Logos: SNK

Ara feia temps que no tocava aquesta secció en què repasso la història dels logos de companyies que han deixat la seva empremta a la indústria dels videojocs, i una que no podia faltar i que no sé com no hi havia pensat abans és la mare de la Neo Geo, que també té una història prèvia al naixement de la desitjada consola.

Fundada el 1973 pel senyor Ekichi Kawasaki, al principi la companyia es deia Shin Nihon Kikaku, que vol dir "Nou Projecte Japó", i que si mirem les inicials ens dona la protagonista d'avui, SNK. 

Ja em perdonareu la mala qualitat de la imatge, però és l'única que he trobat del que va ser el primer logo de la companyia, que el 1978 es va convertir en Shin Nihon Kikaku Corporation i va passar a ser una societat anònima.

Com podem veure, aquest primer logo té el nom sencer, una mena de cinta tricolor en forma d'essa i, ara ja en japonès, les paraules "leisure system", que són en anglès, però ja m'enteneu: estan escrites en el sil·labari katakana, que en japonès fa servir, entre altres coses, per transcriure paraules estrangeres.

1978 va ser l'any en què es va especialitzar en la fabricació de màquines i videojocs per a salons recreatius -ignoro, de debò que no ho he sabut trobar en cap idioma, què va fer els cinc primers anys de la seva existència- i s'hi va posar de ple. El seu primer joc va ser el Micon Kit, de 1978, un clon del Breakout, i l'any 1981 va canviar el seu logo per aquest que veieu aquí dalt, també de mala qualitat.

Com es pot observar, conserva el logo original a l'esquerra, ara amb "leisure system" en alfabet llatí, i abraça les inicials amb què es faria famosa per sempre, però amb el recordatori, a sota, del nom sencer, a més del "Corp." abreujat. Potser sí que era un logo massa carregat. 

Si teniu curiositat, la pantalla de títol del Micon Kit no mostrava cap logo, però podem veure-hi un intent de donar-li estil artístic al nom SNK amb l'allargament de a part de dalt de la lletra essa. Al costat, però, tenim "Shin Nihon Kikaku" en l'esmentat sil·labari katakana. 

Almenys és millor que el que es veu a la pantalla de títol de l'Ozma Wars, sovint mal acreditat com el primer joc de la companyia. Però aquest és de 1979.

El cas és que torna a ser "Shin Nihon Kikaku", sense inicials, i el nom no destaca de cap manera en una pantalla de títol on tot el text té la mateixa font i la mateixa mida. Els asteriscs, potser, són l'únic i pobre intent de cridar l'atenció sobre el nom de la companyia. 

Ens hem d'esperar al 1981, a la pantalla de títol del Satan of Saturn, o Zarzon al Japó, per veure un nom diferent: SNK Corporation, que ja comença a fer-nos posar la pell de gallina si ens agrada la història dels videojocs.

Aquell mateix any el logo tornaria a canviar, amb la mateix estructura i distribució, però amb uns altres colors, sobretot els de les inicials SNK, ara en vermell i amb una font que sí que apareixeria a les pantalles de títol d'alguns jocs.

Per tant, el que hem vist més amunt va durar només uns mesos. Com de costum, quan una marca és jove experimenta amb la imatge corporativa, i aquella primera meitat dels 80 va ser convulsa, en aquest sentit, a can SNK.

De fet, hi ha variants que se solapen, perquè si bé el logo vermell en teoria va durar de 1981 a 1983, el 1982 va aparèixer aquesta versió amb la mateixa font, però en blau, i el logo antic de l'esquerra altre cop amb el fons blanc, però ara sense "leisure system".

