Malalts dels videojocs: Tatuatges de microordinadors

Després de tots aquests anys publicant, de tant en tant, entrades sobre tatuatges relacionats amb videojocs que es fa la gent, encara em queden algunes idees al respecte, i se m'ha acudit preguntar-me si algú se n'havia fet de microordinadors, el terme potser antiquat per referir-se als ordinadors de 8 bits dels anys 80.

I la resposta és que sí, que n'hi ha exemples per internet, i no precisament pocs. En repassem alguns, com sempre, amb petits comentaris:

Primer em trauré de sobre el disgust, per la part que em toca: de l'MSX només he trobat aquest tatuatge, que és bàsicament el logo de l'estàndard informàtic amb què jo em vaig iniciar als videojocs a la tendra edat de cinc anys.

La popularitat de l'MSX, encara que no va ser petita, es va restringir força territorialment, i es diu que va triomfar especialment, dins d'Occident -i hi descarto un territori on va triomfar també, els països àrabs, perquè a l'Islam no es permeten els tatuatges-, als Països Baixos i l'estat espanyol, cosa que vull pensar que explica per què no tenim un grapat d'americans tatuant-se una cosa de la que no tenen ni idea, i amb els britànics passa el mateix, ja que tenien altres sistemes molt més populars a la seva zona. 

Però per xifres de vendes és un dels ordinadors de 8 bits més venuts de la història, així que suposo que el fet que no hi hagi un ordinador concret, sinó un fotimer de models, ha influït en aquesta absència -almenys declarada- de tatuatges sobre l'estàndard japonès.

De l'Amstrad CPC només he estat capaç de trobar això, la imatge d'un casset amb el joc Oh Mummy, joc que si bé va sortir també per a màquines de la competència, el va desenvolupar Amsoft, subsidiària d'Amstrad.

El ZX Spectrum va ser tremendament popular al Regne Unit, encara ara se li té un respecte notable malgrat que se li reconeguin les limitacions tècniques en comparar-lo amb la competència, i n'he trobat un parell de tatuatges, començant per aquest amb el logo de la marca, i el simpàtic Horace del Horace Goes Skiing.

L'ordinador creat pel difunt Sir Clive Sinclair també va ser homenatjat en aquest espectacular tatuatge de braç sencer i a tot color, que demostra un amor incomparable a aquest ordinador, o bé una tremenda borratxera amb conseqüències permanents.

Però ara passarem a l'ordinador més venut de la història, i amb diferència, que és el Commodore 64, i veurem com ja trobem més cosetes. Per exemple, aquest del dors de l'avantbraç, que deixa clar de quin equip és el seu portador (o la seva portadora).

A la mateixa zona del cos se'l va fer aquesta noia, o dona, amb un missatge directe i recognoscible per part d'aquells que hagin fet servir algun cop una màquina de la companyia.

El Commodore 64, el més antic dels ordinadors que veiem avui, de 1982, és també el més popular pel que fa al so, i és que el seu xip SID 6581 de MOS Technology és llegendari, prou perquè aquesta persona se'l tatués en una composició amb el logo de la companyia i, a sota de tot, l'enemic principal del Galaga.

He trobat algun exemple de tatuatges de l'aparell en si, en la seva versió popularment coneguda com a "panera", però aquest m'ha robat el cor, i és que aquesta persona se'l va col·locar ben a prop del seu. Espectacular, no trobeu?

I vosaltres? De quin ordinador de 8 bits (o de 16) us faríeu un tatuatge?

Comparativa: Pooyan

No fa gaire s'ha anunciat que un dels propers títols que apareixeran a la línia Arcade Archives, de Hamster, és un clàssic de Konami el nom del qual tenia desat en alguna carpeta de la meva memòria, normalment oculta, i això m'ha fet pensar en escriure una nova entrada d'aquesta secció en què la idea és veure un videojoc de recreativa i comparar-lo amb les adaptacions que se'n van fer per a sistemes menys potents. 

En aquest cas es tracta d'un joc l'existència del qual vaig conèixer a l'MSX, sense preguntar-me si venia d'una recreativa o no -en aquella època no m'ho preguntava mai, perquè per a mi "l'ordinador" era l'única cosa que hi havia pel que fa a videojocs-, i que em cridava l'atenció pel seu nom, que llegit amb els escassos coneixements d'anglès del meu jo de llavors sonava molt pitjor que no pas ara.

