Nascuts el 1996: Sagues que fan 30 anys

Ja s'ha convertit en una tradició estiuenca, em temo, però el cas és que cada setembre estic publicant una entrada sobre sagues de videojocs que han fet els 30 anys, i com que és 2026, enguany toca esmentar primers videojocs de franquícies que es van estrenar, segurament sense saber que serien tan importants, l'any 1996.

Ara, per l'època que esdevé l'objectiu de l'entrada d'aquest any, podem esperar menys gràfics pixelats, però això no significa que els jocs que esmentarem avui siguin menys retro, ni tampoc que el píxel desaparegui del tot, encara. L'any vinent ja en tornarem a parlar. En fi, comencem!

I ho fem amb el Crash Bandicoot, el clàssic de Naughty Dog que es va convertir en sinònim de "PlayStation" i el seu protagonista en una mascota oficiosa de la primera consola de Sony. 

El plataformes 3D però sense llibertat absoluta de moviments, a diferència del Super Mario 64, del mateix any, presentava una proposta diferent però que va captivar el públic igualment, i va originar una saga que encara belluga i que va tenir entregues en consoles d'altres companyies més endavant, però el primer -ara disponible remasteritzat a la Crash Bandicoot N. Sane Trilogy- quedarà per sempre com un clàssic i un imprescindible del catàleg de la consola que el va veure néixer. 

També va veure néixer el Resident Evil, de Capcom, que en aquest cas no era exclusiu de la consola, com de vegades cal recordar, perquè també passaria per la Saturn i PC durant aquella finestra de llançament de 1996-1997, però és igualment un mític del seu catàleg i l'iniciador d'una saga conegudíssima, popularíssima, rellançada i "remakejada" un fotimer de vegades.

En aquest cas no és només que la saga encara estigui viva amb alguna entrega de tant en tant, sinó que en surten remakes molt sovint i es combinen, a sobre, amb ambicioses noves entregues. A més, ha generat una pila de productes relacionats, entre els quals pel·lícules, i quan escric aquestes línies està a punt d'arribar-ne una altra. 

La majoria del que he dit de la saga Resident Evil es pot repetir amb la de Tomb Raider, cosa que no faré, doneu-ho doncs per repetit, però vull comentar que aquest emblemàtic primer títol apareix aquí amb la portada de la versió Saturn perquè, de fet, va ser la primera versió que va sortir, encara que fos amb poques setmanes de diferència i, en el cas dels Estats Units, alhora que la versió PlayStation. 

Va ser a la màquina de Sony i al PC on, per desgràcia per als que érem propietaris de la 32 bits de Sega, la franquícia creada per Core Design va continuar i va esdevenir el monstre de la indústria que és, protagonitzada per un dels personatges més icònics de la història dels videojocs. 

Tant la Saturn com la PlayStation van tenir el primer Dead or Alive, el joc de lluita 3D de Tecmo que també va generar una saga que, amb menys freqüència, demostra que encara viu, però allò va ser entre 1997 i 1998. 

El joc original va ser de recreativa i va sortir el 1996, raó per la qual he posat el flyer en aquesta ocasió. El joc volia competir amb els Virtua Fighter i ho va fer amb una proposta més ràpida i provocativa -raó per la qual la saga es va fer famosa, eclipsant les seves qualitats intrínseques-, i curiosament funcionava a la mateixa placa, la Model 2 de Sega, on va sortir el Virtua Fighter 2. Més curiosament encara, aquest joc que venia d'una recreativa de Sega -almenys des del punt de vista del hardware- va ser el primer joc d'aquestes característiques que va sortir a la competència al mercat domèstic en arribar a la PlayStation.

Fins ara hem vist molts polígons, però no oblidem que la Neo Geo ens va donar grandíssims jocs durant més de 10 anys i gairebé sempre feien servir pixel art, com és el cas del Metal Slug, de Nazca, que també està representat per un flyer en aquesta entrada perquè, tot i que va ser de manera gairebé simultània, la veritat és que va sortir un pelet abans per a Neo Geo MVS que per a la domèstica AES.

Un altre títol emblemàtic, dels més populars de l'ecosistema Neo Geo i encara ara venerat per la seva proposta run and gun espectacular gràfica i jugablement, difícil però divertidíssima, plena de detalls, que actualment podem jugar en gairebé qualsevol consola, tant en llançaments individuals com en recopilatoris, senyal del caràcter etern d'aquest joc (i de la saga que va venir després). 

I acabem amb un altre joc pixelat, en realitat dos jocs, perquè 1996 va ser també l'any en què va sortir, per a les Game Boy japoneses, i amb una distribució al principi limitada i no gaire èxit inicial, el duet Pocket Monsters, de Game Freak, en versió Red i Green. L'anomenat Blue es va vendre primer per correu a subscriptors de la revista de manga CoroCoro, i després ja es va distribuir amb normalitat i, dos anys després, a Occident, com a Pokémon.

Tenint en compte l'enorme èxit sense precedents d'aquest producte multimèdia, perquè va anar associat a tota mena de marxandatge, especialment cartes col·leccionables, el seu naixement va ser poc menys que miraculós, amb dubtes sobre si Nintendo acceptaria la proposta, que sembla que inicialment no va entendre, i més per a una consola que estava en la seva tercera edat comercialment parlant. La resta, com se sol dir, és història. 

 

Reflexions: Tenim els jocs retro idealitzats?

Ja sabeu, i pel caràcter d'aquest blog no us hauria de sorprendre, que m'encanten els jocs retro. En l'ús no del tot correcte però ja massa estès de la paraula, és a dir aquells videojocs d'èpoques pretèrites, que per diverses raons es feien diferent de com es fan ara. 

M'agrada molt jugar-hi, comprar-ne dels que no vaig tenir quan eren d'actualitat, tant si els coneixia llavors com si no, i que se'n llancin recopilatoris per a màquines modernes, que són els llançaments que m'il·lusionen més, sense perjudici dels videojocs nous, que evidentment també toco. 

