Portades: Shadowrun

Hi ha una imatge que d'adolescent em va marcar i que no sé on vaig veure per primera vegada, perquè sé que el disseny d'un crani de cabra es deu haver fet servir en certs corrents estètics relacionats amb el metal i la fantasia medieval.

Però el cas és que hi ha un videojoc que el conté a la portada, i encara que no hi he jugat mai, avui em ve de gust comparar les portades d'alguns dels títols que formen part de la saga segons els diferents mercats i centrant-me en els videojocs que van sortir als anys 90. 

Shadowrun va néixer com a joc de rol de tauler amb l'atractiva premissa d'un futur en què conviuen l'alta tecnologia i la màgia i la fantasia.

Va donar lloc a molts productes relacionats, entre ells els videojocs, àmbit en què es va estrenar a la Super Nintendo, gràcies a Beam Software, l'any 1993, amb la portada que veiem més amunt i on destaca, bàsicament, l'espectacular logo.

La versió europea el conserva, però li treu el protagonisme en afegir-hi elements que s'enduen bona part de l'atenció i que són aquests personatges propis de l'ambientació que esmentava.

Personalment, trobo que semblen afegits de qualsevol manera, apinyats, i resten atractiu a la il·lustració, però és qüestió de gustos.

Malgrat el seu caràcter occidental, el joc va sortir també al Japó, tot i que gairebé un any més tard, al març de 1994, i ho va fer amb el característic format vertical dels títols de la Super Famicom, però amb la que per a mi és, amb diferència, la millor portada.

Ben atapeïda, però en aquest cas amb una idea clara de la composició en què els personatges caminen per un passadís que dona la sensació de profunditat, i una tria de colors que fa pensar en el còmic independent. M'encanta.

Precisament aquell mes de març de 1994 sortia, en exclusiva per als Estats Units, un Shadowrun per a la Mega Drive (bé, la Genesis), que era obra de BlueSky Software i que, tot i ser també un RPG d'acció, sembla que té una naturalesa més pròpia d'un món obert, a més d'una història i uns personatges diferents, amb Seattle com a element en comú amb l'altre.

Pel que fa a la portada, el logo és més senzill i amb molt menys encant que l'altre, però la il·lustració m'agrada encara més que la del joc de la Super Famicom, tant que no em faria res tenir-la com a pòster, amb aquest estil de portada d'àlbum musical.

I acabem amb el Shadowrun del Mega-CD, desenvolupat per la mítica Compile i llançat el 1996 en exclusiva per al mercat japonès.

En aquest cas l'univers és el mateix, però la història se situa a Tòquio i és una barreja d'RPG i novel·la visual. Per tot plegat, no ens hauria de sorprendre l'estil anime de la il·lustració de portada, tot i que amb el logo tradicional de la franquícia, un conjunt que trobo que no està gens malament.

Repassades totes, toca fer-vos la pregunta de sempre: quina us agrada més, a vosaltres?

Anàlisi: The Red Strings Club

Hi ha jocs indie dels que sento a parlar i m'apunto per comprar i jugar-hi algun dia, però que tenen el seu moment i aquest arriba quan arriba. 

El d'avui el vaig sentir esmentar a la companya Vicky de Retroscroll en un podcast que vam gravar, no recordo quin, i també vaig captar la bona opinió que en tenia la gent a internet. Me'l vaig comprar en una oferta i allà es va quedar, a la memòria de la meva Switch, fins que fa un temps, immediatament després del Florence, vaig decidir encetar-lo.

The Red Strings Club és un títol desenvolupat per l'estudi valencià Deconstructeam, digirit per Jordi de Paco i distribuït per Devolver Digital que va sortir per a ordinadors al gener de 2018 i a la Switch al març de 2019. 

Abans de continuar he de fer-vos una confessió, ara que no ens veu ningú: malgrat que, com he dit abans, n'havia sentit i llegit coses bones, em feia una mica de mandra perquè m'havia quedat amb la idea que era un videojoc de "fer còctels", i em pensava que em costaria molt encertar a l'hora de preparar-los. 

De fet, no va d'això, el joc, tot i que sí que n'hem de fer alguns. Però comencem pel principi: la història ens situa en un futur en què la majoria de la gent té alguna mena d'implant al cos que en millora alguna característica.

Amb el misteriós i selecte bar conegut com a The Red Strings Club com a escenari principal de l'aventura, el joc gira al voltant de tres personatges, que són el bàrman Donovan, que no té cap implant (cosa que és una raresa), el hacker Brandeis i la ginoide Akara-184. Junts s'han proposat, cadascun amb les seves habilitats, aturar la megacorporació Supercontinent, que pretén aprofitar l'omnipresència dels esmentats implants per instal·lar a la ment de tothom un programari que elimina les emocions, aquella mena de coses típiques de la ciència-ficció fetes amb bona intenció però que xoquen amb l'intocable lliure albir i la humanitat de les persones.

