Anàlisi: The Red Strings Club

Hi ha jocs indie dels que sento a parlar i m'apunto per comprar i jugar-hi algun dia, però que tenen el seu moment i aquest arriba quan arriba. 

El d'avui el vaig sentir esmentar a la companya Vicky de Retroscroll en un podcast que vam gravar, no recordo quin, i també vaig captar la bona opinió que en tenia la gent a internet. Me'l vaig comprar en una oferta i allà es va quedar, a la memòria de la meva Switch, fins que fa un temps, immediatament després del Florence, vaig decidir encetar-lo.

The Red Strings Club és un títol desenvolupat per l'estudi valencià Deconstructeam, digirit per Jordi de Paco i distribuït per Devolver Digital que va sortir per a ordinadors al gener de 2018 i a la Switch al març de 2019. 

Abans de continuar he de fer-vos una confessió, ara que no ens veu ningú: malgrat que, com he dit abans, n'havia sentit i llegit coses bones, em feia una mica de mandra perquè m'havia quedat amb la idea que era un videojoc de "fer còctels", i em pensava que em costaria molt encertar a l'hora de preparar-los. 

De fet, no va d'això, el joc, tot i que sí que n'hem de fer alguns. Però comencem pel principi: la història ens situa en un futur en què la majoria de la gent té alguna mena d'implant al cos que en millora alguna característica.

Amb el misteriós i selecte bar conegut com a The Red Strings Club com a escenari principal de l'aventura, el joc gira al voltant de tres personatges, que són el bàrman Donovan, que no té cap implant (cosa que és una raresa), el hacker Brandeis i la ginoide Akara-184. Junts s'han proposat, cadascun amb les seves habilitats, aturar la megacorporació Supercontinent, que pretén aprofitar l'omnipresència dels esmentats implants per instal·lar a la ment de tothom un programari que elimina les emocions, aquella mena de coses típiques de la ciència-ficció fetes amb bona intenció però que xoquen amb l'intocable lliure albir i la humanitat de les persones.

Com he dit, cadascun dels personatges fa una aportació basada en la seva habilitat, i la d'en Donovan és conduir les converses cap a on li interessa, és tot un mestre en la matèria, però també és un mestre en la preparació de còctels que poden facilitar certs estats emocionals que ajuden a què les converses vagin per on ell vol. 

Són moments breus, segons el pols que tinguem, i la interfície està presentada d'una manera prou entenedora, de manera que malgrat les meves reticències inicials vaig arribar a gaudir d'aquesta mena de minijoc.

No em van agradar tant, però reconec que és sobretot perquè soc maldestre i em van costar, les parts en què l'Akara-184, que és precisament una ginoide que havia pertangut a Supercontinent, fa uns implants especials per a clients que li arriben amb peticions especials, i que ella satisfà amb petites modificacions que argumentalment ens interessen.

Per la seva banda, en Brandeis és capaç no només de hackejar, sinó també de sintetitzar veus, així que té el seu moment de glòria en infiltrar-se a les oficines de la companyia i posar-se a fer trucades suplantant diversos personatges per obtenir la informació que ens falta.

Tot plegat es desenvolupa d'una manera prou amena, no és un joc de quedar-se encallat gaire estona, i a mesura que coneixem els personatges implicats en la trama ens impliquem emocionalment en la història. A banda d'això recorda, pel seu pixel art detallat i les animacions d'aquest, a més dels menús de les converses, les clàssiques aventures gràfiques de PC.

Podríem dir que The Red Strings Club n'és una evolució, perquè jugablement és una altra cosa, però les reminiscències hi són. També, inevitablement, per ambientació, podem pensar una mica en Blade Runner, i la banda sonora synthwave de Paula "Fingerspit" Ruiz que ens acompanya durant la història és una delícia, de manera que si us agraden aquesta mena de coses, el cyberpunk en general, us recomano que proveu aquest joc. Per sort o per desgràcia, no és gaire llarg: en 4 o 5 horetes el teniu.