Jocs maquillats: Anmitsu Hime

Una de les coses que més em fascinen quan investigo sobre videojocs és el fet que alguns títols que coneixem de tota la vida en realitat no van néixer amb la forma que coneixem, sinó que al Japó tenien un altre aspecte i es van adaptar per als mercats occidentals per la raó que sigui.

Avui parlaré d'un cas que vaig descobrir fa molt poc, no perquè s'hagi sabut ara, sinó per la meva pròpia ignorància, però trobo que és interessant esmentar-lo per si algú no el coneixia i se'n va a dormir sabent una cosa més.

Entre els pocs jocs que van sortir per a la Master System al Japó, la majoria eren de la pròpia Sega, ateses les ferotges pràctiques monopolístiques de Nintendo en aquell país -i també als Estats Units, on va fer igualment la guitza a la 8 bits de sobretaula de Sega-, i n'hi va haver un que estava basat en un manga anomenat Anmitsu Hime.

Nascut com a còmic el 1949, i després d'una primera vida fins al 1955, diverses pel·lícules d'imatge real i una sèrie amb intèrprets també de carn i ossos als anys 50, la franquícia va ressuscitar el 1983 amb noves adaptacions a pel·lícula, però també amb una sèrie animada, de 51 episodis entre 1986 i 1987, i un nou manga que la va acompanyar en paral·lel. El 2008 i el 2009 van sortir dues noves pel·lícules d'imatge real, però tornarem al 1987, perquè va ser llavors quan se'n va fer un videojoc per a la consola que al Japó es coneix com a Sega Mark III.

 

El joc, que la Wikipedia classifica com a "acció i aventura", ens presenta la princesa Anmitsu, que viu al segle XIX japonès i té un caràcter amb trets masculins que els seus pares li volen corregir. Com a mínim és el que es veu al manga i l'anime. Del joc sabem que pretén escapar-se de les seves responsabilitats per anar-se'n a visitar una botiga nova de pastissos, per a la qual ha de seguir un mapa que està dividit en vuit parts escampades pel castell.

A hores d'ara, si us sona el joc d'alguna cosa segurament ja sabeu per on vaig i com van maquillar el joc a Occident, clarament per una qüestió de llicències, que era el motiu habitual quan passava això, però vaja, el cas és que a nosaltres ens va arribar el 1989 d'aquesta manera:

Es deia Alex Kidd in High-Tech World i canviava la seva protagonista feudal pel príncep de Radaxian, la mascota de Sega encara en aquella època. Curiosament, la resta de personatges sembla que són els mateixos, i els pares del noi són el senyor del castell i la seva senyora, japonesos i terrícoles, a diferència d'ell. 

Qui sap si després de les seves primeres aventures l'Alex va ser adoptat per aquest simpàtic matrimoni, però el més estrany de tot és que, tot i mantenir l'escenari de fa gairebé dos segles, el que vol anar a visitar el protagonista en aquest cas és un nou saló recreatiu. Si arribeu al final del joc o voleu veure'l al vídeo us farà gràcia a quina màquina juga. Molt anacrònic, tot plegat. I mandrós: els NPC són els mateixos, amb alguna petita variació de color i, posats a localitzar, podrien haver triat un objectiu que no causés aquest anacronisme, perquè a més sabem que l'Alex també és llaminer, de manera que no calia ni canviar la botiga.

Com passava amb l'original, les tasques que s'han de dur a terme dins del castell tenen un caire educatiu i s'han de completar abans que arribin les cinc de la tarda, que és quan tanca el local que volem visitar, i hi tenim algunes parts de plataformes que li donen una mica de vida, però com va ser malauradament habitual a la saga de l'Alex Kidd, és un joc estranyot, i en aquest cas és evident que es deu al fet que, en el fons, no era un joc de l'Alex Kidd.

Portades: Dragon Ball Advanced Adventure

Avui, a la secció de portades, parlaré d'un joc del qual ja vaig parlar a bastament en una entrada de Retroscroll i que ja fa temps que tots tenim clar que és un dels millors videojocs de la consola que el té en exclusiva i també de la franquícia a la qual pertany.

Les diferències regionals són, aquest cop, poques, però trobo que val la pena comentar-les. 

El Dragon Ball Advanced Adventure va sortir el 18 de novembre de 2004 per a les Game Boy Advance japoneses amb el tradicional format apaïsat de la capsa i, per tant, de la il·lustració, de la portàtil de Nintendo en aquell territori.

Hi podem veure el Goku nen ensenyant el bastó en mode repòs, si em permeteu dir-ne així tot esperant que tingueu la ment neta -malgrat que a la sèrie es fa un tip d'ensenyar el que potser esteu pensant-, però en tota la seva llargada original, que fa un bon ús de l'horitzontalitat del disseny. 

Per cert, una curiositat lingüística: al nom del joc, en japonès hi diu "Advance Adventure", però a Occident és "Advanced Adventure", amb una de final que no és pas al nom de la consola malgrat la insistència de molta gent a rebatejar-la com a "Game Boy Advanced", que certament té la seva lògica i potser hauria estat millor que el nom oficial final, però que, al capdavall, no és així.

