Fa un temps, en un vídeo d'un dels youtubers que segueixo en matèria de videojocs, vaig veure un accessori que vaig pensar que podia ser interessant dur al blog, i trobo que ja ha arribat el moment de parlar-ne.
En aquest cas estem davant d'un perifèric de l'Atari 2600, una consola que a molts, malgrat que ja superem la quarantena, ens queda enrere i és un aparell anterior a la nostra època com a videojugadors, però que té un llegat innegable i també va ser la primera en moltes coses.
Parlem del GameLine, un servei de distribució telefònica de videojocs per a aquesta llegendària i popularíssima consola desenvolupat per Control Video Corporation, o CVC, que consistia en un mòdem i un cartutx d'emmagatzematge on es podien descarregar jocs, exclusius del servei, per a l'Atari 2600 a través del telèfon.
L'origen de tot plegat va ser que el fundador de The Source, un dels primers serveis online, de 1978, William von Meister, volia fer servir la seva tecnologia de transmissió per mòdem i les negociacions amb companyies de cable per enviar-los música no havien anat bé a causa de la pressió que van exercir les botigues de discs, de manera que va reorientar el projecte per tal que es poguessin descarregar videojocs d'un servidor a les llars dels jugadors.
L'accessori sortia el 1983 i per tal de fer-lo servir calia fer-se'n membre, després de la qual cosa es rebia un PIN que permetia accedir al servidor i descarregar un joc tot introduint un codi de 3 dígits i... pagant, és clar. Els usos dels jocs estaven limitats, però: al cap de 8 partides no es podia continuar fent servir i, si es volia, s'havia de tornar a descarregar passant altre cop per caixa. Parlant de calés, l'accessori valia 60 dòlars, les descàrregues 1 dòlar i la quota de subscripció, 15.
Ser membre del "club", això sí, tenia alguns beneficis: el dia de l'aniversari es podia jugar al que fos de manera il·limitada i sense pagar, i es rebia una revista anomenada GameLiner, amb informació sobre els jocs, consells, trucs, etc. A més, s'organitzaven competicions de puntuació.
El gran problema del servei va ser que no va poder obtenir llicències dels jocs de les grans companyies del moment, com ara Activision, Parker Brothers o Mattel, ni tan sols de la mateixa Atari, de manera que el seu catàleg va ser força limitat.
El GameLine, doncs, va fer fallida ràpidament, tot i que hi havia la intenció d'oferir no només videojocs, sinó també notícies, informació borsària, correu electrònic, banca online, fòrums i tota mena d'informació típica del teletext.
Amb el crash del 83 al món dels videojocs en l'àmbit estatunidenc el sistema va desaparèixer, però es va reciclar en un nou servei anomenat Quantum Link, que el 1991 es va transformar en America Online, un dels proveïdors d'internet més importants del país, que actualment i després de passar per diverses mans és propietat de Yahoo!.
No fa gaire s'ha anunciat que un dels propers títols que apareixeran a la línia Arcade Archives, de Hamster, és un clàssic de Konami el nom del qual tenia desat en alguna carpeta de la meva memòria, normalment oculta, i això m'ha fet pensar en escriure una nova entrada d'aquesta secció en què la idea és veure un videojoc de recreativa i comparar-lo amb les adaptacions que se'n van fer per a sistemes menys potents.
En aquest cas es tracta d'un joc l'existència del qual vaig conèixer a l'MSX, sense preguntar-me si venia d'una recreativa o no -en aquella època no m'ho preguntava mai, perquè per a mi "l'ordinador" era l'única cosa que hi havia pel que fa a videojocs-, i que em cridava l'atenció pel seu nom, que llegit amb els escassos coneixements d'anglès del meu jo de llavors sonava molt pitjor que no pas ara.
