Tinc una llista creixent de videojocs que m'apunto després de descobrir la seva existència perquè algú en reivindica l'existència a les xarxes, jocs que vull provar algun dia, segurament emulats tal com estan les coses, i aquesta llista em serveix també per alimentar aquesta secció.
Avui, a Jocs que em criden l'atenció, porto un títol d'Amiga i Atari ST que no sé si m'agradarà, però per les notes que va tenir, el gènere al qual pertany i les imatges que n'he vist, suposo que sí.
Enchanted Land és el nom d'aquest joc de Thalion Software que va sortir el 1990 per als esmentats ordinadors de 16 bits.
Es tracta d'un plataformes que té lloc al país de conte de fades Damiran, i on controlem un vell bruixot, en Krugan, que té la tasca de recuperar els 100 trossos en què s'ha trencat el Cor de la Saviesa, la font de tota la màgia del país.
Per fer-ho haurem de recórrer 5 nivells i fer ús de fins a 12 armes diferents que podem fer servir si la barra corresponent és plena, i si no, caldrà trobar uns cristalls que l'ompliran.
Al final de cada nivell hi trobem un enemic que hem de derrotar per passar al següent, però també se'ns demanarà que hàgim trobat els trossos del Cor de la Saviesa que hi ha en aquella zona.
He de dir que trobo sorprenenment poca informació del joc, i la que hi ha està copiada d'alguna font que es va repetint, mentre que la Wikipedia va per lliure i parla de 6 nivells, 9 armes i pocions no per fer-les servir, sinó per millorar-les.
Veient-ne vídeos crec que sí que són 9 armes i que hi ha pocions, així que potser és la Wikipedia és la que té la raó, però també s'hi pot veure que són 5 nivells, no 6. Concretament un bosc, un llac (la pantalla aquàtica de torn), una mina, un pantà i una ciutat.
Per tant, hauria de fer una investigació més exhaustiva i empírica per acabar de treure'n l'entrellat, però com que el joc em crida l'atenció amb uns gràfics atractius i una banda sonora d'aquelles en què l'Amiga treu múscul, espero fer-ho tard o d'hora.
Ara tocaria tornar a deixar anar la típica frase amb què presento noves seccions, dient que si la longevitat del blog en depèn una mica, etc. Però no. Avui he de dir que aquesta secció se m'acaba d'acudir en un moment d'inspiració perquè necessitava un espai on parlar de videojocs que no trobava on més encabir, i resulta que la solució era crear-los una secció pròpia.
No són jocs als que hagi jugat, no destaquen per ser petites joies (o sí, però quan els selecciono no ho sé) ni són exclusius de recreativa ni es van quedar al Japó, ni els he jugat després de dècades que sortissin i han estat descobriments. Són jocs que, senzillament, per un motiu o un altre, em criden l'atenció i, sense haver-hi jugat ni un minut, investigo per compartir amb vosaltres el que en trobo i, per què no, potser se m'obre la gana per provar-los algun dia.
Harlequin és el nom del videojoc que inaugura aquesta secció, i una de les coses que criden l'atenció és que a dalt tingui un eslògan que l'anuncia com "el joc més estrany que s'ha fet". No sé si és quelcom que devia cridar el públic a afluixar la mosca, però com a mínim ara m'ha cridat l'atenció a mi, gairebé tant com el personatge principal de la il·lustració de portada.
Però què és, aquest joc? Doncs, desenvolupat per The Warp Factory i distribuït per Gremlin Graphics, amb Ed Campbell com a dissenyador i Andy Finlay com a guionista, va sortir el 1992 per als ordinadors de 16 bits Commodore Amiga i Atari ST i a la Wikipedia se l'etiqueta com un plataformes d'estratègia.
El seu protagonista és aquest arlequí que, per la informació que en trobo, ha tornat a la seva terra natal, Chimerica, per curar el seu cor trencat. N'ha de reunir quatre peces i dur-les a la torre central del rellotge.
Però també llegeixo que troba el seu país decadent després de tant de temps i es proposa arreglar-lo, i ho fa combatent els singulars enemics que s'hi troba tot llançant-los... cors. L'arlequí pot saltar, però també deixar-se caure de grans altures tot obrint un para-sol per esmorteir la caiguda, si és que ha obtingut aquest objecte.