Al territori PAL, amb una portada similar a la japonesa però en el nostre format quadrat en el qual el que surt perdent és el bastó màgic, el joc va arribar localitzat el 17 de juny de 2005, s'ho van prendre amb calma, però almenys va ser el segon mercat que el va rebre, a diferència del que acostuma a passar.

I té sentit, perquè l'èxit de l'obra d'Akira Toriyama va ser molt gran i anterior a Europa que als Estats Units.

Allà el joc va arribar gairebé un any després que a Europa, el 6 de juny de 2006, amb la Nintendo DS ben establerta.

Del disseny de la portada, que és totalment diferent, en puc fer una lectura amb una reflexió que no cal ser cap geni per fer-la: es diu que, com que als Estats Units Bola de Drac va arribar més tard, gràcies a això van començar a arribar a Occident en general els videojocs de la sèrie, i van fer-ho en el millor moment, quan ja no eren de gèneres poc populars com aquelles coses estranyes de cartes que sortien per a la Game Boy i la NES. 

Però també cal tenir en compte que quan l'obra va desembarcar allà ja hi havia molt més material disponible, podem suposar que el públic estatunidenc va consumir la sèrie a un ritme superior al nostre i el cas és que Bola de Drac Z va ser més popular, probablement perquè -i això és una teoria que em trec del barret- no van tenir tantes reposicions de la part d'en Goku petit com nosaltres i no li devien tenir tanta estima com els europeus, que sovint afirmem que ens agradava més aquella part (no és el meu cas, per cert).

Això no va impedir que el joc que ens ocupa, que se centra precisament en aquella etapa, hi arribés, però es va promocionar, no fos cas que la gent no s'hi interessés prou, amb la frase "Every legend has a beginning" i una imatge que contenia en Goku adult, i que és la que es va fer servir a la portada americana del joc, tot i que el Dragon Ball Advanced Adventure és estrictament l'etapa d'en Goku baixet, i ni tan sols inclou (m'hauria encantat) el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, que pertany a Bola de Drac anterior a Z. 

Quina portada us agrada més, a vosaltres?

Jocs que no van sortir del Japó: Cosmo Warrior Zero

Amb motiu de la notícia de la defunció de l'autor de Capità Harlock, Galaxy Express 999 o Queen Emeraldas, entre altres obres del mestre Leiji Matsumoto, mític mangaka actiu sobretot als anys 70, fa uns dies li vaig dedicar una entrada a Cementiri de Pneumàtics, però d'alguna manera també ho vull fer en aquest blog.

Perquè potser no hi ha videojocs pròpiament dits de la seva obra, però tampoc no es pot dir que la seva feina no aparegui en cap videojoc. Vegem-ho. 

Cosmo Warrior Zero és un títol de Taito que va sortir l'any 2000 per a PlayStation i el 2002 per a PC. Això sí, només al Japó, motiu pel qual en parlo en aquesta secció.

Es tracta d'un shooter en tercera persona en què controlem en Warius Zero, un capità que va perdre la família en una guerra entre robots i humans i que ara que hi ha un període de peu ha de treballar amb els que abans van ser els seus enemics, amb la tasca de vèncer ni més ni menys que el Capità Harlock, el personatge més conegut, almenys aquí, de l'extensa obra de Matsumoto-sensei.

Al principi del vídeo, mentre el protagonista explora unes habitacions, podem veure-hi fins i tot un cameo d'en Leiji Matsumoto, que pel que sembla hi posa la veu i tot!

Es tracta, en qualsevol cas, de recórrer els escenaris tridimensionals i lluitar contra diversos personatges, alguns dels quals es poden desbloquejar per fer-los servir després, i n'apareixen de ben coneguts pels fans de l'autor, com l'esmentat Harlock, la Kei Yûki, l'Emeraldas o en Tochirô, a més de galeries amb imatges, materials de producció i esbossos del mestre. 

També hi ha una modalitat arena per dedicar-se únicament als combats on també hi pot jugar un altre jugador.  

El Cosmo Warrior Zero va tenir, el 2001, una versió animada en forma de sèrie de 15 episodis, que malauradament també es va quedar en exclusiva al mercat japonès.

Tant una cosa com l'altra suposo que eren massa de nínxol per sortir del Japó, de manera que no em sorprèn que no ens arribessin mai, però donada la naturalesa del joc m'imagino que no deu ser difícil jugar-hi encara que no sapiguem japonès, així que si algú hi té interès, ara ja sap que existeix.

Còmics i videojocs: Doraemon (segona part)

Ja torno a ser aquí per donar la tabarra sobre els videojocs d'un dels personatges més emblemàtics del còmic japonès, una entrada en dues parts que va tenir la primera fa una setmana, amb els títols apareguts entre 1983 i 2000, però ara toca parlar dels llançaments que han tingut lloc des de 2001 fins als nostres dies.

Efectivament, parlem d'en Doraemon i els seus amics, que van protagonitzar un fotimer de videojocs durant les dècades dels 80 i els 90, però dels 2000 cap aquí la cosa no ha afluixat pas. Fins i tot diria que al contrari.

