Continuant amb la meva recent tendència de jugar, per fi, a diversos videojocs indie que he anat adquirint amb el temps tot aprofitant ofertes, avui el que recomano és un títol que pertany al per a molts detestable gènere anomenat walking simulator, el d'aquells jocs en què el protagonista sobretot camina i va interactuant amb elements del seu entorn, però amb poca freqüència i sense disparar ni un tret.
Aquest concepte no fa gaire m'hauria provocat rebuig a mi també, ho reconec, però darrerament he après a gaudir d'aquests videojocs més curts, relaxants, que expliquen una història que podria passar per una pel·lícula si no fos perquè el personatge el movem nosaltres. Al capdavall, quan no es té gaire temps per jugar, els RPG de 100 hores poden ocupar-nos mesos, i almenys a mi ara em ve de gust jugar a coses més curtes.
Firewatch, el primer joc de la companyia californiana Campo Santo, va sortir el 2016 per a Xbox One (sistema on hi he jugat jo), PlayStation 4 i ordinadors i el 2018 per a la Switch, i es cataloga oficialment com a aventura, terme prou genèric i ampli com perquè no ens digui gran cosa.
En tot cas ens posa a la pell d'en Henry, que l'estiu de 1989 agafa una feina de vigilància del parc forestal de Shoshone, Wyoming, als Estats Units, per distreure's del daltabaix que suposa la greu malaltia que pateix la seva dona.
Amb una perspectiva en primera persona ens mourem pel bosc anant a fer un cop d'ull després que la nostra supervisora, la Delilah, ens avisi cada cop que detecta alguna anomalia a les instal·lacions, com ara unes noies fent merder o uns cables tallats.
La Delilah i en Henry es comuniquen exclusivament per walkie-talkie, i les converses que mantenen tenen un to o altre segons les respostes que anem triant, i són d'un realisme, una versemblança, que la relació entre aquest parell acaba sent el més interessant del joc i amb diferència.
Pel que he llegit, però, encara que optem per desenvolupar una amistat i fins i tot entrem en un lleuger flirteig, sembla que no hi ha múltiples resultats en aquest sentit, així que podem acabar una conversa malament i la propera vegada que la Delilah ens parli dirà el mateix que si haguéssim finalitzat l'últim diàleg amb les paraules més càlides.
Però, per més interessant que sigui aquest aspecte del Firewatch, i per a mi ho és moltíssim, hi ha més coses, i no només les tasques que ens encarrega la supervisora.
Duent a terme alguns dels encàrrecs quotidians i propis del lloc de treball comencem a notar com si algú ens estigués espiant i sabotejant, i efectivament, així és.
El joc adopta, doncs, un to una mica de thriller, sens dubte de misteri. La solitud i el silenci que sentim quan ens movem i no estem parlant amb la Delilah esdevenen aquella calma tensa que ens fa estar a l'aguait per si passa alguna cosa.
No és un survival horror, però. Hi ha un misteri, moments inquietants i una mica de paranoia entre els protagonistes, però al final és una excusa argumental per vertebrar el que en el fons és un videojoc sobre relacions humanes, agafar-se un descans dels problemes durant una temporada i reflexionar sobre el futur que volem.
En tot cas explica una història senzilla però amb la qual ens podem identificar, amb unes converses magníficament escrites i interpretades (en Henry és en Richard Sommer, vist a Mad Men, i la Delilah és interpretada per la Cissy Jones, veterana en el doblatge de videojocs) i, malgrat el que deia del misteri, és un títol molt relaxant que trobo ideal per jugar-hi de matinada.
Proveu-lo, acostuma a estar d'oferta, i si no... Està previst que en facin una pel·lícula. Poca broma. Al cap i a la fi, parlem d'un joc que va guanyar premis com el de millor indie als Golden Joystick Awards o els de millor debut i millor narrativa als de la conferència Game Developers, a més d'altres premis i nominacions a pràcticament tots els seus aspectes, incloent-hi les actuacions dels seus protagonistes.
Aquest concepte no fa gaire m'hauria provocat rebuig a mi també, ho reconec, però darrerament he après a gaudir d'aquests videojocs més curts, relaxants, que expliquen una història que podria passar per una pel·lícula si no fos perquè el personatge el movem nosaltres. Al capdavall, quan no es té gaire temps per jugar, els RPG de 100 hores poden ocupar-nos mesos, i almenys a mi ara em ve de gust jugar a coses més curtes.
Firewatch, el primer joc de la companyia californiana Campo Santo, va sortir el 2016 per a Xbox One (sistema on hi he jugat jo), PlayStation 4 i ordinadors i el 2018 per a la Switch, i es cataloga oficialment com a aventura, terme prou genèric i ampli com perquè no ens digui gran cosa.
En tot cas ens posa a la pell d'en Henry, que l'estiu de 1989 agafa una feina de vigilància del parc forestal de Shoshone, Wyoming, als Estats Units, per distreure's del daltabaix que suposa la greu malaltia que pateix la seva dona.
Amb una perspectiva en primera persona ens mourem pel bosc anant a fer un cop d'ull després que la nostra supervisora, la Delilah, ens avisi cada cop que detecta alguna anomalia a les instal·lacions, com ara unes noies fent merder o uns cables tallats.
La Delilah i en Henry es comuniquen exclusivament per walkie-talkie, i les converses que mantenen tenen un to o altre segons les respostes que anem triant, i són d'un realisme, una versemblança, que la relació entre aquest parell acaba sent el més interessant del joc i amb diferència.
Pel que he llegit, però, encara que optem per desenvolupar una amistat i fins i tot entrem en un lleuger flirteig, sembla que no hi ha múltiples resultats en aquest sentit, així que podem acabar una conversa malament i la propera vegada que la Delilah ens parli dirà el mateix que si haguéssim finalitzat l'últim diàleg amb les paraules més càlides.
Però, per més interessant que sigui aquest aspecte del Firewatch, i per a mi ho és moltíssim, hi ha més coses, i no només les tasques que ens encarrega la supervisora.
Duent a terme alguns dels encàrrecs quotidians i propis del lloc de treball comencem a notar com si algú ens estigués espiant i sabotejant, i efectivament, així és.
El joc adopta, doncs, un to una mica de thriller, sens dubte de misteri. La solitud i el silenci que sentim quan ens movem i no estem parlant amb la Delilah esdevenen aquella calma tensa que ens fa estar a l'aguait per si passa alguna cosa.
No és un survival horror, però. Hi ha un misteri, moments inquietants i una mica de paranoia entre els protagonistes, però al final és una excusa argumental per vertebrar el que en el fons és un videojoc sobre relacions humanes, agafar-se un descans dels problemes durant una temporada i reflexionar sobre el futur que volem.
En tot cas explica una història senzilla però amb la qual ens podem identificar, amb unes converses magníficament escrites i interpretades (en Henry és en Richard Sommer, vist a Mad Men, i la Delilah és interpretada per la Cissy Jones, veterana en el doblatge de videojocs) i, malgrat el que deia del misteri, és un títol molt relaxant que trobo ideal per jugar-hi de matinada.
Proveu-lo, acostuma a estar d'oferta, i si no... Està previst que en facin una pel·lícula. Poca broma. Al cap i a la fi, parlem d'un joc que va guanyar premis com el de millor indie als Golden Joystick Awards o els de millor debut i millor narrativa als de la conferència Game Developers, a més d'altres premis i nominacions a pràcticament tots els seus aspectes, incloent-hi les actuacions dels seus protagonistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada