El Neo Turf Masters ja no existeix

No us vull espantar amb el títol de l'entrada, que reconec que és clickbait -i podeu comptar, en aquest blog, el que això significa-, o potser sí. Al capdavall, és una conseqüència de la transformació de la indústria dels videojocs en un sector cada cop més digital, molt més que no passa amb el dels llibres, que al final resulta que coexisteixen en paper i en format electrònic. I això passa perquè ho estem permetent.

El format digital té avantatges, és clar. És còmode i àgil, no ho negaré pas. Però té coses negatives, i van més enllà de les sensacions físiques que els nostàlgics enyorem cada cop més. Parlo, per exemple, de la qüestió de les llicències: molts títols no es poden rellançar digitalment perquè hi ha algun conflicte de llicències amb l'aparició de marques comercials o temes musicals. El cas que porto té a veure, però, amb una marca que semblava que no havia de donar problemes, però els ha donat.

Aquest clàssic de la Neo Geo que no sé si a la seva època era un dels més sol·licitats, però que sens dubte és dels més estimats actualment, ens dona la benvinguda, a les versions occidentals, amb aquestes paraules, "Neo Turf Masters", a les quals ja estem acostumats i tantes coses bones ens evoquen.

Així era també als rellançaments digitals, com és el cas de la línia ACA Neo Geo de Hamster, per a Switch, PlayStation 4, Xbox One, amb selector de regió que ens permet triar la versió japonesa, amb l'única diferència d'algun text, l'ordre dels circuits i el títol, que al Japó és un considerablement menys potent Big Tournament Golf. 

  

L'altre dia, volent fer una nova partida d'un joc que vaig provar per primer cop l'any passat a la Switch i que em va tenir força enganxar, vaig descobrir que hi havia una actualització pendent, i com és habitual la vaig acceptar sense donar-hi gaires voltes.

Quan el joc va arrencar em vaig endur, però, una desagradable sorpresa: encara es pot triar a quina versió juguem, però a la pantalla de títol sempre hi sortirà "Big Tournament Golf". Per tant, s'ha editat la rom en si. 

Confós i una mica empipat vaig voler investigar què havia passat, i la resposta no me l'esperava de cap manera, tot i que li trobo lògica. A més, directament s'ha eliminat de les botigues que permetien comprar-lo en versió Android i iOS. 

En una discussió al fòrum de Resetera vaig trobar més gent perplexa amb la situació, que s'ha produït aquest estiu, i algú que n'havia tret l'entrellat. 

Us sona el torneig Masters d'Augusta? Segur que sí. Se celebra cada any a l'Augusta National Golf Club d'Augusta, Georgia (Estats Units) i és un dels quatre grans esdeveniments d'aquest esport. Doncs bé, l'empresa que el gestiona, Augusta National, Inc., sembla que va reclamar els drets sobre el nom "Masters" i tant li feia la part "Neo Turf", perquè considerava que la tercera paraula li pertanyia. Sincerament, pateixo per certa franquícia de figures d'acció de Mattel i per la família del Ken de la saga Street Fighter.

El cas és que ha guanyat la demanda, i SNK i Nazca (els desenvolupadors del joc) ja no poden fer servir aquest mot. Tant se val que no fos pas un videojoc sobre aquesta competició, que els organitzadors de la competició es van mostrar implacables i, clarament, molt influents en l'Oficina de Registres dels Estats Units. 

Tampoc trobareu el joc amb el nom de tota la vida en cap de les edicions de la Neo Geo Mini, i ara ja sabem per què. O, com a mínim, el litigi deu haver tingut alguna cosa a veure amb la decisió de no incloure-hi aquest popular títol. 

Així que si volem continuar veient el títol que molta gent coincideix a dir que als nostres cors continuarà sent "Neo Turf Masters", dins els mètodes legals tenim l'opció de la Consola Virtual de la Wii -i això si ja el teníem, perquè el Wii Shop Channel va plegar fa relativament poc-, la Neo Geo Pocket, la Neo Geo CD, la Neo Geo MVS o el cartutx AES com el de la foto. Amb l'excepció de la versió per a la Wii, doncs, parlem de les versions en format físic.  

Sembla poca cosa, però encara que fins i tot quan aquests cartutxos i discs no funcionin més podrem continuar jugant a la versió digital del joc, amb això de les actualitzacions estem totalment venuts, així que si us hi voleu resistir simplement no l'actualitzeu, tot i que no sé fins a quin punt s'hi pot continuar jugant sense passar per l'adreçador.