Va conviure un temps amb l'altre, que com dic es va fer servir fins al 1983, i després va "regnar" en solitari fins a l'any 1986. Pel mig, però, entre 1983 i 1984, es va fer servir un logo força diferent per als Estats Units: 

Aquí no hi ha cap referència japonesa, simplement "SNK", amb la lletra ca desproveïda de la meitat del seu cos, però encara reconeixible. En podem veure un exemple en aquest flyer americà del Marvin's Maze, de 1984:

Doncs bé, el 1986 es va produir un altre canvi de logo, que bàsicament és el mateix de 1982, però canviant les paraules en negre de sota d'"SNK", i feia així: 

Les lletres blaves d'"SNK", amb les discretes però visibles, van continuar apareixent a les pantalles de títol dels jocs de la companyia fins al gener de 1988, any en què hi va haver un altre canvi de logo. I puc especificar tant perquè m'he mirat les pantalles de títol dels llançaments de la companyia d'aquell any i només hi ha un joc que hi mostrés el logo que havia de ser substituït, i va ser un que m'agrada especialment:

Doncs sí, el 1988 va ser un any important per a l'empresa, que va començar a desenvolupar un moble de recreativa que permetria inserir-hi diversos cartutxos perquè s'hi pogués triar el joc, i que veuria la llum el 1990.

Potser veient que era un any important pels canvis que s'acostaven per l'horitzó, va fer l'enèsim redisseny del logo, que va quedar així, sense floritures, noms explicatius ni herències del passat. Com diu el lema de la companyia, també d'aquell 1988, The Future is Now: 

Si ens resulta més familiar que els altres és perquè aquest és el que es va quedar durant moltíssims anys i el que es va poder veure en els seus llançaments més exitosos durant els anys 90, ja centrada en la màquina que seria la Neo Geo, MVS a les recreatives i AES a les cases dels més afortunats i benestants. 

 

El primer joc que va lluir el nou logo va ser el Touch Down Fever II, però després en van venir molts més, els més populars i importants ja sota la marca Neo Geo, llegendària recreativa amb versió domèstica que sí que era tenir l'arcade a casa i a la qual SNK deu el fet d'haver passat a la història com una de les grans, i no ser simplement una petita companyia recordada amb afecte però desapareguda molts anys enrere.

 

Però no tot són flors i violes: aquell logo va durar moltíssim, però la companyia es va declarar en fallida l'any 2001, i el logo es va veure afectat pel terrabastall. 

 

 

Els seus actius i les seves propietats intel·lectuals es van subhastar i la companyia que va guanyar la licitació va ser Playmore, que ja feia un temps que era afiliada d'SNK, per a la qual feia ports de jocs seus a consoles com la Dreamcast i la PlayStation 2, i que havia establert el mateix 2001 un tal Ekichi Kasawaki, que va recontractar la majoria de treballadors i va continuar la seva activitat.

 

 

Aquella situació en què no vam tenir logo d'SNK va durar dos anys, perquè la nova empresa va recuperar els drets del nom d'SNK -en un complicat procés que en tot cas tocaria en una entrada sobre la companyia, però aquí estem parlant del logo i l'estem contextualitzant breument- i el va voler posar fusionar amb el seu logo, de manera que va quedar així:

 

SNK Playmore era el nou nom de la companyia, i també va coincidir amb un període en què la Neo Geo ja s'acabava i la companyia faria jocs per a altres plaques arcade i consoles domèstiques, a més d'obrir el negoci a jocs per a mòbil i pachislot. En qualsevol cas, aquest logo que veiem aquí damunt va ser vigent de 2003 a 2016.  

 

Va ser llavors quan es va centrar en recuperar el seu llegat per a consoles modernes i els seus propis productes de hardware d'emulació, i va eliminar el nom de "Playmore", de manera que el nom oficial de la companyia va passar a ser SNK Corporation. 

En qualsevol cas, ja fa 10 anys que tornem a tenir el logo de la seva època més popular, i que també té una variant amb el lema incorporat. SNK torna a estar de moda perquè podem veure'n jocs llicenciats per a consoles actuals, incloent-hi l'Evercade, i al novembre d'aquest 2026 torna la Neo Geo, amb el model Neo Geo AES+, per replicar l'experiència original amb la màxima fidelitat possible, cartutxos inclosos, però amb comoditats modernes opcionals.

