15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).

El Neo Turf Masters ja no existeix

No us vull espantar amb el títol de l'entrada, que reconec que és clickbait -i podeu comptar, en aquest blog, el que això significa-, o potser sí. Al capdavall, és una conseqüència de la transformació de la indústria dels videojocs en un sector cada cop més digital, molt més que no passa amb el dels llibres, que al final resulta que coexisteixen en paper i en format electrònic. I això passa perquè ho estem permetent.

El format digital té avantatges, és clar. És còmode i àgil, no ho negaré pas. Però té coses negatives, i van més enllà de les sensacions físiques que els nostàlgics enyorem cada cop més. Parlo, per exemple, de la qüestió de les llicències: molts títols no es poden rellançar digitalment perquè hi ha algun conflicte de llicències amb l'aparició de marques comercials o temes musicals. El cas que porto té a veure, però, amb una marca que semblava que no havia de donar problemes, però els ha donat.

Aquest clàssic de la Neo Geo que no sé si a la seva època era un dels més sol·licitats, però que sens dubte és dels més estimats actualment, ens dona la benvinguda, a les versions occidentals, amb aquestes paraules, "Neo Turf Masters", a les quals ja estem acostumats i tantes coses bones ens evoquen.

Així era també als rellançaments digitals, com és el cas de la línia ACA Neo Geo de Hamster, per a Switch, PlayStation 4, Xbox One, amb selector de regió que ens permet triar la versió japonesa, amb l'única diferència d'algun text, l'ordre dels circuits i el títol, que al Japó és un considerablement menys potent Big Tournament Golf. 

  

L'altre dia, volent fer una nova partida d'un joc que vaig provar per primer cop l'any passat a la Switch i que em va tenir força enganxar, vaig descobrir que hi havia una actualització pendent, i com és habitual la vaig acceptar sense donar-hi gaires voltes.

Quan el joc va arrencar em vaig endur, però, una desagradable sorpresa: encara es pot triar a quina versió juguem, però a la pantalla de títol sempre hi sortirà "Big Tournament Golf". Per tant, s'ha editat la rom en si. 

Confós i una mica empipat vaig voler investigar què havia passat, i la resposta no me l'esperava de cap manera, tot i que li trobo lògica. A més, directament s'ha eliminat de les botigues que permetien comprar-lo en versió Android i iOS. 

En una discussió al fòrum de Resetera vaig trobar més gent perplexa amb la situació, que s'ha produït aquest estiu, i algú que n'havia tret l'entrellat. 

Us sona el torneig Masters d'Augusta? Segur que sí. Se celebra cada any a l'Augusta National Golf Club d'Augusta, Georgia (Estats Units) i és un dels quatre grans esdeveniments d'aquest esport. Doncs bé, l'empresa que el gestiona, Augusta National, Inc., sembla que va reclamar els drets sobre el nom "Masters" i tant li feia la part "Neo Turf", perquè considerava que la tercera paraula li pertanyia. Sincerament, pateixo per certa franquícia de figures d'acció de Mattel i per la família del Ken de la saga Street Fighter.

El cas és que ha guanyat la demanda, i SNK i Nazca (els desenvolupadors del joc) ja no poden fer servir aquest mot. Tant se val que no fos pas un videojoc sobre aquesta competició, que els organitzadors de la competició es van mostrar implacables i, clarament, molt influents en l'Oficina de Registres dels Estats Units. 

Tampoc trobareu el joc amb el nom de tota la vida en cap de les edicions de la Neo Geo Mini, i ara ja sabem per què. O, com a mínim, el litigi deu haver tingut alguna cosa a veure amb la decisió de no incloure-hi aquest popular títol. 

Així que si volem continuar veient el títol que molta gent coincideix a dir que als nostres cors continuarà sent "Neo Turf Masters", dins els mètodes legals tenim l'opció de la Consola Virtual de la Wii -i això si ja el teníem, perquè el Wii Shop Channel va plegar fa relativament poc-, la Neo Geo Pocket, la Neo Geo CD, la Neo Geo MVS o el cartutx AES com el de la foto. Amb l'excepció de la versió per a la Wii, doncs, parlem de les versions en format físic.  

Sembla poca cosa, però encara que fins i tot quan aquests cartutxos i discs no funcionin més podrem continuar jugant a la versió digital del joc, amb això de les actualitzacions estem totalment venuts, així que si us hi voleu resistir simplement no l'actualitzeu, tot i que no sé fins a quin punt s'hi pot continuar jugant sense passar per l'adreçador.