Però fins i tot jo, amb aquest perfil, de vegades em pregunto si tenim massa clavades les ulleres de la nostàlgia, si no tendim a recordar molts d'aquells jocs com si fossin millors del que, en realitat, són.

Tot i que estem parlant, vull deixar-ho ben clar des del principi, de percepcions personals. La nostàlgia, un concepte indissociable d'aquesta afició nostra, té a veure amb les sensacions que ens va quedar d'alguna cosa del passat, i pensar, en aquest cas, en un videojoc de la nostra infantesa o adolescència ens pot transportar, d'alguna manera, a una època en el seu conjunt. 

Podem pensar en un joc i sentir -o, almenys, a mi em passa- coses que sentíem llavors, perquè potser era una època en què érem molt feliços en l'àmbit dels amics, la parella, els estudis... el que fos. A mi, per exemple, el Mario Kart 64 em transporta a un període de l'institut en què vaig ser breument feliç, i a unes partides multijugador a casa d'un amic entre quatre persones que són l'excepció pel que fa a la meva trajectòria com a videojugador. 

Però... revisitant-lo en ocasions posteriors, he de dir que és un joc que actualment em fa mandra, i m'estimo moltíssim la saga, però és que els gràfics prerenderitzats trobo -i sé que no soc l'únic- que no han aguantat gaire bé el pas del temps, tot i que en aquella època hi al·lucinàvem. No és cosa de la consola, perquè per exemple el Super Mario 64 em continua agradant en la seva forma original, sinó de l'estil que es va triar per a la segona entrega de la saga de curses d'en Mario. 

He dit que és una cosa personal, i és que no tothom es troba amb la mateixa caiguda de la bena als ulls amb els mateixos jocs i de la mateixa manera, per tant em puc equivocar, però em fa la sensació que hi ha títols que em van agradar molt quan eren nous, però que ara, encara que tingui ganes de tornar-hi, em costaran.

Per exemple, el Tomb Raider o el Resident Evil, dels que vaig gaudir molt a la Saturn a la seva època, però els controls anomenats "de tanc" són una cosa que no sé si tinc ganes de revisitar. Però ho intentaré, perquè em vaig comprar la primera trilogia remasteritzada de les aventures de la Lara Croft i també tinc intenció de jugar a la saga més famosa dels survival horror per ordre d'aparició... algun dia. 

També hi ha casos en què no tinc tan clar que els jocs em decebin per culpa de tornar-hi afectat per la nostàlgia. De l'Eternal Champions se'n parla, ara, amb befa i tot. L'intent de la pròpia Sega de presentar un joc de lluita 1 contra 1 que li fes la competència a les diverses iteracions de l'Street Fighter II no és recordat amb gaire estima, sembla ser que per l'elevada dificultat que té i altres problemes jugables, si bé es reconeix que l'ambientació i la caracterització dels personatges estan força bé.

Jo me'l vaig comprar quan era d'actualitat i en vaig gaudir molt, però reconec que no hi he tornar a jugar mai més, de manera que tant pot ser que acabi donant la raó a la gent, quan em decideixi a revisitar-lo, com que em reafirmi en el gran record que en tinc.

Posem un altre cas en què la idealització juga un paper important en la nostra percepció dels videojocs antics (si volem ser estrictes, els "clàssics" serien aquells que eren bons llavors i es consideren bons encara ara, però és una altra paraula d'aquelles que fem servir amb molta generositat). 

Segur que tots nosaltres coneixem de nom, o fins i tot hem vist en moviment, jocs coneguts que pel que sigui no vam tenir l'ocasió de provar personalment. Però ens ha quedat l'espina de jugar-hi, i ara que ho podem fer... no són com esperàvem. M'ha passat una mica, per exemple, amb l'Earthworm Jim, que tinc en diverses bandes però que fins fa molt poc no havia tocat mai. Em resulta una mica frustrant per la seva dificultat i les poques pistes que dona per saber cap a quina direcció hem d'anar. Però no estic dient que sigui un mal joc ni que em penedeixi d'haver-lo tocat, simplement no és com m'havia imaginat.

Com a autodenominat arqueòleg dels videojocs, m'agrada anar enrere, de vegades massa, per conèixer coses anteriors al punt on vaig començar a jugar jo, i fins i tot anteriors al meu propi naixement. Recopilatoris moderns, amb altíssims llistons com el de l'Atari 50: The Anniversary Celebration, em brinden l'oportunitat de provar títols molt primitius, i el concepte m'atrau...

...Però he de reconèixer que em fa molta por, perquè no m'agrada gaire el que veig. Hi ha un punt que va més enllà del que estem disposats a "suportar" pel que fa a gràfics, i algunes coses que he vist de l'Atari 2600 m'interessen perquè són reverenciades pels que les van viure de petits, però no és una reverència de primera mà, com passa amb aquelles figures públiques que reben tota mena d'honors perquè ara són molt grans i van fer alguna cosa important en el passat, i que els joves es miren sense sentir-hi una connexió personal.

Perquè és això: la connexió personal hi fa molt, i en el meu cas en tinc molta amb l'MSX i els seus jocs, que van ser el meu punt de partida, incloent-hi moltes conversions directes de títols d'Spectrum que recordo amb afecte -a la imatge, el Casanova-, però que segurament jugats ara no s'aguanten per enlloc, sobretot pel que fa a la jugabilitat i els controls. Potser estan millor on són ara, als meus records, però em resisteixo a acceptar-ho.

Això no va d'èpoques ni generacions de consoles, no vull que ho sembli. Va per jocs. Hi ha títols molt antics que encara ara trobo molt divertits, i més important encara: els trobo divertits també si no hi havia jugat mai, i ho faig ara, amb 43 anys d'edat i sense experiència prèvia amb molts clàssics dels 80 i 90 i, per tant, sense contaminar per la nostàlgia.