SNK, doncs, després d'uns anys a segona divisió, encara belluga i ho fa amb força, i amb la curiositat de parlar del futur, dient que el futur és ara però amb un logo de finals dels 80. 

Fonts: Logos, Avid i Wikipedia

 

Descobriments: Magician Lord

Quan el primer cartutx de Neo Geo va arribar al catàleg de l'Evercade, estava clar que el Metal Slug seria un dels escollits per a la competició mensual del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que ja vaig esmentar en parlar del 10-Yard Fight.

El que no m'esperava era que l'altre títol triat de la màquina d'SNK m'agradaria tant, tot i que el tenia comprat per a la Switch -sense haver-hi jugat- i en recordava imatges de l'època i tenir-lo a la inacabable llista de pendents. 

La competició em va brindar l'oportunitat de posar-m'hi una mica seriosament, i me'n vaig enamorar prou com per dedicar-li una entrada en aquesta secció en què parlo de videojocs que m'han sorprès i als quals no havia jugat mai, tot i que en molts casos els coneixia de nom.

Magician Lord és un videojoc d'Alpha Denshi -second-party d'SNK, com vaig explicar aquí- llançat el 1990 per a les recreatives Neo Geo MVS, el 1991 per a la domèstica Neo Geo AES i el 1994 per a la Neo Geo CD, tot i que la versió que he provat jo, atès que es troba a la línia arcade d'Evercade, la primera de totes.

Un dels títols de llançament de la consola, es tracta d'un plataformes d'acció a l'estil Shinobi, per entendre'ns, que ens posa a la pell d'un jove però talentós mag que és l'última esperança del país de Cadacis per fer front a l'exèrcit de monstres del malvat bruixot Gal Agiese. Bé, més que Shinobi, el podríem comparar amb el Ghouls 'n Ghosts, perquè la seva dificultat és molt alta, si més no per al comú dels mortals. 

Hi ha qui, en retrospectiva, no valora d'una manera excessivament positiva aquest joc des del punt de vista tècnic, dient que es nota que és dels primers de la Neo Geo, però si ens posem en la pell dels jugadors de 1990, i no en la dels que anys després veurien de què era capaç aquella màquina, estarem d'acord que una sola captura d'imatge ja permet veure que això estava per sobre d'una Super Nintendo o una Mega Drive. És cert que no massa per sobre, si més no del que aquelles consoles podrien fer més endavant, però per sobre ho estava.

Jo només l'havia vist així, en fotos de revistes, i ni tan sols l'havia provat en emuladors, tot i tenir-lo, com he dit al principi, comprat per a la Switch des de feia temps. Ha estat a l'Evercade, i concretament al model Alpha, que és una recreativa bartop, quan m'hi he estrenat. I m'ha al·lucinat.

Els escenaris i els colors són ben vius, també les criatures malvades que els poblen, i l'acció és pràcticament constant. Caminarem poques passes abans que ens aparegui alguna amenaça, i a còpia d'assaig i error anirem trobant el seu punt feble o la manera més òptima d'encarregar-nos-en... si és que n'hi ha.

Perquè, per exemple, hi ha una mena de pterodàctils petits amb patró de ratpenats que són tremendament empipadors, i que tot i derrotats reapareixen per poc que moguem l'scroll sense pensar. Fins ara, per restriccions de la competició, només hi he jugat amb un crèdit, cosa que vol dir que no he arribat gaire lluny, però si la primera i la segona pantalla són tan fumudes com les he vist, ja em puc preparar per posar-hi moltes monedes virtuals de cara a la resta d'escenaris.

Com es pot veure al vídeo, i si us el voleu estalviar ja us ho explico -tot i que no us ho recomano, perquè hi podreu veure el joc en moviment i sentir-hi l'excel·lent banda sonora-, la particularitat del nostre protagonista és que, tocant uns orbs que apareixen en punts concrets de l'escenari, assoleix diverses transformacions, com ara la d'un drac que llança foc, però val a dir que algunes no donen gaire avantatge, ans al contrari, cosa que també recorda l'esmentat Ghouls 'n Ghosts. 

