Anàlisi: What Remains of Edith Finch

Últimament estic gaudint de videojocs independents, de curta durada, que tot i així queden a la memòria gràcies a la impressió que ens hi deixen, i a la llarga llista de títols que s'acostumen a recomanar hi havia, entre altres, el joc de què parlaré avui.

Es tracta d'una aventura -ni gràfica, ni de text, simplement "aventura"- que va rebre un munt de premis i nominacions i que des de 2017 es pot aconseguir per a la Xbox One (on jo hi vaig jugar), la PlayStation 4, PC i, a partir de 2019, també a la Switch.

What Remains of Edith Finch, desenvolupat per Giant Sparrow (que prèviament només havia fet The Unfinished Swan, per a PS3, PS4 i PS Vita), ens posa a la pell de l'Edith Finch del títol, amb vista en primera persona, que arriba a l'illa d'Orca (Washington), als Estats Units, després de rebre de la seva mare, que ha mort, una clau que dona accés a la casa que la família té des de fa generacions.

Resulta que la família Finch arrossega, ja abans de la seva arribada al país des de Noruega als anys 30 del segle XX, una maledicció que fa que tots els membres de cada generació morin d'una manera sobtada, inesperada i en molts casos a la mateixa infantesa, llevat d'un, que com a mínim té temps de dur descendència al món abans d'abandonar-lo i, així, assegura el llinatge.

El cas és que en records de l'Edith ens apareixen discussions de la seva mare amb l'àvia d'aquesta -la besàvia de l'Edith-, que va arribar als Estats Units quan era un nadó, i que defensa que es mantingui la memòria dels difunts, mentre que la mare de la protagonista s'estima més allunyar-se de tot això i fa tancar les habitacions dels respectius desapareguts, que esdevenen, en allò tan típic de les pel·lícules americanes, santuaris dels morts amb totes les seves possessions intactes.

Amb aquesta premissa, i en explorar en primera persona una casa abandonada i tan llòbrega, podríem pensar que som davant d'un joc de terror, o almenys d'ensurts, però no és pas així.

Amb un to més aviat malencònic, a mesura que entrem a les habitacions -sigui amb la clau o buscant algun passatge secret- anem descobrint sense un ordre específic de generacions -s'hi inclouen els germans de la mateixa protagonista- les històries de cadascun d'aquests familiars de l'Edith, que va anotant al seu diari fins que els hem completat tots i el joc s'encamina al seu final i a l'última revelació.

La gràcia de tot plegat és que no ho fem com a simples espectadors. Sempre hi ha algun element de les habitacions que toquem i ens permet viure, també en primera persona, els últims moments d'aquell personatge.

I dic que no en som simples espectadors perquè vivim aquests moments a través de minijocs. Depèn del cas haurem de gronxar-nos cada cop més fort, ens convertirem en gats i saltarem pels arbres, jugarem a la banyera o viurem -en aquest cas sí- una història terrorífica en forma de còmic, entre altres situacions.

Això proporciona diversitat a una història que en realitat és una antologia de petites històries i que podria haver estat un simple walking simulator, però malgrat que no requereix de nosaltres gaire més esforç que trobar la manera d'entrar en un lloc o entendre el minijoc que ens proposen és una delícia d'aquelles que sembla que fusionin videojoc i pel·lícula, un relat interactiu i narrat de manera excel·lent, com passava amb el Firewatch, del qual parlava fa poc.

A mesura que avança el joc anem coneixent les històries d'aquestes malaurades persones i de la família Finch en general, tot i que no hi ha elements sobrenaturals en la qüestió de la maledicció: és una explicació que la família sempre ha donat al que tècnicament serien casos de mala fortuna.

Un relat tràgic en el qual podem participar és el que dona forma a un joc que s'acaba en poques hores i que probablement no té gaires al·licients per tornar-hi a jugar, si més no al cap de poc de temps d'haver-ho fet per primer cop, però que sens dubte recomano si es té l'oportunitat d'accedir-hi per pocs calés.

Recomanació personal: Firewatch

Continuant amb la meva recent tendència de jugar, per fi, a diversos videojocs indie que he anat adquirint amb el temps tot aprofitant ofertes, avui el que recomano és un títol que pertany al per a molts detestable gènere anomenat walking simulator, el d'aquells jocs en què el protagonista sobretot camina i va interactuant amb elements del seu entorn, però amb poca freqüència i sense disparar ni un tret.

Aquest concepte no fa gaire m'hauria provocat rebuig a mi també, ho reconec, però darrerament he après a gaudir d'aquests videojocs més curts, relaxants, que expliquen una història que podria passar per una pel·lícula si no fos perquè el personatge el movem nosaltres. Al capdavall, quan no es té gaire temps per jugar, els RPG de 100 hores poden ocupar-nos mesos, i almenys a mi ara em ve de gust jugar a coses més curtes.

Firewatch, el primer joc de la companyia californiana Campo Santo, va sortir el 2016 per a Xbox One (sistema on hi he jugat jo), PlayStation 4 i ordinadors i el 2018 per a la Switch, i es cataloga oficialment com a aventura, terme prou genèric i ampli com perquè no ens digui gran cosa.

En tot cas ens posa a la pell d'en Henry, que l'estiu de 1989 agafa una feina de vigilància del parc forestal de Shoshone, Wyoming, als Estats Units, per distreure's del daltabaix que suposa la greu malaltia que pateix la seva dona.

Amb una perspectiva en primera persona ens mourem pel bosc anant a fer un cop d'ull després que la nostra supervisora, la Delilah, ens avisi cada cop que detecta alguna anomalia a les instal·lacions, com ara unes noies fent merder o uns cables tallats.

La Delilah i en Henry es comuniquen exclusivament per walkie-talkie, i les converses que mantenen tenen un to o altre segons les respostes que anem triant, i són d'un realisme, una versemblança, que la relació entre aquest parell acaba sent el més interessant del joc i amb diferència.

Pel que he llegit, però, encara que optem per desenvolupar una amistat i fins i tot  entrem en un lleuger flirteig, sembla que no hi ha múltiples resultats en aquest sentit, així que podem acabar una conversa malament i la propera vegada que la Delilah ens parli dirà el mateix que si haguéssim finalitzat l'últim diàleg amb les paraules més càlides.

Però, per més interessant que sigui aquest aspecte del Firewatch, i per a mi ho és moltíssim, hi ha més coses, i no només les tasques que ens encarrega la supervisora.

Duent a terme alguns dels encàrrecs quotidians i propis del lloc de treball comencem a notar com si algú ens estigués espiant i sabotejant, i efectivament, així és.

El joc adopta, doncs, un to una mica de thriller, sens dubte de misteri. La solitud i el silenci que sentim quan ens movem i no estem parlant amb la Delilah esdevenen aquella calma tensa que ens fa estar a l'aguait per si passa alguna cosa.

No és un survival horror, però. Hi ha un misteri, moments inquietants i una mica de paranoia entre els protagonistes, però al final és una excusa argumental per vertebrar el que en el fons és un videojoc sobre relacions humanes, agafar-se un descans dels problemes durant una temporada i reflexionar sobre el futur que volem.

En tot cas explica una història senzilla però amb la qual ens podem identificar, amb unes converses magníficament escrites i interpretades (en Henry és en Richard Sommer, vist a Mad Men, i la Delilah és interpretada per la Cissy Jones, veterana en el doblatge de videojocs) i, malgrat el que deia del misteri, és un títol molt relaxant que trobo ideal per jugar-hi de matinada.

Proveu-lo, acostuma a estar d'oferta, i si no... Està previst que en facin una pel·lícula. Poca broma. Al cap i a la fi, parlem d'un joc que va guanyar premis com el de millor indie als Golden Joystick Awards o els de millor debut i millor narrativa als de la conferència Game Developers, a més d'altres premis i nominacions a pràcticament tots els seus aspectes, incloent-hi les actuacions dels seus protagonistes.

Compres: gener de 2018

A la meva entrada sobre el repàs videojoquístic de 2017 vaig dir que em feia el propòsit de comprar molt menys, aquest 2018.  

Però molt menys no vol dir zero, ja ho veurem, però a més al gener hi havia el dia de Reis, per la qual cosa podem considerar que aquesta vegada parlem de novetats a la meva col·lecció, més que no pas compres. Almenys de manera majoritària.

Els Reis, doncs, em van portar cosetes, i una d'elles va ser el recopilatori físic de dos videojocs indie força aclamats, i que tenia ganes de provar. Es tracta de l'Inside i el Limbo, per a la Xbox One, que prèviament només es podien aconseguir per separat i en format digital.

Tot i que vaig deixar a mitges el primer Mafia, en aquell cas a la PlayStation 2, i que em vaig saltar el segon, van posar d'oferta l'edició completa del Mafia III de la Xbox One i els Reis me'l van portar. Al capdavall, cada entrega és independent de les altres. 

També estava d'oferta pel Black Friday -que sigui poc abans de les festes de Nadal va molt bé per fer uns Reis més assequibles- el Gears of War 4, altre cop de la Xbox One, i me'l van portar. 

Durant l'any passat vaig mostrar com m'havia comprat de segona mà les entregues 2 i 3 de la saga, en físic i per a la Xbox 360, i encara no hi he jugat, però no hi ha problema. Tanmateix, en aquest disc de la quarta entrega numerada hi ha les versions digitals dels 4 títols -comptant-hi el Gears of War: Judgment, que em faltava- de la Xbox 360. En principi no els faré servir, perquè prefereixo jugar als jocs a la seva consola original, i no eren pas un al·licient per a aquesta adquisició, però com que últimament trenco tant els meus principis, mai se sap. 

Un altre de la Xbox One, i un altre que arriba per tenir-lo ja però sense intenció de jugar-hi properament. Vaig aconseguir l'any passat el Fallout 3 edició Game of the Year per a la Xbox 360 al preu que volia, després de molt de temps al darrere i, sense haver-hi jugat més que el primer dia, he volgut tenir ja el Fallout 4 en el mateix tipus d'edició amb tot el contingut, però ara per a la Xbox One. 

Ara sí, una compra, i física, que ja feia temps, però compte: m'ha arribat al gener tot i que havia d'arribar com a màxim el 18 de desembre, per tant l'ensenyo ara però tècnicament és una compra de 2017. I no està, a diferència d'altres compres japoneses que he fet, en un estat precisament impecable.

El Kirby's Dream Land, de la Game Boy, el tenia la meva germana i a mi m'agradava molt. Fa temps vaig aconseguir el 2, també japonès i per eBay, i com que m'he tornat a interessar per la saga després d'haver acabat el Kirby Triple Deluxe de la Nintendo 3DS i tenir-ne algunes entregues a la Nintendo DS, la Wii U, la NES Mini i la SNES Mini, me'l vaig acabar comprant.

Un altre cas de compra física i de l'any passat. Concretament, de setembre, tot i que se'n va retardar el llançament fins al gener. És l'Axiom Verge, títol indie aclamat en les diverses plataformes on ha sortit, i que rebia aquesta edició física anomenada Multiverse Edition, amb un llibret d'il·lustracions, un making of de més de 5 hores en Blu-ray, un pòster doble i un CD amb la banda sonora, aquest últim element només a la versió per a la Switch, per tal de compensar una mica la diferència de preu respecte a les altres plataformes provocada pel suport en targeta en comptes de disc.

Aquí em teniu obrint-ne la capsa, que val a dir que no és de gaire qualitat -cartró finet- i fa l'efecte que no s'ha de conservar gaire bé, però les circumstàncies que envolten el joc fan que per una vegada això no em suposi cap problema.



Perquè a banda de prendre aquesta decisió sobre el CD, resulta que és un títol creat per un sol home, Tom Happ, que en va fer fins i tot la música, i que la distribuïdora de l'edició física, BadLand Games, ens porta amb la promesa de donar el 75% de la seva part dels beneficis a un fons per al tractament de la malaltia crònica que pateix el fill del senyor Happ. 

Ja el 2018, la primera compra ha estat el Qbik, novetat digital de la Switch i de la qual no sabia res més que el seu gènere, el dels trencaclosques, però a l'eShop mexicana valia tan poquet, 33 cèntims (faig una excepció a la meva nova política de no posar preus, perquè la situació és extraordinària), que l'havia de comprar.

I aquest, si es queda mesos sense tocar, no passarà res. Sembla que el preu era un error -fins i tot tenint en compte els preus més avantatjosos que trobem en d'altres botigues digitals, era exagerat-, perquè el dia següent el van canviar per un de més normal.

Per a la Xbox One he adquirit, també digital, el Firewatch, un altre títol indie que en aquest cas sí que coneixia, però l'havia deixat passar l'última vegada que havia estat d'oferta i, després de donar-hi voltes, l'he acabat comprant quan hi ha tornat a estar.

Es tracta d'una aventura de misteri en primera persona, curta però aclamada, i amb diversos premis, entre els quals el de millor videojoc independent als prestigiosos Golden Joystick Awards de 2016.

No és que el golf sigui un esport que en general m'interessi, i en videojocs en general tampoc, però últimament sí, i és per això que a banda del Mario Golf: World Tour de la Nintendo 3DS, que vaig comprar fa poc, he decidit també descarregar-me a la Switch el mític Neo Turf Masters de la Neo Geo, del qual parlen tan bé.

I tard o d'hora havia d'arribar la compra de l'anomenat Expansion Pass del The Legend of Zelda: Breath of the Wild, també de la Switch, que inclou tot el contingut descarregable que allarga la vida d'aquesta obra mestra tant pel que fa a història com per les noves missions secundàries, els nous objectes i altres afegits. De fet, no es podia comprar per separat, de manera que era o tot o res.

Per acabar, i tot i que no és un videojoc ni un accessori, he comprat també aquest llibre directament relacionat amb els videojocs i anomenat The Unofficial NES/Famicom - A Visual Compendium, editat per Bitmap Books amb finançament via Kickstarter, que seguia des de feia temps i que per fi va baixar considerablement de preu a Amazon.

Es tracta d'un repàs al catàleg de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo molt visual, però amb força textos, a més d'entrevistes i articles relacionats amb diversos aspectes dels videojocs. Són més de 500 pàgines en paper de qualitat -hi ha pàgines desplegables i tot-, tapa dura amb camisa i un cofre de cartró dur que protegeix el llibre, a més de tenir les imatges en impressió lenticular, és a dir que presenten dues posicions segons l'angle en què col·loquem el cofre.

I això ha estat tot, que no és poc, però com es pot veure, poques compres han estat fetes estrictament aquest mes, i les que hi ha hagut han estat barates. A veure si continuo fent bondat els propers mesos.