Anàlisi: What Remains of Edith Finch

Últimament estic gaudint de videojocs independents, de curta durada, que tot i així queden a la memòria gràcies a la impressió que ens hi deixen, i a la llarga llista de títols que s'acostumen a recomanar hi havia, entre altres, el joc de què parlaré avui.

Es tracta d'una aventura -ni gràfica, ni de text, simplement "aventura"- que va rebre un munt de premis i nominacions i que des de 2017 es pot aconseguir per a la Xbox One (on jo hi vaig jugar), la PlayStation 4, PC i, a partir de 2019, també a la Switch.

What Remains of Edith Finch, desenvolupat per Giant Sparrow (que prèviament només havia fet The Unfinished Swan, per a PS3, PS4 i PS Vita), ens posa a la pell de l'Edith Finch del títol, amb vista en primera persona, que arriba a l'illa d'Orca (Washington), als Estats Units, després de rebre de la seva mare, que ha mort, una clau que dona accés a la casa que la família té des de fa generacions.

Resulta que la família Finch arrossega, ja abans de la seva arribada al país des de Noruega als anys 30 del segle XX, una maledicció que fa que tots els membres de cada generació morin d'una manera sobtada, inesperada i en molts casos a la mateixa infantesa, llevat d'un, que com a mínim té temps de dur descendència al món abans d'abandonar-lo i, així, assegura el llinatge.

El cas és que en records de l'Edith ens apareixen discussions de la seva mare amb l'àvia d'aquesta -la besàvia de l'Edith-, que va arribar als Estats Units quan era un nadó, i que defensa que es mantingui la memòria dels difunts, mentre que la mare de la protagonista s'estima més allunyar-se de tot això i fa tancar les habitacions dels respectius desapareguts, que esdevenen, en allò tan típic de les pel·lícules americanes, santuaris dels morts amb totes les seves possessions intactes.

Amb aquesta premissa, i en explorar en primera persona una casa abandonada i tan llòbrega, podríem pensar que som davant d'un joc de terror, o almenys d'ensurts, però no és pas així.

Amb un to més aviat malencònic, a mesura que entrem a les habitacions -sigui amb la clau o buscant algun passatge secret- anem descobrint sense un ordre específic de generacions -s'hi inclouen els germans de la mateixa protagonista- les històries de cadascun d'aquests familiars de l'Edith, que va anotant al seu diari fins que els hem completat tots i el joc s'encamina al seu final i a l'última revelació.

La gràcia de tot plegat és que no ho fem com a simples espectadors. Sempre hi ha algun element de les habitacions que toquem i ens permet viure, també en primera persona, els últims moments d'aquell personatge.

I dic que no en som simples espectadors perquè vivim aquests moments a través de minijocs. Depèn del cas haurem de gronxar-nos cada cop més fort, ens convertirem en gats i saltarem pels arbres, jugarem a la banyera o viurem -en aquest cas sí- una història terrorífica en forma de còmic, entre altres situacions.

Això proporciona diversitat a una història que en realitat és una antologia de petites històries i que podria haver estat un simple walking simulator, però malgrat que no requereix de nosaltres gaire més esforç que trobar la manera d'entrar en un lloc o entendre el minijoc que ens proposen és una delícia d'aquelles que sembla que fusionin videojoc i pel·lícula, un relat interactiu i narrat de manera excel·lent, com passava amb el Firewatch, del qual parlava fa poc.

A mesura que avança el joc anem coneixent les històries d'aquestes malaurades persones i de la família Finch en general, tot i que no hi ha elements sobrenaturals en la qüestió de la maledicció: és una explicació que la família sempre ha donat al que tècnicament serien casos de mala fortuna.

Un relat tràgic en el qual podem participar és el que dona forma a un joc que s'acaba en poques hores i que probablement no té gaires al·licients per tornar-hi a jugar, si més no al cap de poc de temps d'haver-ho fet per primer cop, però que sens dubte recomano si es té l'oportunitat d'accedir-hi per pocs calés.

Còmics i videojocs: Nausicaä de la Vall del Vent

Encara que tècnicament no és una pel·lícula de l'Studio Ghibli, perquè l'estudi en si no es fundaria sinó just després, se'n va encarregar la gent que el fundaria, així que no em suposa cap problema dir que Nausicaä de la Vall del Vent és una de les meves pel·lícules preferides del mestre Hayao Miyazaki i companyia.

En vaig parlar fa temps, i vaig ampliar l'entrada quan es va emetre en català al desaparegut canal 3XL -doblatge que no està disponible en cap de les edicions físiques que té la pel·lícula-, al meu altre blog principal, Cementiri de Pneumàtics, i el cas és que el seu origen és un còmic dibuixat pel mateix Miyazaki, raó per la qual apareix en aquesta secció. Sigui com sigui, si alguna vegada us heu preguntat si se n'havien fet videojocs, la resposta és que sí. Vegem-los.

Comencem amb el Nausicaä kiki ippatsu, que significa "Nausicaä, pels pèls", un joc per al PC-6001 de NEC que va sortir el mateix 1984 en què es va estrenar el film i que pertany al gènere dels shoot'em up. Aneu a la meitat del vídeo si voleu veure una mica d'acció, us ho aconsello.