Ahir i avui: Shadow of the Beast

El nom del videojoc de què parlo avui el coneixia d'haver-lo vist, però no hi vaig entrar en contacte fins fa uns quants anys, quan en vaig comprar la versió de la Master System... i la vaig posar a la venda de seguida en llegir en alguna banda que era un mal port. 

No sóc capaç de trobar-ne confirmació actualment, més aviat al contrari, però sí que sembla que és molt difícil i té problemes amb els controls, almenys a la versió d'aquesta consola i, pel poc que vaig provar, aquesta és la impressió que me'n vaig endur. 

El cas és que el Shadow of the Beast, llançat el 1989 per a l'Amiga amb desenvolupament per part de la companyia britànica Reflections i distribució de Psygnosis, es plantejava com un títol de plataformes d'acció amb uns gràfics que pretenien imitar al màxim el que es podia veure a les recreatives -curiosament, aquest joc no va debutar en versió arcade-, i ho van aconseguir gràcies a la potència del microordinador de 16 bits de Commodore. 

Amb un gran nombre de colors en pantalla i -diu la Wikipedia- 12 nivells de scroll parallax i 50 frames per segon, tota una fita llavors en un sistema domèstic, a més d'una aplaudida banda sonora d'en David Whittaker, va triomfar i es va endur una pila de premis.

La història, per cert, la protagonitza l'Aarbron, un home que de petit va ser segrestat i convertit en una bèstia al servei del dimoni Maletoth i que ara, conscient dels seus autèntics orígens, busca la venjança.

De seguida es va convertir a d'altres sistemes, concretament Atari ST, Amstrad CPC, Commodore 64, ZX Spectrum, Atari Lynx, FM-Towns, Turbografx-16, Master System i Mega Drive, a la qual pertany el vídeo, i considerada de les pitjors, a més de tenir un problema amb la velocitat que feia el joc pràcticament injugable de tan difícil.

El de la Master System, el que jo vaig tenir i vaig provar breument, va ser aplaudit pels seus gràfics, tot i que a mi no em van agradar. Es va considerar que tècnicament espremia la consola, però en canvi, com deia més amunt, la detecció dels controls era dolenta i això el feia encara més difícil del que pretenien els seus creadors, que ja deien que volien fer un videojoc difícil.

Com a curiositat, es va arribar a mostrar el 1992 una versió per a Super Nintendo, anomenada Super Shadow of the Beast, que no va veure mai la llum en versió completa.

El 1990 va sortir el Shadow of the Beast II, en què tornàvem a controlar l'Aarbron, ara mig humà, però aquesta vegada amb l'objectiu de rescatar la seva germana.

El joc va sortir per a Amiga, Atari ST, FM-Towns, Mega Drive i Mega-CD, aquesta última amb una banda sonora diferent, gràfics millorats i dificultat rebaixada, a més de veus i vídeos. Tanmateix, va tenir males crítiques perquè sortia el 1994, molt tard, i llavors es va considerar desfasat, a més que els problemes de control continuaven. Un cop més, les versions bones eren les d'Amiga i Atari ST.

Potser va ser per això que el Shadow of the Beast III (1993) va sortir només per a la plataforma original de les altres dues entregues, el Commodore Amiga. 

Una mica menys ben rebut que les altres dues parts, potser perquè la fórmula començava a esgotar-se, ens presentava l'enfrontament final entre un Aarbron completament humà i el diabòlic Maletoth. I la cosa va acabar aquí, però si l'entrada s'acabés aquí no tindria sentit que pertanyés a la secció Ahir i Avui.

I és que el 2016 se'n va fer un remake per a la PlayStation 4 senzillament anomenat Shadow of the Beast, que aprofitava els avenços tecnològics dels 23 anys que havien passat des de l'últim joc de la saga i afegia coses com els combos però respectava en molts aspectes l'original, que a més s'hi incloïa com a element desbloquejable.

La rebuda que va tenir va ser diversa, no unànime, però en general es podria dir que no és res de l'altre món i, alhora, millora l'original en alguns aspectes. De tota manera, que no se'l destrossés com passa amb molts d'aquests remakes de clàssics, com l'Altered Beast o el Golden Axe, ja és molt.

Els pitjors: Afro Samurai 2 - Revenge of Kuma

El d'avui és un joc d'aquells que em fan dubtar sobre en quina secció parlar-ne. En aquest cas podria ser a la de Còmics i videojocs, perquè es basa en un manga, però com que va sortir tan i tan malament es guanya un lloc a la dels Pitjors, si us sembla bé.

