Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Deus Ex. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Deus Ex. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de febrer del 2019

Compres: gener de 2019

Gener és el mes dels Reis d'Orient, i com no podia ser d'una altra manera aquesta entrada estarà protagonitzada en part pel que em van portar, però això no significa que no em comprés altres coses, que també repassarem.

Comencem amb l'aprofitament d'ofertes digitals de Microsoft per la campanya de Nadal, de les quals vaig adquirir, a preus ridículs perquè va ser a la store turca, els següents:


Comencem amb el Yooka-Laylee, un títol de Playtonic, formada per antics treballadors de Rare, que sens dubte i sense amagar-se'n s'inspira en la saga Banjo-Kazooie.

L'hauria volgut tenir físic a la Switch, però no es va distribuir per canals normals, i al final per un preu extremament baix el vaig adquirir per a la Xbox One en digital.


Tinc pendent jugar (desprecintar, de fet) el Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, i la seqüela, Deus Ex: Mankind Divided, era quelcom que no tenia pressa per comprar, però l'edició digital de luxe amb tot el contingut també, per quatre duros, era difícil de rebutjar. 

No a la turca, sinó a l'espanyola, perquè la a Xbox 360 no es pot fer d'una altra manera legalment, també hi havia ofertes nadalenques i vaig comprar les versions digitals de tres jocs que havia estat buscant recopilats en suport físic, però mai no estaven prou barats, així que a menys de 2 euros per cap no m'ha fet res que fossin digitals.



 

Es tracta del Tomb Raider: Legend, el Tomb Raider: Anniversary i el Tomb Raider: Underworld, que la saga sempre m'ha interessat, des que vaig jugar al primer en Saturn -no me'l vaig acabar, per cert-, i segueixo els moderns, però aquests són del mig, de quan la franquícia va començar a revifar després d'algunes entregues discutides, i tenia ganes de tenir-los.

Ja es va veient que m'obro i accepto els avantatges del format digital, però hi ha coses per les quals no passo, i una que no suporto és que algunes companyies, especialment Capcom, llancin edicions físiques al Japó però no a Occident.


Gràcies a un company que era al Japó quan van llançar un parell de coses que m'interessaven les vaig poder comprar per Amazon i sense enviament, i me les va portar abans de Reis i tot. Una és el Capcom Belt Action Collection, conegut als Estats Units i Europa, on el recopilatori només està disponible digitalment, com a Capcom Beat'em Up Bundle, que inclou les versions recreativa de:

  • Final Fight
  • Armored Warriors
  • Battle Circuit
  • Captain Commando
  • The King of Dragons
  • Knights of the Round
  • Warriors of Fate

Que em va molt bé, ara que m'ha agafat molt fort amb aquest gènere, que encara he de descobrir força. Fora de Capcom, i ja perquè per l'origen dels jocs és difícil que ho arribem a veure en aquestes terres, també em va poder portar això:


El Kunio-kun: The World Classics Collection, un recopilatori de jocs de la saga Kunio-kun, que sempre m'ha atret molt, i que gràcies a la característica de regió lliure de la Switch podré tastar bé, almenys en el que inclou, que és el que va sortir a la Famicom/NES. Som-hi:

  • Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai
  • Nekketsu kôkô dodge ball bu
  • Nekketsu kakutô densetsu
  • Nekketsu! Street basket
  • Nekketsu kôkô dodge ball bu: soccer hen
  • Bikkuri Nekketsu shinkiroku: harukanaru kin medal
  • Kunio-kun no Nekketsu Soccer League
  • Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: subette koronde dairantô
  • Nekketsu kôha Kunio-kun
  • Downtown Nekketsu monogatari
  • Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
  • Renegade
  • Super Dodge Ball
  • River City Ransom
  • Crash 'n the Boys Street Challenge
  • Double Dragon 
  • Double Dragon II
  • Double Dragon III
  • Hanazono kôkô dodgeball bu
L'últim de la llista és una edició especial del Nekketsu Kôkô Dodge Ball Bu en què controlem el Hanazono, l'equip rival del joc original, i que donaven en forma de codi per descarregar a les primeres còpies venudes de la col·lecció. Llàstima que només s'incloguin els jocs de la Famicom/NES i no es vagi més enllà, però tot i així en són uns quants.

 
Quan a la Xbox One et "regalen" un joc amb la subscripció al servei Gold la idea és que te l'acabis comprant si t'agrada, i és el que vaig fer amb el Giana Sisters: Twisted Dreams - Director's Cut.

