Homenatge a la Nintendo Switch

Ara que ha arribat la Switch 2, tot i que jo, per problemes logístics inexcusables per part de qui me l'ha de fer arribar, no la tinc encara a les mans quan es publica això, he pensat que estaria bé escriure una entrada fora de secció dedicada a la seva predecessora, la revolucionària Nintendo Switch, amb la que Nintendo va tornar a aconseguir un gran èxit -152 milions d'unitats, tercera consola més venuda de la història, fregant el segon lloc de la Nintendo DS i no tan lluny de la reina, la PlayStation 2- després de l'injust fracàs de la Wii U.

La Switch va sortir el 3 de març de 2017, uns mesos després de la presentació amb què ens va deixar bocabadats i que també va tenir una entrada en aquest blog, com ha passat amb l'anunci de la 2.  

L'esmentat anunci va generar unes expectatives molt grans, i hi havia ganes que fos un èxit, perquè veníem del fracàs comercial de la Wii U, que en certa manera es pot entendre com el germen del que després seria la Switch, perquè també oferia la possibilitat de jugar fora del televisor, si bé amb unes limitacions que la nova consola no tindria. 

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula amb una potència tècnica que no suposava pràcticament cap pas endavant respecte a l'anterior màquina, però amb una proposta jugable que no esperàvem de cap de les maneres: després de dècades mantenint una consola de sobretaula i una de portàtil, la Gran N lluitaria pel seu tros de pastís amb una sola màquina que seria totes dues coses alhora. Una proposta per a tots els gustos i circumstàncies que apel·laria a un públic molt gran, i que ben aviat vam veure que satisfaria tant el que esperava noves entregues de les populars IP de Nintendo com el que volia third-parties en una màquina que pogués fer servir tant a casa com fora. 

La consola permet jugar-hi d'una tercera manera, que és col·locant-la a la taula i separant els joy-cons per alliberar les mans, i en posar-los en horitzontal aconseguim dos comandaments, així que hi podem jugar amb una altra persona, tant en aquesta modalitat com quan la tenim connectada a la tele. 

La idea és molt bona, l'èxit immediat de la màquina ho demostra, però l'execució no està lliure de defectes, com no estarà lliure de crítiques aquesta entrada d'homenatge. Un d'ells són precisament aquests comandaments separables: per poder-se convertir en un set de dos comandaments, amb els botons direccionals del joy-con esquerre reconvertits en botons d'acció, no tenen una creueta com l'hem conegut sempre, i això afecta força la jugabilitat en els jocs que es beneficien d'aquest del clàssic D-pad, com ara els de lluita. 

Terceres companyies han trobat un forat de mercat oferint joy-cons amb creueta, però és clar, pensats per jugar-hi en vertical, amb la consola a les mans o bé a la tele però amb els comandaments col·locats a l'adaptador per convertir-los en una mena de comandament més tradicional, i també s'han fet els ja clàssics comandaments "pro", de l'estil dels de les Xbox... que no serveixen per fer tot allò en què els joy-cons innoven. No es pot tenir tot. La idea, com deia, és molt bona, però comporta unes mancances.

Com que vull acabar en positiu, dedico aquesta part central a les crítiques i així ens les traiem de sobre. Sense sortir dels joy-cons, han estat infames per la facilitat amb què presenten el defecte conegut com a drift, en català "deriva", que s'esdevé quan es produeix desgast a la peça en si i es comencen a detectar moviments que el jugador no ha fet, o males respostes. 

És un defecte molt comú que Nintendo ha hagut de reparar sense cobrar tant en garantia com fora d'ella, a contracor, és clar, però que té solucions fàcils per part de l'usuari com ara posar un cartronet quadrat en un punt concret de l'interior del comandament o substituir-ne els sticks analògics per uns de nous i, és clar, no oficials. 

Hi ha qui s'estima més rondinar, però pagar per comprar joy-cons sencers directament. Cadascú hi ha trobat una manera de solucionar-ho, però l'ideal hauria estat que no hagués passat mai, o que hagués estat quelcom puntual. Malauradament, no ha estat així, i a mi personalment m'ha tret força de polleguera. 

Un dels aspectes que s'ha criticat de la consola, trobo que injustament, ha estat la seva potència. Se l'ha comparat amb les consoles de sobretaula que hi havia quan va sortir, la Xbox One i la PlayStation 4, contra les quals no tenia gran cosa a fer tenint en compte que era pràcticament una Wii U, com dèiem, i això la igualava, en potència, a les respectives predecessores, la Xbox 360 i la PS3. 

Quan van sortir, el 2020, la Xbox Series i la PS5, les comparacions van continuar, encara més injustes. Ara bé, és veritat que hi ha hagut desenvolupadors que han fet autèntiques meravelles "embotint" jocs que no hi haurien de caber, o no haurien de veure's ni funcionar tan bé, mentre que d'altres, potser per manca de capacitat, potser per deixadesa, s'han conformat amb tenir el seu joc a la consola de moda, encara que el seu rendiment fos indigne, cosa que ha empès molta gent a triar altres consoles per als títols multiplataforma, com jo mateix. Sigui com sigui, la Switch no pretenia ser puntera tecnològicament, i han sortit portàtils amb molta més potència durant la seva vida comercial, que val a dir que encara no s'ha acabat. 

Amb els anys en van anar sortint altres models, un amb pantalla OLED i, abans, la versió econòmica només portàtil, la Switch Lite, un moviment semblant al que es va fer amb la Nintendo 2DS, eliminant la gràcia de la consola, que puc entendre perquè busca atraure un públic amb menys pressupost, o algú que té molt clar que només vol el vessant portàtil de la màquina, però que limita les possibilitats de multijugador i, a més, no és compatible amb alguns jocs que fan ús dels joy-cons separats de la màquina tant sí com no.  