L'ambientació fantàstica i demoníaca, si és el nostre rotllo, és estupenda, i a mi em fa venir ganes de continuar jugant a aquest joc que ja sé que no podré completar mai amb un crèdit, però que pel que he vist fins ara m'ha agradat molt. I és per això que, més enllà d'una anàlisi o una descripció detallada del joc, el que faig en aquestes entrades de descobriments és parlar de les meves experiències inicials amb obres que, per una raó o una altra, en el seu moment no havia tocat. Sort que mai és tard, per descobrir bons jocs retro.

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de The King of Fighters

Fa molts anys, de fet durant el primer any del blog, el 2009, vaig publicar una entrada de la secció Malalts dels videojocs protagonitzada per la saga Street Fighter, tot i que no hi sortien tatuatges (potser algun dia faig una entrada solucionant-ho). Avui, però, veurem tatuatges de la seva saga rival per excel·lència.

Perquè la proposta d'SNK que barrejava personatges de diferents jocs seus de lluita i en creava d'originals per a l'ocasió va començar el 1994 i ha tingut un fotimer d'entregues, l'última fa poc, de manera que he pensat que seria una bona idea veure exemples de gent que duu The King of Fighters a la pell.

Començarem amb un de senzill, i potser no excessivament atractiu, que correspon al logo de la franquícia, o almenys la vol representar sencera, però es basa en el logotip del KOF Maximum Impact Regulation A, l'actualització del Maximum Impact 2 que va sortir per a recreatives.

Ara he quedat com tot un expert, però us ben asseguro que ho he hagut de buscar perquè jo, de The King of Fighters, no en sé pràcticament res, tot i que m'atrau i m'agradaria endinsar-m'hi.

Amb aquest no cal tanta recerca, queda clar que és el logo del The King of Fighters XIII, que va sortir el 2010 i que és evident que a la persona que se'n va tatuar el títol a l'espatlla (?) li va encantar, i s'encarregarà de fer-ho saber a tothom i recordar-s'ho a si mateixa cada dia quan es miri al mirall.

Un dels punts forts de la saga són els seus personatges, amb unes plantilles espaterrants i lluitadores i lluitadors d'allò més carismàtics. 

És per això que m'agrada força aquest tatuatge que, sense fer servir el color, almenys ens mostra tres personatges de la saga, de dalt a baix en Iori Yagami -que tornarem a veure-, la Leona Heidern (pel que em comenten companys de Retroscroll, perquè està molt canviada) i en Kyô Kusanagi, probablement "la cara" de The King of Fighters i el rival d'en Iori.

L'esmentada rivalitat la trobem representada també en aquest altre tatuatge, ara sí en color, amb els dos personatges en posicions xul·lesques, qui sap si fent una aliança temporal. 

Aquí tornem a veure aquest duet, tot i que en Kyô està prou canviat (o mal fet) com perquè l'únic que em fa pensar que sí sigui la llegendària rivalitat, que li atorgaria el dret a aparèixer amb l'hereu del clan Yagami sense ningú més.

Se suposa que en Iori és un dels dolents, està decidit a matar en Kyô i l'ataca sempre que pot, però que un personatge enemic tingui prou carisma com per enamorar bona part del públic no és pas una cosa nova, i veient tatuatges de la saga queda prou clar, com aquest en què el veiem d'esquenes, però mirant cap a nosaltres, en solitari.

Aquí en Iori torna, però ja no està sol, i de fet està per sota, tant posicionalment com pel que fa a la mida, d'un altre dolent, l'Orochi, que li roba protagonisme i també esdevé enemic seu. De fet, dona nom a l'anomenada "saga d'Orochi", que són els The King of Fighters 95, 96 i 97, tot i que debut físicament al 97.

A The King of Fighters hi ha molt de lore, equips i personatges amb bagatge, i uns quants venen de sagues de lluita amb entitat pròpia, encara que formin part del crossover del gènere per excel·lència.

Dit això, no sé si aquest tatuatge seria considerat vàlid, perquè també podria ser que el seu portador fos senzillament fan de la saga Fatal Fury, però la Mai Shiranui és un personatge popular als KOF, de  manera que jo el dono per bo.