Com podem veure, malgrat que ja era l'any 1984, té uns gràfics que recorden una Atari, tot i que costaria decidir si 2600, 5200 o 7800. En tot cas, en aquella època ja es podien fer coses millors. Pel que fa a la qualitat del joc en d'altres apartats, no en trobo gaire informació, i la que hi ha està en japonès, però no sembla que sigui millor.

Sense sortir de NEC ens n'anem al PC-8801, i allà hi trobem un altre videojoc de la Nausicaä, igualment de 1984, anomenat com la pel·lícula, Kaze no tani no Nausicaä. En aquest cas es tracta d'un títol d'aventures:



Els gràfics són encara pitjors que els de l'altre joc, tot i que podem veure-hi la figura de la protagonista. Es mou a batzegades i els fons són horribles. No sembla, a més, per l'escassa informació que se'n troba, que sigui bo en d'altres aspectes.

I acabem amb un altre títol, en aquest cas per al més potent i popular MSX, també de 1984 i altre cop del gènere de les naus. Vegem-lo en moviment:



Sabem que l'MSX podia fer coses molt millors, i almenys el joc és àgil, però visualment no sembla que sigui un títol basat en el cèlebre film ni en el còmic. Curiosament, el seu títol era Wasure ji no Nausicaä Game, o "Nausicaä: el joc oblidat", que plasmava les esperances que tenien que fos un èxit.

De tots tres jocs es va encarregar Technopolis Soft, no van sortir del Japó i és evident que, per l'època, es podrien haver fet millor. Segurament hi va haver pressa per llançar-los aprofitant l'estrena de la pel·lícula (algú ha dit "E.T. de l'Atari 2600"?), però sigui com sigui van provocar la ira del mestre Miyazaki, diuen, i per això no s'han tornat a fer videojocs de cap de les seves pel·lícules. Una autèntica llàstima.

Recomanació personal: Old Man's Journey

D'un temps ençà no només he començat a veure amb bons ulls els videojocs independents, els indies, sinó que he vist que m'agraden especialment, tot i que n'hi ha tantíssims -de fet, hi ha una saturació perjudicial per als que no aconsegueixen l'atenció dels mitjans- que no he rascat més que la superfície.

Però estic comprant i interessant-me per molts d'ells, i avui volia parlar d'un que em va agradar força. Hi vaig jugar gràcies al servei de subscripció Game Pass de la Xbox One, però, ja que malgrat l'interès que sentia per ell sabia que era molt curt, i tot i així em va causar una impressió prou bona com per parlar-ne en aquesta secció.

Old Man's Journey és un entranyable, relaxant i emotiu point-and-click, en certa manera, però amb un nivell d'interacció molt inferior al del que associem a les aventures gràfiques.

Aquest joc de la independent Broken Rules i llançat digitalment entre 2017 i 2019 per a ordinadors, Switch, PlayStation 4 i Xbox One (la versió a la que he jugat) és més aviat un relat en què intervenim indicant on volem que vagi un ancià i apujant o abaixant elements de l'escenari perquè hi pugui arribar.

Des del punt de vista de la jugabilitat ja estaria tot explicat. Per tant, si estem buscant un plataformes o una aventura gràfica de tall convencional val més que busquem en una altra banda.

El que tenim aquí és una emotiva història que arrenca quan l'home, que viu sol en un poblet de pescadors, rep una carta que el fa agafar la motxilla i emprendre un viatge majoritàriament a peu cap a un lloc que desconeixem.

Hi ha alguns elements de l'escenari amb què podem interactuar pel simple gust de fer-ho, sense conseqüències en la història, però també hi ha punts en què l'home s'asseu i li ve algun record de la seva llarga vida, de seguida veiem que relacionat amb l'amor i intuïm que relacionat amb la carta que ha rebut.

Se'ns mostren en forma de flashbacks en escenes fixes i tenen un to molt malencònic, com, de fet, tota la història, amb l'ajuda de la bella música i un apartat gràfic de conte il·lustrat que es mereix la nostra atenció, i la té gràcies al ritme pausat del joc.

Old Man's Journey, sense voler entrar en spoilers -i encara menys tractant-se d'un títol en què la narració s'endú pràcticament tot el pes-, és una història sobre decisions que prenem a la vida i ens diu que perseguir els somnis no sempre és la millor, perquè les renúncies que això suposa ens poden provocar un penediment que ens acompanyi durant la resta dels nostres dies.

Aquest multipremiat videojoc ens deixa tocats, encara que ofereix un petit marge de redempció al protagonista, i ho fa amb un desenvolupament i una jugabilitat senzills i sense allargar-se més d'aproximadament 2 hores, amb uns trencaclosques fàcils que fan que, al capdavall, el que se'ns ofereixi aquí sigui una mena de pel·lícula que ens demana col·laboracions freqüents però breus.

Si hi podeu jugar de franc, us costa un parell d'euros o ja us està bé pagar-ne el preu complet sabent el que ofereix i el que dura, teniu una proposta excel·lent per dedicar-li una tarda, emocionar-vos i reflexionar sobre les nostres prioritats.