Les pantalles demanen exploració i recol·lecció d'ítems, i els enemics poden ser coses tan estranyes com rellotges despertadors, núvols o bombes rodones amb el nom escrit com les dels dibuixos animats, però també d'altres de més habituals a les plataformes, com aranyes, cucs o soldats carta com els d'Alícia al País de les Meravelles. Ah, que això no és típic?
Un element que el fa destacar, pel que sembla, és la diversitat i originalitat dels seus escenaris, que no reflecteixen els tòpics del gènere, sinó que ens porten per llocs com l'interior de l'esmentada torre, els terrats d'una ciutat o l'interior d'un laberint format per canyes de les de beure. Pantalles molt diverses i amb estils gràfics també diferents on caldrà explorar molt, tant en vertical com en horitzontal, per resoldre-hi trencaclosques, activar palanques i obrir noves zones per poder avançar, i el joc ens farà entrar en algunes d'aquestes pantalles més d'una vegada per fer-hi coses que abans no podíem fer.
Però és que, a més, pel que sembla, cada pantalla és diferent de l'anterior també en el sentit literal, perquè no és que hi hagi diversos mons temàtics amb subnivells, sinó que cada escenari és únic. Molt original i curiós.
Pel que fa a ítems i power-ups, tenim unes hamburgueses per recuperar energia, un saltador que ens fa arribar més amunt -per si el salt "lunar" estàndard no fos prou- i ser invulnerables, uns coets dels dels focs artificials que giren al nostre voltant i ens fan d'escuts, l'esmentat para-sol i un peix que ens permet transformar-nos en un d'ells en contacte amb l'aigua, cosa que facilita el desplaçament per aquest medi.
He llegit que se li poden criticar els controls per imprecisos, però el Harlequin va tenir molt bona acollida a la seva època, i si bé a mi m'havia cridat l'atenció per la portada, a mesura que escrivia aquesta entrada el que he vist de disseny i mecàniques també m'ha atret, així que ja us avanço que intentaré provar-lo.
Hi ha videojocs que no arribes a provar mai però que coneixes de nom, probablement perquè n'has vist la portada més d'un cop, especialment a l'època de les revistes de videojocs dels anys 90, amb aquells enyorats catàlegs del llavors anomenat Centre Mail.
És el que em passa amb la portada del joc d'avui, un petit clàssic de la Game Gear que espero poder tenir algun dia, atès que és econòmicament assequible, però de moment amb conformaré amb comparar la seva portada en versió japonesa i occidental:
Pel bé de l'impacte del canvi he de començar amb la portada que no coneixia, la japonesa, d'un joc que Loriciel i Victor Musical Industries van desenvolupar el 1989 per a MS-DOS, Amiga, Atari ST i Amstrad CPC, i el 1991 per a PC Engine i la portàtil de Sega, que al Japó es deia d'una manera diferent de com l'he posat al títol, Skweek.
Es tracta d'un joc de trencaclosques d'acció protagonitzat per un ésser bufó, groc i peludet que ha de superar 99 pantalles trepitjant totes les rajoles perquè siguin roses, evitant els enemics -o matant-los- i acabant dins del temps assignat. Però potser us sonarà més com a...
Ja us ho deia, això de l'impacte. L'Slider, que és com es va rebatejar a Occident, tenia aquesta portada a Europa -i no posaré l'americana perquè és igual, però amb el típic marc negre dels jocs de la Game Gear en aquell territori, i ens presenta un panorama molt més amenaçador, fins i tot per part del protagonista, que fa pensar en una mena de gremlin.
Segurament es va apostar per una imatge més adulta, o almenys no tan infantil com la japonesa, on fins i tot els enemics eren bufons. De fet, suposo que el canvi de nom també es va deure a això, perquè "Skweek" era bufó, també, i "Slider" sona més cool.
Els sprites del joc, però, són els mateixos que a la versió original japonesa, de manera que estem davant d'un nou cas de portada enganyosa. Un cop venut el producte, la feina ja estava feta.
Irònicament, això passava només a la Game Gear, perquè la versió de PC Engine -que tenia la mateixa portada bufona que la de la Game Gear- es va quedar al Japó i no sabem com s'hauria gestionat a la Turbografx-16, i les dels ordinadors esmentats més amunt van tenir un redisseny dràstic però sense el toc terrorífic, i tot i així van mantenir el nom de Skweek.