I acabarem amb aquest de la mexicana Ángel, que va debutar al The King of Fighters 2001 sense venir de cap altra saga, que no sigui dit -i certament podria buscar tatuatges d'en Terry Bogard o en Kim Kaphwan, que no són exclusivament de la saga que avui ens ocupa-, i ens serveix per veure, juntament amb la Mai, que no tots els tatuatges de KOF tenen per què ser d'en Iori i/o en Kyô.

 

Exclusius de recreativa: Gang Wars

M'adono que fa molts mesos que no escric una entrada d'aquesta secció que protagonitzen els videojocs que no van tenir conversions domèstiques, cosa que continua sent certa encara que es publiquin ara emulats en sistemes moderns, i com que és un tema que m'agrada força és hora que rescati la secció, començant avui mateix.

El joc que he triat per fer-ho és un de l'SNK anterior a la Neo Geo que malauradament no forma part del per altra banda magnífic recopilatori dedicat a aquella etapa, suposo que perquè SNK només el va publicar i la companyia desenvolupadora va ser Alpha Denshi, i mentre que això no suposa un problema en algunes col·leccions de clàssics, en d'altres sí.

El Gang Wars és un beat'em up de 1989, un any difícil perquè havia sortit un títol que superava en tots els aspectes qualsevol proposta de la competència, el Final Fight. 

Deixant de banda això, el que proposava era quelcom tan original com l'aventura d'un parell d'artistes marcials, en Mike i en Jackie, que surten a repartir pels carrers de Nova York en assabentar-se que una banda criminal liderada per un tal Jaguar ha segrestat una noia, la Cynthia, que el text de la introducció descriu com a "little girl", però que de petita no en té res.

Com podem veure des dels primers moments del vídeo, el disseny dels personatges és a mig camí entre les proporcions realistes i la caricatura o els super deformed de la saga Kunio-kun, així que recorda indubtablement els dos Double Dragon que havien sortit fins llavors. De fet, es nota que els copia.

En copia també, de la mateixa manera que ho havia fet l'esmentat Final Fight, la possibilitat d'agafar objectes del terra per fer servir com a armes o la modalitat cooperativa amb un altre jugador, però proposa coses diferents com ara claus de judo o un sistema de millora dels paràmetres de força, velocitat i defensa amb punts aconseguits en acabar una pantalla.

No coneixia fins ara l'existència d'aquest joc, i a primera vista em sembla que té uns gràfics ben colorits i uns dissenys molt propis dels anys 80 -en comparació amb els molt noranters del Final Fight, llançat el mateix any-, una traducció nefasta a l'anglès (una mostra del mític SNKglish), a més que fa la sensació que les animacions són més limitades del que caldria. Les rialles digitalitzades constants són, a més, d'allò més pesades, i la detecció d'impactes és regular, com es podria esperar veient un fragment del joc.

Fent algunes lectures ràpides d'anàlisis -no he tingut l'ocasió de jugar-hi gaire més d'uns minuts, i això perquè m'hi he entossudit, que ni tan sols el tenia a la Raspberry, per poder-ne parlar amb una mica de propietat- veig que no està gens ben considerat, aquest joc, i que és natural que no s'hagi recuperat posteriorment... tot i que va aparèixer emulat digitalment per a la PSP als Estats Units i Europa el 2012! 

Va ser a la línia PSP Minis, amb el títol de SNK Arcade Classics Gang Wars & Time Soldiers, acompanyat d'un altre joc del qual ja hem deduït el nom i que sí que va entrar al més recent SNK 40th Anniversary Collection. Malauradament, ja no es poden comprar jocs digitals per a la PSP.

Com a curiositat, el flyer japonès del joc presenta la imatge fotorealista dels protagonistes i el de l'esquerra, que és en Jackie perquè a la introducció del joc ja es veu que ell és el morè, tot i que allà té un disseny d'estil anime, està agafat directament d'un popular actor-artista marcial del cinema de Hong Kong dels anys 70, 80 i 90. 