Corria l'any 1982 i, a banda de néixer jo i sortir títols com el Dig Dug, el Ms. Pac-man, el Donkey Kong Jr., el Pole Position o l'E.T. de l'Atari 2600, entre altres videojocs cèlebres, la gent de Konami llançava el Pooyan, un joc desenvolupat per Stern Electronics que ens proposava controlar una truja per rescatar els seus fillets garrins (els pooyan, una manera afectuosa d'anomenar-los unint "poo", onomatopeia del ronc dels porcs, i "yan", un sufix de tractament familiar) d'un grup de llops.

La manera de fer-ho, però, és força original. No té res a veure amb el concepte de joc de plataformes que ens imaginem quan ens parlen d'una aventura, sigui de rescatar algú o de vèncer un dolent o trobar un tresor.

La mecànica del joc consisteix a llançar fletxes o trossos de carn a uns llops que tenen segrestats els porquets i que baixen (o pugen) per la pantalla agafats a uns globus plens d'heli. Per fer-ho haurem d'emprar l'ascensor manual operat des de dalt del penya-segat per uns altres porquets, suposarem que germans dels segrestats, però que he trobat que es diuen booyan, una altra manera afectuosa d'anomenar els porcs. 

Els llops contraatacaran llançant-nos pedres, i si se'ns escapen ens atacaran des d'unes escales que tenim al darrere en cas que sigui una pantalla en què es mouen de dalt cap avall o uniran forces per deixar caure una roca gegant damunt nostre si és de les que ens els mostren pujant en comptes de baixant. Són dos tipus de pantalla, per cert, que es repeteixen en cicle i amb una dificultat creixent. Després de cada cicle hi ha una pantalla de bonificació. 

Doncs bé, en els anys següents es va poder veure en diversos sistemes domèstics, i començo amb el que tenia jo, on vaig conèixer el joc, tot i que no va ser dels que més vaig tocar: l'MSX, de 1985.

Podem veure que la conversió era molt bona, com sempre amb Konami -per això els jocs d'aquesta companyia són reconeguts com els millors de l'ordinador-, però també que els gràfics són més simples, menys acolorits. 

Anem enrere en el temps, perquè el mateix 1982 va sortir la versió per a l'Atari 2600, impossible de confondre amb cap altra veient aquest vídeo. 

És evident que els gràfics són encara més simples, i la música és absent, perquè es deixen només els efectes de so.

Molt millor aspecte i, per fi, música tenia a l'Atari 800, tot i que encara quedava lluny de la versió original per a recreatives. 

Aquí el veiem en Commodore 64 (1983), amb els seus colors característicament més foscos, menys vius, però amb capacitat per fer coses espectaculars amb el so... que en aquest cas trobo que no arriba on podria arribar, però s'opta, no del tot desencertadament, per imitar la música original, i trobo que se'n surt força bé.

Aquesta consola, la Casio PV-1000, no la coneixia -i ja tinc l'excusa per a una nova entrada de la secció Consoles desconegudes-, però la seva versió de 1983 del Pooyan em sembla molt bona, tot i que, curiosament, en aquest cas és de nit, m'imagino que per culpa d'alguna limitació tècnica que no permetia dedicar més recursos als fons, però no en soc cap expert.



Tampoc coneixia l'ordinador Sord M5, que el mateix any va tenir la seva versió del joc, trobo que força bona, o almenys similar a la de l'MSX. Com a mínim es veu fluïda, que no és poca cosa.



Bastant més atariesca es veu la versió per als ordinadors educatius TRS-80 Color Computer, que també he de reconèixer que no sabia que existien. Sembla, però, força jugable de totes maneres.



Una altra màquina l'existència de la qual ignorava: el també ordinador educatiu Tutor de Tomy, que el mateix any presentava aquest Pooyan que sembla una barreja de les característiques de diversos altres sistemes, però que alhora té personalitat pròpia.



Per al meu gust una mica pitjor seria aquesta versió per a l'Apple II, de 1984, també en jugabilitat, on sembla que els llops tinguin moltíssima pressa, no trobeu?



I ara sí, acabo tornant al 1985, però per mostrar com era la versió per a la NES, o més ben dit la Famicom, perquè sembla que només existeix la versió japonesa d'aquest cartutx. Com podem veure, no sembla calcada de cap altra, ni tan sols de la versió recreativa, seguint la línia de totes les versions que hem vist, cadascuna de les quals indentificable per alguna cosa.

