Logos: Sega

Ja sabeu que tinc una secció per repassar breument la història d'algunes companyies de videojocs fora dels conegudíssims, però les grans les toco més aviat a la secció dels logos, que és el que faré avui amb un dels noms més emblemàtics, encara ara, de la història dels videojocs.

I és que parlem de la gran, la nostra estimada Sega, que per la seva importància a la indústria ha estat objecte de molta generació d'informació, i aquest cop veurem força curiositats respecte a l'evolució del seu logo.

Sense voler fer-ho excessivament llarg, que ja hi ha llibres, en plural, al respecte, sabem que Sega va començar la seva existència com a Service Games, i que en realitat va néixer als Estats Units, concretament a Hawai, el 1946. Ben curiós, perquè allà va ser on, dècades després, en Tom Kalinske va ser reclutat per fer de president de Sega of America, cosa que va salvar la companyia i la va dur al cim de la seva popularitat als anys 90.

L'empresa original la van fundar Irving i Martin Jerome Bromberg, pare i fill respectivament, i James L. Humpert, com a negoci de màquines escurabutxaques pensades per distreure els soldats estatunidencs que romanien a Àsia just després de la II Guerra Mundial. Aquest era el servei que feien, d'aquí el seu nom. I el seu primer logo és el que vèiem més amunt.

La contracció del nom amb què encara coneixem la companyia es va manifestar en forma de logo a la segona meitat dels anys 50, i encara que està lluny de la forma final amb què nosaltres, els malalts dels videojocs, coneixem i estimem, ara ja era una cosa més recognoscible que el nom de l'empresa tal qual amb una font elegant i prou.

 

Tot i així, fem una breu pausa per veure aquest logo que es va trobar el 1958 en una llista de preus de la branca de Nevada, als Estats Units, de Service Games. Això sí que és pròpiament un logo, però tornem al que era l'oficial.
 

El podem veure, per exemple, en aquesta màquina escurabutxaques anomenada Sega Bell i llançada el 1957.

En realitat, el 1951 s'havia prohibit la presència d'aquesta mena de màquines a les bases militars de dins del territori dels Estats Units, així que el negoci es va moure al Japó, on es va establir com a Service Games Japan. El 1960 es va liquidar i separar en Nihon Goraku Bussan (distribució) i Nihon Kikai Seizo (fabricació), la primera de les quals amb un gran creixement durant aquella dècada.

 

M'estic allargant més del que voldria, però havia d'esmentar l'empresa perquè el 1965 Nihon Goraku Bussan i Rosen Enterprises, companyia creada per David Rosen, un importador d'art establert al Japó que havia passat al negoci dels jocs electromecànics, es van unir i van crear Sega Enterprises, Ltd. Per tant, es produïa un segon naixement de Sega, ara al Japó pròpiament dit. 

 

  

El negoci de Sega, que havia canviat de les escurabutxaques a les jukebox, va anar virant cap al dels jocs electromecànics, amb el Periscope com a gran èxit el 1966. Després de més merders de fusions i adquisicions que no crec que sigui el tipus d'entrada on s'han de tocar, el cas és que quan els videojocs van començar a meravellar el sector de l'entreteniment, Sega també hi va voler ficar cullerada, amb el clon del Pong anomenat Pong-Tron el 1973 com a primer joc, en principi, per a salons recreatius que es pot considerar pròpiament un videojoc fet per Sega.

 

 

I ara és quan tornem al tema que ens interessa en aquesta secció, perquè el 1976, i sembla que basant-se en la tipografia anomenada Yagi Double modificada, Sega va passar a tenir aquest logo blau i blanc que és, sens dubte, un dels logotips més coneguts del món, m'atreviria a dir que també fora de l'àmbit els videojocs.

 

Així es com era quan va entrar al mercat domèstic amb la consola SG-1000, tot i que sembla que, fins llavors, alguns distribuïdors el feien servir de color vermell o fins i tot groc en alguns materials promocionals i mobles arcade. 

 

També tenim algunes curiositats, com aquest logo que es va fer servir per a llançament de la SG-1000 a Nova Zelanda...

 

 

...El que es va fer servir a la Xina i a Hong Kong, amb els ideogrames per reproduir fonèticament el nom de la companyia, però respectant l'estil del logo internacional...

 

 

...O el mateix, però als països de parla àrab.

 

El logo que coneixem, en teoria, té variants amb un blau més clar o més fosc segons si el territori és japonès o occidental, respectivament, i també hi havia unes directrius pel que fa a la separació de les línies internes, però a l'hora de la veritat, pel que sembla, les limitacions tècniques o la mida representada feien que no fos una cosa estrictament respectada.

