Anàlisi: Kuru Kuru Kururin

Si seguiu el podcast de Retroscroll, anomenat Retroscroll Channel, potser heu escoltat l'episodi 50, l'especial d'estiu d'aquest 2023. Si no és així, us recomano que ho feu, però en qualsevol cas a mi em tocava parlar del títol que havia triat dins del joc que ens plantegem anualment d'escollir-ne un d'una llista formada per totes les propostes, i vaig decidir jugar a un joc inesperat.

L'etiqueto així perquè el coneixia de nom, però mai m'havia aturat a mirar com era, cosa que vaig veure quan va aparèixer al tràiler de l'arribada de la Game Boy Advance al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online. No em va acabar de fer el pes, vaig pensar que no tenia prou paciència per enfrontar-me a un joc així, però quan va aparèixer a la llista de propostes per a l'especial d'estiu del podcast vaig dir "què collons!", i el vaig provar. Ja en vaig parlar, però ara vull fer-ho per escrit. 

El Kuru Kuru Kururin va ser un dels videojocs de llançament de la Game Boy Advance, al Japó al març de 2001 i a Occident al juny del mateix any. Signat per la desenvolupadora Eighting, va tenir dues seqüeles exclusivament japoneses amb els noms de Kururin Paradise (GBA, 2002) i Kururin Squash! (GameCube, 2004), i ja us avanço que ha estat una sorpresa d'allò més agradable.

Comencem amb el concepte del joc: hi controlem una mena de càpsula voladora amb forma de pal que a la versió original es diu Helirin i que a la traduïda està considerada un helicòpter, però que ens podem imaginar com la nau de l'Alleyway, per exemple. La nostra missió és arribar al final del recorregut de cada pantalla vius, però això és tan senzill de dir com complicat de fer realitat. 

Al vídeo ens podem fer una idea ben aproximada de com funciona el joc, però el cas és que la modalitat principal, la de l'aventura, ens encomana rescatar els nostres germanets ànecs a través de 35 pantalles dividides en diversos mons temàtics i amb uns colors que recorden molt la celebrada paleta de la Super Nintendo. 

En aquestes pantalles hem de calcular molt bé el moment de desplaçar-nos tenint en compte el gir de l'aparell i la seva velocitat, que es pot augmentar prement els botons A i B, sobretot en els punts més estrets, perquè si toquem algun obstacle o alguna paret perdrem un cor. Si perdem els tres que tenim, tururut viola. 

Val a dir que a les pantalles hi ha unes zones de recuperació amb un cor dibuixat que ens permeten recuperar l'energia. Així rai, pensareu, però no: la gràcia del joc és intentar fer-ho el millor possible, i això passa per completar les pantalles sense haver rebut cap cop -i això significa també sense haver recuperat energia gràcies als cors-, de manera que al mapa el punt superat es converteixi en una estrella. 

Si ho aconseguim a les 35 pantalles se'ns desbloquejaran uns escenaris extra -jo no ho vaig aconseguir, em van quedar 9 pantalles que no vaig saber superar sense esgarrinxades-, i a banda d'això també tenim un repte independent, que és el de superar els temps que el joc té per defecte.

Dic que és independent, però m'imagino que aconseguir quedar primer va força associat a fer-ho perfecte, ja que cada cop, a més de prendre'ns un cor, ens penalitzarà amb 3 segons al recompte total. Sembla que, un cop aconseguit el liderat de temps a totes les pantalles, es desbloquegen uns nous temps a batre encara més difícils. En resum, per a autèntics cracs.

A mesura que avancem a la història ens anirem trobant pantalles més complexes, tant en perills -no hi ha enemics per se, ni tampoc de final de món, però sí perills com ara pistons que ens aixafen, boles punxegudes o canons que ens disparen- com en mecàniques, concretament les molles que ens canvien la direcció del gir i que haurem de fer servir al nostre favor, però que també ens poden perjudicar si no les gestionem bé.

A més, de superar les pantalles, en algunes tindrem la possibilitat de trobar-hi un ítem que permet modificar l'aspecte de la nau, cosa que podem fer en qualsevol moment des del menú de pausa, i també hi podrem rescatar, al final de cada món, un germà o una germana del pilot protagonista. 

Però tot això és opcional. Si no ho fem també podem acabar el joc, així com també podem fer les pantalles amb una modalitat fàcil que s'activa prement el botó Select i fent que l'aparell sigui més curt. Tot plegat fa que el Kuru Kuru Kururin sigui un joc accessible i apte per a tota mena de jugadors, des dels que volen una experiència tranquil·la fins als que estan preparats per perdre els estreps més d'una vegada per fer-ho perfecte i quedar primers en els temps de totes les pantalles, que no serà pas fàcil. 

A més, hi ha una modalitat Desafiament ("Challenge"), deslligada de l'aventura, en què s'han de superar 50 pantalles molt breus, i encara que no n'he pogut gaudir el cartutx original ofereix una modalitat Versus per a un màxim de 4 jugadors amb un sol cartutx, cosa que està molt bé.

Una agradable sorpresa, de proposta senzilla però amb diverses dificultats disponibles segons el que ens autoimposem, que pot enganyar amb els seus gràfics i fer-nos pensar que és un videojoc infantil, però seria un error deixar-se confondre per les aparences.

El Kuru Kuru Kuririn és un joc molt divertit, desafiant si es vol, i amb un component de "un intent més i prou" innegable, ideal per a partides curtes si no es té gaire temps i per posar a provar els nostres reflexos i la nostra capacitat de càlcul del timing que l'emparenta, encara que de manera llunyana, amb el llegendari Frogger.