Parlant de clàssics, n'hi ha que ho són tant que majoritàriament pensem que han envellit a la perfecció. L'Street Fighter II, de 1991, per exemple, si no fos per les seves revisions continuaria sent una absoluta referència. Jugant-hi ara, però, hem d'admetre que sense resultar decebedor, perquè no és això, es veu lent i amb una plantilla de personatges curtíssima, i per això no acostuma a ser la versió a la que juga la gent ni ara ni des que en va sortir la primera revisió. Però té moltíssim d'encant.

El retro, com a concepte, és quelcom que tenim idealitzat. Jo mateix, ja ho he dit, em poso molt content quan s'anuncia una col·lecció de videojocs antics d'una companyia o una saga. De vegades, quan els provo un per un, m'adono que no m'agraden tant perquè em resulten massa difícils, primitius o frustrants per alguna raó. Però, encara que sovint els acabi abandonant o explotant menys del que em pensava, d'entrada els idealitzo i tenen el meu sí rotund.

La qüestió, doncs, és que hi ha una idealització innegable per part de tothom, en major o menor mesura, i això porta a decepcions quan tornem a trepitjar un terreny inexplorat durant dècades, però de vegades no. De vegades tenim determinats videojocs en un pedestal sense haver-hi tornat mai més, i quan hi tornem ens continuen agradant tant com el primer dia. I això és meravellós.

Especial: Pantalles aquàtiques

Ja m'imagino el que esteu pensant. No us agraden gaire les pantalles d'aigua, oi? És normal. Tenen mala fama, i amb motiu.

Ens agrada molt que els videojocs tinguin ambientacions d'allò més diverses, i als plataformes concretament gairebé esperem que n'hi hagi de foc, gel, bosc... i aigua. Tant als exemples 2D del gènere com als poligonals. Ara bé, a l'hora de moure'ns per aquestes pantalles les experiències poden ser satisfactòries, és clar, però molt sovint, per dir-ho finament, demanen certa adaptació.

Ara que és estiu i fa calor ve de gust pensar en l'aigua, així que se m'ha acudit fer una entrada repassant alguns casos de nivells aquàtics als videojocs. Evidentment, n'existeixen molts, d'exemples, i m'agradaria que me'n parléssiu als comentaris, però jo he trobat aquests i, encara que en general siguin prou coneguts, espero que us resulti una entrada interessant.

Vull especificar que en aquest cas no parlo de pantalles o escenaris en què aparegui aigua, sinó de quan controlem el nostre personatge o vehicle per dins de l'aigua en alguna pantalla (no en tot el joc, com seria el cas de l'Ecco the Dolphin, o gran part del joc, com el James Pond: Underwater Agent), com passa amb la meva odiada Labyrinth Zone del Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.

No és que la pantalla en si no la trobi deliciosament dissenyada, com la resta d'un dels meus videojocs preferits, sinó que ho passo malament. Molt malament. I em consta que no soc l'únic. En Sonic va més lent, però les físiques encara són lògiques i no frustren. El que no s'entén és que un ésser incapaç de nedar i de respirar sota l'aigua s'hi endinsi durant tanta estona, i serà inevitable sentir la musiqueta del compte enrere de l'oxigen i com s'acceleren els batecs del nostre cor quan això passa i ens posem a buscar bombolles com desesperats.

Als videojocs del seu antic rival també en surten moltes, de pantalles subaquàtiques, començant pel món 2-2 del Super Mario Bros., en què és recomanable entrar amb en Mario en forma de Super Mario o Fire Mario, ja que és força probable que ens enduguem algun toc. 

Si podem disparar boles de foc per derrotar els enemics, és a dir els peixos Cheep Cheep i els calamars Blooper, millor, altrament tindrem un toc de marge (amb l'aspecte Super Mario) o cap ni un, i és que els moviments del protagonista sota l'aigua tenen una inèrcia punyetera, a més que els hem de fer amb tocs al botó de saltar perquè no s'enfonsi i hagi de caminar pel sòl marí. 

Això es continuaria veient a tota la saga, i tinc entès -perquè reconec que mai hi he jugat seriosament per passar-me'l- que al Super Mario Bros. 3 hi ha la infame pantalla 7-3, coneguda per la seva extrema dificultat.

Unes físiques i uns problemes similars als de les pantalles aquàtiques d'en Mario els trobem també a l'Alex Kidd in Miracle World, que ja a la primera pantalla ens sorprèn amb unes plataformes verticals dissenyades per baixar, cosa gens habitual, i al final caiem a l'aigua, on per sort podem nedar sense ofegar-nos, però val més que fem un ús molt intel·ligent del puny del protagonista o que ens dediquem a esquivar els enemics i trobar el final de la pantalla. 

A la saga Mega Man ens trobem també amb múltiples escenaris que ens conviden a anar per sota de l'aigua, com per exemple aquesta pantalla d'en Dive Man al Mega Man 4. 

A banda dels enemics, les punxes i els pous sense fons que ens hi trobem, la particularitat d'aquestes pantalles és que en Mega Man salta massa amunt quan està submergit, i el canvi de gravetat es nota quan surt a la superfície, cosa que és clau per superar segons quins obstacles, però que també ens posa en greu perill quan hem de mesurar la força del nostre salt perquè el sostre és ple de punxes. Per a gent pacient.

Al Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai, localitzat no fa gaire per a Occident amb el nom de Downtown Nekketsu March Super-Awesome Field Day!, una bogeria de gimcana que sotmet en Kunio-kun, amics i enemics a tota mena de proves en què hem de molestar els rivals tant com sigui possible (si no, no guanyarem), hi ha una secció en què toca nedar pel clavegueram, i també hem d'enfrontar-nos als corrents d'aigua, que ens dificulten els moviments. És lògic, però empipa igualment.