Però la Switch, com ha passat amb Nintendo en anteriors generacions -no sempre, però unes quantes vegades-, no anava de deixar-nos bocabadats amb un gran salt tecnològic, sinó de presentar-nos les sagues de la companyia en una nova consola, amb la seva original proposta i aprofitant al màxim -o al màxim al qual s'ha volgut arribar en cada cas- les característiques que la distingien. 

Tenim grandíssims jocs que hem pogut gaudir a l'híbrida, com el Super Mario Odyssey, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild (llançat alhora que la versió de la Wii U, no ho oblidem) i el Tears of the Kingdom (ja exclusiu de la Switch), els Splatoon 2 i 3, el Luigi's Mansion 3, l'Animal Crossing: New Horizons, el Super Smash Bros. Ultimate, el Super Mario Bros. Wonder, el Kirby and the Forgotten Land i molts més, a més dels "refregits" de la Wii U que, atès el fracàs estrepitós de vendes que va patir l'anterior consola de sobretaula de Nintendo, havien de tenir una segona oportunitat aquí, com el seu joc més venut, el Mario Kart 8 Deluxe i tants altres.

Les seves espectaculars vendes han aconseguit, aquest cop sí, cridar l'atenció de totes les desenvolupadores externes, que hi han volgut ser d'una manera o d'una altra, de vegades amb exclusius -temporals o no-, de vegades amb ports de jocs d'altres consoles, però si hi ha una cosa en què la Switch ha destacat, a banda dels grans jocs de la pròpia Nintendo, és en l'espectacular quantitat de jocs indie que ha acollit i que en altres circumstàncies s'haurien quedat, majoritàriament, a PC. No els esmento perquè no acabaríem mai, però és evident que ha estat una simbiosi perfecta, perquè ha donat moltíssima visibilitat als jocs i aquests, per la seva banda, han nodrit moltíssim el seu catàleg.

De fet, he de confessar que mai havia fet gaire cas als videojocs de desenvolupament independent, tot i que en tenia alguns, però que a la Switch m'he deixat estar de prejudicis i collonades al respecte. 

I ja que he parlat de mi, aprofito per anar tancant aquest entrada amb el que ha representat, per a mi, la penúltima consola de Nintendo.

La vaig desitjar des que en vaig veure l'anunci de què parlava més amunt, i que ja vaig comentar al blog mesos abans de la seva sortida, i es va llançar al mercat uns dies abans que jo fes els 35 anys. Als 25 em van regalar la Nintendo DS, als 30, la Nintendo 3DS, i als 35... no devia donar prou pistes, perquè no me la van pas regalar. 

Tanmateix, estava decidit a tenir-la, aquest cop volia posseir-la el mateix any de la seva sortida, i al cap de gairebé tres mesos -perquè es va exhaurir, com de costum amb les coses de Nintendo- en vaig localitzar, amb l'ajuda d'un fòrum, estoc en un lloc força inesperat, una llibreria Abacus, a sobre amb descompte per a socis, i va venir cap a casa aquell 1 de juny. 

Jo no tinc una casa com les dels anuncis amb què Nintendo ens ha amenitzat l'espera abans dels tràilers del cinema durant anys, ni gaire gent convidada mai per jugar, però el concepte em va enamorar des del primer moment. He de dir, però, que a l'hora de la veritat hi dec haver jugat en modalitat portàtil un 95% del temps que li he dedicat, o més. 

Per circumstàncies personals, en tenir canalla petita, no disposo de gaires estones per jugar a videojocs a casa, i quan en tinc dono prioritat a les màquines que no em puc endur, així que la seva portabilitat m'ha salvat la vida gràcies als trajectes a la feina i de tornada a casa. Però m'agrada que hi hagi la possibilitat de jugar-hi a la tele, gràcies a la qual cosa ara, que la meva filla gran ja té gairebé 8 anys, puc fer més ús del multijugador local. 

Principalment, doncs, hi he jugat en mode portàtil, i ha estat una consola on he pogut gaudir de videojocs de tota mena, des dels moderns sobretot de la pròpia Nintendo fins als esmentats indies i, en molt bona part, a títols retro, o clàssics, com en vulgueu dir, gràcies al fet que s'han posat molt de moda en els darrers anys i ens estan arribant en diferents formats, sols o acompanyats dins de recopilatoris, i que en general també estan disponibles en altres plataformes, però que brillen especialment a la Switch, i més concretament en modalitat portàtil, atesa la naturalesa pixelada dels seus gràfics. 

A més, també hi ha les apps de jocs clàssics incloses a la subscripció del servei Nintendo Switch Online, amb biblioteques de creixement irregular de jocs sota demanda.

He gaudit moltíssim, però també és veritat que és la consola per a la qual tinc més videojocs, amb gran diferència -sí, hi compto cada joc inclòs als recopilatoris, ja que són jocs que es van concebre per separat-, i això ha suposat el backlog o pila de pendents més bèstia de la meva vida.  

La Switch ha vist néixer els meus fills, m'ha acompanyat durant un període de la meva vida en què he necessitat moltíssim la seva portabilitat precisament per les obligacions i les circumstàncies associades a la descendència, i ha estat la principal responsable del fet que jo encara pugui considerar que jugo a videojocs amb certa regularitat. 

M'ha anat molt bé, també, per fer partides o sessions curtes al sofà gràcies a la rapidesa amb què permet tornar de l'estat de repòs, i quan he volgut i pogut, encara que molt menys sovint, també l'he tractat com una consola de sobretaula de tota la vida. 

Ha estat, doncs, una companya fidel, i és per això que, malgrat la retrocompatibilitat de la seva successora -amb excepcions, això sí- i la possibilitat de jugar a versions millorades dels seus jocs a la Switch 2, no me n'he volgut desfer i continuarà fent servei a casa, tant a la meva filla com a mi mateix quan em vingui de gust jugar a algun joc seu que no hagi transferit a la nova màquina o que requereixi els joy-cons clàssics, a més del multijugador local amb dues consoles que alguns títols ens permetran. Moltes gràcies, Switch, i llarga vida!