Tal com vaig fer a la primera part, no posaré vídeos de tot, perquè saturaria fins i tot els ordinadors més potents, i després també cal tenir en compte que amb els anys alguns vídeos de YouTube són eliminats per la raó que sigui i, repassant entrades velles en aquest blog que té 13 anys, veig entrades plenes de vídeos eliminats i fa lleig. I mandra reemplaçar-los.

A la majoria d'exemples hi posaré imatges, com en el cas del Doraemon no Study Boy: Gakushû kanji game, per a la Game Boy Color i de gener de 2001, que és un títol educatiu centrat en els ideogrames japonesos i dividit per cursos escolars de primària.

Al març, i per a la mateixa consola, teníem el Doraemon: Kimi to pet no monogatari ("La teva història amb una mascota", per traduir-ho sense context), que no tinc clar si és un RPG, però almenys pel que fa a disseny ho sembla, amb la vista zenital, cap escena de plataformes i molta xerrera per a la qual caldrà saber japonès.

Sí que volia posar vídeo del debut d'en Doraemon a la Game Boy Advance, que es produïa aquell mateix any, però a l'abril, amb el Doraemon: Midori no wakusei dokidoki daikyûshutsu! ("L'emocionant gran rescat al planeta verd!"), també d'exploració amb vista zenital, però al vídeo es pot veure que també amb algun segment de shoot'em up i, no cal dir-ho, un salt gràfic espaterrant.

Al maig arribaria el Pocket no naka Doraemon ("En Doraemon de dins de la butxaca"), l'únic joc de la saga per a la més o menys desconeguda portàtil WonderSwan Color, exclusiva del Japó, que presenta una proposta de jugabilitat estranyota i en què, altre cop, toca llegir en japonès.

A la PlayStation encara havia de sortir un altre joc d'en Doraemon. Era el Kids Station: Doraemon - Himitsu no yojigen pocket ("La butxaca secreta de la quarta dimensió"), de novembre de 2001, una aventura amb converses constants i força minijocs que seria l'últim joc, de fet, per a una consola de Sony en moltíssims anys, perquè la franquícia no va visitar la PS2, ni la 3, ni la PSP, ni la Vita.

La Sega Pico, consola educativa en què la saga es trobava tan còmoda, va veure sortir per al seu catàleg el Doraemon: Kazoete kantan kazu tokei ("Aprenem les hores comptant fàcilment"), aquell mateix any però sense que n'hagi pogut trobar la data exacta.

El mateix passa amb aquest Boku no Doraemon ("El meu Doraemon"), l'únic joc del personatge per a la Dreamcast. En aquest cas es tracta d'una aventura d'exploració amb molt de text i algun minijoc, pel que he pogut veure. 

Com a curiositat, es veu que tenia un bug gravíssim i després es va rellançar amb el problema solucionat, però era massa tard en la vida de la consola i, en general, el joc es va vendre molt poc i, per tant, és una raresa.

Si l'any 2001 es van llançar un munt de videojocs d'en Doraemon, el 2002 la cosa va ser molt més fluixa, perquè només en trobem tres: el primer és aquest Doraemon: Dokodemo Walker ("Caminant a tot arreu", podríem dir), que és un party game o un joc de taula en versió videojoc, per a la Game Boy Advance, consola que no tornaria a veure'n cap títol.

La flamant nova portàtil de Nintendo conviuria un temps amb la seva predecessora, la Game Boy Color, que encara no havia dit tot el que havia de dir pel que fa a en Doraemon, i és que el 2002 es va llançar per a aquest sistema el Doraemon no Quiz Boy 2, un altre joc de preguntes i respostes.

També en la línia educativa es va veure, per a la Sega Pico, el Doraemon: eigo de asobô ABC ("Juguem en anglès ABC"). I amb aquest podem passar pàgina pel que fa a l'any 2002. L'any següent, però, sortiria el mateix número de videojocs d'en Doraemon: exactament tres.

Per a la Game Boy Color, i ara sí l'últim títol del personatge per al seu catàleg, un altre joc d'aprenentatge de kanji o ideogrames, aquest cop de més nivell, anomenat Doraemon no Study Boy: Kanji yomikaki master ("Mestre de la lectura i escriptura d'ideogrames").

Com a curiositat, aquest joc és l'últim que es va llançar per a la consola, el 18 de juliol de 2003, només per al Japó però, de fet, en termes mundials també és l'únic títol que va rebre, perquè a Occident havia deixat rebre jocs abans.

Al vídeo veiem el que és el debut i el comiat d'en Doraemon a la GameCube, perquè el mateix dia que sortia l'últim joc de la Game Boy Color també es llançava, i altre cop només al Japó, el Doraemon: Minna de asobô! Minidorando ("Juguem tots junts! Minidorando"), una aventura tridimensional amb uns gràfics molt atractius.

Finalment, 2003 també seria l'any en què en Doraemon s'acomiadaria de la Pico de Sega, almenys en la seva forma fins llavors coneguda. Ho feia amb el Doraemon: Chiiku asobi Doraland ("Educació intel·lectual jugant: Doraland").

El 2004 no va sortir cap videojoc de la saga, i el 2005 la cosa no va ser gaire millor: només dos títols per a la successora de la Pico, l'Advanced Pico Beena, dels quals no he estat capaç de trobar ni vídeos ni captures dels jocs en si. Són el Doraemon: Tanoshiku o-keiko hiragana katakana ("Pràctica divertida del hiragana i el katakana") i el Doraemon: Tanoshii enseikatsu yôchien hoikuen ("Activitats divertides a la llart d'infants i preescolar"), del qual mostro la imatge de la portada:

El mateix sistema tindria un nou títol l'any 2006, anomenat Doraemon: Chinô daikaihatsu waku waku Game Land ("Gran desenvolupament de la intel·ligència: L'excitant país dels jocs"), un altre videojoc educatiu, però el més interessant que va passar aquell any per a la saga va ser el seu debut a la Nintendo DS.

Doraemon: Nobita no kyôryû 2006 DS és el nom d'aquest títol d'exploració i combats amb cartes que aprofitava l'estrena, aquell mateix any, de la pel·lícula que sí que ens arribaria amb el títol de Doraemon i el petit dinosaure.

Del mateix estil era el segon joc d'en Doraemon per a la portàtil de doble pantalla de Nintendo, que va sortir el març de 2007 amb el nom de Doraemon: Nobita no shin makai daibôken DS ("La nova i gran aventura al món demoníac d'en Nobita"), basada en el film que es va estrenar aquell any.

I el 6 de desembre d'aquell mateix any apareixia el primer i únic joc d'en Doraemon per a la Wii, el Doraemon Wii: Himitsu dôguô ketteisen ("Doraemon Wii: el torneig del rei de l'invent secret"), que com es pot veure a les imatges és un party game, un joc de taula en forma de videojoc format per minijocs, com un Mario Party.

Uns dies després, el 20 de desembre de 2007, sortia un altre joc per a la Nintendo DS, en aquest cas un de beisbol anomenat Dorabase: Dramatic Stadium i basat en el manga spin-off de beisbol Dorabase.

El 2008 només sortirien dos jocs, i tots dos per a la Nintendo DS. El primer, novament basat en el film de l'any, era el Doraemon: Nobita to midori no kyojin den DS ("Nobita i la llegenda del gegant verd"), que per fi deixava les cartes de banda i era un títol de plataformes amb bon ús de la pantalla inferior de la consola.

Al novembre es va publicar el primer joc educatiu per a la portàtil, el Doragana, pensat per a l'aprenentatge del sil·labari japonès. I ja saltem al 2009, en què va sortir el Dorabase 2: Nettô Ultra Stadium ("Lluita aferrissada a l'Ultra Estadi"), de beisbol i per tant no en poso cap imatge perquè amb la del primer ens en podem fer una idea. I això és tot pel que fa a 2009.

L'any 2010 només apareixeria un videojoc d'en Doraemon, que va ser l'últim per a la Beena, i que proposava al públic més jove aprendre banderes i límits de països del món amb el títol de Doraemon: Waku waku sekai isshu game - asonde oboeru chizu - kokki ("L'excitant joc de la diversitat del món: aprenem mapes i banderes tot jugant").

El 2011 la saga va descansar dels videojocs, probablement per la influència del Gran Terratrèmol i Tsunami de Tôhoku, però el 2012 va tornar amb timidesa amb dos títols per a una consola que, de fet, havia sortit l'any anterior.

Doraemon: Nobita to kiseki no shima - Animal Adventure ("Nobita i l'illa dels miracles - Aventura animal"), de març de 2012, era el primer joc d'en Doraemon per a la Nintendo 3DS, consola on tindria unes quantes aventures, i es basava en la pel·lícula que es va estrenar als cinemes aquell any. 

En aquest cas, com podem veure al vídeo del tràiler, es tracta d'explorar segurament amb un bon ús de les 3D estereoscòpiques de la consola i anar fent fotos als animals ja extingits que anem trobant. A més, hi ha minijocs.

Per a un públic més jove sortia, al juliol, el Dorakazu: Nobita to sûji daibôken ("Nobita i la gran aventura dels números"), el primer de diversos títols educatius per a l'última portàtil pura de Nintendo, seguint la tradició de les seves predecessores.

L'any 2013 s'estrenava Doraemon i Nobita Holmes al misteriós museu del futur, tot i que el joc que se'n va fer no va sortir del Japó, com cap altre en aquell moment. El Doraemon: Nobita to himitsu dôgu hakubutsukan ("Nobita i el museu dels invents secrets", de fet) era un altre joc d'exploració tridimensional però amb quick time events, minijocs i resolució de trencaclosques.

Aquell sortia al març, però al novembre de 2013 n'arribava un altre, aquest cop educatiu, anomenat Dora-chie: Mini-dora ongakutai to 7-tsu no chie ("La banda dels Mini-dora i les 7 savieses"). 

Al març de 2014 es llançava el videojoc de la pel·lícula Doraemon al regne dels gossos, que vam rebre doblada al català però no pas el joc de la Nintendo 3DS, exclusivament japonès i amb el nom de Doraemon: Shin Nobita no daimakyô - Peko to 5-nin no tankentai ("Nou lloc tenebrós d'en Nobita: l'equip d'exploració dels 5 i en Peko"). Es tracta d'un altre joc d'exploració tridimensional amb minijocs inclosos.