És molt possible que aquest sigui un d'aquells casos d'"imatge sonora", i és que la música de la pantalla Coral Capers del Donkey Kong Country, amb el nom d'Aquatic Ambiance, és una de les més populars de la història dels videojocs, i molt apta per a sessions de relax. 

Ara bé, la jugabilitat de la pantalla, com de costum a les aquàtiques de la saga Donkey Kong Country, potser té l'opinió més dividida. A mi m'agraden els seus moviments suaus i àgils, però de vegades precisament per això no veiem venir els perills i acaba sent contraproduent.

Sense sortir dels plataformes bidimensionals, tenim les pantalles d'aigua del Rayman Origins, amb aquest preciós UbiArt i múltiples perills tant en forma d'enemics com de punxes instal·lades pertot arreu. 

Afortunadament el control és excel·lent, i "només" se'ns demana que siguem precisos movent els personatges per tal de sobreviure. Poden ser pantalles molt desafiants, però no trobo que siguin injustes.

Aquest no l'he provat personalment, i ho podria fer perquè fa anys que el tinc, però hi acabaré jugant quan surti el Cowabunga Collection. Es tracta de la pantalla Water Dam del Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, el primer, el que no es basa en la recreativa, conegut també com un dels més difícils del seu catàleg.

He llegit que aquesta pantalla és especialment odiada per la seva dificultat. Veient-ne vídeos a YouTube no sembla que n'hi hagi per a tant, però és veritat que s'ha de conèixer molt bé per poder desactivar les bombes que amenacen amb destruir la presa en l'escàs temps que se'ns dona.

Al Keio Flying Squadron 2, seqüela per a Saturn encara més difícil d'aconseguir que l'original Keio Flying Squadron per a Mega-CD que tinc la sort de posseir, també hi ha una pantalla d'aigua, però com que aquesta entrega és un joc de plataformes amb seccions de shoot'em up, no podem considerar-lo un shmup sota l'aigua. Sí que és el cas, però, de l'In the Hunt, però perquè en aquell cas controlem un submarí. 

En canvi, al Super Mario Land tenim el cas contrari: és un plataformes però en un parell de pantalles esdevé un shooter, i és el cas de la pantalla aquàtica en què en Mario dispara amb el seu vehicle submarí.

He buscat si existia cap beat'em up amb almenys alguna pantalla sota l'aigua. Potser existeix, però jo només he trobat aquest escenari submarí del Captain America and the Avengers, la recreativa de Data East. Passa que, en entrar-hi, es tracta d'una secció de shooter, però bé, com a mínim ens serveix com a exemple d'aquesta entrada.

Potser us estàveu preguntant com és que no he tocat les plataformes 3D. Doncs bé, no patiu, que ara és el seu torn en aquesta recta final d'entrada. 

En aquest cas no m'agraden gens. Personalment em costa molt moure, per exemple, en Mario pels mons aquàtics del per altra banda excel·lent Super Mario 64. Trobo difícil calcular l'alçada d'alguns objectes i fer que el protagonista vagi exactament on vull. Ara bé, he de dir que al Super Mario Odyssey la cosa ha millorat de manera notable, sobretot podent "posseir" els Cheep Cheep.

Fa moltíssims anys que no hi jugo, però al primer Tomb Raider diria que tampoc no m'agradava gaire submergir la Lara. 

Em sona que tenia força dificultats a l'hora de fer que pugés o baixés, però per sort tot això ha millorat moltíssim a la trilogia reboot de la darrera dècada.

Al Banjo-Kazooie hi vaig jugar fa un any i mig per primer cop, però és també un exemple de joc de plataformes 3D en què les seccions subaquàtiques em resulten pesades per la qüestió dels controls. Fa l'efecte que no arribes mai allà on vols anar, sobretot quan, efectivament, l'espai que s'ha de cobrir és gran.

La mateixa màquina que va acollir per primer cop el Super Mario 64 i el Banjo-Kazooie també va ser la primera casa de l'Star Fox 64, i en aquest cas sí que és un shoot'em up que, en un dels planetes que visita, Aquas, ens obliga a moure'ns pel medi aquàtic, aquest cop sense que canviï el gènere momentàniament.

I tornem a la Nintendo 64, perquè tot i que la captura és de la versió per a la Nintendo 3DS, va ser allà que es va poder jugar per primera vegada a un dels grans de la història dels videojocs, The Legend of Zelda: Ocarina of Time, molt estimat, però amb un temple que no va ser i no és, encara, gens popular.

El Temple de l'Aigua no només ens fa literalment caminar per dins de l'aigua, cosa feixuga (de manera intencionada, perquè es fa amb unes botes metàl·liques), sinó que té una sèrie de trencaclosques que consisteixen a anar jugant amb els diferents nivells de l'aigua, i és un temple que s'allarga bastant i en què sovint hem de desfer les nostres passes i tornar-les a fer.

Hem vist uns quants exemples de pantalles aquàtiques, més aviat subaquàtiques, submarines, sota l'aigua, com les vulgueu anomenar. Algunes són més amables que altres, però el nostre instint, marcat per algunes experiències, ens fa com a mínim desconfiar d'elles a primer cop d'ull. De vegades, però, els nostres prejudicis es trenquen en veure que, algunes, valen la pena. Quines són les vostres preferides i les que no us agraden, tant si les he esmentat com si no?

 

12è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, el blog fa, avui, 12 anys, una animalada especialment en un mitjà que sembla que ja ha passat de moda, però és que tinc ganes de parlar de coses i a mi, a banda d'aquest blog, els meus altres i un en companyia dels amics de Retroscroll, em podeu trobar al podcast de l'esmentat blog col·laboratiu, però no m'he fet ni em faré youtuber, així que, després de 1.302 entrades publicades (comptant aquesta), de moment us toca continuar aguantant-me sobretot per escrit.