Corria l'any 1982 i, a banda de néixer jo i sortir títols com el Dig Dug, el Ms. Pac-man, el Donkey Kong Jr., el Pole Position o l'E.T. de l'Atari 2600, entre altres videojocs cèlebres, la gent de Konami llançava el Pooyan, un joc desenvolupat per Stern Electronics que ens proposava controlar una truja per rescatar els seus fillets garrins (els pooyan, una manera afectuosa d'anomenar-los unint "poo", onomatopeia del ronc dels porcs, i "yan", un sufix de tractament familiar) d'un grup de llops.
La manera de fer-ho, però, és força original. No té res a veure amb el concepte de joc de plataformes que ens imaginem quan ens parlen d'una aventura, sigui de rescatar algú o de vèncer un dolent o trobar un tresor.
La mecànica del joc consisteix a llançar fletxes o trossos de carn a uns llops que tenen segrestats els porquets i que baixen (o pugen) per la pantalla agafats a uns globus plens d'heli. Per fer-ho haurem d'emprar l'ascensor manual operat des de dalt del penya-segat per uns altres porquets, suposarem que germans dels segrestats, però que he trobat que es diuen booyan, una altra manera afectuosa d'anomenar els porcs.
Els llops contraatacaran llançant-nos pedres, i si se'ns escapen ens atacaran des d'unes escales que tenim al darrere en cas que sigui una pantalla en què es mouen de dalt cap avall o uniran forces per deixar caure una roca gegant damunt nostre si és de les que ens els mostren pujant en comptes de baixant. Són dos tipus de pantalla, per cert, que es repeteixen en cicle i amb una dificultat creixent. Després de cada cicle hi ha una pantalla de bonificació.
Doncs bé, en els anys següents es va poder veure en diversos sistemes domèstics, i començo amb el que tenia jo, on vaig conèixer el joc, tot i que no va ser dels que més vaig tocar: l'MSX, de 1985.
Podem veure que la conversió era molt bona, com sempre amb Konami -per això els jocs d'aquesta companyia són reconeguts com els millors de l'ordinador-, però també que els gràfics són més simples, menys acolorits.
Anem enrere en el temps, perquè el mateix 1982 va sortir la versió per a l'Atari 2600, impossible de confondre amb cap altra veient aquest vídeo.
És evident que els gràfics són encara més simples, i la música és absent, perquè es deixen només els efectes de so.
Molt millor aspecte i, per fi, música tenia a l'Atari 800, tot i que encara quedava lluny de la versió original per a recreatives.
Aquí el veiem en Commodore 64 (1983), amb els seus colors característicament més foscos, menys vius, però amb capacitat per fer coses espectaculars amb el so... que en aquest cas trobo que no arriba on podria arribar, però s'opta, no del tot desencertadament, per imitar la música original, i trobo que se'n surt força bé.
Aquesta consola, la Casio PV-1000, no la coneixia -i ja tinc l'excusa per a una nova entrada de la secció Consoles desconegudes-, però la seva versió de 1983 del Pooyan em sembla molt bona, tot i que, curiosament, en aquest cas és de nit, m'imagino que per culpa d'alguna limitació tècnica que no permetia dedicar més recursos als fons, però no en soc cap expert.
Tampoc coneixia l'ordinador Sord M5, que el mateix any va tenir la seva versió del joc, trobo que força bona, o almenys similar a la de l'MSX. Com a mínim es veu fluïda, que no és poca cosa.
Bastant més atariesca es veu la versió per als ordinadors educatius TRS-80 Color Computer, que també he de reconèixer que no sabia que existien. Sembla, però, força jugable de totes maneres.
Una altra màquina l'existència de la qual ignorava: el també ordinador educatiu Tutor de Tomy, que el mateix any presentava aquest Pooyan que sembla una barreja de les característiques de diversos altres sistemes, però que alhora té personalitat pròpia.
Per al meu gust una mica pitjor seria aquesta versió per a l'Apple II, de 1984, també en jugabilitat, on sembla que els llops tinguin moltíssima pressa, no trobeu?
I ara sí, acabo tornant al 1985, però per mostrar com era la versió per a la NES, o més ben dit la Famicom, perquè sembla que només existeix la versió japonesa d'aquest cartutx. Com podem veure, no sembla calcada de cap altra, ni tan sols de la versió recreativa, seguint la línia de totes les versions que hem vist, cadascuna de les quals indentificable per alguna cosa.
