop que es va celebrar al maig, el 2023, va tenir lloc en un cap de setmana en què no em coincidia amb res més.

En fi, que només hi vaig poder anar un dels dos dies, però va ser meravellós, com sempre, i és per això que, com cada any, vull compartir amb vosaltres la meva particular i modesta crònica, des del meu punt de vista específic i tal com vaig viure l'esdeveniment. 

RetroBarcelona 2025, o la 10a Fira del Videojoc Clàssic, es va celebrar els dies 3 i 4 de maig al recinte de La Farga de L'Hospitalet, a L'Hospitalet de Llobregat. Un espai prou diàfan, aquesta vegada amb més metres quadrats disponibles i, per tant, més mobilitat, però no per això va semblar, en absolut, que estigués més buit, perquè les botigues i els estands, així com les màquines recreatives disponibles, estaven a rebentar de gent i era difícil, quan fèiem alguna escapadeta del nostre estand, jugar o mirar bé els productes a la venda.

Sí, he dit "el nostre estand", perquè un cop més hi vaig poder anar gràcies a formar part de Retroscroll, que una vegada més oferia un espai amb consoles, ordinadors i les corresponents pantalles, jocs i comandaments de les nostres col·leccions particulars perquè en gaudís el públic assistent, que esperem que se n'anés content. Hi ha més associacions i grups que ofereixen el mateix, però jo puc parlar del nostre cas, és clar.

Com sempre, s'hi va acostar tota mena de públic, des del coneixedor del material exposat, tant per records d'altres èpoques com perquè hi ha continuat militant, fins al més jove, que segurament no havia vist ni tocat mai moltes d'aquestes màquines.

Hi vam tenir, entre altres, consoles com la Super Nintendo, la Mega Drive, la Nintendo 64, la GameCube, la Dreamcast, les PlayStation 1 i 2, la Saturn o la Master System, però també d'altres de menys mainstream com la PC Engine, l'Amstrad GX4000, la Jaguar, la Soundic SD-090 o la Vectrex, que criden molt l'atenció del públic a cada edició, així com la "Famitoaster", la Famicom ficada en una torradora que va fer el company Scroll fa temps. 

Enguany, com que l'esdeveniment estava dedicat al PC, hi vam tenir també un ordinador no dels 90, però sí de finals dels 2000, amb jocs de certa antiguitat com el The Sims, el Sim City 2000 o el Doom, joc emblemàtic que va protagonitzar aquesta desena edició tant perquè s'associa molt a l'ordinador -tot i que, irònicament, és famós per estar present de manera oficial o no en múltiples sistemes i aparells electrònics no necessàriament pensats per jugar- com perquè el seu creador, en John Romero, era el convidat estrella. 

Trobo divertit fixar-me en si els jocs que hem posat criden més o menys l'atenció de la gent, i canviar-los per veure si la cosa millora o, al contrari, deixa la consola lliure massa estona. És com si estigués gestionant un parc d'atraccions o un hospital de videojoc, en certa manera. Ullet, cop de colze.

Mentre no estava fent això, ni vigilant que s'estigués fent un ús correcte dels materials, ni fent alguna volteta ràpida per veure si podia jugar a alguna cosa d'altres estands o seccions, la feia petar amb els companys Scroll, Salore, Molsupo, Javi i Rokuso, i vam rebre la visita d'un membre ara inactiu de Retroscroll, en Suso, amb qui parlo de tant en tant per WhatsApp, però que feia uns quants anys que no veia en persona. Tota una agradable sorpresa mentre gravàvem, per segon any consecutiu, un pòdcast a la RetroBarcelona mateix.

Una de les coses que sempre faig, però que aquesta vegada no vaig tenir gaire temps de fer, és veure en persona sistemes antics que no havia vist mai o que, de vegades, ni tan sols coneixia, i que s'exposen tant a la zona de museu pròpiament dit, darrere de vitrines, com de manera oberta i jugable. 

D'altres sí que els tenia vistos, però sempre és un plaer tornar-los a veure, com és el cas de la meravellosa Vectrex del company Salore, que any rere any tenim posada a l'estand i, si puc, hi faig alguna partideta, com va ser el cas, amb el Minestorm.

No vaig jugar gaire, o si més no, menys que altres anys, però a banda de l'esmentat joc de la Vectrex (a la imatge), vaig jugar al Pac-Land de la PC Engine del company Javi, ja que és un joc que m'encanta, l'Arkanoid en versió per al Commodore 64 que vaig portar jo mateix, l'Out Run 2 de la Xbox, el Daytona USA 2001 de la Dreamcast, l'Operation Wolf per a la Master System II que també era meva, i on també vaig provar per primer cop la seva molt aconseguida versió de l'Streets of Rage, a l'Streets of Rage Remake al PC del nostre estand amb el company Molsupo, molt breument al Doom a la Jaguar del mateix company, al Prehistorik en un Amstrad d'un altre estand, i ja en recreatives, les úniques que vaig enganxar lliures, unes Egret II i 3, al Sonic Wings Limited i al Puzzle Bobble, un altre habitual meu.

