Compres: agost de 2019

Ho esperava, que fos un mes més aviat tranqui, i ja va bé. Al final, cap compra de videojoc físic -tot i que per la impossibilitat de fer una reserva, siguem sincers-, alguns de digitals i una altra coseta que veurem a baix de tot.

Comencem, doncs, el repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquest mes, i la primera en realitat em va sortir de franc, gràcies als punts acumulats del programa MyNintendo de la Switch.

Es tracta del Road Fighter en versió arcade de la línia Arcade Archives de Hamster. Un clàssic de Konami que és un dels meus jocs d'infantesa en versió MSX, però que ara he pogut provar en versió original de recreativa, amb prou diferències, i el cert és que hi estic força enganxat.

L'Observer és un títol que tenia al punt de mira des que va sortir, però tenia un preu força elevat per ser exclusivament digital, i ara que l'han rebaixat me l'he comprat.

Sembla que té una ambientació cyberpunk força bladerunnera, i precisament la cara visible del joc és el  recentment desaparegut Rutger Hauer, per sempre associat a Blade Runner. No en sé gaire cosa més, però té bona pinta.

També sembla que té una ambientació que recorda la mítica pel·lícula de 1982 d'en Ridley Scott aquest The Way Remastered, un joc estil Flashback o Another World pel que fa al seu aspecte gràfic, però en realitat llançat originalment el 2016 (a la Switch el 2018). 

Pràcticament regalat, per menys d'1 euro, valia la pena comprar-lo i formar-se una opinió pròpia del títol, i espero no trigar gaire temps a posar-m'hi i poder-ne parlar aquí.

I al final m'he decidit, ajudat pel baixíssim preu d'un codi que he trobat en una coneguda botiga online de venda de codis digitals, a comprar per a Steam un pack format pels jocs The Dig, Loom, Indiana Jones and the Last Crusade i Indiana Jones and the Fate of Atlantis, clàssics de les aventures gràfiques dels quals jo, en la meva ignorància, fins fa poc només coneixia el Fate of Atlantis, un mític que tothom deu conèixer com a mínim de nom. 

En aquest cas, al contrari del que va passar amb les meves últimes compres per a ordinador, del mes passat, el meu PC sí que reuneix els requisits per fer-los anar. I ja en tinc ganes!

I l'única cosa física, que no és un videojoc, sinó un accessori, que en el meu cas vull per simplement decorar: l'amiibo de la Planta Piranya dels Super Mario, tot i que es va llançar fa uns mesos arrel de la seva aparició com a lluitadora al Super Smash Bros. Ultimate. 

M'ha costat trobar-la, primer perquè em vaig confiar i pensava que la trobaria de sortida al Carrefour, on valen 2 euros menys que a la resta de botigues, però justament va ser el primer amiibo de la seva tongada que es va exhaurir allà, i ja no hi va tornar. I segon, perquè al seu preu normal també es va acabar exhaurint a tot arreu, fins que de tant en tant tornava i al final vaig ser prou ràpid després de rebre una alerta de noves existències.

I això ha estat tot per al mes d'agost. Al final ha estat un mes de poca despesa, però sí que m'he comprat un grapadet de jocs digitals, així que no ha estat un mes desert, està clar. Setembre, d'altra banda, es presenta boig, fins al punt que he hagut de deixar, com a mínim per a més endavant, algunes compres perquè la despesa es disparava massa, i em vull posar seriós en el projecte de comprar menys i gaudir més, tenint en compte l'escàs temps lliure de què disposo.

   

Cinema i videojocs: Raiders of the Lost Ark

Podria dedicar una entrada als videojocs de l'Indiana Jones, i és molt possible que en el futur ho faci, però permeteu-me que escrigui un text sobre el primer dels jocs on controlem el personatge, perquè hi ha motius per destacar-ne la singularitat.

Raiders of the Lost Ark és el nom de la primera pel·lícula de la trilogia original, i des de fa uns anys ja tetralogia, dirigida per l'Steven Spielberg, protagonitzada per en Harrison Ford i estrenada el 1981, amb el títol català, per cert, de A la recerca de l'arca perduda. 

Doncs bé, la pel·lícula va ser tot un èxit, és un innegable clàssic del cinema dels anys 80, i Atari en va fer aquest videojoc. En els anys posteriors seria una cosa normal, encara ara es fa, i per desgràcia -i cada cop més- no acostumen a ser bons videojocs, però és evident que el cinema ha estat i encara és una inspiració per a desenes de videojocs. El cas és que el Raiders of the Lost Ark va ser el primer videojoc que adaptava una pel·lícula.



Actualment es fan molt difícils de mirar, els gràfics de l'Atari 2600, jo sempre dic que m'encanta el retro, però que l'Atari 2600 -que tinc, per una donació- supera els meus límits de tolerància. Suposo que és una qüestió d'haver envellit malament, perquè quan no hi havia res més la gent al·lucinava, i quan es feien ports de recreativa consideraven que els jocs havien estat traslladats fidelment i que era com tenir la màquina a casa.

En fi, sembla que fins i tot en aquella època els gràfics del Raiders of the Lost Ark no van agradar gaire, però pel que fa a la jugabilitat, tot i que no hi havia unanimitat al respecte, molts van trobar que tenia una interessant complexitat i que hom s'havia d'escalfar el cap per jugar-hi.

Es tracta d'un títol programat per en Howard Scott Warshaw, empleat d'Atari que es va fer famós per haver dissenyat poc després l'E.T.: the Extra-Terrestrial, basant-se altre cop en una pel·lícula d'èxit de l'Spielberg. L'home, ja ho vaig explicar aquí, havia rebut l'encàrrec de fer aquella nova adaptació per l'èxit aconseguit pel joc Yar's Revenge i el que avui ens ocupa, el de l'Indiana Jones. La diferència, però, és que amb el Raiders of the Lost Ark va tenir més de cinc setmanes per fer-lo, ja que el film és de juny de 1981 i el joc, de novembre de 1982.

De tota manera, si el Yar's Revenge encara ara té l'aplaudiment del públic, el Raiders of the Lost Ark va ser un èxit de vendes -i va originar el projecte maleït que contribuiria a acabar amb Atari- per la pel·lícula en què es basava, perquè no era especialment bo.

Amb un joystick controlem el protagonista i amb l'altre ens movem per l'inventari, on hi ha els objectes que hem d'anar acumulant per tal d'arribar a la famosa Arca, però no se'ns explica quan fer servir cadascun d'aquests objectes, i a més en podem perdre algun si premem el botó del joystick equivocat, que segons quin sigui serveix per a emprar l'objecte o per descartar-lo, de manera que si ens equivoquem no podríem acabar el joc. Tampoc no sabem on hem d'anar, llevat que consultem el manual.

En qualsevol cas, va ser el primer videojoc basat en una pel·lícula, i tal com va sortir potser va ser premonitori del que passaria durant dècades amb els jocs inspirats per films, malgrat honorables excepcions.