El Pooyan és un clàssic de Konami, no d'aquells que trobaríem a faltar en un recopilatori dels millors 5 o 10, potser -o sí-, però amb una mecànica senzilla i un desenvolupament divertit, demencial i desafiant, ideal per als amants de les puntuacions altes. Un arcade com cal, en altres paraules. I, per tant, no és estrany que sortís per a tants sistemes de l'època.
Podria dedicar una entrada als videojocs de l'Indiana Jones, i és molt possible que en el futur ho faci, però permeteu-me que escrigui un text sobre el primer dels jocs on controlem el personatge, perquè hi ha motius per destacar-ne la singularitat.
Raiders of the Lost Ark és el nom de la primera pel·lícula de la trilogia original, i des de fa uns anys ja tetralogia, dirigida per l'Steven Spielberg, protagonitzada per en Harrison Ford i estrenada el 1981, amb el títol català, per cert, de A la recerca de l'arca perduda.
Doncs bé, la pel·lícula va ser tot un èxit, és un innegable clàssic del cinema dels anys 80, i Atari en va fer aquest videojoc. En els anys posteriors seria una cosa normal, encara ara es fa, i per desgràcia -i cada cop més- no acostumen a ser bons videojocs, però és evident que el cinema ha estat i encara és una inspiració per a desenes de videojocs. El cas és que el Raiders of the Lost Ark va ser el primer videojoc que adaptava una pel·lícula.
Actualment es fan molt difícils de mirar, els gràfics de l'Atari 2600, jo sempre dic que m'encanta el retro, però que l'Atari 2600 -que tinc, per una donació- supera els meus límits de tolerància. Suposo que és una qüestió d'haver envellit malament, perquè quan no hi havia res més la gent al·lucinava, i quan es feien ports de recreativa consideraven que els jocs havien estat traslladats fidelment i que era com tenir la màquina a casa.
En fi, sembla que fins i tot en aquella època els gràfics del Raiders of the Lost Ark no van agradar gaire, però pel que fa a la jugabilitat, tot i que no hi havia unanimitat al respecte, molts van trobar que tenia una interessant complexitat i que hom s'havia d'escalfar el cap per jugar-hi.
Es tracta d'un títol programat per en Howard Scott Warshaw, empleat d'Atari que es va fer famós per haver dissenyat poc després l'E.T.: the Extra-Terrestrial, basant-se altre cop en una pel·lícula d'èxit de l'Spielberg. L'home, ja ho vaig explicar aquí, havia rebut l'encàrrec de fer aquella nova adaptació per l'èxit aconseguit pel joc Yar's Revenge i el que avui ens ocupa, el de l'Indiana Jones. La diferència, però, és que amb el Raiders of the Lost Ark va tenir més de cinc setmanes per fer-lo, ja que el film és de juny de 1981 i el joc, de novembre de 1982.
De tota manera, si el Yar's Revenge encara ara té l'aplaudiment del públic, el Raiders of the Lost Ark va ser un èxit de vendes -i va originar el projecte maleït que contribuiria a acabar amb Atari- per la pel·lícula en què es basava, perquè no era especialment bo.
Amb un joystick controlem el protagonista i amb l'altre ens movem per l'inventari, on hi ha els objectes que hem d'anar acumulant per tal d'arribar a la famosa Arca, però no se'ns explica quan fer servir cadascun d'aquests objectes, i a més en podem perdre algun si premem el botó del joystick equivocat, que segons quin sigui serveix per a emprar l'objecte o per descartar-lo, de manera que si ens equivoquem no podríem acabar el joc. Tampoc no sabem on hem d'anar, llevat que consultem el manual.
En qualsevol cas, va ser el primer videojoc basat en una pel·lícula, i tal com va sortir potser va ser premonitori del que passaria durant dècades amb els jocs inspirats per films, malgrat honorables excepcions.