Al novembre, concretament el dia 20, arribaven no un, sinó dos jocs d'en Doraemon a la Nintendo 3DS: el primer era el Doraeigo: Nobita to yôsei no fushigi collection ("Doranglès: Nobita i la misteriosa col·lecció de fades"), un títol d'aprenentatge de l'idioma anglès. 

I l'altre el poso en versió Wii U, perquè va sortir simultàniament per a les dues consoles i, malauradament, és l'únic títol d'en Doraemon per a la dissortada consola de Nintendo. 

Es diu Fujiko F. Fujio Characters daishûgô! SF Dotabata Party!! ("La gran trobada dels personatges de Fujiko F. Fujio! Sorollosa festa de ciència-ficció!!") i és, com es pot veure a les imatges, un party game amb minijocs que aplega personatges d'un dels membres del duet d'autors Fujiko Fujio, com ara uns que coneixem perquè també en vam veure l'anime en català, els de Kiteretsu.

Passem a 2015, any de l'estrena japonesa del film aquí publicat com a Doraemon The Hero: Pioners de l'espai, que al Japó va tenir adaptació a videojoc de la 3DS amb el nom de Doraemon: Nobita no uchû eiyûki ("Nobita, l'heroi de l'espai"), i presentava una altra proposta d'exploració en 3D. 

Havia sortit al març, més habitual per als llançaments dels videojocs d'en Doraemon, però al febrer n'hi havia hagut un altre, Doramoji: Nobita no kanji daisakusen ("Doralletres: la gran missió dels kanji d'en Nobita"), i al novembre arribava el Kaite oboeru Doragana ("Aprenem escrivint: Doragana"), tots dos de caire educatiu i per al mateix sistema.

L'any següent s'estrenava als cinemes japonesos el remake d'una pel·lícula de 1989, Doraemon: Nobita no Nippon tanjô ("Nobita i el naixement del Japó"), amb el títol de Doraemon: Shin Nobita no Nippon tanjô, el mateix títol que tindria el seu joc per a la 3DS, en la línia dels que hem vist fins ara.

Al novembre, l'altre mes habitual per als llançaments dels videojocs de la saga, arribava el Hyakumasu Dora-san: Nobita no time battle ("Dora-san de cent en cent: La batalla del temps d'en Nobita"), com podem endevinar de caràcter educatiu i específicament centrat en les matemàtiques.

El 2017 tindria un únic videojoc d'en Doraemon, que repetia l'esquema de bona part dels darrers: es basava en la pel·lícula d'aquell any i tenia un joc per a la Nintendo 3DS amb exploració i minijocs, en aquest cas amb el nom de Doraemon: Nobita no nankyoku kachi kochi daibôken ("La gran aventura congelada d'en Nobita al Pol Sud"). 

La fórmula es repetia, així com el mes de llançament -el març, com de costum- l'any 2018, amb el títol per a 3DS basat en la pel·lícula Doraemon: Nobita no takarajima ("L'illa del tresor d'en Nobita"), suposo que perquè devia tenir èxit, perquè al final el que trobem a la portàtil de Nintendo són tots jocs d'aquest estil basats en films i, per l'altra banda, els educatius.

Aquesta manera de procedir la va heretar la Switch, consola on el gat robot debutaria el febrer de 2019 amb el Doraemon: Nobita no getsumen tansaki ("Nobita i la crònica de l'exploració de la superfície de la Lluna"), com sempre un conjunt de minijocs aprofitant la tirada del nou film, però que en realitat no tenen gaire relació amb la trama de la pel·lícula.

No he posat vídeo del primer joc de la franquícia per a la Switch perquè me'l volia reservar per al segon, d'octubre de 2019, que és el Doraemon: Story of Seasons, el primer videojoc d'en Doraemon que ha sortit a Occident. 

Té nassos que, amb la popularitat del gat "còsmic" arreu del món, hagi trigat tant a arribar alguna cosa seva. En fi, no sé per què no es van considerar prou atractius almenys els de plataformes, però el cas és que es va decidir, ara sí, localitzar -no al català, malauradament- aquest joc de gestió d'una granja que sovint es compara amb el Harvest Moon.

I la cosa s'acaba, almenys de moment, amb un títol de 2020 que torna a ser l'adaptació a videojoc, suposo que, com sempre, força lliure per tenir l'excusa dels minijocs, del film de l'any, en aquest cas Doraemon: Nobita no shin kyôryû ("El nou dinosaure d'en Nobita"), també per a la Switch.

Al llarg de dues entrades hem vist un munt de videojocs d'en Doraemon per a tota mena de sistemes, i vull aprofitar l'avinentesa per demanar algunes disculpes: primer, per la tabarra que us he fotut; segon, perquè tot i voler ser exhaustiu he decidit deixar fora els jocs per a Android i iOS que se n'han fet, que no són pocs, i tercer, perquè no he donat gaire informació dels títols -seria una tasca titànica i es faria encara més pesat de llegir tot això- i és probable que hagi donat alguna dada errònia per les poques fonts que existeixen -també he detectat algunes patinades a la wiki en qüestió, com la suposada localització de força títols per al mercat espanyol que no es va arribar a produir-, així com és possible que hagi identificat malament algun gènere. 