Em va faltar tocar més recreatives, jugar a més jocs al nostre propi estand -on no vaig arribar ni a tocar la Neo Geo!-, i sobretot fer algun combat a algun Street Fighter amb algú, fos en consola o arcade. Bé, més que això, saludar algun conegut que vaig veure de lluny i que no vaig tornar a veure en tota la jornada, especialment en Murshus, la Simmer Valenciana o l'ànima de RetroBarcelona, en Clark. Sí que vaig poder saludar l'Oriludic i vaig presentar-me al Señor Mayor i en Javi Ortiz, i, és clar, vaig gaudir durant unes hores que es van fer curtíssimes de la companyia dels altres retroscrollers que eren a la fira.

Al final, tot i que els videojocs ens encanten i intentem jugar-hi, trobo que el millor és tornar a veure en persona aquests amics amb qui normalment parlem per WhatsApp o gravem pòdcasts a distància, i posar-nos al dia de temes més personals, a més de parlar de la nostra afició pròpiament dita.

Espero que quan les meves circumstàncies familiars canviïn amb la maduració dels nens pugui tornar a participar en altres esdeveniments retro de menys abast però, de moment, aquesta cita anual que no me la treguin!

Crònica de RetroBarcelona 2024: 9a Fira del videojoc clàssic

Un any més, com no podia ser d'una altra manera, just després de RetroBarcelona em teniu aquí donant la tabarra sobre la meva experiència personal amb aquest esdeveniment, el més esperat per part de tots els aficionats al videojoc clàssic del nostre país.

Per a mi, com sempre, era així, però no només pel contingut de la 9a Fira del videojoc clàssic, que repetia escenari de l'any passat, a la Farga de L'Hospitalet, sinó per la possibilitat de veure presencialment els meus estimats companys de Retroscroll, amb els quals teníem, un cop més, un estand amb videoconsoles de les nostres col·leccions particulars a disposició del públic que hi volgués fer alguna partideta, cosa que sempre és un plaer.

Després del retorn a l'activitat que va suposar l'edició de 2023, esperadíssima atesa la interrupció provocada per la pandèmia del covid-19, que va fer que precisament aquell any, 2019, se celebrés l'última edició de l'esdeveniment en més de tres anys, RetroBarcelona 2024 es presentava il·lusionant i tremendament exitosa, amb exhauriment d'entrades anticipades i tot.

Des del nostre estand vam notar l'augment del nombre de visitants, a simple vista i en el fet que ens va resultar difícil poder jugar a alguna coseta. Perquè nosaltres allà hi anem per veure'ns i fer una aportació a la part més lúdica de la festa, però si tenim un moment per gaudir dels videojocs nosaltres mateixos, que al capdavall som en aquest sector perquè ens agraden els videojocs, doncs ho fem. 

I com a mínim dissabte, que va ser l'únic dia que hi vaig poder anar jo perquè l'endemà era l'aniversari del meu fill, ens va ser pràcticament impossible jugar, llevat que ho féssim als sistemes que teníem posats al nostre propi estand. En aquest sentit vaig fer preses de contacte amb el Blazing Lazers de la Turbografx i el Super Aleste de la Super Nintendo, vaig jugar una mica més seriosament que altres cops al Toilet Kids de l'esmentada consola de NEC, i vaig fer un parell de pantalles al Paprium de la Mega Drive cooperant amb el company Molsupo, com fa un any. En definitiva, vaig jugar molt menys que en altres ocasions. I fora d'allà, només vaig poder acabar una partida començada d'un Neo Turf Masters que hi havia en una recreativa de les genèriques, que també tenen el seu encant per molt boniques que siguin les japoneses tipus Candy, que són les més abundants a l'esdeveniment.

Ep, no em queixo gaire, perquè això vol dir que hi havia moltíssima gent i que s'ho estava passant d'allò més bé. Segurament, si hi hagués pogut anar diumenge, hauria enganxat algun moble arcade lliure per fer una o dues partidetes del que sorgís, com l'any passat, però no va poder ser. Què hi farem...