Ara sí, ja ha arribat el moment de dedicar una entrada a un petit clàssic un remake(o seqüela) del qual ja va protagonitzar-ne una fa uns quants dies. Una recreativa clàssica, de 1980, que es considera precursora del gènere de les plataformes, aviat és dit.
A primera vista no s'assembla en excés al que entenem per un videojoc de plataformes, però la història posa aquesta etiqueta al joc, que com a mínim sí que és el primer que es va fer del subgènere d'escalar edificis, el representant més conegut del qual és, innegablement, el Donkey Kong.
El Crazy Climber va debutar el 1980 a les recreatives, com deia més amunt, i ho va fer gràcies a Nichibutsu, que va presentar la llavors inèdita proposta de controlar un paio que s'havia begut l'enteniment i escalava edificis, una figura que generalment es coneix com a daredevil, la paraula anglesa que significa "temerari".
Per si això no fos prou perillós, i a diferència del que passaria a la vida real, ens enfrontàvem a perills afegits, com ara finestres que s'obrien i es tancaven -això fins a cert punt és normal-, bojos que ens llançaven objectes, un còndor que deixava caure ous i excrements, coses que queien perquè sí i un goril·la gegant, també.
La idea és arribar fins a dalt -no tot són perills, de vegades també tindrem alguna ajuda, com ara uns globus que ens fan pujar 8 pisos- i marxar amb un helicòpter que ens espera... per tal de dur-nos a un altre edifici. Quan completàvem els 4 que hi havia, però, havíem de continuar des del primer, i així anar fent fins on poguéssim.
El personatge es controlava amb dos joysticks, però sense botons, cosa extraordinària, i una curiositat de la recreativa que es pot llegir a la Wikipedia és que adaptava la dificultat a la puntuació de l'últim jugador. Us imagineu, doncs, l'experiència d'un jugador que hi jugués per primer cop després que just abans que ell hi passés un autèntic crac?
La versió de la Famicom, de 1986, feia així, però abans en van sortir altres conversions domèstiques, com la de l'Arcadia 2001 o la de l'Atari 2600, ambdues de 1982, i després hi hauria la del Sharp X68000 (1993). El cas és que a la NES, la versió occidental de la Famicom, no va arribar, però val la pena parlar d'una curiositat d'aquesta versió.
Per tal d'emular els controls de la recreativa, hi havia un adaptador que s'acoblava al comandament de la Famicom i tenia forma de palanca, i que es posava damunt la creueta. Per què n'hi ha dos, doncs? Perquè per tal d'emular les dues palanques de la recreativa, calia fer servir tots dos comandaments alhora. Altrament, com ens expliquen en anglès en aquest bloc, no es podia jugar al Crazy Climber de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.
Per l'interès que té la diferència del seu aspecte gràfic amb els altres que hem vist, comparteixo també el vídeo de la versió de l'Arcadia 2001, com podem veure molt rudimentària.
Tornant al tema, en realitat l'única versió domèstica occidental va ser la de l'Atari 2600. La resta, només al Japó, incloent-hi la de la WonderSwan (1999), la del recopilatori de clàssics arcade Oretachi Gessen Zoku Sono per a la Playstation 2 (2005), la de la Consola Virtual de la Wii (2010) i la de la Playstation 4 (2014).
Poso un vídeo de la versió de WonderSwan perquè m'ha semblat interessant, i alhora lògic i ben pensat, que per tal de jugar al Crazy Climber de la portàtil s'hagués de posar en vertical.
En qualsevol cas podem veure que aquell joc va tenir un cert èxit, si bé poca distribució a Occident, i la gent de Nichibutsu s'ho va prendre amb calma a l'hora de treure'n una seqüela.
Es tractava del Crazy Climber 2, que el 1988 va sortir per a les recreatives japoneses i l'esmentat X68000 de Sharp. Aquest títol, que representava una clara millora de l'original en l'aspecte tècnic, però mantenia la jugabilitat amb pocs canvis -el més destacat, que hi havia 6 edificis i en completar l'últim el joc s'acabava-, no va tenir cap versió fora del Japó.