Com a curiositat, l'Slider va tenir una seqüela per a Atari Lynx, Amiga, Amstrad CPC i Atari ST i es va anomenar Super Skweek.
Quina us agrada més? Totes tenen el seu atractiu, segons com es miri, i és interessant veure o intentar endevinar què passava pel cap als responsables de màrqueting de les distribuïdores responsables d'aquests llançaments.
El nom del videojoc de què parlo avui el coneixia d'haver-lo vist, però no hi vaig entrar en contacte fins fa uns quants anys, quan en vaig comprar la versió de la Master System... i la vaig posar a la venda de seguida en llegir en alguna banda que era un mal port.
No sóc capaç de trobar-ne confirmació actualment, més aviat al contrari, però sí que sembla que és molt difícil i té problemes amb els controls, almenys a la versió d'aquesta consola i, pel poc que vaig provar, aquesta és la impressió que me'n vaig endur.
El cas és que el Shadow of the Beast, llançat el 1989 per a l'Amiga amb desenvolupament per part de la companyia britànica Reflections i distribució de Psygnosis, es plantejava com un títol de plataformes d'acció amb uns gràfics que pretenien imitar al màxim el que es podia veure a les recreatives -curiosament, aquest joc no va debutar en versió arcade-, i ho van aconseguir gràcies a la potència del microordinador de 16 bits de Commodore.
Amb un gran nombre de colors en pantalla i -diu la Wikipedia- 12 nivells de scroll parallax i 50 frames per segon, tota una fita llavors en un sistema domèstic, a més d'una aplaudida banda sonora d'en David Whittaker, va triomfar i es va endur una pila de premis.
La història, per cert, la protagonitza l'Aarbron, un home que de petit va ser segrestat i convertit en una bèstia al servei del dimoni Maletoth i que ara, conscient dels seus autèntics orígens, busca la venjança.
De seguida es va convertir a d'altres sistemes, concretament Atari ST, Amstrad CPC, Commodore 64, ZX Spectrum, Atari Lynx, FM-Towns, Turbografx-16, Master System i Mega Drive, a la qual pertany el vídeo, i considerada de les pitjors, a més de tenir un problema amb la velocitat que feia el joc pràcticament injugable de tan difícil.
El de la Master System, el que jo vaig tenir i vaig provar breument, va ser aplaudit pels seus gràfics, tot i que a mi no em van agradar. Es va considerar que tècnicament espremia la consola, però en canvi, com deia més amunt, la detecció dels controls era dolenta i això el feia encara més difícil del que pretenien els seus creadors, que ja deien que volien fer un videojoc difícil.
Com a curiositat, es va arribar a mostrar el 1992 una versió per a Super Nintendo, anomenada Super Shadow of the Beast, que no va veure mai la llum en versió completa.
El 1990 va sortir el Shadow of the Beast II, en què tornàvem a controlar l'Aarbron, ara mig humà, però aquesta vegada amb l'objectiu de rescatar la seva germana.
El joc va sortir per a Amiga, Atari ST, FM-Towns, Mega Drive i Mega-CD, aquesta última amb una banda sonora diferent, gràfics millorats i dificultat rebaixada, a més de veus i vídeos. Tanmateix, va tenir males crítiques perquè sortia el 1994, molt tard, i llavors es va considerar desfasat, a més que els problemes de control continuaven. Un cop més, les versions bones eren les d'Amiga i Atari ST.
Potser va ser per això que el Shadow of the Beast III (1993) va sortir només per a la plataforma original de les altres dues entregues, el Commodore Amiga.
Una mica menys ben rebut que les altres dues parts, potser perquè la fórmula començava a esgotar-se, ens presentava l'enfrontament final entre un Aarbron completament humà i el diabòlic Maletoth. I la cosa va acabar aquí, però si l'entrada s'acabés aquí no tindria sentit que pertanyés a la secció Ahir i Avui.
I és que el 2016 se'n va fer un remake per a la PlayStation 4 senzillament anomenat Shadow of the Beast, que aprofitava els avenços tecnològics dels 23 anys que havien passat des de l'últim joc de la saga i afegia coses com els combos però respectava en molts aspectes l'original, que a més s'hi incloïa com a element desbloquejable.