Però, encara que no pogués gaudir directament dels videojocs, em va agradar, com sempre, fer alguna volteta per veure l'ambient que hi havia, fer una ullada als títols que hi havia exposats a les màquines recreatives i domèstiques, repassar les botigues per si enganxava alguna ganga -no va ser el cas-, mirar també les que tenien productes que a priori no eren del meu interès però que també m'agrada mirar, veure en viu algunes màquines que no tinc l'ocasió de veure mai, albirar la cara de personatges famosos del sector i, en el cas dels que conec en persona, poder-los saludar si ens trobem, com va ser el cas, primer de tot, d'en Carles Garcia, l'ànima de RetroBarcelona, però també vaig poder fer una encaixada amb gent com en Sikus i en Renner de Game Museum, l'Ivan de Tentáculo Púrpura, l'Altaïr i desvirtualitzar, després de no veure'ns per poc l'any passat, la Simmer Valenciana, que a més em va fer una breu entrevista que sortirà aviat en algun dels seus canals habituals i que em va semblar el que ja transmet a les xarxes: una persona molt dolça i simpàtica. Malauradament, em va faltar conèixer en persona algun mutual del que jo encara anomeno Twitter, com ara en José María "Nahar" del podcast -molt recomanable, per cert- Defensores de la Galaxia.

Per descomptat, em vaig retrobar, tot i que de manera calculada i esperada, però no per això menys volguda, ans al contrari, amb els companys de Retroscroll Dani "Salore", Vicky "Rokuso", Javi i l'esmentat Jaume "Molsupo", amb els quals ens veiem molt menys del que voldria, en part perquè amb nens petits és difícil assistir a esdeveniments d'aquesta mena i m'estic saltant les Reunions d'Usuaris de l'MSX des de fa anys, però quan ens veiem és com si no hagués passat el temps, i això és gràcies al nostre animat grup de WhatsApp però també a com encaixem entre nosaltres malgrat diferències de gustos concrets sobre videojocs i fins i tot sobre la manera de consumir-los.

Però això és el que dona riquesa al grup, i amb ells, a banda de passar-m'ho bé parlant del que més ens agrada i posant-nos al dia de les nostres vides personals, una cosa que faig molt és aprendre, perquè cadascun d'ells en la seva especialitat en sap un munt, i m'ajuda a conèixer coses i canviar punts de vista sobre altres. De debò, amb ells soc un etern aprenent, i això sempre és positiu.

No vull acabar sense explicar que, per primera vegada i gràcies a que els mitjans ho van permetre, vam gravar un podcast presencialment, aprofitant l'avinentesa de RetroBarcelona, i és que teníem Retroscroll Channel molt aturat. L'experiència va ser diferent, però molt satisfactòria, i espero que puguem repetir, tant de la gravació d'un programa l'any vinent com de la companyia mútua i, en general, d'aquesta fira tan especial que tira endavant gràcies a persones humanes que per fer-la possible han de fer sacrificis personals, amb el desgast que això suposa. 

Si deixa de celebrar-se, haurem d'agrair-los la feina feta fins ara, però els que en gaudim d'una manera molt més relaxada no podem evitar desitjar, egoistament, que RetroBarcelona duri per sempre.

Repàs videojoquístic de 2023

Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada. 

Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar. 

L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.

Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any. 

Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.

Enguany  només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
 

• Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
• Live a Live (Switch)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge (Xbox One)
• Florence (Switch)
• The Red Strings Club (Switch)
• Shantae: Half-Genie Hero (Switch)
• Astro's Playroom (Playstation 5)
• Kuru Kuru Kururin (Game Boy Advance) - via Nintendo Switch Online
• Mickey's Dangerous Chase (Game Boy)
• Colored Effects (Switch)

La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.

Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.

Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.

Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.

Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.

La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.

També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.

Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.

Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.

Crònica de RetroBarcelona 2023: 8a Fira del Videojoc Clàssic

Semblava que el dia no havia d'arribar mai, però després que certs esdeveniments d'abast mundial posessin en pausa algunes de les coses que donàvem per segures, n'hi ha que van tornar de seguida i a d'altres els va costar més, però han tornat, i aquest ha estat el cas de la vuitena Fira del Videojoc Clàssic, subtítol descriptiu amb el qual, de fet, em sembla que ja no s'anomena l'esperadíssim esdeveniment del qual vull parlar en aquesta entrada. 

RetroBarcelona 2023 va ser una realitat des que se'n va saber la data fins que es va fer efectiva, a la Farga de L'Hospitalet, els dies 13 i 14 de maig, i als nostres cors i el nostre cervell encara és una realitat en marxa. Suposo que és un efecte que anirà passant amb el temps, tant de bo se'n facin moltes més i aquesta passi a ser només una de les edicions, però segurament la recordarem sempre com la primera després de la pandèmia, la que es va fer esperar, i l'hem agafat amb tantes ganes tots plegats, expositors i visitants, i aficionats al retro en general, que la marca que ens ha deixat trigarà a diluir-se. 