No n'he trobat cap vídeo sense narració, però aquest és el Hyper Crazy Climber, una mena de remake que va sortir el 1996 en exclusiva per a les Playstation japoneses i el 2014 també per a la Playstation 3 en format digital.
L'any 2000 va sortir, per a la Playstation japonesa i aquest cop sense cap més versió ni rellançament, el Crazy Climber 2000, que tornava als escenaris urbans de la primera i la segona entregues, però aquest cop afegint polígons.
A Youtube només n'hi havia un vídeo amb gameplay i no es podia compartir, així que he triat aquest, del vídeo de presentació, on es poden veure les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York, que desapareixerien tràgicament, com tots sabem, l'any següent.
Del Crazy Climber Wii, també inèdit a Occident, ja en vaig parlar en una entrada dedicada en exclusiva, però vam quedar que no quedava clar si era gaire bo, i potser aquest va ser un dels motius que es quedés al Japó. Ara bé, després de repassar els jocs de la saga i veure que ben poques versions es va poder gaudir fora del seu país d'origen (de moment només la de l'Atari 2600 del primer joc), ja no sé què pensar.
El que sí que va arribar, el 2011, va ser el Crazy Climber en versió Android, del qual tampoc no és que es trobin gaires anàlisis, per no dir que l'única cosa semblant que jo he trobat és la puntuació dels usuaris a la botiga de Google.
Així, doncs, hem repassat la història d'un videojoc que potser no ha tingut mai una distribució gaire espectacular, i del qual sens dubte podem gaudir -tant en la versió original com en seqüeles i remakes- en consoles d'importació o en última instància emuladors, però que és un petit clàssic de ple dret perquè al llarg de 35 anys ha anat fent aparició, d'una manera o una altra, al món dels videojocs.
Feia moltíssim temps que no redactava una entrada d'aquesta secció, i com de costum me l'ha inspirat una cerca que estava destinada a generar un article d'una altra secció, de manera que estem davant d'una agradable sorpresa, perquè el bloc ha d'evolucionar però sense perdre de vista els seus orígens.
Centrem-nos: us havíeu parat mai a pensar si hi havia videojocs basats en el popularíssim Cub de Rubik? Doncs el cas és que sí, i des de fa dècades. Si el cub es va inventar el 1974, 10 anys després Atari va pensar que la seva popular plataforma domèstica Atari 2600 podia acollir, al seu extens catàleg, un videojoc anomenat Rubik's Cube.
I és aquest que hem vist, que no sembla que tingui gaire relació amb el famós cub, però les limitacions tècniques impedien mostrar un cub en tres dimensions reals, de manera que els programadors van haver de recórrer a aquest personatge de disseny tan típicament Atari 2600 per tal de permetre'ns desplaçar-nos entre les cares i fer les rotacions amb el botó del joystick.
Allò va ser un fracàs, ja que es perdia l'esperit del cub original i del sistema de joc que l'acompanyava, però l'any 2008 un estudi independent ho va voler tornar a provar amb el Cubage, per a Xbox Indie Games (descarregable per a Xbox 360), que ara sí podia comptar amb la tridimensionalitat imprescindible del Cub de Rubik, però que també va ser mal rebut perquè, al cap i a la fi, i per difícil i frustrant que sigui per a molts de nosaltres, el Cub de Rubik s'ha de jugar a la realitat, no pas amb els comandaments d'una consola.
Fa un parell de dies vaig fer una entrada sobre els videojocs dels Looney Tunes i ara aprofito l'ocasió per tal de recuperar una secció que ja fa uns quants dies que no toco, la dels Jocs que no van veure la llum, per parlar d'un títol relacionat amb els populars personatges de la Warner Bros. que, en realitat, no va arribar a sortir mai.
El Looney Tunes Hotel havia de sortir el 1983 per a l'Atari 5200, que segons AtariProtos.com estava duent a terme el joc per tal de continuar en la línia seguida amb l'Atari 2600 de fer aparèixer personatges coneguts dels dibuixos animats en videojocs per tal d'atraure jugadors molt joves i/o no habituals dels videojocs.