La rebuda que va tenir va ser diversa, no unànime, però en general es podria dir que no és res de l'altre món i, alhora, millora l'original en alguns aspectes. De tota manera, que no se'l destrossés com passa amb molts d'aquests remakes de clàssics, com l'Altered Beast o el Golden Axe, ja és molt.
Un dels motius pels que vaig crear aquesta secció, una de les més veteranes, era poder investigar i veure com eren realment aquells videojocs que durant la infantesa i l'adolescència tenia vistos per la portada o me'n sonava el nom.
El d'avui és un videojoc que sabia que era dels més esmentats de la Turbografx-16, i encara que també hi era en Master System no hi vaig arribar a jugar mai, i tampoc ho he fet ara que tinc la consola.
En aquell moment no em vaig aturar a pensar en la curiositat del nom Vigilante, al meu cervell encara inexpert -més que ara, almenys- no li va passar pel cap que aquell títol fos l'original i el va assumir com a traduït al castellà.
Amb els anys, i gràcies a sèries, pel·lícules i còmics, vaig saber que els justiciers reben el sobrenom de "vigilante" també en anglès, així com actualment sé que aquest joc estava disponible per a més sistemes dels que em pensava.
Amb aquests curiosos gràfics que recorden la posterior tècnica del cel shading i que ens mostren un protagonista que sembla que vagi disfressat de Son Gohan debutava a les recreatives aquest beat'em up el 1988, i es va considerar un hereu espiritual del Kung-Fu, desenvolupat igualment per Irem i conegut per la seva conversió a la NES, a més de ser un dels primers beat'em up de la història.
El Vigilante ens convida a controlar un expert en lluita que decideix protegir el seu territori al centre de Nova York dels skinheads, que a més han segrestat la seva xicota, la Madonna, que no crec que sigui la reina del pop.
Ho fa amb l'ajuda dels seus cops de puny i de peu i, de tant en tant, nunchakus que es va trobant, i al llarg de 5 escenaris: el carrer, un abocador, el pont de Brooklyn, un carreró i el terrat d'un edifici en construcció.
La conversió domèstica més coneguda segurament és la de la Turbografx-16, que gràficament no té res a envejar a l'arcade. De fet, durant molt de temps, de les poquíssimes coses que sabia d'aquella misteriosa consola de 16 bits que no es va distribuir amb normalitat a l'estat espanyol una era l'existència d'aquest títol.
Pel que fa a la versió de la Master System, la Madonna passava a anomenar-se Maria -culturalment té certa relació, doncs, però així no s'especulava amb l'esmentada cantant- i els skinheads passaven a ser "Rogues", potser per tal d'evitar polèmiques amb aquest terme les connotacions polítiques del qual han canviat al llarg dels anys.
Sembla que cap de les versions es considera gaire bona -tot i que hi ha opinions contradictòries-, per problemes amb la resposta i l'efectivitat d'uns cops que, en realitat, són opcions massa pobres per a un joc d'aquest gènere, a més d'altres queixes com ara que és curt i que es considera massa "còpia" del Kung Fu.
En aquest vídeo tenim una comparativa de les versions que existeixen d'aquest joc, que a més de les esmentades inclouen les de Commodore 64, ZX Spectrum, Amstrad CPC, Atari ST, Amiga, MSX i un remake per a Windows.
Tot i que en general, com deia, no es considera un joc essencial perquè no és que li sobri qualitat, el 2007 va passar a formar part de la Consola Virtual de la Wii en la seva versió per a Turbografx-16, cosa que va fer debutar el Vigilanteen una consola deNintendo. El 2015 hi tornaria, en aquest cas a la Wii U, però només al Japó.
No sé si hi ha res previst enguany per a aquest clàssic de les recreatives de Sega, que fa 30 anys. Potser no, perquè tampoc no és que sigui un dels títols que han marcat la història dels videojocs. Però sí que l'any 2007, quan feia els 20 anys, hi va haver una seqüela.
Alien Syndrome és un videojoc que va sortir en versió arcade el 1987, desenvolupat i distribuït per Sega, i que pertany al gènere dels anomenats run and gun, és a dir els de córrer i disparar, o literalment "córrer i arma".
En aquest títol de tall futurista, i clarament inspirat en certa saga cinematogràfica, podem controlar els soldats Ricky o Mary, i si som dos jugadors podem agafar-ne un cadascun i cooperar, amb el senzill objectiu de rescatar els nostres companys de les urpes d'uns alienígenes que els tenen segrestats mitjançant les nostres armes, que a més de poder-se millorar poden disparar en 8 direccions.