No, us prometo que no m'he fumat res. És l'emoció, que encara dura. Tenia ganes d'esdeveniment retro, i que fos el gran, perquè havent estat pare per segon cop fa un any he hagut de dosificar les meves escapades, i hi ha hagut trobades com les Reunions d'Usuaris de l'MSX, a les quals no he assistit, perquè em reservava per a aquesta. La que em permetia retrobar-me amb els companys de Retroscroll, amb els quals ha fet, des que vam coincidir a l'edició de 2019, diversos podcasts i milers de missatges de WhatsApp i centenars d'àudios de la mateixa plataforma, però tenia ganes de fer-los una abraçada, i xerrar-hi de videojocs i de qualsevol cosa compartint amb ells l'estand que altre cop hi posàvem, ple de sistemes més o menys antics i televisors o monitors, tot plegat a disposició (temporal, és clar) del públic assistent. 

Pot semblar mentida, si no s'ha experimentat, que la idea de deixar que potencialment desenes i desenes de persones toquin les teves consoles -al capdavall, tot el que nosaltres portem als esdeveniments pertany a les nostres col·leccions particulars- sigui agradable, però és la veritat: ens agrada veure que la gent s'acosta a jugar a una màquina que recorden, que tenien fa anys o que directament no coneixien. Que el joc que hem triat perquè es distreguin una estona està triomfant i no el deixen sol ni un minut. Que pares i fills juguin junts a algun joc, que nens petits s'enamorin de màquines que ni tan sols els seus pares van arribar a veure, perquè els clàssics ho són per això, perquè la seva qualitat perdura en el temps. Envelleixen bé, com se sol dir.

Quan hi ha una mica menys de gent, és clar, aprofitem nosaltres mateixos per jugar a algunes coses, generalment competint entre nosaltres en algun videojoc de lluita o esportiu, però també cooperant en algun beat'em up o un run and gun, i també és una ocasió de veure de prop i tocar consoles que tenen els companys però que nosaltres, a casa, no tenim pas, especialment les curioses Vectrex i Famitoaster (una Famicom dins d'una torradora feta pel company Scroll), que van triomfar entre els assistents, com va reflectir Twitter posteriorment.

Personalment, em vaig estrenar amb el Duck Hunt, amb la Zapper de la NES, vaig poder jugar per primer i potser últim cop al Paprium en versió Mega Drive gràcies al company Molsupo, amb qui vam fer un cooperatiu del Wild Guns a la SNES, vaig fer uns combats de dues versions diferents de l'Street Fighter II amb l'Scroll -en consola i en recreativa-, amb el qual també vam atacar el Pocky & Rocky, vaig jugar al meu estimat Windjammers i al Super Dodge Ball de Neo Geo -i el de NES!-, i al Puzzle Bobble de Super Famicom, contra en Javi, amb qui ens vèiem en persona per primer cop després de múltiples podcasts, vaig xerrar de shmups amb la meva experta de referència, la Rokuso, mentre jugàvem al Darius Gaiden o m'ensenyava el Black Bird i el Judgement Silversword de PC, i amb en Salore no hi vaig arribar a jugar, però evidentment va ser un plaer tornar-lo a veure i escoltar-lo parlar.   

Pel meu compte, sobretot en els darrers moments de diumenge, a banda de coses de consola breument -incloent-hi partides al Sega Rally de la Saturn, un joc que tinc i que dominava d'adolescent, però en què ara no faig gaire bon paper-, vaig poder provar algunes recreatives, amb especial menció a la de l'Out Run original en versió deluxe, una experiència genial malgrat el meu ridícul en no estar gens acostumat al control amb volant, els esmentats combats del Super Street Fighter II X amb l'Scroll, un parell de partits al Windjammers contra un desconegut, i partides a l'Smash TV, el Cotton Rock 'n' Roll, el Dead or Alive 6, el Battle Garegga i el Batsugun.

A banda de retrobar-me amb els companys, amb els quals vaig constatar un cop més que el bon rotllo que hi ha dins de Retroscroll és genial -i observava que tots ens enteníem bé amb tots, cosa que és una meravella-, també vaig aprofitar per saludar els companys Sikus, Murshus i Renner de Game Museum, l'Ivan de Tentáculo Púrpura, l'Ori-Ludic, en JamQue, i per descomptat -tot i que molt breument- en Carles "Clark" Garcia, l'artífex de tot plegat, l'home que ha liderat l'equip que ha fet possible RetroBarcelona en d'altres ocasions i també ara.

A més, vaig desvirtualitzar, com se sol dir, en Nau dels Frikis, en Hiulit, creador de l'indie Murtop, i en Parufito, que conec a través de les xarxes des de fa molts anys però fins ara no havíem coincidit en persona. I bé, vaig veure alguna cara coneguda més que no em vaig atrevir, per vergonya, a saludar, com el cas de l'Evil Ryu o en Retro Cabeza, i vaig tenir la mala sort de no topar-me amb algunes persones que sé que hi van anar i amb qui ens va quedar pendent posar-nos cara.