Cada any, quan celebro l'aniversari del blog, a més de dir que em sorprèn positivament que encara aguanti i em quedin ganes i idees per mantenir-lo més o menys fresc per als 14 que el seguiu -sí, normalment també hi ha una broma respecte als poquíssims, però estimats lectors (i estimades lectores)-, faig una entrada especial perquè això no sigui simplement celebrar l'efemèride, i solen ser llistes.

Aquesta vegada he pensat que podia fer-ne una, no necessàriament per ordre de més a menys ni de menys a més, sobre les 12 sagues de videojocs que més m'agraden. Encara que tinguin entregues que no siguin tan bones, i sent plenament conscient que en el futur potser (ho espero, vaja) en coneixeré d'altres que podrien ser a la llista perfectament. Som-hi!

Sens dubte, la saga Batman: Arkham, de la qual estic en procés d'acabar la quarta entrega (la tercera, Origins, és l'ovella negra de la família, però estic convençut que també m'agradarà), havia de ser en aquesta llista, amb els estàndards de producció que té i tractant-se d'una saga basada en el meu superheroi de còmic preferit, que no és que fos nou en això dels videojocs, i en tenia ja de molt bons, però el que ha fet la gent de Rocksteady, sobretot coincidint amb el rellançament cinematogràfic del Cavaller Fosc de la mà de Christopher Nolan, ha contribuït a tornar a situar el personatge allà on es mereix en termes de popularitat.

Si voleu saber què penso dels seus jocs, de moment només tenim l'anàlisi de la celebrada segona entrega, Batman: Arkham City, que podeu llegir aquí. 

No soc un gran expert en videojocs del gènere RPG. De fet, no soc un gran expert en res. Tanmateix, puc dir que la meva saga preferida d'aquest tipus de jocs -tot i que amb prou feines dec haver tocat un parell d'RPG que no formin part de la saga- és Dragon Quest, de la línia principal de la qual he jugat a molts jocs.

N'he parlat diverses vegades, de la saga i dels títols que he anat acabant. Si voleu aguantar-me parlant de les bondats d'aquest meravellós univers pseudomedieval amb il·lustracions d'Akira Toriyama teniu l'entrada general, i per a les dels jocs que m'he acabat us convido a buscar a la lletra D a la llista d'anàlisis del blog. Els Dragon Quest V i VII, de moment, són els que més m'han agradat.

Una de les sagues amb què més m'he divertit a la vida, i que encara m'ha de proporcionar grans estones, no només perquè tard o d'hora acabarà sortint la seva sisena part numerada, sinó també perquè em falta jugar a alguns dels videojocs més antics, és Grand Theft Auto.

Amb carismàtics personatges, escenaris realistes, bandes sonores brutals i una llibertat enorme per fer el brètol -o no-, sens dubte és una de les meves preferides. Fa temps vaig parlar més concretament del GTA IV i del darrer, el GTA V. 

Com es podria aplicar a totes les sagues de les que parlaré en aquesta entrada, no he jugat a tots els videojocs de The Legend of Zelda, però cada any puc sumar-ne un a la llista i, de moment, m'han agradat molt tots.

El pla és continuar descobrint-la, tot i que no la conegui tant com els autèntics experts, però de moment he parlat d'alguns dels seus jocs, i ho trobareu a la llista d'anàlisis a la lletra T. 

Una altra franquícia que sembla obvi que havia de ser aquí, perquè també agrada a pràcticament tothom, és Tetris, de la qual em vaig enamorar, com tantíssima gent, amb la versió que venia amb la Game Boy quan me la van comprar de petit. 

Se n'han escrit rius de tinta, com se sol dir, i és que la seva simplicitat conceptual, sumada a l'estratègia i els reflexos que demana a mesura que avança la dificultat, el converteixen en una proposta tremendament addictiva.

No he jugat a totes les seves versions ni variants, però a algunes sí, i sempre m'han agradat molt, tot i que reconec que no els he dedicat tant de temps com per considerar que hi jugo realment bé. Em defenso i prou. Darrerament he estat provant el Tetris Effect Connected a la Xbox One, ja veurem si en parlaré algun dia, però destaco que els meus preferits fins ara són l'esmentat de la Game Boy i el Tetris DS.

Si voleu parlar amb un autèntic coneixedor de la saga Street Fighter millor que no em mireu a mi. Ni tan sols si en busqueu un que sigui català. No soc d'estratègies ni domino les mecàniques més modernes. Però m'agrada molt, moltíssim, gràcies a uns personatges ben diferenciats i definits, una banda sonora inoblidable i una jugabilitat exquisida. M'agrada tant que em fa vergonya tenir-la força abandonada. 

He de dir que part de la culpa la té el fet que l'Street Fighter V no estigui disponible en cap de les plataformes que tinc, però sí que en tinc les altres entregues en diverses versions i, tot i així, els fumo menys canya del que voldria. M'agrada fins i tot la primera entrega, de la qual vaig parlar a Retroscroll i abans, sense haver-hi jugat encara, aquí. Les meves preferides són aquelles a les que he dedicat més hores: Super Street Fighter II de Mega Drive i Street Fighter Alpha 2 de Saturn.

Vaig conèixer, com tanta gent, les aventures de la Lara Croft amb aquella primera entrega de 1996 que vaig poder gaudir a la meva Saturn. Tomb Raider, però, no va tornar a aquella consola i va continuar a la PlayStation, raó per la qual li vaig perdre la pista.

Amb la Xbox 360 podria haver gaudit de títols més moderns i celebrats, però els tinc pendents. El joc que em va fer tornar a la saga va ser el Tomb Raider de 2013, l'aclamat reboot de la franquícia, i em va encantar gràcies a la seva proposta més realista i cinematogràfica. També ha estat així amb el segon d'aquesta trilogia modernitzada, el Rise of the Tomb Raider, i quan el trobi a bon preu també jugaré a la tercera entrega moderna, Shadow of the Tomb Raider. Així, doncs, el que entra en aquesta llista de 12 és la nova trilogia. En tot cas, m'encanten les aventures d'acció en tercera persona de l'arqueòloga més famosa de la història dels videojocs.

