M'he acabat el The Last of Us Part I!

Sembla, pel títol, que faci poc de la fita, però és que no fa gaire l'actualitat es va imposar i vaig parlar, a la secció d'anàlisi, d'un altre joc. Ja sabeu que m'agrada alternar les diferents seccions del blog i que intento espaiar dues entregues de la mateixa, però també puc fer aquesta petita trampa de repescar la secció M'he acabat, que al capdavall dedico als jocs que m'ha costat completar per un motiu o un altre.

En aquest cas no es tracta d'un videojoc excessivament llarg, però m'ha costat dedicar-li prou moments llargs, com es mereixia un títol de tanta importància dins del sector, i ara que per fi he arribat al seu final -bé, en realitat en fa unes quantes setmanes- en parlaré una mica aquí.  

The Last of Us Part I, un títol que no és el que tenia quan va néixer a la PlayStation 3, va sortir per a aquella consola l'any 2013 i el va desenvolupar Naughty Dog, un dels estudis adquirits per Sony per a la producció de jocs first-party. 

L'any següent va sortir el The Last of Us Remastered per a la PlayStation 4 i l'any 2022 arribaria, per a la cinquena consola de sobretaula de Sony, aquest remake que és el que he pogut gaudir jo. L'avantatge d'haver entrat tard a l'univers PlayStation és que alguns dels seus jocs més populars són rellançats amb més o menys canvis generació rere generació, i he arribat (o almenys tornat) a la marca en el millor moment per jugar a aquest joc en la seva versió més tècnicament polida. 

Al preu, això sí, de lluitar de manera incansable -i antipàtica per als altres- contra spoilers de tota mena, especialment des que es va popularitzar de nou amb la celebrada adaptació a sèrie d'imatge real i la consegüent entrada a les converses del públic no necessàriament interessat en els videojocs. Per part dels que sí que hi estan, a més, també havia d'esquivar converses sobre la seqüela del joc.

De fet, vaig aconseguir començar a jugar-hi sense ni tan sols saber de què anava, el joc. Ho considero digne d'un trofeu i tot.  

Però ara, per parlar d'ell, i si és que encara queda algú a qui li interessi i no hi hagi jugat mai, he d'avisar que en faré algun, d'spoiler, perquè he d'establir una premissa argumental i no puc fer-ho sense dir -última oportunitat per parar de llegir- que el The Last of Us ens situa en el context d'una catàstrofe causada per la difusió d'uns fongs que transformen els humans en una mena de zombis, tragèdia que té lloc als Estats Units l'any 2013, que serveix com a pròleg, però l'acció se situa 20 anys després, l'any 2033. No queda pas tant. Així, ho sentim relativament proper i els dissenyadors del joc no han d'especular amb la tecnologia d'aquest futur immediat, encara menys quan els esdeveniments han aturat l'evolució de la nostra civilització.

En aquest context, nosaltres controlem en Joel, un home madur i supervivent d'aquest apocalipsi que va per lliure i és el típic paio dur amb un passat tràgic, acostumat a fer de llop solitari. La trama, però, el duu a haver-se de fer càrrec d'una missió cabdal per al futur de la humanitat: ha de dur l'Ellie, una noia de 14 anys, a un punt en què una milícia anomenada Fireflies l'espera, i és que resulta que la noia és l'únic cas conegut d'immunitat a la infecció i, per tant, conté la clau per a una possible cura.

A partir d'aquí, la història del joc és la de la supervivència d'aquest parell de personatges que formen un inevitable lligam, cadascun amb els seus traumes, i tot plegat se'ns explica, juntament amb el propi viatge, a través de les escenes pràcticament cinematogràfiques que de tant en tant ens mostra aquest joc d'altíssims estàndards audiovisuals.

En termes de jugabilitat, The Last of Us és un videojoc d'acció en tercera persona en què ens podem moure per bellíssims i superrealistes escenaris amb una certa llibertat (tot i que no és, en absolut, un món obert), que personalment, i des de la meva limitada experiència videojoquística, compararia amb un Tomb Raider o un Resident Evil moderns. 