Com he dit, cadascun dels personatges fa una aportació basada en la seva habilitat, i la d'en Donovan és conduir les converses cap a on li interessa, és tot un mestre en la matèria, però també és un mestre en la preparació de còctels que poden facilitar certs estats emocionals que ajuden a què les converses vagin per on ell vol. 

Són moments breus, segons el pols que tinguem, i la interfície està presentada d'una manera prou entenedora, de manera que malgrat les meves reticències inicials vaig arribar a gaudir d'aquesta mena de minijoc.

No em van agradar tant, però reconec que és sobretot perquè soc maldestre i em van costar, les parts en què l'Akara-184, que és precisament una ginoide que havia pertangut a Supercontinent, fa uns implants especials per a clients que li arriben amb peticions especials, i que ella satisfà amb petites modificacions que argumentalment ens interessen.

Per la seva banda, en Brandeis és capaç no només de hackejar, sinó també de sintetitzar veus, així que té el seu moment de glòria en infiltrar-se a les oficines de la companyia i posar-se a fer trucades suplantant diversos personatges per obtenir la informació que ens falta.

Tot plegat es desenvolupa d'una manera prou amena, no és un joc de quedar-se encallat gaire estona, i a mesura que coneixem els personatges implicats en la trama ens impliquem emocionalment en la història. A banda d'això recorda, pel seu pixel art detallat i les animacions d'aquest, a més dels menús de les converses, les clàssiques aventures gràfiques de PC.

Podríem dir que The Red Strings Club n'és una evolució, perquè jugablement és una altra cosa, però les reminiscències hi són. També, inevitablement, per ambientació, podem pensar una mica en Blade Runner, i la banda sonora synthwave de Paula "Fingerspit" Ruiz que ens acompanya durant la història és una delícia, de manera que si us agraden aquesta mena de coses, el cyberpunk en general, us recomano que proveu aquest joc. Per sort o per desgràcia, no és gaire llarg: en 4 o 5 horetes el teniu.

Compres: agost de 2019

Ho esperava, que fos un mes més aviat tranqui, i ja va bé. Al final, cap compra de videojoc físic -tot i que per la impossibilitat de fer una reserva, siguem sincers-, alguns de digitals i una altra coseta que veurem a baix de tot.

Comencem, doncs, el repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquest mes, i la primera en realitat em va sortir de franc, gràcies als punts acumulats del programa MyNintendo de la Switch.

Es tracta del Road Fighter en versió arcade de la línia Arcade Archives de Hamster. Un clàssic de Konami que és un dels meus jocs d'infantesa en versió MSX, però que ara he pogut provar en versió original de recreativa, amb prou diferències, i el cert és que hi estic força enganxat.

L'Observer és un títol que tenia al punt de mira des que va sortir, però tenia un preu força elevat per ser exclusivament digital, i ara que l'han rebaixat me l'he comprat.

Sembla que té una ambientació cyberpunk força bladerunnera, i precisament la cara visible del joc és el  recentment desaparegut Rutger Hauer, per sempre associat a Blade Runner. No en sé gaire cosa més, però té bona pinta.

També sembla que té una ambientació que recorda la mítica pel·lícula de 1982 d'en Ridley Scott aquest The Way Remastered, un joc estil Flashback o Another World pel que fa al seu aspecte gràfic, però en realitat llançat originalment el 2016 (a la Switch el 2018). 

Pràcticament regalat, per menys d'1 euro, valia la pena comprar-lo i formar-se una opinió pròpia del títol, i espero no trigar gaire temps a posar-m'hi i poder-ne parlar aquí.

I al final m'he decidit, ajudat pel baixíssim preu d'un codi que he trobat en una coneguda botiga online de venda de codis digitals, a comprar per a Steam un pack format pels jocs The Dig, Loom, Indiana Jones and the Last Crusade i Indiana Jones and the Fate of Atlantis, clàssics de les aventures gràfiques dels quals jo, en la meva ignorància, fins fa poc només coneixia el Fate of Atlantis, un mític que tothom deu conèixer com a mínim de nom. 

En aquest cas, al contrari del que va passar amb les meves últimes compres per a ordinador, del mes passat, el meu PC sí que reuneix els requisits per fer-los anar. I ja en tinc ganes!