I aquí el tenim, perquè tot i que no va veure la llum per raons que no han transcendit (o que jo no he trobat de cap font fidedigna) el joc estava en un estat de desenvolupament molt avançat i d'alguna manera ha arribat aquest vídeo a la xarxa.
Sembla mentida que no acabés d'anar bé el projecte, sobretot perquè en aquell moment Time Warner havia adquirit Atari i podia fer tants videojocs dels seus personatges com volgués, però el cas és que no era el primer cop que passava:
L'Atari 2600 havia de rebre un joc d'en Bugs Bunny en la mateixa època, però tampoc no va veure la llum i només en tenim aquest vídeo extret del prototip. Per tant, les consoles d'Atari es van quedar sense cap títol protagonitzat per personatges de la Warner Bros. dos cops seguits.
Sembla, però, que un programador que havia treballat a Atari, el senyor Bob Polaro, el va llançar el 2002. Explica en una entrevista que en un primer estudi de mercat la cosa no va acabar d'anar gaire bé, però que el joc tenia els millors gràfics que s'havien vist mai en aquella consola i que ell hi va afegir la modalitat de 2 jugadors en què un dels dos controlava l'Elmer, però que quan Atari va arxivar el joc ell marxava de la companyia, així que la cosa va quedar penjada. Una llàstima.
Heu jugat mai a l'Atari 2600? És probable que sí, tot i que és una consola que pertany a una generació anterior a la dels 8 bits, i almenys jo no conec més que una persona que la posseeixi i, a sobre, no les tenim totes sobre la seva autenticitat. Originalment coneguda com a Atari VCS (Video Computer System) quan va sortir el 1977, va ser rebatejada com a 2600 quan el 1982 va sortir l'Atari 5200, se'n van vendre uns 30 milions d'unitats i, segons la web IGN, és la segona millor consola de la història, després de la NES.
Vista ara costa de pair, però bé, va tenir centenars de jocs i un èxit molt gran durant els anys vuitanta. Atari la va descontinuar el 1992 (segons la Wikipedia és la consola domèstica que va durar més temps, 14 anys i 2 mesos), i abans d'embolicar-me més passaré al tema del dia, que és l'últim joc que se'n va fer.
L'Acid Drop, de 1992, es l'últim joc que es va fer per a l'Atari 2600, i com podem veure és una mena de Columns, o una variant d'aquesta mena de jocs de trenca-closques que funcionen amb la desaparició de les peces en coincidir un determinat color. Gràficament es correspon amb la consola, però el que el 1977 podia ser el millor que s'havia vist fins aquell moment, podem imaginar-nos com es veia comparat amb consoles de l'època com la Mega Drive, la Super Nintendo o la Neo Geo, si ja durant els 80 havia estat àmpliament superada. Bé, aquest seria l'últim joc desenvolupat, però l'últim llançat va ser aquest altre:
L'Actionauts, en realitat Rob Fulop's Actionauts, va ser llançat per a l'Atari 2600 el 2008! Per això he posat aquest vídeo, on l'autor mostra com obre el videojoc, que està en unes condicions impecables. La història d'aquest títol és que havia de sortir el 1984, però després de la crisi dels videojocs de 1983, segons la web del mateix Rob Fulop, la demanda de videojocs havia baixat molt i per algun motiu que no acabo d'entendre el desenvolupament va passar al Commodore 64 (que també era un sistema de videojocs, però en fi...).
El 2008 ell mateix es va posar a distribuir-lo també per a l'Atari 2600, de manera molt limitada i venent-los a través de la seva web (sembla que no hi ha plans de fabricar més cartutxos després d'haver-ne fet 300 el 2008) i, com si encara fossin els anys vuitanta, es va poder gaudir d'un joc nou de la consola. No comptaré aquí el que es coneix com a homebrew, que són els videojocs fets sense llicència per part d'aficionats, però encara ara se'n creen alguns.