Dos dies intensos, d'acabar rebentat sense fer gaire res -excepte el muntatge i el desmuntatge i algun tomb per mirar què hi ha o anar a saludar algú-, perquè són moltes hores, però és aquell cansament feliç, el de quan tornàvem de les colònies/convivències, encara que la meva inusual cara en aquesta foto sembli indicar el contrari. 

L'última crònica de RetroBarcelona acabava amb un desig de tornar a veure aviat els meus companys, però el 2020 ens tenia preparada una sorpresa. Aquesta vegada espero que es faci realitat. Fins aviat!

 

Repàs videojoquístic de 2019

Un any més començo l'any amb una entrada dedicada a repassar com va anar, des del punt de vista dels videojocs, l'anterior. Com em va anar a mi, vaja. Què vaig fer en aquest àmbit, a què vaig jugar... I la propera serà, altre cop, sobre els propòsits videojoquístics: què m'havia proposat, si ho he aconseguit o no i què em proposo per al nou any.

Però això ja arribarà. Ara toca veure com va ser el 2019 en aquest sentit, i novament començo esmentant els videojocs que em vaig acabar.

El primer que vaig acabar, i va ser perquè no vaig aconseguir l'objectiu de fer-ho abans que acabés 2018, va ser el The Legend of Zelda: Breath of the Wild, en versió Switch, un dels millors jocs dels últims temps, i recordo que el vaig donar per acabat el 10 de gener, així que va ser el 2019 per ben poc.

Em queda l'objectiu personal d'aconseguir totes les llavors korok, però la història, les missions principals i secundàries i els continguts addicionals descarregables de pagament estan tots acabats.

Un altre que portava arrossegant des de feia temps, però no tant, perquè va sortir a la Switch el febrer de 2018, era el Dragon Quest Builders, una proposta que barrejava el concepte del Minecraft amb l'univers Dragon Quest, que tant m'agrada, amb resultats excel·lents, i amb una seqüela que ara també tinc, però a la qual voldré jugar més endavant.

De la mateixa franquícia, però ja entrega principal, tenim el Dragon Quest III, en versió Android en aquest cas, que va resultar força més llarg que les dues primeres entregues i que completa l'anomenada "trilogia d'Erdrick".

A continuació vaig completar l'Ori and the Blind Forest, un bellíssim videojoc per a la Xbox One, tant audiovisualment com pel que fa a la història, i que em va fer créixer l'interès pels videojocs indie o d'estètica indie, cosa que vull explotar aquest 2020.

Per la seva banda, The Bridge, en versió Xbox One tot i que hi és en diverses plataformes, és un tranquil títol de trencaclosques que requereix calma i pensar força, coses que no sempre aconsegueixo i encara menys combinades, però m'ho vaig passar bé jugant-hi, té un apartat gràfic com si fos dibuixat a llapis i acostuma a estar d'oferta en totes les plataformes on es pot adquirir, així que difícilment es podria considerar un malbaratament dels diners.

No em va agradar tant, ja ho vaig explicar, el Never Alone, un joc també de la Xbox One que és dels pocs que he espremut entre els que es poden jugar gratuïtament amb la subscripció a Xbox Live Gold, però el tenia vist, es va poder descarregar durant uns dies i hi vaig jugar i me'l vaig acabar.

Sí que em va agradar, i més que no em pensava, el Crash Bandicoot, que tot i que el tinc per a la PlayStation no hi he jugat allà, i la meva primera experiència amb aquest clàssic, doncs, va ser l'any passat, en la versió remasteritzada que trobem al recopilatori Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, que en el meu cas he gaudit en versió Switch.

A continuació em vaig posar amb el Downtown Nekketsu Monogatari, un clàssic de la NES que a Occident es coneix com a River City Ransom, perquè em vaig comprar, també per a la Switch, el recopilatori Kunio-kun: The World Classics Collection, que inclou tots els títols de la franquícia que van sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

I l'últim videojoc que vaig acabar va ser el Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, exclusiu de la Nintendo DS.

En realitat encara em queden missions opcionals post-joc, i en faré algunes més abans d'abandonar-lo del tot, però el joc en si, la història, ja està finalitzat, i d'aquest no en poso enllaç perquè en publicaré l'entrada aquí, al blog, properament.

És clar que jo, sent com soc un tastaolletes, no he jugat només a aquests jocs. Hem vist, com ja havia avisat, els que he finalitzat, però he jugat a molts més i, com ja és tradició també, en poso un muntatge en vídeo que he fet. Si teniu l'amabilitat d'aguantar els 8 minuts i escaig que dura podreu saber a què vaig estar jugant durant el 2019 i dormir més tranquils aquesta nit.



Com es pot veure hi ha de tot, alguns títols ja havien sortit en vídeos anteriors i d'altres són nous, però la proporció entre jocs acabats i simplement tocats és massa lamentable, cosa que espero poder equilibrar més enguany.

A tot això s'han de sumar les experiències viscudes en l'àmbit dels videojocs amb els companys de Retroscroll a la Targalan, a l'estiu, i la passada tardor a la setena edició de RetroBarcelona. I, ara sí, m'acomiado i a la propera entrada veurem si he fet els deures i quins em poso per al nou any.

Crònica de RetroBarcelona 2019: 7a Fira del Videojoc Clàssic

Una vegada més, i sembla que l'anterior hagués estat fa poc -és el que té fer-se gran-, ha arribat una edició de RetroBarcelona, la fira del videojoc clàssic de referència a Barcelona, una setena edició emmarcada, aquest cop, dins la NiceOne Barcelona, el que abans s'havia dit Barcelona Games World.

Se celebrava del 28 de novembre a l'1 de desembre i vaig poder anar-hi una tarda i tot un dia, que és al màxim que puc aspirar per circumstàncies personals, i ja trobo que abuso una mica. Però és un esdeveniment que no em vull perdre, com altres als que temporalment renuncio, i toca parlar de com va anar.

Amb aquest pòster que era un homenatge al 50è aniversari de la fundació de Konami, la llegendària companyia desenvolupadora de videojocs, es presentava, com deia, la setena edició de la gran festa del retro de la capital catalana.

Era la quarta des que va perdre la independència, però tots plegats ho hem assumit i normalitzat, i en general el públic que s'acosta a aquesta zona del pavelló -i que no és el públic que hi ve expressament, és clar- es comporta de manera correcta i simplement satisfà la seva curiositat per allò que li sona tan llunyà en el temps, sovint tant que fins i tot no havia nascut quan el que s'hi exposa eren màquines i jocs del present.

Hi anava, com sempre des de fa unes quantes edicions, com a membre de Retroscroll, que posem estand amb moltíssimes consoles i ordinadors i els respectius monitors i televisors, tots de les col·leccions personals dels seus membres, la majoria dels quals molt sacrificats, gastant dies de vacances i venint de lluny carregats com rucs. Ara parlo físicament, és clar. No entro en altres qüestions.

Allà posem l'estand, doncs, perquè la gent hi vingui i tingui tantes opcions com li puguem proporcionar a l'hora de refrescar vells records videojoquístics, tocar per primer cop una consola de la qual només havia sentit a parlar, o directament descobrir coses l'existència de les quals ni sospitava.

La idea és que es pugui fer en màquines originals, encara que els jocs de vegades no ho siguin per una qüestió pràctica d'agilitat i disponibilitat, i també s'hi poden veure coses curioses com aquesta pantalla girada en vertical per acollir un shoot'em up vertical com és el mític Ikaruga, controlat amb un comandament arcade i funcionant en un ordinador que era a la part interior de l'estand.

Jo no vaig jugar gaire, la veritat. És una mena d'esdeveniment que, al contrari del que passa a la Targalan, té tanta afluència de públic que, naturalment, fa que donem prioritat a les persones per a les quals muntem la parada.

Però vaig fer partides curtes a jocs com el Pang a l'Amstrad GX4000, el Bonk's Adventure, l'Alien Crush i el Parodius a la Turbografx, el Doom a la Jaguar, l'Street Fighter II Turbo a la Super Nintendo, i un torneig entre quatre membres de Retroscroll al J-League Pro Striker Final Stage de la Mega Drive, però el joc que em va enganxar, sorprenentment, va ser el Circus Atari, molt senzillet en la seva presentació (com és d'esperar a l'Atari 2600) però fluid i divertit. Em podeu veure jugant-hi a la foto, amb el company Molsupo (que en té el rècord de punts, 1.814) al costat.

És agradable i emocionant veure que s'hi acosta gent de totes les edats, com aquest petit Mario, que es va posar a jugar al Super Mario Bros. precisament, i no sentia rebuig, o no ho semblava, per uns gràfics i una jugabilitat que, per edat, li podrien haver semblat massa durs.

Això és emocionant, però també ho és quan algú veu que en alguna màquina hi ha posat un joc que recorda de la seva infantesa i, tot eufòric, agafa el comandament i intenta transmetre els seus acompanyants aquella passió retrobada.

Són aquestes situacions les que fan que valgui la pena muntar estand, i la intenció és que estigui ple de gent i no tinguem gaires oportunitats de jugar-hi nosaltres. La tarda de diumenge, la recta final de l'esdeveniment, es va buidant i és llavors quan podem jugar una mica més nosaltres, però com sempre passa amb els videojocs, mai no en tenim prou, i la sensació que el temps vola és més present que mai.