És una història amb curiositats, cosa que sempre fa que sigui més interessant parlar-ne, però el seu origen no té gaire misteri: ve d'un manga de 1999-2000, Afro Samurai, que va ser publicat en castellà per part de Panini Cómics l'any 2010, i situat en un Japó futurista però d'ambientació feudal i amb elements de hip-hop va tenir una adaptació en forma de videojoc d'acció i hack and slash l'any 2009 per a Xbox 360 i PlayStation 3, amb resultats moderadament bons.   

L'any 2015 s'anunciava -i efectivament sortia- la segona part, Afro Samurai 2: Revenge of Kuma, aquesta vegada només en format digital i per a PlayStation 4, Xbox One i PC. La idea era treure'n diversos capítols, tendència a l'alça últimament, i el primer feia així:

El cas és que la crítica va ser unànime amb aquest joc: era absolutament lamentable, molt possiblement la pitjor aberració videojoquística de l'últim any, i és que els problemes que tenia eren molts i molt greus.

Podem començar amb el guió, que pel que diuen és estúpid i avorrit -i amb una història que dura un parell d'hores i prou-, i a sobre amb escenes tan masclistes que són polèmiques i tot, però també hi ha un nombre considerable d'errors: volum inadequadament alt del so en alguns moments, un sistema de combat i habilitats confús i mal dissenyat, brusques transicions entre les escenes animades -que són excessives- i el motor gràfic del joc, controls que responen malament, un frame rate molt baix, combats finals sense cap profunditat, doblatge dolent, escenaris inacabats, i un munt de glitches. Sembla que només se'n salva la banda sonora, i les notes mitjanes ronden el 20 sobre 100, per tant podem dir que estem davant d'una autèntica porqueria.

Tant és així que, com es pot llegir aquí, la gent de The Versus Evil va fer un comunicat demanant disculpes i anunciant que es tornarien els diners a tots els que haguessin comprat aquest primer episodi i es cancel·laria el projecte de fer els altres dos que estaven previstos. No és quelcom que acostumi a passar, i han sortit merdes molt grosses al món dels videojocs, per tant podem aplaudir la reacció (no la creació del joc).

Malalts dels videojocs: Cupcakes

Resulta que en els darrers anys, per alguna raó, m'he fet un tip de menjar cupcakes i m'he anat introduint en aquest món, que abans no coneixia ni de nom. N'he provat de diversos gustos i sé que no estem parlant de "magdalenes decorades", com els anomena despectivament la gent que no hi té interès. De fet, sí que hi ha gent que els fa així: recepta de magdalena i una mica de color per dalt, però no: els cupcakes són pastissets de mida petita, i ben fets porten una bona quantitat de frosting o decoració comestible a la part de dalt. 

Dit això, el 2010 vaig publicar una entrada sobre pastissos relacionats amb els videojocs en aquesta secció que feia dos anys que no tocava, i ara la vull ressuscitar amb un repàs dels cupcakes de videojocs que m'han cridat més l'atenció tot passejant per Google Imatges.

Ho podem enfocar de diverses maneres, tal com han fet les persones que s'han dedicat a fer els dels exemples que he triat per a il·lustrar l'entrada. Una d'elles és la del repàs a la història dels videojocs, cadascú segons un criteri. Aquí hi veiem, per exemple, l'Space Invaders, els Tomb Raider, el Pong, el Tetris -en una execució brillant-, les aventures de text o el Moon Patrol, entre molts altres. Els sabríeu reconèixer tots? Jo no, però és que tampoc no en sé tant.

Com no podia ser d'una altra manera -i n'hi havia molts exemples- un dels temes preferits dels rebosters i les rebosteres, o de la clientela que els encarrega els cupcakes, és l'univers Mario, que com ja sabem és ric en personatges i elements reconeixibles per gairebé tothom, poc o molt interessat en els videojocs.

Una mica més friki, però tampoc no gaire, s'ha de ser per tal de reconèixer aquests símbols que els seguidors de la saga The Legend of Zelda identificaran de seguida. En aquest cas els cupcakes es veuen més senzillets, i potser sí que són magdalenes decorades, i el frosting és més senzill. 

Tornant a en Mario i companyia, una altra cosa que també m'he trobat són les composicions en què els cupcakes, a la safata, formen un dibuix més gran i espectacular, però és clar, a mesura que ens anem menjant aquests pastissets la cosa se'n va a can Pistraus i perd la gràcia. Per exemple, els dos cupcakes del pal de la banderola, o els que només tenen cel, tenen poca gràcia.

Però no només d'en Mario s'han fet composicions d'aquestes, també en veiem d'en Sonic, que amb menys unitats és, de tota manera, més colorit que el que hem vist d'en Mario. 