No és estrany, però, ja que el Gang Wars beu de moltes fonts, també en el disseny dels seus enemics de final de pantalla, i en els tòpics que farceixen la seva proposta. És dolent, això? Per a qualsevol amant del cinema d'acció i de sèrie B, m'imagino que no.

 

 

Malalts dels videojocs: tatuatges del Metal Slug

Si ens pregunten sobre el gènere videojoquístic anomenat run and gun, el que bàsicament són jocs de plataformes, acció i trets, segurament els màxims exponents són la saga Contra, de Konami, i Metal Slug, que va iniciar la companyia Nazca Corporation i que s'associa a SNK i la Neo Geo.

Doncs bé, jo aquesta saga la conec poc, només n'he provat els dos primers títols i no hi he aprofundit gaire, però destaca per l'ambientació bèl·lica i alhora humorística, amb personatges i fins i tot vehicles caricaturescs i un to gens seriós. És, sens dubte, una franquícia estimada, però tot i així no em pensava que tanta gent s'hauria fet tatuatges homenatjant-la.

Com no podia ser d'una altra manera, comencem amb un del capità Marco Rossi, el personatge més emblemàtic de la saga i el primer que podem controlar, des del primer Metal Slug (1996) en endavant. 

No és estrany, doncs, que si existeixen tatuatges de la saga s'acostumi a trobar el seu protagonista principal entre els disseny triats, en aquest cas reproduint el pixel art que evoca els Metal Slug tan fantàsticament.

Altres persones han preferit dissenys més lliures, lluny dels píxels, però és clar, es perd bona part de la màgia...

...Llevat que et facis tatuar una cosa com aquesta, que tot i tenir un estil propi recrea una escena i, en conjunt, és atractiu com a tatuatge general i tot. No es pot negar que és maco.

Però hi ha més personatges, i un d'ells és el tinent Tarma Roving, el personatge que s'assigna al segon jugador si tenim la possibilitat d'atacar algun dels Metal Slug amb algú al costat, cosa que sempre és més divertida.

Però a mesura que avança la saga es van incorporant altres personatges, i una d'ells és la Fio Germi, que aquí veiem dibuixada en un estil més aviat de còmic, amb només el cap representat i també un dels tancs característics de la saga. 

Pràcticament es podria dir que un altre personatge emblemàtic de la saga és el Metal Slug del títol, el sobrenom del tanc model SV-001, bufó com tots els dissenys de la sèrie, i que aquest home duu amb orgull a la part exterior de l'avantbraç.

Aquell no se'l deu veure gaire sovint, però aquest altre el té al dors de la mà, disponible durant les 24 hores del dia. Això sí que és passió!

Acabarem amb un personatge entranyable de la saga, però en aquest cas no controlable, que és l'ostatge, el presoner de guerra, figura que trobem repetida al llarg de les pantalles i que podem rescatar només tocant-la, però que no ens comptarà si morim entre el seu alliberament i el final de la pantalla. 

És una imatge prou icònica, encara que aquí es descarti el pixel art, com per dur-la tatuada, i certament aquest és només un exemple dels diversos que he trobat. 

En general n'hi ha molts, de tatuatges de Metal Slug, com deia al principi més que no em pensava. La popularitat de la saga, doncs, està fora de discussió. I a vosaltres? Us agrada tant com perquè us acompanyi sempre?

 

El Neo Turf Masters ja no existeix

No us vull espantar amb el títol de l'entrada, que reconec que és clickbait -i podeu comptar, en aquest blog, el que això significa-, o potser sí. Al capdavall, és una conseqüència de la transformació de la indústria dels videojocs en un sector cada cop més digital, molt més que no passa amb el dels llibres, que al final resulta que coexisteixen en paper i en format electrònic. I això passa perquè ho estem permetent.