Tenim unes armes i una munició limitades, la possibilitat de millorar l'equip en determinats llocs, un sistema d'apuntat similar al de les sagues esmentades i una exploració i interacció amb l'entorn que s'hi assemblen.

També trobem objectes col·leccionables, alguns dels quals sense incidència en la història o els nostres coneixements, com uns còmics (a la imatge) que anem trobant, però també hi ha notes, cartes, documents i fins i tot manuals de supervivència que ens ajuden a contextualitzar la tremenda situació que vivim i, segons el cas, ens ensenyen tècniques de combat.

 

Com que en aquest joc portem dos personatges, encara que principalment hi controlarem en Joel, amb assistència puntual de l'Ellie en coses com esquitllar-se en algun espai petit i desbloquejar un camí, o enfilar-se a un punt alt amb l'ajuda d'en Joel i obrir alguna porta perquè ell hi pugui passar caminant, de vegades sí que la podem controlar a ella, i hi ha un moment de la història en què la duem sola durant una bona estona, cosa que és refrescant i trobo que tot un encert. 

El sigil juga un paper important en aquest títol, com d'altra banda era d'esperar per la mena de joc que és, i ens trobarem amb moments de força tensió, però tard o d'hora haurem de passar a l'acció i protagonitzarem un munt de tirotejos i fins i tot enfrontaments físics, i també ens farem un tip de morir de maneres d'allò més desagradables. 

Tot i així, potser és perquè el nivell de dificultat estàndard que vaig triar ho va provocar, en alguns moments he trobat a faltar algun ensurt més, perquè la tensió ambiental hi convidava i després ha resultat que no m'estava esperant cap dels infectats, alguns dels quals tan transformats que fan força por, si ens posem a la pell dels personatges.

Tot plegat fa que The Last of Us sigui un joc excel·lent en tots els sentits, si bé en alguns moments m'hauria agradat una mica més d'interacció, o potser alguna decisió que provoqués algun final diferent. De tota manera, insisteixo en els alts estàndards de producció que té, i és que també el guió està prou ben escrit com perquè es pugui gaudir del joc com un llargmetratge en què nosaltres agafem les regnes la major part del temps. 

És un relat que, pel que fa al gènere, és probable que estigui suat, però com a història ha aconseguit atrapar-me, a mi, que no soc gaire fan dels relats de zombis, i m'ha fet gaudir i també venir ganes de jugar a la segona part i veure'n la sèrie que deia al principi.

Un dels videojocs més populars de la darrera dècada al que, per fi, he pogut jugar, i per tant una espina que m'he pogut treure venint de molts anys d'Xbox.
 

M'he acabat el Marvel's Spider-Man!

Com que no jugo tant com m'agradaria, no és que m'acabi gaires jocs al llarg de l'any, i això vol dir que tampoc no publico tantes anàlisis com es podria esperar. També és cert que el blog té diverses seccions i, de tota manera, com que m'agrada que hi hagi diversitat, no desitjo que surtin anàlisis amb excessiva freqüència, però ara tinc una petitíssima acumulació de videojocs completats i aprofito per fer una mena de "trampa" que, en realitat, no ho és: rescato la subsecció M'he acabat i, així, quan d'aquí a poc publiqui una altra anàlisi de les estàndard, haurà passat prou temps des de l'última del mateix tipus.

Quan encapçalo les entrades amb un "M'he acabat", fet de tota manera esporàdic, faig anàlisis de jocs que m'han ocupat molt de temps, que m'ha costat acabar per dificultat o per temps, com el títol d'avui, un d'aquells que m'han acompanyat durant mesos, de fet més d'un any, en part per la meva dispersió, en part per la seva durada intrínseca (molt més del que diu la famosa pàgina How Long To Beat, que veig que està basada en jugadors professionals, perquè a mi se'm duplica l'extensió), i en part perquè, per circumstàncies familiars pròpies de l'etapa que estic vivint, les ocasions de jugar a consoles de sobretaula escassegen, cosa que ho agreuja tot plegat.