Feia molt que el tenia en préstec digital, però com que només estic subscrit al servei de pagament de tant en tant, hi he jugat menys del que voldria i vaig aprofitar una oferta per aconseguir-lo en propietat.


El Hollow Knight era un joc que em feia gràcia tenir en Switch, i n'esperava l'edició física, però no sortia i després els desenvolupadors van dir que s'estava complicant i que ja es veuria si sortia i quan.

Al final vaig enganxar un preu baixíssim en digital per a la Xbox One i a pastar fang.

I, ara sí, passem als regals de Reis, que em van portar videojocs i coses relacionades amb els videojocs, que veurem ara mateix:


No em va caldre ajuda, però perquè el vaig poder importar en una botiga europea que duu jocs des del Canadà i n'assumeix les despeses de duanes, per aconseguir el Monster Boy and the Cursed Kingdom de la Switch, un altre títol que a Europa només s'ha distribuït digitalment.

Es tracta d'una nova entrega de ple dret de la saga Monster World/Wonder Boy, amb la implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el creador de la saga, però que suposo que per qüestions de drets no es va poder anomenar Wonder Boy.


Com a seguidor de Bola de Drac no podia deixar passar el Dragon Ball FighterZ, segurament el millor i més realista dels videojocs 1 contra 1 que s'han fet de la franquícia, però sí que vaig esperar molt de temps, primer perquè confiava en alguna edició amb tots els personatges descarregables, com passa en tots els videojocs de lluita, i segon perquè els títols de les consoles amb jocs en disc, com és el cas de la Xbox One, acostumen a baixar de preu i de manera força ràpida.

Doncs bé, no sortia cap edició completa del joc, però amb una sèrie de caramboles l'estàndard va sortir molt bé de preu, i ja em compraré els paquets de jugadors descarregables quan els rebaixin.


Quan era petit i adolescent no anava als salons recreatius. És una espina clavada que tinc i de la qual em sento quan parlo amb companys endinsats en el món del retro, o llegeixo sobre aquest món o n'escolto podcasts.

Però tenia ganes de tenir un arcade stick i, després d'estudiar-ho molt, vaig trobar aquest MayFlash F300, que per a un autèntic expert no és bo, però per a mi, que no soc cap gurmet ni estic acostumat a aquest sistema de control, era més que adequat. És compatible amb diverses de les meves consoles, punt molt a favor perquè amb un aparell ho tenia tot cobert, i en cas que sí que en noti les mancances amb el temps, les seves peces són fàcilment substituïbles.


Feia temps que en aquesta secció no hi sortien amiibos. En part és perquè la febre per tenir-ne em va passar una mica, en part perquè les liquidacions a 5 o 6 euros d'algunes botigues van desaparèixer de cop i només van quedar quatre figures mal comptades i al preu estàndard, i en part perquè més o menys ja tenia els que més volia.

Però em quedava alguna espina clavada, com la de l'amiibo d'en Sonic, que mai no  havia vist en persona, i encara menys al preu oficial, perquè quan es va exhaurir ja no es va tornar a reposar i va ser víctima de l'especulació. Amb l'arribada del Super Smash Bros. Ultimate en van reposar alguns, i per sort per a mi aquest ha estat un dels escollits.


Un altre amiibo que, com el del Sonic, volia des de sempre però mai no havia arribat a veure personalment en cap botiga, perquè era dels que s'havien exhaurit i protagonitzaven les especulacions més brutals, era el d'en Mega Man, que representa una saga que cada cop conec i m'agrada més. Afortunadament, el nou Smash Bros. el va fer tornar a les botigues de manera oficial i al seu preu.

Tot això que hem vist corresponia al període de l'1 al 6 de gener, així que continuem amb les compres posteriors, tant físiques com digitals. Al capdavall la bogeria no venia d'aquí:


Fa anys que conec, de nom, la saga d'RPG Ys, popular al Japó però força desconeguda a Occident. M'hi vaig tornar a interessar arrel de la vuitena entrega numerada, que no vaig poder comprar barata en Switch perquè la vaig reservar a Game i me la volien encolomar desprecintada, i per aquí no passo.

Però per preparar-m'hi vaig comprar, per primera vegada per a Steam, i aprofitant una rebaixa i que els seus requisits permeten jugar-hi fins i tot al meu ancià ordinador, el recopilatori digital Ys I & II Chronicles Plus, amb els dos primers títols de la saga de Falcom junts.