Espero que em sapigueu perdonar per tot plegat i, en el millor dels casos, que aquest parell d'entrades us hagin resultat interessants.

Còmics i videojocs: Doraemon (primera part)

Em faig creus que en tots aquests anys no hagi dedicat a un dels personatges més emblemàtics del còmic japonès, nomenat fins i tot ambaixador cultural del Japó, una entrada repassant els videojocs que ha protagonitzat, i més encara quan es tracta d'un tipus de publicació que pertany a una secció veterana d'aquest blog.

Però bé, ha arribat el moment de fer-ho, i com que n'hi ha un munt, aquesta serà la primera part, perquè no cal saturar l'ordinador de ningú amb vídeos -soc conscient que tinc mal optimitzat el blog, però d'aquestes coses no en sé- ni la paciència de la gent amb una entrada excessivament llarga. 

Efectivament, avui parlarem dels videojocs d'en Doraemon, que tenen un llarg recorregut i que ens fan retrocedir en el temps gairebé 4 dècades i a sistemes antics i oblidats. I, com que parlem de gairebé 40 anys, en aquesta primera entrega veurem aproximadament els de les primeres dues dècades.

El primer de tots és aquest joc de títol Doraemon i per a l'Arcadia 2001, un sistema llançat l'any 1982 i discontinuat el 1984. Pel mig, el 1983, sortia aquest joc en què controlem un recognoscible -però sense exagerar- Doraemon en la seva missió d'aconseguir tots els dorayaki dels laberints pels quals es mou, mentre evita que els enemics el toquin.

Més atractiu, amb diferència, és aquest Doraemon: Nobita no time machine daibôken ("Doraemon: La gran aventura d'en Nobita amb la màquina del temps"), de 1985 i per a la també antiquíssima Super Cassette Vision d'Epoch.

Aquesta vegada hi apareix tot el repartiment principal, i en Doraemon es mou per pantalles de plataformes amb un desplaçament circular i ha d'anar rescatant els seus amics.

A la tercera incursió d'en Doraemon al món dels videojocs va arribar a una consola que ens és molt més propera, la Famicom, la NES japonesa, amb un títol de 1986 que es deia senzillament Doraemon.

Aquesta vegada ens trobem el gat robot del segle XXII passejant per pantalles amb vista zenital i amb un poder que no li coneixíem, el de llançar una mena d'ones amb el cos, per derrotar els enemics.

Trigaria uns anys a tornar a protagonitzar un videojoc, seria just abans que s'acabés la dècada, el 1989, però en Doraemon va tornar amb un títol per a PC Engine que, com podem veure, té uns gràfics i una música exquisits.

La mecànica del Doraemon: Meikyû daisakusen ("Doraemon: la gran missió del laberint") recorda força els d'en Bomberman, però la curiositat d'aquest títol és... bé, en parlarem en una entrada que publicaré d'aquí a no gaire. 

He dit que no volia saturar l'ordinador de ningú amb massa vídeos, i prou que n'hi haurà, així que en els casos menys rellevants posaré una imatge, com en el del joc de 1990 Doraemon: Giga zombie no gyakushû ("Doraemon: el contraatac del gigazombi"), el segon i últim de la Famicom.

És un RPG que recorda molt els Dragon Quest d'aquella consola, i és d'en Doraemon com podria ser de qualsevol altra cosa, jutjant-lo pel que he trobat.

Més interessant em sembla el seu debut a la Game Boy de 1991, amb el Doraemon: Taiketsu himitsu dôgu!! ("Doraemon: la lluita dels invents secrets"), un shoot'em up -sí- amb pantalles verticals, horitzontals i fins i tot de plataformes.

I arribem a un títol especial per a mi -tot i que encara hi he de jugar seriosament-, que és el Doraemon no Dorabian Nights, de 1992 i per a la PC Engine (també amb versió PC Engine CD), basat en la pel·lícula de 1991. 

Aquest joc de plataformes el vaig veure en alguna revista de videojocs dels anys 90 i gràcies a això vaig saber que existien jocs del personatge, però era per a una consola llavors obscura i es va quedar al Japó. L'any que vaig anar a la meva primera RetroBarcelona i vaig conèixer en persona els membres de Retroscroll també va ser quan vaig tocar una Turbografx per primera vegada i vaig demanar jugar a aquest joc. Es pot comprovar en una foto de l'entrada que li vaig dedicar en el seu moment, al ja llunyà 2014.

L'any 1992 encara ens havia de deixar un altre joc, i tornem a la Game Boy, perquè va ser el Doraemon 2 - Animal wakusei densetsu ("Doraemon 2 - La llegenda del planeta dels animals") per a la portàtil de Nintendo. Es tracta d'una aventura amb perspectiva zenital que no es pot qualificar d'RPG encara que algunes converses amb personatges no controlables hi facin pensar, però en tot cas toca llegir una mica de japonès.

