Nascuts el 1989: Sagues que fan 30 anys

Fa 3 anys se'm va acudir una nova secció, de caràcter anual, que ja vaig dir que no tenia per què tenir entregues cada any, només si es donaven les circumstàncies. El cas és que l'any següent, el 2017, es van donar, però el 2018 no, perquè 1988 no va ser un període destacable en aquest sentit. 

Ara, per fi, torna, i com que al capdavall ningú va dir que s'hagués de fer a finals d'any, aquesta vegada es publica en ple estiu, l'entrada sobre les sagues que fan 30 anys, que evidentment avui se centra en el 1989. 

Comencem per Golden Axe, una saga que va començar a les recreatives amb el videojoc del mateix nom, un autèntic clàssic de Sega que després va rebre continuacions que van ajudar a forjar el mite.

Va passar amb èxit per la Mega Drive (i al Japó també a la PC Engine), consola on va tenir com a continuacions el Golden Axe II (1991) i el Golden Axe III (1993), mentre que el Golden Axe: The Revenge of Death Adder (1992) roman exclusiu de les recreatives encara ara.

A la Master System hi va haver el Golden Axe Warrior (1991), a la Game Gear l'Ax Battler: A Legend of Golden Axe, (també el 1991), després va existir un 1 contra 1 anomenat Golden Axe:  The Duel (1994) per a màquines arcade i Saturn, i l'últim que es va afegir a la saga va ser el Golden Axe: Beast Rider, de 2008.

Es podria considerar, amb raó, que la saga Mario va començar molt abans, però ens centrarem en la subsaga que es va inaugurar el 1989 amb el Super Mario Land, la primera proposta de plataformes de la mascota de Nintendo per a la llavors acabada d'estrenar Game Boy.

Amb una presentació molt senzilla, i molt lluny del que seria capaç de fer la consola no gaire més endavant, el primer de la saga Land (n'hi hauria "3", entre cometes perquè després del Super Mario Land 2 (1992) va arribar el Wario Land (1993), amb el subtítol totalment comercial de Super Mario Land 3), té un encant innegable, és divertit i té una personalitat pròpia que el fan digne de ser jugat encara ara. Tinc pendent tornar-ho a fer i escriure'n una entrada, cosa que espero que passi en algun moment del que queda d'any. 

Aquesta no és una saga amb origen als videojocs, però sí que va tenir moltes entregues i èxits en aquest format, de manera que l'acceptarem. El Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES va ser el primer títol de les famoses tortugues mutants en ser llançat, i un dels videojocs considerats més difícils de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Això va passar el juny de 1989, i uns mesos després arribaria un altre títol per a recreatives. Pel que fa a altres entregues, us remeto a l'entrada doble que vaig dedicar a la saga, aquí i aquí, però cal destacar-hi especialment la versió NES del títol de recreativa, anomenat Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game, els de la Game Boy o el llegendari Turtles in Time per a recreatives i Super Nintendo, amb una versió diferent a la Mega Drive anomenada The Hyperstone Heist. 

També es va llançar el 1989 el Mother, el primer joc de la trilogia d'RPGs que Nintendo va fer amb una ambientació curiosament occidental, una trilogia de culte perquè no va arribar oficialment a Occident, almenys amb normalitat, però que és estimada i que ha estat representada a la saga Super Smash Bros.

Basat en els Dragon Quest, la història se situava als Estats Units a finals del segle XX, és a dir que era una història contemporània, i tanmateix se'n va descartar la localització. Malgrat això, el 1995 la seva seqüela, el Mother 2 (1994) va arribar als Estats Units com a Earthbound per a la Super Nintendo.

La tercera part, Mother 3, sortiria el 2006 només per a les Game Boy Advance japoneses després de molts anys de desenvolupament i cancel·lacions. En tot cas, el primer de la saga va arribar, per fi, fora del Japó el 2015 a través de la Consola Virtual de la Wii U, malgrat que mai no havia estat llançat per a la NES. 

Aquest cas potser està menys justificat que el de les Tortugues Ninja, però 1989 també va ser l'any d'aparició del DuckTales, un plataformes mític de la NES que en aquest cas naixia d'una sèrie de televisió de la Disney amb una cançó d'entrada que s'encomana fàcilment i que, per culpa de la pantalla de títol del videojoc, ho fa encara més.

Va tenir una versió per a la Game Boy l'any següent, i una seqüela, el DuckTales 2, el 1993, tant per a la NES com per a la Game Boy. El 2013 la PlayStation 3, la Xbox 360 i la Wii U van rebre'n la celebrada remasterització, DuckTales Remastered. No és una saga amb gaires entregues, ni revolucionària, però sí que és de les més estimades de l'època.

Passem als ordinadors, perquè aquell mateix any sortia el primer Sim City, un simulador de gestió de ciutats que sí que va ser revolucionari, i que podem veure en moviment, tot i que per la seva naturalesa no és gaire, aquí:

Com podem veure (o sentir), en aquest cas la melodia no se'ns enganxarà al cervell, però la proposta sí, sobretot a aquells jugadors amb més paciència i capacitat per a pensar d'una manera estratègica i a llarg termini.

Amb un munt de seqüeles, versions tant per a ordinadors com per a tota mena de consoles i una influència innegable, també va generar spin-offs, entre els quals la saga The Sims, que va superar en èxit i repercussió l'obra original. 