I, també aprofitant una rebaixa digital, vaig comprar per a la Xbox One l'Ys Origin, títol posterior però que fa de seqüela de tota la saga.

Llàstima que se m'hagi escapat l'Ys VIII: Lacrimosa of Dana, però almenys tinc l'oportunitat de conèixer els inicis d'aquesta saga que ha passat per molts sistemes, sobretot al Japó, i que en temps més recents ha anat arribant a Occident en remakes i noves versions.


El meu purisme -o el que en queda, perquè ha perdut molta força- em feia buscar el Wario Land 2 per a la Game Boy, tot i saber que n'existia una versió per a la Game Boy Color, que era més fàcil i barat trobar completa, encara que fos en versió japonesa.

Però no fa tant que vaig descobrir que, en realitat, la versió de la GBC era en un cartutx d'aquells de color negre, que són els dels jocs que funcionen tant a la consola en color com a l'original, a diferència dels transparents, que només funcionen a la Game Boy Color. Doncs bé, amb això tenia les dues versions cobertes i el podia aconseguir complet i a un preu raonable, i després de tenir paciència el vaig aconseguir al preu que volia. Versió japonesa, és clar.


El tinc en Mega Drive, Master System, Game Gear i Saturn, digital a la Nintendo 3DS i com a desbloquejable de l'Out Run 2 de la Xbox, però el llançament de l'Out Run a la Switch dins la línia Sega Ages era quelcom que no em pensava perdre. Es tracta d'un videojoc que m'encanta, encara que no hi jugui gaire bé, i l'any passat va tenir força protagonisme a la meva vida videojoquística.

Es basa en el de la 3DS, el més complet fins ara pel que fa a opcions i prou fidel a la recreativa (llicències a banda), però hi afegeix noves cançons, puntuacions online i controls opcionals per moviment, a més de proporcionar la possibilitat -característica principal de la consola- de jugar-hi tant a la televisió com de manera portàtil, i en aquest cas amb una pantalla molt decent com és la de la Switch, i és que a la Nintendo 3DS em quedava ja una mica petit. La llàstima és que les 3D estereoscòpiques es perden en aquest port.

Parlant de la ja vella portàtil de Nintendo, cal destacar el llançament d'un títol per a la Nintendo 3DS, sí, en ple 2019, encara que sigui el remake d'un joc d'una consola anterior, la Nintendo DS:


El Mario & Luigi: Bowser's Inside Story + Bowser Jr.'s Journey és un cas com el del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions l'any passat: és un rentat de cara que a priori no m'hauria interessat perquè els originals tampoc no són cars, i m'empipa especialment que els hagin fet sense les 3D pròpies de la consola -i això que estan dissenyats amb els gràfics del Mario & Luigi: Dream Team Bros., que sí que les tenia, i ben implementades-, però al final en aquest cas també he decidit comprar-me la nova versió, que al capdavall té contingut extra.

Acabem amb una compra que vaig fer al desembre, perquè estava d'oferta i a més tenia un cupó compensatori, però que era sota comanda i va trigar tant en arribar que gairebé va acabar el mes de gener abans no la vaig rebre.


Vivim en una època daurada del retro, en el sentit que s'estan rellançant moltes coses, i algunes en format físic, amb regalets. És el cas del Flashback 25th Anniversary, que ja va sortir a un preu raonable, però no el volia comprar fins que no baixés, i això va passar, com deia més amunt, al desembre. Podré jugar, per fi, a aquest clàssic dels 90 que tenia molt vist de les revistes, però que mai no havia provat. A més, es tracta d'una edició molt treballada, que ensenyo en aquest vídeo:



Déu n'hi do, les coses que van entrar a la meva col·lecció de videojocs durant el mes de gener. Segurament va ser un dels mesos més bojos des que escric aquesta secció. I ja fa temps que no comento les que regala Microsoft amb la subscripció Gold, perquè no són compres ni meves ni d'éssers estimats.