Digueu-me infantil, si voleu, però m'agraden molt, també, en Kirby i els seus jocs. N'hi ha tants que en aquest cas no em fa vergonya no haver jugat a tots. Ni la meitat, de fet, però els que he pogut provar fins ara m'han agradat molt, així que considero la seva saga una de les meves preferides.

No hi ha cap mal en gaudir d'una aventura menys complicada, i amb un univers tan ric i bufó com les d'en Kirby, de què ens podem queixar? Fa uns mesos parlava del títol amb què va començar tot, i on  jo vaig conèixer la boleta rosa. També havia parlat del Kirby Triple Deluxe. En futures entrades del blog estic segur que en tornaré a parlar.

Ho he dit moltes vegades: si hi ha una franquícia que fa que em compri una consola és Mario Kart, l'spin-off de velocitat humorística de les aventures d'en Super Mario, i de la qual gairebé tots els sistemes de Nintendo han tingut alguna entrega.

Fa temps que haurien d'haver llançat un capítol nou per a la Switch, però de moment s'aguanta amb el port de l'entrega de la Wii U, i cal reconèixer que és la perfecció de la saga, així que suposo que cal pensar molt bé cap a on pot anar a partir d'ara i és per això que triga tant en avançar. Què puc dir dels Mario Kart? Divertidíssims, excitants, ideals per jugar contra altres persones... Al capdavall, és la meva saga preferida dels videojocs en general.

Una saga clàssica de la qual havia vist poca cosa, però en què m'he endinsat seriosament en els darrers anys, és Mega Man, i sense gairebé adonar-me'n ja només me'n falta un dels clàssics, el sisè de la NES. 

Famosa per l'exigència de les seves plataformes i algunes seccions -en algunes entregues més que en d'altres-, m'ha acabat fascinant amb les seves propostes i uns enemics de final de pantalla tan fumuts com simpàtics en el seu disseny. Vaig parlar dels Mega Man 3 i 4 a Retroscroll no fa gaire.

Conscient que he dit sagues molt típiques i que no us en descobriré cap, aquesta és més "de nínxol", i és que tota la franquícia ja ho és, una mica, en haver arribat a la seva època només parcialment a Occident i localitzada d'una manera que va trencar el seu univers compartit. Es tracta de la saga d'en Kunio-kun, formada per molts jocs i iniciada a les recreatives amb el Renegade o Nekketsu Kôha Kunio-kun, popularitzada amb el River City Ransom o Downtown Nekketsu Monogatari i encara ara viva i reinventada. 

La conformen moltíssims jocs que pertanyen a gèneres diferents, des del beat'em up fins a les competicions esportives esbojarrades (d'altres només en la seva execució), passant per títols de trencaclosques. Gràcies a un recopilatori que va sortir fa un temps per a la Switch estic gaudint de les seves aventures clàssiques, però em queda molt per descobrir, i tot i així sé que m'encanta gràcies a un lore molt particular.

Acabo amb una afirmació agosarada: Streets of Rage també és una de les meves sagues preferides. I és agosarada perquè tot just fa uns mesos que em vaig acabar l'entrega inaugural de la saga per primer cop.

Tot i així, sé que les parts 2, 3 i 4 també m'agradaran molt, i és que no només m'he aficionat molt als beat'em ups darrerament -encara que no sigui bo jugant-hi, com he dit moltíssimes vegades-, sinó que l'ambientació dels SOR encaixa perfectament amb els meus gustos, sent com soc amant de les trames policials de corrupció i rebel·lia i dels escenaris urbans nocturns. De moment, el que tinc clar és que el primer Streets of Rage és el meu videojoc preferit de la Mega Drive.

Aquestes serien, doncs, les meves 12 sagues preferides dels videojocs. Com a mínim, ara, en el 12è aniversari del blog. Segur que si aguanto uns anys més i torno a fer una llista com aquesta hi veurem canvis, però. He deixat fora alguna saga que m'agrada, com Resident Evil, perquè trobo que em falta repassar-la i veure-la amb els ulls actuals, a més de jugar a alguna entrega que no tinc. 

I hem de comptar també amb totes aquelles que encara he de descobrir com a jugador, encara que les conegui de nom, o de les quals només he provat un o dos videojocs i és aviat per lloar-les senceres -el que he fet excepcionalment amb SOR-. Parlo de sagues com Castlevania, Wonder Boy, Metal Slug i tantes altres amb potencial per agradar-me. No he esmentat tampoc la saga d'en Super Mario, per massa òbvia, ni la d'en Sonic, per massa irregular. Sigui com sigui, per ara amb aquestes que hem vist tinc la diversió assegurada.

Compres: gener de 2019

Gener és el mes dels Reis d'Orient, i com no podia ser d'una altra manera aquesta entrada estarà protagonitzada en part pel que em van portar, però això no significa que no em comprés altres coses, que també repassarem.

Comencem amb l'aprofitament d'ofertes digitals de Microsoft per la campanya de Nadal, de les quals vaig adquirir, a preus ridículs perquè va ser a la store turca, els següents:

Comencem amb el Yooka-Laylee, un títol de Playtonic, formada per antics treballadors de Rare, que sens dubte i sense amagar-se'n s'inspira en la saga Banjo-Kazooie.

L'hauria volgut tenir físic a la Switch, però no es va distribuir per canals normals, i al final per un preu extremament baix el vaig adquirir per a la Xbox One en digital.

Tinc pendent jugar (desprecintar, de fet) el Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, i la seqüela, Deus Ex: Mankind Divided, era quelcom que no tenia pressa per comprar, però l'edició digital de luxe amb tot el contingut també, per quatre duros, era difícil de rebutjar. 