El format digital té avantatges, és clar. És còmode i àgil, no ho negaré pas. Però té coses negatives, i van més enllà de les sensacions físiques que els nostàlgics enyorem cada cop més. Parlo, per exemple, de la qüestió de les llicències: molts títols no es poden rellançar digitalment perquè hi ha algun conflicte de llicències amb l'aparició de marques comercials o temes musicals. El cas que porto té a veure, però, amb una marca que semblava que no havia de donar problemes, però els ha donat.

Aquest clàssic de la Neo Geo que no sé si a la seva època era un dels més sol·licitats, però que sens dubte és dels més estimats actualment, ens dona la benvinguda, a les versions occidentals, amb aquestes paraules, "Neo Turf Masters", a les quals ja estem acostumats i tantes coses bones ens evoquen.

Així era també als rellançaments digitals, com és el cas de la línia ACA Neo Geo de Hamster, per a Switch, PlayStation 4, Xbox One, amb selector de regió que ens permet triar la versió japonesa, amb l'única diferència d'algun text, l'ordre dels circuits i el títol, que al Japó és un considerablement menys potent Big Tournament Golf. 

  

L'altre dia, volent fer una nova partida d'un joc que vaig provar per primer cop l'any passat a la Switch i que em va tenir força enganxar, vaig descobrir que hi havia una actualització pendent, i com és habitual la vaig acceptar sense donar-hi gaires voltes.

Quan el joc va arrencar em vaig endur, però, una desagradable sorpresa: encara es pot triar a quina versió juguem, però a la pantalla de títol sempre hi sortirà "Big Tournament Golf". Per tant, s'ha editat la rom en si. 

Confós i una mica empipat vaig voler investigar què havia passat, i la resposta no me l'esperava de cap manera, tot i que li trobo lògica. A més, directament s'ha eliminat de les botigues que permetien comprar-lo en versió Android i iOS. 

En una discussió al fòrum de Resetera vaig trobar més gent perplexa amb la situació, que s'ha produït aquest estiu, i algú que n'havia tret l'entrellat. 

Us sona el torneig Masters d'Augusta? Segur que sí. Se celebra cada any a l'Augusta National Golf Club d'Augusta, Georgia (Estats Units) i és un dels quatre grans esdeveniments d'aquest esport. Doncs bé, l'empresa que el gestiona, Augusta National, Inc., sembla que va reclamar els drets sobre el nom "Masters" i tant li feia la part "Neo Turf", perquè considerava que la tercera paraula li pertanyia. Sincerament, pateixo per certa franquícia de figures d'acció de Mattel i per la família del Ken de la saga Street Fighter.

El cas és que ha guanyat la demanda, i SNK i Nazca (els desenvolupadors del joc) ja no poden fer servir aquest mot. Tant se val que no fos pas un videojoc sobre aquesta competició, que els organitzadors de la competició es van mostrar implacables i, clarament, molt influents en l'Oficina de Registres dels Estats Units. 

Tampoc trobareu el joc amb el nom de tota la vida en cap de les edicions de la Neo Geo Mini, i ara ja sabem per què. O, com a mínim, el litigi deu haver tingut alguna cosa a veure amb la decisió de no incloure-hi aquest popular títol. 

Així que si volem continuar veient el títol que molta gent coincideix a dir que als nostres cors continuarà sent "Neo Turf Masters", dins els mètodes legals tenim l'opció de la Consola Virtual de la Wii -i això si ja el teníem, perquè el Wii Shop Channel va plegar fa relativament poc-, la Neo Geo Pocket, la Neo Geo CD, la Neo Geo MVS o el cartutx AES com el de la foto. Amb l'excepció de la versió per a la Wii, doncs, parlem de les versions en format físic.  

Sembla poca cosa, però encara que fins i tot quan aquests cartutxos i discs no funcionin més podrem continuar jugant a la versió digital del joc, amb això de les actualitzacions estem totalment venuts, així que si us hi voleu resistir simplement no l'actualitzeu, tot i que no sé fins a quin punt s'hi pot continuar jugant sense passar per l'adreçador.