Però bé, encara que aquest mes no sigui el millor exemple, com he anat explicant en diverses entrades de caire més personal recentment el 2019 vull que sigui l'any en què rebaixo molt les compres i em concentro en el que tinc. No m'anirà malament estalviar, és clar, però ho faré sobretot per espai i per gaudir dels videojocs que ja tinc sense atabalar-me amb novetats i ofertes.




dimecres, 7 de febrer del 2018

Història de les videoconsoles: Wii U

Nintendo és una companyia que té un indiscutible pedigrí en el món dels videojocs, és la més tradicional de les empreses que actualment encara fabriquen i llancen consoles i, per a mi, que vaig tirar per la via Sega després de la Game Boy, un cop desapareguda la companyia de l'eriçó blau representa el sentiment nostàlgic i alhora la modernitat, encara que la Gran N aposti per presentar consoles més innovadores en el concepte que en la tecnologia.

La seva història és una història d'encerts, de grans èxits, però també ha tingut un parell de relliscades, d'apostes equivocades o que no van funcionar per una sèrie de factors, i el cas més recent ha estat la Wii U, una consola que en menys de 5 anys d'existència va ser discontinuada amb només 13,56 milions d'unitats venudes, un fracàs comercial que és més evident en veure que la xifra ha estat superada per la seva successora, la Switch, en només 9 mesos.


Abans de passar a analitzar les causes de la fallida -amb arguments oficials però també la meva visió personal-, parlem dels fets i dels punts forts del sistema, que tampoc no cal fer aquest inici d'entrada encara més depriment. 

La Wii U va sortir als Estats Units i Canadà el 18 de novembre de 2012, el 30 del mateix mes sortiria a Europa i al Japó debutaria més tard, el 8 de desembre. Arribava, és evident, amb la intenció de repetir l'èxit de la Wii, una consola que va vendre més de 101 milions d'unitats amb la seva proposta casual, un control molt basat en el moviment -però opcional, atès que no tots els jocs en feien ús- i una campanya de màrqueting com cal, que va captar gent que no era jugadora habitual de videojocs, fins i tot gent gran i públic femení. 


Magnífica consola, la Wii, amb un catàleg excel·lent, tot i que en ser una consola de masses, com ho va ser la PlayStation 2, i també la Nintendo DS, tenia també una bona part de morralla, però això ja és desviar-se del tema. El cas és que va vendre molt més que la competència, la PlayStation 3 i la Xbox 360, amb un nivell tecnològic clarament inferior. Nintendo, com amb la DS i anteriorment la Game Boy, triomfava amb el concepte, no amb tecnologia punta, que arribat un moment perd la gràcia, com defensava ja des de principis dels 2000 el senyor Gen'yô Takeda, un dels impulsors de la Wii. 

De fet, amb la GameCube s'havia apostat per un nivell tecnològic equivalent al de la competència (en aquell moment, Xbox i PlayStation 2, amb la Dreamcast ja discontinuada), pràcticament empatada amb la Xbox, que era la millor en aquest sentit i, si bé no va ser un fracàs comercial tan clar com el de la Wii U, poc li va faltar, amb menys de 22 milions d'unitats venudes.

Així doncs, amb l'èxit de la Wii com a referent -recordem, consola innovadora en la jugabilitat i no pas en els gràfics-, Nintendo va voler oferir una consola tecnològicament més potent que la Wii, és clar, però al capdavall no superior a la Xbox 360 i la PlayStation 3, llançades respectivament entre 7 i 6 anys abans. A més dels gràfics en alta definició, que ja es donaven per fets de tan tard que arribaven, el punt fort de la Wii U havia de ser, altre cop, el seu concepte.



La gràcia de la Wii U és el seu comandament principal, el Wii U GamePad, que és una mena de tablet que s'aprofita com a suport per al que estem veient a la pantalla del televisor, en forma de mapes, inventari, etc., o que simplement hi reprodueix, en petit, allò que veiem a la pantalla gran.

Tant una cosa com l'altra van ser encerts i es van aplaudir, fent en la funció de pantalla auxiliar que algunes versions de videojocs multiplataforma rebessin una millor acollida a la Wii U per l'aprofitament d'aquesta pantalla auxiliar i, en el cas de la duplicació de les imatges, possibilitant una cosa tan útil com és convertir la Wii U en una consola semiportàtil i endur-se el GamePad a una altra habitació, o simplement deixar la televisió per als altres i continuar jugant en modalitat Off-TV -en els jocs que ho permeten, que són majoria però no tots- sense marxar del menjador. No ens podem allunyar gaire de la unitat principal, això sí, perquè el senyal es perd.