No a la turca, sinó a l'espanyola, perquè la a Xbox 360 no es pot fer d'una altra manera legalment, també hi havia ofertes nadalenques i vaig comprar les versions digitals de tres jocs que havia estat buscant recopilats en suport físic, però mai no estaven prou barats, així que a menys de 2 euros per cap no m'ha fet res que fossin digitals.

 

Es tracta del Tomb Raider: Legend, el Tomb Raider: Anniversary i el Tomb Raider: Underworld, que la saga sempre m'ha interessat, des que vaig jugar al primer en Saturn -no me'l vaig acabar, per cert-, i segueixo els moderns, però aquests són del mig, de quan la franquícia va començar a revifar després d'algunes entregues discutides, i tenia ganes de tenir-los.

Ja es va veient que m'obro i accepto els avantatges del format digital, però hi ha coses per les quals no passo, i una que no suporto és que algunes companyies, especialment Capcom, llancin edicions físiques al Japó però no a Occident.

Gràcies a un company que era al Japó quan van llançar un parell de coses que m'interessaven les vaig poder comprar per Amazon i sense enviament, i me les va portar abans de Reis i tot. Una és el Capcom Belt Action Collection, conegut als Estats Units i Europa, on el recopilatori només està disponible digitalment, com a Capcom Beat'em Up Bundle, que inclou les versions recreativa de:

• Final Fight
• Armored Warriors
• Battle Circuit
• Captain Commando
• The King of Dragons
• Knights of the Round
• Warriors of Fate

Que em va molt bé, ara que m'ha agafat molt fort amb aquest gènere, que encara he de descobrir força. Fora de Capcom, i ja perquè per l'origen dels jocs és difícil que ho arribem a veure en aquestes terres, també em va poder portar això:

El Kunio-kun: The World Classics Collection, un recopilatori de jocs de la saga Kunio-kun, que sempre m'ha atret molt, i que gràcies a la característica de regió lliure de la Switch podré tastar bé, almenys en el que inclou, que és el que va sortir a la Famicom/NES. Som-hi:

• Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai
• Nekketsu kôkô dodge ball bu
• Nekketsu kakutô densetsu
• Nekketsu! Street basket
• Nekketsu kôkô dodge ball bu: soccer hen
• Bikkuri Nekketsu shinkiroku: harukanaru kin medal
• Kunio-kun no Nekketsu Soccer League
• Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: subette koronde dairantô
• Nekketsu kôha Kunio-kun
• Downtown Nekketsu monogatari
• Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Renegade
• Super Dodge Ball
• River City Ransom
• Crash 'n the Boys Street Challenge
• Double Dragon 
• Double Dragon II
• Double Dragon III
• Hanazono kôkô dodgeball bu

L'últim de la llista és una edició especial del Nekketsu Kôkô Dodge Ball Bu en què controlem el Hanazono, l'equip rival del joc original, i que donaven en forma de codi per descarregar a les primeres còpies venudes de la col·lecció. Llàstima que només s'incloguin els jocs de la Famicom/NES i no es vagi més enllà, però tot i així en són uns quants.

 

Quan a la Xbox One et "regalen" un joc amb la subscripció al servei Gold la idea és que te l'acabis comprant si t'agrada, i és el que vaig fer amb el Giana Sisters: Twisted Dreams - Director's Cut.

Feia molt que el tenia en préstec digital, però com que només estic subscrit al servei de pagament de tant en tant, hi he jugat menys del que voldria i vaig aprofitar una oferta per aconseguir-lo en propietat.

El Hollow Knight era un joc que em feia gràcia tenir en Switch, i n'esperava l'edició física, però no sortia i després els desenvolupadors van dir que s'estava complicant i que ja es veuria si sortia i quan.

Al final vaig enganxar un preu baixíssim en digital per a la Xbox One i a pastar fang.

I, ara sí, passem als regals de Reis, que em van portar videojocs i coses relacionades amb els videojocs, que veurem ara mateix:

No em va caldre ajuda, però perquè el vaig poder importar en una botiga europea que duu jocs des del Canadà i n'assumeix les despeses de duanes, per aconseguir el Monster Boy and the Cursed Kingdom de la Switch, un altre títol que a Europa només s'ha distribuït digitalment.

Es tracta d'una nova entrega de ple dret de la saga Monster World/Wonder Boy, amb la implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el creador de la saga, però que suposo que per qüestions de drets no es va poder anomenar Wonder Boy.

Com a seguidor de Bola de Drac no podia deixar passar el Dragon Ball FighterZ, segurament el millor i més realista dels videojocs 1 contra 1 que s'han fet de la franquícia, però sí que vaig esperar molt de temps, primer perquè confiava en alguna edició amb tots els personatges descarregables, com passa en tots els videojocs de lluita, i segon perquè els títols de les consoles amb jocs en disc, com és el cas de la Xbox One, acostumen a baixar de preu i de manera força ràpida.

Doncs bé, no sortia cap edició completa del joc, però amb una sèrie de caramboles l'estàndard va sortir molt bé de preu, i ja em compraré els paquets de jugadors descarregables quan els rebaixin.

Quan era petit i adolescent no anava als salons recreatius. És una espina clavada que tinc i de la qual em sento quan parlo amb companys endinsats en el món del retro, o llegeixo sobre aquest món o n'escolto podcasts.

Però tenia ganes de tenir un arcade stick i, després d'estudiar-ho molt, vaig trobar aquest MayFlash F300, que per a un autèntic expert no és bo, però per a mi, que no soc cap gurmet ni estic acostumat a aquest sistema de control, era més que adequat. És compatible amb diverses de les meves consoles, punt molt a favor perquè amb un aparell ho tenia tot cobert, i en cas que sí que en noti les mancances amb el temps, les seves peces són fàcilment substituïbles.

Feia temps que en aquesta secció no hi sortien amiibos. En part és perquè la febre per tenir-ne em va passar una mica, en part perquè les liquidacions a 5 o 6 euros d'algunes botigues van desaparèixer de cop i només van quedar quatre figures mal comptades i al preu estàndard, i en part perquè més o menys ja tenia els que més volia.