 

 

Reflexions: Acabar-se un videojoc

Avui us fotré la tabarra un cop més amb un tema que no és extremament original, però sí que penso que no està tan suat com d'altres que he tocat, encara que fos perquè ho feia per aportar la meva opinió basada en l'experiència personal.

Personal és també la meva reflexió sobre el tema d'avui, que és el del significat d'acabar-se un videojoc, passar-se'l, completar-lo, etc. Què és, doncs, el que considerem donar per acabat un joc i retornar-lo a la seva capsa a la prestatgeria, física o virtual?

Antigament els videojocs ens oferien propostes difícils per tal que inseríssim més monedes a la màquina dins la qual ens esperaven, però el màxim que podíem fer-hi era aconseguir la puntuació més alta possible abans de plegar. 

Els jocs amb final real van venir més endavant, sense que els reptes de puntuació desapareguessin -no ho han fet mai- i fins i tot integrant-los com a element addicional i opcional a la finalització de la història. Sigui com sigui, com a videojugadors ens agrada passar-nos els jocs, poder dir que els hem superat i penjar-nos aquesta medalla, a més de gaudir de manera completa de les històries cada cop més elaborades que en les darreres dècades formen part els títols amb més càrrega narrativa. No obstant això, quan podem dir que hem completat un joc?

La resposta no és única ni senzilla. Tot depèn del tipus de joc i del que nosaltres considerem que és acabar-se'l. Per exemple, en un videojoc de lluita segurament tindrem un final si superem tots els rivals de la modalitat història o arcade, però és quelcom que, amb habilitat, s'aconsegueix en pocs minuts.

Ens l'hem acabat, però? Segurament sí, però també pot ser que ens proposem aconseguir-ho amb tots els personatges, fer-ho sense continuar, sense perdre cap round o fins i tot sense rebre cap cop. I també hi ha qui deu considerar que un videojoc de lluita mai s'acaba, si hi podem jugar contra altres persones. Tot són punts de vista i reptes que ens autoimposem.

Un d'ells, tornant a les recreatives, és el d'aconseguir-ho amb un sol crèdit, que és una bona medalla gens fàcil de penjar-se i requereix molta pràctica. Altres persones consideraran que s'han acabat un arcade si li han posat poques monedes, diguem-ne 3 o 4. Cadascú té el seu criteri.

Per una altra banda tenim els videojocs que, quan ens els acabem, ens feliciten o ens donen les gràcies, moments ben satisfactoris, però de sobte ens anuncien que, si ho volem, podem tornar-hi a jugar amb una dificultat més elevada, cosa que passa amb alguns clàssics de Nintendo dels anys 80. 

Això seria la llavor del concepte de "Nou joc plus", molt més modern, en què després d'acabar-nos un joc ens plantegen el repte de tornar-lo a començar, però amb algun element canviat -que pot ser la pròpia dificultat-, l'experiència acumulada intacta i/o conservant l'equip que teníem al final de l'aventura.

Un altre criteri que no és pas nou, sinó que té dècades de recorregut, és el del 100% de joc completat. Són títols en què, a banda d'acabar la història, hi ha més coses que s'hi poden fer, generalment relacionades amb descobrir pantalles secretes i/o trobar determinats col·leccionables. 

D'aquesta manera s'allarga la vida dels jocs, es poden esprémer al màxim i, sobretot, és quelcom totalment opcional. Va bé per als videojocs que no són gaire llargs, però també ens ho trobem en alguns que ho són força. 

I què me'n dieu, dels finals alternatius? En molts RPG es donen gairebé per fets, i no són jocs precisament curts, de manera que, encara que puguem desar la partida en el punt en què es produeixen les bifurcacions, sempre hi ha una part de repetició que no ens podem estalviar. Cal tenir-ne moltes ganes, penso.

Sense sortir dels RPG, que a banda de tenir possibles finals alternatius -que de vegades condueixen al final autèntic quan els acumulem- poden tenir també col·leccionables i un 100% explícit o sobreentès, n'hi ha que tenen més teca després dels crèdits del final, una aventura opcional de vegades afegida en remakes més moderns que allarga la vida d'un títol ja de per si considerablement llarg. 

Què dieu? Que què significa, per a mi, acabar-se un joc? Doncs us diré clarament que depèn del joc i les possibilitats que ofereix, i sobretot de fins on vull o puc arribar jo. Per exemple, amb el The Legend of Zelda: Breath of the Wild vaig considerar que havent fet totes les missions principals i secundàries, a banda del combat final, i el contingut extra descarregable, ja n'hi havia prou. El 100%, però, requereix trepitjar totes les zones del mapa i trobar totes les llavors de kolog, cosa que no vaig ni intentar. I així em plantejo també la seva continuació, el Tears of the Kingdom.

En d'altres jocs sí que m'animo a acabar-los amb tots els personatges o fer el final autèntic de després dels crèdits, i n'hi ha que senzillament demanen que te'ls passis i prou, com el Sonic the Hedgehog -bé, si pot ser amb les maragdes del Caos millor, però s'aconsegueix amb una mica d'esforç durant una aventura que dura aproximadament una hora-, i n'hi ha que consideraré acabats quan n'hagi tret tots els assoliments o trofeus... que em vegi capaç d'aconseguir, que no té per què ser el 100% dels que hi ha.

Així que tot depèn, amigues i amics, del joc i les circumstàncies. Com els encareu, vosaltres, els videojocs? Quan considereu que s'ha acabat el vostre viatge amb ells?

Malalts dels videojocs: Tatuatges de The Legend of Zelda

Amb els anys que fa que porto aquest blog em sorprèn, però no havia dedicat cap entrega d'aquesta subsecció a una de les sagues més importants de la història dels videojocs. És hora, doncs, de posar-hi remei.