Si bé a l'anterior generació de consoles vaig decidir quedar-me a Xbox i comprar-me una Xbox One, de la qual estic molt content i encara espero trobar temps per jugar a molts jocs que hi tinc pendents, en aquesta última he fet el salt a la competència, atès que la PlayStation 5 em permet jugar tant als seus jocs com als de la PS4, que no vaig tenir, i n'hi havia alguns que em feien especial il·lusió i que només podia trobar a Sony. 

Un d'ells era el Marvel's Spider-Man, de 2018, que tenim a la PS5 en versió remasteritzada des de 2020, i que s'incloïa en forma de codi per descarregar-ne l'edició digital dins de l'Spider-Man: Miles Morales, un joc al que ja jugaré més endavant i comentaré quan toqui.

Però el protagonitzat per en Peter Parker ha satisfet les meves expectatives i ha estat més o menys com m'imaginava: un títol d'acció en tercera persona amb una estructura i un sistema de combat molt similars als de la celebrada saga Batman: Arkham, tot i que en aquest cas la desenvolupadora responsable és Insomniac Games en comptes de Rocksteady, i evidentment hi ha diferències tant d'habilitats com de mitjans de desplaçament, caràcter i ambientació entre aquests dos superherois que, per cert, estan entre els meus preferits.

Un dels trets més característics d'aquest joc és precisament el desplaçament, que es pot fer a peu, corrent o, sobretot, en teranyina, que ens permet avançar a gran velocitat i aviat li agafem el truc, tot i que va bé practicar una mica abans de posar-nos valents. El que ens passaria si a la vida real ens piqués una aranya radioactiva i ens proporcionés els mateixos poders que a en Pete o, segons la versió de la història, si haguéssim de complementar aquests poders amb la creació d'un sistema de llançament de teranyines artificials. Però sí, també podem viatjar en metro.

Les teranyines també ens serveixen per atacar enemics i agafar objectes de l'entorn per llançar-los a aquests enemics, i tenen variants amb diferents poders que anirem desbloquejant a mesura que avança el joc.

Abans de continuar amb les característiques jugables, pel que fa a la història tenim una trama principal que comença amb un Spider-Man que ja fa un temps que exerceix com a tal, per tant no es tracta d'una història d'orígens, i ha de fer front a diverses amenaces d'abast considerable que tenen lloc alhora en una recreació espectacularment fidel de la ciutat de Nova York, tot plegat intentant fer equilibris entre la "feina" i la vida personal. 

A través de nombroses escenes animades de nivell gairebé cinematogràfic coneixerem els detalls de la història i les subtrames, i s'avançarà en la caracterització dels personatges, els seus rerefons i les seves motivacions. Hi veiem enemics emblemàtics de l'Spider-Man, però com que en té tants, se'n deixen uns quants a la recambra per a la seqüela, que va sortir el 2023, i que també suposo que jugaré i analitzaré algun dia.

Tant en els combats de les històries principals com en les activitats secundàries que ens anirem trobant pel mapa mentre ens desplacem d'un punt a l'altre o, senzillament, passegem per la ciutat a cop de teranyina, el sistema de lluita és complex, però es va aprenent a poc a poc -i, si no, al menú de pausa podem repassar els inputs- i es va enriquint a mesura que desbloquegem habilitats i armes. 

En el meu cas, tal com em passa amb els jocs d'en Batman que esmentava més amunt, això acaba implicant un repertori limitat de moviments en els quals confio, però m'ha sorprès la varietat que havia adquirit amb el joc més avançat, perquè al capdavall és qüestió d'acostumar-s'hi i jugar-hi amb certa continuïtat.