I l'única cosa física, que no és un videojoc, sinó un accessori, que en el meu cas vull per simplement decorar: l'amiibo de la Planta Piranya dels Super Mario, tot i que es va llançar fa uns mesos arrel de la seva aparició com a lluitadora al Super Smash Bros. Ultimate. 

M'ha costat trobar-la, primer perquè em vaig confiar i pensava que la trobaria de sortida al Carrefour, on valen 2 euros menys que a la resta de botigues, però justament va ser el primer amiibo de la seva tongada que es va exhaurir allà, i ja no hi va tornar. I segon, perquè al seu preu normal també es va acabar exhaurint a tot arreu, fins que de tant en tant tornava i al final vaig ser prou ràpid després de rebre una alerta de noves existències.

I això ha estat tot per al mes d'agost. Al final ha estat un mes de poca despesa, però sí que m'he comprat un grapadet de jocs digitals, així que no ha estat un mes desert, està clar. Setembre, d'altra banda, es presenta boig, fins al punt que he hagut de deixar, com a mínim per a més endavant, algunes compres perquè la despesa es disparava massa, i em vull posar seriós en el projecte de comprar menys i gaudir més, tenint en compte l'escàs temps lliure de què disposo.

   

Còmics i videojocs: Ghost in the Shell

Em sorprèn, després de tots aquests anys de blog, quan em pensava que algunes seccions les havia esgotat o faltava poc, descobrir que d'un dels manga més emblemàtics dels anys 90 (iniciat el 1989, però) no havia tingut la corresponent entrada a la secció de videojocs basats en còmics, però sempre és bon moment per arreglar-ho, i més quan no tocava la secció des d'agost de l'any passat.

Amb un manga signat per en Masamune Shirow publicat entre 1989 i 1990 i recopilat en un sol volum -editat en castellà diverses vegades, la més recent a l'abril-, dues seqüeles amb sengles volums recopilatoris, diverses sèries animades i sobretot el producte més conegut i popular, la pel·lícula dirigida per Mamoru Oshii el 1995, Ghost in the Shell (en japonès Kôkaku Kidôtai), que aquest mateix 2017 ha tingut una versió en imatge real de creació nord-americana, també va tenir algun videojoc.

Un clàssic del gènere cyberpunk com aquest havia de ser adaptat als videojocs, i així va ser el 1997 amb aquest Ghost in the Shell exclusiu de la PlayStation, disponible als tres mercats principals del sector (a Europa va arribar ben entrat el 1998), que és un joc d'acció en tercera persona en què en realitat controlem un Fuchikoma, un tanc de combat amb moltes habilitats -especialment celebrada la de pujar per les parets- i ben armat, dins del qual hi ha un personatge original. La comandant Kusanagi, en Batô, el vell Aramaki i altres estimats personatges hi apareixen, però no els controlarem.

La diversitat d'escenaris, que es veu que recreen amb fidelitat l'univers de l'obra, la implicació de l'autor original en el disseny i l'argument, que és original del joc i que conté escenes animades desbloquejables, van fer que el títol tingués bona acollida i fins i tot hi ha qui el considera una de les millors adaptacions de manga i anime al món dels videojocs. 

Curiosament, el repartiment de veus original no va repetir per al videojoc, però sí que ho va fer al doblatge estatunidenc, que tornava després d'haver posat les veus al film de 1995. 

A banda de la pel·lícula de Production I.G dirigida per Mamoru Oshii, un dels productes més coneguts de la franquícia és la sèrie de televisió, Ghost in the Shell: Stand Alone Complex, entre les dues temporades de la qual hi ha el videojoc de PlayStation 2 Ghost in the Shell: Stand Alone Complex, de 2004-2005.

Aquest cop sí que podíem controlar la Kusanagi, i en Batô, en un joc d'acció en tercera persona, sense Fuchikoma ni Tachikoma al mig. 

El 2005 sortia, amb el mateix títol, un joc per a la PSP que era prou diferent, no pas un simple port. Aquesta vegada, amb un argument també original i també basat en l'univers Stand Alone Complex, es tractava d'un first person shooter o FPS.

Hi podíem controlar els dos personatges del joc de la PS2, però també en Togusa, en Saitô i, al multijugador, el vell Aramaki. Tot i així, va tenir una acollida més aviat tèbia, però segur que va ser una bona notícia per als fans de la saga.

També FPS, i ja per acabar, aquest any es llançarà el Ghost in the Shell: First Assault Online, de moment en Steam, desenvolupat per la companyia sudcoreana Neople. 

Sembla que serà un títol essencialment online, amb molts paràmetres per personalitzar els personatges, però de moment no se'n sap gaire cosa més. En qualsevol cas, la franquícia Ghost in the Shell, entre unes coses i les altres, continua viva.