Veurem alguns exemples, i per la importància de la saga en si n'hi ha moltíssims més, de gent que va decidir, en algun moment, que duria per sempre a la pell el seu amor per The Legend of Zelda.

Comencem amb aquest amb tant de detall i color, i amb una Zelda i un Link amb l'estil del Wind Waker i els jocs de la Nintendo DS. 

Que bufó, aquest en què un Link menut toca l'ocarina envoltat de fades Navi, tot plegat damunt de l'emblema de la Triforça de la família reial de Hyrule.

Parlant de l'ocarina, aquí la tenim en solitari, i és que es tracta d'un dels elements més emblemàtics de la saga.

També hi ha qui opta per la tinta negra i dissenys més discrets, però igualment representatius, com el símbol de la Triforça (panxell dret) o la màscara de Majora.

Però de la màscara també se'n poden fer tatuatges ben espectaculars i cridaners, com demostra aquesta imatge en què un Skull Kid la duu posada.

I què me'n dieu, d'aquesta Espasa Mestra i l'escut ben bonics i pixelats?

L'espasa, lògicament també llegendària, surt en molts altres tatuatges, un dels quals aquest, amb un disseny que ve del Breath of the Wild.

Que sigui el joc més recent de la saga no vol dir que no hagi tingut temps d'esdevenir prou mític com per tatuar-se'n coses, com és també el cas d'aquest Link arquer amb la roba que duu al joc de la Switch i la Wii U.

I no podien faltar les 4 bèsties divines, tan importants a l'entrega de 2017, que també tenen diversos exemples en forma de tatuatge, però he triat aquest, en color.

No podia acabar l'entrada sense comprovar si algú se n'havia fet amb en Ganon com a protagonista, i la veritat és que sí, i molta gent.

Acabo, ara sí, amb aquest de mitja esquena dedicat al Majora's Mask, un tatuatge espectacular, detallat i acolorit que, per les seves característiques i col·locació és un de tants, perquè força gent s'ha atrevit a fer-se coses així, però aquest en concret m'ha agradat especialment.

És clar que també n'hi ha de senzillets, amb imatges del Link pixelat, només el símbol de la Triforça o el típic dels cors que representen l'energia del protagonista, però n'he trobat prous d'espectaculars com per no haver-hi de recórrer. Vosaltres us en faríeu cap?

M'he acabat el The Legend of Zelda: Breath of the Wild!

La saga The Legend of Zelda és coneguda per tothom, encara que només sigui de nom. Tant si ens agrada com si no, és una de les més importants i populars de la història dels videojocs, i en forma part de manera indiscutible.

Jo només havia jugat a 3 entregues, que són Link's Awakening, A Link Between Worlds i, la més recent per a mi però la primera que va sortir, The Legend of Zelda. I ara, encara que no he jugat a molts dels títols més emblemàtics de la franquícia, puc dir que he acabat el meu quart Zelda.

Llançat el 3 de març de 2017 com a últim títol de la mateixa Nintendo per a la dissortada Wii U, i alhora com a primer de la companyia per a la llavors nova Switch, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild és una obra mestra adequadament premiada i reconeguda a la indústria, una proposta revolucionària dins d'una saga llegendària en més d'un sentit que milions de persones han gaudit en una consola o l'altra, i que sens dubte és un dels millors videojocs que ha fet Nintendo. Ho dic ara, encara en calent, però sospito que ho continuaré dient quan me'n distanciï més. 

Dic que és revolucionària perquè, tot i que cada Zelda és diferent, estàvem acostumats a uns estils més o menys comuns, que anaven des de la vista superior als títols fets amb pixel art, i amb personatges petits i bufons, super deformed, fins a la vista posterior en tercera persona de jocs més moderns i amb dissenys més adults, passant per la tècnica cel shading del Wind Waker o els de la Nintendo DS.

Per a aquesta nova entrega es recuperava l'esmentat cel shading, però amb dissenys més realistes, amb un aspecte molt menys cartoon, i amb uns paisatges i uns efectes de llum i climàtics meravellosos, que fan que tot el joc tingui un aspecte bellíssim. 

Però la revolució no és aquesta, sinó el fet que ens planta en un món obert, amb un altíssim grau de llibertat. És clar que tenim una missió, que és ajudar la princesa Zelda a derrotar en Ganon, que s'ha escapat del seu captiveri després de 100 anys -sí, ells s'han conservat joves per diversos motius-, en el que és una nova proposta deslligada de la resta de la saga però alhora plena de referències a un lore establert, i afegint-ne de pròpies. 

Tanmateix, encara que hi hagi aquesta missió principal, amb diversos punts essencials i obligatoris, i un munt de missions secundàries majoritàriament opcionals, que ja haurien fet que el títol tingués una durada i un interès més que considerables, el que passa és que també podem optar per anar per lliure i fer el que ens roti, amb molt poques limitacions.

Podem collir pomes, talar arbres, enfrontar-nos a enemics, comprar i vendre coses quan ens trobem amb altres persones, cuinar, córrer per diversos indrets, domar i muntar cavalls, nedar, escalar, dormir i un munt d'accions que tard o d'hora farem durant les missions, o entre missió i missió, però que també es poden fer fora d'aquestes. Ajuden a passar l'estona, també, quan estem buscant alguna cosa i no la trobem, i ens passem hores explorant el territori.

I, evidentment, també podem fer experiments com aquest, en què en Link està protegit per un valuosíssim casc que evita que els llamps l'electrocutin, però la protecció no s'estén a la seva muntura.



Aquí una mostra de referència inconfusible a una altra entrega de la saga, en forma d'objecte que té un efecte força curiós.

Cal destacar, ara que dic això, la gran quantitat d'equipament, tant de roba com d'armes i complements, que ens ofereix el joc. A més, introdueix un factor molt interessant que ens obligarà a fer un ús savi de les coses, i és que les armes i els escuts es fan malbé i els perdem.