Crònica de la Targalan 2019

Des que vaig conèixer en persona -ja els coneixia d'abans virtualment- els companys de Retroscroll he començat a anar als esdeveniments relacionats amb els videojocs retro acompanyant-los darrere de l'estand. D'aquesta manera he estat en diverses Reunions d'Usuaris de l'MSX, Explora Commodore i, és clar, RetroBarcelona.

Però em faltava un esdeveniment d'aquesta mena. Un que no té tant de ressò als mitjans, i que és força local, no ens enganyem, però que té un encant innegable i ens proporciona una experiència diferent, de la qual per fi he pogut gaudir per primer cop en la seva setena edició, celebrada del 2 al 4 d'agost.

Targalan, o Tàrrega Lan Party, és una lan party, com diu el seu nom, és a dir una reunió de jugadors d'ordinador que participen plegats en tornejos, en aquest cas els que surten al pòster, però també que poden fer allà el que vulguin, connectats a una mateixa xarxa. 

Jo d'aquestes coses d'ordinador no hi entenc gaire, però sembla ser que això abans tenia molt més sentit que ara, que les connexions a internet són molt més ràpides de manera general i que, amb l'auge del joc online, el més habitual és que cadascú jugui des de casa seva sense problemes. 

Però, és clar, faltaria el caliu de compartir una afició en un mateix espai, i entenc que és això el que crida l'atenció d'aquests bojos del PC que han volgut, un cop més, passar un cap de setmana, nits incloses, gaudint de l'entreteniment compartit i, atès que la Targalan té lloc al poliesportiu de Tàrrega, capbussant-se de tant en tant a la piscina, si és que ho volien.

Perquè us feu una idea de com era, en aquesta imatge es pot veure la zona dels ordinadors, la lan party en si, amb uns assistents més aviat joves, amb ordinadors més o menys potents i cadires que anaven des de les de plàstic de bar de piscina proporcionades per l'organització fins a les anomenades de gaming, però el conjunt feia goig de veure, deixant de banda bosses, roba i tota mena de coses que hi havia pel mig i entre els passadissos. 

Retroscroll munta, dissabte i diumenge, el seu estand a l'altra meitat del pavelló o nau del poliesportiu, en un seguit de taules amb consoles i pantalles al damunt, com sempre a disposició del públic que hi vulgui fer unes partides gratuïtament, però també de la nostra, que al capdavall ens volem veure les cares, és clar, però també jugar, junts o separats, però en un mateix espai, tal com fan els dels ordinadors.

Era la primera vegada que anava a Tàrrega, jo, i m'hi vaig poder retrobar amb en Roger (Scroll), la Vicky (Rokuso), en Marc (Syd), els col·laboradors Abel i Antoni (que vaig conèixer allà, per cert) i, és clar, en Dani (Salore), membre de Retroscroll que va impulsar aquesta presència a la Targalan, si no vaig errat des de fa 5 anys. 

Jo hi vaig portar la Nintendo 64 amb jocs i dos comandaments, a més d'un stick extra per a la Neo Geo i un comandament per a la GameCube, però en Dani i en Roger hi van aportar un fotimer de monitors i sistemes, tot carregant els seus cotxes fins al capdamunt. Aplaudiments.

La idea és que no hi falti res. Encara que siguin moltes hores, al final el temps passa volant i mai no n'hi ha prou, però cal tenir totes les opcions disponibles i que l'absència d'un cable, un comandament espatllat o qualsevol altre imprevist no ens aigualeixi l'experiència.

La intenció és aquesta: que gent que passa per allà, siguin participants de la lan party que volen descansar d'un tipus de pantalla per concentrar la vista en un altre, siguin curiosos de Tàrrega que s'acosten a veure què s'hi fa, puguin jugar una estona a videojocs i sistemes clàssics, des de l'Atari 2600 fins a la Xbox original, que hi tenim disposats.

Gent de totes les edats, és clar, però com no podia ser d'una altra manera, els que se senten més atrets pel que oferim són els que recorden haver-hi jugat o haver-ho vist anys enrere. El públic objectiu del retro, vaja.

I així passen les hores i es fa de nit, però nit de debò, una experiència que a les altres trobades videojoquístiques no havia viscut -el que he explicat fins ara es pot aplicar a qualsevol esdeveniment del sector en què Retroscroll participi-, i que per tant era una novetat per a mi. La foscor, combinada amb la llum de les pantalles, oferia imatges belles com aquesta, a la part dels ordinadors. 

A la part de les consoles hi havia la llum d'alguns focus, però també es notava que s'anava fent de nit, i els sistemes s'anaven escalfant mentre la gent els feia servir, que és la intenció. 