Videojocs animats: Fatal Fury

Si no haguessin existit els Street Fighter, sens dubte la saga més popular de la història dels videojocs de lluita i una de les més estimades d'aquest mitjà d'entreteniment en general, probablement el seu lloc l'hauria ocupat una altra saga, Fatal Fury, d'SNK, que al Japó es deia Garô Densetsu (la llegenda del llop famolenc). 

Però encara que hagi viscut una mica a l'ombra de la franquícia de Capcom, Fatal Fury també ha tingut una popularitat esfereïdora i, com és natural, ha derivat en d'altres productes fora de l'àmbit dels videojocs, entre els quals les adaptacions animades.

La primera va ser l'especial televisiu que es va emetre al Japó a Fuji TV el 1992 amb el nom de Battle Fighters Garô Densetsu, que adaptava la història del primer videojoc i als Estats Units, quan es va llançar en VHS, es va rebatejar com a Fatal Fury: Legend of the Hungry Wolf, com podeu veure un títol que feia referència tant a la versió occidental com a l'original japonesa.

Amb el nom de Fatal Fury: La Leyenda del Lobo Hambriento (segons Youtube, perquè a la caràtula del vídeo no ho posa) i una durada de 45 minuts va sortir també en castellà, i el podeu veure sencer al vídeo que he incrustat aquí sobre. Però tot allò va continuar l'any 1993 amb la segona part, Battle Fighters Garô Densetsu 2 (Fatal Fury 2: The New Battle i Fatal Fury 2: La Nueva Batalla), que adaptava, seguint la lògica, el segon videojoc de la saga.

Era una mica més llarg, en aquest cas 68 minuts, i al Japó també es va emetre directament a la televisió, naturalment seguit d'un llançament domèstic un temps després. 

Els populars Terry i Andy Bogard, Joe Higashi i Mai Shiranui tornarien el 1994 amb la pel·lícula estrenada als cinemes (no a Occident, on va sortir directament en vídeo) Garô Densetsu: The Motion Picture (Fatal Fury: The Motion Picture i Fatal Fury: La Película), que adaptava la saga en general.

En aquest cas no l'han penjat sencera en castellà, només per parts, però amb aquest fragment us en podeu fer una idea. Té la durada d'un film normal, 100 minuts, i sense trencar del tot amb els 2 OVA o especials televisius (són conceptes diferents, però les fonts no s'aclareixen) presenta una història nova i nous personatges, però els mateixos dissenys de Masami Ôbari, que dirigeix la pel·lícula.

No sé si va sortir, aquí, abans o després dels especials, però jo me la vaig comprar quan la vaig veure al quiosc, en VHS. No em consta, tampoc, que al nostre mercat existeixi una edició en DVD de cap d'aquests 3 episodis, i encara menys en Blu-ray. Als Estats Units sí que hi ha en DVD tant els 2 especials televisius (en un mateix disc) com la pel·lícula. Sigui com sigui van ser adaptacions animades que van tenir relativament bona acollida per part del públic, i això és fàcil de dir però difícil d'aconseguir.

Una curiositat: veieu com a la portada en castellà es parla de "El videojuego más vendido del mundo"? A mi m'ha estranyat de seguida, perquè no sé si els Street Fighter són els videojocs més venuts del món, de fet sé que no ho són. Ni ara, ni en aquella època. D'on ve l'error?

Doncs de la típica traducció literal de l'anglès, que com podeu veure a la dreta parlava de "Best selling video game", que no vol dir "el videojoc més venut" —ho sembla, però no—, sinó "supervendes" o "molt venut". És clar que en aquells anys, més que no pas ara (i el problema tampoc no s'ha solucionat del tot) les traduccions eren així, especialment pel que fa a l'animació. Us podeu imaginar la qualitat del text del film en castellà, que és una traducció de la versió en anglès, al seu torn traduïda del japonès. Amb els còmics passava el mateix i el resultat era el que era (no oblidaré mai els "eres linda" dels còmics de Ranma 1/2 quan els publicava Planeta DeAgostini). Però no passava res, perquè érem petits i no ens n'adonàvem. I a ells els sortia més barat que pagant un bon traductor de japonès.