I la llibertat, a banda de fer ximpleries com les que he dit i ensenyat, té una vessant més creativa, i és que sovint ens trobem amb reptes que es poden resoldre de diverses maneres, i haurem de tirar d'enginy i habilitat, i sovint també d'assaig i error, per tal de superar-los. Un dels moltíssims exemples que podria donar: en Link és a la neu i no té roba adequada, de manera que el fred fa que vagi perdent vida. Si fem que equipi una arma basada en el foc, problema resolt.



I un altre exemple, que em permet parlar d'algunes coses importantíssimes (i me'n deixaré): aquí calia llançar una roca dins d'un cercle format per unes altres, de manera que en sortís una llavor kolog, element col·leccionable del joc i opcional, que a partir d'un determinat moment ens servirà per augmentar l'espai del nostre inventari, cosa molt necessària per tal d'enfrontar-se a l'aventura amb èxit.

Doncs bé, aquí vaig crear un camí per a la roca fent ús del poder del gel de la pedra sheikah, una mena de tauleta que el protagonista porta i que forma part de l'avançada tecnologia ancestral que inunda aquesta versió de Hyrule.

L'enginy i la imaginació ens seran especialment útils als 120 santuaris que hem de trobar escampats pel mapa, alguns d'ells ocults o amb el requisit de superar una prova llegendària que ens encarregaran.

Uns santuaris que no són com les masmorres clàssiques de la saga, en el sentit que a la majoria no hi ha cap més enemic que el trencaclosques que s'ha de resoldre, però que, segons com, poden ser apassionants.

En completar-los ens donaran uns símbols que podrem canviar en llocs concrets, i de quatre en quatre, per més contenidors de vida o per una ampliació de la resistència. Aconseguir els 120 es podria dir que és la missió just per sota de la de liquidar en Ganon, pel que fa a importància, però estrictament no seria obligatori.

També veurem seqüències animades que ens expliquen coses de la batalla de 100 anys abans, o més aviat de com es van preparar els herois, els anomenats Escollits, que inclouen en Link i la Zelda, i realment construeixen una llegenda dins la llegenda, perquè són històries tan antigues que gairebé ningú les recorda, i que el mateix protagonista va recuperant poc a poc, ja que comença el joc en un estat d'amnèsia.

Contribueixen a que fem nostra una història que podríem haver seguit a través de les converses amb diversos personatges no controlables, però que sens dubte té més força i èpica d'aquesta manera.



Això proporciona la part cinematogràfica a un producte per si mateix excel·lent, inoblidable, i crec que tampoc no m'equivocaré si dic que és un dels millors videojocs als que he jugat mai. Si més no, haver-li dedicat més de 200 hores des que me'l vaig comprar amb la Switch el juny de 2017 i haver-hi jugat setmanes seguides malgrat la meva habitual dispersió significa alguna cosa.

Es pot fer en menys temps, si no ens entretenim. I se li poden dedicar centenars d'hores més, com fa molta gent, per completar-ho absolutament tot. Jo m'he conformat amb fer totes les missions i gaudir dels continguts addicionals descarregables de pagament que inclou el passi d'expansió que va publicar Nintendo fa temps, i que bàsicament consisteixen en més equipament, el seguiment del recorregut del protagonista durant les últimes 200 hores, una modalitat de supervivència més interessant que no em pensava (i amb un útil premi al final) i l'anomenat La Balada dels Escollits, que explica més coses sobre els guerrers que dominaven les bèsties divines i que van acompanyar en Link i la Zelda a la llegendària batalla d'un segle enrere.

N'he gaudit moltíssim, i això que em faltaven molts coneixements de la saga que no són necessaris per jugar-hi, però que m'haurien permès detectar més picades d'ullet. En fi, una meravella de joc absolutament recomanable.

Un any amb la Switch

Quan es va anunciar la nova consola de Nintendo, abans del que hauria estat normal si la Wii U hagués tingut un cicle plàcid que, per desgràcia, no va tenir, ja vaig mostrar el meu interès pel concepte. 

No me la vaig comprar quan va sortir el 3 de març, però, perquè tenia un preu superior al que esperàvem tots plegats, i sortia amb pocs jocs i la teca havia d'arribar cap al Nadal, però el cas és que va començar amb força, es va fer encara més atractiva i... es va exhaurir a tot arreu, fent que se'n disparessin els preus al "mercat negre". 

Veient que el catàleg esdevenia més interessant del que semblava i més ràpid del que estava previst vaig decidir que, si aconseguia vendre'm algunes coses que ja no volia, quan tornés a estar en estoc la compraria, i després d'estar molt atent i seguint informacions que les botigues Abacus (sí, Abacus!) en rebrien unes unitats un divendres concret, en vaig reservar una i me la vaig endur l'1 de juny de l'any passat. 

Fa uns dies, doncs, que es va complir un any de l'adquisició de la consola per part meva, i amb aquesta entrada vull fer una mica de repàs del que m'ha aportat, el que ha significat per a mi i un balanç del seu èxit.

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula com el que va aconseguir amb la Wii -i que no li va sortir amb la Wii U i el seu GamePad, i durant aquest primer any s'ha vist que les previsions de vendes no només s'assolien, sinó que se superaven. Ja s'han venut més de 17 milions d'unitats, que superen els poc menys de 14 de la Wii U en tota la seva vida comercial, i s'ha tornat a aconseguir captar l'interès de tota mena de públic tant amb la proposta en si com amb un catàleg que té de tot, des de les "nintendades" que sempre fan que valgui la pena comprar qualsevol de les seves consoles fins a títols third-party per a un públic més expert, tot i que en aquest sentit encara hi ha feina per fer i algunes polítiques de preus i formats discutibles.

Tot i que s'ha venut com una consola híbrida entre la sobretaula i la portàtil, i segurament es pot interpretar així, perquè cadascú coneix les seves circumstàncies i preferències, el cas és que en general s'està fent servir com una potentíssima consola portàtil, i és per això que moltes companyies justifiquen els ports de jocs ja existents a preus complets que en d'altres consoles són molt més barats amb la carta de la portabilitat.