Però a mesura que avançava el temps allò s'anava buidant i només continuàvem jugant els membres de Retroscroll, amb algun descans per menjar, anar al lavabo, xerrar o mirar com algú altre jugava. I, com que de tota manera no és un esdeveniment que atregui gaire gent de fora de la lan party, en realitat no només a la nit, sinó bona part del temps estàvem sols, de manera que, com ja m'havien dit els companys que hi havien estat els altres anys, és l'esdeveniment de videojocs en què més podem jugar nosaltres. 

Entre altres coses vam jugar, junts, fent un minitorneig del Neo Turf Masters i un altre del Twinkle Star Sprites, però també vam fer partides al Super Dodge Ball de la Neo Geo, al Soul Calibur II de la GameCube, a l'Street Fighter III: Third Strike, al Super Street Fighter II Turbo i al Jojo's Bizarre Adventure: Heritage for the Future de la Dreamcast, també al Die Hard Arcade, i ens ho vam passar bomba (joc de paraules intencionat) amb el Super Bomberman 5 de la Super Nintendo amb un multitap que ens va permetre jugar-hi 5 persones alhora.

Per la meva banda vaig fer una partida a l'Aero Fighters 2 a la Neo Geo, per veure fins on arribava a la consola original en un joc al que he jugat força -unes hores, vaja- a la Switch, em vaig voler acabar l'Street Fighter amb stick de recreativa mentre els meus companys es feien creus que volgués jugar altre cop a un títol tan obsolet, vaig jugar una estona al Castlevania de la NES i també, més de la que esperava, al Super Mario Kart de la Super Nintendo, que em va demostrar un cop més que per més dominat que tinguis un joc, amb el temps perds la pràctica i cal repassar de tant en tant.

Passar hores amb amics jugant a videojocs, que se'ns facin les 5 de la matinada i que tinguem llits més o menys rudimentaris per dormir unes 3 horetes, que és el que vam fer, convertia la Targalan, doncs, en una mena de festa de pijames, però per a adults que sabem controlar les nostres hores sense que ens hagin d'estar dient res.

Per tant, a la ja de per si agradable experiència d'anar a un esdeveniment d'aquest sector s'hi suma aquest caràcter especial de la Targalan, de què ja m'havien parlat i que em feia venir salivera des de feia temps, i per fi l'he pogut experimentar. 

Espero poder anar també a la de l'any vinent i que hi puguin ser l'Ayate i en Molsupo, grans i sentides absències. 

Compres: gener de 2018

A la meva entrada sobre el repàs videojoquístic de 2017 vaig dir que em feia el propòsit de comprar molt menys, aquest 2018.  

Però molt menys no vol dir zero, ja ho veurem, però a més al gener hi havia el dia de Reis, per la qual cosa podem considerar que aquesta vegada parlem de novetats a la meva col·lecció, més que no pas compres. Almenys de manera majoritària.

Els Reis, doncs, em van portar cosetes, i una d'elles va ser el recopilatori físic de dos videojocs indie força aclamats, i que tenia ganes de provar. Es tracta de l'Inside i el Limbo, per a la Xbox One, que prèviament només es podien aconseguir per separat i en format digital.

Tot i que vaig deixar a mitges el primer Mafia, en aquell cas a la PlayStation 2, i que em vaig saltar el segon, van posar d'oferta l'edició completa del Mafia III de la Xbox One i els Reis me'l van portar. Al capdavall, cada entrega és independent de les altres. 

També estava d'oferta pel Black Friday -que sigui poc abans de les festes de Nadal va molt bé per fer uns Reis més assequibles- el Gears of War 4, altre cop de la Xbox One, i me'l van portar. 

Durant l'any passat vaig mostrar com m'havia comprat de segona mà les entregues 2 i 3 de la saga, en físic i per a la Xbox 360, i encara no hi he jugat, però no hi ha problema. Tanmateix, en aquest disc de la quarta entrega numerada hi ha les versions digitals dels 4 títols -comptant-hi el Gears of War: Judgment, que em faltava- de la Xbox 360. En principi no els faré servir, perquè prefereixo jugar als jocs a la seva consola original, i no eren pas un al·licient per a aquesta adquisició, però com que últimament trenco tant els meus principis, mai se sap. 

Un altre de la Xbox One, i un altre que arriba per tenir-lo ja però sense intenció de jugar-hi properament. Vaig aconseguir l'any passat el Fallout 3 edició Game of the Year per a la Xbox 360 al preu que volia, després de molt de temps al darrere i, sense haver-hi jugat més que el primer dia, he volgut tenir ja el Fallout 4 en el mateix tipus d'edició amb tot el contingut, però ara per a la Xbox One. 