Més fosc, i més antic pel que fa a referències -però igualment atemporal- és aquesta presentació d'una pantalla del Pac-man, quelcom espectacular que, com en tots els altres casos, ha de fer pena menjar-se i, en fer-ho, destruir-ho.

Aquests, a priori més senzillets, estan en realitat molt ben aconseguits, el detall de les potetes dels goomba d'en Mario està molt ben trobat, i pels colors no ha calgut, em penso, ni tan sols fer servir el colorant que, en els altres exemples i gairebé sempre que parlem de cupcakes decorats amb certa gràcia, es troba en abundància en aquest producte de rebosteria.

Si us pensàveu que només els jugadors i les jugadores de més edat eren els únics que s'interessaven pels cupcakes anàveu errats, perquè també en trobem amb referències més modernes, com aquests dedicats a la Wii i, en especial, els seus Miis o avatars dels jugadors. 

No tot havien de ser, però, cupcakes de les marques més clàssiques del món dels videojocs. Aquí en tenim, per exemple, uns que homenatgen la segona consola de Microsoft, la Xbox 360, amb el logo (esquerra) i l'ergonòmic comandament (dreta).

I ja per acabar, i per demostrar que la cosa continua estant de moda -de fet ha estat en els darrers anys que els cupcakes s'han posat tant de moda, us mostro aquests dedicats a la Playstation 4, que difícilment podrien homenatjar un sistema més recent. 

Hem vist uns quants exemples del que es pot arribar a fer amb els cupcakes i la inspiració videojoquística. No sabem si estan bons o no, que la massa és menys vistosa i en el fons és el percentatge més gran del cupcake, la resta és decoració, però segur que ens posen cupcakes temàtics d'aquests en una trobada de videojugadors i duren ben poc. Entren per la vista, sí, i pel cor.

Videojocs i animació: Big Hero 6

La darrera pel·lícula de Disney, la més recent, vaja, ja deveu saber que és Big Hero 6, i mentre la mirava vaig pensar que tenint en compte les seves característiques no devia ser gaire difícil adaptar-la a videojoc. Efectivament no m'equivocava, tot i que m'ha sorprès veure que aquest cop s'ha fugit de fer un multiplataforma, com sí que ha estat el cas de moltes altres pel·lícules d'animació generada per ordinador per a tots els públics.

Estrictament sí que és un multiplataforma, però per ben poquet, perquè només està disponible per a Nintendo DS i 3DS. Vol dir, això, que aquest cop s'han concentrat en fer un bon producte, aprofitant al màxim les característiques de les consoles i respectant el consumidor? 

Si voleu veure'n una mostra, aquest vídeo conté la primera mitja hora del Big Hero 6: Battle in the Bay, que va sortir als Estats Units abans que la pel·lícula i no amaga que pertany al gènere dels beat'em up, un dels més veterans de la història dels videojocs, i trobo que és encertat en aquest cas.

Ara bé, es veu que la resposta a la pregunta que he formulat abans del vídeo és no. No, perquè tal com està fet ens trobem que els enemics només ens ataquen en espais amplis, sense esmerar-s'hi gaire, i a sobre els protagonistes són molt més poderosos que ells, de manera que la dificultat és excessivament baixa, i encara més quan ens adonem que tenim vides infinites. 

A més, té un desenvolupament repetitiu, no hi ha diversitat en el sistema de combat sigui quin sigui el personatge triat (i tenint habilitats diferents això és especialment greu), només hi ha 4 personatges jugables i en Baymax no n'és un (!!) els models dels enemics es repeteixen molt, les animacions no són del tot fluïdes, a la versió de la 3DS no es fa ús de les possibilitats de les 3D ni tan sols en la profunditat dels paisatges, i sembla que es pateix una mica en l'aspecte de les plataformes. Ni tan sols la banda sonora està gaire inspirada. En resum, l'enèsim videojoc basat en una pel·lícula que es fa de qualsevol manera per tal d'atraure el públic aprofitant el renom d'una franquícia. L'única cosa positiva, pel que sembla, és que argumentalment se situa després del film, de manera que com a mínim no és redundant. 

Fora de les consoles tenim el Big Hero 6: Bot Fight, per a dispositius mòbils. Amb més bona acollida, en aquest cas es tracta d'un trencaclosques que trasllada als combats els combos que anem fent amb figures compatibles, per tant en el fons és el sistema de joc de tants i tants títols que s'han vist a mòbils i tablets. 

Més interessant és, segurament, la presència d'en Baymax i en Hiro al Disney Infinity: Marvel Super Heroes (o Disney Infinity 2.0) per a Playstation 3, Playstation 4, Xbox 360, Xbox One, Wii U i PC. Encara que sigui perquè sí que hi podem controlar en Baymax!