La pantalla del GamePad, a més, és tàctil, cosa que fa que el sistema de dues pantalles recordi encara més les portàtils Nintendo DS i 3DS -i, per acabar-ho de rematar, al GamePad s'hi amaga un llapis Stylus, també-, i hi ha alguns jocs que en fan un ús ben curiós i reeixit, com és el cas del New Super Mario Bros. U, que permet que hi juguin fins a 5 jugadors, el cinquè amb el GamePad tot afegint elements a la pantalla o empipant els enemics, mentre els altres 4 fan servir altres comandaments, com el Wiimote de la Wii, consola amb la qual la Wii U és totalment retrocompatible.

Sigui com sigui, no tothom va rebre el GamePad amb el mateix entusiasme, i ben aviat va deixar de ser una novetat a mesura que les tauletes arribaven a cada cop més llars i el comandament de la Wii U semblava més aviat una cosa antiga i massa gruixuda. Val a dir, però, que els seus crítics tenien l'opció de jugar-hi amb el famós comandament Pro, d'estil similar al de les Xbox, com també el tenia la Wii i el tindria la Switch en el futur. Cadascú que faci el que vulgui.


En aquest vídeo vèiem una llista com qualsevol altra amb els considerats 25 millors jocs de la consola per part de qui fos que el muntés o en decidís els continguts.

Al seu catàleg hi ha de tot: grans títols de la mateixa Nintendo (New Super Mario Bros. U, Super Mario 3D World, Mario Kart 8, el retorn de la saga Star Fox, un parell de remasteritzacions de la saga Zelda i el més recent The Legend of Zelda: Breath of the Wild...), conversions de jocs third-party amb algun retoc com el Batman: Arkham City - Armored Edition, el Deus Ex: Human Revolution Director's Cut o el Mass Effect 3: Special Edition, alguns Assassin's Creed, algun exclusiu com el Bayonetta 2, uns quants indies interessantíssims, una Consola Virtual potent amb videojocs de sistemes anteriors... Però s'acostuma a considerar que és curt.

En comparació amb altres sistemes es podria dir que sí que ho és, i la culpa la té la manca de suport precisament dels desenvolupadors externs després del primer any, perquè tan aviat com van veure que la consola no acabava d'arrencar comercialment la van abandonar sense gaires escrúpols. Ara bé, mirat en el seu conjunt és un catàleg que té prou títols, i prou bons, per fer que valgui la pena tenir la Wii U. Per cert, aquí i aquí teniu la llista dels que la van acompanyar en el seu llançament, i aquí els més venuts.


És un peix que es mossega la cua, però el cas és que trobo que Nintendo no va fer bé la feina de màrqueting -ni de bon tros la va promocionar com després la Switch-, que potser no va acabar d'encertar el que podria agradar a la gent o no, i en no vendre's bé la consola li van anar arribant cada cop menys jocs que no fossin de la mateixa companyia que l'havia creat, de manera que la gent la comprava encara menys i el fracàs estava servit.

Al març de 2015 Nintendo va revelar que estava treballant en una nova consola -cosa que és normal, però no anunciar-ho tan aviat i en detriment del sistema actual-, que es va conèixer com a NX fins que a l'octubre de 2016 es va presentar oficialment la Switch, prevista per a 2017.


El poc suport que encara tenia la consola va desaparèixer pràcticament del tot, i l'esmentat Breath of the Wild, de març de 2017, seria l'últim títol de Nintendo per a la Wii U, fet que semblava més aviat la voluntat de complir una promesa després d'anys de retard de l'esperat nou Zelda, i més quan es tracta d'una versió idèntica a la de la Switch, que no aprofita tota la capacitat tècnica de la nova consola precisament perquè es tracta d'una conversió de la versió Wii U.

Detractors a banda -que en té, i molts-, és una consola amb punts positius i uns videojocs molt bons, però no va tenir sort per una combinació de mala gestió de l'interès del públic per part de Nintendo, l'ombra massa allargada de la primera Wii i unes expectatives equivocades al respecte, el ràpid abandonament de les third-parties i, en general, el fracàs a què sempre s'exposa un producte arriscat.

Ens en queda, a més del seu catàleg -una part del qual té una segona oportunitat amb rellançaments per a la Switch, consola de grandíssim èxit-, el primer intent de fer una consola híbrida per part de Nintendo, el salt a l'alta definició per primera vegada en la història de la companyia, una millorada -encara que no prou- botiga digital (eShop) i la plataforma en què es van poder fer servir per primer cop els amiibo, les figures NFC de Nintendo. A més que sempre hi podem tornar, mentre funcioni, encara que ja no se'n facin jocs.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...