El Pooyan és un clàssic de Konami, no d'aquells que trobaríem a faltar en un recopilatori dels millors 5 o 10, potser -o sí-, però amb una mecànica senzilla i un desenvolupament divertit, demencial i desafiant, ideal per als amants de les puntuacions altes. Un arcade com cal, en altres paraules. I, per tant, no és estrany que sortís per a tants sistemes de l'època.

Comparativa: Wonder Boy

Ara que he entrat a la saga Wonder Boy, de la qual ja vaig parlar una vegada, fa anys, en un repàs al que llavors vaig considerar "petit clàssic", però que en realitat és mitjà com a mínim, m'ha vingut de gust recuperar una secció que no tocava des de 2009, any d'inauguració d'aquest blog que, sí, està a punt de fer els 10 anys.

Em centraré en el primer títol de la saga, estrenat a recreatives, i el compararé amb els ports domèstics, encara que tradicionalment aquesta secció se m'escapava de les mans i acabava repassant sagues senceres.

L'any 1986 es presentava als salons recreatius el moble del videojoc que avui ens ocupa, publicat per Sega però desenvolupat pel senyor Ryûichi Nishizawa per a Escape, que després passaria a dir-se Westone Bit Entertainment.

Ens posava a la pell del cavernícola Tom Tom, que havia de rescatar la seva xicota Tina d'un seguit de dimonis i monstres, i és conegut per l'anacrònic monopatí que podia agafar.



També és conegut perquè en llicenciar-se a sistemes domèstics Sega ho va poder fer sense problemes per a les seves màquines, perquè tenia els drets dels personatges i del nom del joc, però altres companyies també el volien i Escape, que només era propietària del disseny general, va treballar amb Hudson Soft per tal de fer un clon, amb el protagonista canviat, que es va conèixer com a Adventure Island i que va originar, al seu torn, una saga nova en consoles.



Aquí veiem la comparativa entre la versió de Master System -al vídeo l'autor s'ha equivocat posant-hi el logo de la Mega Drive americana-, anomenada Wonder Boy (i aprofitem per veure com era), i la de NES, que es deia Adventure Island. Són molt similars, però hi ha algunes diferències i en general el de NES és força més difícil.



Passem ara a la primera conversió o port, la versió per a l'SG-1000, la primera consola domèstica de Sega, que va sortir només al Japó el mateix 1986, i que té unes retallades òbvies en els gràfics, la música és diferent i certament sembla un joc de l'MSX, una semblança entre els dos sistemes que sempre he observat.

També, a causa de les grans diferències tècniques amb la recreativa, resulta que es va dissenyar de nou, té pantalles diferents i hi falten coses, com ara el mític monopatí.



Aquí el veiem en Game Gear, de 1990 i en principi pràcticament igual que el de la Master System, de 1987. En aquest cas sí que és un port directe de la recreativa, tot i que amb retallades, és clar, perquè aquestes màquines no eren tan potents com l'original. A canvi, però, tenien pantalles extra.

Com a curiositat, als Estats Units el de Game Gear es va conèixer com a Revenge of Drancon i al Japó, el de Master System, com a Super Wonder Boy, en teoria per diferenciar-lo del Wonder Boy de l'SG-1000.



Aquí veiem la versió de l'Spectrum, de 1987, com les altres que veurem de microordinadors. Llegeixo a la Wikipedia que executar el joc en mode 128K feia que no es carreguessin bé els gràfics del quart nivell i que no es pogués continuar, de manera que s'havia d'arrencar en mode 48K, encara que l'Spectrum que es tingués fos més potent.



El del Commodore 64 es veia i sonava així, tot i que probablement no és de les coses més espectaculars que hem vist en aquest sistema famós sobretot pel seu xip de so.



Acabem amb el repàs del Wonder Boy als microordinadors amb la versió de l'Amstrad CPC, que en gràfics s'assemblava més a la versió del Commodore 64, però en so, a la de l'Spectrum. Com era habitual, és la que té més colors, però si comparem els tres vídeos veiem com l'scroll no és tan fluid.

En tots tres casos cal destacar que els va distribuir Activision, i que Sega no va posar cap pega amb què es diguessin Wonder Boy. Per tant, era un problema de no voler la llicència tal qual en consoles de Nintendo.