Un que va tenir un èxit més moderat, perquè també va ser moderada en el seu dia la importància de la consola on va aparèixer, va ser el PC-Genjin, el títol protagonitzat pel nen cavernícola que fora del Japó es coneixia com a Bonk.  

Un simpàtic i acolorit plataformes que va tenir diverses continuacions, així com també versions per a consoles fora de NEC, i el protagonista del qual va fer algun cameo, com ara al Saturn Bomberman. No apareixerà, ni aquest ni cap altre de la sèrie, en llistes dels millors 10 títols del gènere, però és prou estimat i valia la pena esmentar que ha fet 30 anys.

Acabo amb el Shadow of the Beast, un clàssic de l'Amiga de Commodore que va destacar força en el seu moment, amb versions per a altres sistemes amb diversos graus de fortuna.



Val a dir que gràfica i sonorament és molt atractiu, tot un èxit d'aquell microordinador, i tal com vaig repassar en una entrada fa dos anys, va tenir dues continuacions, múltiples ports i un remake de 2016 per a la PlayStation 4, que incloïa l'original com a desbloquejable.

Aquests han estat els títols, iniciadors de sagues més o menys llargues, però populars en tots els casos, que he triat com a representants de 1989. Què me'n dieu? Estan entre els vostres preferits? Vau seguir-ne les sagues?

Ahir i avui: Shadow of the Beast

El nom del videojoc de què parlo avui el coneixia d'haver-lo vist, però no hi vaig entrar en contacte fins fa uns quants anys, quan en vaig comprar la versió de la Master System... i la vaig posar a la venda de seguida en llegir en alguna banda que era un mal port. 

No sóc capaç de trobar-ne confirmació actualment, més aviat al contrari, però sí que sembla que és molt difícil i té problemes amb els controls, almenys a la versió d'aquesta consola i, pel poc que vaig provar, aquesta és la impressió que me'n vaig endur. 

El cas és que el Shadow of the Beast, llançat el 1989 per a l'Amiga amb desenvolupament per part de la companyia britànica Reflections i distribució de Psygnosis, es plantejava com un títol de plataformes d'acció amb uns gràfics que pretenien imitar al màxim el que es podia veure a les recreatives -curiosament, aquest joc no va debutar en versió arcade-, i ho van aconseguir gràcies a la potència del microordinador de 16 bits de Commodore. 

Amb un gran nombre de colors en pantalla i -diu la Wikipedia- 12 nivells de scroll parallax i 50 frames per segon, tota una fita llavors en un sistema domèstic, a més d'una aplaudida banda sonora d'en David Whittaker, va triomfar i es va endur una pila de premis.

La història, per cert, la protagonitza l'Aarbron, un home que de petit va ser segrestat i convertit en una bèstia al servei del dimoni Maletoth i que ara, conscient dels seus autèntics orígens, busca la venjança.

De seguida es va convertir a d'altres sistemes, concretament Atari ST, Amstrad CPC, Commodore 64, ZX Spectrum, Atari Lynx, FM-Towns, Turbografx-16, Master System i Mega Drive, a la qual pertany el vídeo, i considerada de les pitjors, a més de tenir un problema amb la velocitat que feia el joc pràcticament injugable de tan difícil.

El de la Master System, el que jo vaig tenir i vaig provar breument, va ser aplaudit pels seus gràfics, tot i que a mi no em van agradar. Es va considerar que tècnicament espremia la consola, però en canvi, com deia més amunt, la detecció dels controls era dolenta i això el feia encara més difícil del que pretenien els seus creadors, que ja deien que volien fer un videojoc difícil.

Com a curiositat, es va arribar a mostrar el 1992 una versió per a Super Nintendo, anomenada Super Shadow of the Beast, que no va veure mai la llum en versió completa.

El 1990 va sortir el Shadow of the Beast II, en què tornàvem a controlar l'Aarbron, ara mig humà, però aquesta vegada amb l'objectiu de rescatar la seva germana.

El joc va sortir per a Amiga, Atari ST, FM-Towns, Mega Drive i Mega-CD, aquesta última amb una banda sonora diferent, gràfics millorats i dificultat rebaixada, a més de veus i vídeos. Tanmateix, va tenir males crítiques perquè sortia el 1994, molt tard, i llavors es va considerar desfasat, a més que els problemes de control continuaven. Un cop més, les versions bones eren les d'Amiga i Atari ST.

Potser va ser per això que el Shadow of the Beast III (1993) va sortir només per a la plataforma original de les altres dues entregues, el Commodore Amiga. 

Una mica menys ben rebut que les altres dues parts, potser perquè la fórmula començava a esgotar-se, ens presentava l'enfrontament final entre un Aarbron completament humà i el diabòlic Maletoth. I la cosa va acabar aquí, però si l'entrada s'acabés aquí no tindria sentit que pertanyés a la secció Ahir i Avui.

I és que el 2016 se'n va fer un remake per a la PlayStation 4 senzillament anomenat Shadow of the Beast, que aprofitava els avenços tecnològics dels 23 anys que havien passat des de l'últim joc de la saga i afegia coses com els combos però respectava en molts aspectes l'original, que a més s'hi incloïa com a element desbloquejable.

La rebuda que va tenir va ser diversa, no unànime, però en general es podria dir que no és res de l'altre món i, alhora, millora l'original en alguns aspectes. De tota manera, que no se'l destrossés com passa amb molts d'aquests remakes de clàssics, com l'Altered Beast o el Golden Axe, ja és molt.