Passem a 1993, any que va venir carregadet de jocs d'en Doraemon per a diverses plataformes, començant per aquest Doraemon: Nobita to yôsei no kuni ("Doraemon: Nobita i el país de les fades"), el primer títol de la saga per a la Super Famicom, un plataformes que fa que puguem dir que en aquell moment el gat còsmic (mai entendré per què se li diu així, si no ve de l'espai) es veia millor del que s'havia vist mai en un videojoc. 

Però potser el joc que va sortir al cap d'un mes podria permetre un debat sobre aquesta qüestió. Era un nou plataformes, es deia Doraemon: Yume dorobô 7 nin no gozansu ("Doraemon: els 7 lladres dels somnis") i representava el debut de la franquícia en una consola de Sega, tot i que malauradament el primer i únic títol per a la Mega Drive. 

La Game Gear també tindria algun joc d'en Doraemon, començant per aquest simpàtic i colorit plataformes desenvolupat per la pròpia Sega i anomenat Doraemon: Noranosuke no yabô ("L'ambició d'en Noranosuke").

També es va poder veure el llançament del segon joc de la saga per a la Super Nintendo, el Doraemon 2: Nobita no Toysland no daibôken ("La gran aventura d'en Nobita a Toysland"), un altre plataformes, encara que amb un hub en què toca xerrar una mica en japonès, que ens permet controlar altres personatges de la colla, com la Shizuka que veiem a la imatge.

L'any 1993 també seria el del debut d'en Doraemon en aquella consola-ordinador educatiu de Sega anomenat Sega Pico, i tenint en compte el públic objectiu de l'aparell, el món del gat robot i companyia era del tot adequat per arreglar un matrimoni exitós que va donar lloc a un grapat de títols.

Aquell any només en sortiria un, el Doraemon: Nobita to maigo no kyôryû ("Nobita i el dinosaure perdut"), que mostro en vídeo també perquè ens fem una idea de quina mena de joc era i del tipus de títols que es podien trobar en aquella màquina que segur que cap de nosaltres tenia, però que tampoc no és que fracassés comercialment, comparada amb les consoles "serioses". En tot cas, el joc seria portat a PC l'any 2000.

Tampoc no posarem imatges de tots, són títols formats per minijocs amb en Doraemon, en Nobita i companyia, i el 1994 ja tindrien una segona aventura en aquella consola que s'anomenaria Doraemon: Nobita no machinaka doki doki tanken! ("L'emocionant exploració de la ciutat d'en Nobita"), que el 1998 va rebre un port per a ordinador.

Al desembre d'aquell mateix any arribava la tercera aventura d'en Doraemon a la Super Nintendo japonesa, el Doraemon 3: Nobita to toki no hôgyoku ("Nobita i la joia del temps"), un altre plataformes.

A l'abril de 1995 sortia el Doraemon: yûjô densetsu ("La llegenda de l'amistat"), l'únic títol per a la 3DO de Panasonic i l'únic que es basa en l'spin-off The Doraemons, en què el nostre gat blau preferit apareix al costat d'altres gats robot que va conèixer a l'escola. En aquest cas es tracta d'una aventura que, pel que es pot veure, té elements d'RPG i d'aventura gràfica. 

El mateix any es llançava un nou joc per a la Pico de Sega, el Doraemon: Time machine no daibôken ("La gran aventura de la màquina del temps"), novament una proposta de minijocs per al públic més jove, i el Quiz ni challenge! Doraemon.

L'últim mes de l'any veuria la sortida del també últim videojoc d'en Doraemon a la 16 bits de Nintendo, el Doraemon 4: Nobita to tsuki no ôkoku ("Nobita i el regne de la lluna"), un altre plataformes que segurament és més del gust del públic general.

1996 seria, com a dada històrica, el del salt d'en Doraemon a les consoles de la llavors nova generació, que són els que veurem ara:

El primer va ser el Doraemon: Nobita to fukkatsu no hoshi ("Nobita i el planeta ressuscitat"), que sortia per a PlayStation i Saturn i que suposava el salt a les 3D, tot i que el desplaçament del joc era en 2D i les escenes en què els personatges interactuen i parlen tenen sprites. 

Això no vol dir, però, que no en sortissin més jocs per a consoles de generacions anteriors. Ja se sap que les portàtils juguen en un altra lliga, i la Game Gear va tenir un segon i últim títol amb el Doraemon: Waku waku pocket paradise ("L'excitant paradís de butxaca"), de minijocs.

1997 tornaria a ser un any especialment prolífic per a les versions videojoquístiques dels nostres estimats personatges, començant pel Doraemon 2: SOS! Otogi no kuni ("El país dels contes"), que va sortir només per a la PlayStation i que tornava a ser un plataformes de desplaçament lateral però amb dissenys tridimensionals.

Val la pena veure el vídeo, també, del primer joc d'en Doraemon que va sortir per a la Nintendo 64, aquest Doraemon: Nobita to mittsu no seireiseki ("Nobita i les tres pedres encantades"), que com no podia ser d'una altra manera s'endinsava en el gènere de les plataformes 3D, raó per la qual ja és, de per si, una fita històrica.