"Sí, tal joc val 10 euros en Xbox One i PS4, i en Switch 40, però... i la possibilitat de jugar-hi on vulguis?" ha estat la típica excusa, així com el fet que els cartutxos o targetes amb què funciona la màquina, que fabrica Nintendo en exclusiva, són massa cars, cosa que repercuteix en el preu dels jocs i en la decisió, sovint, de llançar per a la Switch versions digitals dels jocs en comptes de físiques, o almenys aquesta és la tendència d'algunes empreses grans com Capcom.

Però bé, aquest èmfasi en la portabilitat també es fa encertadament quan la Switch es considera ideal per als títols independents, els indies, rebatejats en aquest cas com a "nindies". Com que sovint són títols per a fer-hi partides curtes, o que per les seves característiques tecnològiques no aprofiten del tot una pantalla gran, és cert que tenir-los en portàtil està molt bé.
 
Pels mateixos motius també es pot veure -jo, almenys, ho veig així- com la plataforma ideal per a tota aquesta línia de clàssics de recreativa reproduïts fidelment per Hamster i anomenats Arcade Archives, dins la qual hi ha també el segell ACA Neo Geo. I com que la consola és de Nintendo també se n'està enduent alguns en exclusiva que pertanyen als experiments de la Gran N en recreatives.

Poder jugar a aquests jocs pensats per a partides no gaire llargues amb la consola a les mans en els nostres trajectes o descansos. A més, es pot fer amb un altre jugador gràcies a la possibilitat d'extreure els joy-cons, encara que no és l'opció més còmoda.

Tot plegat no tindria gaire sentit si no fos tan fàcil posar la consola en suspensió i reprendre les partides en qualsevol moment i a l'instant, una característica que, quan s'havia pogut veure en alguna portàtil, requeria més consum de bateria o trigava en carregar. Amb la Switch és rapidíssim i facilíssim. També navegar per la seva interfície, cosa que no es pot dir de la Nintendo 3DS ni la Wii U.

Com a punt feble podríem dir que els sistemes de control que tenim per defecte -els joy-cons- permeten moltes possibilitats, és cert, però no donen la precisió adequada en títols com ara els de lluita, i que per a això cal comprar comandaments que es venen a part. També podríem dir, però no és culpa de la consola en si, que el format físic en aquest cas té uns costos de producció que provoquen les situacions que descrivia més amunt, des de preus massa alts fins a la decisió de llançar alguns títols només digitalment.

Però en general crec que és una magnífica consola, i almenys a mi m'ha suposat una gran satisfacció no només per la diversió que m'ofereix (jocs com The Legend of Zelda: Breath of the Wild, Super Mario Odyssey, Stardew Valley, Mario Kart 8 Deluxe, Ultra Street Fighter II i molts més), sinó també -sobretot, potser- perquè me la puc endur en els trajectes a la feina i de tornada a casa, que per circumstàncies de la vida són els moments principals en què puc jugar a videojocs. Així, a més, quan a casa tinc alguna estona, la puc dedicar a d'altres consoles. Compra encertadíssima.

Història de les videoconsoles: Wii U

Nintendo és una companyia que té un indiscutible pedigrí en el món dels videojocs, és la més tradicional de les empreses que actualment encara fabriquen i llancen consoles i, per a mi, que vaig tirar per la via Sega després de la Game Boy, un cop desapareguda la companyia de l'eriçó blau representa el sentiment nostàlgic i alhora la modernitat, encara que la Gran N aposti per presentar consoles més innovadores en el concepte que en la tecnologia.

La seva història és una història d'encerts, de grans èxits, però també ha tingut un parell de relliscades, d'apostes equivocades o que no van funcionar per una sèrie de factors, i el cas més recent ha estat la Wii U, una consola que en menys de 5 anys d'existència va ser discontinuada amb només 13,56 milions d'unitats venudes, un fracàs comercial que és més evident en veure que la xifra ha estat superada per la seva successora, la Switch, en només 9 mesos.

Abans de passar a analitzar les causes de la fallida -amb arguments oficials però també la meva visió personal-, parlem dels fets i dels punts forts del sistema, que tampoc no cal fer aquest inici d'entrada encara més depriment. 

La Wii U va sortir als Estats Units i Canadà el 18 de novembre de 2012, el 30 del mateix mes sortiria a Europa i al Japó debutaria més tard, el 8 de desembre. Arribava, és evident, amb la intenció de repetir l'èxit de la Wii, una consola que va vendre més de 101 milions d'unitats amb la seva proposta casual, un control molt basat en el moviment -però opcional, atès que no tots els jocs en feien ús- i una campanya de màrqueting com cal, que va captar gent que no era jugadora habitual de videojocs, fins i tot gent gran i públic femení. 

Magnífica consola, la Wii, amb un catàleg excel·lent, tot i que en ser una consola de masses, com ho va ser la PlayStation 2, i també la Nintendo DS, tenia també una bona part de morralla, però això ja és desviar-se del tema. El cas és que va vendre molt més que la competència, la PlayStation 3 i la Xbox 360, amb un nivell tecnològic clarament inferior. Nintendo, com amb la DS i anteriorment la Game Boy, triomfava amb el concepte, no amb tecnologia punta, que arribat un moment perd la gràcia, com defensava ja des de principis dels 2000 el senyor Gen'yô Takeda, un dels impulsors de la Wii. 

De fet, amb la GameCube s'havia apostat per un nivell tecnològic equivalent al de la competència (en aquell moment, Xbox i PlayStation 2, amb la Dreamcast ja discontinuada), pràcticament empatada amb la Xbox, que era la millor en aquest sentit i, si bé no va ser un fracàs comercial tan clar com el de la Wii U, poc li va faltar, amb menys de 22 milions d'unitats venudes.