Com podem veure, els gràfics són senzills, no era cap desplegament tecnològic, però fa l'efecte que deu ser força addictiu. En total hi ha 8 nivells, on hem de rescatar un nombre determinat de companys i vèncer un enemic de final de pantalla.
No va trigar gaire a ser convertit a diverses plataformes domèstiques, com la Master System (al vídeo), l'MSX (tot i que sospito amb una certesa del 100% que és un port de la versió Spectrum), l'Amiga, l'Atari ST, l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'esmentat ZX Spectrum i la NES:
Més endavant, el 1992, arribaria també a la Game Gear i al Sharp X68000, aquesta versió considerada l'única del tot fidel a la recreativa. Fins a l'arribada del Sega Mega Drive Ultimate Collection (Xbox 360 i PlayStation 3, 2009), on es pot desbloquejar, i el tercer recopilatori Sega 3D Classics Collection de la Nintendo 3DS, de 2016 i de moment exclusiu del Japó. Preguem perquè això canviï.
Naturalment cada versió va ser una adaptació a les possibilitats de la màquina en qüestió, amb més o menys fortuna i millor o pitjor acollida.
Curiosament, les versions per a Master System i NES, les úniques que no eren microordinadors ni portàtils, sembla que tenen unes mitjanes inferiors, especialment la de la Master System, que entre altres coses per les quals es considera una mala conversió no permet un scroll suau, sinó que quan sortim de la pantalla es carrega el nou segment, com passa al The Legend of Zelda original.
L'any 2004 l'Alien Syndrome va rebre un remake poligonal, un "rentat de cara", per a la PlayStation 2, en el volum 14 de la línia Sega Ages2500, que incloïa tant conversions fidels de jocs clàssics com reinterpretacions com aquesta. Per cert, a la versió PAL d'aquest recopilatori es va eliminar precisament l'Alien Syndrome, perquè volien aconseguir una qualificació per edats més favorable.
Ara bé, com deia al principi va ser el 2007, al 20è aniversari del joc, que va arribar la seqüela, per ara l'única, d'aquest petit clàssic.
Situat un segle després del primer títol, el també anomenat Alien Syndrome va sortir per a la Wii (vídeo) i la PSP afegint elements d'RPG a la trama, però mantenint l'essència del producte original.
Aquest cop controlem l'Aileen Harding, que ha d'anar a investigar què ha passat en una estació al planeta Kronos amb què s'ha perdut la comunicació, i ho fa al llarg de 40 pantalles acompanyada pel robot SCARAB, que li fa d'ajudant i magatzem portàtil.
Malauradament, tant la versió de la Wii com la de la PSP van tenir males crítiques, a causa d'un frame rate baix, gràfics poc polits -especialment a la Wii, en què ens trobem amb gràfics pràcticament de PSP- i monotonia en general, però se'n va aplaudir el multijugador, que permet la cooperació de 4 jugadors en pantalla a la Wii i, a la PSP, per wifi.
La vida és massa curta, fins i tot vivint els 119 anys que jo penso viure -per poder posar un peu al segle XXII- com per fer tot allò que ens proposem. Les meves aficions, a més, demanen massa temps, i que m'agradin els videojocs, els còmics, els llibres, el cinema i les sèries de televisió, tot junt, és una mena de maledicció.
Ho dic, per exemple, perquè hi ha sèries que m'agradaria veure però sé que segurament no tindré temps per fer-ho. Una d'elles és un clàssic emès originalment entre 1981 i 1987, amb 146 episodis, que duu el nom de Hill Street Blues (a l'estat espanyol es va poder veure com a Canción triste de Hill Street, lamentable traducció, tenint en compte que la gràcia de "blues" era que es referia als policies, uniformats de blau).
Aquest drama policial va tenir un èxit brutal de crítica, però les audiències no van ser bones, i malgrat això en aquella època els directius de televisió no tenien tantes ganes de carregar-se allò que no funcionava bé i va durar força. A més, la sèrie va ser pionera en molts elements que després es veurien en desenes i desenes de sèries: actors i actrius afroamericans entre els protagonistes, trames i subtrames relacionades i que duraven diversos episodis, ús de càmeres a l'espatlla i temes com la corrupció o el racisme, entre altres coses.