És molt satisfactori enfrontar-se als enemics fent servir diferents recursos de combat i aprenent quines coses funcionen millor amb cada tipus de rival, perquè a banda dels que ens volen clavar mastegots n'hi ha que disparen armes de foc (fins i tot bazuques), i d'altres tenen porres elèctriques, escuts, motxilles reactores o una contundència física que ens complica els combos.

El completíssim mapa del joc ens indica, sobre un mapa de Manhattan, els punts d'interès disponibles en un moment determinat i que van des de les missions principals fins a col·leccionables (motxilles amb objectes personals del protagonista, fotografies de llocs emblemàtics de Nova York per fer...), incloent-hi missions secundàries, bases de faccions enemigues per conquerir o desafiaments de diferents habilitats. 

Totes aquestes coses ens permeten augmentar l'experiència o bé aconseguir tokens, cap de les dues coses imprescindibles per completar la història i gaudir-ne, però quan el joc ens mostra el percentatge de compleció de diverses tasques és molt temptador intentar obtenir-lo, i a més té premi, més enllà dels trofeus de PlayStation.

Especialment perquè és imprescindible per desbloquejar tots els vestits de l'Spider-Man, que representen un munt d'etapes, moments i versions de la seva dilatada història, una gran picada d'ullet als seus fans més acèrrims.

Tot i que en alguns casos són aspectes purament cosmètics, i n'hi ha de molt bons, en la majoria hi trobem poders associats i exclusius que poden ser útils segons el moment. Per exemple, tenim el que en Tony Stark va donar-li a la saga Civil War, i que desplega unes potes d'aranya metàl·liques temporalment, molt avantatjós a l'hora d'enfrontar-nos a grans nombres d'enemics, cosa molt habitual tant en crims dels que ens trobem pels carrers de manera aleatòria com en els nombrosos desafiaments de combat que farem i que són frenètics per la diferència numèrica entre aquests petits exèrcits i nosaltres, que som un.

Durant les missions i alguns combats importants també tindrem quick time events, en els quals haurem de prémer el botó que se'ns indica en pantalla en el moment adequat si no volem fracassar i haver de repetir, un sistema que trobo que està ben implementat per remarcar la importància d'aquests esdeveniments prou esporàdics com perquè no es pugui dir honestament que se n'abusa.

L'acció és un element molt important del joc, però també hi ha escenes de sigil i, en menor mesura, d'exploració. En aquestes últimes podrem controlar en Peter amb roba de carrer i de vegades, fins i tot, la Mary Jane, amb la qual tot i que en aquesta història n'és l'exparella, mantenen una bona relació i col·laboren, cadascú amb les seves capacitats, a l'hora de combatre les amenaces a què la ciutat s'enfronta.

Un videojoc excel·lent, molt rodó sobretot si es van alternant les missions principals i tota la resta per evitar que es faci massa feixuc, amb uns gràfics i un so d'altíssim nivell, i un bon guió que ens implica en la història, perfectament complementat amb uns DLC que valen la pena -inclosos en aquesta edició- i que prepara el terreny per a l'esmentat Miles Morales, que al seu torn és un esglaó cap al més monumental Spider-Man 2. 

Personalment m'ha suposat una setantena llarga d'hores, i l'he anat arrossegant durant més d'un any, però des que m'hi vaig posar seriosament, tot i que encara em faltava força per acabar-ho tot, m'ho he passat d'allò més bé.

 

Repàs videojoquístic de 2023

Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada. 

Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar. 

L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.

Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any. 

Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.

Enguany  només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
 

• Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
• Live a Live (Switch)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge (Xbox One)
• Florence (Switch)
• The Red Strings Club (Switch)
• Shantae: Half-Genie Hero (Switch)
• Astro's Playroom (Playstation 5)
• Kuru Kuru Kururin (Game Boy Advance) - via Nintendo Switch Online
• Mickey's Dangerous Chase (Game Boy)
• Colored Effects (Switch)

La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.

Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.

Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.

Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.

Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.

La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.

També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.

Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.

Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.