 

Sigui com sigui, estem parlant d'un dels logos més icònics de la història dels videojocs, i trobo que ha tingut una interessant evolució al llarg dels anys, amb molt pocs canvis des que es dedica a aquest sector, però molt de moviment abans d'això. M'encanta el que es fa servir des que jo vaig néixer, és història de la meva vida, però també m'agrada molt veure d'on ve tot plegat.

 

Fonts: Sega Retro, Logopedia

Comparativa: Wonder Boy

Ara que he entrat a la saga Wonder Boy, de la qual ja vaig parlar una vegada, fa anys, en un repàs al que llavors vaig considerar "petit clàssic", però que en realitat és mitjà com a mínim, m'ha vingut de gust recuperar una secció que no tocava des de 2009, any d'inauguració d'aquest blog que, sí, està a punt de fer els 10 anys.

Em centraré en el primer títol de la saga, estrenat a recreatives, i el compararé amb els ports domèstics, encara que tradicionalment aquesta secció se m'escapava de les mans i acabava repassant sagues senceres.

L'any 1986 es presentava als salons recreatius el moble del videojoc que avui ens ocupa, publicat per Sega però desenvolupat pel senyor Ryûichi Nishizawa per a Escape, que després passaria a dir-se Westone Bit Entertainment.

Ens posava a la pell del cavernícola Tom Tom, que havia de rescatar la seva xicota Tina d'un seguit de dimonis i monstres, i és conegut per l'anacrònic monopatí que podia agafar.



També és conegut perquè en llicenciar-se a sistemes domèstics Sega ho va poder fer sense problemes per a les seves màquines, perquè tenia els drets dels personatges i del nom del joc, però altres companyies també el volien i Escape, que només era propietària del disseny general, va treballar amb Hudson Soft per tal de fer un clon, amb el protagonista canviat, que es va conèixer com a Adventure Island i que va originar, al seu torn, una saga nova en consoles.



Aquí veiem la comparativa entre la versió de Master System -al vídeo l'autor s'ha equivocat posant-hi el logo de la Mega Drive americana-, anomenada Wonder Boy (i aprofitem per veure com era), i la de NES, que es deia Adventure Island. Són molt similars, però hi ha algunes diferències i en general el de NES és força més difícil.



Passem ara a la primera conversió o port, la versió per a l'SG-1000, la primera consola domèstica de Sega, que va sortir només al Japó el mateix 1986, i que té unes retallades òbvies en els gràfics, la música és diferent i certament sembla un joc de l'MSX, una semblança entre els dos sistemes que sempre he observat.

També, a causa de les grans diferències tècniques amb la recreativa, resulta que es va dissenyar de nou, té pantalles diferents i hi falten coses, com ara el mític monopatí.



Aquí el veiem en Game Gear, de 1990 i en principi pràcticament igual que el de la Master System, de 1987. En aquest cas sí que és un port directe de la recreativa, tot i que amb retallades, és clar, perquè aquestes màquines no eren tan potents com l'original. A canvi, però, tenien pantalles extra.

Com a curiositat, als Estats Units el de Game Gear es va conèixer com a Revenge of Drancon i al Japó, el de Master System, com a Super Wonder Boy, en teoria per diferenciar-lo del Wonder Boy de l'SG-1000.



Aquí veiem la versió de l'Spectrum, de 1987, com les altres que veurem de microordinadors. Llegeixo a la Wikipedia que executar el joc en mode 128K feia que no es carreguessin bé els gràfics del quart nivell i que no es pogués continuar, de manera que s'havia d'arrencar en mode 48K, encara que l'Spectrum que es tingués fos més potent.



El del Commodore 64 es veia i sonava així, tot i que probablement no és de les coses més espectaculars que hem vist en aquest sistema famós sobretot pel seu xip de so.



Acabem amb el repàs del Wonder Boy als microordinadors amb la versió de l'Amstrad CPC, que en gràfics s'assemblava més a la versió del Commodore 64, però en so, a la de l'Spectrum. Com era habitual, és la que té més colors, però si comparem els tres vídeos veiem com l'scroll no és tan fluid.

En tots tres casos cal destacar que els va distribuir Activision, i que Sega no va posar cap pega amb què es diguessin Wonder Boy. Per tant, era un problema de no voler la llicència tal qual en consoles de Nintendo.

També s'ha de dir que, a causa de les limitacions que comportava el fet que els jocs en microordinadors s'haguessin de carregar des d'un lector de cintes, aquestes versions tenen a cada àrea el mateix cicle de pantalles de bosc, mar, cova i bosc de nit, mentre que en consoles no es repetia tant aquest patró.



I acabo amb el Wonder Boy Returns, desenvolupat per CFK i llançat per a ordinadors, a Steam, el 2016, que és un remake en alta definició del joc original. No seria estrictament material de comparativa, perquè es va fer dècades després, amb tot el que això suposa, però tampoc passa res perquè el coneguem.