Per què explico tot això? Doncs perquè l'altre dia, que no sé com vaig anar a parar a la pàgina de la Wikipedia que en parla, vaig descobrir que se n'havia fet un videojoc.
Va sortir el 1991, amb la sèrie ja acabada, i el signava Krisalis Software per a PC (al vídeo), Amiga i Atari ST. Però en comptes de pertànyer al gènere de les plataformes d'acció, com podríem esperar d'una manera natural i comprensible, resulta que no té res a veure amb això.
Al vídeo veiem com va la cosa: nosaltres som a la centraleta i després controlem els agents de policia assignant-los accions segons uns botons, com en una aventura gràfica, però en aquest cas sense haver de parlar ni resoldre trencaclosques. Un títol més aviat d'estratègia que no pas d'acció.
L'objectiu és manteir els índexs de criminalitat de cadascuna de les zones al mínim possible, però sembla un sistema poc àgil des del punt de vista jugable. I es complica quan hem de controlar diversos policies i zones alhora. Tanmateix, sembla que va agradar força.
D'entre les pel·lícules dels anys 80 que els meus coetanis acostumen a citar com les que més els van marcar quan eren petits (i parlo en tercera persona perquè jo no era gaire cinèfil en aquella època i són films que he vist un o dos cops a la televisió i no en recordo res) una és Karate Kid, film d'arts marcials d'institut amb què els distribuïdors espanyols van tenir l'encert de treure només el "The" de l'original, però no van fer cap traducció, suposo que perquè els agradava la sonoritat de la versió en anglès.
Va ser tot un èxit de crítica i públic l'any 1984, va marcar una època (el "Daniel-san" és el responsable que molta gent a Occident, sense ni idea de japonès, conegui aquest sufix habitual de l'idioma) i va tenir diverses seqüeles (The Karate Kid II, el 1986, The Karate Kid III, el 1989, i The Next Karate Kid, de 1994, amb la Hillary Swank com a protagonista), i un remake, simplement The Karate Kid, de 2010 i amb en Jackie Chan i en Jaden Smith encapçalant el repartiment. I videojocs? És clar que sí.
Va trigar una mica en sortir, va ser de fet el 1987, però gràcies a això es va poder basar en les dues primeres pel·lícules. Ara bé, el The Karate Kid va sortir només per a la NES i només al mercat dels Estats Units, cosa ben curiosa tenint en compte la popularitat que va adquirir també al Vell Continent la que llavors ja era una saga cinematogràfica.
Només té 4 nivells diferents, on es recreen aspectes de les pel·lícules, però el sistema, per sort, canvia: n'hi ha de lluita 1 contra 1, d'acció i plataformes i fins i tot de bonus amb entrenaments tan mítics com el d'agafar mosques amb bastonets.
Les anàlisis no són gaire bones, però: és massa curt i els controls fallen una mica, però pel costat positiu sembla que hi ha consens a l'hora d'afirmar que capta perfectament l'esperit de la pel·lícula, és divertit i la dificultat creixent compensa, encara que només una mica, la seva excessivament curta durada.
He descobert que una mica abans, el 1986, l'any d'estrena de la segona pel·lícula, havia sortit per a Amiga i Atari ST un videojoc precisament de la seqüela, The Karate Kid Part II: The Computer Game, que consisteix simplement en 5 combats 1 contra 1 de la pel·lícula, cadascun d'ells més difícil que l'anterior.
També té pantalles de bonus (concretament agafar mosques amb bastonets i partir amb la mà blocs de gel), i per les poquíssimes puntuacions que veig sembla que va agradar una mica més. Com que n'he vist dos comentaris en alemany dedueixo que aquest videojoc sí que va arribar a Europa.
De vegades hi ha clàssics tan, però tan petits, que és difícil que algú te'ls anomeni, independentment de la qualitat que tinguin. El que tenen en comú els títols a què dedico les entrades d'aquesta secció, però, és que són videojocs que havia vist als catàlegs de les revistes, per exemple, o als aparadors de les botigues, i m'havia quedat amb el seu nom.
Un d'ells era l'ESWAT, que llegit ara fa molta gràcia perquè pensem en els equips d'assalt de les pel·lícules, els SWAT, i sembla que estigui escrit tal com "sona" (que tampoc no sona així, però ja sabem com costa per aquestes contrades dir la essa a principi de paraula si el que hi ha a continuació és una consonant).