El mateix any sortirien fins a 3 jocs per a la Pico, que són el Doraemon: yôchien wa tanoshii na ("La llar d'infants és divertida!"), Yoteba kotaeru Doraemon: Nobita to himitsu dôgu o mitsukeyô! ("Descobrim els invents secrets amb en Nobita!") i el Doraemon ensoku - imohori - daiundôkai ("excursió - buscapatates - festival esportiu"). 

La Sega Pico, però, no tenia l'exclusiva dels videojocs educatius d'en Doraemon, i és que el 1997 la Game Boy va rebre fins a 6 cartutxos dedicats a l'ensenyament, amb el nom de Doraemon no study boy i un número que anava de l'1 al 6, amb diferents nivells dedicats als ideogrames kanji o a les matemàtiques.

El 1998 apareixerien "només" 3 jocs d'en Doraemon, començant per l'Isshôni utaô! Doraemon waku waku karaoke ("Cantem plegats! L'emocionant karaoke d'en Doraemon"), per a la Pico, del qual no he trobat vídeos ni imatges que mostrin com és. 

Aquell any marcaria també el debut d'en Doraemon en PC amb un joc exclusiu per a aquests sistemes i no pas una conversió, amb el Doraemon Monopoly, que malgrat el que podríem deduir del títol és més aviat un Mario Party que no pas la versió en videojoc del llegendari joc de taula.

 

Tanquem l'any amb un llançament de desembre, el del segon joc per a la Nintendo 64, el Doraemon 2: Nobita to hikari no shinden ("Nobita i el temple de la llum"), que torna a ser d'exploració tridimensional, però si el jutgem pels gràfics és força menys atractiu que la primera de les seves aventures a la consola de Nintendo.

Segurament us estàveu demanant com és que no hi ha cap videojoc d'en Doraemon que aprofités l'èxit dels Mario Kart. Doncs bé, sí que n'hi ha, de fet n'hi ha dos, i el primer va ser el Doraemon Kart, per a la Game Boy, de març de 1998.

La consola dels tons verds de Nintendo encara rebria un últim joc d'aquest univers, el Doraemon no Game Boy de asobô yo: Deluxe 10 ("Juguem amb la Game Boy d'en Doraemon! Deluxe 10"), del mes de novembre del mateix any. Format per minijocs i amb força text, segurament no seria la millor opció si ens volem comprar un títol d'aquests personatges tan estimats també per nosaltres.

I exactament un any després del llançament del Doraemon Kart en sortia la seqüela, ja us he dit que hi havia dos videojocs d'aquest gènere, amb el nom de Doraemon Kart 2. Aquell cartutx suposava el debut d'en Doraemon a la successora de la Game Boy, la Game Boy Color.

La consola li va agradar, i al juliol d'aquell 1999 hi va tornar amb el Doraemon: Aruke aruke labyrinth ("El laberint de camina, caminar), aquesta vegada de plataformes, tot i que si en veieu algun vídeo us adonareu que no és ben bé el que esperem d'un videojoc del gènere.

No acabarem l'últim any dels 90 sense veure dos jocs més per a la Sega Pico, començant amb el Doraemon: yometayô kaketayô hiragana katakana ("L'he llegit! L'he escrit! Hiragana i katakana"), enfocat a l'aprenentatge dels sil·labaris japonesos, i acabant amb l'Itsudemo issho Doraemon set ("Set d'en Doraemon: Sempre junts"), que com que no en trobo gaire informació no sé ben bé si és un videojoc, però que incloïa una figura d'en Doraemon i surt als llistats de videojocs, de manera que el donarem per bo.

Encetem l'any 2000, per acabar amb un número rodó, amb el retorn a la Game Boy Color i al gènere de les plataformes, amb aquest Doraemon Memories: Nobita no omoide daibôken ("Doraemon Memories: la gran aventura dels records d'en Nobita"), que ja és més tradicional i, a més, permet controlar altres personatges de la colla.

Continuem amb el Doraemon no Quiz Boy, del mes d'abril i per a la mateixa consola, que és un títol de preguntes i respostes que, si no dominem una mica el japonès, val més que descartem si sentim curiositat per provar algun videojoc d'en Doraemon.

L'any 2000 seria també el del darrer videojoc de la franquícia a la Nintendo 64, i aquest Doraemon 3: Nobita no machi SOS! ("SOS a la ciutat d'en Nobita!") recuperava l'atractiu de les aventures 3D que havien caracteritzat la seva primera entrega, però no tant la segona.

La PlayStation rebria un nou títol d'en Doraemon, un RPG que barreja sprites en 2D i entorns poligonals amb un resultat força atractiu i que es va anomenar Doraemon 3: Makai no dungeon ("La masmorra del món demoníac"). 

Després d'això, ja al desembre, la Game Boy Color rebria el seu primer Doraemon no Study Boy, amb el subtítol de Ku ku game, un altre joc educatiu que agafava el relleu dels de la Game Boy original.

I això és tot de moment, ja he dit que no volia fer patir la memòria RAM de ningú i he alternat vídeos i imatges, però ha quedat una entrada prou llarga, ja que volia que fos exhaustiva, dels videojocs d'en Doraemon fins a l'any 2000. A la segona i última part veurem cap a on va evolucionar la cosa.