Hem vist com es va convertir el mític Wonder Boy a sistemes domèstics, amb versions millors i pitjors, però totes fidels com a mínim a l'esperit d'aquell títol que va originar una saga, i accidentalment una d'allunyada de la marca que inaugurava, però que també és popular.

Consoles desconegudes: SG-1000

Quan parlo de consoles desconegudes ja tinc en compte que no em refereixo als experts en la matèria, sinó al públic general. Fa uns dies uns amics que ja no juguen a videojocs però han tingut algunes consoles em preguntaven què era exactament la Wii U, i partien de la idea que era un redisseny de la Wii. Malament rai. 

Per tant, com que suposo que aquest error (i altres) és ben comú, m'imagino que la consola de què parlaré avui és, almenys per a aquest públic general, desconeguda, i més quan va tenir molt poc èxit i es va vendre al Japó i pocs països més. I crec que se n'ha de parlar, perquè va ser la primera videoconsola de Sega.

La "blanqueta" de Sega, per a l'imaginari popular, és la Dreamcast, però com podem veure ja havia presentat un sistema on predominava aquest color, i era la SG-1000, llançada el 15 de juliol de 1983 al Japó, el mateix dia que va sortir a la venda la Famicom (NES a Occident)... i es veu que també a Austràlia, Itàlia o l'estat espanyol, tot i que jo no n'havia sentit a parlar fins fa uns anys i sens dubte no conec ningú que la tingui comprada en el seu moment i en versió PAL.



A més, té també l'honor de ser el primer sistema domèstic de Sega, que ja desenvolupava jocs i recreatives però fins a la SG-1000 ni consoles ni ordinadors. Seria un primer intent discret, que no va tenir gaire èxit, però que històricament té una importància immensa per les bases que va posar, a més de ser una consola desitjada pels col·leccionistes. Us heu fixat en el vídeo? El cant de "Seeegaaa", que vam conèixer al Sonic the Hedgehog (1991), en realitat venia de molt abans!



Aquí vèiem alguns dels seus títols més importants, que també es podien fer anar a l'SC-3000, llançat de manera simultània i senzillament la versió ordinador de la SG-1000, és a dir que era una SG-1000 amb teclat, de color negre i se suposa que amb programes senzills com els que en aquella època tenien tots els microordinadors. Va sortir del Japó, també, però va arribar a molt pocs països.

Com que llavors el mercat estava molt saturat -d'aquí el famós crash de 1983 dels videojocs- i la Famicom, la NES, convencia molt més la gent gràcies a la seva superioritat tècnica, la SG-1000 no anava gaire bé des del punt de vista comercial, de manera que Sega va llançar, el 31 de juliol de 1984, la SG-1000 II.

Amb un aspecte força diferent, presentava petites noves possibilitats com ara els comandaments separables del cos de la consola, però encara que en alguns llocs es diu que també presentava un port per a targetes conegudes com a Sega Cards (o Sega My Cards), més barates de produir, en realitat això ja es podia fer anar al primer model. En tots dos casos calia un adaptador conegut com a Card Catcher. Així, en realitat no era una nova consola, no era tècnicament superior a la SG-1000.

El catàleg de la SG-1000 o SG-1000 II estava format per només 68 títols en cartutx i 29 en targeta, però resulta que dels 68 en cartutx, 26 requerien el teclat de l'SC-3000. Cap problema: tots tres models eren gairebé el mateix, i hi havia un teclat, l'SK-1100, que es podia connectar als dos models de consola.

El baix nombre de títols és un indicador que la SG-1000, en totes les seves variants, va ser un fracàs i el 1985 Sega va llançar al Japó, ara sí, un nou sistema, la Sega Mark III, que potser coneixeu perquè era el primer nom japonès de la Master System, que posteriorment va ser rellançada també al Japó amb aquest nou nom. Però no va aconseguir ni de bon tros l'èxit de la Famicom i es va haver de conformar amb el seu èxit occidental. El "III" del seu nom, doncs, ve d'aquests dos primers intents de Sega al mercat domèstic de les consoles.

La Mark III, no cal dir-ho, era tècnicament força superior a la SG-1000 (entre altres coses podia mostrar 32 colors en pantalla en comptes dels 16 de la seva predecessora) i el seu redisseny, el primer model de la Master System -és a dir la Master System I- podia llegir també targetes de sèrie, de manera que era retrocompatible amb la SG-1000. A més, al Japó incorporava un xip de so FM que converteix la primera Master System japonesa en una consola desitjada pels amants de les millors versions dels sistemes. Al primer disseny, la Mark III, l'efecte es podia aconseguir amb un accessori anomenat FM Sound Unit.

Per tot plegat la manera més recomanable de gaudir del catàleg de la SG-1000 seria aconseguir una Master System japonesa, però és clar, els puristes com jo segurament se senten més atrets per aquella fallida però entranyable consola blanca amb què Sega es va estrenar com a fabricant de videoconsoles.