RetroBarcelona, així com la fira general que en aquest cas era Nice One Barcelona, tenen, evidentment, altres coses: botigues de marxandatge, de videojocs, consoles i perifèrics de segona mà (això només a RetroBarcelona, és clar), espais on es presenten novetats, projectes independents, llocs per menjar...

Però, tornant al que més ens interessa, l'oasi atemporal dins d'un esdeveniment englobador que pretén anar a l'última, un altre dels espais destacats de RetroBarcelona és el de les màquines recreatives -i els billars i els futbolins-, que atrauen força gent i generen algunes cues, i on veiem tant petits com ganàpies jugant, els uns descobrint una nova manera de jugar, amb palanca i botons gruixuts, i els altres comprovant si conserven la memòria (també la muscular) adquirida quan freqüentaven els salons arcade que, per desgràcia, ara són testimonials i no s'assemblen gaire als de l'època daurada dels 80 i els 90.

També hi ha, és clar, la zona de museu, que exposa en vitrines consoles de tota mena, algunes de les quals jo ni coneixia -almenys la primera vegada que les van posar en exposició, és clar-, i aquest cop tenia un apartat destacat la ja esmentada Konami, amb un repàs dels seus títols més emblemàtics des de l'MSX fins a la generació PS3 - Xbox 360.

El desaparegut Gunpei Yokoi, creador de la Game Boy (no pretenia que hi hagués un rodolí, però hi és) entre altres contribucions essencials per a la història del videojoc, també tenia el seu racó al museu.

Com a curiositat, hi havia una reproducció de la famosa Game Boy cremada a la Guerra del Golf, que diuen que encara funciona malgrat els anys que han passat i, naturalment, els danys que va patir per la calor després d'una explosió.

Acabo, és clar, esmentant el més gran al·licient d'aquestes fires i trobades, que és tornar a veure en persona els companys de Retroscroll que hi poden anar, en aquest cas, d'esquerra a dreta i de dalt a baix -i sense comptar-me a mi, el segon per l'esquerra-, en Dani "Salore", en Jaume "Molsupo", en Roger "Scroll" i la Vicky "Rokuso".

Amb ells, com sempre, vam compartir rialles, anècdotes, alguna partideta i dònuts (que un any més ens donava l'organització, que ens cuida i que personifiquem en la figura d'en Carles "Clark" Garcia, i vam recarregar les piles dels nostres lligams, que la major part de l'any es forgen al grup de WhatsApp i durant els podcasts que gravem. Gràcies a tots i espero veure-us tan aviat com sigui possible!

Crònica de la Targalan 2019

Des que vaig conèixer en persona -ja els coneixia d'abans virtualment- els companys de Retroscroll he començat a anar als esdeveniments relacionats amb els videojocs retro acompanyant-los darrere de l'estand. D'aquesta manera he estat en diverses Reunions d'Usuaris de l'MSX, Explora Commodore i, és clar, RetroBarcelona.

Però em faltava un esdeveniment d'aquesta mena. Un que no té tant de ressò als mitjans, i que és força local, no ens enganyem, però que té un encant innegable i ens proporciona una experiència diferent, de la qual per fi he pogut gaudir per primer cop en la seva setena edició, celebrada del 2 al 4 d'agost.

Targalan, o Tàrrega Lan Party, és una lan party, com diu el seu nom, és a dir una reunió de jugadors d'ordinador que participen plegats en tornejos, en aquest cas els que surten al pòster, però també que poden fer allà el que vulguin, connectats a una mateixa xarxa. 

Jo d'aquestes coses d'ordinador no hi entenc gaire, però sembla ser que això abans tenia molt més sentit que ara, que les connexions a internet són molt més ràpides de manera general i que, amb l'auge del joc online, el més habitual és que cadascú jugui des de casa seva sense problemes. 

Però, és clar, faltaria el caliu de compartir una afició en un mateix espai, i entenc que és això el que crida l'atenció d'aquests bojos del PC que han volgut, un cop més, passar un cap de setmana, nits incloses, gaudint de l'entreteniment compartit i, atès que la Targalan té lloc al poliesportiu de Tàrrega, capbussant-se de tant en tant a la piscina, si és que ho volien.

Perquè us feu una idea de com era, en aquesta imatge es pot veure la zona dels ordinadors, la lan party en si, amb uns assistents més aviat joves, amb ordinadors més o menys potents i cadires que anaven des de les de plàstic de bar de piscina proporcionades per l'organització fins a les anomenades de gaming, però el conjunt feia goig de veure, deixant de banda bosses, roba i tota mena de coses que hi havia pel mig i entre els passadissos. 

Retroscroll munta, dissabte i diumenge, el seu estand a l'altra meitat del pavelló o nau del poliesportiu, en un seguit de taules amb consoles i pantalles al damunt, com sempre a disposició del públic que hi vulgui fer unes partides gratuïtament, però també de la nostra, que al capdavall ens volem veure les cares, és clar, però també jugar, junts o separats, però en un mateix espai, tal com fan els dels ordinadors.