Així doncs, amb l'èxit de la Wii com a referent -recordem, consola innovadora en la jugabilitat i no pas en els gràfics-, Nintendo va voler oferir una consola tecnològicament més potent que la Wii, és clar, però al capdavall no superior a la Xbox 360 i la PlayStation 3, llançades respectivament entre 7 i 6 anys abans. A més dels gràfics en alta definició, que ja es donaven per fets de tan tard que arribaven, el punt fort de la Wii U havia de ser, altre cop, el seu concepte.



La gràcia de la Wii U és el seu comandament principal, el Wii U GamePad, que és una mena de tablet que s'aprofita com a suport per al que estem veient a la pantalla del televisor, en forma de mapes, inventari, etc., o que simplement hi reprodueix, en petit, allò que veiem a la pantalla gran.

Tant una cosa com l'altra van ser encerts i es van aplaudir, fent en la funció de pantalla auxiliar que algunes versions de videojocs multiplataforma rebessin una millor acollida a la Wii U per l'aprofitament d'aquesta pantalla auxiliar i, en el cas de la duplicació de les imatges, possibilitant una cosa tan útil com és convertir la Wii U en una consola semiportàtil i endur-se el GamePad a una altra habitació, o simplement deixar la televisió per als altres i continuar jugant en modalitat Off-TV -en els jocs que ho permeten, que són majoria però no tots- sense marxar del menjador. No ens podem allunyar gaire de la unitat principal, això sí, perquè el senyal es perd.

La pantalla del GamePad, a més, és tàctil, cosa que fa que el sistema de dues pantalles recordi encara més les portàtils Nintendo DS i 3DS -i, per acabar-ho de rematar, al GamePad s'hi amaga un llapis Stylus, també-, i hi ha alguns jocs que en fan un ús ben curiós i reeixit, com és el cas del New Super Mario Bros. U, que permet que hi juguin fins a 5 jugadors, el cinquè amb el GamePad tot afegint elements a la pantalla o empipant els enemics, mentre els altres 4 fan servir altres comandaments, com el Wiimote de la Wii, consola amb la qual la Wii U és totalment retrocompatible.

Sigui com sigui, no tothom va rebre el GamePad amb el mateix entusiasme, i ben aviat va deixar de ser una novetat a mesura que les tauletes arribaven a cada cop més llars i el comandament de la Wii U semblava més aviat una cosa antiga i massa gruixuda. Val a dir, però, que els seus crítics tenien l'opció de jugar-hi amb el famós comandament Pro, d'estil similar al de les Xbox, com també el tenia la Wii i el tindria la Switch en el futur. Cadascú que faci el que vulgui.

En aquest vídeo vèiem una llista com qualsevol altra amb els considerats 25 millors jocs de la consola per part de qui fos que el muntés o en decidís els continguts.

Al seu catàleg hi ha de tot: grans títols de la mateixa Nintendo (New Super Mario Bros. U, Super Mario 3D World, Mario Kart 8, el retorn de la saga Star Fox, un parell de remasteritzacions de la saga Zelda i el més recent The Legend of Zelda: Breath of the Wild...), conversions de jocs third-party amb algun retoc com el Batman: Arkham City - Armored Edition, el Deus Ex: Human Revolution Director's Cut o el Mass Effect 3: Special Edition, alguns Assassin's Creed, algun exclusiu com el Bayonetta 2, uns quants indies interessantíssims, una Consola Virtual potent amb videojocs de sistemes anteriors... Però s'acostuma a considerar que és curt.

En comparació amb altres sistemes es podria dir que sí que ho és, i la culpa la té la manca de suport precisament dels desenvolupadors externs després del primer any, perquè tan aviat com van veure que la consola no acabava d'arrencar comercialment la van abandonar sense gaires escrúpols. Ara bé, mirat en el seu conjunt és un catàleg que té prou títols, i prou bons, per fer que valgui la pena tenir la Wii U. Per cert, aquí i aquí teniu la llista dels que la van acompanyar en el seu llançament, i aquí els més venuts.

És un peix que es mossega la cua, però el cas és que trobo que Nintendo no va fer bé la feina de màrqueting -ni de bon tros la va promocionar com després la Switch-, que potser no va acabar d'encertar el que podria agradar a la gent o no, i en no vendre's bé la consola li van anar arribant cada cop menys jocs que no fossin de la mateixa companyia que l'havia creat, de manera que la gent la comprava encara menys i el fracàs estava servit.

Al març de 2015 Nintendo va revelar que estava treballant en una nova consola -cosa que és normal, però no anunciar-ho tan aviat i en detriment del sistema actual-, que es va conèixer com a NX fins que a l'octubre de 2016 es va presentar oficialment la Switch, prevista per a 2017.

El poc suport que encara tenia la consola va desaparèixer pràcticament del tot, i l'esmentat Breath of the Wild, de març de 2017, seria l'últim títol de Nintendo per a la Wii U, fet que semblava més aviat la voluntat de complir una promesa després d'anys de retard de l'esperat nou Zelda, i més quan es tracta d'una versió idèntica a la de la Switch, que no aprofita tota la capacitat tècnica de la nova consola precisament perquè es tracta d'una conversió de la versió Wii U.

Detractors a banda -que en té, i molts-, és una consola amb punts positius i uns videojocs molt bons, però no va tenir sort per una combinació de mala gestió de l'interès del públic per part de Nintendo, l'ombra massa allargada de la primera Wii i unes expectatives equivocades al respecte, el ràpid abandonament de les third-parties i, en general, el fracàs a què sempre s'exposa un producte arriscat.

Ens en queda, a més del seu catàleg -una part del qual té una segona oportunitat amb rellançaments per a la Switch, consola de grandíssim èxit-, el primer intent de fer una consola híbrida per part de Nintendo, el salt a l'alta definició per primera vegada en la història de la companyia, una millorada -encara que no prou- botiga digital (eShop) i la plataforma en què es van poder fer servir per primer cop els amiibo, les figures NFC de Nintendo. A més que sempre hi podem tornar, mentre funcioni, encara que ja no se'n facin jocs.