Però em quedava alguna espina clavada, com la de l'amiibo d'en Sonic, que mai no  havia vist en persona, i encara menys al preu oficial, perquè quan es va exhaurir ja no es va tornar a reposar i va ser víctima de l'especulació. Amb l'arribada del Super Smash Bros. Ultimate en van reposar alguns, i per sort per a mi aquest ha estat un dels escollits.

Un altre amiibo que, com el del Sonic, volia des de sempre però mai no havia arribat a veure personalment en cap botiga, perquè era dels que s'havien exhaurit i protagonitzaven les especulacions més brutals, era el d'en Mega Man, que representa una saga que cada cop conec i m'agrada més. Afortunadament, el nou Smash Bros. el va fer tornar a les botigues de manera oficial i al seu preu.

Tot això que hem vist corresponia al període de l'1 al 6 de gener, així que continuem amb les compres posteriors, tant físiques com digitals. Al capdavall la bogeria no venia d'aquí:

Fa anys que conec, de nom, la saga d'RPG Ys, popular al Japó però força desconeguda a Occident. M'hi vaig tornar a interessar arrel de la vuitena entrega numerada, que no vaig poder comprar barata en Switch perquè la vaig reservar a Game i me la volien encolomar desprecintada, i per aquí no passo.

Però per preparar-m'hi vaig comprar, per primera vegada per a Steam, i aprofitant una rebaixa i que els seus requisits permeten jugar-hi fins i tot al meu ancià ordinador, el recopilatori digital Ys I & II Chronicles Plus, amb els dos primers títols de la saga de Falcom junts.

I, també aprofitant una rebaixa digital, vaig comprar per a la Xbox One l'Ys Origin, títol posterior però que fa de seqüela de tota la saga.

Llàstima que se m'hagi escapat l'Ys VIII: Lacrimosa of Dana, però almenys tinc l'oportunitat de conèixer els inicis d'aquesta saga que ha passat per molts sistemes, sobretot al Japó, i que en temps més recents ha anat arribant a Occident en remakes i noves versions.

El meu purisme -o el que en queda, perquè ha perdut molta força- em feia buscar el Wario Land 2 per a la Game Boy, tot i saber que n'existia una versió per a la Game Boy Color, que era més fàcil i barat trobar completa, encara que fos en versió japonesa.

Però no fa tant que vaig descobrir que, en realitat, la versió de la GBC era en un cartutx d'aquells de color negre, que són els dels jocs que funcionen tant a la consola en color com a l'original, a diferència dels transparents, que només funcionen a la Game Boy Color. Doncs bé, amb això tenia les dues versions cobertes i el podia aconseguir complet i a un preu raonable, i després de tenir paciència el vaig aconseguir al preu que volia. Versió japonesa, és clar.

El tinc en Mega Drive, Master System, Game Gear i Saturn, digital a la Nintendo 3DS i com a desbloquejable de l'Out Run 2 de la Xbox, però el llançament de l'Out Run a la Switch dins la línia Sega Ages era quelcom que no em pensava perdre. Es tracta d'un videojoc que m'encanta, encara que no hi jugui gaire bé, i l'any passat va tenir força protagonisme a la meva vida videojoquística.

Es basa en el de la 3DS, el més complet fins ara pel que fa a opcions i prou fidel a la recreativa (llicències a banda), però hi afegeix noves cançons, puntuacions online i controls opcionals per moviment, a més de proporcionar la possibilitat -característica principal de la consola- de jugar-hi tant a la televisió com de manera portàtil, i en aquest cas amb una pantalla molt decent com és la de la Switch, i és que a la Nintendo 3DS em quedava ja una mica petit. La llàstima és que les 3D estereoscòpiques es perden en aquest port.

Parlant de la ja vella portàtil de Nintendo, cal destacar el llançament d'un títol per a la Nintendo 3DS, sí, en ple 2019, encara que sigui el remake d'un joc d'una consola anterior, la Nintendo DS:

El Mario & Luigi: Bowser's Inside Story + Bowser Jr.'s Journey és un cas com el del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions l'any passat: és un rentat de cara que a priori no m'hauria interessat perquè els originals tampoc no són cars, i m'empipa especialment que els hagin fet sense les 3D pròpies de la consola -i això que estan dissenyats amb els gràfics del Mario & Luigi: Dream Team Bros., que sí que les tenia, i ben implementades-, però al final en aquest cas també he decidit comprar-me la nova versió, que al capdavall té contingut extra.

Acabem amb una compra que vaig fer al desembre, perquè estava d'oferta i a més tenia un cupó compensatori, però que era sota comanda i va trigar tant en arribar que gairebé va acabar el mes de gener abans no la vaig rebre.

Vivim en una època daurada del retro, en el sentit que s'estan rellançant moltes coses, i algunes en format físic, amb regalets. És el cas del Flashback 25th Anniversary, que ja va sortir a un preu raonable, però no el volia comprar fins que no baixés, i això va passar, com deia més amunt, al desembre. Podré jugar, per fi, a aquest clàssic dels 90 que tenia molt vist de les revistes, però que mai no havia provat. A més, es tracta d'una edició molt treballada, que ensenyo en aquest vídeo:



Déu n'hi do, les coses que van entrar a la meva col·lecció de videojocs durant el mes de gener. Segurament va ser un dels mesos més bojos des que escric aquesta secció. I ja fa temps que no comento les que regala Microsoft amb la subscripció Gold, perquè no són compres ni meves ni d'éssers estimats.

Però bé, encara que aquest mes no sigui el millor exemple, com he anat explicant en diverses entrades de caire més personal recentment el 2019 vull que sigui l'any en què rebaixo molt les compres i em concentro en el que tinc. No m'anirà malament estalviar, és clar, però ho faré sobretot per espai i per gaudir dels videojocs que ja tinc sense atabalar-me amb novetats i ofertes.