Ara sí, una compra, i física, que ja feia temps, però compte: m'ha arribat al gener tot i que havia d'arribar com a màxim el 18 de desembre, per tant l'ensenyo ara però tècnicament és una compra de 2017. I no està, a diferència d'altres compres japoneses que he fet, en un estat precisament impecable.

El Kirby's Dream Land, de la Game Boy, el tenia la meva germana i a mi m'agradava molt. Fa temps vaig aconseguir el 2, també japonès i per eBay, i com que m'he tornat a interessar per la saga després d'haver acabat el Kirby Triple Deluxe de la Nintendo 3DS i tenir-ne algunes entregues a la Nintendo DS, la Wii U, la NES Mini i la SNES Mini, me'l vaig acabar comprant.

Un altre cas de compra física i de l'any passat. Concretament, de setembre, tot i que se'n va retardar el llançament fins al gener. És l'Axiom Verge, títol indie aclamat en les diverses plataformes on ha sortit, i que rebia aquesta edició física anomenada Multiverse Edition, amb un llibret d'il·lustracions, un making of de més de 5 hores en Blu-ray, un pòster doble i un CD amb la banda sonora, aquest últim element només a la versió per a la Switch, per tal de compensar una mica la diferència de preu respecte a les altres plataformes provocada pel suport en targeta en comptes de disc.

Aquí em teniu obrint-ne la capsa, que val a dir que no és de gaire qualitat -cartró finet- i fa l'efecte que no s'ha de conservar gaire bé, però les circumstàncies que envolten el joc fan que per una vegada això no em suposi cap problema.



Perquè a banda de prendre aquesta decisió sobre el CD, resulta que és un títol creat per un sol home, Tom Happ, que en va fer fins i tot la música, i que la distribuïdora de l'edició física, BadLand Games, ens porta amb la promesa de donar el 75% de la seva part dels beneficis a un fons per al tractament de la malaltia crònica que pateix el fill del senyor Happ. 

Ja el 2018, la primera compra ha estat el Qbik, novetat digital de la Switch i de la qual no sabia res més que el seu gènere, el dels trencaclosques, però a l'eShop mexicana valia tan poquet, 33 cèntims (faig una excepció a la meva nova política de no posar preus, perquè la situació és extraordinària), que l'havia de comprar.

I aquest, si es queda mesos sense tocar, no passarà res. Sembla que el preu era un error -fins i tot tenint en compte els preus més avantatjosos que trobem en d'altres botigues digitals, era exagerat-, perquè el dia següent el van canviar per un de més normal.

Per a la Xbox One he adquirit, també digital, el Firewatch, un altre títol indie que en aquest cas sí que coneixia, però l'havia deixat passar l'última vegada que havia estat d'oferta i, després de donar-hi voltes, l'he acabat comprant quan hi ha tornat a estar.

Es tracta d'una aventura de misteri en primera persona, curta però aclamada, i amb diversos premis, entre els quals el de millor videojoc independent als prestigiosos Golden Joystick Awards de 2016.

No és que el golf sigui un esport que en general m'interessi, i en videojocs en general tampoc, però últimament sí, i és per això que a banda del Mario Golf: World Tour de la Nintendo 3DS, que vaig comprar fa poc, he decidit també descarregar-me a la Switch el mític Neo Turf Masters de la Neo Geo, del qual parlen tan bé.

I tard o d'hora havia d'arribar la compra de l'anomenat Expansion Pass del The Legend of Zelda: Breath of the Wild, també de la Switch, que inclou tot el contingut descarregable que allarga la vida d'aquesta obra mestra tant pel que fa a història com per les noves missions secundàries, els nous objectes i altres afegits. De fet, no es podia comprar per separat, de manera que era o tot o res.

Per acabar, i tot i que no és un videojoc ni un accessori, he comprat també aquest llibre directament relacionat amb els videojocs i anomenat The Unofficial NES/Famicom - A Visual Compendium, editat per Bitmap Books amb finançament via Kickstarter, que seguia des de feia temps i que per fi va baixar considerablement de preu a Amazon.

Es tracta d'un repàs al catàleg de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo molt visual, però amb força textos, a més d'entrevistes i articles relacionats amb diversos aspectes dels videojocs. Són més de 500 pàgines en paper de qualitat -hi ha pàgines desplegables i tot-, tapa dura amb camisa i un cofre de cartró dur que protegeix el llibre, a més de tenir les imatges en impressió lenticular, és a dir que presenten dues posicions segons l'angle en què col·loquem el cofre.

I això ha estat tot, que no és poc, però com es pot veure, poques compres han estat fetes estrictament aquest mes, i les que hi ha hagut han estat barates. A veure si continuo fent bondat els propers mesos.