Compres: novembre de 2017

Arriba un nou mes, el penúltim de l'any, i com no podia ser d'una altra manera hi ha hagut compres, que repassaré a continuació.

Com les altres vegades, les poso per ordre d'arribada a casa, no per importància ni preferència, i comencem amb una cosa que no és ben bé un videojoc.

La primera que m'ha arribat ha estat el pack dels 4 nous amiibos del The Legend of Zelda: Breath of the Wild, aprofitant l'avinentesa de la propera sortida del nou DLC The Champion's Ballad, que vaig reservar amb prou antelació per no tenir problemes i que em va permetre fer servir saldo acumulat al compte de Game per tal d'abaratir el total.

Són unes figures molt ben fetes, amb molt de detall, i atesa la importància dels personatges a la història del joc, em venia de gust tenir-les. Déu n'hi do, ja, la quantitat d'amiibos que tinc en general i de la saga The Legend of Zelda en particular.

Una compra d'octubre que arribava ben entrat el novembre: aprofitant l'avinentesa d'haver comprat el mes passat el contingut descarregable de pagament RAAM's Shadow del Gears of War 3 (Xbox 360), comprava també el joc de segona mà en subhasta per quatre duros.

La veritat és que té un petit desperfecte a la part de darrere de la capsa, però pel que em va costar no m'hi faré mala sang. Ara ja tinc la trilogia original, per tant toca jugar a l'1 i el 2 abans de ficar-me amb aquest. I comprar el Judgment i la quarta entrega numerada, ja per a Xbox One, més endavant.

Més segona mà, aquest cop per a la Nintendo 3DS, perquè he comprat, després de donar-hi moltes voltes perquè intento mantenir-me tan purista com pugui i jugar als jocs a la seva consola original, el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, la versió per a la portàtil de Nintendo del que està considerat un dels millors videojocs de la història.

Sense les 3D, o almenys només pel que fa a polígons, el tinc a la Nintendo 64, però no hi he jugat mai seriosament i, per circumstàncies personals, tinc molt poc temps per jugar a casa, de manera que la meva salvació és el joc portàtil, i per sort la 3DS té al seu catàleg -des del primer any, però fins ara no m'ho havia plantejat- l'aplaudida remasterització, amb millora gràfica i implementació de les 3D estereoscòpiques, del clàssic de 1998.

No hauria dit mai que em compraria un joc de golf, però el Mario Golf: World Tour (Nintendo 3DS) estava en liquidació a Amazon, d'importació francesa, i he decidit donar-li una oportunitat, ja que n'he llegit coses que m'han convençut.

Encara hauria dit menys que adquiriria un simulador de granja amb elements RPG com l'Stardew Valley, però aquest títol indie ha tingut una bona collita de valoracions i he tingut l'oportunitat de comprar-lo, digital -es parla d'una futura edició física, però tant se val-, per a la Switch a gairebé meitat de preu gràcies a la possibilitat, no facilitada però sí permesa, de fer compres a les eShop d'altres països.

Digital també ha estat l'adquisició, per fi, del Thimbleweed Park per a la Xbox One. Ha sortit també a la Switch i es parla de possible edició física, però amb rebaixes del Black Friday m'ha sortit per tan poquet que ja em va bé així.

Un clàssic modern, multipremiat, que no havia provat a la Xbox 360 i que ara ha sortit, 6 anys després, a la Switch. La portabilitat que permet la consola i el bon preu que vaig aconseguir amb una sèrie de descomptes em van fer decidir a comprar, sense esperar una hipotètica i futura rebaixa, el mític The Elder Scrolls V: Skyrim per a la nova consola de Nintendo, i m'està agradant molt.

El vaig poder provar fa uns mesos de manera gratuïta durant un cap de setmana i em va agradar molt més que no em pensava, i finalment, aprofitant una nova rebaixa digital i que tenia saldo en basars estrangers de la Xbox One per gastar, he adquirit el Rocket League.

També d'oferta, i també comprat en un basar estranger per fer-la encara més interessant, he decidit descarregar-me el recopilatori The Disney Afternoon Collection, que en realitat són 6 jocs de la NES (DuckTales, DuckTales 2, Darkwing Duck, Talespin, Chip 'n Dale Rescue Rangers i Chip 'n Dale Rescue Rangers 2) amb modalitats extra i els sempre interessants assoliments.

No ho tenia clar quan va sortir, però sembla que aquests recopilatoris de clàssics són una debilitat meva, tot i que no és gaire purista jugar a aquests jocs en consoles diferents de les originals -i més quan me'ls podria ficar a la NES Mini, que seria el pas intermedi-, però bé, pel preu que tenia...

Per acabar, un altre de digital. Després de donar-hi moltes voltes, moltíssimes, i fer diversos càlculs, al final he adquirit el Wonder Boy: The Dragon's Trap per a la Switch, comprant-lo a l'eShop sud-africana, perquè estava d'oferta temporalment i quedava per un preu molt més baix que l'edició física del joc que ha sortit primer al Japó i a principis de l'any vinent a Occident.

Es tracta d'un remake del mític Wonder Boy III: The Dragon's Trap de la Master System, que tinc i que no he tocat gairebé gens, i precisament per això no volia pagar gaires diners, però la part positiva és que permet triar entre els gràfics i la música de la versió antiga i els moderns, que són una meravella, res a veure amb el redisseny d'altres remakes que no m'agraden gaire, com el del Super Street Fighter II Turbo HD Remix o el del DuckTales Remastered.

I fins aquí un mes farcidet, en què el Black Friday s'ha notat poc, tot i que això és relatiu: he comprat coses, però les he passat perquè me les regalin els Reis.