Era la primera vegada que anava a Tàrrega, jo, i m'hi vaig poder retrobar amb en Roger (Scroll), la Vicky (Rokuso), en Marc (Syd), els col·laboradors Abel i Antoni (que vaig conèixer allà, per cert) i, és clar, en Dani (Salore), membre de Retroscroll que va impulsar aquesta presència a la Targalan, si no vaig errat des de fa 5 anys. 

Jo hi vaig portar la Nintendo 64 amb jocs i dos comandaments, a més d'un stick extra per a la Neo Geo i un comandament per a la GameCube, però en Dani i en Roger hi van aportar un fotimer de monitors i sistemes, tot carregant els seus cotxes fins al capdamunt. Aplaudiments.

La idea és que no hi falti res. Encara que siguin moltes hores, al final el temps passa volant i mai no n'hi ha prou, però cal tenir totes les opcions disponibles i que l'absència d'un cable, un comandament espatllat o qualsevol altre imprevist no ens aigualeixi l'experiència.

La intenció és aquesta: que gent que passa per allà, siguin participants de la lan party que volen descansar d'un tipus de pantalla per concentrar la vista en un altre, siguin curiosos de Tàrrega que s'acosten a veure què s'hi fa, puguin jugar una estona a videojocs i sistemes clàssics, des de l'Atari 2600 fins a la Xbox original, que hi tenim disposats.

Gent de totes les edats, és clar, però com no podia ser d'una altra manera, els que se senten més atrets pel que oferim són els que recorden haver-hi jugat o haver-ho vist anys enrere. El públic objectiu del retro, vaja.

I així passen les hores i es fa de nit, però nit de debò, una experiència que a les altres trobades videojoquístiques no havia viscut -el que he explicat fins ara es pot aplicar a qualsevol esdeveniment del sector en què Retroscroll participi-, i que per tant era una novetat per a mi. La foscor, combinada amb la llum de les pantalles, oferia imatges belles com aquesta, a la part dels ordinadors. 

A la part de les consoles hi havia la llum d'alguns focus, però també es notava que s'anava fent de nit, i els sistemes s'anaven escalfant mentre la gent els feia servir, que és la intenció. 

Però a mesura que avançava el temps allò s'anava buidant i només continuàvem jugant els membres de Retroscroll, amb algun descans per menjar, anar al lavabo, xerrar o mirar com algú altre jugava. I, com que de tota manera no és un esdeveniment que atregui gaire gent de fora de la lan party, en realitat no només a la nit, sinó bona part del temps estàvem sols, de manera que, com ja m'havien dit els companys que hi havien estat els altres anys, és l'esdeveniment de videojocs en què més podem jugar nosaltres. 

Entre altres coses vam jugar, junts, fent un minitorneig del Neo Turf Masters i un altre del Twinkle Star Sprites, però també vam fer partides al Super Dodge Ball de la Neo Geo, al Soul Calibur II de la GameCube, a l'Street Fighter III: Third Strike, al Super Street Fighter II Turbo i al Jojo's Bizarre Adventure: Heritage for the Future de la Dreamcast, també al Die Hard Arcade, i ens ho vam passar bomba (joc de paraules intencionat) amb el Super Bomberman 5 de la Super Nintendo amb un multitap que ens va permetre jugar-hi 5 persones alhora.

Per la meva banda vaig fer una partida a l'Aero Fighters 2 a la Neo Geo, per veure fins on arribava a la consola original en un joc al que he jugat força -unes hores, vaja- a la Switch, em vaig voler acabar l'Street Fighter amb stick de recreativa mentre els meus companys es feien creus que volgués jugar altre cop a un títol tan obsolet, vaig jugar una estona al Castlevania de la NES i també, més de la que esperava, al Super Mario Kart de la Super Nintendo, que em va demostrar un cop més que per més dominat que tinguis un joc, amb el temps perds la pràctica i cal repassar de tant en tant.

Passar hores amb amics jugant a videojocs, que se'ns facin les 5 de la matinada i que tinguem llits més o menys rudimentaris per dormir unes 3 horetes, que és el que vam fer, convertia la Targalan, doncs, en una mena de festa de pijames, però per a adults que sabem controlar les nostres hores sense que ens hagin d'estar dient res.

Per tant, a la ja de per si agradable experiència d'anar a un esdeveniment d'aquest sector s'hi suma aquest caràcter especial de la Targalan, de què ja m'havien parlat i que em feia venir salivera des de feia temps, i per fi l'he pogut experimentar. 

Espero poder anar també a la de l'any vinent i que hi puguin ser l'Ayate i en Molsupo, grans i sentides absències.