Resulta que no hi he jugat mai, però en recordo el títol, i he decidit parlar-ne aquí a mesura que el vaig investigant. Una de les coses que he descobert és que el seu nom sencer és ESWAT: City Under Siege, tot i que al Japó era Cyber Police ESWAT. En tots dos casos, i també als Estats Units, va veure la llum el 1990, si ens refiem de la Wikipedia.
Al vídeo, a banda de comprovar que la pronunciació correcta del títol és "isuat" (i ara que coneixem i pronunciem bé els e-mails tampoc no sorprèn tant), deveu haver vist que es tracta d'un videojoc de plataformes i acció, un gènere molt prolífic que té, entre els seus representants, aquest joc poc important dins la història del mitjà d'entreteniment, però el nom i la portada del qual em van cridar l'atenció.
Situat en un futur "proper", hi controlem un ciberpolicia, en Duke Oda, que després s'acaba "transformant" en el ciborg que dóna nom al joc, i ho poso entre cometes perquè en realitat li donen una armadura robòtica acompanyada de diverses superarmes. El cas és que l'objectiu del joc és enfrontar-se a la malvada i altament tecnificada organització E.Y.E. que, com no podia ser d'una altra manera, té l'objectiu de conquerir la fictícia ciutat de Liberty.
El cas és que va tenir força bona acollida en la seva versió de la Mega Drive, la que a mi em sonava, i algunes llistes l'han inclòs entre els seus millors cartutxos (de fet, el trobem també al recopilatori Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360 i la Playstation 3), però el seu origen el trobem el 1989 a la recreativa Cyber Police ESWAT, que acabem de veure al vídeo i que era de la pròpia Sega.
Però la de la Mega Drive no va ser l'única conversió domèstica d'aquest títol, sinó que també va anar a parar al ZX Spectrum (és la versió del vídeo, no n'hi ha dubte), l'Amiga, l'Atari ST, el Commodore 64, l'Amstrad CPC i la Master System, amb diferents graus d'acollida però, pel que sembla, especialment ben rebut tant a la Mega Drive, ja ho he dit abans, com a l'Amiga.
En fi, quan començava l'entrada només sabia que l'ESWAT existia —i m'ha calgut fer una ullada a un catàleg antic de revista per a recordar-ho—, però ara ja en sé alguna cosa més i si mai me'l trobo en versió Mega Drive segurament, si el preu és raonable, me l'enduré. Espero haver-vos despertat el mateix interès en aquest videojoc.
Ara feia molt temps que no escrivia cap entrada d'aquesta secció, i em fa il·lusió reprendre-la amb un videojoc que no vaig tenir mai, però que sí que em van deixar alguna vegada i que, malgrat la seva senzillesa, m'enganxava bastant i li tenia afecte.
De fet, la versió que em van deixar formava part d'un cartutx pirata recopilatori de desenes de jocs, però el cas és que existeix de manera individual i trobo que està bé parlar-ne.
Es tracta del Bubble Ghost, que va sortir el 1990 per a la Gameboy com a conversió, atès que el seu origen estava en altres sistemes, que després esmentarem. Aquest port, segons la Wikipedia, suposa la curiositat històrica de ser el primer videojoc francès per a la portàtil de Nintendo.
Com podem veure al vídeo, on l'autor es pren la molèstia d'ensenyar-nos primer la manera incorrecta i després la correcta de passar cada pantalla, es tracta d'un videojoc del gènere dels trencaclosques on controlem un simpàtic fantasma que ha de conduir, tot bufant-la, una bombolla per un seguit de nivells i sempre evitant el contacte de la bombolla amb res que no sigui l'aire.
A més, amb la bufera pot influir en els obstacles que s'anirà trobant, com ara les espelmes, els ventiladors i l'electricitat. És un joc senzill, i no especialment difícil, però tampoc no és bufar i fer ampolles (és un "xist"), perquè hem d'anar amb molt de compte en regular la velocitat amb què conduïm la bombolla.
L'original, ja he dit abans que en parlaria, va sortir el 1987 per a l'Atari ST, i és obra del programador Christophe Andreani, d'ERE Informatique. Posteriorment es convertiria també a l'Amiga, el Commodore 64, l'Amstrad CPC, l'Apple IIGs i MS-DOS.