També s'ha de dir que, a causa de les limitacions que comportava el fet que els jocs en microordinadors s'haguessin de carregar des d'un lector de cintes, aquestes versions tenen a cada àrea el mateix cicle de pantalles de bosc, mar, cova i bosc de nit, mentre que en consoles no es repetia tant aquest patró.



I acabo amb el Wonder Boy Returns, desenvolupat per CFK i llançat per a ordinadors, a Steam, el 2016, que és un remake en alta definició del joc original. No seria estrictament material de comparativa, perquè es va fer dècades després, amb tot el que això suposa, però tampoc passa res perquè el coneguem.

Hem vist com es va convertir el mític Wonder Boy a sistemes domèstics, amb versions millors i pitjors, però totes fidels com a mínim a l'esperit d'aquell títol que va originar una saga, i accidentalment una d'allunyada de la marca que inaugurava, però que també és popular.

Petits clàssics: Vigilante

Un dels motius pels que vaig crear aquesta secció, una de les més veteranes, era poder investigar i veure com eren realment aquells videojocs que durant la infantesa i l'adolescència tenia vistos per la portada o me'n sonava el nom.

El d'avui és un videojoc que sabia que era dels més esmentats de la Turbografx-16, i encara que també hi era en Master System no hi vaig arribar a jugar mai, i tampoc ho he fet ara que tinc la consola.

En aquell moment no em vaig aturar a pensar en la curiositat del nom Vigilante, al meu cervell encara inexpert -més que ara, almenys- no li va passar pel cap que aquell títol fos l'original i el va assumir com a traduït al castellà.

Amb els anys, i gràcies a sèries, pel·lícules i còmics, vaig saber que els justiciers reben el sobrenom de "vigilante" també en anglès, així com actualment sé que aquest joc estava disponible per a més sistemes dels que em pensava.

Amb aquests curiosos gràfics que recorden la posterior tècnica del cel shading i que ens mostren un protagonista que sembla que vagi disfressat de Son Gohan debutava a les recreatives aquest beat'em up el 1988, i es va considerar un hereu espiritual del Kung-Fu, desenvolupat igualment per Irem i conegut per la seva conversió a la NES, a més de ser un dels primers beat'em up de la història.

El Vigilante ens convida a controlar un expert en lluita que decideix protegir el seu territori al centre de Nova York dels skinheads, que a més han segrestat la seva xicota, la Madonna, que no crec que sigui la reina del pop. 

Ho fa amb l'ajuda dels seus cops de puny i de peu i, de tant en tant, nunchakus que es va trobant, i al llarg de 5 escenaris: el carrer, un abocador, el pont de Brooklyn, un carreró i el terrat d'un edifici en construcció.

La conversió domèstica més coneguda segurament és la de la Turbografx-16, que gràficament no té res a envejar a l'arcade. De fet, durant molt de temps, de les poquíssimes coses que sabia d'aquella misteriosa consola de 16 bits que no es va distribuir amb normalitat a l'estat espanyol una era l'existència d'aquest títol.

Pel que fa a la versió de la Master System, la Madonna passava a anomenar-se Maria -culturalment té certa relació, doncs, però així no s'especulava amb l'esmentada cantant- i els skinheads passaven a ser "Rogues", potser per tal d'evitar polèmiques amb aquest terme les connotacions polítiques del qual han canviat al llarg dels anys.

Sembla que cap de les versions es considera gaire bona -tot i que hi ha opinions contradictòries-, per problemes amb la resposta i l'efectivitat d'uns cops que, en realitat, són opcions massa pobres per a un joc d'aquest gènere, a més d'altres queixes com ara que és curt i que es considera massa "còpia" del Kung Fu.

En aquest vídeo tenim una comparativa de les versions que existeixen d'aquest joc, que a més de les esmentades inclouen les de Commodore 64, ZX Spectrum, Amstrad CPC, Atari ST, Amiga, MSX i un remake per a Windows. 

Tot i que en general, com deia, no es considera un joc essencial perquè no és que li sobri qualitat, el 2007 va passar a formar part de la Consola Virtual de la Wii en la seva versió per a Turbografx-16, cosa que va fer debutar el Vigilante en una consola de Nintendo. El 2015 hi tornaria, en aquest cas a la Wii U, però només al Japó.