Però la que jo he provat, recordo i gaudia era la de la Gameboy, que descobreixo que és coneguda per la seva banda sonora, ens diu la Wikipedia que del senyor Hitoshi Sakamoto, prolífic compositor que entre altres ha fet la música de videojocs com els Final Fantasy Tactics i el Final Fantasy XII.
Potser no us en recordeu, i seria ben normal perquè va ser un fracàs comercial i de crítica, però el 1992 es va estrenar una pel·lícula que barrejava imatge real i dibuixos animats, com Qui va enganyar a Roger Rabbit?, anomenada Cool World, protagonitzada per en Brad Pitt i la Kim Basinger. I sí, se'n va fer un videojoc.
Va aparèixer entre 1992 i 1993 per a diversos sistemes, entre els quals l'Amiga, que és la versió que hem vist. En aquest cas es tracta d'un títol de plataformes, com també passava a les versions que veurem tot seguit.
En aquest cas, el de l'Atari ST, no he trobat cap vídeo del joc per dins, però aprofito per a posar-ne la introducció animada.
També la podem veure a la versió per a MS-DOS, i suposo que el mateix es pot dir de la versió per al Commodore 64, del qual només he trobat un vídeo sobre la seva sempre superior banda sonora.
Però no us penseu que no va passar per les consoles en el sentit tradicional de la paraula, perquè com podeu veure també va sortir per a la Gameboy. I la cosa no s'acabaria aquí, el que passa és que els dos títols que ens queden són diferents, com veurem ara:
Aquest és el de la NES, amb un so inconfusible, però tot i així no crec que sigui tan diferent de les versions per a ordinadors i Gameboy. Tot i així va ser un llançament exclusiu dels Estats Units, el 1993. Acabarem amb un que sí que es considera força diferent:
És el de la Super Nintendo, llançat el 1992, que és l'únic on el protagonista és en Jack Deebs, el dibuixant que a la pel·lícula interpreta en Gabriel Byrne, mentre que en tots els altres es controlava el detectiu Frank Harris (Brad Pitt al film).
A més, encara que és de plataformes té més elements d'aventura que no pas els dels ordinadors, la Gameboy i la NES. Tots van ser distribuïts, això sí, per Ocean, però el de la SNES va ser desenvolupat per Painting by Numbers, els d'ordinador i Gameboy per Twilight i el de la NES per la mateixa Ocean.
En la meva cerca de títols clàssics que no arriben al nivell de llegendaris he tornat a recórrer a una pàgina escanejada amb un catàleg de videojocs de la desapareguda cadena de botigues Centre Mail, i n'he trobat un que coneixia però que m'havia marxat completament del cap.
Es tracta del Chiki Chiki Boys, que als Estats Units es va conèixer com a Mega Twins i que Capcom va llançar per a recreatives el 1990. El protagonitzen dos bessons de 15 anys d'edat que han de reconquistar el seu país després de l'atac sorpresa d'un monstre, i tot plegat es desenvolupa en un plataformes d'acció que si ocupa una entrada d'aquest bloc és perquè també va sortir per a sistemes domèstics.
El 1991 sortia per a l'Atari ST, que en teoria és la versió que es pot veure al vídeo, i el mateix any apareixia també per a l'Amiga. Curiosament es van arribar a anunciar també conversions per a Amstrad CPC, ZX Spectrum i Commodore 64, però pel que sembla no van veure la llum.
El 1992 (1993 a Europa) sortia la versió de la Mega Drive, que es veu que tenia la mateixa qualitat que la versió original per a recreatives, però li mancava un aspecte força important, que era el de la possibilitat de multijugador per a 2 persones.
Sí que hi era al port per a la PC-Engine Super CD-ROM², que va aparèixer només el Japó el 1994 i que, com es pot sentir al vídeo, sortia beneficiat del format CD que incorporava aquesta versió de la consola, almenys a nivell d'àudio, amb una banda sonora de molta més qualitat.
Si us fa gràcia el joc i no sou gaire fans de les consoles retro el podeu trobar en dos recopilatoris relativament moderns, de 2006, que són el Capcom Classics Collection: Remixed per a la PSP i el Capcom Classics Collection vol. 2 per a la Xbox i la Playstation 2.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
